Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



isaacfmar
Vic
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Una criatura del Nou Món.
Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.



----------



L’harmonia del parc es va corrompre amb aquell plany, era un soroll estrident que penetrava dins el canal auditiu de Kafka i va arruïnar el seu passeig. Era evident que estava passant quelcom que no era de la seva responsabilitat, però en Franz era molt maniàtic i amb la més mínima pertorbació ja s’alterava. Així doncs, va aixecar-se del banc on seia i, un cop dempeus, va anar a veure què s’estava coent al seu darrere: per què hi havia una nena plorant i per què ningú no l’ajudava.

Quan es va girar, va veure una nena d’uns set anys, abraçant una joguina de fusta d’un animal que en Kafka no reconeixia; la seva fesomia li resultava familiar, però alhora era una completa desconeguda. Tenia el cabell fosc i portava dues trenes; els seus ulls eren clars, les seves pupil·les molt grans, que donaven certa sensació d’incomoditat; la seva pell era molt blanca i era molt fàcil observar-hi pigues a la cara; això sí, el més cridaner era el seu nas, que estava tort cap a l’esquerra, des de la perspectiva d’en Franz.

La cara de la nena va canviar quan va adonar-se que algú s’aproximava; es va encongir, però més de vergonya que de por, probablement se sentia culpable de l’escàndol que havia ocasionat al parc.

– Quin animal és aquest? – En Kafka estava encuriosit per la joguina que ella tenia entre els braços –. És una criatura del Nou Món?

– P... p... pingüí – a més de tartamudejar, la nena no vocalitzava especialment bé, cosa que dificultava la comprensió d’en Franz –. On fa f... fred.

– Veig que t’has perdut. Jo sóc el senyor Franz Kafka i tinc molts i molts anys, segur que tu en tens menys – va dir, per trencar el gel.

– Sophie – el seu cognom li va resultar impossible de desxifrar. Amb els dits, la nena va indicar que tenia sis anys.

– I... amb qui has vingut al parc?

La nena no va dir res, simplement es va quedar callada. En Franz es va asseure sobre la gespa, ja que no hi havia cap banc a prop; la Sophie va seure al seu costat. Probablement algun dels seus pares o alguna mainadera apareixeria en qualsevol moment.

A en Kafka li agradava passejar-se pels diferents parcs de Berlín, era una forma de mantenir-se actiu a la seva edat, quan es quedava quiet se sentia, en certa manera, inútil; no havia estat mai un home pacient i situacions com aquesta el posaven dels nervis. No portava rellotge i no tenia res per llegir, l’únic que l’entretenia era la joguina de la Sophie, aquella criatura amb aspecte d’ocell, però que no semblava prou aerodinàmica per saber volar. Es va estirar per observar els núvols, en busca de figures inusuals, però feia tan bon temps que el cel estava completament serè.

En Kafka notava com ja havia passat una bona estona i ningú no havia vingut a buscar la nena, l’única solució que tenia era buscar un agent i que s’encarregués ell de buscar els responsables de la Sophie. En Franz va intentar posar-se dempeus, però es va veure incapaç per a la tasca; per molt que es volia aixecar, no va poder i va començar a posar-se nerviós.

– Sophie, ajuda’m a posar-me dret, si us plau.

La Sophie va deixar la joguina sobre la gespa i, amb la seva poca força, va agafar el braç d’en Franz i va provar d’estirar; evidentment, no va donar resultat. En Franz va notar com li queia la suor per una galta de l’esforç que estava fent, el Sol l’irradiava a la cara i començava a notar-se acalorat. A l’instant, va aparèixer un noi per socorre’l, ell sí que el va poder aixecar.

– Gràcies, jove – va dir en Kafka, després de sospirar –, aquest cos ja no és el que era fa uns anys.

– Només faltaria que no l’ajudés – el noi va somriure i va despentinar un xic la Sophie per fer-la somriure –. Espero que gaudeixi el passeig amb la néta – va dir el jove mentre s’anava.

Si bé en Franz el va veure un noi ben plantat, les seves expressions semblaven demostrar el contrari: la seva mirada tenia un punt d’inquisidora i donava una certa sensació de desconfiança; això sí, va ser sobretot el somriure el que va inquietar en Kafka, ja que era més que evident la seva falsedat; en general, semblava emanar d’ell una aura de negativitat. A en Kafka també li va semblar sospitós que el jove hagués vingut de forma immediata, com si els hagués estat espiant una bona estona.

En qualsevol cas, el que vertaderament importava en aquells instants era portar la Sophie amb els seus pares; en Franz va dir-li a la Sophie que no es deixés la seva joguina, li va agafar la mà esquerra i els dos van anar a la recerca d’algun policia.

Les expressions dels rostres de la resta de persones del parc eren idèntics a la d’aquell noi, en Kafka se sentia observat i jutjat per les mirades de tothom, que estaven somrient tota l’estona. Tant una senyora de classe benestant que passejava amb un cotxet, com un grup d’estudiants universitaris o un senyor amb el seu gos de raça gran danès; tots tenien la mateixa expressió. L’ambient que es respirava va esdevenir certament intimidatori, el Sol semblava haver-se tapat a causa d’algun núvol i bufava una brisa d’aquell aire fred i aspre poc característic de l’estiu.

Prop de la sortida nord del parc hi havia un agent de la polizei, recolzat en el seu escarabat negre, calmat, veient que tot estava en ordre. En Franz s’hi va aproximar perquè fos el policia el que hagués d’ajudar la Sophie. Quan va veure que ells dos s’acostaven, l’oficial va posar-se completament dret i els va somriure, el mateix somriure que la gent del parc.

– Bon dia, hi ha hagut algun incident, senyor? – Va dir l’oficial amb serietat.

En Kafka va haver de pensar ràpid, ell sempre havia confiat en la policia, però del que se’n refiava era d’aquell agent en concret.

– Sí, resulta ser que ens hem perdut – en Franz es va inventar una raó, no volia que la Sophie anés amb el policia per temor al que pogués passar –, no li faria res indicar-nos on es troba l’estació de S-Bahn més pròxima? – La seva idea era portar la Sophie a casa seva i parlar amb la seva dona, la Bàrbara, que sabria gestionar aquest problema.

– La més pròxima és Südende, a uns quinze minuts per Steglitzer Damm en direcció est – l’agent va assenyalar la direcció a seguir –. Però veig que estan un xic cansats – el policia es va fixar que en Franz tenia dues grans taques de suor a la seva camisa –; si no els fa res, ja els porto jo en cotxe.

– No és necessari, però gràcies igualment.

– Insisteixo – va dir l’agent amb un cert to autoritari. En Franz va callar per evitar acabar en qualsevol mena de discussió –. En automòbil no són ni cinc minuts.

L’oficial va introduir les claus en el seu escarabat i els va facilitar l’accés als seients de darrere. Abans de pujar, en Kafka es va fixar que uns metres enrere hi havia un taxi, el seu conductor estava fora i just s’havia acabat un cigarret; l’hagués semblat un simple taxista, però a l’instant que els dos van creuar mirades, ell va somriure d’aquella característica forma que inquietava en Franz. Un cop dins el vehicle policial, ja va girar la vista cap al seu darrere; va adonar-se que, just en el mateix moment que l’oficial avançava, també ho feia el taxi. El cor d’en Kafka no bategava a la seva velocitat habitual i notava com estava hiperventilant, creia que un taxista desconegut l’estava perseguint i que estava enmig d’un bon problema, sense saber concretament per què. L’únic que volia era arribar a casa sa i estalvi.

 Comenta
 
Capítol 2 Les dues Berlins.
La remor del motor de l’escarabat no era precisament lleu per a en Kafka, el cotxe anava a una velocitat moderada, ja que s’ensopegava molt sovint amb algun sot que hi havia per la carretera; si no fos perquè el conductor semblava cautelós, la Sophie, d’un salt, hagués tocat el sostre. En Franz intentava no semblar nerviós, però alhora estava pendent de l’agent i del taxi, que estava enganxat al darrere. Kafka estava confús en veure com feia tant temps de la Gran Guerra i seguia havent molts edificis en ruïnes; és clar que amb la situació econòmica que estava passant a Alemanya, no hi havia prou diners per a tot. Els minuts semblaven hores dins l’automòbil policial; mentre en Franz es passava l’estona pendent del que hi havia al seu voltant, la Sophie jugava amb el seu pingüí fent-lo volar, traçant un gargot imprecís en l’aire. Finalment, el cotxe es va aturar just davant de l’estació de Südende.

– El tramvia a Südende arriba fins a Friedrichstraße, espero que no visqui molt lluny d’allà – va dir l’agent de la polizei.

– No, la veritat. Visc a Oranienburgerstraße.

– A la part est, oi? Allà, a la Nova Sinagoga?

El policia començava a demanar massa detalls, en Franz volia evitar continuar amb la conversa i va obrir la porta, havia escoltat rumors i sabia per on volia anar aquell oficial.

– No ben bé allà, un xic més amunt – en Kafka no volia que el confonguessin amb un jueu, els temps que corrien no eren els més adequats per a aquella ètnia.

– Si fos vostè, em canviaria el més aviat possible de barri – va dir l’agent amb un to hostil, però amb finalitat d’aconsellar alhora –. Un home de bé com sembla vostè no mereix estar envoltat de tanta gentussa bolxevic... – Va fer una petita pausa, llavors va mirar en Franz, el va somriure amb aquella expressió que portava estona perseguint-lo i va prosseguir –. Agent Bretz, ha estat un plaer.

En Franz va sortir del cotxe i va ajudar la Sophie a baixar. El taxi també s’havia aturat, es va obrir la porta de darrere i va sortir un home coix que caminava amb l’ajut d’una crossa en direcció cap a ells. Des de la llunyania, en Franz només va poder-se fixar que tenia molt mal aspecte i un pegat a l’ull esquerre; aquest, a diferència dels altres personatges, no somreia, tenia una cara enfurismada i els mirava fixament. Va ser un instint, en Kafka no s’ho va pensar dues vegades per entrar amb la Sophie a l’estació, va comprar un bitllet i va mentir dient que la Sophie no tenia l’edat per estalviar-se’n un altre; allà, van desaparèixer entre la gent que estava esperant a l’andana el Straße-Bahn, que arribaria aviat.

Els dos es van haver de quedar drets, el tren anava força ple i no es buidaria el suficient fins a Potsdamer Platz, llavors ja seria inútil seure.

– Sophie, agafa’t bé a la barana – va recomanar-li en Franz a la Sophie –, t’ho dic per pròpia experiència – va picar-li l’ullet i va fer-li un petit somriure.

Si hi havia una cosa que caracteritzava els trens de Berlín és que aquests arrenquen i frenen d’una forma molt sobtada, en Franz va conèixer als vint-i-u anys la seva dona precisament per aquest motiu. Els dos portaven uns quants mesos que coincidien sovint en el mateix vagó; un dia, en Franz feia tard i va entrar just segons abans que les portes es tanquessin, amb les presses no es va agafar a cap lloc i va caure a sobre de la Bàrbara Adenauer; pocs anys després, es van casar i van tenir una preciosa nena: l’Ann.

La gent del tren semblava més normal i més preocupada pels seus afers, mentre alguns llegien el diari, d’altres tenien una discreta conversa; en Kafka es va poder relaxar durant un moment i es va permetre parlar amb la Sophie.

– I tu, Sophie, on vius? Saps com es diu el carrer on està casa teva?

La Sophie va fer que no amb el cap d’una forma quasi imperceptible; no obstant, semblava a punt de dir alguna cosa que servís per localitzar la seva família.

– Hi... Hi ha una... – La Sophie ho tenia a la punta de la llengua, però no li acabaven de venir les paraules al cap – Una església, molt... gran.

– No serà Sant Nicolau? – En Franz havia de provar, esglésies a Berlín n’hi ha moltes i és clar, “gran” té un significat molt ampli per a una nena de sis anys. Tant podria ser la Berliner Dom com una petita parròquia dels afores.

– Provem una altra cosa... Com es diu el teu...

El tren va arrencar d’aquella forma tan brusca i un fort cop prop seu, seguit d’un crit de dolor, no va deixar acabar la pregunta a en Kafka, algú havia caigut; els dos van girar el cap, qui estava al terra era aquell home coix, que s’estava arrossegant lentament per arribar cap a ells i feia camí entre els passatgers a cops de crossa. En Franz era conscient que no podien seguir en aquell vagó, l’home tardaria en aixecar-se, però quant? Just havien pujat al tren i arribar a l’estació central de Friedrichstraße estava almenys a deu minuts d’aquell punt; per fer temps, es van desplaçar fins al primer vagó del tren, tant de pressa com se’ls permetia i, alhora, sent molt prudents quan passaven per la passarel·la entre dos vagons.

Quan estaven a punt d’arribar a Potsdamer Platz, van tornar a veure l’home, que havia donat un fort cop de porta que va ressonar en tot el vagó; no tenien més escapatòria que baixar en aquella parada i anar a peu el tros que els quedava, assumint que l’home els perseguiria i els podria atrapar. La part bona de sortir a Potsdamer Platz era que es podien camuflar entre la multitud, ja que era un dels llocs cèntrics de la ciutat; en Kafka es va afanyar per anar a l’exterior, tanta que la Sophie va caure a terra i se li va trencar la joguina. Just en el moment més inoportú, la Sophie es va posar a plorar d’una forma descontrolada, tothom els observava, cridaven massa l’atenció en una situació realment crítica. Amb una certa dificultat, en Franz va agafar totes les peces del ninot i les va guardar a la butxaca del pantaló.

 – No et preocupis, quan arribem a casa meva te’l deixaré com nou – en Franz intentava tranquil·litzar la Sophie; en part ho va aconseguir, però li seguien caient llàgrimes galtes avall.

El panorama de la Potsdamer Platz realment impressionava, estava plena d’obrers reparant els desastres de la crisi de després de la guerra; els anys de joventut de Kafka van coincidir amb la màxima esplendor d’aquell lloc, ara fet ruïnes; només en quedaven les estructures, com esquelets. La Porta de Brandenburg quedava realment a prop, a l’esquerra carrer avall; al seu davant hi havia l’edifici del Reichstag, negre com el carbó. Hi havia rumors per la ciutat que els comunistes havien estat els artífexs d’aquell fatídic incendi; això sí, en Franz no s’ho acabava de creure, sonava molt estrany...

Tota la zona estava controlada per militars, quan en Franz va voler accedir a la Pariser Platz, un soldat imponent i realment seriós li va impedir el pas i el va parlar amb un idioma que Kafka no entenia, semblava demanar per la seva documentació. En Franz va treure la cartera per buscar el seu document d’identitat, però el militar va dir-li amb un alemany molt bàsic que volia el passaport, abans que tragués el carnet.

– Disculpi, però qui renoi necessita el passaport per anar pel carrer? – Va dir en Franz estranyat, després d’haver arrufat el nas.

El soldat, que semblava no entendre res, va demanar-li quelcom a un company; aquest es va aproximar i va començar a parlar amb en Franz amb un alemany més fluït.

– Senyor, actualment la part est de Berlín roman sota bloqueig fronterer fins a nou avís, es requereix d’un passaport de la República Democràtica Alemanya per accedir a l’altre costat de la Porta de Brandenburg.

Allò no va pas ajudar a en Kafka, al contrari, el va deixar encara més confús i dubtós; això sí, no era moment de fer preguntes, l’estaven perseguint i desconfiava de tothom.

– Saps, Sophie, hi ha una frase que et serà molt útil en la vida – va murmurar en Franz a la Sophie mentre estava ajupit. Llavors, es va aixecar i va mirar als militars amb un somriure –. Diuen que tothom té un preu – va dir en veu baixa en Franz mentre treia uns quants marcs de la cartera –; no és que porti molt a sobre, però crec que amb això ja en tindran prou – en Kafka els va fer entrega dels diners d’una forma molt discreta.

– Endavant – va dir l’oficial que sabia parlar alemany –, però ja sap que quan creuï la frontera, nosaltres no serem responsables de quelcom que li pugui passar.

En Franz i la Sophie van passejar-se escortats per sota la Porta de Brandenburg i, un cop a Pariser Platz, ja van poder circular lliurement.

– On vas, Sophie?! Torna aquí! – Es va sentir el crit d’un home darrere seu, segurament aquell senyor coix; per sort, els militars semblaven haver-lo contingut. No obstant, no era moment de tranquil·litzar-se; de la mateixa manera que havia passat en Franz, també podia passar a l’altre costat aquell home amb uns quants diners...
 Comenta
 
Capítol 3 L'Alemanya del demà.
<div style="\&quot;text-align:" justify;\"="">Encara els quedava un tros per arribar a casa d’en Franz, almenys els dos se sentien més segurs a l’avinguda Unter den Linden, la gent semblava més cauta i esquerpa, amb cert sentiment de por i desconfiança enfront els demés. En Franz vivia en un pis prou gran, aquest fou fet construir pel seu avi, Jakob Löwy; ell fou un industrial que fundà una fàbrica de cervesa molt pròspera a Baviera, que va anar obrint sucursals per tota la geografia d’Europa central. L’empresa va passar a les mans del seu oncle, el germà de la seva mare; al cap de pocs anys, ell va morir durant una revolta obrera, sense descendència ni res escrit, cosa que es va traduir en una llarga lluita judicial entre Kafka i altres socis de la companyia. Al final, es va arribar a un acord: ells cedien el pis i li atorgaven una mensualitat prou generosa, perquè ell i la família es despreocupessin de qualsevol problema en la vida. Des d’aquell moment, en Kafka va poder-se dedicar plenament a la seva passió: escriure, amb el seu característic estil que meravellava part de l’alta societat berlinesa.



– T’agradarà molt casa meva, és molt gran i està plena de joguines – va dir en Franz, d’una forma molt histriònica; no sabia com canviar-li la cara a la Sophie –. A més, amb una mica de cola et deixaré aquest... – En Franz va mirar la Sophie perquè li digués el nom de l’animal, ja que no el recordava.



– Pingüí – va dir la Sophie i, acte seguit, va fer una petita riallada, una petita burla de la ignorància d’en Franz.



– Doncs amb la cola que tinc a casa, et deixaré el teu pingüí com nou, només espero que no se m’enganxi a la mà.



A la cruïlla amb Friedrichstraße, els dos van girar a l’esquerra, en direcció nord.



– La meva dona és una artista fent una Sacher, la seva família és vienesa i ho porta en la sang. Segurament no s’haurà mogut de casa, en dies com aquest s’acalora molt ràpid i sua com un porc! – En Franz va aconseguir que la Sophie perdés la vergonya rient.



En Kafka i la Sophie van seguir caminant pel passeig de vora el riu Spree, aquell moment de calma li permetia seguir explicant alguna anècdota.



– Quan era més jove, amb alguns amics ens banyàvem en aquest riu. Això sí, que no ens enxampés la policia! Amb una mica de sort, només acabaves xop; ara mateix, el risc de sortir negre pel petroli o el clavegueram és total.



Ja quasi havien arribat, en Franz podia albirar la característica cúpula del Bode-Museum, a penes es trobaven a un parell d’illes de cases, era creuar els ponts de davant del museu i en Franz ja podria descansar en la seva butaca de cuir. En qüestió de minuts ja estaven davant del número 34 d’Oranienburgerstraße, situat just davant de l’oficina central de correus, el Reichpost.



En Franz va remenar-se les butxaques per buscar les seves claus, però no les trobava, se les hauria descuidat a dins de casa abans de sortir; van haver d’esperar uns minuts a baix fins que un veí, que no li resultava familiar a en Franz, va entrar al portal; ells s’hi van ficar darrere seu. Els dos van pujar les escales fins al segon pis i, un cop allà, en Franz va picar la porta amb el ritme de la popular cançó “Shave and a haircut, two bits”, una mania que tenia quan es quedava sense claus. Uns instants més tard, es va obrir la porta, grinyolant una mica, li faltava oli.



– Què vols? – Una dona baixeta, un xic grassa, d’uns seixanta anys i amb molt mala cara va obrir la porta, devia ser una amiga de la Bàrbara, potser ella estava ocupada. – Si vens a vendre, marxa – parlava un alemany molt bàsic, amb un accent eslau, probablement era russa.



– Bona tarda, hi és la Bàrbara, oi? – Va dir en Franz, mentre entrava cap a dins de casa seva.



– Eh! On vas? – La dona li va impedir l’accés, alhora que es va posar encara més antipàtica i molesta.



– Disculpi, però jo només vull entrar a casa meva – en Kafka va provar d’entrar de nou, però la dona li va tornar a impedir.



– Què casa teva? Això és casa meva, me la dona el govern de DDR.



S’anava escalant la tensió, la dona va girar el cap i va dir unes quantes paraules en el que semblava rus; al moment, apareix un jove imponent de més de vint anys que, amb la seva musculatura va fer callar en Franz, no feia cara de ser gaire pacífic, semblava propens a l’agressivitat.



– Això no és teu, marxa, porc capitalista – va dir el noi amb una veu molt potent i autoritària.



Per evitar entrar en problemes, en Franz va marxar, no sense abans dir que això no quedaria així, que acudiria als tribunals davant d’aquesta injustícia. Estava enfurismat, si no fos perquè ja tenia els seus anys, hagués expulsat aquells dos de casa seva. Els dos van baixar les escales i en Franz va obrir la porta de l’entrada per sortir, si la Bàrbara no estava a casa, segur que la trobaven al Bistrot del final del carrer, prenent una tassa de te negre; així doncs, es van dirigir cap allà, tampoc estava tan lluny.



Al cap de pocs minuts caminant, la Sophie va girar el cap per mirar enrere; en Kafka, estranyat, també va voler mirar, però ja era massa tard. Va notar un fort dolor a la zona lumbar, tan fort que el va tombar i la mandíbula va donar de ple contra les llambordes de la vorera; fou un cop de bastó, més ben dit, d’una crossa.



– Tu quieta! Ni et moguis – va dir-li aquell home coix a la Sophie. Ella, tremolosa va allunyar-se un parell de metres de l’escena.



L’home, acte seguit, va llançar la crossa a un costat i es va abalançar cap a en Franz; un cop sobre seu, amb les dues mans va pretendre’l escanyar, amb força i el que semblava molta ràbia acumulada.



– Deixa en pau la meva filla, malparit! – Va dir l’home d’una forma un xic distorsionada, ja que estava pressionant les dents.



La gent del seu voltant, semblava voler desentendre’s, no intervenir i seguir fent la seva vida, tot un gest d’insolidaritat. Per sort, allò va durar poc; la Sophie va agafar la crossa i, tan ràpid com va poder, va donar un cop de crossa al cap del que, suposadament, era el seu pare. En Franz es va aixecar com va poder, va indicar a la Sophie que l’acompanyés i va dir-li que s’emportés la crossa, ja que així li resultaria més difícil a l’home seguir-los. Per desgràcia, no van poder avançar gaire, ja que el dolor que tenia a l’esquena era insuportable; la Sophie tibava d’en Franz perquè anés més ràpid, però l’home el va enxampar de nou. En Kafka estava contra una paret, temia que el tornés a escanyar; per això, va donar-li una puntada de peu a la seva cama, de manera que l’home va caure i va quedar inconscient. Just quan semblava que en Kafka es podia escapar, va perdre la Sophie de vista.



En Franz no va anar molt lluny, va albirar com s’acostava un jove militar, acompanyat d’algú que sí que coneixia, aquell rostre era impossible d’oblidar. Va acostar-s’hi tant de pressa com va poder, un somriure d’orella a orella va apoderar-se de la cara d’en Franz, després d’un dia com aquest només necessitava una abraçada i un descans.



– Com has crescut – va murmurar en Franz a l’orella de la seva filla; acte seguit, es va separar i es va fixar com la Sophie es refugiava al darrere de l’Ann –. M’he trobat aquesta nena a un parc i venia a buscar la teva mare, ella sempre sap què fer.



– La mare va morir fa cinc anys, durant els bombardejos – va dir l’Ann, mentre li queia una llàgrima i intentava somriure per dissimular –. Hi ha molt per explicar.



Aquelles paraules el van deixar amb la pell de gallina, consternat. Quins bombardejos? En Franz es va quedar de pedra, amb molt en què pensar, com si el món se li caigués a sobre; s’anava a desmaiar, però alhora, el desig de conèixer la veritat, el mantenia dempeus.



– Això, repeteix-li la història per enèsima vegada – el militar havia anat a socórrer l’home coix, que tenia un parell de nyanyos al cap –. A veure si la tercera criada funciona i es queda quiet a casa d’un cop per totes.



– Senyors, lamento haver de dir que no ens podem quedar gaire estona a aquest costat de la ciutat – va dir el militar, amb un to conciliador, alhora que autoritari –, hem de pujar immediatament al furgó i tornar a Berlin occidental.



Ningú va voler contradir-li la paraula al soldat, tots l’anaven seguint. Els sentits d’en Franz començaven a dissipar-se, se sentia com un ens flotant, errant, caminant sense cap rumb fixat, només seguint la seva filla, el seu únic suport en un món sense sentit. Ella, li deia fluixet a la Sophie que ho havia fet molt bé, que recordés que havia de seguir-li la corrent al seu avi, que no l’havia de posar agressiu; era un so que, a pesar de trobar-se a poca distància, semblava realment llunyà. En aquell mar de confusió i incertesa, envoltat d’edificis en ruïnes, presenciant el funcionament d’una societat sistematitzada a la mercè d’un interès i uns humans que tenen com a principis el no tenir principis, amb un instant de lucidesa, en Franz Kafka va començar a recordar.



La crisi fou el punt d’inflexió cap a la seva decadència. Un any després que la fàbrica tanqués, en Franz es va quedar sense diners; havia aguantat la inflació de principis de dècada, però aquest nou cop el va deixar arruïnat. Què en pensaria l’alta societat berlinesa? Segurament les seves històries passarien a valer menys que el paper en què estaven escrites. L’única solució era un matrimoni: casar l’Ann amb algú ben plantat, algú prou ric com per mantenir l’estatus a tota la família; Johann Bebel fou l’afortunat. La prematura mort del seu pare va convertir Bebel en el Junker més jove de la ciutat, amb finques per tota Prússia i un oligopoli del blat de moro i altres collites amb els seus homònims, a més d’una influència superlativa en la política del moment; era el pretendent perfecte, malgrat la Bàrbara tingués un mal pressentiment, ja que no acabava de confiar en la petita noblesa. Amb la conquesta de Polònia, Bebel va aconseguir més terres, amb mà d’obra que donava un marge immens i un mercat més que assegurat. Els primers anys de la guerra el van dotar de molt més capital, però va notar com el seu patrimoni estava sota amenaça amb la desastrosa situació de Stalingrad; el Reich el va destinar al front, liderant una divisió de en el Heer de la Wehrmacht per evitar un potencial avenç dels soviètics.



Fou amb el primer bombardeig a Berlín que en Franz va començar a notar llacunes, moments on no sabia emprar bé les paraules per expressar-se i, a vegades, perdia l’equilibri o no se’n recordava del nom de les persones del seu voltant; el seu metge de confiança deia que allò era fruit d’una demència precoç. Les llacunes no van cessar, eren cada cop més freqüents, la llibertat que gaudia en la seva joventut es va anar esvaint, alhora que depenia més de la Bàrbara, fins a tal punt que li va costar la vida. Va ser durant uns bombardejos que en Franz va sortir del refugi sense ser conscient de què passava, volia tornar a la Bohèmia on es va criar ell de petit; la Bàrbara va intentar impedir que sortís, però els dos van acabar fora; una bomba va esclatar a prop i ella va quedar sepultada per les runes d’un edifici. L’Ann veia que no es podia quedar sol i se’l va emportar a la seva casa de Steglitz, ja que encara la podria ajudar a cuidar de la Sophie, nascuda feia pocs mesos, i faria companyia a en Johann, el seu gendre; Bebel havia tornat més d’hora de la guerra, una granada va explotar prop seu, la metralla va entrar directa al seu ull esquerre i li va provocar una infecció a la cama que va requerir d’una amputació. En Johann tenia també algun que altre brot psicòtic, conseqüència de les experiències viscudes al camp de batalla, però la seva bogeria es va aguditzar quan va conèixer que els soviètics volien col·lectivitzar totes les propietats que van quedar sota la seva òrbita; enfurismat, va exigir als seus servents que cremessin els seus camps i llancessin sal sobre les cendres perquè quedessin completament inutilitzats. En Johann va començar a canalitzar la seva ràbia cap a la Sophie, que era la més dèbil de la família; la humiliava i la colpejava quan l’Ann marxava de casa, sabia que en Kafka no recordaria que la pegava i s’inventava que es feia mal jugant, àdhuc li va torçar el nas de la força dels constants cops; semblava que l’Ann n’era conscient, però tampoc podia fer-hi res, depenia d’ell, una dona pobra, divorciada, amb una filla i que havia de cuidar d’una persona depenent no tenia cap futur en l’Alemanya de la postguerra.



En Franz va decidir comprar-li el pingüí de fusta a la Sophie pel seu sisè aniversari; no coneixia molt de l’animal, però sabia que era una au que no podia volar i, malgrat això, nedava a molta velocitat. Li volia donar aquest missatge a la Sophie, que no tothom està destinat a fer el que fa la majoria i que no s’havia d’avergonyir per ser diferent, cosa que no tothom fa; evidentment, li va dir com va poder. En Bebel semblava haver-se acostumat al maltractament i, un dia, en Franz se’n va cansar, el va empènyer contra un moble i es va escapar amb la Sophie de casa per lliurar-la de les seves urpes.



Havien arribat al furgó, tots van pujar a la zona de càrrega; en Franz es trobava enmig del militar i la Sophie, a davant hi havia l’Ann i el seu marit, que el mirava amb una cara d’odi impossible d’expressar en paraules. El soldat va encendre una bombeta, va abaixar la lona del darrere i va indicar-li al conductor que ja podien marxar. Al cap d’uns minuts, en Kafka va veure per un petit forat que ja estaven arribant a la Porta de Brandenburg. El vehicle es va aturar un moment i es va sentir com el conductor parlava amb els vigilants.



– De seguida passarem la frontera, no us preocupeu – va dir fluixet el soldat.



Va ser un instint, un impuls inevitable i poc premeditat. En Franz va treure’s els trossos de la joguina de la butxaca i els hi va donar a la Sophie, per tal que els guardés i recordés el seu missatge. Llavors, va acostar-se a la seva orella.



– Em pots prometre una cosa? – Va murmurar-li. La Sophie va assentir amb el cap. – Tanca els ulls fins que la mama et digui que els pots obrir – la Sophie els va tancar. En Kafka es va fixar que l’Ann i en Johann estaven estranyats i pendents del que feia.



El furgó va arrencar. Al cap d’uns segons, quan el vehicle es trobava enmig de la frontera entre les dues Berlins, en Franz va agafar-li l’arma al soldat d’una forma molt sobtada i, a l’instant, va disparar. Va caure endavant, tot estava tacat de sang i l’Ann es va posar a cridar com mai no ho havia fet, hi havia varis forats a la lona; en Franz no veia res, no sentia més que l’escalfor de la sang que corria pel terra. Havia fet el correcte? Seria el món millor sense ell? Probablement, l’home és un llop per a l’home.



Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.



I els matins, tan dolços...
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]