Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



fireing
Girona
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 Les estrelles
Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert C. Subjecte: Marta P

T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

...

T: Marta, si us plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

S: Sí.

T: Me’l vols repetir, per favor?

S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

T: I saps quant peses aquesta setmana?

A mesura que la cinta avança, el sentiment d'angoixa es va apoderant de mi. La culpabilitat és insuportable i m'acabarà destrossant, però no puc permetre que això passi...

En aquella sala fosca i miserablement il.luminada per una petita làmpada, la cinta, de fons, continua en reproducció:

S: Pot ser sí que arribo als 40kg i si no, segur que estic molt a prop.

T: Marta, et falten 5 quilos per arribar-hi. No entenc per què ho fas això, és que no vols curar-te i tornar a fer vida normal?

S: No és una qüestió tan simple.

Qualsevol petit detall que es pugui amagar darrere les paraules de la Marta, pot demostrar què va passar a l'habitació 161 fa exactament dos dies.

Sis dies enrere:

- Marta, intenta menjar tot el que et posin per sopar. Si no ho vols

fer per tu, almenys fes-ho per mi. Ara he d’anar a recollir al teu

germà de futbol, i ja vindrem tots després. T’estimo.



- D’acord mare, jo també t’estimo 
Just quan la mare va sortir de l’habitació, va aparèixer en Constantí, amb aquell somriure encantador que la Marta no havia pogut oblidar des del primer dia que el va veure.

- Hola guapíssima, com estàs avui?

- Jo estic molt bé, avui i sempre -va respondre la Marta amb cert nerviosisme.

- M’encanta veure’t feliç. T’he de dir que estàs molt maca quan somrius.

- Però què dius, si sempre que somric tanco el ulls i sembla que no existeixin. En canvi, els teus són grans i, a més, quan somrius fins i tot brillen.

- Això només em passa quan estic amb tu -respon amb picardia.

La Marta es va posar vermellíssima i, avergonyida, li va mostrar el seu somriure sense saber ben bé què dir. 
- Marta, vine amb mi, que t’ensenyaré el meu lloc preferit de l’Hospital. Has de saber que ets la primera persona a qui li ensenyo el meu amagatall.

- Vale, que bé! Però espero que no estigui gaire lluny, perquè la meva mare vindrà en una estona...

No li va deixar acabar la frase perquè ja l'estava arrossegant cap a les escales, pujant-les a corre-cuita. La Marta començava a sentir-se cansada i notava com els pulmons començaven a cremar-se per dins, quan els ossos del cos li estaven a punt de fallar, van arribar.

Els dos es van quedar al·lucinats, especialment la noia, ja que mai no havia contemplat un cel tan il·luminat com el que estava veient aquella nit d’estiu des de l’Hospital de Girona.
- Oi que és preciós? -li pregunta en Constantí, totalment il·lusionat.

- Sí, és la cosa més màgica que he vist en la meva vida. Sobretot perquè està passant al teu costat.

De sobte, els dos es van mirar fixament i van sentir un fort impuls difícil de controlar. Sense ser-ne gaire conscients, es van anar apropant, fins que la Marta va fer una última jugada per aconseguir que els seus llavis s'ajuntessin.

Va passar un segon, dos, tres...i els seus llavis continuaven junts. A mesura que el temps passava, el desig es va fer més difícil de controlar.
- Vols que segueixi? -pregunta el noi amb el batec cardíac més ràpid del normal.

- Sí, però sigues suau si us plau.

Mentre en Constantí es desfeia de la samarreta i dels panatalons d’ella, la complicitat que hi havia entre ells anava creixent. Cada cop estaven més units, fins que van acabar els dos cossos fussionats en un de sol, més fort que cap altre.

Aquesta il·lusió i màgia va desaparèixer sobtadament, en el moment que la Marta va començar a tossir.

- Estàs bé, Marta?

- Sí sí, perdó, aquesta tos la tinc sempre. És l’efecte dels medicaments que m’he de prendre després de dinar, però tranquil que no és res important.

En Constantí, de cop va ser envaït per un fort nerviosisme. Com havia pogut arribar tan lluny amb allò?

- Marta, tot això que hi ha entre nosaltres no pot seguir.

- Però què estàs dient ara? No pots negar que els dos estàvem gaudint el moment.

- Ja, Marta, ho sé. Però no ho veus que això és un error?

- No, no és un error - indignada.

- Encara que no ho entenguis, s’ha d’acabar. Sóc el teu doctor i està totalment prohibit que tingui una relació amb qualsevol pacient -deia mentre començava a vestir-se amb rapidesa.

- Espera, això ho hem de parlar, no pots marxar.

- Ja és tard, me'n vaig a casa.

- Para, si us plau, no pots abandonar-me com el meu pare! - Va exclamar rabiosa i amb els ulls enllagrimats.

- No ho estic fent, és pel bé de tots dos. Ens seguirem veient perquè sóc el teu terapeuta, i a partir d'ara només seré això per a tu, aquesta relació s'ha d'acabar.

Va començar a dirigir-se cap a les escales, amb les mans a les butxaques, quan es va aturar de sobte per les paraules que la Marta acabava de pronunciar a tot pulmó, en aquell terrat on l'estima que s'havien demostrat feia uns instants s'havia esfumat.

- T'estimo Constantí!

És va girar lentament per poder mantenir contacte amb aquells ulls color menta que tant li agradaven. Ell sabia que el que feia estava bé, així ella es recuperaria i podria tornar a fer vida normal. No volia tornar a passar per una altra pèrdua d'algú que estima, i encara menys, per les mateixes circumstàncies.

- A partir d'ara vull que et dirigeixis a mi com a Dr. Robert - va dir secament.

Tot seguit, va obrir la porta i va baixar les escales, deixant la Marta mig nua notant com l'aire fred d'estiu travessava cada porus de la seva pell.

 Comenta
 
Capítol 2 La meva culpa?
Aquella nit, encara contemplant el cel il.luminat, la Marta, dessolada, va començar a recordar com havia arribat a estar tancada en un hospital sense voler menjar mai perquè creia que el seu cos encara era massa gran.

Mai podré superar aquell dia en què el meu pare va decidir marxar i no tornar mai més. Com va ser capaç d'abandonar la nostra família gairebé sense donar cap explicació? Com va poder canviar-nos per aquella altra família? Una família de qui només era el pare d'una noia... Sí, jo entenc que si s'havia enamorat d'una altra dona volgués viure amb ella també, però el molt fastigós no va voler saber res més ni de mi ni del meu germà.

Jo, amb només 15 anys, era l'única que sabia per què va preferir l'altra família. 

Ja feia uns 4 mesos que molts companys es reien de mi a l'institut pel meu pes, però era prou forta com per aguantar aquells comentaris i seguir endavant amb tota normalitat. Però el dia que el meu pare va tancar la porta de casa, vaig saber que jo era un dels motius pels quals no la obriria mai més. La seva filla, de només dos anys menys que jo, era una noia guapa, alta, prima i molt intel.ligent i jo era tot el contrari. Em podia definir com una noia amb moltes limitacions a causa de la meva condició física i de les meves capacitats mentals. Estic completament segura, i sempre ho estaré, que el meu pare va preferir considerar que la seva única filla seria aquella noia perfecta i deixar-me a mi tirada, com si no tingués cap vincle amb mi... Això em va anar trencant el cor en milions de bocins.

I és que jo sóc la única culpable que el meu pare s'emportés la felicitat de la nostra família. És per culpa meva que la meva mare es passa els dies treballant i plorant i que el meu germà cada dia, abans d'anar a dormir, pregunta quan tornarà el pare, provocant les últimes llàgrimes diàries de la meva mare. Si hagués avisat a la meva mare quan em vaig adonar de la segona vida del meu pare, segur que tot seria diferent. Potser ho haurien resolt, o potser no, però almenys els fets no haurien transcorregut d'aquella manera.

Amb tot això vaig sentir com el món se'm queia a sobre, em vaig sentir com una persona miserable amb qui ningú comptava per res. És més, tan sols em comunicava amb aquelles persones que dia rere dia es reien del meu cos pels passadissos de l'institut.

Va ser llavors quan vaig ser conscient que encara tenia una oportunitat per tal de demostrar al meu pare que va cometre un gran error escollint l'altra filla. Encara submergida en la meva depressió, vaig començar a menjar la meitat del que acostumava a menjar cada dia. Quan la gana em jugava una mala passada i menjava més del que calia, anava directament al lavabo a expulsar tot el pogués del meu cos, però sempre havia de vigilar que a casa ningú no ho veiés, perquè sinó m'obligarien a anar al metge.

Amb el temps, vaig aconseguir tenir un cos com el d'aquella noia que tanta ràbia em fa, però no era suficient, no. Jo volia ser molt millor que ella i això només ho podia aconseguir aprimant-me més. Realment ho estava aconseguint, però res em semblava suficient i encara ara, tampoc m'ho sembla. 

Recordo com la meva mare em deia que m'estava aprimant massa i jo li contestava que era l'angoixa que m'havia produït l'abandonament del pare. I llavors ella em contestava que estigués tranquil.la, que tot això passaria i que l'alegria es tornaria a apoderar de tots nosaltres ben aviat. Però la meva vida va canviar totalment el dia que el meu germà va entrar al lavabo mentre estava expulsant el dinar i, espantat, va córrer a dir a la mare que estava malalta. La meva mare, per mala sort, va saber que el que estava fent no era causa d'una simple malaltia, sinó que darrera hi havia un problema molt més greu.

Des d'aquell dia, va començar una etapa plena d'alts i baixos constants.

El meu primer contacte amb l'hospital va ser d'allò més tràgic. Només puc recordar que, en contra de la meva voluntat, vaig ingressar a l'hospital. Aquell lloc tan temut que ara puc considerar la meva nova casa. No podia parar de plorar, jo sabia que el fet de deixar d'alimentar-me era per una bona causa i que estava tot sota control, però ni la meva mare ni cap metge no em van creure. I això encara em frustrava més.

L'únic positiu de la "malaltia" que els metges diuen que pateixo, era el doctor.

Les meves ganes de ser i de sentir, la il.lusió per viure... tos aquests sentiments em van envair quan vaig tenir la sort de compartir llargues estones amb ell. Quan estava amb el Constantí m'oblidava completament que estava en un hospital i encara més que ell era el meu doctor, perquè aquell home d'ulls preciosos era capaç d'entendre les meves inquietuds, de comprendre quina era la meva situació, i la nostra complicitat era indubtable, un gest o una mirada eren més que suficients per tal que ell sabés com em sentia.

Sé que gràcies a ell estava progressant, perquè m'havia fet entendre que mai ens hem de comparar amb els demés, ja que cadascú és únic  i perfecte tal i com és. També em va comentar una frase que mai no podré oblidar. Em va dir que si algú és capaç d'abandonar una noia com jo, està clar que no val la pena seguir lluitant per recuperar-lo.

El seu recolzament va ser el pilar fonamental per a la recuperació de la confiança en mi mateixa. Ell era la meva il.lusió que em feia llevar-me cada dia, algun d'ells fins i tot amb un somriure.

Mentre recordava aquells moments màgics amb el Constantí, el móvil de la Marta va començar a sonar, la mare estava a l'altre costat del telèfon. 

- ¿filla, on aquestes? - va dir desesperada - fa més de mitja hora que testic buscant, el sopar que t'han portat ja està fred.

-Estava fent una volta per l'hospital, de seguida vaig.

-De pressa, estem a la teva habitació.

No vaig poder contestar perquè ja m'havia penjat.

Vaig començar a vestir-me i ràpidament baixar les escales, la meva mare ja era al passadís caminant d'una banda a l'altra, aquesta dona es preocupava massa.

-Aquí hi ets, anem a sopar perquè el teu germà ha d'anar a l'escola demà - va dir mentre m'obria la porta perquè entres dins.

En entrar un petit monstre es va abraçar les cames amb el seu pijama de dinosaures. Va alçar la vista i els seus petits ulls cafè van contactar amb els meus. 

-Com estàs petitó? - vaig dir.

-Molt bé! - va exclamar il·lusionat.

-Nens menjarem que hi ha- va dir asseguda a la taula mentre començava a menjar-se una rodanxa de tomàquet.

Els dos ens vam dirigir a la taula i vam començar a menjar, va començar a pair el menjar com si no hagués menjat en dies, mentre jo sentia la mirada de la meva mare esperant que començes, a cada àpat del dia en què està present es repetia la mateixa situació, ja fa mesos que com amb normalitat, però avui, no tenia gana i tampoc s'ho podia explicar a ella ...

El meu germà ja dormia al meu llit i la meva mare no parava de badallar quan acabava la meitat de la meva amanida. Sabia que era l'ocasió perfecta per parlar entre nosaltres, només venia quan tenia temps i acompanyada del meu germà, ja que treballava a tota hora per poder pagar-me els tractaments.

Sempre em sentia que era un estorb per a la meva família, que sense mi, tindrien una vida millor.

-Marta, és que no t'agrada parlar sobre la teva situació amb mi, però des que les cites amb el metge són privades, ja saps que no confio molt en el-va dir frustrada referint-se en constanti - no perquè quan vas complir la majoria d'edat vas decidir que no estigués allà per recolzar-te.

-No és això, només que no volia que perdessis temps amb les cites - no era mentida, però tampoc la veritat, ja feia un tempsnque sortiem i estava progressat positivament amb el tractament així que vaig decidir invertir aquest temps en nosaltres - Ja saps que estic progressant molt des que em van ingressar, no tens res de que preocupar-te i menys d'ell, és un dels millors.

-Doncs em preocupo! - exclama - em preocupo molt per tu, volem que tornis ja a casa i tot torni a la normalitat, especialment el teu germà, et necessita ...

-Ja ho sé, jo també vull tornar

Seguim parlant durant una estona, quan es va fer tard, la meva mare marxar amb el meu germà en braços, ens acomiadem amb dos petons i se'n van anar cap a casa.

Vaig començar a recollir els plats i els deixi fora de passadís perquè els recollissin. Vaig decidir dutxar-me i ficar-me al llit, però no aconseguia agafar el son, tenia molt en el que pensar.

En l’actualitat:

En aquella sala, gairebé a la foscor, continua escoltant la cinta mentre un sentiment d'impotència l'està destruïnt.



Com vaig poder permetre que succeís allò? Per què em vaig quedar amb els braços creuats veient com la Marta cada dia estava pitjor? Jo era la peça clau en la millora de la seva salut i li vaig fallar. Això no m'ho perdonaré mai, vaig fallar a una de les persones que més m'importaven. Ella va confiar en mi des del primer dia que vam parlar i jo sempre vaig estar allà quan ella em necessitava, la vaig estimar cada dia, la vaig comprendre cada dia, la vaig animar cada dia... No entenc per què la vaig deixar quan ja no faltava res perquè estigués recuperada.
 Comenta
 
Capítol 3 La bassa
Lendemà, l'aparença de la Marta era horrible. 

S'havia passat tota la nit pensant en el Constantí, en les seves rialles, en les seves llargues converses, en la manera com la mirava tota l'estona... Realment no entenia com l'havia pogut deixar i a sobre, d'aquella manera i repentinament.

Era cert que el fet que fos el seu doctor era un problema, i això ho entenia perfectament. Però el Constantí que ella coneixia mai s'hauria rendit davant les dificultats, hauria lluitat amb la mateixa il.lusió amb la que va fer front a la malaltia de la Marta quan la va conèixer.



Durant la nit, pel cap de la Marta van passar un munt d'emocions. En un primer moment, l'odi es va apoderar d'ella, ja que no era capaç d'entendre com aquell desgraciat havia pogut deixar-la tirada allà fora, com si mai no li hagués importat. Tot seguit va arribar la por, aquella sensació d'estar sola, de saber que davant de qualsevol problema no hi hauria ningú que la comprengués o l'ajudés.

Finalment, va sentir molta impotència, perquè ara ja havia marxat, i no hi havia res que pogués fer per tal que tornés a estar amb ella... O sí?



De sobte, es va enrecordar d'aquella pel.lícula que va veure un dia amb la seva família, sí, el seu pare també la va veure. En aquella peli, la noia havia deixat  el seu novio i ell se l'estimava tant que no podia permetre que la seva vida continués sense ella. Per això va decidir que l'amenaçaria de manera que la seva única alternativa fos quedar-se al seu costat cada dia durant tota la vida.



- Ja ho tinc! - va exclamar la Marta sobtadament, amb un to alegre i enèrgic.



Uns dies després, quan el doctor va entrar a fer una petita revisió a la Marta...



- Hola Marta, vinc a pesar-te i a veure com tens la tensió.

- Per què avui no ha vingut la doctora Laura? Ella és millor que tu.

- Avui treballa per la nit. Però Marta vull dir-te que pots confiar en mi, que jo no et vull fer mal, al contrari, ja saps que tot el que vaig fer va ser pel benestar de tots dos.

- Si, si, com tu diguis...

- De veritat Marta, saps de sobres que m'importes massa com per permetre que et facin mal.

- Constantí, si de veritat t'importo queda't amb mi i junts superarem qualsevol adversitat.

- Marta, et garanteixo que això seria el pitjor per tu, i també per mi, perquè si algú se n'assabantés tindríem un problema massa greu.

- Aquesta excusa no em serveix de res, sempre dius el mateix. Però saps què? Que jo sóc més valenta que tu. Osigui que o et quedes per sempre més amb mi, o t'asseguro que jo li explicaré a tothom, fins i tot al director de l'Hospital, que vam estar junts un temps, i ja que estic, els explicaré que una nit vas tenir relacions sexuals amb mi i després em vas obligar a callar. 

- Marta, escolta, no pots fer això. Em destrossaràs la vida!

- Tu decideixes si te la vols destruir - va respondre la Marta emprenyada.



La Marta es negava a viure sense ell. El seu metge havia estat l'única persona que l'havia pogut treure un somriure al llarg d'aquells miserables anys. A la seva habitació no se sentia còmoda i va optar per anar al lloc on els dos van ser un, on es va sentir realment viva.

De sobte, va escoltar una veu que li era coneguda.



-Ho faràs de veritat?- Va preguntar en Constantí.

-Si és l'única manera d'estar amb tu, ho faré.

- Ets una nena i no puc estar amb una persona que no estimo.

- Mentida! - Va cridar la Marta desmoralitzada.



Cada vegada la situació es tornava més complicada i conflictiva. Cap dels dos se n'adonava que cada vegada eren més a prop del balcó.



-Si m'estimessis de veritat, no em faries això! - Va cridar en Constantí

-Estic lluitant pel nostre amor!

-No! Ningú es pot assabentar d'aquesta relació!- En Constantí estava realment desesperat, no sabia com reaccionar enfront d'aquesta situació.



Cinc minuts més tard, la doctora Laura tornava a l'hospital per fer el torn de nit. Caminava despistada mentre lliscava els dits sobre la pantalla tàctil del seu telèfon mòbil, seguia caminant quan, de sobte, el peu va trepitjar una bassa. Però ella sabia perfectament que no havia plogut aquell dia, ja que havia tingut el seu matí lliure i tenia les galtes vermelles de prendre el sol a la seva piscina.

Estranyada per aquest fet, va desplaçar el mòbil del seu camp de visió, no podia creure el que estava veient, va quedar paralitzada.

Quan va poder reaccionar, va entrar corrent a l'hospital mentre deixava el rastre de les petjades en caminar, petjades de color vermell, de la sang que brotava del cos de la Marta.



En l'actualitat:

Feia més de tres dies que reproduïa les cintes, una darrere d'una altra, i ara només quedava una. Mentre la mirava detingudament, com si en algun moment anés a moure's, el record d'aquell dia no s'esborrava de la meva ment ... No volia fer-ho, però no podia ser d'una altra manera.

Vaig agafar la cinta amb una suor freda que em recorria per tot el cos, la vaig introduir al casset, i quan el vaig voler reproduir, van tocar a la porta.

Em vaig aixecar a poc a poc i em vaig acostar mentre em preguntava qui era.



- Sóc el sergent Lluís, de la policia, podem fer-li unes preguntes? Sobre

l'assassinat de la Marta.



No vaig respondre. Em vaig dirigir amb rapidesa cap al soterrani, quan vaig ensopegar a les escales i el turmell es va regirar.

En Lluís va començar a picar a la porta amb més intensitat.

No tenia temps de tornar a pujar, arrossegant-me cap a la taula vaig agafar les cintes, les vaig ficar a la seva capsa de cartró i les vaig amagar al racó més fosc de l'habitació. Sense adonar-me'n, l'única i última cinta que contenia proves es trobava a sobre de la taula.

Mentre m'arrossegava amb totes les meves forces per tornar a la taula, la porta principal va ser enderrocada. En Lluís i els seus dos companys van entrar a la casa, se sentien les passes recórrer tota la casa. Van començar a baixar les escales a poc a poc, amb les seves armes a les mans, mentre baixaven amb delicadesa les escales, com si anessin a trencar-se. Van començar a inspeccionar el soterrani lentament, un d'ells es dirigia cap a la capsa de cartró, però l'únic que no s'esperava era que jo estigués allà. Vaig saltar a sobre d'ell per arravatar-li l'arma, però l'intent va ser en va, no podia ni fer dues passes pel turmell. El mateix policia em va immobilitzar contra el terra. El dolor que sentia, començava a ennoblar-me la ment, però no les últimes paraules del sergent Lluís abans que em desmaiés per complet.



- Robert Constanti, queda vostè detingut per l'assassinat de Marta Padial.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]