Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



ariba
Jorba
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Records
Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

Ell es va dirigir cap a on s’escoltava aquell plor estrident amb més claredat. Això el va portar cap a una zona allunyada del parc, que aquell matí es trobava deserta. 

Al cap d’uns segons, el plor eixordador el va treure dels seus pensaments, i li va recordar què feia allà: buscava a la persona que trencava el silenci, que diàriament omplia el parc, amb la seva agonia. Finalment, va trobar a l’emissora d’aquell so, una nena que devia tenir uns catorze anys. No era gaire alta, amb el cabell fosc i anava vestida amb un jersei llarg que en algun moment havia sigut blanc, però que ara era d’un color gris marronós i a més estava foradat.

La nena en veure en Kafka va deixar de plorar, sorpresa de rebre atenció. Kafka li va preguntar perquè plorava i, la nena, li respongué que li havien robat la seva nina; l’únic que li quedava, l’únic que l’enllaçava amb la seva família. Aquella nina, havia passat de generació en generació. Encara recordava el dia, en el qual la seva mare li havia regalat aquella nina, el mateix dia en que ella li havia promès no perdre-la, una promesa que acabava de trencar. 

Mesos després d’aquell esdeveniment, els seus pares havien desaparegut misteriosament i l’havien deixat sola. Passats uns dies, les autoritats havien informat a la noia de la seva mort, tot i que no havien trobat els cossos. La nena va passar la seva infància sola entre teles grises, orfenats i centres d’acollida. Fins que un dia, va decidir, prendre les regnes de la seva vida. Va partir de l’orfenat on vivia amb la seva única possessió: aquella estranya nina, i amb un objectiu molt clar: trobar els seus pares o almenys, esbrinar el què els havia passat.

Kafka, va escoltar embadalit la trista història de la nena i li va oferir que es quedés a casa seva fins a decidir què feia. Ella es va quedar molt sorpresa en rebre tanta atenció, doncs mai ningú durant la seva vida s’havia preocupat per ella, tret dels seus pares. En un principi va dubtar de l’amabilitat d’aquell home que acabava de conèixer, però finalment va acceptar la proposta de Kafka molt agraïda. 

Van recórrer els carrers alemanys en silenci, fins a arribar a una portalada de fusta, on Kafka es va aturar, es va treure  una clau de la butxaca i va obrir amb cautela. Tot era fosc, van pujar les escales, il.luminades per la tènue llum, que es filtrava per una petita finestra situada vora l’entrada. En arribar al segon replà, Kafka es va treure una clau de la butxaca semblant a l’anterior. La porta va grinyolar i els va donar pas a un vell menjador amb una butaca i una petita taula de fusta. L’home va preguntar a la nena si tenia gana i, seguidament, aquesta va assentir amb el cap, semblava que tota la desinhibició amb què s’havia expressat quan s’havien conegut al parc, havia deixat lloc a la timidesa. Passats uns segons, la noia, va decidir trencar el silenci:


- Per cert, el meu nom és Leyna.


Kafka, satisfet de conèixer més informació sobre la noia es va retirar a la cuina per preparar un cafè i unes pastes.

La Leyna, en quedar-se sola, va observar el menjador amb més cura. Aquest li portava records de quan era petita, de quan tenia una casa, una família… Va decidir asseure’s a la vella butaca, mentre una llàgrima baixava lentament per la seva galta. Per distreure’s,  va agafar el diari que reposava sobre la taula de fusta.

Quan va veure la data, a la part superior de la portada, es va apoderar d’ella una sensació càlida, que feia florir en el seu cor un esqueix d’esperança, però que alhora l’omplia d’ira. Un desig de venjança va començar a fluir per les seves venes, tot allò no podia ser casualitat. Era el mateix dia en què havien desaparegut els seus pares sis anys abans, el mateix dia en què havia “perdut” la seva nina i un desconegut l’havia acollit a casa seva. No, definitivament, tot allò no podia ser casualitat.

 Comenta
 
Capítol 2 Fugida
La Leyna no havia passat un sol dia a casa d’en Kafka i ja pensava en marxar. En alguns moments dubtava de la immensa amabilitat d’aquell estrany; tot i que l’havia tractat molt bé: li havia donat un sostre, menjar, un llit…

La noia no havia parlat gaire amb en Kafka des de la tarda anterior, quan li havia revelat el seu nom.

Kafka tenia el pressentiment que la Leyna jugaria un paper important, en un futur, per això havia deixat que s’allotgés a casa seva. Aquella mateixa tarda, la Leyna es va veure amb forces per parlar sobre el que li havia passat dos dies abans, sobre com li havien robat la seva nina. La noia es va asseure al càlid terra de fusta, i Kafka, a la vella butaca. La Leyna va començar explicant que ella estava caminant per Stindenstraße quan s’havia adonat que dos homes la seguien, va virar a la cantonada, va creuar la carretera i va entrar al parc Steglitz. El seu objectiu era arribar al bosc, perquè d’aquesta manera els seus perseguidors li perdessin la pista. Ella corria abraçant la seva nina, però, finalment, es va trobar amb la tanca que envoltava el parc. Llavors, dos homes fornits, amb uniforme de soldat, la van deixar estabornida. A partir d’aquell moment, tot s’havia tornat fosc i la Leyna s’havia despertat al dia següent: confusa, sola, sense la seva nina, i al mateix lloc on li havien pres. Sense saber què fer per recuperara-la, es va posar a plorar i després Kafka la va trobar.

Quan la nena va acabar de narrar, Kafka li va preguntar delicadament si els seus captors li havien fet mal. Seguidament, la noia va negar amb el cap i al cap d’uns segons en silenci, Kafka va arribar a la conclusió que la devien haver adormit amb alguna substància.

Van sopar en silenci i després van anar a les seves respectives habitacions, per posar-se a dormir. La Leyna es va adormir de seguida, però Kafka no. Milers de preguntes li voltaven pel cap: què volien uns soldats d’una nena sense sostre? Per a què volien una nina? I aquell atac no podia haver estat espontani, i si l’havien planificat, devia ser important…  Finalment, ell va aconseguir adormir-se. Al dia següent, es va llevar, es va prendre un cafè i va marxar a treballar. 

Només sortir al carrer, va quedar embadalit amb les magnífiques vistes de la ciutat de Berlín, en aquell dia assolellat. Però dos soldats que passejaven pels carrers berlinesos el van treure dels seus pensaments. Les seves passes, es fonien amb les converses, l’alegria, els traqueteigs dels carros i el trot dels cavalls. Kafka, va córrer per les escales i no es va aturar fins a trobar-se al menjador de casa seva. La Leyna se’l va quedar mirant encuriosida i ell li va explicar ràpidament, que havia vist als soldats que li havien robat  la seva nina i que creia que l’estaven buscant, doncs, normalment, els soldats no sortien a passejar pel carrer, d’uniforme. La Leyna va corroborar el que ell li havia dit i va decidir que s’escaparia, abans que els soldats la trobessin. Kafka la va intentar convèncer que allò era molt perillós, però la noia no volia exposar-lo al perill. 

Finalment, Kafka va acceptar la seva decisió, si ella s’emportava alguna cosa per menjar i mantes per no passar fred. La noia va agafar alguns queviures de la cuina  i els va deixar sobre la manta, que estava sobre el còmode llit on havia dormit la nit anterior. Va pensar en el temps que feia que no dormia en un llit de debò, i en el temps que hauria de passar perquè es repetís; va fer un farcell amb la manta i els llençols, se’l va carregar a l’espatlla i en aquell mateix moment va sentir que trucaven a la porta. Venien a buscar-la i ella no es deixaria atrapar tan fàcilment; havia de marxar quan abans millor. Va obrir la finestra de la seva habitació, es va ajupir i va sortir a la teulada. Feia un bon dia, però allí hi havia una mica de vent. Va rumiar sobre com baixar d’allà mentre donava la volta a l’edifici, tremolant. Un pas en fals i la seva vida s’hauria acabat; no va respirar tranquil·la, fins que va trobar l’escala de manteniment. Va baixar els graons amb molta cura recolzant bé mans i peus.

Mentrestant, Kafka… des que havien trucat a la porta, va esperar uns minuts fins que la Leyna hagués sortit; llavors, va tancar la finestra i va obrir la porta neguitós. Allà, hi va trobar els soldats amb posat d’impaciència. Li van preguntar per una nena desapareguda que havia estat vista per última vegada al parc Steglitz. També li van demanar si l’havia vist i ell els va contestar que no, però que, si li’n feien una descripció acurada, podria estar-ne segur. Kafka només intentava guanyar temps, però tampoc volia donar pistes sobre la noia o fer enfadar als soldats. Va fer varies preguntes més, i finalment, va assegurar que no l’havia vist mai. Els soldats van marxar remugant, no gaire contents pel temps que els havia fet perdre aquell home i es van dirigir al següent bloc de pisos. En aquell moment, Kafka va pensar que mai tornaria a veure aquella noia… 

Quan va arribar al carrer, la Leyna va decidir que havia de marxar d’allà immediatament. No sabia què volien d’ella, però sabia que els soldats eren perillosos i que per això, més valia que no la trobessin. Va córrer fins arribar a Sedanstraße i va veure un carro aturat a la vora del camí. Va decidir pujar a la part del darrere i amagar-se sota la tela de sac, que tapava el seu contingut. Va estirar-se amb el seu farcell i es va tapar completament amb la tela. Sota d’aquesta, tot era fosc, però quan els seus ulls s’hi van acostumar, va veure tot tipus d’artefactes estranys: rellotges de paret, un vestit, joies i fins i tot algunes armes. Després, de tan cansada com estava, es va adormir. Quan es va despertar, va notar que el carro estava en funcionament, doncs percebia els solcs i les pedres a la seva esquena i sentia els cascs dels cavalls. Va enretirar una part de la tela que la tapava i va veure que un home vell, de cabell i barba blancs, conduïa el carro i, seguidament, va sospirar alleujada al recordar que havia fugit dels dos soldats.

Va decidir buscar alguna cosa sota la tela, per entretenir-se; va veure tot tipus d’objectes i, quan pensava que no trobaria res d’interessant, va descobrir una caixa de sabates força gran. va reptar fins a arribar-hi i la va obrir procurant no fer gaire soroll. En aquell mateix moment, la Leyna va reprimir un crit. La caixa estava plena de nines semblants a la seva! Va estar cercant amb la poca llum que tenia i va descartar gairebé totes les nines que, per algun estrany motiu, eren pràcticament idèntiques a la seva i l’únic factor que les diferenciava era el color de cabell, el color d’ulls, el vestit, etc.

Finalment, es va quedar amb només dues nines i va decidir descartar-ne una o altra, quan comptés amb la llum suficient per diferenciar-les. El monòton soroll de les rodes i el balanceig del carro van contribuir al seu descans. Quan es va despertar encara era fosc, però el carro s’havia aturat i l’home que el conduïa havia desaparegut. La Leyna va decidir escapar-se, doncs ja estava prou lluny dels soldats i ara podria seguir pel seu compte.

Va guardar les dues nines dins del farcell i, mentre saltava del carro, va donar mentalment les gràcies a aquell home per haver aparegut en el moment adequat.

Estava, en un carrer empedrat, vorejat completament per faroles i ple de cases d’aspecte més aviat humil i senzill. El va recórrer a peu, mentre es preguntava on estava. De sobte, va veure un cartell que deia: “Saint Hippolyte”. En veure que es trobava a l’Alsàcia, les llàgrimes van començar a lliscar per les seves galtes, doncs recordava que era on havia viscut durant la seva infantesa; els seus pares, la seva felicitat, la major part de la seva vida l’havia passat en un poble no gaire lluny d’allà. Va deixar-se portar pels foscs i deserts carrers francesos, mentre milers de records li passaven pel cap. Finalment, es va aturar en un punt on es creuaven diferents carrers.

Allà, va veure una dona de mitjana edat que caminava per un dels camins. La dona es va dirigir a la Leyna, preguntant-li què feia al carrer a aquelles hores. La Leyna li va respondre en francès, que era una llarga història. La dona li va demanar si necessitava un lloc per descansar i la Leyna va assentir. La dona es va presentar com a Antoinette, mentre la portava a casa seva. Antoinette tenia una casa humil, però acollidora, no gaire diferent de la de Kafka. Seguidament, li va preparar  una tassa de xocolata calenta i galetes. Aquesta va decidir deixar de banda la timidesa i, en agraïment, li va explicar la seva història des del principi. Antoinette va escoltar amb atenció, mostrant-se perplexa o atemorida en alguns moments i quan la Leyna va acabar de relatar, ella li va preguntar el nom dels seus pares, per veure si els coneixia o sabia d’algun familiar. La Leyna li va dir que no tenia cap familiar viu, però, tot i això, li va dir: Anne-Marie i Benoît Bonheur. Només acabar de pronunciar l’última síl·laba, es va sentir un cruixit, semblant al d’una porta que no havia estat oberta en molt de temps. Les dues van quedar espantades; el soroll venia de dins del farcell que reposava al costat de la Leyna. La nena el va obrir tremolosa sense saber que hi trobaria dins. Primer va treure el menjar que li havia sobrat i la manta. Llavors, van quedar únicament les dues nines: una estava sencera i l’altra, la seva nina, estava desmuntada. Li havia caigut un peu! La Leyna la va agafar amb cura i en aquell moment, va veure que la cama de la nina estava buida i, a dins, hi havia un paper esgrogueït enrotllat en forma de pergamí. El va treure amb molt de compte perquè no se li desfés als dits i el va desenrotllar. En el paper hi havia escrita una adreça! La Leyna gairebé no s’ho podia creure! A continuació, li va preguntar a Antoinette si sabia on es trobava aquell carrer; quan li va respondre que estava en aquell mateix poble, la Leyna es va aixecar de la butaca i es va dirigir cap a la porta per anar-hi immediatament. Antoinette la va aturar i la va convèncer, perquè esperés a l’endemà, doncs no eren hores de fer visites. També li va dir que dormís una mica. La Leyna es va posar còmoda a la mateixa butaca on estava asseguda, es va tapar amb la manta que li havia donat Kafka i, gairebé a l’instant, es va adormir.

Al dia següent, es va llevar, es va menjar l’esmorzar que li havia preparat Antoinette abans d’anar a treballar, va agafar el paper amb l'adreça i va sortir emocionada per la porta. Arribar on indicava el full, no li va costar gaire més de deu minuts a peu, gràcies a les indicacions i als cartells que hi havia a cada carrer. Finalment, es va aturar davant del número set, una casa de maó de dues plantes i amb jardí. Va caminar fins a l’entrada, va pujar les escales de pedra i va trucar, amb la respiració entretallada, a la gran porta de fusta.


 

 Comenta
 
Capítol 3 Missió final
La Leyna va esperar uns segons, però no venia ningú. No es podia creure la mala sort que tenia. La casa semblava habitada, doncs unes blanques cortines vestien la majoria de finestres i un jardí ben arreglat donava la benvinguda a qui hi entrava. Va decidir provar sort una altra vegada i, en aquell moment, va sentir passes. Al cap d'uns segons, una senyora va obrir la porta. Devia tenir diners, doncs anava molt ben vestida: portava algunes joies d'or i un vestit lila amb brodats de flors del mateix color. La dona va observar la nena uns segons i després la va convidar a entrar. La Leyna la va seguir fins a una luxosa sala d’estar decorada amb diferents mobles de fusta tapissats amb un estampat de flors. El mig de la sala l'ocupava una gran catifa d'estil oriental. Definitivament aquella casa no s'assemblava a cap de les havia visitat anteriorment. De sobte, la dona va parlar: es va presentar com a Sophie i va convidar a la noia  a asseure's al còmode sofà. La nena, va acceptar la invitació i seguidament la dona li va preguntar, en francès, perquè havia vingut. Ella li va explicar que havia trobat un paper amb la seva adreça dins d'una nina i li va contar la història completa. La Leyna va narrar començant pel dia del seu aniversari, quan li havien regalat la nina i va acabar amb el que havia succeït a casa d'Antoinette. La dona va escoltar pacientment, però amb l'escena de la nina es va quedar perplexa, com si de sobte hagués recordat alguna cosa. La Sophie li va dir que s'esperés un moment, que tenia una cosa per a ella i la noia va esperar encuriosida. Va trigar uns minuts a trobar-ho, però finalment, va venir satisfeta agafant triomfalment un paper petit i li va donar a la Leyna. Aquesta el va agafar tremolosa i el va desplegar. A dins hi havia un poema escrit en alemany i la nena li va preguntar a la dona com havia obtingut aquell paper. Ella va explicar-li que un home i una dona havien trucat al timbre de casa seva, un migdia de feia gairebé quatre anys. Li havien dit que els perseguia l'exèrcit alemany i que si mai venia una nena explicant alguna cosa com que havia trobat la seva direcció dins una nina, li donés el paper i s'assegurés que sabia llegir-lo. Abans de marxar, també li van demanar que la cuidés. Quan la dona va acabar d'explicar aquella història, es va adonar que la nena estava plorant. La Leyna es va eixugar les llàgrimes i es va presentar.  

El poema parlava sobre un poble de muntanya, el qual estava ple de cases de colors. La nena hauria de buscar l’única casa blanca que hi havia i parlar amb un home de barba blanca. La dona va estar pensant una estona, però no se li va acudir on podia estar situat aquell poble. Havia de ser en algun lloc proper a la frontera alemanya. La Sophie va proposar buscar-lo en els llibres de la seva gran biblioteca. Les estanteries de llibres arribaven gairebé fins al sostre. La mestressa  li va mostrar alguns llibres que tenia sobre els poblets de l'Alsàcia. Van estar buscant durant hores. Finalment, la dona li va preguntar si volia anar a dinar alguna cosa. La Leyna, va negar amb el cap, doncs ara que es trobava tan a prop dels seus pares no pararia fins a trobar-los. La dona va anar a menjar quelcom i la noia va revisar per segon cop el primer llibre de la pila. Aquest contenia fotografies i descripcions de tots els pobles francesos que l'envoltaven. Va anar passant les pàgines desanimada, però posant molta atenció en les fotografies. De sobte una li va cridar l'atenció: Marckolsheim, un poblet ple de cases de colors. La Leyna va córrer fins al menjador, per explicar-li a la Sophie els seus avenços. La dona la va rebre amb alegria i la va convidar a dinar. Mentre dinaven, li va explicar que ella tenia una cosina que vivia allà i que no trigava més d’una hora per anar a visitar-la. La dona, fins i tot es va oferir a acompanyar-la, amb l'excusa de visitar a la seva cosina. Tot seguit, li va dir que tornés amb Antoinette, que devia estar preocupada i que tornés l’endemà a les onze preparada per marxar. La Leyna estava molt agraïda amb aquella dona. A continuació la nena va marxar fent saltirons a casa d’Antoinette, mentre pensava en la bona sort que havia tingut en el seu viatge, de topar-se amb tanta gent que havia volgut ajudar-la. 

En entrar, es van asseure al sofà i la nena li va explicar totes les novetats. Antoinette va quedar decebuda quan la nena li va dir que l'endemà marxaria, però també se’n va alegrar molt de que fos per trobar els seus pares.

Aquella tarda, la Leyna va recollir totes les seves coses en un farcell i va estar parlant amb la dona la resta del temps. Després es va posar a dormir a la mateixa butaca que la nit anterior. 

El dia següent, es va despertar amb la llum que entrava per les finestres i va sentir que la dona ja estava preparant l'esmorzar. En acabar l’àpat, Antoinette, es va acomiadar de la Leyna, gairebé entre llàgrimes, doncs havia de marxar a treballar i podia ser que no la veiés mai més. La nena va recollir la taula, va rentar els plats i va agafar el seu farcell preparada per marxar. Va estar voltant pel poble i al cap d'una estona es va dirigir cap a casa de la Sophie. Aquest cop la dona que la va obrir no anava empolainada, sinó amb roba de muntar. La va fer passar al jardí, i allà, les esperava un home jove que subjectava les regnes de dos cavalls. La nena va quedar molt sorpresa, doncs no esperava muntar a cavall mai a la vida. La van ajudar a pujar-hi i durant el trajecte la Sophie li anava indicant el que havia de fer. No li va semblar gaire difícil, de fet estava gaudint tant del paisatge i de muntar, que el temps li va passar volant i quan se'n va donar, ja es trobaven a la plaça. Era un poble ocupat per desenes de cases de colors, però en un carreró pròxim a l'església, s’hi entreveia una façana blanca que destacava en aquell mar de color. Es va acomiadar de la dona i va seguir el seu viatge a peu. Després de caminar una estona, va arribar a una gran porta blanca i va trucar-hi amb força; la porta va cedir i la Leyna, va decidir entrar-hi.

Va caminar tremolosa per un passadís mal il·luminat, el qual tenia muntanyetes de peces metàl·liques pels racons. De sobte, causant-li un gran esglai, va aparèixer un home vell amb barba blanca que remugava. L'home va començar a cridar, mentre la Leyna intentava tranquilitzar-lo explicant-li la seva història. L'home va callar i la va escoltar pacientment fins que va acabar. El vell estava pensatiu, però semblava molt més disposat a col·laborar que quan l'havia conegut. Aquest, finalment va parlar, dient-li que si ella l’ajudava ell faria el mateix. La nena va acceptar una mica espantada, pel canvi que havia fet l'home. Aquest últim, li va explicar que fingia estar boig perquè els veïns no se li acostessin, també li va dir que ell, en realitat, era un agent que treballava pel govern francès.

La Leyna no sabia si creure’l o no, però va decidir no fer cap comentari al respecte. A continuació, el vell li va explicar que havia de dir-li quina era la paraula que faltava. Li va mostrar a la noia els plànols d'un recinte, en el qual hi havia el nom de totes les estances de l'edifici, excepte d’una que només se’n veia la inicial. De sobte, li va venir a la ment una cançó que li cantava la seva mare quan ella era petita: allò havia de ser la sala de tortura. Com que la inicial coincidia, l'home la va felicitar i va relatar que aquells plànols eren de la seu de l'exèrcit alemany: ningú sabia la seva ubicació exacta, ni tan sols en quin punt del país es trobava, però ell els havia aconseguit en una missió que havia dut a terme recentment; robant-los a un soldat força important. En agafar-los, els havia substituït per uns de falsos. La noia va riure de la gran pensada que havia tingut l'home per aconseguir els plànols. El vell, es va presentar com a Heinz, doncs ell havia nascut a Alemanya i fins i tot havia treballat a l'exèrcit, però havia aconseguit fugir i no l'havien trobat mai, de manera  que s'havia estalviat el càstig que s'imposava per fer això: la pena de mort.

S'havia canviat de bàndol en descobrir que Alemanya utilitzava la tortura, l’extorsió i la persecució per aconseguir el que volia. I per a ell, allò era del que t'havia de protegir un exèrcit. També li va dir a la nena, que era molt important que li fes cas sense fer preguntes i que ja li explicaria tot durant el trajecte. La Leyna després de debatir-se, va decidir confiar-hi i va assentir. L'home, li va donar un uniforme de soldat complet i li va dir que se'l posés. La veritat és que no li va ser gaire fàcil, però al cap d'uns minuts ho va aconseguir. Si s’amagava el cabell i la cara, qualsevol la podria confondre amb un soldat. Va buscar el vell per la casa i el va trobar remenant en el seu farcell. La noia es va enfadar i li va preguntar, visiblement enfadada, què feia remenant entre les seves coses sense permís. L'home li va recordar en un to de veu sec que res de preguntes. Heinz va agafar una de les nines amb una mà i l'altra amb l'altre i, en alemany, li va preguntar, quina era la vertadera. La Leyna va assenyalar la que es trobava a la mà dreta de l'home. Aquest va somriure i ara ja estava totalment segur de que aquella era la noia que havia de portar a la seu alemanya. Heinz, va llançar a terra  l'altra nina i amb la vertadera a la mà va indicar a la noia que el seguís. Aquesta, amb tot el que havia passat no s’havia adonat de que l'home també anava uniformat. Heinz, la va fer pujar en un estrany artilugi amb quatre rodes que la nena no havia vist mai. Aquesta es va asseure al seient de la dreta. Heinz va pujar-hi i amb una clau va engegar el motor d’aquell estrany invent. També li va dir a la noia que allò era un cotxe.

 Durant el camí, li va fer treure la nina d’una bossa que havia agafat i a continuació li va dir les posicions exactes on la noia havia de col·locar els dits, a l’esquena de la nina. Aquesta, els va enfonsar, i de sobte, va sentir el soroll de centenars d’engranatges girant. Tot seguit, el cap de la nina es va girar deixant veure un gran forat a l’interior del seu cos. Segons Heinz va explicar, el que hi havia a dins eren els plànols d’una bomba nuclear que  França estava estudiant començar a crear. La família de la Leyna, havia hagut de custodiar-los durant generacions, però l’exèrcit d’Alemanya havia descobert qui els posseïa i havia intentat capturar als pares de la nena perquè els hi diguessin on estaven amagats. L’home també pensava que encara tenien els seus pares allà, ja que no creia que els haguessin matat sense obtenir la informació que volien. El seu pla era entrar a la seu Alemanya fent veure que eren soldats i alliberar als pares de la noia. Heinz també va declarar que ell havia d’anar-hi per recollir un objecte. La Leyna es va quedar estranyada, però la resta del viatge va transcórrer en silenci, mentre aquesta intentava assimilar tota la informació que acabava de sentir. Ara entenia moltes coses: els seus pares l’havien abandonat per protegir-la, per intentar allunyar als soldats d’ella i tampoc no li havien dit res sobre el contingut de la nina perquè devien haver pensat que el protegiria millor si no ho sabia. Al cap de no gaire temps, Heinz va aturar el cotxe i va fer baixar a la noia. Es trobaven en una gran esplanada coberta d’herba amb un gran edifici al fons. L’home li va donar a la Leyna una arma que semblava força perillosa i, davant la seva expressió d’estranyesa, li va dir que no es preocupés, que no hauria d’utilitzar-la. A partir d’aquí tot va passar molt ràpid:  van córrer cap a l'edifici i van escalar una de les tanques, per entrar-hi. La Leyna només anava seguint a Heinz sense pensar en el que feia. Es van posar els dos uns barrets i unes ulleres molt estranys i es van dirigir cap a una zona descoberta. Un cop allà, Heinz es va treure unes esferes de mida mitjana de la motxilla. La Leyna no entenia res, però quan li va dir que corrés, ho va fer. Va sentir unes explosions, però va continuar corrent tot seguint a l’home. Es van topar amb molts soldats que anaven en direcció contrària, segurament a comprobar què havia causat l’explosió. Van córrer per passadissos i sales, fins que l’home es va aturar i la Leyna va xocar contra la seva esquena. Heinz, li va dir que segons els seus càlculs, els seus pares estaven en aquella sala, però que els hauria de rescatar ella, doncs ell tenia una altra missió. La Leyna, atemorida, però amb l’esperança que estava a punt de rescatar als seus pares, va entrar a la sala i es va amagar. Va observar el seu entorn i hi va veure un general molt enfadat amenaçant a un home i una dona, que es trobaven lligats de mans i peus. Eren els seus pares! No suportava veure’ls patir, però ella sabia que havia d’esperar el moment adequat. De sobte, van entrar dos soldats que portaven a Heinz. Els soldats li van dir al general que venia un soldat que havia aconseguit la nina, en sentir això la Leyna gairebé es va desmaiar. No es podia creure que l’hagués traicionat; l’home portava a la mà la seva nina. El general i els soldats es van dirigir cap a un extrem de la sala i els pares de la Leyna es van mirar atemorits. La Leyna sabia que aquell era el moment. Es va contenir les llàgrimes que li havien causat la traïció i es va anar arrossegant per terra. No va fer gens de soroll, perquè ningú es va girar, sinó que tothom mirava com Heinz obria la seva nina. Va agafar un ganivet d’una de les caixes i es va seguir arrossegant fins on es trobaven els seus pares. Aquests van veure un soldat, però no la van reconèixer. Tampoc no van emetre cap so, ni tan sols mentre els hi tallava les cordes que els lligaven. Quan va acabar,  Heinz, estava traient els plànols de la nina.

La Leyna va ordenar als seus pares que la seguissin, però en silenci. En aquell moment, ells van entendre que els estava alliberant. Van seguir a la noia que els va guiar per un laberint de passadissos, que per sort es trobaven deserts, fins a fora. Un cop allà, van veure un soldat corrent que va saludar a la Leyna i li va indicar que el seguís. Van sortir per una porta metàl·lica i van córrer fins al cotxe. Un cop allà, Heinz li va explicar a la noia, que havia fet servir el mateix truc, que a l’última missió, i es va treure de la motxilla els plànols vertaders i li va allargar. La Leyna es va treure les ulleres i el barret i el va abraçar. En aquell moment els seus pares es van adonar de qui era el soldat que els havia rescatat. Seguidament, Heinz els va recordar que havien d’estar el més lluny possible quan descobrissin l’engany. Van pujar tots al cotxe, plorant d’alegria i abraçant-se per haver-se retrobat després de tant temps. L’home va arrencar i en uns segons el cotxe no va ser més que una taca en l’horitzó.

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0560
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  112 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  64 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  33 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  124 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  46 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:

          




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]