Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Lucíía
Massamagrell
 
Inici: Història de Leandre i Hero

Capítol 1 La primera trobada
Tanque el llibre. Aquest llibre per a mi és un tresor. Sempre m’ha agradat llegir; crec que, des que tinc memòria, ha sigut la meua activitat preferida i més amb llibres tan especials com aquest. Leandre me l’havia donat quan la nostra relació complia dos anys; ell sabia perfectament que jo idolatrava aquesta novel·la, de fet, va estar buscant l’edició que ara mateix tinc a les mans des del primer mes que portaven junts. Tenia el valor afegit de pertànyer a una de les primeres edicions d’aquest llibre. El dia del meu aniversari me’l va donar, jo plorava d’emoció. Com havia pogut aconseguir aquella joia de novel·la? Després ploraria, però no precisament d’alegria. 
 Leandre era un xic alt, amb els cabells arrissats i castanys, uns ulls verds que et miraven amb tota la bondat del món i uns llavis rosats i molsosos que sempre mostraven la corbatura del seu somriure perfecte conformat per aquelles perles que lluïa com a dents. Tenia un nas xicotet, per la qual cosa jo li deia el meu xatet. Era la dolçor en persona; mai estava enfadat, en comparació amb mi, que amb res estic enutjada, i sempre, sempre feia riure la gent que estava amb ell. La seua passió era la natació. 


 No sé encara com vàrem poder estar junts dos anys, érem tan diferents! Ara bé, també érem dues peces de trencacosques que encaixaven de meravella. No mentiré, ens barallaven moltes voltes, però malgrat això no ens vàrem separar mai. 


 Era estiu, jo acabava la universitat aquell any, havia estudiat filologia clàssica, adorava la mitologia, sobretot la grega, i com podreu endevinar, el meu mite preferit era el de Leandre i Hero. I,després d’ell, més encara. En aquell temps, jo estava amb un xicot que es deia Marc, era molt simpàtic, però més que la meua parella era un amic, per aquesta raó vaig decidir trencar la relació amb ell i passar les vacances amb la meva àvia en Çanakkale,en la zona de l’antic Hel·lespont. LLavors vaig fer les maletes i me’n vaig anar cap a casa de la iaia. 


El viatge va ser molt llarg, estava realment fatigada, però quan vaig vore la cara de la meua iaia, va desaparèixer el cansament. Feia tres anys que no l'abraçava. 


-La meua xiqueta! Que major que estàs i que bonica! Per què has tardat tant a vindre?- va dir-me la iaia, que m'embolcallava amb els seus braços. Després d’aquest emotiu retrobament, agafarem un taxi i marxàrem cap a casa. El taxista es va perdre un parell de voltes, perquè no sabia ben bé on es trobava la casa. Jo gairebé no me’n recordava, sabia que la casa estava allunyada de les altres, damunt d’un penya-segat, davall del qual s’escoltava el bramul de la mar. Quan vàrem arribar, em vaig quedar sorprenentment trasbalsada. Vàrem entrar per una porteta a la dreta del camí. Era una casa gran, de tres plantes, pintada amb calç blanca, amb finestres grans i un jardí atapeït de flors. 


-Quina preciositat! - vaig dir. La meva àvia em va donar la mà i vàrem passar a l'interior.


 Ja feia una setmana des de la meua arribada, quan vaig decidir anar a la platja. La mar eixe dia estava molt tranquil·la i d'un blau intens. Li vaig fer un petó i vaig agafar la bicicleta. La platja estava plena de gent, i vaig sentir-me angoixada -perquè no m’agraden els llocs plens de gom a gom-, però, quan ja em disposava a girar cua cap a casa , vaig recordar un caleta molt menuda, amb aigües cristal·lines, que estava un poc amagada, però no massa lluny. Allà havia anat, feia anys, amb els meus pares. Vaig pedalar dos quilòmetres i, a la fi del camí, vaig tombar a la dreta. Enfront de mi es trobava la major meravella que havia vist mai! Era igual de bonica que com la conservava en la memòria. La cala estava emmarcada per unes roques que feien una escala natural cap a la mar, on l’aigua era transparent. Estava hipnotizada per la màgia i la bellesa d’aquell paisatge. Vaig decidir baixar de la bici i dirigir-me cap a l’escala. Vaig deixar la tovallola a prop de la vora i em vaig llançar a l'aigua. 


Vaig nadar fins l’hora de dinar i, quan ja havia eixit i estava agafant la tovallola, una veu a la meua espatlla em va dir: 


-Pensava que aquest lloc era el meu secret.


 -Ja veus que no - vaig dir-li, tot recuperant-me de l’ensurt. Em vaig girar i allí estava ell. - No ets d'ací, no? - va dir-me mentre em somreia-. Vinc tots els dies i mai t’havia vist. - No, he vingut a casa de la meua àvia de vacances- li contestí mentre pujava l’escala de roca.


 - No et quedes un poc més? 


- És l’hora de dinar i la iaia em deu estar esperant -vaig dir alhora que muntava la bicicleta. 


- Espere tornar a veure’t - va dir-. Per cert, em diuen Leandre!- va dir alçant la veu des de la distància. 


- Hero! - li contestí, mentre m’allunyava amb la bici.   

 Comenta
 
Capítol 2 Capitol 2
Mentre pedalava de camí a casa, no podia deixar de pensar en aquell noi tant simpàtic. I en arribar-hi, la iaia, que era molt sabia, em va dir:
-Hero, que no t’ha passat res interessant? Portes un somriure molt curiós.
No vaig contestar-li; sols vaig amplificar aquell somrís. La meua àvia, llesta com poques persones, em va mirar amb cara múrria i també va riure.

Al matí següent, només alçar-me, vaig agafar la bicicleta i em vaig dirigir ràpidament a la caleta. En baixar de la bici i mirar, no vaig veure a ningú. Em vaig sentir profundament decebuda, però, de sobte, una veu va exclamar:
-Hola, Hero! Baixa! He dut l'esmorzar.
No vaig dubtar gens ni miqueta.
L'esmorzar es va convertir en dinar, i en berenar, i així va ser successivament.
Un vespre d'aquells, estàvem els dos dins la mar, nadant i jugant, quan, en un moment donat, sols mirant-nos als ulls, vaig estampar els meus llavis en els seus. Al principi la seva boca era dura i inflexible, vaig pensar que m’havia precipitat, però, quan em disposava a allunyar-me, em va rodejar amb els seus forts braços de nadador i em va estrényer contra ell. Els seus llavis es van ablanir. Crec que tant ell com jo podíem percebre el fort batec dels nostres cors. Vaig embullar els meus dits en els seus cabells arrissats i aquests es van enroscar en els meus dits, fins i sedosos. Malgrat aquest moment màgic, una ona ens va arrossegar cap a la riba i, quan vàrem poder eixir a la superfície, no paràvem de riure. Va ser un dia màgic, com tots els que van vindre a continuació fins a la fi de l’estiu.

Però jo només havia anat per a passar l’estiu, i l’estiu estava arribant a la seua fi,irremeiablement. No m’havia adonat de la rapidesa del temps, com feia quasi dos mesos i mig que havia arribat a aquella cala, amb la meua bici, i havia trobat Leandre nadant.
-T’estime, Hero, mai et podré oblidar - em va dir, acomiadant-se, i em va fer un petó ple d'amor i, alhora, de tristesa-. Adéu, bonica, espere que no tardes tant a vindre a veure'm, ara tens més que l'àvia ací
Vaig despedir-me de les dues persones que més estimava en aquell moment i, amb el cor encongit i els ulls plens de llàgrimes, vaig creuar el control de l’aeroport per tornar a València.

La tardor va passar, cada volta amb menys notícies de Leandre. Al principi, ens escrivíen tots els dies; després, a poc a poc, sols els caps de setmana; després, uns quants dies al mes. Fins que el contacte amb ell va morir. De fet, va arribar l’hivern i jo quasi ja no me'n recordava de Leandre. Potser alguna vegada, al llit, recordava la nit prèvia a la meua tornada. Com m’havia tapat els ulls, havia fet que pujara a la moto i com m’havia dut al nostre lloc, a aquella caleta on, per accident, havia començat el nostre amor. Havia preparat el sopar, tot estava ple de veles que donaven un aspecte, encara - si es pot- més romàntic. Al terra hi havia un llençol gran, i, a sobre, estava el nostre sopar, una botella de vi i una coca de poma cassolana. Vàrem passar tota la nit junts, abraçats en terra, gaudint dels nostre amor, gaudint d’aquella passió i plantant cara al temps, un temps que s’escolava com aigua en cistella. Era l’última nit.
Ja era desembre, havien passat quatre mesos des que me n’havia anat de Çanakkale i, mentre passejava pel centre de València, vaig fixar-me en un turista que caminava tot sol, tenia uns cabells castanys i arrissats, molt arrissats... semblaven tan suaus! També vaig observar l’esquena ampla i hercúlia, com la d’un nadador, no com un nadador qualsevol ,sinó com la del meu nadador. I, de sobte, impulsada pel meu cor i sense cap atisbe de dubte, vaig dirigir-me diligentment cap aquell xic, vaig agafar-lo de la mà i, en tocar-la, vaig assegurar-me que era aquella mà que m'havia tractat amb tanta delicadesa. Es va girar cap a mi i el vaig besar de la mateixa manera que ens havíem besat aquella primera volta dins de la mar, salvatgement, com els amants d'Estellés, però amb tot l’amor del món.
-Has trigat massa- vaig xiuxiuejar-li a cau d'orella
-M’ha costat un poc trobar la direcció- em contestà mentre dibuixava un somriure serè.
 Comenta
 
Capítol 3 Capítol 3
Aquell vespre es va convertir en un vespre únic. Vàrem passejar per tota València, admiràrem els monuments gòtics, barrocs i modernistes d'aquesta ciutat màgica i meravellosa. En fer-se de nit, vaig decidir anar a sopar a un  lloc especial, una terrassa en la qual es podia veure tota València de nit.



-Leandre...



-Què passa, Hero?

-Per què has vingut? Vull dir, ja no és el mateix, som un record feliç i llunyà.



-Vols que me’n vaja?

-No, sols vull saber el perquè, què ha canviat?

-Precisament perquè no ha canviat res, crec que l’estiu ha sigut massa curt i, a nosaltres, ens queda molt per viure.



-Doncs, brindem Leandre, brindem per nosaltres.



Quan vàrem acabar de sopar, vam marxar a la meua casa i vàrem parlar tota la nit fins que ens adormirem.



Feia dos anys que vivíem junts. Jo havia aconseguit treball en un institut, estava molt feliç. Els meus alumnes havien fet un viratge interessant: havien començat el curs molt desanimats i es queixaven tothora que el llatí i el grec per a poc servia, però l’havien acabat  parlant entre ells en grec. Va ser molt divertit. 

Mentre jo treballava Leandre s’ocupava de la casa, l’endreçava, anava a comprar i, després, anava a la piscina del barri a continuar entrenant-se. S’haviem assabentant que, a l’estiu, a Çanakkale hi hauria una competició de relleus per la mar i, com que els dos adoràvem nadar, vàrem decidir que participaríem. Consistia a creuar l’estret i arribar a l'altra part de l’illa, on una altra parella estaria esperant per a prendre el relleu.



La prova era a finals de juliol, però només va acabar el curs agafàrem un avió direcció a Çanakkale. Allí féiem l’entrenament diari, a la nostra caleta. Crec que mai he gaudint tant fent esport. L’àvia, sovint, ens duia l'esmorzar i, a voltes, es ficava dins l’aigua i nadava amb nosaltres.



El dia de la cursa va arribar. Era un 29 de juliol, el dia era molt estrany, a Çanakkale mai s’ennuvolava i, menys encara en estiu. La mar estava un poc rebolicada, però els organitzadors no van considerar anul·lar-la.



Leandre es va quedar en una banda i una embarcació petita ens va portar, als altres participants, a l’altra riba.



Va sonar el tret d’eixida. Des de l’altra riba jo veia com Leandre nadava amb totes les seves forces per arribar el primer, els meus nervis creixien, l’adrenalina em corria per tot el cos.



Però tot es va congelar en un instant, una ona massa gran va aparéixer  per l’horitzó i, malgrat que intentàvem avisar els concursants, ells no escoltaven res.



Ni un sol nadador va sobreviure, tots es van ofegar. Els seus cossos eixien, dia rere dia, surant a les platges i cales més properes. Leandre aparegué en la nostra cala.



Jo havia mantingut l’esperança que Leandre hauria pogut fugir, era com un peix en l’aigua, no es podia ofegar, era impossible. El dia que el vaig vore en la nostra cala, immòbil, blanquinós i gelat, un silenci pesat, angoixant que es clavava com un ganivet en el cos, es va apoderar de la meua ment, de la meua vida.



Havia passat un any. El silenci regnava dins el meu cap i mantenia glaçat el meu cor. Cada dia era més i més feixuc de suportar; cada dia el ganivet se’m clavava més i més. Havia deixat de treballar, no em sentia amb forces. En llevar-me, només em venia a la ment aquell moment en què els meus ulls van reconéixer el cos inert de Leandre, tombat sobre la l’arena, com si estiguera dormit.



No havia tornat a Çanakkale, no podia.La meua àvia era la que venia, tenia cura de mi i intentava fer-me somriure, com abans. Però el problema era que ja res no era com abans. El meu arc de sant Martí havia perdut els seus colors.



Una nit, com qualsevol altra, vaig adormir-me, després de passejar llargament la vista pel sostre. Vaig somniar amb ell, eixos somnis em mataven; com més somiava amb ell, més dur m’era incorporar-me l’endemà. Però vaig tindre un pressentiment, hi havia quelcom diferent aquesta vegada. Estàvem asseguts, en la nostra caleta, parlant i, sobtadament, Leandre em va dir, amb un to greu, circumspecte:

-Hero, has de viure.



-Això estic fent, Leandre, no em veus?-vaig dir-li alhora que exhalava una rialla.



-No. No ho fas, Hero, no et veus?- va dir mentre treia un espill.



I em vaig mirar. M’havia aprimat tant! No em reconeixia. Jo no era una xica prima, sempre havia estat una dona gran, amb corbes. Jo estava molt a gust amb el meu cos, però no era el cos que es reflectia a l’espill. A més, sota els ulls, se’m dibuixaven unes bosses lívides i els meus ulls no projectaven l’alegria de viure que sempre m’havia caracteritzat.



-Però, què m’ha passat?

-Hero, has de deixar de viure en el passat, la gent va i ve, jo m'he anat, però això no significa que tu també ho hages de fer. Has de viure, de riure, de plorar, cantar i ballar. Has de conèixer gent i tornar a enamorar-te. Has de saber dir adéu.



Tot d’una em vaig despertar, eren les dotze del migdia, ho vaig comprendre tot. Havia sigut la meua ment, el meu cos s’havia cansat d'aquesta situació, havia de dir-li adéu, havia de fer-ho, no era una obligació, era una necessitat vital. Aquell mateix dia vaig comprar un bitllet d’avió. Per la vesprada ja estava de regréscap a Çanakkale. En baixar de l’avió, vaig dirigir-me cap al cementeri, vaig trobar la seua tomba i vaig xiuxiuejar molt a prop del marbre:

-Gràcies.



I, en aquell moment, els colors i la vida tornaren a mi, i ho vaig comprendre. La gent ve i la gent se’n va. Ningú no es queda ací, i encara que la pèrdua t’escapce en bocins com un paper trencat has de saber dir adéu, ja que això no significa que oblides a eixa persona, sinó que entens que ha hagut d’anar-se’n, no saps on, però, estiga on estiga, t’anima a viure, a entendre la bellesa de dir adéu. I et diu molt fluixet dins el teu cap: “Encara que la meua vida haja acabat, la teua no. Has de viure i fruir. I no et preocupes que tornarem a veure’ns i tindrem tot el temps del món per a estar junts”.



 I en això consisteix la bellesa de dir adéu: en entendre que, tard o d’hora, us tornareu a veure.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]