Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



tafi_bursell
Argentona
 
Inici: Canto jo i la muntanya balla

Capítol 1 Comptat i debatut només serien tres setmanes
El llamp

Vam arribar amb les panxes plenes. Doloreses. Els ventres negres, carregats d'aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d'altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l'olor de terra molla que s'apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l'esperit sec...El fet tant extrany com...

                Com què? La Mireia va llançar el llibre al malater del cotxe: moltes lletres, massa. Però molt sentiment a la vegada. Realment, aquell fragment d'aquell llibre trobat entre les prestatgeries de casa de l'Aina l’havia captivat. De cop tornà a remugar com la seva àvia materna, la iaia, ho feia: fluixet, entre dents. Per què carai havien d'anar a passar les vacances en aquell indret del Solsonès? Per què els seus pares havien decidit canviar tots els plans i no anar com cada any, com cada estiu, a un lloc exòtic? Per què? I una altra vegada, per què?

-Ai, Mireia, podries fer-les amb més silenci, les teves queixes? O almenys que ni el papa ni jo ens n’adonem cada dos per tres...-digué l'Amanda.

“Vaja, al final sí que se n’han adonat. Potser amb una mica de sort tirarem enrere i passarem l'estiu a Barcelona, que tot i que no és Tailàndia s'hi està millor que qualsevol poble on segurament només hi ha vaques. Definitivament molt millor” pensà la Mireia.

-És que mama, com vols que no em queixi?! Anem a un poble de mala mort, ara!

-Entenc que potser penses que no és el millor però ja veuràs que...

-Què, què! És per la feina? Al papa no li va tan malament la feina, oi que no dad?

-No darling, però no és això.

-I què és?

-Senzillament és un canvi d'aires; no tants hotels de luxe, no tants viatges cars, etcètera i més nosaltres tres. I ja està: això és el que necessitem, reina.

-Apa, aquí, com si fóssim uns pijos acabats...-murmurà la Mireia- i que sapigueu que estaré tot el viatge enfadada.

I dit això, es posà els cascos, agafà un xiclet de menta i començà a llegir la revista JOVES COM TU, la secció “Què és el que t'espera aquest estiu?”.

“Una merda punxada amb un pal, això és el que m'espera” pensà la noia. Sortosament per ella estava ben equivocada.

Eren les dues del migdia i acabava d'arribar un Range Rover enorme davant d'una casa petita, modesta de camp: tenia dues cadires al porxo, d'aquelles que veus a cabassos a la platja. La casa era blanca, de pedra. A la teulada una antena s'endevinava tímidament. La Mireia sospirà: “almenys hi ha molt bon internet i no perdré el contacte amb la Lou, que ja està al corrent de tot”. Tres setmanes allà, podrida de fàstic i avorriment, però sobretot tres mesos que la família Johnson Barroca hauria de suportar amb molta esperança. Vaja, que intentaria somriure una mica més i no posar tants entrebancs,  els seus pares no s’ho mereixien. Ho intentaria però no prometé res. Comptat i debatut només serien tres setmanes. Es ficà un xiclet més a la boca, l'altre ja havia  perdut el gust.

La Mireia, que estava immersa en els seus pensaments dins del cotxe, no s’adonà que un home d'uns 45 anys l'estava mirant per la finestra d’aquest. I picà lleugerament el vidre. De cop, quan el veié, s'espantà, però com que l'home se la mirà amb afecte i dolçor, decidí sortir i veure què volia. De lluny, els seus pares estaven parlant amb algú.

-Hola, sóc el Pep. I tu? -Va dir  l'home amb un to massa infantil per ella.

- Jo em di-dic... Mi-mireia. -Tartamudejà la noia.

-Ha ha ha ha ha... Mireia? Tenia una tieta que es deia Mireia.

-Escolta Mireia.... Ai, hola! -Va dir la mare, que acabava d’arribar, referint-se a l'home- Tu deus ser el Pep, oi?

-Sí, senyora.

-Encantada, jo em dic Amanda Barroca i aquest és el meu marit, Edgar Johnson.

De cop se sentí un crit.

-Peeeeeeeeeeeeeeep? Ens en tornem a casa?

-Ja vinc Karen, ja ens veurem. Adéu. -S’acomiadà de pressa de la família.

-Adéu Pep.

Amb un murmuri quasi imperceptible, la Mireia preguntà:

-Mama, què li passa a aquest home?

-De què, filla?

-O sigui, és com... especial?

-Ah, sí! Bueno, la seva cuidadora, la Karen, que ens l'hem trobat a l'entrada i és qui ens ha donat les claus, ens ha explicat que té... té un cert retard mental. Però que és molt bon home i que fa moltes coses per si mateix. I atenció! És hereu d'una gran casa: aquesta que m'has dit que era com una gran mansió. Sí, filla! La que hem passat ara fa cinc minuts. Pobre home, no té família. Però és feliç.

-Mama.

-Què?

-Vols dir que tota la vida ha estat així? Ha estat malalt?

-Sí, des del naixement. Es veu que falten uns cromosomes des de naixement. No ho he entès molt bé però ella diu que no et preocupis per ell, que a vegades corre per aquí però és perquè li agrada passejar per el caminet de pedres d’aquí al costat.

La Mireia se'l va mirar de reüll a l’anar-se'n. Sí, potser ella no era tan desgraciada al cap i a la fi.

Després de descarregar les bosses i les maletes, va decidir anar a fer un tomb. Per airejar-se, per estirar les cames, per explorar. I començà a pensar una mica en la seva vida en general, perquè li venia de gust, per fer temps: trobava a faltar casa seva, el seu pis lluminós de l’Eixample. Mentre es col·locava els seus cabells de foc pensà amb la Louise: com enyorava a  la frances! La seva millor amiga l’havia acompanyat en les bogeries més boges. Com aquella nit que van pujar al Tibidabo: tot i que feia un fred de mil dimonis, les vistes van ser top. De cop, començà a cantar una cançó de Jonh Denver. Adorava el gènere country i, tot i que havia escoltat infinites vegades que era per a iaies, ella el continuaria gaudint.

Al final va arribar al riu que passava pel centre del poble, i n’observà l'aigua cristal·lina. Deuria d’estar gelada tot i ser finals de juliol. Mentre s’escoltava el corrent tranquil i l'aire passant entre els arbres de la plaça del costat, sospirà: havia de guanyar forces, havia de tenir esperança. Finalment va decidir amb tot el cor donar una oportunitat a aquelles vacances diferents.

Els primers dies van passar volant. La Mireia va quedar encisada de totes les coses maques que podien haver-hi per aquells paratges. Tan sols calia agafar la bicicleta, anar una mica més amunt, una mica més avall i descobries on naixia el riu d’aigua gelada. O també els poblets del voltant, on estaven tots aquells productes naturals que costaven tant de trobar a Barcelona: formatge fresc de cabra o tomàquets naturals, naturals. Pernil bo i sobretot barat. I el més important: persones bones i agradables. De poble, d’aquelles que els hi agrada el safareig, sense maldat. On les àvies es posen a la plaça vigilant els néts. On es delien pels nouvinguts i per les generacions que feia segles que estaven en aquelles cases de fusta i pedra. I després hi havia en Pep.

Durant la primera setmana, la Mireia va decidir conèixer els veïns. Eren pocs per aquell poble i ella, que s'estava a les afores, va decidir anar a conèixer la casa que hi hagués més a la vora. Aquell dimecres, mentre l'Amanda prenia el sol a la terrassa, davant de la casa, i l'Edgar llegia un llibre de filosofia inversa, ella pedalejava amb calma (total, no tenia gens de pressa) per un camí de sorra fent la ruta capgirada del primer dia, quan van arribar. De cop, s'aturà davant d'una, com diria ella, megamansió: una mena de masia senyorial amb aires del segle XVIII es plantava davant dels seus ulls. Tenia una espècie de torre a un extrem i, tot i que podia haver sigut molt fosca, uns grans finestrals deixaven entreveure que es filtrava molta llum dintre aquell domicili.

I tot això l'hauria sorprès gratament si no fos perquè va quedar embadalida pel jardí, un jardí que envoltava tota la finca i que comptava amb un hort, com va poder admirar fent un salt .A més  estava cobert de flors, de colors, de vida; abelles, libèl·lules i papallones volaven com si no hi hagués un demà. Les olors de farigola, roses, romaní impregnaven tot l'aire i els colors de les peònies, lliris, espígol, dàlies, clavells embellien el paisatge. Inesperadament, escoltà una veu infantil, familiar:

-Hola! Tu ets la nena de la casa blanca, blanqueta, oi? La Mireia, com la meva tieta. -El Pep, a qui o havia vist en un primer moment.  S’estava en una cadira, sota uns arbres frondosos. I la saludava.

-Ai! Hola, Pep! Si és que ni t'havia vist. Anava a fer una volta i m'he quedat impressionada per la teva casa i, sobretot, per les teves flors.

-T'agraden?

-Sí, molt. A casa meva, a Barcelona, no en podem tenir cap perquè vivim en un pis, però així i tot m'agraden molt.

-Vols entrar? En tinc moltíssimes més a la part de darrera. A mi m'agraden molt.

-Ui, no et voldria molestar.

-No em molestes i així també coneixes a la Karen.

-Pep? Amb qui parles?

Una veu que sortia de dintre de casa es transformà en la Karen: un somriure que, si era dolç al prinicpi, desaparegué en veure  la Mireia.

-I vostè, joveneta, qui és?

-Ai, sí, perdona, jo sóc la Mireia Jonshon, la filla dels que han llogat la casa blanca. Encantada de conèixer-la, senyora.

-No em parli de vostè que segur que sóc més jove que ta mare, nena. -I esclatà en una rialla jovial.

La Mireia, que en un primer moment s'havia posat nerviosa, somrigué finalment.

-I què, li ensenyes el jardí, Pep?

-Sí, Karen, el jardí i l'hort.

-Jo no vull molestar.

-I ara! No molestes. I, de pas, et quedes a berenar, que he fet unes galetes de xocolata boníssimes.

La Mireia sospirà resignada, no va poder dir que no: les galetes de xocolata eren la seva perdició.

Mentre la Karen aprofità per trucar a casa i avisar que la nena estava allà, el Pep s'encarregà d'ensenyar-li el seu hort: allà hi tenia  tomàquets, cebes, enciams i un parell d’arbres fruiters.

-Tot ho fas tu? O sigui, tot ho has conreat tu?

-Sí. -Respongué amb molt d'orgull- Jo rego, planto... i em menjo tot el que hi ha. -De cop callà i rectificà- No, la Karen i jo ens ho mengem.

-I com fas perquè et creixin tan boniques les flors?

-Parlo amb elles.

-Com?

-Sí, parlo amb elles: a vegades tan sols els explico acudits ximples perquè riguin una estona. Com el de: “era un senyor tan beneit, tan beneit, que es va tallar una orella perquè deia que la tenia repetida”. -I començà a riure escandalosament- A vegades, tan sols els explico contes. El del Jan i les faves màgiques crec que els agrada perquè veuen que, gràcies a la favera, el Jan va trobar un tresor.

-A tu t'agraden les faves, Pep?

-No, gens. Em fan fàstic.

-Saps què? Ja en som dos.

De cop el crit de la Karen anunciant que el berenar ja era taula els va avisar que les panxes feia estona que sonaven. S’assegueren sota un saüc enorme; sort que feia ombra perquè aquella hora, a les cinc, una tarda de juliol... La xafogor era insuportable. Les galetes estaven boníssimes, es veia que la dona les feia amb molt d'amor. La complicitat d'aquella parella peculiar començava a fer veure a la Mireia les coses des d'una altra perspectiva.

-Què podràs venir demà també, Mire? -Li va preguntar el Pep, mentre rosegava la setena galeta de la tarda.

-No ho sé, Pep, potser hauria d'ajudar els pares a casa. Però un altre dia vindré segur, t'ho prometo.

-Promesa de promesa? -Va preguntar, neguitós, l'home.

-Promesa de promesa. -Afirmà la noia, segura.

I després d'acomiadar-se de la Karen agraint-li el magnífic berenar i fer un petó a la galta d’en Pep, la Mireia féu el camí de retorn a casa.

 
 Comenta
 
Capítol 2 El millor moment i tres dies per oblidar
La Mireia estava passant un dels millors, si no el millor, moment de la seva vida. En aquell poble del Solsonès on les àvies explicaven llegendes sobre bruixes i fades de les muntanyes del voltant, el temps passava de pressa i alhora amb una tranquil·litat d'aquelles que fan estimar cada segon que vius.



Com aquell dia, 15 de juliol, que es va llevar amb la il·lusió d'una noia que fa disset anys. Era el seu aniversari i el sol li prometia un magnífic dia. Tan bon punt es va llevar i va baixar les escales que la duien a la planta baixa, una aroma li va impregnar les fosses nasals: tot provenia de fora, on una taula ben parada i decorada bellament la rebien. A més del brunch preparat per la seva mare, al voltant de la taula de marbre del porxo on a part dels seus pares, hi havia  el Pep i la Karen, que va rebre a la noia amb un sonor petó a la galta.

-Per molts anys nena! Ja gairebé ets tota una doneta!

-Per molts anys Mire- afegí la mare després d’una forta abraçada-espero que hagis dormit molt i molt bé.

-Sí. Moltes gràcies...Ostres mama has fet molt de menjar.... Semblaria que volguessis convidar tot el poble- esclatà en una rialla.

-Quines ximpleries dius! Si només he comprat pa i melmelada...

-Sí... i ous ferrats, i cansalada i sucs de tota mena i ...de tot. Però tranquil·la mama que m'he aixecat famolenca. Mira , si fins i tot hi ha el pastís. No hauria de ser per després de dinar?

-Ah! Això ho ha fet el Pep-digué la Karen somrient-quan li vaig comentar que era el teu aniversari, se li va posar al cap que t'havia de fet un pastís i si era de xocolata millor.

-Sí! Si un pastís no és de xocolata llavors no és un pastís, és, és ... és una merda! Donem regals? Jo primer, jo primer!

-Tranquil Pep , deixa que la Mireia es begui primer el suc.

-No et preocupis. A veure Pep que és això?-preguntà en veure una espècie de caixa enorme.

-Ja ho veuràs, al principi era sorpresa però ara deixarà de ser-ho.

La noia va començar a desembolicar el paquet i de dins en va sortir un quadre. La representava a ella envoltada de flors al jardí de la casa l'home i amb el vestit groc que tant es posava aquells dies xafogosos. L’havia dibuixat amb molt de detall, era calcada a ella. De cop es recordà el que la Karen li va dir del Pep uns dies abans:

"Té una deficiència mental. Mai podrà fer grans sumes i operacions matemàtiques o llegir amb propietat... Però això no impedeix que la intel·ligència artística ,posem pel cas, no la pugui desenvolupar."

Tornant a la realitat es va adonar que una llàgrima li queia galta avall. De cop, s'aixecà i corregué cap a l’home. L’abraçà. Ell, neguitós, li preguntava si li agradava. I entre llàgrimes la noia respongué:

-Sí Pep, m'agrada. M'agrada molt. Gràcies.



Una altra cosa que la Mireia havia après era el fet de gaudir de les petites coses. Anar a comprar al mercat amb la mare, veure arreglar el cotxe al pare o simplement jugar com una nena petita amb el Pep, sota l'atenta mirada de la Karen. Amb ell va descobrir que no feia falta ser ric per ser feliç. L’home que era hereu d'una gran fortuna, que ho tenia tot, també  podria haver estat feliç amb molt poca cosa.

En Pep instintivament  va fer veure a la Mireia que tenir ganes de jugar a fet i amagar no era cap pecat i que no s'havia d'avergonyir de córrer per tota la casa cridant i rient perquè s'havia de salvar abans que l'atrapés. Quan feien aquelles petites excursions amb bicicleta ell li va ensenyar com s'havia de fer perquè totes les olors dels vorals i dels camps fossin una de sola, tot prenent  embranzida i tirant-se per un turó avall. Eren dies feliços.



Hi havia moments que la Mireia trucava a la Louise i li feia un resum apressada de com es vivia al camp, al poble: "que sí, Lou, que no fa tanta pudor de fems..." . "Que realment el menjar és igual de bo que el del restaurant aquell que anem cada divendres i potser una mica més....". Que pensava sovint en ella i de com la trobava a faltar i que petons a la família, i que havia de penjar ràpid perquè aquell dia tenia no sé què abans de les set de la tarda per veure no sé qui i se li feia tard.



En Pep i ella es van tornar inseparables. Es passaven el dia a casa d'un o de l'altre o fent excursions o mullant els peus a l'aigua glaçada del riu. Reien molt, ella concretament reia com no ho havia fet en aquells últims mesos. I fins i tot a la nit, quan la foscor penetrava per la seva petita habitació,  ja no sentia aquella por i nostàlgia que solia tenir i amb la il·lusió d'un infant quan sap que han de venir els reis mags, esperava amb ganes de que arribés el matí.



Malgrat tot, la vida és molt capritxosa i no vol que siguem feliços per molt de temps. Una setmana després de que fos el seu aniversari, la Mireia es va començar a trobar malament. Molt malament. De cop aquella noia amb tanta vitalitat va caure en un malson profund: gairebé no dormia perquè els mals de cap van començar a ser habituals. La febre es va apoderar de la noia i durant tres dies no va baixar dels 39 graus. Estava cansada. A vegades començava a cridar perquè no podia més del dolor: els brams se sentien pels voltants, feien por. El Pep li enviava bombons a través de la seva mare i el seu pare es passava moltes hores allà simplement mirant-la i fent-li companyia. Tots estaven molt preocupats, així i tot ja sabien com havien d'actuar i s'ho agafaven amb valentia i esperança.



Mentre estava al llit, la Mireia es va dedicar a fer els deures per l'institut i a escriure un petit diari d'estiu. Així almenys no s'avorria tant i no es menjava el cap com solia fer en aquelles situacions difícils. Gràcies a una llibreta que els seus pares li havien regalat pel seu dissetè aniversari va poder omplir aquell temps mort amb records d'aquelles aventures viscudes; Fotos de la família al cim de la muntanya Cap del verd, on  havien anat a fer una excursió tot el dia, o una d'ella i el Pep al porxo,  estirats a la gandula prenent el sol. O aquella tan graciosa de la Karen d'esquena amb una llufa penjada. Com havia rigut aquell dia.



La Mireia també va enganxar el tiquet del cinema de quan hi va anar amb el Pep i la mare a veure aquella nova entrega de superherois. Mira que ella mai havia estat fanàtica de l’home aranya però tot i així va resultar una sortida agradable i una pel·lícula passable. 



Passats tres dies va començar a trobar-se millor i al Pep li van ser  permeses les visites dos cops al dia. Una al matí i una altra a la tarda. En aquells moments, que a la Mireia els esperava amb unes ganes immenses, el Pep entrava a la casa amb tot d'estris de dibuix, jocs de taula i llibres dels germans Grimm i Hans Christian Andersen. Les hores passaven volant gràcies a ell. Finalment la Mireia va acabar per recuperar-se gairebé del tot, i va poder sortir altre cop a l'exterior on va comprovar que mai havia estat tan viva com en aquell moment. Tot i així, encara faltava un llarg camí per recórrer, ja que la història acabava de començar.

 

 
 Comenta
 
Capítol 3 Fes el cor fort, Mire.
Feia pocs dies que la Mireia havia començat a sortir de casa i tot i que el principi li costà agafar la rutina de mica en mica va començar agafar forces i a finals d'aquella setmana ja tornava a agafar la bici i anar amunt i avall, del poble al riu, a la casa del Pep. I tornaren les excursions.



En una d'elles que el Pep i ella feren un matí tan bon punt llevar-se van anar fins a una esplanada plena d'herbes aromàtiques i de flors acolorides: decidiren aturar-se allà a esmorzar el que portaven de casa seva: entrepans de pernil salat, bo, bo. I aigua per fer baixar el pa una mica sec, ja que feia dos dies que estava al rebost.



En un moment que estaven estirats i mirant els núvols, i dient les formes que hi veien (el conill sempre estava present i també el gelat de xocolata feia acte de presència) el Pep, va dir amb parsimònia:

-Com és que estaves malalta, Mire?

-Segurament perquè em vaig constipar, te'n recordes aquell dia que vam fer jocs d'aigua? De segur que després no em vaig eixugar els peus correctament i vaig fer venir la febre.

-Però estaves molt malalta.... No tenies només mocs.

-Ja, també tenia febre però és normal Pep.

-De debò?

-Qui si, home. Tranquil.

Després d'això quedaren en silenci, fins que la Mireia va recapacitar. Estava mentint. Ell en certa manera ho sabia i li feia mal. I qui sap que passaria en un futur. Així que és corregí.

-Bueno en realitat, no Pep.

-Què vols dir?

-Que la febre no va ser per culpa de l'aigua, ja que els peus me'ls vaig eixugar molt i molt bé.

-Llavors perquè tenies aquells ulls tan tancats i no paraves de cridar? Perquè se t'escoltava.

-Ho sé. D'acord, t'ho explicaré però tu no t'has de preocupar de res. Okey?

-Val- l' home estava ansiós per saber la història que li anava a explicar la noia.

-Resulta que tinc una malaltia. Una malaltia que té una cura una mica més complicada que la medicina que et prens tu quan tens febre.

-Està dolentíssima.

-Ho sé, ho sé.

-I que passa amb aquesta malaltia?

-Es diu leucèmia i és una espècie de càncer, que em fa tenir aquests mals algunes vegades.

-I no es pot curar?

La noia vacil·là i després de pensar-s'ho molt, perquè l'home ho entengués, perquè ella no és poses a plorar tornà a l'explicació.

-Resulta que si, que si que hi ha una cura. Però en el meu cas és molt complicat. Perquè m'han d'operar, que significa que m'han de posar una part nova al cos ja que la malaltia l’ha debilitat molt.

-I perquè no ho has fet? Així ja estaries curada.

-Ja, però és difícil. Ha d'haver-hi una persona, una altra que et pugui donar aquesta part nova del cos, del seu propi cos. I aquesta part ha de ser exactament igual a la meva. I per ara no hi ha cap persona que tingui cent per cent les mateixes característiques.

-I que passa si no trobes cap persona que tingui això?

-Això Pep ja m'ho han deixat clar els doctors, si no trobo un donant de medul·la en menys de tres mesos, malauradament hi ha bastantes possibilitats que em mori.

L'home es quedà en silenci. I de cop començà a parlar.

-Els meus pares també es van morir. Però eren molt grans, uns iaios. La Karen em va explicar que van al cel la gent molt gran i que allà tenen molt d'espai per jugar i ser feliços eternament. Però tu ets encara molt petita, tu encara has de viure molts més anys: pintar molts quadres, anar molt en bici i fer encara molts aniversaris.

I afegí

-Mireia tu et curaràs.



Després d'això s'abraçaren i reprengueren el camí de tornada. En Pep no ho veié, perquè estava massa enfeinat pedalejant però als ulls de la Mireia hi havia un bri d'esperança.



Aquella nit els estels brillaven amb força, l'Amanda ja feia estona que estava al llit descansant d'aquell llarg dia. L'Edgar llegia tranquil·lament al porxo un nou llibre que havia comprat a la llibreria del poble. La seva filla sortí i s'assegué al seu costat.

-Dad?

-Si darling?

-Saps que ha passat avui? Doncs que li he explicat tot al Pep. Li he explicat la meva malaltia, com em sento i tot. Crec que no ho ha entès-somrigué.

-Ah si?-l'home deixà el llibre a la taula i la mirà-i com et sent right now?

-Doncs estic contenta. He conegut aquest home que m'ha ensenyat moltes coses, com ara que he d’apreciar cada moment de la vida com si fos l'últim i que només així un pot ser feliç.

-M'alegro que estiguis contenta, feliç. T'ho mereixes.

-Ens ho mereixem tots, però crec que el Pep i la Karen són les persones que més ho necessiten.

-Si, són molt bona gent aquest parell. L'altre dia la Karen va venir portar-nos una pila de croissants, te'n recordes? Estaven deliciosos la veritat. I la seva explicació va ser: És que n'he fet massa...

-Papa.

-Què?

-També tinc por.

L'home callà. I deixà que la seva filla s’obrís.

-Tinc por perquè no sé si trobarem un donant. No sé si aquest està sent el meu últim estiu i no sé si demà per mi sortirà el sol, tampoc sé que se sent al morir i, i…

-Filla-l'interrompé l'Edgar- és normal que et facis tantes preguntes, però te'n sortiràs. Ho sé. Pensa que com a bona irlandesa que ets, has de ser láidir.

-Láidir?

-Si, láidir vol dir ser forta i això has de ser-ho, avui i sempre. I tots ho hem de ser i trobar la força per tirar endavant amb les persones que t'estimen al teu costat. Com jo!

-Hahaha, thank you dad! I Love you.

-Love you too, petita. Va vés a dormir que quasi són les dotze.

-D'acord... Bona nit!

-Good night cuca.



Només faltaven quatre dies perquè la família Johnson Barroca se'n tornés a Barcelona. La Mireia ja li havia promès a la Louise una quedada tan bon punt arribés per posar-se al dia. La rentadora no parava de sonar tot el dia amb tota la roba bruta que havien utilitzat aquelles dues setmanes i mitja: samarretes, pantalons, roba interior, vestits... La casa s'impregnà d'una aroma de sabó de rentar, tan potent que s'olorava d'una hora lluny.



L'endemà la gran mansió del Pep es quedà en un silenci profund; ell i la Karen se n'havien anat, no sabem on però s'han anat- li comentà l'Edgar a la seva filla- a la porta també hi hem trobat una nota que posava que ho sentien per anar-se'n tan precipitadament però que havia sorgit un imprevist, no tornarien fins d'aquí un parell de setmanes i que ens enviaven molts petons i que estaven molt contents d'haver-nos conegut. I que tant de bo no perdre el contacte.



Aquells últims dies tot i que passaven molt de pressa perquè hi havia mil coses per fer, per a la Mireia se li havia anat una part molt important de l'ànima. Hi tenia un buit que havia sorgit a través de la marxada del Pep. I a poc a poquet i amb el cor fort, feia les maletes i hi posava el diari, les flors recollides al camp, el quadre, i tota la roba que un cop planxada i doblegada feia molta patxoca.



Ja havia arribat el dia de marxar. El pare s'havia encarregat del tancament del gas i l'electricitat i la mare, assenyada, la que preguntà a tothom tres vegades si havien agafat tot allà que havien portat al principi, si havien tancat amb clau (ho van haver de comprovar un parell de vegades) i que se'n recordessin que pararien a dinar a un restaurant de carretera.

La Mireia amb sentiments oposats dintre seu va posar-se els cascos i va ensumar per última vegada l'olor de les muntanyes, d'aquell poble del Solsonès, del lloc. I quan ja estaven a punt d'engegar, el mòbil de l'Amanda començà a sonar:

-Hola?

-...

-Si sóc jo.

-....

-No.... De debò?

-...

-Si avui justament tornem- la dona estava plorant- és clar que podrem anar-hi

-....

-Moltes gràcies, de debò. Adéu!

L'Amanda estava tremolant i amb la mirada perduda, el seu marit intentava fer-li sortir del xoc que li havia produït aquella trucada.

-Darling, darling...Are you ok?

-Mama, qui era? Què passa?

-Ai filla! Que resulta que era el doctor Roman...

-Si?- la noia empal·lidir en escoltar el nom del metge que portava el seu cas- i què t'ha dit?

-Molt bones notícies filla... Resulta que avui ha vingut un donant de medul·la que és compatible amb la teva! Filla que et pots curar!

La noia no digué res, les llàgrimes que sortien dels seus ulls com la pluja que havia començat a caure ho deien tot.



Després d'una hora de trajecte en silenci l'Amanda va explicar tot el que el doctor li havia dit fil per randa:

-Resulta que ahir va arribar una persona que va voler fer-se les proves i apuntar-se com a donant. En veure que tenia la mateixa composició que la teva, d'això la teva cosa el Roman va decidir posar el teu cas com a prioritari. Aquesta persona li faran l'extracció aquesta tarda i demà al matí tenim nosaltres l'operació- feu una pausa i continuà- diu que segur que et farà afecte perquè encara que estigui força avançat el teu càncer, té una alta probabilitat que no s'infecti més si fem l'operació ja.



-Oh això està molt bé- el pare també estava commocionat- i llavors si fem l'operació, ja estarà curada del tot la nena?

-Diu que hauria de fer tractament diari i possiblement visita mensual però també que està convençut que d'aquí a un any ja estaràs curada del tot.- es girà per mirar a la seva filla que somreia dèbilment.



La noia va decidir truca a la Louise per posar-li al tant de la meravellosa notícia. La francesa li va prometre que estaria allà tan bon punt pogués i que es prepares per una visita diària d'ella.

-És que reina m'has d'ajudar amb el Jordi... Que ja està avançant la història i no puc perdre el fil.

-Hahaha, okey nena! Et deixo que estic a l'autopista i tinc poca cobertura. Et truco quan arribi.



En arribar al pis de Barcelona, el primer que pensaren tota la família és que necessitaven espai, necessitaven aire fresc per respirar. La nostàlgia...



Van desfer les maletes i van preparar un sopar lleuger, de tapes, mentre que a fora la xafogor del vespre anava prenent forma i espai en els diferents baris de la ciutat barcelonina, i mentre comentaven aquelles vacances una mica diferent de les anteriors, les persones que hi havien conegut i el menjar que no tenia ni punt de comparació, tots tres van arribar a la conclusió que de cara al Nadal tornarien a pujar al Solsonès o farien baixar a la Karen i el Pep al seu pis i els hi mostrarien la ciutat que mai dorm, tal com la va descriure la dona.



Se n'anaren a dormir pensant en l'endemà; en el llarg i alhora curt viatge que viurien i resaven, tot i que no eren creients, que tot sortís bé, que a la Mireia tot li anés bé.



Tan bon punt es va fer de dia, tota la família van anar cap a l'hospital. Duien una petita maleta a mà i un cert nerviosisme al cor. La Louise li havia trucat tan bon punt arribaren.

-Ei què? Com estàs?

-Molt nerviosa, nena, massa blanc i pocs colors aquí.

-Hahahah, tranqui que sortirà tot perfecte. I ni t'adonaràs que t'estan obrint amb bisturí.

-Ala, que elegant.

-Jo sempre. Però ara de debò no et preocupis, que en un obrir i tancar ulls estaràs a l'habitació horrible blanca esperant l'alta i amb una amiga super guapa al teu costat.

-Espero que siguis tu.

-No ho dubtis.

-Reina, que m'han cridat ja, he de penjar.

-Sí, vés. I recordat que t'estimo molt!

I en aquell moment una infermera sortí a buscar-la, la conduí en una sala on s'havia de canviar i amb una veu baixa li dugué la notícia que li canvià la vida: Qui era el donant era el mateix que li havia tornat la il·lusió de viure. I amb aquella notícia agredolça entrà al quiròfan i només l'anestesia i la llum potent dels focus li van fer pensar en el seu millor amic.



Som a dues setmanes de la meva operació. I sí. Aquests textos que heu llegit era el meu diari que escrivia en tercera persona, per una cosa de classe. Encara estic en xoc. Encara a hores d'ara ploro sense saber com. Crec que acabaré el diari reprenent des d’on ho vaig deixar: des de l'operació que m'havia de salvar la vida.



Després de l'operació i després que em diguessin que el donant de medul·la era el Pep, jo no m'ho podia creure i no vaig ser-ne conscient fins que estava a l'habitació, com bé em va dir la Lou, pintada amb un mal gust extravagant. Hi havia tota la meva família, que no és per res, però em va fer una il·lusió enorme veure'ls. Els meus cosins estaven fets uns bitxos i les meves tietes no paraven de preguntar-me com estava i quan em donarien l'alta. Perquè Mireia, ja fa mesos que no vens a cap dinar familiar.



En un moment els meus pares em van donar una nota i a l'obrir-la, vaig fer fora a tothom excepte ells dos en veure les seves expressions i en veure qui era el remitent. El Pep. La nota, escrita amb una lletra lligada molt gran i junta feia així (estic intentant no plorar però és impossible):

“Hola Mire. He anat al metge i m'ha dit que jo sí que tinc la part que necessites per la teva malaltia. Te la vull donar perquè ets molt bona amiga, ets la meva única amiga. I et trobo molt a faltar. De part del Pep.” I ho acompanyava amb un dibuix d'una flor blanca.



Els pares després em van mirar els ulls i van xiuxiuejar:

-No va sobreviure a l'operació filla. El seu cos no va poder suportar-ho i va morir, hores més tard de l'extracció. Però filla t'estimava i t'estima molt.

Jo en aquell moment no escoltava res, tan sols passava per la meva ment que era molt egoista i que per culpa meva s'havia mort un heroi. I vaig plorar.



Vaig plorar tant com quan se'm va morir la iaia. Vaig plorar com mai ho havia fet davant dels pares i vaig plorar sense importar-me que la meva família tocada i posada des de fora comentessin alguna cosa amb un cert desvergonyiment. I vaig plorar.



Dos dies després que em donessin l'alta, em vaig trobar la Karen. Es veia apagada. I tan sols veure’ns, em va venir a abraçar i em va fer un peto. Em digué a l'orella:

-Ho sento Mire, em va fer prometre que no et diria res, em va dir que tu mereixies viure encara molts anys més. El Pep sí que et va entendre.



Vam estar parlant un temps,  plorant a trossos i abraçant-nos en múltiples ocasions. I li vaig preguntar que faria ella. El que em va contestar em va deixar sorpresa.

-El Pep m'ha donat tota la seva herència, casa inclosa. I amb aquella mansió he decidit fer una casa per nois i noies que tenen problemes varis i malalties mentals. Això és el que faré.

I jo em vaig sentir molt orgullosa dels meus dos amics.



Per altre banda, no puc oblidar el dia que vaig anar a veure la seva tomba, envoltada de flors silvestres pintades, i papallones de tota mena, com si els animals només volguessin estar allà perquè saben que hi ha una ànima bona descansant. I fent el cor fort, li vaig deixar un dibuix que representava ell anant amb bici i li vaig dir, tal com si estigués allà:

-Moltes gràcies, Pep. Realment m'has donat una nova oportunitat per viure i no la penso desaprofitar. I encara que et trobaré a faltar cada mil·lisegon de la meva vida, sé que et portaré sempre en mi. I ara com em va dir el meu pare toca ser láidir, toca ser forta. Gràcies Pep per recordar-m'ho. Gràcies de tot cor.



 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]