Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Skere
Girona
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 40 kilos
-Recordes quin va ser el tracte, Marta?               

...

-Marta, sisplau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

-Sí.

-Me’l vols repetir, per favor?

-Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

-I saps quant peses aquesta setmana?

Ella sabia que contestar aquella pregunta ho canviaria tot. Seria un abans i un després. Si deia la veritat, llavors estaria destinada a una vida que no es podria anomenar així. Si mentia, trencaria la promesa que li va fer a la seva mare. Des que tot allò va començar semblava que era incapaç que el seu cos rebés ordres del cervell. “Has de menjar”! Però el reflex que li oferia el mirall la feia contradir-se i odiar-se i odiar-se...Qui va ser el geni que va inventar el mirall?

Sabia que havia passat per una etapa molt fosca en la seva vida, però ara sentia que tornava a ser la d’abans. Se sentia amb forces de fer el que calgués per  curar-se, però era molt dur. Però ho havia de fer. No volia veure patir la seva mare. Havia anat al terapeuta per a tranquil.litzar-la, però cada consulta era pitjor que l’anterior i se sentia impotent. No entenia perquè, feia tot el que  ell li deia; s’esforçava a fer exercici, intentava menjar, i gairebé sempre acabava anant al vàter a vomitar,  tot i havent-se pres la medicació després de cada àpat. I no ho aconseguia.

Cada setmana dels darrers dos mesos, havia anat a aquella petita sala. Cada setmana pujava aquelles escales tan intricades i s’asseia a la butaca, de cares al terapeuta, en Roberto. En cada sessió li preguntava com se sentia i l’aconsellava  i,  al final,  li donava la medicació. L’ havia advertit de la importància que se la prengués i que mai es passés de la quantitat que ell li deia, ja que el seu cos no hi estava acostumat.

-Marta, siusplau, puja a la balança!

Perduda en els seus pensaments,  havia oblidat completament on era. En Roberto la mirava amb uns ulls càlids i reconfortants, sentia que podia acudir a ell sempre que ho necessités, com moltes vegades li havia dit. 

Es va aixecar dèbilment i es va dirigir al costat de la butaca, on hi havia la balança. Encara li venien esgarrifances quan veia els petits nombres digitals esperant el seu veredicte. Es va quedar petrificada al davant, no es va adonar del moviment al seu darrere.  En Robert s’havia aixecat i se li havia apropat silenciosament. Llavors va notar una lleugera pressió als seus malucs empenyent-la endavant. Seguint el moviment hi va pujar. Estava absorta en el puja-i-baixa dels nombres al petit panell digital i no va veure el peu del seu terapeuta aturant el descens d’aquesta, modificant així el seu destí.

Finalment els nombres es van decidir, menors a la xifra imposada; 38kg. Sentia com el terror l'envaïa. Si tot el seu esforç havia estat en va, de què havia servit? Va baixar, dubtosa, i es va dirigir cap a la butaca. Es va deixar caure sense força. “I ara què?” 

-Marta, no sé perquè,  però no aconseguieixo que et prenguis seriosament el teu tractament. No m’has deixat cap altra opció, ara mateix trucaré perque t’ingressin. 

La Marta volia replicar, però es va veure sense arguments. Els darrers mesos havia estat lluitant, per acabar com abans. Tot i així, ella no es veia tan malament,  sentia com havia recuperat l’apetit i tenia ganes de viure de nou. Sentia com les parets l'atrapaven i s'escalfaven. Sentia les veus de la seva mare i de tots els que s’havien preocupat per ella. Llavors tot es va tornar fosc.

Es va despertar en una habitació blanca, sobre una camilla plena de tubs i vies. Al seu costat, hi va veure en Roberto parlant amb unes infermeres. Llavors va veure com la infermera marxava i ell modificava unes bases de la pantalla amb la seva informació. No sabia què estava passant. No obstant, com podia sospitar de qui havia estat amb ella durant la crisi? Segur que el que feia era per ajudar-la. De fet, ell tenia molta més informació que aquelles infermeres i havia seguit el seu progrés quasi des de l’inici. Volia preguntar-li-ho, però les forces la van abandonar i va perdre la consciència. Potser no estava tant bé com creia, al cap i a la fi.
 Comenta
 
Capítol 2 30 excuses
El primer cop que la vaig veure pensava que estava somiant. Va entrar dins la consulta envoltada d’una aura neguitosa i feble. Necessitava algú que la salvés. I aquest era jo. 

Els primers dies a la consulta van ser crucials per mi. Cada paraula que deia, cada sospir, feia moure quelcom al meu interior. Era tan perfecta i delicada que semblava que s’anés a trencar en mil bocins si la tocava, però no hi havia res que desitgés més. Tenia un aire abstret que semblava que gairebé no hi fos a vegades. Només somiava a poder-la abraçar, acariciar les seves galtes i besar-la. M’havia imaginat aquella escena milers de vegades, però encara no havia trobat l’oportunitat. 

No volia perdre-la mai, però sabia que si es curava, no la tornaria a veure, i això era el que més por em feia. Sabia que la seva mare se l’emportaria si es trobava millor i no aprovaria mai la nostra relació. Llavors la Marta es tornaria a recuperar, sense nous simptomes i tota la meva feina no hauria servit de res. Ella no desobeiria la seva mare, no gosaria. Era això pel que ho feia.

 Però ella ho entendria, entendria com me l’estimava i tot el que feia per ella. No em jutjaria. 

La dosi era el més important, i havia insistit molt  que no es passés mai, ja que podia ser molt perillós. La medicava pel seu bé, per a què mai ens separéssim, però em sentiria molt culpable si alguna cosa dolenta li passés. Li preparava les pastilles amb molta cura, vigilant cada mil·ligram per donar-li. 

Havia estat difícil, a vegades em costava fer-ho i sentia remordiments, però esperava que tot l’esforç donés fruit.

 

Les pastilles eren molt agressives però no hi havia cap altra opció. Li deia que mengés més per que no li fessin tant de mal, però tot hi així havia de prendre altres mesures per que no li passés res greu. Regularment l’havia d’ingressar a l’hospital, amb l’excusa de que havia baixat massa de pes. D’aquesta forma li feien un examen més aprofundit per a assegurar-se  que tot anava bé.

Veia que això la frustrava perquè tot i que s’hi esforçava molt, no aconseguia recuperar-se completament mai, però així tornava a mi sempre amb els seus dubtes i angoixes. A vegades odio mentir-li.

Últimament la trobava més distant i desconfiada. Ara ja portava cinc dies ingressada, però només despertava petites estones. Havia pensat a dir-li la veritat, però temia per la meva  reputació i feina. A ella li importava molt més que qualsevol d’aquestes coses, però confiava a poder dir-li més endavant.

Vaig entrar a la seva habitació, freda i àrida, vaig enretirar la lleugera cortina que ens separava… però el llit estava buit. Sentia com l'ànima em queia als peus. Vaig córrer al passadís, preguntant desesperadament a tothom a qui em trobava si sabien on era, fins que una infermera, escandalitzada per l’enrenou que havia fet em va contestar. Ja li havien donat l’alta.

Una part de mi havia desaparegut amb ella, i tot i que estava segur que no sabia res sobre la mentida, l’estimava i per por a què s'assabentés i no ho entengués, havia de córrer i trobar-la abans que els dubtes.

Vaig córrer esperitat cap al cotxe i em vaig dirigir a casa seva. Vaig trucar a la porta i al timbre, intentant calmar-me abans d’entrar.

Ningú no va respondre. Vaig fer una volta a la casa per a veure si hi havia algun llum obert; totes les persianes estaven entreobertes, semblava que no hi hagués ningú, però la porta del darrere estava oberta. 

Hi vaig entrar. La casa estava en la penombra. Vaig buscar la seva habitació per revisar els pots de pastilles que li havia donat. Reposaven sobre la tauleta de nit. Frenèticament, vaig començar a obrir-los i buidar-los. Tenia por  que m’hagués delatat d’alguna manera o li hagués vingut una crisi i, buscant ajuda urgent a la medicació, hagués patit una sobredosi. 

Una veu feble em va fer tornar a la realitat. Temia estar imaginant-ho, però allà era ella. Les faccions de la cara accentuades per la poca llum, ressaltaven la seva cara de terror.

-Què m’has fet? 
 Comenta
 
Capítol 3 20 metres
Els obrers havien entrat a primera hora del matí per començar amb la reforma de la casa on ens havíem mudat uns mesos abans.

Era una casa amb una història molt fosca al darrere. L’havíem comprat tan depressa perquè era molt barata. La propietària se’n volia desempallegar el més aviat possible i ens la va vendre a un preu ridícul. No volia recordar aquells desesperats moments cada cop que entrés al replà de casa.

La immobiliària ens havia explicat què havia passat; la filla de la propietària i el seu terapeuta havien desaparegut. Es rumorejava que una tarda la noia, que patia d’anorèxia, va sortir de l’hospital i en tornar a casa, el va trobar esperant-la. Des d’aquell dia, no s’havia sabut res més d’ells. La mare, atormentada, va entrar en una greu depressió i, empaitada pels dimonis del passat, va decidir mudar-se a casa de la seva germana.

Tot el poble estava commocionat per la tragèdia, però això no havia evitat la difusió de rumors morbosos; que ell havia abusat d’ella o que la mare els havia matat, atès que es veia amb el terapeuta.

A mi tots aquests temes em fan molt de respecte, i dormir a la seva mateixa habitació em produïa un cert temor. Canviant els mobles, havia trobat inscripcions pejoratives cap a ella i, pels racons, pastilles llençades arreu.

Els pares havien decidit fer una ampliació a la casa per tal que jo pogués dormir a una habitació on em sentís tranquil, sense antecedents psicopàtics.

Vaig decidir anar a parlar amb la veïna, els pares m’havien dit que anés a veure-la de tant en tant, ja que era molt vella i no tenia familiars que la visitessin. L’Amèlia em va convidar a un suc mentre m'explicava els rumors del barri. Tot i que quasi no sortia de casa, se n' adonava de tot. Des del balcó observava els veïns fer les seves rutines diàries.

Però avui hi havia anat per un altre motiu. Havia trobat una foto sota el matalàs, on hi havia una noia jove molt guapa, però amb la mirada perduda i un home somrient al seu costat. Havia caigut mentre feia el llit i, encuriosit, havia anat a veure-la. Pensava que ella potser sabia qui eren.

En treure la foto i observar-la, el seu rostre es va enfosquir, i amb un fil de veu va dir:

-Ningú coneixia realment en Roberto, però era massa agradable quan estava amb ella, gairebé era malaltís.

Recordo que quan era més jove, vaig llegir un article que explicava un cas estrany. Una mare estimava tant el seu fill que l’enverinava per tal de poder sentir-se necessitada.

Una infermera que va tractar la Marta em va explicar com havien trobat restes de nap coent entre les seves deposicions, i que els doctors sospitaven que l’estaven intoxicant.

No voldria fer conclusions precipitades, però crec que es tracta del mateix síndrome, i sospito d’ell.

Els seus dubtes m’havien trastocat. Semblava una història massa inversemblant, però podria ser real.

Un soroll agut i constant em va fer tornar a la realitat. L’Amèlia va córrer a obrir les cortines:

-Aleix, van a casa teva.

Vaig sortir esperitat, el soroll i les llums eren cada cop més aclaparants. Els meus pares i els obrers eren al costat del cotxe de policia, tots amb el terror reflexat a la seva cara. Els plors de la meva mare eren cada cop més desesperats, però, en veure’m, es va aturar i va mirar cap a l’interior de la casa.

Vaig passar per sota la cinta groga que envoltava l’escena i em vaig dirigir cap a l’interior.

Venien camions de notícies i els reporters no van tardar a completar l’escena de caos amb les seves paraules. “El final d’aquesta... després de... l’han trobat... entre el caos de les obres... a 20 metres sota terra...”

Un oficial em va veure i va córrer per aturar-me, mentre em cridava. Fent cas omís de les seves indicacions, vaig entrar a casa.

L’oficial em va agafar per les espatlles i em va empènyer cap a l’exterior, però abans de sortir, vaig veure una bossa negra mig oberta, i dos ulls inerts que em miraven fixament.

Qui era?
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]