Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



ingrid.martina
Barcelona
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 La visita
T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

...

T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per  a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

S: Sí.

T: Me’l vols repetir, per favor?

S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

T: I saps quant peses aquesta setmana?                         

La Marta es queda pensativa per la pregunta mentre que els seus llavis pronuncien delicadament cada una de les paraules que acaba de sentir. El seu cap no pot evitar evadir-se,  preguntar-se mil i una vegades com podia haver arribat a aquest extrem.  Té una resposta però no ho pot admetre.  Ella no en té la culpa.

Era un dilluns a la tarda, jo estava fent els deures a la meva habitació mentre la meva mare preparava el sopar. De sobte, vaig sentir un soroll molt fort que provenia de la cuina, vaig córrer cap allà sentint com si el cor se m‘anés a sortir del pit.  A l’arribar, em vaig trobar la meva mare estirada al terra sense poder moure ni una sola part del seu cos. Tot se’m va parar de sobte, no sabia què fer, ni com reaccionar davant la situació. Cridava i plorava com mai ho havia fet. L'ambulància no va trigar a venir després que la nostra veïna truqués a emergències.

A l’hospital, tota la meva família i jo esperàvem impacientment alguna notícia de la metgessa. L’ambient fred d’aquella sala d’espera, el silenci i les cares de preocupació de tots nosaltres em posaven els pèls de punta i el meu neguit era cada cop més gran.

Just a la cadira del costat, s’asseia la meva àvia que parlava amb la tieta. Parlaven molt baixet, quasi xiuxiuejant; semblava que no volguessin que m’assabentés del que deien però, la seva intenció va ser inútil.

Per una de les portes d’aquella petita sala va aparèixer la metgessa, tots i totes ens vam aixecar de cop sense pensar-nos-ho dos cops.

Ella ens va donar la resposta que tots i totes temíem:

- Es confirma la sospita. La pacient ha sofert un atac de cor degut al seu sobrepès.

Després de la terrible notícia, vaig notar com les llàgrimes descendien lentament per les meves galtes.

La van ingressar a l’hospital. Jo me'n vaig anar a viure amb la meva tieta ja que, al ser menor d’edat encara no podia viure sola. La intentava visitar sempre que podia, però era complicat compaginar-ho tot. Semblava que  millorava però tornava a recaure a la mateixa velocitat que cauen les fulles a la tardor fins que, un dia em van trucar de l’hospital amb la notícia que em canviaria la vida.

Mai he sentit un dolor tan fort com el d’aquella tarda després que em notifiquessin la pèrdua de la meva mare . Des de aquell dia a la meva vida hi ha un buit que mai es tornarà a omplir de nou.

Sense poder evitar-ho, se’m cau una delicada llàgrima al recordar-la.

De sobte una veu masculina em desperta dels meus pensaments:

T: Marta...? Estàs bé?

M: Sí, perdona. Podria anar al lavabo si us plau?

T: És clar que pots, no triguis.

La Marta va sortir d’aquella consulta i es va dirigir cap el lavabo.

Havia de sortir d’allà el més abans possible. Tinc el record de la meva mare voltant per el meu cap i se’m fa impossible deixar de plorar en aquests moments.

Quan per fi trobo el lavabo, veig la meva cara inflada i vermella de tant plorar reflectida en el mirall. Les meves llàgrimes espatllen el poc maquillatge que porto. Em faig fàstic! No m’agrado!

M’assec al terra brut recolzant el meu cap sobre els genolls. El cap em pesa molt. Tot em dona voltes. Em sento malament amb mi mateixa i sense pensar-m’ho més, aixeco la tapa del vàter, m’agenollo i em poso els dits dins la boca per provocar-me el vòmit. No estic molt de temps, el just per fer-me sentir millor.

Finalment, tiro de la cadena, em rento la cara, tanco l'aixeta i torno a la consulta.

 Comenta
 
Capítol 2 Abandonada
En obrir la porta de la consulta, em trobo el meu metge esperant-me pacientment, escrivint en una petita llibreta. Sembla que des que he marxat no ha canviat absolutament res. La sala em segueix transmetent les mateixes pors i inseguretats que abans.  És una sala molt freda i em resulta incòmoda pel fet d’haver d’estar cara a cara amb aquell desconegut que intenta ajudar-me. Seguidament, ell s'aixeca de la cadira i s'asseu a la taula que ens separa. Això provoca una distància quasi inexistent entre els nostres cossos.

Després d’uns segons de silenci,  em mira fixament i em formula una pregunta:

T: Marta, què t’ha passat aquest mes? No entenc com has pogut baixar tant de pes...

Després d’aquella pregunta, sense poder evitar-ho, torno a reprendre els meus pensaments.

De sobte, un horrible record de la meva infància genera una tensió enorme en tot el meu cos. Des d’aquí puc arribar a escoltar els crits del meu pare, aquells crits que no em deixaven dormir i aquells pels que la meva mare plorava cada nit. Dia rere dia, el meu pare arribava pitjor de la feina, més tard i més begut. Tornava amb diverses ampolles d’alcohol, gairebé buides. La meva mare es quedava al sofà, desperta fins que ell arribava. Jo també ho feia però ella no ho sabia. A vegades les discussions acabaven malament. Alguna vegada el pare va arribar a pegar a la mare, sempre a conseqüència del alcohol.

Finalment, el meu pare va marxar de casa. Jo només tenia 8 anys i no l’he tornat a veure des d’aquell dia. He intentat odiar-lo més d’un cop ja que el que va fer va ser imperdonable però per molt que ho intenti, no puc. El trobo a faltar. No sempre havia sigut d’aquesta manera. Quan jo era més petita, ell sempre jugava amb mi al parc i cantàvem cançons junts mentre em preparava el berenar. Després tot va canviar. El meu pare era alcohòlic i potser encara ho és.

Quan ell ens va abandonar, la meva mare va caure en una forta depressió. Tot era molt difícil i  va començar a menjar per evadir-se de tot. Veure a la meva mare menjar es va convertir en una rutina. Sempre estava demanant menjar per telèfon a restaurants o estirada en el sofà mirant una peli mentre menjava bosses i bosses de patates. Així, va començar a guanyar pes molt ràpid i va arribar un moment en el que ja no podia ni caminar per casa.

Això m’ho va fer tot molt més difícil, fins que la vaig perdre. Quan vaig anar a viure amb la meva tieta, ho veia tot negre. El meu pare m’havia abandonat, la meva mare m'havia deixat i jo em trobava sola sense saber com seguir endavant.

Sense adonar-me vaig deixar de menjar, vaig començar deixant-me l’esmorzar, després em deixava la meitat del plat ple i, finalment, vaig deixar de menjar completament. Hi havia dies que no m'entrava res per la boca, i alguna que altra vegada m'havia arribat a desmaiar. A partir d'aquí, la meva tieta em va portar al metge perquè em fessin una valoració i allà va ser quan em van diagnosticar l’anorèxia.

M'obligaven a menjar i, després de fer-ho, anava directament al lavabo i vomitava tot el que havia ingerit en aquell àpat. No podia evitar-ho. Tota classe de menjar em recordava a la mare i aquest record em cremava.

De cop, sento una veu que interromp el meu pensament.

T: Marta em pots contestar, si us plau?

El meu cap seguia immers en el meu trist passat.

Aquest mes havia sigut molt difícil per a mi. Feia unes poques setmanes que havia trobat una cosa que ho canviava tot. Dins d’una capsa de la mare, vaig trobar una carta. No era una carta qualsevol. Estava dirigida a mi i estava escrita pel meu pare. Mentre l’obria, el meu cos va patir milions de sensacions diferents, una barreja entre por, nervis i emoció. Recordant tot el que hi havia escrit, vaig decidir contestar.

M: Ho sento he de marxar.

 Comenta
 
Capítol 3 La carta
Obro la porta casi ofegada, necessito marxar d'allà immediatament. Milers de pensaments m'inunden impedint-me pensar amb claredat.

A tan sols set metres de la consulta, aconsegueixo sentir una veu:

No marxis si us plau!


Però faig veure que no ho he sentit, i segueixo endavant.

Estic poc a poc aclarint tot en el que havia pensat després de llegir la carta, tot té sentit, o millor dit res en té.

El meu cap comença a donar voltes i voltes, i aconsegueixo obrir la porta per sortir corrents abans de caure indefensa a terra.

Quan arribo a l’exterior de l’hospital, em dirigeixo cap a la zona de taxis que hi ha a tocar del pàrquing. Em quedo a peu dret esperant que algun taxi em porti directament a on vull ser en aquest moment. I només sento dolor i confusió.

Només després d’uns minuts d’espera, un automòbil groc i negre s’atura davant meu i hi pujo ràpidament sense pensar-m’ho dos cops; una vegada dins li indico la meva destinació al conductor i es posa en marxa. Durant el llarg trajecte no paro de pensar en els darrers anys de la meva vida, en les vivències, en els problemes, en les pèrdues… 

Amb tan sols 16 anys, puc afirmar que la meva vida està sent molt difícil.          

De sobte, el taxi es para i surto inspirant l’aire fresc de la natura. Al caminar per aquells terrenys, se'm posa la pell de gallina provocant-me una sensació immediata de frescor agradable. Camino lentament sentint la brisa sobre la meva pell fins que m’aturo davant de la persona que m’havia ajudat a superar cadascun dels problemes que havia viscut. Al veure aquella pedra blanca gravada amb el nom de la meva mare torno a sentir aquell fred, la diferència es que aquesta vegada una petita i delicada llàgrima cau lentament per la meva galta rosada fent que la tristesa sigui el sentiment protagonista del meu cos.

Em poso la mà a la butxaca i, seguidament, trec la carta que m’havia provocat tanta inseguretat i dolor el darrer mes, obro cadascun dels plecs que havia fet per guardar-la dins la meva jaqueta preferida fins que la tinc -al davant- definitivament oberta.

Sentint que el meu cos es contrau ràpidament començo a llegir-ne el contingut a la meva difunta mare:

“Marta,


Sé que vaig ser un pare horrible i que no et mereixes tot el que has viscut. No et demano que em perdonis per tot el que vaig fer en el passat però m’agradaria que sabessis que ja fa un temps que et vaig començar a cuidar. Vull que et donis compte tu mateixa d’allò al que m’estic referint. Sé que ho podràs fer ,i quan ho aconsegueixis, jo seré allà preparat.

T’estimo.

El teu pare

 P.D: M’he assabentat de el que li ha passat a la mare… jo també la trobo a faltar.

En acabar de llegir la carta, les meves llàgrimes, ara més abundants, segueixen descendint per el meu rostre envermellit i li segueixo parlant a la meva mare:

Des que vaig entrar per aquella porta m’havia semblat familiar però mai hauria pogut imaginar que fos ell.


Quan pronuncio però aquella frase, una mà em toca l’espatlla, no fa falta que em giri per saber de qui es tracta. És ell, és l'home que m'havia abandonat a mi i a la meva mare, és l’home pel que la meva mare va morir, és l’home que m’havia arruïnat la vida, és el meu pare, el meu pare alcohòlic.

 El món s’atura i només escolto la seva veu greu:

-Filla!


Tot seguit, identifico aquella veu greu que havia estat escoltant durant els dos últims anys. Era la veu del meu metge. El meu pare era ell!

Abans de poder tombar-m’hi, caic al terra sense poder controlar-ho.

Tot s'atura de sobte. Sento com als meus pulmons els costa respirar i el meu cor cada cop batega més lentament. El meu cos dèbil no pot aguantar més i simplement deixa de funcionar.

-T’estimo mama! -aconsegueixo dir en el meu últim sospir.

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]