Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



elcina
Benicarló
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Un record borrós
Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés. 

Els pares de la nena intentaven calmar-la sense èxit. Li resultava familiar aquella situació. Semblaven pares inexperts, angoixats pel crit de la nena. De fet, li resultava massa familiar.

Franz no desviava la mirada. Estava atordit. La gent li passava pel costat, quasi espentant-lo, i no li donava importància. Va començar a escoltar solament el plor de la xiqueta i la resta de converses del parc van quedar reduïdes a murmuris.

El cap li donava voltes i va començar a escoltar veus que no es podien apreciar molt.

"Dona positiu...

T'odie...

Com està el bebé?...

Sara..."

Una pilota que va arribar als seus peus li va fer recobrar el sentit. No va saber per quant temps havia estat en aqueix tràngol.  Els pares de la xiqueta li miraven estranyats i semblaven una mica espantats. Franz va desviar la mirada ràpidament i va notar un gran mal de cap. 

Es va dirigir a un dels bancs del parc, i tota aquella tranquil·litat que havia estat sentint, es va dissipar. Aquell plor, aquells ulls blaus i brillants, aquella mirada... ja ho havia vist abans.

Un nom rondava per la seua ment...

-Sara...-va dir en veu quasi inaudible.

Els records anaven i venien. Ho vivia de nou. Franz va començar a suar. Era una història massa difícil de recordar…

Era març de 1904. La meua mare estava preparant el sopar com de costum. Però, va arribar el moment més temut del dia: l'arribada del meu pare després d'estar en el casino. Es va acostar a mi i no vaig poder suportar l'olor de whisky que va inundar la sala. 

Va entrar a la cuina amb la meua mare. Jo estava en el saló jugant amb el meu germà xicotet quan vaig sentir crits, i seguidament un colp sec. Un silenci angoixant va envair la casa. Vaig portar al meu germà a l'habitació i li vaig ficar al llit. Ja sabia què anava a passar...

-Sara!- va cridar el pare.

Mentre tancava la porta de l'habitació del meu germà, escoltava els passos del meu pare dirigint-se decididament cap a mi. Em va agafar del coll i em va alçar uns centímetres del sòl, cridant-me que no servia per a res en aquesta casa.

Vaig intentar desfer-me d'ell, ho vaig espentar, i, en estar borratxo, ho vaig desestabilitzar. Seguidament, vaig córrer el més ràpid que vaig poder cap a la porta principal que dona al carrer i em vaig anar de casa. Em vaig dirigir atordida a la casa de Franz, la meua única salvació. No era la primera vegada que hi anava, els seus pares mai m'havien negat l'entrada a la seua casa. Ja coneixien la meua situació i sabien que no era gens fàcil per a mi. Vaig tocar el timbre i vaig esperar que algú isquera. La porta es va obrir i darrere d'ella vaig veure el seu pare.

-Bona nit, senyor Kafka.

-Per favor, Sara. Saps que em pots dir Hermann, bonica. Passa.- vaig entrar a la casa. Sempre m'havia inspirat molta confiança.-Una altra vegada problemes a casa?

-Sí...

En aquell moment Franz baixava les escales. Ja s'imaginava el motiu de la meua visita i em va abraçar molt fort. Era l'única cosa que necessitava: sentir-me protegida en algun lloc. Em va convidar a pujar a la seua habitació per parlar.

-Sara, odie veure't malament, no pots seguir així. Per què no et vens a viure per un temps? Ho he parlat amb la meua mare diverses vegades i saps que ací sempre tindràs un lloc per a tu. Podem cedir-te l'habitació d'ací al costat i ja no hauràs d'aguantar tot això.

Estaven fent molt per mi i jo ja no sabia com tornar-los el favor tan gran que em feien. Jo els tenia molta estima i ells a mi també. No volia resultar una càrrega per ells. A més no volia deixar sols la meua mare i el meu germà, no m'ho permetriria. Però Franz tenia raó, jo no aguantava més a la meua casa.

-No sé, Franz. Ja saps com és el meu pare. Si s'assabenta em mata...

-Està bé.- se'm va acostar per a abraçar-me de nou i se'm va escapar una llàgrima dels ulls. -Tranquil·la, ja veuràs que tot eixirà bé. Saps que sempre ens tindràs a nosaltres- em va fer una besada en la galta i jo li vaig somriure.

Després d’aquesta nit gairebé rutinària vam anar a dormir. Al matí següent vaig tornar a casa, on m’esperava el mateix de sempre… Em semblava que vivia en un bucle constant des de feia 5 anys. Quan encara anava a l’escola la meva vida era més amena, podia veure a les noies de la meua edat, que gaudia anomenar amigues. Encara que, quan tornava a casa de l’escola les coses amb la meva familia eren les mateixes, les poques hores que estava fora d’aquelles quatre parets eren un gran alleujament per a mi. 

Els següents dies, després de l’últim incident van ser igual que sempre, els mateixos crits, cops, blaus… Ja no ho suportava més.

A les vuit del matí, cinc minuts després que el meu pare anara a treballar al camp, vaig agafar una petita bossa amb roba i quatre coses més i em vaig armar de força per sortir d’aquell infern. Franz estava esperant-me en la porta oberta.

Aquells dies que vam passar junts van ser els millors de la meva vida. Em vaig sentir feliç, lliure, estimada… Pel matí anàvem a passejar per les ribes del riu amb el calor de la primavera. I per les vesprades anàvem al cinema. El dissabte com era costum per ell, sortia al casino amb els seus amics. Va dir-me que em fiquès un vestit i anàrem tots dos. Aquella nit vaig gaudir, riure i ballar com mai no ho havia fet. Era la primera vegada que vaig sortir a ballar, ja que per al meu pare això no estava ben vist. 

Al arribar a casa, Franz estava molt ebri. Vaig ajudar-li a muntar a la seva habitació i de seguida vaig baixar per un got d’aigua a la cuina. Vaig trobar-me al seu pare a l'entrada de la cuina, semblava que estava esperant la meua visita. Va estar parlant durant una estona sobre la joventut de hui en dia; millor dit, sobre les noies. De sobte va començar a apropar-se a mi; quan més s'apropa ell, jo més tirava endarrere fins que vaig tocar la meva esquena amb l’aigüera. Anava parlant-me cada vegada més fluix, ja ni l'escoltava. Va acostar el seu pit contra mi i comença a tocar-me els malucs. No sabia què fer ni què dir. Vaig quedar-me totalment immòbil esperant que parés de fer-ho.
 Comenta
 
Capítol 2 Pressió
Silenci... Silenci... Un nus a la gola se m'estava fent més i més gran.

De sobte es va poder escoltar un soroll provinent del corredor que va trencar aquell silenci tenebrós. Hermann es va separar molt naturalment i va continuar parlant-me tranquil·lament mentre agafava una mica de menjar, la seua naturalitat em donava esgarrifances. Llavors va aparéixer per la porta de la cuina la causa del soroll del corredor, Franz.

-Franz, què fas ací, hauries d'estar en el llit. Ara mateix t'anava a portar el got d'aigua...-li vaig dir preocupada.

-Ai Sara... és que tardaves... molt... i pensava que t'havia passat... alguna cosa -li costava articular les paraules.

-Et vaig dir que no begueres tant.

-Fill ves-te'n al llit, deixa que aquesta bella dona t'acompanye, no podràs tindre millor companyia- ho va dir guinyant-me l'ull.

Em vaig emportar ràpidament a Franz de la cuina, no podia aguantar per més temps aqueixa situació tan incòmoda, almenys per mi. El vaig ficar al llit i li vaig deixar aigua en la taula de nit. Em vaig quedar per uns segons hipnotitzada per l'encant que tenia mentre dormia. Em vaig acostar a la seua galta per a fer-li una besada. 

-Et vull- li vaig murmurar.

No crec que m'escoltara, semblava tan profundament adormit i tan a gust. Amb aquella imatge d'ell en la ment em vaig anar a la meua habitació, tenia tanta son que creia que m'anava a caure pel corredor del cansament. Em va costar una mica dormir, ja que em venien xicotets flashbacks del que havia passat en la cuina, però vaig intentar no donar-li més importància i finalment em vaig quedar plàcidament adormida... Pau...

Vaig començar a notar unes xicotetes cosquerelles a les cames, però estava tan profundament adormida que no vaig parar atenció.

Llavors va ser quan va ocórrer. Em vaig sobresaltar i hi havia una mà sobre la meua boca, impedint que poguera alçar la veu. Va ser una pressió inesperada, molt forta, em va doldre moltíssim. 

Vaig obrir els ulls com plats, no em podia moure. I ho vaig veure allí damunt meua. Ho mirava com mai havia mirat a ningú, amb horror. Ell em mirava desitjós, amb aqueix aspecte de pervertit que tant li caracteritzava i que havia vist fa a penes un parell d'hores.

Em donaven espasmes.

Estava en estat de xoc. 

Seguia sense poder moure'm i si aconseguia moure un simple braç, ell ràpidament l'agafava amb fermesa.

Ho escoltava. Que desagradable.

És això un somni? He d'estar somiant.

No és real. No és real.

Quan realment vaig prendre consciència del que estava ocorrent va ser quan la primera llàgrima va brollar dels meus ulls.

No em podia moure, notava tot el seu cos sobre el meu ... No sabia què fer, quan més em menejava, més mal em feia. Cada colp que notava em semblava la pitjor sensació del món. Veritablement, no se quanta estona va durar, però per mi va ser etern.

De sobte, va allunyar-se de mi. Amb la foscor de la nit i les llums del carrer vaig poder veure-li aquell rostre, aquella imatge que mai podré oblidar. La seva cara era de satisfacció i  felicitat, com si no acabés de destrossar-me la vida i de fer-me passar un infern. Anys després, vaig descobrir que mai més vaig poder gaudir del sexe per aquesta experiència que em va marcar per a sempre… 

Quan per fi va anar-se de la meva habitació, vaig tardar uns minuts en reaccionar, estava atordida i adolorida. Llavors vaig anar al bany i vaig començar a rentar-me tot el cos. Estava bruta, ho així em sentia jo. Quan vaig sortir de la dutxa i em vaig mirar al mirall, vaig començar a plorar com mai ho havia fet. No entenia com un home, que per a mi havia sigut com un pare, havia pogut fer això. Aquella casa per a mi era un lloc segur, on podia allunyar-me dels problemes de casa, on sentir-me bé i feliç... Fins aquella nit, que va canviar completament la meua vida.

Vaig començar a recollir totes les meves coses, vaig intentar fer el menys soroll possible, no volia veure a ningú en aquell moment. Vaig plenar la maleta amb les quatre coses que vaig portar de casa dels meus pares i em vaig preparar per sortir.

Hauria d'haver-li fet cas a la meua núvia i no haver begut tant. Ella sempre es preocupa tant per mi... Es mereix el millor, una família que la tracte bé. No vull veure-la patir, em trenca el cor cada vegada que arriba a la nit a la meua casa perquè és l'únic lloc on es sent segura i protegida.

Estava molt desconcertat possiblement pels efectes de l'alcohol, però uns sorolls que provenien del corredor em van despertar. Qui seria a aqueixes hores? Vaig mirar el rellotge: les quatre i vint-i-set. Volia alçar-me però el meu cos m'ho impedia. No em podia mantindre dempeus perquè em donava un mal de cap insuportable. Vaig esperar a estar totalment conscient i em vaig dirigir cap al corredor: no hi havia absolutament ningú. Em vaig dirigir al pis de baix i vaig veure com Sara eixia per la porta. Em va mirar abans de tancar-la amb la cara plorosa i els ulls unflats. Mai l'havia vista així, ni quan s'escapava de sa casa. La porta va ressonar per totes les parets de casa i es va tornar a fer el silenci.

Vaig baixar corrent les escales i vaig eixir al carrer a buscar-la amb la vista, però ja se n’havia anat. Moltes preguntes se'm van passar per la ment i no trobava cap resposta: Què ha passat? Per què se n’ha anat? Per què estava plorant? Hauré fet alguna cosa i no em recorde? Estarà enfadada amb mi? No entenia res. Estava molt ebri i no vaig saber què fer. Vaig decidir anar-me’n a dormir i esperar que fora un malson. 

L'endemà em vaig despertar i vaig anar a veure si Sara seguia a la seua habitació però estava buida. Els vaig preguntar als meus pares si l'havien vista eixir i em van dir que no sabien res d'ella des d'ahir.

Vaig decidir anar a la seua casa, encara que ella ja m'haguera dit moltes vegades que no ho fera mai. Sentia la necessitat de fer-ho en aqueix moment. Vaig arribar al seu portal i vaig tocar el timbre. Sabia que el seu pare treballava a aqueixes hores i no hi havia cap perill. Em va obrir la seua mare. Mai en tots els anys que portàvem junts havia conegut la seua mare, però ho vaig saber perquè era igual a ella.

-Bon dia, senyora. Soc Franz, un amic -em va doldre dir aqueixa paraula- de Sara. Ella és ací?

-Sí, està a la cuina, ara la cride.-la seua veu també em recordava a ella- Passa, li dic que isca.

Aqueixa casa era molt humil. Era un corredor llarg que portava a totes les habitacions de la casa. Del fons del corredor va eixir ella i en veure'm no va posar bona cara. Em va agafar del braç i em va arrossegar fins la seua habitació, que la compartia amb el seu germà xicotet i va tancar la porta.

-Quantes vegades t'he dit que no vingues? No veus que no vull...

-Perquè et vas anar ahir?-Li vaig interrompre.

-Mira Franz, no vull parlar d'això ara mateix...

-Què t'he fet? T'he tractat malament? T'has enfadat amb mi?

-No, no. Per descomptat que no. No és això... 

-Llavors, per què?

-Franz, per favor. No vull parlar d'això. No em sentia bé. Per favor, ves-te’n. Ja t'ho explicaré...

-No ho entenc, Sara. Estava molt preocupat i he vingut a saber com estàs.

-De debò que t'ho agraïsc molt, però necessite que et vages, per favor...

-Està bé, però m'ho has d'explicar.

-Sí, t'ho juro...

Em vaig anar de la seua casa molt desanimat. No sabia què podia fer així que em vaig anar a casa i em vaig tancar a la meua habitació. No vaig sortir fins passada una setmana.
 

 Comenta
 
Capítol 3 Adéu Sara.
Després d'una setmana tancat a la meva casa, sense deixar de pensar en perquè Sara s'havia anat d'aquesta manera de la meva vida vaig decidir intentar deixar de pensar en ella i tornar a la meva vida normal. Els meus estudis em mantenien la major part del temps ocupat, a les tardes veia als amics o anava a passejar pel parc i els caps de setmana anàvem als casinos, com de costum.

Van passar les setmanes. Encara pensava en ella, però amb el pas dels dies cada vegada menys. Una tarda de primavera estava passejant pel parc, m'agradava molt anar. Estava ple d'arbres i petits animals, era una manera de relaxar-me i evadir-me de la realitat una estona. Però, de sobte vaig veure una silueta que em resultava familiar asseguda en un banc prop de la font… Efectivament, era ella. Em va veure des de lluny i va fer un petit somriure. Em vaig acostar a ella sorprès però content de poder veure-la després de tant de temps.

-Sabia que t'agradava molt vindre ací i he vingut amb l'esperança de poder veure't i explicar-te tot.

Em vaig asseure al costat d'ella intrigat pel que m'havia de dir, l'observava i semblava diferent, parlava nerviosa i se li entretallava la veu.

-No estava segura si podria tornar a veure't, si podria tenir la força per a explicar-te-ho tot..

-Què va passar? Què vaig fer malament? Porte tot aquest temps intentant pensar que vaig fer-te per a que fugires així de la meva vida.

Sara, de sobte va començar a plorar sense parar i jo vaig abraçar-la.

-Tu no vas fer res… Tu has estat l'únic home de la meva vida que m'ha tractat bé i m'ha cuidat. No vull que pensis que em vaig anar per la teva culpa.

-Llavors ...Per què vas marxar?

La noia, després de respirar profundament, finalment va dir-li tot el que va passar aquella nit amb el seu pare i que ara a ella no li baixava el període. Franz va quedar totalment en xoc, no sabia ni que dir ni com reaccionar. No podia creure que el seu propi pare pogués fer allò, a la casa on ell li havia criat, amb la seva núvia...

Tots dos van decidir anar al metge aquella mateixa tarda, ella estava molt nerviosa, no volia entrar... Era una jove que no estava casada i podría estar embarassada, en aquella època això estava molt mal vist. Franz la va convèncer per a anar i sortir de dubtes. 

Sara va agafar-li del braç abans d'entrar a l’hospital i va preguntar-li.- I si estic embarassada, llavors que hi farem? Ell no va contestar i va seguir caminant.

Estaren esperant mig hora fins que ella va entrar a la consulta. Era un metge jove que tothom al poble ja coneixia i era molt estimat, el Dr. Mateu. Al acabar les proves corresponents va dir-li a Franz que entrara.  Tots dos van assentar-se a les cadires , a l’espera de la resposta.

-Enhorabona parella, dona positiu! La teva dona està embarassada.

Cap dels dos no sabia què fer i es van quedar amb cara de circumstàncies davant del metge. Finalment, aquest li va informar de tot el que havia de fer durant els pròxims mesos i van sortir de la consulta. 

Després d’una estona, Sara i Franz es trobaven en un banc: ell assegut i ella tombada recolzant el cap a les seues cames. No parava de plorar. Franz li acariciava el pèl mirant a un punt fix al lluny mentre passava la gent, igual que les hores, per davant seua. Se'ls va fer molt tard i com franz no volia tornar al seu infern de casa on veuria al seu odiós pare, van decidir passar aquella nit en un hotel del centre de la ciutat. 

De la foscor es feia escoltar un murmuri desolat per tota la ciutat.



Jo tenia molta por però, com sempre, Franz era ací. En realitat mai es va anar del meu costat. Per molt que ens distanciàrem i ens deixàrem de parlar jo sentia la seua presència a prop i això em feia tranquil·litzar-me. Ell sempre estava disponible per a mi en qualsevol moment i jo vaig fugir com una covarda en un moment de desesperació sense saber el mal que li feia. 

Em van donar la notícia que estava embarassada. Ja sabia que els resultats no eren totalment precisos, però tot encaixava com un puzle. Encara sort que tenia a Franz. Era l'única persona amb la qual volia estar sempre, la resta sobrava. Sols ell i jo com quan érem feliços. Ell sempre era la meua salvació; sempre apareixia en el moment adequat per a ajudar-me a superar els moments més difícils.

Quan eixíem de l'hotel al matí següent em va jurar que aquest problema el solucionaríem junts d'alguna manera. Jo, que encara tenia els ulls rojos d'haver plorat, li vaig abraçar amb totes les meues forces. No volia anar-me. Ell, com de costum, em va besar el front i em va dir que no em preocupara i que intentara descansar una mica. Ens acomiadarem i jo vaig marxar caminant lentament cap a la meua casa. Veia a la gent caminar precipitada pels carrers. Era el ritme habitual de la ciutat un dijous a les 9 del matí, però jo mai m'havia detingut a observar-ho.

Vaig arribar a la meua casa. Allí m'esperaven la meua mare i el meu germà per a menjar. L'ambient a casa era molt més tranquil ara que els meu pare s'havia anat. La meua mare era molt més atenta amb nosaltres i confiàvem totalment l'un en l'altre. Segurament m'hauria ajudat però jo estava molt avergonyida i no sabia com dir-li-ho.

No trobava explicació a res en aquell moment. De camí a casa pensava en què podia fer i com podia ajudar a Sara. Fins al dia d’avui ha sigut la persona més important per a mi. Hauria donat tot per ella, fins el que no tenia. Començava a entendre-la: no era jo el que li havia fet mal, sinó el meu pare i això no li ho perdonaria mai.

Vaig arribar a casa i la meua mare em va preguntar on havia estat. No tenia ganes de parlar amb ningú així que no li vaig respondre, vaig pujar a la meua habitació i vaig tancar la porta amb força. Després va aparéixer el meu pare enfadat perquè li havia despertat:

-Franz, Quantes vegades t'he dit que no faces molt soroll mentre dorm?

I respecta més a la teua mare.

Jo no volia discutir però la ràbia em matava per dins.

-Tu no eres el més adequat per a parlar de respecte. 

-Què? A què et refereixes?- Ell es va posar més agressiu i la meua mare va pujar per a veure què passava ja que els nostres crits s'escoltaven des de baix.

-Vas violar a la meua núvia, pare...- de sobte ja no podia suportar les llàgrimes- No t'adones del que has fet? Li has arruïnat la vida. Eres un monstre.- i vaig tornar a tancar la porta.

Els meus pares van tindre una discussió molt forta aquella mateixa vesprada. Al matí següent la meua mare va tocar la porta de la meua habitació i va entrar parlant amb la veu dolça de sempre:

-Ja s'en ha anat i t'assegure que no tornarà.

La casa ara es notava tranquil·la.

Anava a visitar a Sara totes les setmanes i li acompanyava a l'hospital a fer-se les revisions. Jo l'ajudaria a cuidar de la xiqueta. Passaven els dies i cada vegada s'acostava més la data de naixement. Sara finalment li ho va confesar a la seua mare i li va dir que el pare era jo. Suposo que sempre viurem en aquesta mentida.

Quan Clara va nàixer la meua vida va canviar per complet; dedicava tot el meu temps a Sara i al bebé. Era una xiqueta preciosa i tenia els ulls de la seua mare. 

M'omplia els dies d'alegria, era un ser de llum, com sa mare. Encara que no ens aclaríem molt i érem pares sense experiència, intentàvem fer-ho el millor possible. Van ser els mesos més feliços de la meua vida. 

Per fi Clara complia 4 mesos i em disposava a anar a casa de Sara a celebrar-ho. Però, per a la meua sorpresa, ella va aparéixer en ma casa. Pareixia preocupada. 

-Hola, què passa? I Clara? 

-Està a casa amb ma mare. Puc passar? Hem de parlar. 

-Per supost, vine, assenta't. 

-Mira Franz, he estat pensant mil maneres de dir-te açò. Però no he trobat cap bona, així que t'ho explicaré com puga i espere que ho entengues. Tots aquestos mesos he intentat traure-ho de la meua ment, però no puc. Continue tenint flashbacks de ton pare i tinc molts de malsons. Inclús crit a les nits. El psicòleg m'intenta ajudar en tot el que pot, però no hi ha progressos. És un trauma psicològic molt fort i segurament em manen al psiquiatre en qualsevol moment. No ho puc evitar però em recordes a ell. A ton pare. Aquesta casa... eixa habitació, eixa cuina... No m'ajuden a recuperar-me. M'he intentat fer la forta i has aconseguit fer-me feliç durant algun temps. Però no puc més. No puc més. No puc més.- Sara es va alçar del seu puesto i va començar a caminar d'un costat per a un altre- Crec que me n'aniré, lluny. A Roma potser -se va aturar un moment i va continuar caminant- o Madrid...

Per fi, vaig reaccionar. Em vaig alçar i la vaig aturar posant-li les mans sobre els muscles. Se'm va quedar mirant amb els ulls plorosos. 

-Sara no pots fer això. No pots. 

-És el millor, no puc seguir la meua vida normal tal com la vivia. He canviat en contra de la meua voluntat. Crec que les coses així només aniran a millor. 

-Però no pots anar-te'n de la meua vida així. 

-No vull, però dec. No em cure i tot em recorda a ell. Només estic retardant la meua recuperació. És difícil, però ara mateix he de pensar en mi. I et demane que m'entengues. Ho sento. Ho sento moltíssim. No vull fer açò més difícil, me'n vaig ja. 

No sabia que dir, no reaccionava, no podia reaccionar. Sara em va donar l'abraç més fort i més durador de la meua vida. Jo li vaig correspondre. Vaig començar a balbucejar. Sara es va començar a anar. Quan estava en la porta vaig poder per fi pronunciar unes paraules. 

-Te vull. 

Em va mirar i em va respondre ”i jo”, i se'n va anar. Em vaig quedar allí, quiet, sense moure'm, durant 3 llargs minuts. Llavors vaig començar a tindre problemes per a respirar. Vaig començar a respirar més i més fort i a plorar. Ma mare va baixar preocupada. Aleshores va començar el meu primer atac d'ansietat, el primer de molts.

Quan vaig recuperar el coneixement i vaig poder pensar, vaig pensar en totes les coses que li podria haver dit i volia dir-li. Però era massa tard...Clara...No m'he pogut ni acomiadar de tu... Què he fet jo mal? Què he fet? Em vaig quedar en un cantó de la meua habitació en posició fetal. Mai seré el mateix…



-Disculpe senyor, senyor... senyor... 

Franz es va despertar de sobte, estava novament en el parc. Estava suant i va reaccionar alçant el seu cap d'un colp sec. No sabia quant temps portava ací assentat. Un oficial de policia es trobava al seu costat. 

-Perdone, es troba bé? 

-Si si... 

-Hem de desallotjar aquesta part del parc, començarà l'espectacle per als xiquets. 

Un poc preocupat es va alçar. 

-Si, per supost... 

-Gràcies. 

-A vosté. 

Franz va començar a recobrar el sentit de nou. Al girar-se va poder veure novament aquella xiqueta que havia vist plorant. Ella se li va quedar mirant i li va saludar amb un gran somriure. 

Franz va somriure de volta. 

Llavors va començar el seu camí de volta a casa.

Adéu, Sara.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]