Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



annamiro
Lleida
 
Inici: Canto jo i la muntanya balla

Capítol 1 A les golfes
El llamp.



Vam arribar amb les panxes plenes. Doloreses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec...


 

I ella asseguda allí, en aquell terra humit, enmig de caixes i llibres, i altres andròmines. S’havia posat malalta, però és clar, no tant com per no fer absolutament res. És molt avorrit estar tot el dia de mans plegades! Així que va decidir anar a remenar les antigues deixalles de la família en aquell racó de món, que se’n diu golfes.



- Interessant…, aquest no m’agrada…, aquest sembla bonic…, després me’l llegeixo. Això és il·legible… Apa! Quin mal gust! Com vestien aquesta gent, fan una fila tots plegats!.- parlotejava l’Anna sola, mentre remenava tot allò que li passava pels seus ulls.



Enmig de contes, joguines, peluixos vells i esquinçats es va a posar a fer tria i va acabar llegint un diari vell i arrugat de pàgines de color mel enfosquides pels anys, que havia trobat enmig d’uns contes malmesos.



Es va submergir en aquelles paraules enrevessades d’aquell diari de tapes dures.

                                                             

Blam! Un cop sec i dur es va sentir de lluny. Era la porta. Havia arribat la mare. Aquell soroll va interrompre a l'Anna que desconcertada va amagar el diari darrera unes caixes velles que eren plenes de disquets, aquells tant antics que ja no els fabriquen.



- Anna! On ets?-  cridava la mare en no veure-la a la seva habitació.



La nena va desfilar escales avall en un tres i no res i es va plantar davant els nassos de la mare.



- Aquí mare. - va dir amb una veueta molt dolça.

- Com et trobes avui? Sembla que fas més bona cara, potser demà ja podràs anar a l'escola. La Maria m'ha preguntat per tu.

- No et creguis, mmm! emmm! he estat tot el matí al llit, potser tenia febre, em trobava aixafada. Més val que em quedi a casa un altre dia. - li va contestar l'Anna una mica nerviosa.



Uaag!, va sonar la panxa de l'Anna, que va trencar aquell silenci serè que s’havia creat entre les dues. Seguidament la nena va anar cap a la cuina i es va menjar una peça de fruita. Durant la tarda va mirar una sèrie i poca cosa més però no podia deixar de pensar en el diari.

 

Ja es feia de dia quan el soroll intermitent del telèfon va interrompre la quietud de l’ambient. La mare va baixar les escales amb presses i va atendre la trucada. La conversa va durar pocs minuts, va ser curta i a la vegada preocupant. No semblava una bona notícia ja que la mare tenia la cara pàl·lida, alguna cosa havia passat a l’oficina.



L’Anna va baixar fins al primer replà i es va quedar callada escoltant que passava.



- Mare! Ha passat alguna cosa?- va dir estranyada.

- Era el gerent, m'ha dit que hi ha hagut una fuga d’aigua a l’oficina i avui no hi haurà servei. Així que podrem passar el dia juntes.

- Bé… Si!... Mmm… Que bé mare!. -va murmurar l’Anna amb un to desencaixat.

- Passa alguna cosa? - preguntà la mare, que va quedar sorpresa davant la reacció de la seva filla.- Va explica’m...

- No… No passa res… Es que… Ahir vaig estar a les golfes i vaig trobar un diari, el vaig obrir i el vaig fullejar. No et vaig dir res perquè pensava que t'enfadaries i  avui volia continuar llegint-lo quan tu marxessis a treballar. Oi que no t’enfades?.

- És un diari vell i arrugat que li falten unes pàgines?

- Sí.



La mare es va posar molt contenta, no sabia que n’havia fet d’aquella relíquia que havia guardat durant tants anys i que ara havia perdut. Era el diari de la seva mare.



Van pujar les dues a les golfes i es van asseure per continuar llegint juntes. 



- Aquest era el diari de l'àvia. – va començar a explicar-li.- Quan jo encara no havia nascut ella i l'avi van anar a viure a un altre país i allà vam nàixer jo i el teu tiet. L'àvia escrivia cada nit al seu secreter, amb el seu tinter i la seva ploma. Passava hores i hores escrivint, era una de les seves passions. Aquest diari explica la seva vida. El seu primer viatge va ser a Perú, a l'avi li havien encomanat una nova feina i ella es passava tot el dia amunt i avall explorant el terreny, coneixent a gent i menjant-se el món. En pocs mesos havien recorregut mig país. Mentre ell treballava la teva àvia embogia d'alegria en poder visitar tants paratges diferents. Quan van arribar a Colòmbia va ser quan va començar a escriure aquest diari. Ho explica d’una forma molt peculiar, com si ells fossin núvols de tempesta perquè van tenir moltes dificultats i van creuar molts indrets fins arribar-hi. També anomena unes bèsties salvatgines. Ho has llegit?

- Sí, i qui eren aquestes bèsties?.- va preguntar l’Anna.

- Doncs, les bèsties a les que es referia eren unes famílies que vivien al seu barri, els va costar molt acostar-s’hi, s’amagaven i els rebutjaven perquè eren diferents. En realitat tenien molts problemes, en aquell país dominava la pobresa i l’odi hi era sempre present. Però poc a poc els van ajudar i els natius finalment es sentien segurs al seu costat.



L'Anna es va quedar bocabadada en sentir les paraules de la seva mare i va respondre: 



- Jo pensava que era un llibre d'aventures! Ara encara estic més intrigada, seguim llegint mare, a veure que passa! 

 
 Comenta
 
Capítol 2 La calma i la tempesta
La calma

Després de mil llunes de serenor la calma regnava dins el meu cor. Aire pur, ple de colors. Un rosec dins meu em grata la panxa. Els canto, aquella cançó de la mare, i també meva, perquè la foscor no els faci sentir sols, una vegada i una altra. Hi parlo, els explico aventures al·lucinants i em sento feliç.

Compto els dies… Dies amargs, dies alegres, dies d’espera... 

21 d’abril de 1969. Ja han arribat! Un plor i un altre! Estic cansada, adolorida, però feliç de veure per fi els meus dos tresors, embogida d’alegria els torno a cantar, cada nit, cada dia, de matinada. 

 

De sobte l'Anna va interrompre a la mare que seguia llegint apassionadament sense separar la vista d'aquelles pàgines.



- Ei mare! - va dir l'Anna-. Què són els dos tresors?

- Qui són voldràs dir! Els dos tresors som el tu tiet i jo. L’àvia ens cuidava i ens cantava una cançó de bressol, la recordes?

- Ohh mare! És la cançó que em cantaves a mi quan era petita?

- Sí filla, ha passat de generació en generació, ja ho veus!.- Li va respondre la mare amb un somriure i abraçant-la fortament.



- Doncs ara és la meva cançó també, seguim llegint?

 

Aire

Ets preciosa, de cor tendre, dolça com muntanyes de sucre, suau com un cotó, tan plena de vida que em fa embadalir davant seu. Camina sempre entre silencis salvant obstacles. Ets la música que m’atura i em tranquil·litza, ets l’aire que necessito per viure. 

 

Leo

És la força, el terratrèmol en persona, s’enfila pels núvols, es gronxa en l’aire que respira, vola incansable i de sobte es queda espatarrat al terra immòbil sense aler traient l'estómac per la boca. I de cop s'aixeca d’una revolada i segueix com si res, com si li haguessin donat corda. Ets imparable com un lleó desbocat i ets la meva fortalesa quan estic confosa i trista.

 

La mare, entusiasmada, va girar el cap i va mirar a l’Anna, seguidament va dir:

- Aire sóc jo, l’àvia sempre em deia així quan jo era petita, em deia que li donava ànims i sempre l’ajudava, passàvem el dia juntes. Leo és el teu tiet, com bé ha explicat l’àvia en aquest trosset del diari ell li donava forces, era entremaliat però molt simpàtic, quan l’àvia perdia les forces ell l’aixecava, no podia defallir perquè el teu tiet era un nen molt inquiet, la feia parar boja. Els tres hem estat sempre molt units i ens estimem molt.



- Mare ara em toca a mi.- va dir l’Anna prenent-li el diari de les mans.



 

La tempesta

Ara el destí ens havia portat a una terra generosa però alhora corrupta i decadent.

Durant el trajecte m’imaginava un nou lloc plàcid, quiet i somrient. Però de sobte el mantell fosc de la tormenta s’apropava cada vegada més fins a envair interrompudament els silencis de les llars. Braços armats dividint pensaments, idees insostenibles, sentiments empresonats rere les parets s’escapaven per les escletxes de les finestres sense poder aixecar els peus del terra. Els xiscles de les sabates recorrien les cambres mentre l’autoritat els empresonava.

 

- Mare, què significa tot això?

- Com bé t’he explicat abans vam néixer a Colòmbia però els avis van tornar a canviar de país, van anar a Argentina, i allí hi vam estar molts anys. Jo era petita i en aquell temps la situació era molt crítica ja que hi va haver un cop d’estat, per això l’àvia parla de tota aquesta catàstrofe. Vivíem en el barri més pobre de la ciutat, les cases tenien la tira d'anys i algunes estaven a punt d'ensorrar-se. Era un barri tranquil i amb gent molt agradable, però un dia tot això va acabar. Van arribar soldats de l’exèrcit, van començar a tirar portes, a entrar a les cases i a disparar amb les seves armes. Alguns ciutadans, il·lusos, van intentar fugir a corre-cuita però d'altres van quedar sotmesos a les mans dels soldats. Jo em vaig quedar atònita davant d’aquella situació, les cases… el barri… la ciutat… , només tenia 7 anys.



 

La mare va inclinar el cap i va retornar la seva vista fins a una de les poques pàgines que quedaven d’aquell diari i va continuar llegint.



 
 Comenta
 
Capítol 3 El retorn
Rialles. 

Tot ha passat, la tempesta. Respiro un ambient poc irritable. Ja no em fan acte de presència les llàgrimes i tinc un to de veu somrient i esperançat, notant una onada que bressola la tranquil·litat. Quietud, equilibri, serenor.

Música, balls al saló de casa quan arriba el meu enamorat, rialles, fins que li davallen les forces després de la dura jornada. I tu amor meu, ets la bondat, l’harmonia, l’estabilitat de la llar, és per això que t’he seguit més enllà d’aquelles muntanyes, rascant pedres dalt dels cims, triant el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Hem estat esperits lliures, abocats a la generositat amb aquelles ànimes desemparades, omplint d’amor diferents bestioles buides per dintre. La felicitat m’ha omplert al teu costat.

 

Van passar hores i hores i encara seguien perdudes entre les pàgines d’aquell diari, assegudes en aquell terra humit i robust, llegint apassionadament una història darrera una altra. Després d’intercanviar algunes paraules, l'Anna va treure de dins del diari un petit paper esquinçat. Amb els trossos que tenien, la mare va poder anar recordant la història tot i que faltaven moltes pàgines del diari, entre elles van poder llegir i completar un petit text.



 

El retorn. 

Veig més enllà dels camps, dels boscos, de roures immensos i raigs brillants de sol. Somio amb recórrer els passadissos de casa la mare, oloro endins el pastís de prunes, em deleixo observant als núvols camins coneguts d’infantesa. 

I a tu, terra mimada, que m’has aixoplugat durant tants anys, et dic adéu, ha estat un plaer adquirir aquesta conquesta, esperant tornar algun dia  per visitar vells aromes.

Desfilen les hores esperant la partida.

  • On anava l'àvia? - va preguntar l'Anna tota sorpresa. 

    En aquest petit fragment, l'àvia s’acomiada d'Argentina i està preparada per emprendre un nou viatge. Un viatge fins a casa. - Li explicava la mare a l'Anna. Segueix llegint i ho descobriràs. 


Tot seguit la mare va deixar el diari en mans de l'Anna i aquesta va començar a endinsar-se en ell. 

 

L’última escalada.

2 d'Abril. És un dia lluminós i fred d'abril. El sol brilla, no tenint cap altra alternativa, com si res. Em trobo enmig d'un paratge desconegut, però aquesta vegada no sola, amb la meva família. 

Amb les motxilles ben carregades a l'esquena i moltes ganes de tornar a casa enfilem camí a Espanya, la meva terra. 

El viatge ha estat llarg, moltes caminades, transbord de vaixells, diverses línies d'autobusos… I finalment, després de mil esperes i molta paciència per fi hem arribat. Una terra plàcida i agradable, amb gent molt alegre i pacífica, la meva gent. 

L’aire que ve dels camps, l’aroma humit que segueix de la pluja d’estiu, l’olor dels carrers fangosos quan acaba de ploure i les mantes vermelles que cobreixen els prats, em recorden generosament a la meva terra. Ja hi sóc. Ja sóc a casa.


  • Saps Anna? Aquest va ser el meu primer viatge i el més llarg. - començava a explicar la mare tota entusiasmada. Recordo molt bé cada moment, el teu tiet i jo aquella nit no vam poder dormir per l'emoció, estàvem impacients per arribar-hi. L'àvia cada nit abans d'anar a dormir ens explicava anècdotes de com havia estat la seva vida a Espanya abans de mudar-se. Jo m'imaginava un lloc increïble i tranquil. Sempre somiava en viure-hi i per fi va arribar el dia. Però mai oblidaré tots els llocs meravellosos i totes les aventures que he viscut quan era petita. Ara l'únic que em queden són els records.


La mare va tancar el diari amb delicadesa i el va guardar en una caixa, juntament amb altres objectes i relíquies de la seva família. 

Estava clar que el cor de l’àvia estava dividit entre dues terres estimades.



 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]