Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



cami_97
Banyoles
 
Inici: Història de Leandre i Hero

Capítol 1 Desig, toxicitat i llaços invisibles
En la nostra mar Mediterrània, en la província de Grècia, en les illes que vulgarment s’anomenen l’Arxipèlag, hi ha dues ciutats, Sestos i Abidos, distants l’una de l’altra per espai de mitja llegua, i aquest espai, ocupat per la mar, impedeix que les dues illes en siguen una. En la ciutat de Sestos vivia Hero, noble donzella de gran enteniment, gràcia i bellesa, la fama de la qual relluïa per tots aquells regnes, i en la ciutat d’Abidos vivia Leandre, de gran perfecció, seny i gentilesa. Sols eren diferents perquè, les gràcies singulars que posseïen, les de Leandre eren d’home, i les d’Hero de donzella.

 

Com es veieren Leandre i Hero

 

Havia acudit Leandre a una gran festa solemne que celebraven a l’illa de Sestos, i sobre totes les altres donzelles destacava la clara i elegant figura d’Hero, a la qual Leandre amb actitud de tímida tristesa va dirigir la vista, que així ho va decidir la cruel fortuna. Els ulls de la graciosa donzella es creuaren amb la mirada de Leandre, i a l’un i a l’altra els semblà que tenien les entranyes travessades amb fletxes enverinades d’amor, i que els ulls s’enviaven entre si secrets missatges des del més amagat del pensament ferit. I fou tan gran el mal d’aquesta primera vista, que a l’un i a l’altra va fer sentir un profund desig.

Però aquest lapse cessà quan, imprevisiblement, la donzella va fer ulls grossos i desvià la mirada cap a la seva acompanyant. Leandre, com si mai de la vida hagués vist una dona, va mossegar aquell moment per deixar que els seus ulls copsessin aquella imatge en la memòria: imponent figura femenina, portadora d’una morena cabellera recollida; d’ulls marró fosc, profunds i misteriosos, gairebé indesxifrables que adornaven una cara de faccions perfectament dissenyades. De les orelles en penjaven unes arracades de tremend valor i el coll era visiblement nu gràcies al bell vestit típic grec, de color blanc i amb teles fines que agraciaven i permetien entreveure les sinuoses corbes que posseïa. Solament li era possible retratar-la com a “perfecció, perfectament, perfecta”. Ell no va entendre com un personatge així podia haver-li posat la mirada a sobre; i haver-la enretirat com qui no vol la cosa, i això no el deixà indiferent sinó al contrari, li despertà una curiositat que el consumia per dins.

I així arribà, doncs, l’hora de ballar; la multitud començà a aparellar-se i, a cada cançó que sonava, cadascú buscava un altra persona amb la qual encantar-se. Fou en aquell moment que Leandre va veure-la, acompanyada d’un home qualsevol que tenia la sort d’haver reaccionat abans i, ràpidament, apropar-se a ella. Sortosament, Leandre tenia d’altra banda, els seus propis mètodes. D’una revolada s’apoderà de l’atenció d’una dona la qual es situava a prop seu per iniciar un ball; òbviament, amb distintes intencions. Ell buscava la seva mirada com si es tractés d’una recompensa; no és que la seva acompanyant no fos atractiva, sinó que simplement no hi havia punt de comparació. Tot i tenir l’absoluta atenció d’aquella persona aliena situada davant seu, no podia posar fre al seu desig d’impetrar la mirada d’aquella dama que donava la impressió d’estar residint en el seu propi món; un món en el qual un home com ell no hi podria aprofundir. Leandre sortí de les seves especulacions per a concentrar-se en les tres últimes notes de la melodia, la qual estava per finalitzar i, en una exhalació, passà a estar al costat d’una altra estranya. Aquesta vegada una mica més a prop d’ella, que estava una altra vegada acompanyada. Amb l’avantatge de saber-se tot el repertori de cançons que envaïen la sala, va poder respondre més ràpid que els altres barons a l’hora d’escollir parella; una parella que li permetria estar cada cop més a prop seu. La seva mancança de resignació el portà a creure que aquella balada fos la més llarga a la qual hauria assistit en sa vida. Això era notable en la forma com se li crispaven els nervis, cada cop més patents, a mesura que reiterava aquell procés únicament per acabar observant que seguia sense tenir-la davant, sinó a uns metres que cada vegada s’escurçaven més i més; juntament amb una altra companyia.

Fins aquell moment, Hero no li havia dedicat cap altra miradeta i, segons les circumstàncies, aquella possibilitat semblava ínfima; però ell estava disposat a rectificar-ho. Començà a sonar “sirtaki”, una de les composicions més conegudes de Grècia, quan Leandre tornà a fer el canvi de parella per ajuntar-se amb una donzella de pell fosca que, amb diferència, semblava ser més jove que ell. La sort parexia estar de part seva atès que, darrere d’aquesta, hi havia un home d’esquenes que acompanyava Hero. Les dues parelles es trobaven alineades de tal manera que Hero estava davant per davant d’ell. En aquell punt era inevitable que ella no l’hagués vist, per tant no el va sorprendre del tot trobar-se amb uns ulls que estudiaven cada pas que donava al costat d’aquella noia morena. L’havia acorralada com una àguila que primerament estudia el terreny per a poder capturar la seva presa que ara l’estava observant amb possibles aires de gelosia. Ell observà que la noble donzella sospirava a cada volta que ell feia fer a la seva acompanyant, a cada contacte… Veient la situació, esbossà un somriure en senyal de victòria. El ritme de la cançó començà a accelerar provocant en ell un sentiment d’impaciencia, així doncs, s’anticipà per canviar de parella a la meitat de la cançó quan Hero, d’una llambregada, li endevinà les intencions avançant-se ella també a la música per a apropar-se a una donzella; deixant-lo a ell amb el seu anterior acompanyant. En aquell punt ja eren més que palpables les intencions d’evitar-lo que havia tingut des del començament. Malgrat el desconcert que sentia, Leandre no va permetre que aquell odiós sentiment el privés d’atrapar-la en aquell intent de fuga. En canvi li provocà una rialla per estar sota la curiosa i atenta mirada de la multitud a causa d’estar ballant amb un cavaller i ella amb una dama. No es deixà intimidar per tal acció. Va fer l’ardidesa de donar dues voltes al seu acompanyant en direcció a les dues dames, per a acabar apartant-lo cap a un costat. Seguidament, sota l’escèptica mirada del públic i de la imponent donzella, atrapà la dèbil cintura de la jove de pell fosca perquè aquesta caigués enrere i tornés cap als seus braços en un moviment ple de gràcia, l’enroscà amb un cap al seu pit i la desenroscà enviant-la lateralment cap a la posició de l’altre home.

A despit del sobtat apropament que Leandre efectuà (capturant la seva esvelta cintura entre les seves fermes mans), Hero no replicà en cap moment a causa de l’assossec que li proporcionà aquell tràngol en el seu moment més dolç: es sentia com una infant custodiada entre els seus braços. No pogué eludir la seva monumental figura: baró d’admirable altura, amples espatlles i indumentària composta per un quitó i sandàlies. En alçar la vista es trobà amb una cara ovalada i un prominent mentó que es trobava cobert per una barba d’uns tres dies; cabells negres mig llargs en tupé lateral i a sota ben curts fins al clatell. Va orientar la mirada cap a uns ulls grans i expressius, color verd maragda que tenien uns centelleigs com estrelles. Estrelles que li feien venir a la memòria records de la seva infantesa: fugides nocturnes de celebracions adultes o avorrits discursos que el seu pare recitava als seus confidents; per a retirar-se al riu, estirar-se sobre la humida herba, observar el cel curull d’astres i relegar el fet de no estar entre ells a l’oblit... Aquesta melancòlica connexió la perdé quan, a la impensada, Leandre executà un àvid gest passant-se la llengua pels llavis. Uns llavis que exigien la seva atenció: el superior prim i tendre mentre que l’inferior, carnós i atractiu; no obstant això, units es trobaven en un to vermellós. Hero permaneixia delineant el contorn de la seva boca la qual Leandre, en adonar-se’n, va acabar corvant en un somriure murri. Va retirar la vista, avergonyida i recelosa, i preguntà què era el que desitjava; ell li sustentà el mentó redreçant-li la mirada cap a la seva: et desitjo a tu. En sentir allò, Hero s’esmunyí dels seus braços guardant les distàncies, acció que denotava que no seria tan fàcil; seguidament, s’encaminà cap a la sortida fent veure que no el sentia. Leandre romangué enmig de la sala, dubtant d’anar-hi al darrere o no. No volia de cap manera involucrar sentiments en aquella situació, sobretot perquè hi havia implicada una noble donzella. Un cop tingué les seves intencions clares, prosseguí el que ja havia iniciat. Gairebé li anà a retaló, doncs, havent passat poca estona, ella ja estava al cas de l’assetjador que li anava al darrere. Tot i així, ella ometé aquest detall únicament per la gràcia que li ocasionava aquell comportament. Finalment el portà al lloc on es va traslladar al moment de visualitzar els seus ulls, el riu de Tessàlia, Peneo.

Peneo era un dels rius més cabalosos de Tessàlia ja que tenia com a afluents d’altres com Enipeas i Titarisios; i immediatament després d’entrar la vall de Tempe, desembocava al mar Egeo en una cascada. En arribar-hi, ella comentà que ja estava al cas de la seva presència, afirmació que el deixà amb la boca oberta. Per canviar de tema Leandre li ressaltà: “Semblava que coneixies molt bé el camí, serà per què freqüentes molt aquest lloc?” I ella li respongué: “Sí, més del que et penses”. Leandre s’adonà que no havien realitzat cap presentació formal, per tant es limità a preguntar-li el seu nom. Hi hagué un silenci, el qual per sort es trencà quan la donzella es decidí de respondre. S’acontentà molt en comprovar que ella també tenia curositat de saber el seu. Després d’haver intercanviat noms, Leandre s’animà i començà a posar preguntes com: “Si sabies que t’he estat seguint, per què no has dit res?”, “M’has portat aquí per alguna raó?”, “És perquè volies complir el desig que t’he comentat abans?”... Ella no respongué i es limità a taral·lejar una cançó mentre entrava amb els peus a l’aigua per no escoltar-lo. Leandre es va sentir estrany: havia sentit aquella melodia abans. Observava com ella s’arremangava el vestit per a entrar més en el riu. Intentava esbrinar perquè li sonava tant aquella composició quan, en aixear els ulls, va veure un penya-segat que es pronunciava darrera una cascada; estaven situats una mica més lluny del peu d’aquesta. En aquell moment li van venir records i es va congelar: “He après una cançó nova!”,  “Leandre, anem a jugar al riu”, “Germà, corre i mira això!”... ”Ajuda!”... Se li va enfosquir la vista, només podent veure la figura d’un home. Hero es va girar per a comprovar si Leandre encara seguia allà i es trobà amb una cara que havia perdut el color. Els ulls deixaven anar llàgrimes que relliscaven amb facilitat per les seves galtes. El verd dels seus ulls s’havia enfosquit; havien perdut aquell centelleig i alegria, i havien estat substituïts pels sentiments d’aflicció i angoixa que semblava que expressaven un penediment immens. Leandre sortí corrents, deixant Hero i el seu pensament vagar en els seus records: en aquella expressió es reflectia la pena d’una persona marcada en algun moment de la seva infantesa.
 

 Comenta
 
Capítol 2 Connexions de la infància i "déjà vu"
HERO: Em trobava fixa a terra, sense disposar de la possibilitat de reaccionar o només verbalitzar en contra d’aquella precipitada deserció. Tot i l’intent desesperat d’en Leandre de desaparèixer de la meva vista, no pogué impedir que els meus ulls captessin aquella expressió tan familiar que em provocava nostalgia. Nostalgia d’aquells dies quan un noi audaç i ple de vitalitat, es donava a conèixer com a amic meu. Es deia Damian i tenia uns ulls blau safir que denotaven una sorprenent profunditat. Apart de cabells rossos, posseïa un riure característic seu que permetia apreciar les blanques dents que s’unien en un somriure que m’encantava: era com si el més encertat que pogués fer fos oferir un somriure a la vida, o oferir-me’n un a mi. Fent memòria diria que aquella afecció pura que li vaig tenir en el seu moment, canvià radicalment. Estava abstreta i, com a conseqüència, a punt de caure en una obertura a terra. Afortunadament, Damian estava al cas i m’allargà un braç que em permeté mantenir l’equilibri i em portà cap als seus braços en una abraçada significativa; possiblement m’estalvià una mort segura. Em vaig enfocar en els seus ulls preocupats i aquella piga sota el llavi que li marcava la blanca pell. El meu cor, humil, fou culpable d’acceptar uns sentiments que em molestaren durant anys. Damian estava contínuament a curull d’il·lusions i fou ineludible que no em contagiés ni una mica la virtud de la seva manera de ser. Doncs així érem, dos inseparables que veien el món amb ulls ingenus, els quals ens acabaren traint per no mostrar-nos a temps la realitat verídica. Vam perdre conjuntament la innocència, sense més ni més, i tot començà a enfonsar-se. Aquest final va arribar quan mon pare confessà a en Damià que el seu morí. Mai acabàrem esbrinant qui fou el culpable degut que no se’l va acabar executant sinó que, inexplicablement, sortí de la presó abans que el seu nom es fes públic. El que sí tenia clar era com se li ensorrava la vida davant seu, en una sola oració. Jo em trobava allà únicament per a contemplar-lo en un segon pla concebent el que li podia estar passant pel cap. El meu pare, juntament amb el d’en Damià, eren socis i propietaris d’un negoci de plantes i flors exòtiques que importaven de diferents parts del món i n’exportaven cap allà. Els diners que obtenien dels beneficis els permetia romandre en una classe i estatus reconeguts. Ara que ja no hi era, ell i sa mare no rebien cap ingrés. Aquesta era, segurament, una de les idees fugaces que li passaven pel cap i això es notava a causa de l’expressió que mantenia: una cara que empal·lidia amb els ulls ben oberts, la freqüència de parpelleig dels quals augmentava gradualment. No vaig poder apreciar si les gotes que serpentejaven pel seu rostre foren llàgrimes, suor o ambdós. El que sí que vaig observar va ser com tancava el puny amb força, clavant-se les ungles, sense importar-li la marca que li podria provocar; com per controlar la seva reacció: no començar a cridar ni a comportar-se com ho faria qualsevol altre en situacions similars. Mai més brollaria aquell centelleig. Ja no tornà a ser com abans i potser em vaig acabar acostumant a aquesta nova faceta d’ell ja que no em sorprengué del tot quan mon pare em digué que va desaparèixer, així com així, sense dir-me res. M’explicà com en Damian sempre havia estat un interessat ja que tenia molta enveja que el meu pare tingués més vot en el negoci que el seu i, per tant, que l’acabés heredant jo. En veure que el seu pare va morir i que el meu ho tindria tot al seu abast, va voler buscar venjança i el robà per a acabar esfumant-se juntament amb la seva mare. Amb els pocs anys d’experiència que tenia, mai m’havien decebut d’aquella manera. No obstant això, tot i aquella ràbia que vaig sentir durant anys perquè mai m’havia dit res, el meu cor refusava desprendre's tan brutament d’uns sentiments que van sorgir de manera tan autèntica; aquests sentiments no havien canviat, mai l’havia deixat d’estimar.





LEANDRE: Les peces que eternament vaig intentar conservar dividides encaixaven intransigentment . Aquesta fusió en forma de records em queia a sobre com la furor de Júpiter mentre galopava com un animal en direcció contrària a on la meva ànima s’havia desplomat. De veritat buscava evadir uns sentiments que m’havien turmentat tot aquest temps? Vaig aturar-me quan el sarcasme de la qüestió em feu efecte. Ja tenia resposta a la pena que sobtadament m’invadí, cosa que em va traslladar a l’època quan encara érem dos. Aria, més petita per quatre anys, semblava tenir sempre la sort de part seva. Era l’única noia de la ciutat que aprengué a llegir; nasqué amb un do a la veu; quan ens estàvem traslladant descobrí (en trepitjar el terra) una bossa amb monedes amagada a l’habitació que prèviament havia escollit; escoltà el crit d’una òliba i, tot i haver continuat caminant i no haver dit ”Atenea se l’emporti”, no li passà res…  Amb això i l’ambició que tenia aconseguia tot el que es proposava i, per tant, l’optimisme que posseïa la feia més agradable i sociable. D’altra banda semblava que, en comparació, jo hagués heretat la mala sort; vaig arribar a desitjar que com a mínim li sortís alguna cosa malament. Possiblement l’única “sort” que vaig tenir jo, hauria estat que aquest fos el primer desig que havia demanat i s’hagués complert; però en realitat la pròpia sort tornava a ser una altra ratxa de desgràcia en ma vida: Un diumenge al matí, quan jo tenia dotze anys i ella vuit, em vaig despertar amb la veu de ma germana petita cantant la cançó de Yerakina des de la cuina. Aquesta cançó es feu molt popular i la tenia enganxada des de feia un mes i no deixava d’entonar-la ni a tirs; encara recordo el dia que em vingué tota il·lusionada dient-me: “He après una cançó nova!”. Vaig baixar a esmorzar amb ella, i em proposà: “Leandre, anem a jugar al riu”. Em fascinava la idea ja que Peneo era un lloc que freqüentàvem molt i evidentment vaig acceptar-ho. Vàrem fer la mateixa ruta de sempre per arribar-hi però, un cop allà semblava que alguna cosa li hagués vingut a la ment ja que em digué: “Germà, corre i mira això!”. No tenia ni idea del que em volia ensenyar, però jo em posí a seguir-la. Ella corria com si li fes una il·lusió enorme presentar-me allò i, per tant, acabà afanyant-se massa i a avantçant-me. La veia com taral·lejava la cançó i pujava a gran velocitat una petita muntanyeta. Quan es trobà al cim, jo seguia a la base de la muntanya i, quan ella prosseguí per a baixar per l’altre costat, l’únic que vaig poder observar va ser com desapareixia, deixant pas a l’horitzó que s'estenia darrere seu. Estava segur que el que em volia mostrar es situava darrere d’aquella irregularitat del relleu i allò em provocà un breu sentiment de nerviosisme. En estar al pic d’aquesta, la imatge que se’m presentà i la seva veu: “Ajuda`m!”; s’inscriviren en ma memòria, acabant essent al moll dels meus malsons. Els braços de l'Aria s'agafaven al penya-segat i a les envistes de la desembocadura del riu, que originava una cascada cap al mar Egeo. La seva expressió denotava por de morir i em va commoure veure-la així per primer cop. De veritat que s’estava aferrant a sa vida. La delicadesa de la situació em deixà estupefacte i únicament em permeté notar la presència d’un tercer en aquella escena; la figura d’un home. No vaig poder buscar molts punts de referència ja que aquest anava vestit fosc i molt tapat, però una característica que no era possible obviar fou el seu llavi; un llavi leporí. Mentre aquella acció succeïa, l’individu no havia parat de somriure, amb una mirada aguda i penetrant que m’observava darrere d'uns arbustos. Tenia por per si aquest tornava a fer alguna cosa i, tot i la diferència de condicions, vaig córrer cap a ell cridant fet una fera per a intentar allunyar-lo. Va semblar que havia funcionat perquè corria ben lluny i encara reia. La tensió dels meus músculs i del meu pit disminuí una mica en pensar que havia passat el perill; però no era així. Darrera meu vaig sentir el plor d’Aria com a frustració i vaig veure com els dèbils braços li tremolaven en senyal d’últims esforços. Vaig reaccionar, allargant-li la mà el més ràpid possible, però no prou. El seu pes va fer que els seus braços perdessin l’escassa força que li quedava per acabar lliscant i caient davant dels meus ulls, donant-se un cop ben fort que li esquerdà el crani. Aquest fet va comportar que ella desaparegués completament de la meva vida sense avisar. Assimilar aquella situació em costà molt en aquell moment i encara ara. Dormir s’havia tornat gairebé prescindible… En aquell moment a la memòria em va venir que havia deixat a Hero tota sola, podent possiblement estar passant pel mateix, atès que era de nit. Vaig afanyar-me per a buscar-la.





HERO: Em trobava exhausta i sofocada per la situació, i em vaig posar a caminar per aclarir-me. Sense adonar-me havia arribat fins al penya-segat que de petita em feia terror a causa del seu pendent. Em vaig apropar a la vora d’aquest per acabar adonant-me que es veia el lloc on abans jo estava intentant provocar en Leandre. Vaig sentir un soroll que feu que em donés la volta. Una ràfega de corbs sortien d’entre els arbres i arbustos en un acte desesperat per escapar d’alguna cosa. Em va entrar el pànic, fent que retrocedís uns passos, relliscant. El meu estómac es va estremir en un acte reflex i seguí així encara quan un braç m’atrapà fermament com si no em volgués deixar anar per a portar-me cap als seus braços. Aquell procés durà només uns instants; els suficients com per a què m’embriagués un sentiment de melancolia. Potser aquell instant era aquell amb el qual havia estat somiant fins avui, desitjant de debò que es reiterés. Últimament ma esperança s’escabullí, deixant-me satisfeta amb la il·lusió d’anhelar el passat en lloc de reconfortar-me amb el propi present. On soc realment, en el meu record o estic vivint el present? Tot aquell esdeveniment podria haver estat producte de ma imaginació durant una nit i la història entre Damian i jo es podia tornar a produir en forma de “déjà vú”? Se’m presentaren un parell d’ulls clars preocupats que m’observaven, atents a qualsevol reacció. Sense cap demora, ma vista travessà aquell rostre de forma desesperada, cercant els seus llavis. La meva obsessió em jugà una mala passada ja que en repassar aquells llavis no hi havia rastre de cap piga. La confusió que vaig sentir se’m va posar molt malament, fins al punt de privar-me de mobilitat als músculs. No obstant això, Leandre estava allà per a oferir-me una abraçada com a alleugeriment la qual, seguit d’instants de sorpresa, vaig correspondre. Definitivament aquell gest feu que acabés d’enamorar-me del tot d’aquell noi. Malauradament m’havia adonat que era tard i hauria de respondre a un pare furiós. No calgué que batallés gaire per a decidir proposar-li quedar el dia següent a casa meva.
 

 Comenta
 
Capítol 3 Efecte papallona
Hero estava desassossegada davant la immensa porta que donava pas a l’interior de sa casa. La foscor de la nit semblava exagerar la dramàtica situació que estava a punt de presenciar. Es comprometé a estar present a la reunió que el seu pare organitzà per a poder presumir d’ella davant els seus amics. No era el primer cop que el desobeïa, perquè acabà comprovant que no li ocasionaren gaire gràcia les seves anteriors escapades nocturnes amb Damian. Res pogué guarnir-la prou per a fer front a aquell home. Abans de tenir tan sols la possibilitat de fregar els artells amb la porta per a sol·licitar accés, aquesta s’obrí de bat a bat permetent-li notar el seu nivell d’enuig. El pare demanà una justificació a la qual Hero correspongué amb l’excusa d’haver assistit al ball fins que aquest va concloure amb l’objectiu de promocionar el negoci del seu pare entre la gent convidada. Impensadament, son pare ho deixà córrer com si aquella situació fos comprensible; mentre que ella fou conscient que aquella informació poc elaborada donada a corre cuita, oferia el contrari. Ell comprengué instantàniament les seves intencions de mentir-lo i s’donà que, tard o d’hora, ho esbrinaria. Per tant, tot i estar furiós i detestar que el prengués per ingenu, va preferir permetre que anés a dormir pensant que se n’havia sortit amb la seva quan, en realitat, ell només estava deixant que les accions parlessin per si mateixes.



HERO: No vaig poder reposar gaire donat que la meva ment insistia en seguir operant per a pair el que havia experimentat la nit anterior. Semblava tan poc possible que passés, que vaig dubtar si fou un somni. Això ho comprovaria en el moment de veure o no Leandre davant de casa meva. I així passà a ser la tarda, quan em sentí molt complaguda en verificar la seva presència. Aprofitant que mon pare havia sortit, el vaig guiar a dins la llar amb l’objectiu d’arribar a l’habitació. Un cop allà i havent observat les seves faccions serenes, em vingué a la ment aquella estripada expressió que vaig presenciar, i em vaig oferir per escoltar la seva història. Sa vivència justificava íntegrament un comportament com el seu; no sabia dir si jo hauria reaccionat de manera diferent i per sort no vaig haver de fer-ho. Un fet no el puguí concebre amb claredat i fou la presència d’aquell home en l’escena; no obstant això, el neguit i la intemperància que li ocasionà esmentar aquell personatge, em feu notar que no fou res afable. Vaig apreciar la seva confiança que vaig correspondre amb la presentació de ma vida.



LEANDRE: No qualsevol noble fa un acte de fe a un ciutadà, i confiar en la seva bondat feia sorgir la meva. Ens tornàrem l’ús de l’empatia per tal de reconfortar l’altre. Al poc estant estàvem responent a altres qüestions que ens sumiren i es feu tard. Ens identificàrem en l’espelma de l’habitació que, tota sola, era capaç d’il·luminar l’estada; però que, a la vegada, es fusionava i contrastava amb la foscor que l’envaïa. Ens mostràrem com érem i això permetia mantenir la pròpia flama interior encesa; animant a l’altre a fer el mateix. Desitjava tant que la diferència entre els nostres cossos es perdés que, en un intent de temptejar el terreny, li vaig agafar la mà; sa reacció fou positiva i no em pogué resistir a prendre el seu rostre entre les meves mans. Com si tingués coneixement de mes intencions, tancà els ulls patint per la indeguda dilació. M’apropí més, deixant un espai nul entre nosaltres que feu que les nostres respiracions es disparessin. Vaig aprofitar un instant concís d’adoració del seu sublim semblant i vaig ajuntar els meus llavis amb els seus amb un gest el més gentil possible. La seva resposta fou tímida, però perfecta. Ja no era descarada com el primer cop que ens vam veure i jo tampoc buscava saciar res més que un buit que em tenia frenètic. Aquell moment fou tan tendre que fins i tot el tacte dels meus dits amb la seva pell, per a no deixar-la anar, em tenia al setè cel. Aquell petó fou el que ens marcà el destí, un que demanava a crits que no ens separessin. Ara cap de nosaltres estava en condicions de fugir de l’altre.



El que sí corria era el temps, que a deshora ens obligà a finalitzar aquella joiosa conveniència. No obstant això, després del que semblà una profunda reflexió, em proposà: “Recordes on provava d’incitar-te la nit anterior?”. Tot i la penombra, s’aprecià com es ruboritzà com si el que digué se li hagués escapat. No vaig poder contenir una rialla. Allunyà el rostre cap a una banda en una temptativa d’evitar el contacte visual; prosseguint: ”Allà hi ha una caseta de fusta on vull que quedem demà al matí per marxar d’aquí.”, “Quan estiguis allà ho sabràs…”, “Mai ens atorgaran la benedicció pel que creuen que som: distintius.” Vaig tornar la seva mirada cap a mi. Guardà silenci, però els seus ulls centellejaven en mirar-me i sentia com l’aire pesava en sentir-los tan clavats a mi. Vaig tornar a escurçar la distància observant la seva figura en la penombra, parcialment il·luminada per l’espelma. Les meves mans executaren ràpidament un recorregut per les seves generoses corbes on es clavaren, empresonant-les en el moment que vaig tirar del seu llavi inferior en una mossegada final que li arrencà un sospir involuntari.



La meva ment s’absentà d’aquell edèn per a formular una resposta. Vaig ser forçat a trencar amb qualsevol contacte per tal de disposar de tots els meus sentits, i argumentar que arribaria més tard que ella ja que havia de cuidar de ma mare. Es limità a assegurar-me que estaria esperant-me a l’interior del nostre amagatall. Sense més ni més, mos ulls es fixaren en la figura d’un home que estava dret al costat de la porta. En un parpalleig desaparegué alertant els meus pensaments. Vaig preguntar a Hero si podia haver estat el seu pare. Ella em garantí que era impossible que hagués visualitzat algú en la foscor i menys a ell, ja que havia sortit. Tot i així, em trobava alterat per la problemàtica que ens aportaria si algú realment s'havia assabentat de la finalitat del lloc i l’hora que havíem comentat. En aquell instant prenguí conciència de la importància que tenia que desaparegués abans no passés una altra cosa. Em vaig acomiadar amb un petó i prosseguí a marxar quan, en travessar el passadís, vaig sentir una veu que provenia d’una altra sala. La porta estava entreoberta, i em va permetre escoltar sense ser vist: “He sol·licitat la teva presència en ma casa degut a un tema que exigeix la teva atenció...“. Desconeixia la identitat del segon personatge, però una cosa em quedà clara i fou que, tot i la idea d’Hero que el seu pare no era a casa, era ell: “Recordes quan t’acusaren de la mort del pare d’en Damian, només perquè vas ser l’únic a qui congratulà sa mort després que t’hagués despatxat?” Tinguí clar els punts de la conversa gràcies a la revelació d’Hero. “I quan et vaig socórrer sense motiu aparent, pagant per a que et deixessin en llibertat sense que t’apliquessin la pena de mort, en forma de favor?”, ”Doncs vaig ser jo; però abans no diguis res, t’hauria d’aclarir que no vaig tenir res a veure en la teva incriminació i menys encara necessitat de salvar-te; però ho vaig fer.” ,      “Abans de prosseguir em sento obligat a declarar en ma defensa: encara que no ho sembli, érem amics i per tant socis del negoci de plantes. Mai estigué d’acord amb mes decisions, i ens perjudicava; i a més, anhelava que els beneficis fossin exclusivament meus. Quan em vaig desfer d’ell estava confiat ja que tenia assegurat que el comerç seria propietat meva. El problema vingué quan el seu fill començà a mantenir una relació innecessàriament propera amb Hero. La meva única preocupació era un possible casament, ja que Damian em trauria el tron. No em causà gaire complicació manipular-la dient-li que el seu amic fou un aprofitat que em robà per ràbia per a fugar-se quan, veritablement, coneixent la seva condició econòmica els vaig pagar a ell i sa mare perquè s’esvaïssin.” , “Ara però, necessito que em tornis el favor…”.

Deixí d’atendre intentant ordenar idees: ell fou el culpable i, així mateix, el que vaig albirar al costat de la porta. Aquella informació em projectà directament cap a un aclaparament absolut que m’obligà a retrocedir uns passos; provocant la fortuïta caiguda d’un dels llibres situats a la prestatgeria de darrera meu. El meu pols s’accelerà fent-me saber que no era molt oportú, ni disposava de temps per dirigir-me a la seva habitació per advertir-la. Vaig suposar que en tindria l’oportunitat el següent dia, quan ens trobéssim on havíem quedat.



Es feu de dia quan ja m’estava consumint la culpa d’haver desatès ma mare, lliurant-la a mans del destí. En lloc de complir amb la responsabilitat, vaig vagar durant la nit com una ànima sense descans amb la impossibilitat de tancar cap ull donat que era portador d’un secret. Seguit d’una nit jutjant les accions idònies, arribí al mateix raonament: no fer cap imprudència, limitant-me a comentar-ho a Hero, tal com vam acordar. La falta de son i la vista dels primers raigs de llum esgotaren la meva paciència, exigint la meva immediata presència en aquella caseta. Quin era el problema? Si arribés abans també estava disposat a esperar-la. Em vingué a la ment: “Quan estiguis allà ho sabràs…”, i així fou que, en tornar a l’inici, em donà per avançar per la vall de Tempe, destapant la localització d’una modesta caseta de fusta. Trobar-la amb una indicació tan abstracta i poc complerta emplenà el meu cor amb una gota d’alegria que diluí l’estrès contingut. Amb unes gambades passí a ser enfront de la porta la qual obrí amb suma cautela. La pols abusava de la seva presència en aquella cabana, que estava dèbilment il·luminada per una finestra trencada que convidava a la claror a establir-se sobre una taula del fons. Igual que la llum, els meus ulls pugnaven contra la foscor per a determinar el que hi havia a sobre. M’apropí per a descobrir una planta i collir una nota sobre la cadira abans de sentar-m’hi per a llegir: “Estimada Hero, t’ofereixo les trompetes d'àngel que són les flors de la planta que tens davant teu. Són molt conegudes per la felicitat que proporciona flairar-les. Aquesta felicitat me la vas proporcionar quan ens vam conèixer i ara la vull compartir amb tu, Leandre.”  La confusió que sentí en llegir el meu nom em feu aixecar de la cadira sorprès. No entenia res i em vaig apropar per a observar de prop la planta de la qual vaig acabar flairant les flors. El perfum que desprenia era embriagador i addictiu; però que, passats uns instants, es traduí en mal de cap, marejos i una sensació de debilitat i cansament. Aquesta, quan se m’enfosquí la vista, progressà en una sensació de perill o fatalitat imminent. Encara vaig ser capaç de sentir el pom de la porta que grinyolà en forma de plor en rotar darrera meu. En girar-me vaig visualitzar el pitjor dels meus malsons: L’home del llavi leporí. La paràlisi de mes músculs fou fins i tot dolorosa. El següent fou la precipitada falta d'alè per l’efecte d’opressió a la gola. Semblà que se n’adonà, doncs feu aquell horrible somriure seu. Comencí a percebre un murmuri de fons que no aconseguia captar amb suficient netedat. No fou possible que mantingués ma atenció en desxifrar-ho donat que el monstre començà a aproximar-se’m. A mesura que ho feia, jo em limitava a transpirar, amb el pols accelerat i a mirar-lo fixament, incrèdul, amb les pupil·les dilatades i els ulls ben oberts (com per un mecanisme que activà el terror, amb l’objectiu de no perdre de vista allò que resultava amenaçador). Fou com si la meva cara es replegués sobre si mateixa, fugint de la situació. En tenir-lo davant, vaig reaccionar donant-li una empenta forta. Tornà a sonar aquell murmuri, però ara amb més potència; era la veu d’Hero. Tot i el patètic intent de buscar-la en aquell espai, no hi havia cap rastre d’ella. Semblava que la tenia tan a prop… Tot aquell cúmul de sensacions es manifestaven com un destemple en el meu cos que m’enverinava els sentits. El fet d’observar com s’apropava i sentir-la a ella sotmetia la meva ment a uns sentiments d’irrealitat i desconnexió. Em vaig saturar d’aquell deliri i, amb la por de perdre el control o de trobar la mort, vaig agafar una daga, estratègicament situada a prop meu, i m’hi vaig acostar.



Això no havia de passar….
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]