Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Rowian
Sant Boi De Llobregat
 
Inici: Història de Leandre i Hero

Capítol 1 Com Leandre veié Hero
En la nostra mar Mediterrània, en la província de Grècia, en les illes que vulgarment s’anomenen l’Arxipèlag, hi ha dues ciutats, Sestos i Abidos, distants l’una de l’altra per espai de mitja llegua, i aquest espai, ocupat per la mar, impedeix que les dues illes en siguin una. En la ciutat de Sestos vivia Hero, noble donzella de gran enteniment, gràcia i bellesa, la fama de la qual relluïa per tots aquells regnes, i en la ciutat d’Abidos vivia Leandre, de gran perfecció, seny i gentilesa. Sols eren diferents perquè, les gràcies singulars que posseïen, les de Leandre eren d’home, i les d’Hero de donzella.



 

COM ES VEIEREN LEANDRE I HERO

 

Havia acudit Leandre a una gran festa solemne que celebraven a l’illa de Sestos, i sobre totes les altres donzelles destacava la clara i elegant figura d’Hero, a la qual Leandre amb actitud de tímida tristesa va dirigir la vista, que així ho va decidir la cruel fortuna. Els ulls de la graciosa donzella es creuaren amb la mirada de Leandre, i a l’un i a l’altra els semblà que tenien les entranyes travessades amb fletxes enverinades d’amor, i que els ulls s’enviaven entre si secrets missatges des del més amagat del pensament ferit. I fou tan gran el mal d’aquesta primera vista, que a l’un i a l’altra va fer sentir un profund desig. Un desig conegut, massa familiar com per a tractar-se d’una primera impressió.

Leandre notà com aquells ulls el cridaven amb una veu ja sentida abans, se sentí arrossegat per unes mans les ungles de les quals ja li havien esgarrapat l’esquena. Qui era aquesta dona i per què son esguard el duia a un record agredolç i llunyà? Mentre es plantejava totes aquestes preguntes, no s’adonà que els seus cossos no havien fet més que apropar-se exponencialment. Quan per fi aconseguí abandonar l’abstracció del pensament, els seus rostres ja es trobaven a menys d’un pam. I com lluïen!



 

COM LEANDRE VEIÉ HERO

 

Amb gran certesa que se’n sortiria sense cap mena de problemes, Hero va descalçar-se. Va deixar-se relliscar per l’ampit de la finestra i amb sorprenent suavitat va caure sobre el jardí. Vestida amb parracs i descalça, tan sols la seva netedat la delatava. Ningú no hauria estat capaç d’imaginar pel seu aspecte que aquella noia vindria d’una família amb poder suficient com per comprar la ciutat sencera si així ho volgués. Tanmateix, això no era el que ella volia. Ella se sentia lliure trepitjant la gespa humida, no pas trepitjant per sobre dels altres. Ara, però, havia de ser ràpida. No podia permetre’s ni un sol error si pretenia fugir de casa seva sense haver de témer la mort en tornar-hi alguns dies més tard.

Sabia perfectament el que havia de fer. Infiltrà un papir manuscrit sota la porta principal amb cura de no ser descoberta i marxà veloç, però discreta. Un cop fosa entre els carrers de Sestos, il·luminats lleument pels últims rajos de llum del Sol d’estiu i buits per la festa del solstici, imaginà la reacció dels seus pares en rebre la falsa notícia. El papir consistia en una breu carta, amb què un suposat segrestador es dirigeix a la família d’Hero, tot involucrant-los en un xantatge que consistia en un intercanvi de monedes d’or per la vida de la seva estimada filla. El papir amagava també una finíssima cadeneta d’or que Hero duia sempre amagada sota la roba, la qual tenia ara el propòsit de fer descartar als seus pares que es tractés d’un bluf de qualsevol lladregot desesperat. El pla presentava escletxes pertot arreu, la quantitat de coses que podien anar malament era innumerable. Hero no era de la mena de persones que s’enganyen a si mateixes, però tenia absoluta certesa que les coses anirien molt pitjor per a tota la seva família si decidís no marxar. Arriscar-se no semblava tan arriscat, al capdavall.

Tot seguint el que havia planejat, va dirigir-se cap al cementiri de Sestos, sense saber si potser seria ella la següent en acabar-hi. Va amagar el seu cap sota un caputxó que feia que, conjuntament amb la nouvinguda foscor del vespre, Hero quedés del tot irrecognoscible. El camí, de deu minuts com a molt, li semblà llarg com una marató. Una marató en què no s’atrevia a córrer, ni a respirar més alt del compte. Mentre provava a deixar la ment en blanc, sentia el brogit de la música, de les gents que cantaven i feien esclatar rialles amb l’únic motiu de la benvinguda de l’estiu. Ella n’havia gaudit any rere any, però ara l’esperava quelcom més gran.

Un cop arribada al cementiri, lloc on tindria lloc el fals intercanvi, la jove tragué una daga de la seva cintura i es quedà mirant com la lluor de la Lluna minvant es veia reflectida per l’esmoladíssima fulla. S’assegué i començà a plorar en silenci, adonant-se de com de lluny l’havia fet anar la seva desesperació. Només demanava força als déus per aguantar el que hagués d’esperar sense tallar-se abans les venes.

~

El caos era absolut. La mare plorava sense consol. El pare no podia deixar de recórrer la casa i cridar la seva filla, sense arribar a entendre com podien haver-se-la endut amb una tal discreció i sense cap signe de violència enlloc. Els esclaus murmuraven i observaven l’escena. El germà estava assegut, immòbil, fixant la vista a un punt imprecís de la cambra.

-Mare, no vesseu més llàgrimes.- Digué Sebastià.- Sortiré jo a la seva recerca.

-No, no sortiràs pas tu sol.- Li respongué la mare.- T’acompanyarà l’Euin.

Un dels esclaus s’alçà i l’acompanyà fins a la porta mentre Sebastià s’amagava un saquet amb algunes monedes sota la roba. Tots dos van fer camí cap al cementiri a pas lleuger sense dir ni una paraula. L’Euin no va atrevir-se a preguntar si aquell any assistirien a la festa de solstici, l’única en què els seus amos li deixaven certa llibertat. L’expressió facial de Sebastià feia entreveure amb força claredat quina seria la resposta. No semblava tan amoïnat com caldria esperar, la seva actitud feia sospitar que s’ensumava el que estava per succeir. L’enrenou de les festes, de nou present, accentuava la inoportunitat dels esdeveniments i esgotava fins i tot més la paciència de Sebastià.

El cementiri ja era al davant i l’Euin va distingir una figura misteriosa a la foscor que s’aixecava en veure’ls. El seu vestuari li resultava força familiar, no era doncs com el que feia servir ell mateix a l’hivern?

-No feu una passa més. Deixeu les monedes al terra i retrocediu.- Exigí la figura amb una veu curiosa.

-O què?- Replicà Sebastià.

-Vós veureu.- L’amenaçà el segrestador deixant lluir la seva arma.

-Creus que un homenet tan menut i desvalgut com tu em fa por?- Rigué mentre es tocava el cos cercant la seva daga.- Espera un moment!

Sebastià es dirigí amb decisió cap al segrestador, li propinà un cop a la mà que li feu deixar caure la daga i li tragué el caputxó que duia violentament.

-Què et penses que fas, imbècil?- Cridà Sebastià.

-Ho sento, ho sento moltíssim. Si us plau, enfonsa’m un punyal al pit i digues que m’han matat, però no em facis tornar a casa.

-Però per què has fet aquesta barbaritat? En què estaries pensant? Això no és gens propi de tu, Hero.

-Si us plau, no m’ho facis dir.

-Fes-ho!

-Necessito avortar i m’han parlat d’un vell home d’Abidos que em pot ajudar.

-Com? Estàs embarassada? De qui?- Començà a alterar-se.

-Ho saps bé. De l’únic home que m’ha tret del llit, arrossegant-me, només per dur-me al seu. Ho saps molt bé, germà, de tu.

-Tens raó. Serà millor que hi vagis. No ens podem arriscar a que es descobreixi el que hi ha hagut entre nosaltres.

-El que hi ha hagut entre nosaltres? Crec que parles del que m’has fet tu a mi.

-No actuïs com si no t’agradés.- Li acaricià la galta i la notà freda, coberta de llàgrimes.- Deixa de plorar, preciosa. Aquí tens el que volies: un grapat de monedes. Amb això tens prou per anar-hi i tornar-ne. Ja ens inventarem alguna cosa per quan hagis de tornar.

Hero agafà el saquet de monedes amb resignació i li dirigí la mirada més carregada d’odi que va poder, malgrat la por que sentia. Mentrestant, Sebastià no cessava el contacte físic.

-Havia oblidat per complet la teva existència.- Digué Sebastià quan s’adonà que l’Euin ho havia presenciat tot.- Pots córrer, germana? Corre lluny d’on som, tan és cap a on, però allunya-te’n.

-Com? Per què?- S’inquietà Hero.

-Que no parlo amb claredat, potser?- Li respongué Sebastià alçant la daga que havia recuperat del terra.

-Si us plau, no diré res, senyor, no...- Suplicà l’Euin.

Hero fugí de l’indret tan ràpid com va poder, sentint que traïa un bon home com ho era l’Euin, però sense cap altra opció prudent al seu abast.

Passes, passes, passes i, de sobte, un crit.

~

Leandre era una persona francament feliç. Tenia tot allò que els altres homes s’haurien conformat amb somiar. O potser no tot. No havia tingut una família. Sostenia amb certesa que els seus progenitors no havien estat un pare i una mare per a ell. Però al cap i a la fi, Leandre era relativament feliç. Feliç, tot i que no coneixia l’amor. L’home i la dona que li donaren la vida van decidir també amb qui la compartiria: Isadora de Troia, de nobilíssima família i candidata a hereva d’extensos territoris i fortunes. La seva promesa, 30 anys més gran que ell, hagué emmalaltit recentment. Per tant, Leandre es veié pressionat a fer-li visita al temple d’Asclepi, indret reservat per garantir la curació dels ciutadans més prestigiosos d’Abidos.

Pensant-ho millor, no. Leandre no era gens feliç.

~

L’Eufrosina era una dona coneguda a Abidos, però no tant com Abidos era conegut per ella. Es tractava d’una dona vella, potser la més longeva que la ciutat hagués vist passar mai. Tot el que fos a parar a oïdes de qualsevol persona entre els confins d’Abidos trigava ben poc a anar a parar a ella. En aquesta ocasió, quelcom l’havia fet visitar l’Asclepèon.

Asseguda a un racó, silenciosa i observadora; formava part de la serenitat del temple. Allà, a més d’ella, només hi havia la Isadora, dos homes coneguts de la ciutat i una jove fins llavors desconeguda per a ella. Els primerencs rajos de llum de l’alba treien el nas amb timidesa pel llindar de la porta. Tots dormien menys ella, que els contemplava en silenci deixant una imatge força pertorbadora.

Després d’un seguit de passes, l’Eufrosina veié com la figura d’un jove creuava el temple sense advertir la seva presència. Sabia de qui es tractava, què venia a fer i per què. Efectivament, Leandre cercava la Isadora. Per algun motiu, però, s’aturà a admirar el rostre de la noia, s’atreví a apropar-s’hi i escrutà cadascuna de les seves perfilades faccions facials.

-Oi que és maca?- Comentà l’Eufrosina causant-li un ensurt al jove.

-S-sí... I tant.- Balbucejà.- En saps alguna cosa?

-Apropa’t.- Li demanà per prosseguir amb to més baix.- Es rumoreja que es tracta d’una jove desapareguda a Sestos, de bona família. La van trobar inconscient a un descampat als afores de la ciutat en unes condicions... Poc decoroses, diguem-ne.

De sobte, un altre jove accedí al temple.

-Germana!
 Comenta
 
Capítol 2 Retorn
Com Hero despertà del seu somni

 



Hero mirà al seu voltant i observà una immensa foscor. Es veié les mans, després els braços i tota la resta del seu cos nu, la pell del qual s’havia tornat d’un bonic to blavós, malaltís, però bell. Ella, però, no se sentí espantada per aquest fet, sinó que contemplà relaxada el seu entorn, que anava delineant-se gradualment, com si es tractés d’un quadre, en què les pinzellades eren un seguit de llums de colors apagats. Davant seu, distingí la figura d’una criatura celestial, un mascle barbut assegut a un tron de pedra negra tot sostenint un bàcul d’ivori, acompanyat d’un gos gegantí de tres caps i cua de serp. Es tractava evidentment d’Hades, rei al món dels morts.



Hero s’hi va agenollar, amb gran serenor, exempta del lògic sentiment de temor que caldria esperar d'aquesta situació. Potser el seu moment ja havia arribat, el final de tota una vida d’abusos i patiment.



-Et saludo, oh Hero. Suposo que ja pots imaginar com has arribat al meu reialme. Et trobes aquí perquè has mort d’una forma que els déus considerem inacceptable. Has propiciat la teva pròpia mort. Malgrat això, soc coneixedor de la teva història i sé, tan bé com tu, que en cas de no haver pres aquesta decisió, la resta de la teva vida hauria estat com el seu començament: un veritable martiri.



-Li prego, oh senyor de l’inframon, que de mi tingui pietat. La meva vida ha estat penosa i sense sentit, no voldria tenir una semblant vida també aquí, a l’infern.



-Per això no has de patir, ja que els déus valorem el coratge per damunt de totes les coses i, després d’un llarg debat, hem decidit que mereixes una segona oportunitat. Tot i així, tornaràs a la vida amb una condició: hauràs de matar ton germà.



-Però, oh Hades, com em podeu demanar a mi tal cosa? No en seria capaç, ni físicament ni emocional.



-No t'amoïnis, això també ho hem pensat. T'hem llevat la capacitat de sentir qualsevol mena de por. Pel que fa als mitjans físics per dur a terme aquesta tasca, em sap greu anunciar-te que els hauràs de trobar tu mateixa. Tens fins a que acabi l'estiu per occir ton germà. Altrament, em temo que hauràs de tornar a l'Hades.



-Això és massa poc temps, m'has de comprendre, tan sols queden tres mesos!



-Estimada Hero, em temo que duus aquí més temps del que penses.





 

Com Hero sentí parlar de Leandre

 



Hero arribà al port de Sestos acompanyada per Sebastià, després d'haver passat sis mesos inconscient a la ciutat d'Abidos. Una fina pols blanca gelada cobria la gespa i les fulles dels arbres i el cell lluïa un to blavós pàl·lid que li resultà familiar a Hero, el rostre de la qual es mostrava totalment inexpressiu. Al seu torn, el seu germà deixava entreveure una gran sensació d’alleujament i satisfacció. En arribar a casa, els pares trencaren a plorar i abraçaren la seva filla, tot donant gràcies als déus per no haver-se-la emportada.



Així ho veié tot l’Eufrosina, qui, enduta per la curiositat, l’avorriment i certes sospites, va decidir seguir l’Hero i el Sebastià fins a Sestos. Per una dona de la seva riquesa econòmica, no suposava cap mena de sacrifici pagar un seient al seu mateix vaixell ni passar unes petites vacances a l’altra vora de l’Hel·lespont.



Amb l’única intenció de descobrir què era allò que havia portat a una noia de tal estament a una situació tan lamentable, Eufrosina va passar unes quantes setmanes a Sestos, durant les quals parlà amb tothom amb qui va poder a fi de trobar algú que en pogués saber alguna cosa. Es deia que Hero havia estat segrestada, alguns afirmaven haver vist el segrestador a prop de la casa familiar, d’altres ja l’havien donada per morta i ni tan sols estaven al dia del seu retorn. Hi havia, però, tres testimonis en particular que semblaven teixir una història:



Un petit grup de joves asseguraven haver observat des de la distància un assassinat, o, si més no, una agressió, a prop del cementiri mentre anaven de camí a la plaça per a celebrar el solstici d’estiu.



Un home gran explicava com havia sentit un fort crit masculí aquell mateix vespre a prop d’aquell mateix lloc.



Un pescador local havia trobat un parell de dies després dels fets anteriorment descrits un cadàver ben a prop de la costa. Es tractava d’un home de complexió petita vestit amb roba d’esclau.



Per més voltes que li donava, els espais en blanc eren molts i qualsevol informació disponible era insuficient per tal de saber malgrat que fos aproximadament què havia succeït amb aquella noia. Quina relació podia tenir el segrest amb l’assassinat d’un esclau? I, sobretot, si realment va ser segrestada, com explicaria això les condicions en què van trobar-la a Abidos? Potser podria haver estat una violació? No, no tindria gaire sentit. Estava clar que algú estava amagant alguna cosa deliberadament i ho feia amb molta precaució.



Així doncs, Eufrosina arribà a la conclusió que l’única forma en què podria arribar a una certa claredat sobre el tema seria parlant-ne amb ella directament. Però, què dir-li? I com dir-li?



Segurament a ella no li seria del tot sincera. Al cap i a la fi, qui explica els seus secrets més ocults a una vella tafanera? Tot i així, l’Eufrosina sabia que Leandre li explicaria tot el que li calgués saber sobre el tema si ho sabés. Amb una mica de sort, podria aconseguir que ambdós s’enamoressin i compartissin tot allò de què desitjava tenir coneixença.



Així doncs, li’n parlà. Del no-res, la va trobar i va començar a explicar-li quines eren totes les grans virtuts de Leandre. Hero va quedar tan meravellada per la descripció que li havia ofert l’anciana, que no va poder pensar en cap altra cosa durant tota la resta del dia.
 Comenta
 
Capítol 3 L'assassinat
Com arribà Leandre a la festa

 

Per fi, el dia havia arribat. Ja de bon matí, els vaixells sortien gairebé de dos en dos del port d’Abidos. La festa organitzada a Sestos pel solstici d’estiu havia tingut aquell any més ressò que mai. Aquest cop, a més de la celebració a la plaça major de Sestos, la família d’Hero havia organitzat una gran festa solemne al seu gran saló, amb motiu afegit de la tornada a casa de la seva estimada filla. Els pares d’Hero s’havien encarregat personalment de convidar-hi tots els més distingits aristòcrates dels voltants.



Leandre contemplava amb gran alegria la costa, més assolellada que mai, del braç de la senyora Eufrosina. A prop, l’acompanyaven els seus pares, als quals no els feia cap mena de gràcia veure el seu fill tan poc afectat per la relativament recent mort de la seva promesa, qui aparegué sobtadament morta a l’Asclepèon després d’una lleugera milloria en el seu estat de salut. Aviat pujaren tots a un luxós vaixell, conjuntament amb molts coneguts dels pares de Leandre, amb qui aquests es quedaren parlant. Mentrestant, ell i l’Eufrosina mantenien una conversa privada.



-Com pot ser que no la recordis?- S’exasperà l’Eufrosina.



-Tinc records boirosos d’aquell moment.- Li respongué Leandre.- Però estic ben segur que la reconeixeria si la tornés a veure. Difícilment aconsegueixo recordar cap de les faccions del seu rostre, però el que sí que no oblidaré mai és com em va fer sentir, com vaig veure tots els meus sentits anul·lats per la percepció de tanta bellesa en una jove.



-Més et val reconèixer-la. Li’n vaig parlar molt bé, de tu. I recorda preguntar-li sobre allò, d’acord?

-No m’hauràs ficat en aquest embolic només per descobrir què va passar aquella nit, oi?

-És clar que no, qui et penses que soc, marrec? Tot i així, has d’entendre que es tracta de quelcom important. Crec que la pobra noia necessita ajuda i no l’aconseguirà tota sola. Hem de saber què va passar per a poder assegurar-nos que el responsable rebi un càstig adient. A més, fa molt de goig veure’t tan il·lusionat per algú. Ja saps que ets gairebé com un segon net per a mi, i m’estimo molt més que et casis amb algú que et faci tan feliç com ho ets ara, que no pas amb algú que t’ha estat escollit per l’interès dels teus pares. Després de tot el que has fet pel meu net Damià, considero que estic en deute amb tu i per això faré tot el que calgui amb l’objectiu que siguis feliç.



-Em sap molt de greu haver-te preguntat tal bestiesa, perdona’m. I gràcies. T’estic profundament agraït per haver pensat en mi. Pel que fa al Damià, no cal ni que ho mencionis. Quina mena de monstre hauria estat si hagués abandonat un pobre jovenet coix després que l’ataqués aquella colla de nens malparits?

-N’hi ha molts, de monstres. De vegades, qui menys esperes és capaç de fer les coses més cruentes sense el menor signe de penediment.



 

Com s’esdevingué la festa

 

Poc abans del vespre, els primers convidats començaven a entrar. Ja estava tot llest: un luxuriós banquet que convidava al pecat de la gola, una banda de virtuosos músics i incomptables barrils de vi llest per a ser servit a cadascun dels afortunats assistents.



Hero sentia una gran indecisió: era aquesta l’oportunitat perfecta per occir son germà, o la més indesitjable? Si aconseguís matar el seu germà de qualsevol manera, qui sospitaria que, d’entre tots els presents, en seria ella l’assassina? Per altra banda, havia de tenir en compte que per cada persona inculpable s’hi afegien dos ulls i dues oïdes que la podrien descobrir en la seva fita. A més, sospitava que hi podria ser aquell noi tan perfecte de què aquella dona desconeguda li va parlar. Els seus pensaments fluïen inalterables, clars, concisos. Hauria sentit por de la seva pròpia fredor si no fos pel fet que, en aquell moment, no n’era capaç. Hero decidí descartar temporalment la idea de matar Sebastià aquella nit i es posà un preciós vestit granat que li delineava el perfil amb una precisió emmudidora. Pretenia oblidar-ho tot i deixar-se endur per la festa. Per si de cas, però, decidí amagar-se una daga sota el vestit.



Tan bon punt sortí de la seva cambra i travessà el llindar de la porta del saló, distingí entre tots els altres convidats la clara i elegant figura de Leandre, qui li dirigí la vista amb actitud de tímida tristesa, que així ho va decidir la cruel fortuna. Hero veié cadascuna de les meravellants paraules de l’Eufrosina reflectides just al davant dels seus ulls, i a l’un i a l’altra els semblà que tenien les entranyes travessades amb fletxes enverinades d’amor. Qualsevol expectativa que se n’hagués pogut formar havia estat indubtablement ultrapassada per la seva presència. Els ulls d’ambdós cremaven de vertader desig. Seria aquest home el mereixedor del seu amor? Hauria vingut especialment a conèixer-la a ella? Que potser seria veritat tot el que n’havia sentit dir? Mentre es plantejava totes aquestes preguntes, no s’adonà que els seus cossos no havien fet més que apropar-se exponencialment. Quan per fi aconseguí abandonar l’abstracció del pensament, els seus rostres ja es trobaven a menys d’un pam. I com lluïen!

Com si ja es coneguessin de sempre, i sense arribar a dirigir-se ni un sol mot, Leandre li oferí la mà i començaren a ballar junts. En aquell moment, els semblava que no existia res més que ells dos, no podien veure més enllà de la mirada de l’altre i no sentien més música que la dels batecs del cor. I aviat també la de les seves respiracions conjuntes, els seus alens, que s’anaven apropant més i més, fins a fondre’s en un sol...



-Atenció!- Cridà un dels servents de la mansió.- Preguem a tots els assistents que s’asseguin als seus llocs. Que comenci el sopar!

-I, abans de tot,- Afegí el pare l’Hero tot assenyalant amb la mà la seva filla mentre s’hi apropava.- m’agradaria agrair-li als déus haver-nos retornat la nostra filla, que, avui fa un any, ens van arravatar.



Després de dir això, va donar-li un petó al front i la va portar de la mà al seu seient, entre ell i el seu germà.



~

En acabat el sopar, l’Eufrosina tragué un petit flascó que duia ben guardat a una butxaca i va abocar el seu contingut entre dos gots de vi d’amagat, pensant que potser així aconseguiria accelerar una mica la química de l’amor. De cap manera podia permetre’s perdre més temps del necessari a la ciutat de Sestos.



-Pren això, Leandre. I com el bon cavaller que ets, hauries de convidar la teva donzella també.- Rigué l’Eufrosina mentre li donava els dos gots de vi.- De ben segur, així aconseguiràs entrar en confiança amb ella molt més ràpidament.



I així mateix ho .va fer. Van passar una bona estona bevent i rient fins que ambdós van començar a sentir-se marejats.



-Marxo a la meva habitació.- Digué Hero, fora de si.



-Jo t’hi acompanyo.- Li respongué Leandre.



Sense ni tan sols haver sentit aquestes darreres paraules seves, Hero es dirigí decididament a la seva cambra. Estava molt marejada i confosa, al seu cap tots els pensaments estaven barrejats i no era conscient que Leandre l’havia acompanyada fins a l’interior del seu dormitori. Hero s’estirà al seu llit i ell feu el mateix. Els seus llavis s’apuntaven l’un a l’altre dins la foscor de la nit i Leandre prengué la iniciativa de besar-la, al qual ella no va reaccionar en absolut. Endut totalment per la passió, es començà a desvestir i volgué fer el mateix amb ella, davant la seva passivitat. Així doncs, li ficà la mà per sota del vestit, al qual Hero sí que reaccionà, tot agafant la daga instintivament i apuntant-la a ell.



-Què fas?!- Cridà Leandre aixecant-se espantat.



-Avui no, Sebastià.- Digué Hero des del seu estat de semi-inconsciència.- Avui ja n’he tingut prou.



Abans que Leandre pogués fer qualsevol cosa per a defensar-se o fer-la entrar en raó, Hero ja li havia enfonsat la fulla a l’estómac en la seva totalitat. Era completament insalvable. Conforme la sang de Leandre regalimava per les seves mans, Hero començà a recobrar lleugerament el seny fins a adonar-se del que havia fet. Cridà i plorà sense consol, tot maleint-se a si mateixa. Es tragué les sabates i provà de fugir per la finestra com ho havia fet exactament un any enrere. Encara marejada, caigué al jardí sense fer-se més mal del que duia dins de l’ànima. S’aixecà i sortí corrents cap al mar.



Atret pels crits, Sebastià s’apropà a la cambra de la seva germana i n’obrí la porta, tot quedant infinitament xocat per l’escena que s’hi va trobar. En no trobar-hi Hero, retrocedí i creuà tot el saló ple de gent per sortir, com un any enrere, a la seva recerca.



Un cop arribada a la vora del mar, Hero es netejà la sang que duia a sobre i provà d’acabar d’aterrar a la consciència. Amb llàgrimes als ulls i la daga al coll, digué en veu alta: “Benvingut sigui l’Hades.”

-No t’ho penso permetre.- Interrompí Sebastià.



-Quin valor has de tenir per dir-me tu això.- Cridà Hero amb desesperació.- Tu que has fet de la meva vida una angoixa constant, tu que has fet de mi una assassina, tu que...



-Jo que sempre t’he estimat.



-No, germà, si és que se te’n pot dir, així. Tu no m’has estimat, tan sols m’has volgut. M’has volgut per a tu i t’ha estat igual el que jo sentís en tot moment. Hauries de ser tu el cadàver.- Acabà Hero, i s’apunyalà a si mateixa al cor, que ja ni tan sols podia sentir.



~

El xivarri a la cambra d’Hero va preocupar els seus pares, que en entrar-hi, no van poder creure el que hi veieren.



-Ho podem explicar tot, de debò.- Digué Leandre, visiblement embriagat.



-S’ha tornat completament boja, no hem pogut fer res per a ajudar-la.- S’excusà Sebastià, tot plorant.- Ens estava amenaçant amb la daga i, abans que poguéssim treure-la-hi, se l’havia enfonsada al pit.



-Ha intentat sortir per la finestra, però l’he agafada. Estava molt alterada, no entenc per què.



-Aquest bastard...- Digué Sebastià dirigint-li una mirada d’odi a Leandre.- Aquest bastard ha intoxicat la nostra Hero per a aprofitar-se’n! I mireu que se n’ha fet!



 

El comiat a Hero

 

L’ànima d’Hero creuà el riu dels morts a la barca de Caront. El seu destí seria final. La vida no donava més oportunitats, i ella ja no viuria més que en el record dels seus coneguts, i en els sons i malsons dels seus assassins. Perquè Hero no va morir tota sola. Es tractava d’un suïcidi, sí, però amb múltiples responsables que l’havien empesa conjuntament a treure’s la vida.



Els que la van ferir de forma més directa, els que van mirar a un altre costat, els que no en van tenir cura i els que se’n van voler aprofitar amb un o altre objectiu. Tots en foren assassins, però pocs en volien ésser conscients. De totes formes, ja res no es podia arreglar. Ningú no pot retornar-li la infantesa a una nena violada. Ningú no pot retornar-li la vida a una dona assassinada. El perdó resulta irrisori, i l’oblit, ofèn.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]