Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Escandi21
Barcelona
 
Inici: El Navegant

Capítol 1 Els inicis
Nuvolet, m'anomenaran un dia, més de vint anys després que hagi començat aquesta història. Serà lluny d'allà on comença, serà entre gent ferrenya, potser bàrbara, gent fosca i primmirada. Més tard, quan hauré deixat aquesta gent, ningú, mai més, no em dirà així, però sovint pensaré que Nuvolet representa allò que soc molt més que el meu nom legal. Per això aquest sobrenom m'acompanyarà al llarg d'aquest relat, que comença en una vila plantada prop de la Mediterrània i dels Pirineus, una vila ataronjada i blanca; ataronjada per les muralles que l'estrenyen, blanca per l'aire esqueixat que tot sovint hi deixa caure la tramuntana. Li diuen Perpinyà. Només, però, hi passaré els meus primers anys, la deixaré poc després d'haver perdut, per fi, la meva virginitat, i per això tan sols apareixerà en el primer dels tres quaderns que intentaré emplenar amb les meves penoses aventures.

La meva història començà a Perpinyà. Essent orfe des d'abans que em funciona la memòria, vaig ser criat per la meva germana gran, l'Emmanuelle. Des de petits que hem viscut a la mateixa casa, si és que així es pot anomenar. Aquesta consisteix en quatre parets de pedra i fang aixecades de manera regular que miraculosament se sostenen. Quan l'Emmanuelle i jo vam perdre els nostres pares, vam poder subsistir gràcies a la caritat i afecció dels veïns, qui coneixien la nostra desgràcia i ens alimentaven i donaven farcells de roba escapçada per vestir-nos. Els anys van passar i la meva germana i jo vam créixer. La noia tendra i innocent que era l'Emmanuelle va conèixer l'ofici més antic de la història, el de meretriu. El jove eixerit i tímid que era jo, que per cert em dic Adrien, va conèixer l'ofici del furt, i va ser a partir d'aquí on vam començar a treure'ns les castanyes del foc, encara que fos a canvi de viure una vida deshonesta i sense rebre més ajuda del veïnat, que coneixien les nostres vocacions i ja no sentien ni pena ni afecció cap a nosaltres, més aviat rebuig i indiferència.

Els anys van passar i vaig complir els dotze. Amb l'ajuda de Déu o de qui fos, la nostra casa seguia dempeus i teníem dos plats calents a taula al dia. Els dos seguíem amb les mateixes dedicacions, que ens permetien sobreviure. Jo, com a lladre, he de reconèixer que me les sabia totes. A mesura que anaven passant els mesos jo m'empescava trucs i furts creatius i innovadors, que em permetien sortir de casa amb les butxaques i el sarró buit, i tornar-hi amb el sarró i les butxaques plenes i de vegades amb un barret nou. Més d'un cop m'havia trobat en situacions compromeses, però gràcies a la meva agilitat i a l'ampli coneixement dels carrerons de Perpinyà sempre me'n sortia de totes. La zona on més feina hi havia sempre era a l'església, on robava monedes i objectes de missa, i la Plaça Major, on tots els nobles i burgesos es passejaven amb supèrbia per les parades del mercat, fent veure que volien comprar coses quan en realitat eren allà per exhibir-se i festejar amb les damisel·les. Gràcies a les aglomeracions de persones que es formaven pel mercat i, sobretot, a la meva baixa estatura, la Plaça Major i les possessions d'aquells rics que mencionava eren l'oportunitat perfecta per passar-me hores i hores treballant. Robava silenciosament i amb el meu ganivet perforava sarrons, bosses i sacs. Pispava i pispava sense cessar, només parava quan ja no podia carregar més coses, i un cop amagava el botí tornava a l'atac. Al final del dia, anava al mercat clandestí a vendre el botí i la resta m'ho enduia cap a casa. Tot i les meves àmplies habilitats, la meva germana i jo dúiem una vida humil, no ens faltava però tampoc ens sobrava. La meva germana també anava fent al seu ofici, sempre tornava a casa amb unes quantes monedes i menjar, però rarament tornava amb un somriure.

La meva germana i jo només somrèiem quan ens estiràvem al turó del costat de casa i ens explicàvem els nostres somnis i il·lusions. La meva germana volia conèixer un home amb il·lusions, enamorar-se'n, i fugir de Perpinyà. Ella em deia que el seu estimat i ella viatjarien pel país i s'acabarien establint en una granja, on viurien fins a la fi dels seus dies. El seu somni em semblava molt bonic i sincer, però el meu no hi tenia res a veure. Jo volia ser pirata. Incomptables nits m'havia passat despert, pensant en com navegaria els mars, al costat d'una tripulació ferotge i a la mà una ampolla de rom del bo. Des de ben petit que havia sentit històries i contes de pirates llegendaris i ferotges, els quals duien una vida al marge de la llei i es dedicaven a robar, beure i lluitar.

No va ser fins als set anys quan vaig topar per primer cop amb pirates. Era una nit tranquil·la, Perpinyà estava calmat, cobert per una boira baixa i densa, l'únic que se sentia eren els miols d'algun gat del carrer o el xiulet del vent que es ficava per alguna ranura. De sobte, les campanes de l'església van començar a sonar de manera agitada i enmig del rebombori, es va sentir un crit agut: "Pirates!". La meva germana i jo, desconcertats i atemorits, ens vam ocultar a sota la taula, amb el ridícul pensament de que allà érem segurs. Es van començar a sentir crits de guerra que profanaven els pirates mentre avançaven per la vila i saquejaven tot el que podien al seu pas. Els seus crits es van barrejar amb els dels veïns que fugien o amb els dels que no eren tan afortunats i tastaven el fred metall de les seves espases o destrals. Per la finestra vam poder veure la llum de les torxes dels pirates, qui passaven pel costat de casa nostra. De sobte, una ombra es va parar darrere la porta, i seguidament la vella porta que ens mantenia tancats va caure a terra d'una coça, i un pirata va entrar. L'home feia uns dos metres d'alçada, tenia una barba ben fosca i densa i una destral a la mà, a l'altra mà no hi duia res perquè en lloc d'un palmell i dits hi havia una bena bruta que delimitava el braç. El pirata en qüestió va donar una ullada a la nostra casa, però de seguida va veure que no hi havia res de valor. Quan estava a punt de marxar, ens va distingir a sota de la taula de reüll. Se'ns va quedar mirant fixament, amb uns ulls foscs i penetrants. Aquella mirada, que devia durar poc més de cinc segons, se'ns va fer eterna, i estàvem tan espantats que no crec que respiréssim. Llavors, va ficar-se la mà a la butxaca, en va treure dues monedes de plata i ens les va llençar als nostres peus, va sortir de la casa i no va tornar.

Després d'aquella nit, la meva admiració i intriga cap als pirates va augmentar molt, i tenia clar que em volia unir a ells quant abans possible. Des del saqueig que he mencionat, els pirates es van començar a quedar els hiverns a Perpinyà, i van arribar a un acord amb l'ajuntament; es va permetre el seu allotjament temporal a canvi de no saquejar-nos. Des d'aleshores ençà, jo sempre els he anat a espiar i observar a les tavernes, on s'embriagaven, cridaven i ballaven. Mai, però, vaig tenir el coratge de dirigir-me a ells i demanar-los enrolar-me.

Va passar un altre any i en vaig complir tretze. L'Emmanuelle es va enamorar d'un client amb terres aquell mateix any i se'n va anar amb ell lluny de Perpinyà, va ser l'últim cop que la vaig veure. Em trobava sol, avorrit, amb escassa feina a l'església i a la Plaça, així que vaig decidir que aquell hivern per fi parlaria amb els pirates.

Van passar les estacions i va arribar l'hivern, i amb ell els pirates. Un vespre que eren a la taverna, beguts i cridant com sempre, vaig reunir el coratge que vaig poder i vaig entrar al local, disposat a sortir com a pirata o sortir-ne mort. Se'm van quedar mirant i em van preguntar que què volia. Jo els hi vaig dir que volia ser pirata, que era un excel·lent lladre i que ser un dels seus havia estat el meu somni des de petit. Devia dir-ho amb una gran convicció perquè no em van matar, simplement van deixar anar un somriure lleuger. Un d'ells em va dir que per ser pirata abans havia d'haver estat amb una dona i haver-me begut una ampolla de rom sencera. No els va costar gaire adonar-se que no havia fet ni una ni l'altra, així que van seguir bevent i cridant i em van ignorar. Acte seguit, vaig sortir de la taverna i vaig anar a buscar a alguna companya de feina de l'Emmanuelle. Al cap d'una estona vaig entrar a la taverna amb companyia femenina i vaig demanar una ampolla de rom i una habitació. Els pirates es van girar cap a mi i van deixar anar una gran rialla, fent crits d'entusiasme i aprovació. Després d'això van brindar en honor meu i vaig pujar a l'habitació. Al cap d'una mitja hora vaig baixar les escales com vaig poder, ben torrat, amb l'ampolla de rom buida en una mà i la meretriu darrere meu. Els pirates es van aixecar, van tornar a brindar i van començar una extenuant festa de benvinguda que va durar fins al matí. Després d'uns dies, vaig entrar com a tripulant en una de les seves embarcacions i vaig deixar enrere Perpinyà.
 Comenta
 
Capítol 2 Esdevenint Nuvolet
Cinc hiverns més tard...

Havien passat cinc anys des d'ençà que vam deixar enrere Perpinyà. El capità del vaixell va trobar encertat navegar per noves zones, a la recerca de localitzacions més profitoses pel negoci. Durant aquest temps van passar tantes coses que ja me n'hauré oblidat d'algunes. Quan vam partir de Perpinyà vam seguir els corrents marins, les quals ens van fer resseguir les costes espanyoles. Vam visitar i saquejar tantes viles i pobles que vaig perdre el compte, però els botins mai van ser generosos. Quan vaig unir-me als pirates, la tripulació estava formada per dues embarcacions, però arran dels fets de Barcelona ja només posseíem una embarcació i la meitat dels tripulants. 

Com ja he dit, els pobles i les viles ens oferien un escàs botí. Així que la nostra desesperació i fam de botí va anar en augment, fins al punt que aquest desig ens va ennuvolar tant el judici que ens vam creure capaços de saquejar la costa barcelonina.

Així que seguint les ordres del capità, un diumenge assolellat dues embarcacions pirates insignificants ens vam plantar al port de Barcelona, amb la intenció d'emportar-nos Déu sap que. No van passar ni deu minuts, que teníem als soldats apuntant-nos amb canons i pistoles, preparats per perforar i enfonsar les nostres embarcacions. Vam virar i fugir com vam poder, però l'altre vaixell no va arribar molt lluny; dues bales de canó van impactar a la seva proa i va enfonsar-se allà mateix. Els pirates que no sabien nedar van morir ofegats, i els que en sabien van ser detinguts. És segur que aquests últims van degustar la soga, ja que mai més vam saber res més d'ells.

Després d'allò vam fugir cap al sud, on vam passar la resta del temps, atacant poblacions pesqueres i visitant puntualment les Illes Balears. Això si, mai ens vam endinsar massa cap a l'est, ja que els vents d’allà bufaven en contra nostra, i com ja he dit, nosaltres seguíem els corrents.

Pel que fa a mi, l'Adrien, ja havia complert els divuit anys i ja no era el marrec escanyolit que era fa cinc anys. Vaig esdevenir un pirata més o menys fornit, no molt alt però molt més hàbil. Vaig descobrir que era innatament expert amb l’arcabús. El netejava i polia diàriament, i no crec que hi hagués cap pirata al mediterrani que fos tan precís i veloç com jo amb l'arma. A part d'això, al mar només teníem dues coses a fer, o barallar-nos o beure, i com que m'agradava optimitzar el temps, sempre em vaig assegurar de fer les dues alhora.

Deu hiverns més tard...

Miraculosament el nostre vaixell va seguir sense enfonsar-se deu anys més, i tot i que la meva vida havia canviat bastant el guió seguia sent el mateix, el pirata Adrien sobrevivint pel mediterrani. Durant aquests anys el nostre capità va decidir tornar a desplaçar-nos seguint els corrents, viatjant més cap al sud d'Espanya, amb l'esperança de trobar millors botins, ja que a part de l'abundància de pobles pesquers les grans rutes comercials passaven per l'estret entre Àfrica i Espanya. També he de mencionar que el capità em va ascendir a oficial de coberta, ja que posseïa una ambició més extensa que l’oceà, i anhelava l’èxit de la mateixa manera que Hades desitjava a Persèfone. Pel que feia als meus socis pirates, al final del dia l'únic somni que tenien al cap era buidar un parell d'ampolles del licor que fos i roncar fins que les onades els despertessin uns dies més tard. Durant aquests anys també es van donar grans avenços amb la pólvora, i el meu antic arcabús va ser substituït pel mosquet, una arma més lleugera i mortífera, amb el qual vaig esdevenir un tirador encara més letal.

Quan la mar estava calmada i podia entreveure la imatge d'aquell que anomenen Adrien reflectida a l'aigua salada, m'adonava d'una cosa, m'estava fent vell. El fosc cabell que sempre havia tingut començava a destenyir-se i adoptar un color grisenc d'una manera molt dissimulada però constant. Sota els meus ulls es podien començar a distingir algunes arrugues, segurament havien arribat allà pel fet de somriure rarament. Si una barba formosa i densa era la selva amazònica, el que quedava al meu rostre eren uns arbustos decadents i pelats, dignes de la sabana africana.

Màgicament m'havia assecat com una secallona però havia mantingut la meva panxa, és més, havia crescut, segurament per l'hàbit de beure. No recordo quan però havia començat a beure més, fins al punt que més que una espasa jo empunyava l'ampolla. L'alcoholisme es va instaurar en la meva vida de la mateixa que ho va fer la pena i la tristesa, i és que em sentia frustrat i estancat. El somni del petit lladre Adrien de convertir-se en un gran pirata no s'havia complert. En tenia vint-i-vuit, i si algun títol, com "el Gran" o "el Ferotge" havia de seguir el meu nom, el més encertat era Adrien “l'Alcòholic” o Adrien “el Melancòlic”. Així i tot, havia mantingut les meves habilitats amb el mosquet, i fins i tot havia après a dominar la brúixola, el quadrant i les cartes nàutiques, essent ja un expert navegant.

La meva tripulació, però, semblava que no volia avançar com a pirates, no pujàvem en l’escala del prestigi. L’única manera en la qual avançàvem era pel mar, seguint sempre els corrents i el vent. I va ser així que vam deixar enrere Espanya i vam posar rumb cap a l’Àfrica del Nord.

Cinc hiverns més tard...

La nostra embarcació havia anat a parar a algun lloc de l’anomenat Imperi Otomà, i per primera vegada en molt temps, havíem decidit endinsar-nos una mica pel continent, realment sense un objectiu clar, però és que els vents estaven molt calmats durant aquella època, així que no preteníem navegar.

Vam fer contacte amb diverses poblacions, però ens vam establir durant dos anys amb una localització de mercenaris, qui al principi quasi ens maten, però quan van saber que pertanyíem a la mateixa condició social que ells, delinqüents, pàries, ens van acollir amb gratitud i ens van deixar treballar amb ells. Aquests mercenaris, en certa manera, també formaven una tripulació, però en lloc de pilotar una embarcació mutaven a cavall, i en lloc de solcar pel mar escodrinyaven les comarques. Durant aquell temps, lluny del mar, no vam abandonar ni la delinqüència, ni la violència ni la beguda. Ara érem uns pirates de terra: assaltàvem i robàvem pels pobles, saquejàvem les collites, i, si teníem sort, a vegades topàvem amb algun carruatge d’un ric, com si haguéssim topat amb una embarcació de burgesos navegant.

Aquests mercenaris eren guerrers, gent robusta, però civilitzats i organitzats, seguien l’ordre jeràrquic, tenien costums i eren delicats en el tracte. Un dels seus costums era no anomenar-se pel nom legal, sinó per un pseudònim, una paraula que definís més allò que eren i representaven.

En aquest curt temps vaig aprendre el seu idioma, el turc, i un dia, conversant amb ells, em van dir un nom, una paraula, que va prendre tant sentit que em va inquietar i sobresaltar, com si ho haguessin llegit a la meva ànima. Em van dir “bulut”, que vol dir Nuvolet. A partir d’aquell moment, em van anomenar així la resta de temps que vam ser amb ells. No em deien així pel fet que fos un home baixet amb el pèl canós, cosa que hauria estat la més òbvia a priori, sinó pel significat metafòric que li donaven. Segons ells, jo era com un núvol petit, un home que no era mogut per altra cosa que per la força del vent, i que tot i semblar inofensiu a primeres, com un petit núvol blanc, era capaç de descarregar una tempesta de llamps i trons sobre l’enemic. Quan parlaven de la força del vent ho deien per la meva professió de pirata, ja que era mogut merament per els corrents marins i el vent, mai amb un pla, simplement anava a parar on la corrent em duia. Pel que fa als llamps i els trons, es referien a les meves habilitats amb l’espasa i el mosquet, com si la bala fos el tro i la fulla afilada fos el llamp impactant al cos de l’enemic.

Després d’allò, no vaig tenir gaire més temps per reflexionar sobre el sentit de Nuvolet o per fer-los més preguntes sobre el mot, ja que l’exèrcit otomà ens va començar a empaitar i vam haver de fugir, tornant finalment a la nostra embarcació i salpant un altre cop. Aquest cop el corrent se’ns va endur cap a l’est. Mai més vaig tornar a veure a aquells mercenaris, i, com una burla del destí, el nom de Nuvolet es va dissipar a l’aire.
 Comenta
 
Capítol 3 El final feréstec
Era conscient que els hiverns havien anat venint i tornant, però n’havia perdut el compte, i la noció del temps, per a mi, l’Adrien, no era res més que un valor trivial. El que no era trivial, però, era el meu dia a dia. Havia complert amb el meu ofici, i la tripulació i jo seguíem navegant, bevent i robant. Com de costum, vam seguit el corrent i vam desplaçar-nos cap a l’est, endinsant-nos en territoris exòtics i vàndals.

Com a la vida mateixa, teníem etapes bones i etapes dolentes. Encara puc recordar quan ens vam fer amb el botí d’un sultà, i fugírem àgilment quan tota la seva flota personal ens començà a perseguir. Per sort o pel destí, vam perdre de vista els seus esbirros, però el que no vam perdre pas de vista van ser les seves riqueses, les quals ens van pagar les rondes a les tavernes més luxoses d’orient.

De la mateixa manera, però, puc recordar quan vam ser estafats per unes joves, qui ens van engalipar amb la seva exuberant bellesa. Ens van fer seguir-les fins a un bosc, i allà mateix, es van fer fonedisses. Després de buscar-les i concloure que eren bruixes, ja que no hi havia cap rastre d’elles, vam desfer el camí cap al vaixell. Quan vàrem tornar a l’embarcació, vam adonar-nos que alguns còmplices seus ens havien drenat les existències i tot el botí, i que la bola del bosc no era res més que una distracció.

Ara bé, tampoc vull enganyar a ningú, tot i els excessos i les virtuts del meu ofici, feia temps que a dins meu havia anat desenvolupat un sentiment, una idea. Ben endins, sentia que potser els meus temps de pirata havien d’acabar, i que tocava llaurar-me una vida més simple i honesta, terra endins, amb l’escalfor d’una llar. No vaig comentar res d’això amb cap altre membre de la tripulació, ja que desertar era motiu de sobres com per fer-me caminar per la planxa.

I anar seguint el corrent vam arribar a Sicília. Vam trobar-hi tanta riquesa que vam decidir quedar-nos per la zona i anar fent-hi incursions i saquejos. També mencionaré que la pasta local, en concret els Spaghetti all’Arrabbiata, ens va robar el cor. Va ser en una d’aquelles incursions, on vam conèixer el latifundista Ticiano. Era un home molt ric i dèspota, així que vam decidir que saquejar les seves múltiples propietats ens seria de gran benefici. No vam caure en què, al ser tan ric, tindria homes armats defensant les seves terres, i en un dels saquejos, vam ser sorpresos per un batalló d’homes, i quatre companys meus van finar allà mateix. La resta vam escapar com vam poder, però més d’un tripulant havia quedat greument lacerat de la disputa.

En aquells moments no hi havia un pirata que no desitgés sang i venjança, allò havia esdevingut un afer personal, així que vam decidir fer un contraatac i segrestar les seves quatre filles. Tots els pirates teníem molt clar que ull per ull, dent per dent, així que vam tirar endavant el pla. Aquella mateixa nit, irrompíem a les seves terres, disposats a fer-lo pagar. Va tindre lloc una gran escaramussa, amb plenitud de trets i cops d’espasa i punyal. Estones més tard, fugíem d’allà a correcuita, amb les seves quatre filles presoneres.

No teníem molt clar què fer amb elles, així que durant una setmana van conviure amb nosaltres al vaixell. En aquells dies, va passar una cosa que mai m’havia succeït fins aleshores; em vaig enamorar. Es tractava de la germana gran, que es deia Giovanna. Conversàrem molt, i a poc a poc vam anar creant un vincle, que es va fer tan fort al cap de pocs dies que no podíem estar un sense l’altre. Anys més tard em van dir que la Giovanna havia patit el que s’anomena síndrome d’Estocolm, però això és una altra història.

Així que, amb tots els sentits confosos i marejats per l’amor, la Giovanna i jo vam fugir cap a Nàpols, amb l’esperança de començar de nou i viure feliços per sempre més. Amb el botí que havia pispat de la tripulació, vaig comprar una masia amb un hortet per la Giovanna i jo. A partir d’allà, vaig tornar a comptar els hiverns, com si la vida m’hagués retornat a l’ànima. No va passar ni un hivern sencer que la nostra primera filla va néixer, a la qual vam anomenar Camila. Cinc hiverns més tard, les bessones Lea i Unna ja s’havien unit a la família. Jo vivia una vida molt diferent de la que anys ençà havia viscut. Ara somreia plàcidament cada dia. Ja no bevia, no robava i no lluitava. Pel que fa a l’ofici, m’encarregava d’alimentar les gallines del jardí i cultivar els hortets. A més a més, a les tardes jugava amb les meves filles al camp i a les nits feia l’amor amb la Giovanna.

Aquesta felicitat, que semblava inexhaurible, es va prolongar durant un parell més d’anys. Era tan perfecte que sovint em qüestionava si es tractava d’un somni, però ràpidament queia en què era real. Però com a la vida, tot són etapes, i tard o d’hora s’havia d’acabar. Tot va començar de manera insignificant, en somnis puntuals i simples, però va anar prenent forma i es va convertir en un sentiment excessivament real. Cada cop em sentia més insatisfet amb aquella vida, la felicitat que aleshores semblava inexhaurible s’anava difuminant. Vaig aguantar en aquesta situació uns mesos més, fins que no vaig poder més. Era completament infeliç, em sentia fora de lloc, com un peix que l’havien col·locat a la sabana o un ximpanzé que l’havien col·locat en una peixera. El meu cor em demanava i em pregava amb una gran insistència que tornés al mar, que empunyés l’espasa i el rom, i que em perdés en l’horitzó.

I amb la mateixa fugacitat que vaig emprendre aquesta vida, la vaig deixar. Una nit que la Giovanna, la Camila, la Lea i l’ Unna dormien profundament, vaig marxar de la masia. Aquell va ser l’últim cop que les vaig veure. Em vaig dirigir cap al port, i, en una demostració personal que encara duia a dins el magnífic lladre que havia sigut, vaig fer-me amb una petita embarcació, armes i provisions. Aleshores, vaig arriar les veles, vaig obrir una ampolla de rom, i, en la silenciosa i fosca nit, em vaig disposar a seguir un cop més el corrent.

Va ser allà que, com un llamp que esclata en un arbre, em va retornar a la ment el nom de Nuvolet. Havia recuperat la meva identitat, em sentia segur i ple, com si cap aigua del tròpic fos més clara que la meva ment en aquell moment. Com un núvol, havia passat a ser aigua, i havia seguit diferents camins, però, de manera inevitable, havia tornat al mar, evaporant-me i un cop més esdevenint el Nuvolet, esdevenint el veritable jo. Ara comprenia que la meva condició era invariable, que mai res, ni la pròpia vida, em podria usurpar qui jo era, la meva veritable naturalesa, la de pirata. Aquest frenesí existencial em va conduir a esdevenir un pirata de categoria, capità del meu propi vaixell, capaç de tot.

Cinc hiverns més tard...

En aquests darrers anys havia agrupat la meva pròpia tripulació, pirates excel·lents i ferotges però no poc ebris. M’havia fet un nom pel mediterrani, i em trobava en recerca i captura en múltiples països. Els somnis del petit somiador Adrien s’havien complert finalment, havia esdevingut tot allò que aleshores havia anhelat. I va ser aquí on comença la meva darrera penosa aventura, l’última història de Nuvolet.

Era un càlid estiu, i abans de gaudir d’unes merescudes vacances amb la tripulació vaig decidir fer l’últim saqueig de la temporada. L’objectiu era els afores de Roma, on un voluminós botí era assegurat. El saqueig, però, no va sortir com estava planejat. Mentre ens endinsàvem cap al botí, vam topar amb les autoritats romanes. Un Nuvolet jove, amb plenes facultats, hauria fugit sense complicacions, però a aquelles alçades, jo ja era vell, així que em vaig deixar capturar. La llista de delictes que havia comès era tan extensa que no hi havia cap altra resolució que la pena de mort, i com que era un pirata de renom van decidir executar-me públicament.

Mentre esperava que m’arribés l’hora, no tenia por. Més que mai, sabia que estava complint amb el meu destí. Sabia que podia disfressar-me o amagar-me, però que mai podria canviar el meu cor. Sabia que aquell que lluita per l’espasa mor per ella. Sabia que morir violentament en pau era molt millor que morir pacíficament en guerra amb mi mateix. Aquell era el meu destí, la desfeta que el cor m’implorava. El que uns haurien considerat una maledicció, era la meva salvació.

En els meus últims moments, se’m van concedir unes últimes paraules. Vaig aixecar la vista, vaig contemplar l’horitzó i vaig somriure. Aleshores van efectuar el cop final.

Un cop més, Nuvolet havia canviat de forma, i ara tornava a ser aigua, tenyida de vermell.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]