Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



guillembgwilliam
Barcelona
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 L'espurna
La idealització del amor

Capítol 1: L’espurna.

Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

                T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

                ...

                T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

                S: Sí.

                T: Me’l vols repetir, per favor?

                S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

                T: I saps quant peses aquesta setmana?

I així s’acaba la pel·lícula. Amb un primeríssim pla dels ulls de la noia protagonista, un silenci a lo Scorsese i una transició a fosc on, a la vegada que la música, comencen a sortir els crèdits.  

Sincerament em sembla una porqueria pretenciosa d’un marrec de 21 anys on intenta plasmar en el seu primer llargmetratge una visió madura i intel·ligent de com veure la vida. De que va? Però si deu estar encara amb el cordó umbilical. No em refereixo a pretenciosa, com Interstellar de Christopher Nolan. Em refereixo a un estil Abre los ojos de Alejandro Amenábar. Lo pitjor de la pel·li és que acaba igual que com comença, és a dir: la pel·li inicia amb l’escena que passa al final, l'únic que després fa un flashback i explica la trama i etc. Fet que em recorda molt a la última de Darren Aronofsky, Mother!, on t’ensenyen una metàfora del Antic testament camuflada en una història d’un matrimoni. El film té moltes similituds amb Rosemary’s Baby de Roman Polanski, amb mini detalls que et revelen el final però que no t’adones fins que té la tornes a mirar. Em semblen tàctiques repugnantes dels directors per intentar impresionar al públic. En fi, que me'n vaig per les branques, em presento: em dic Pedro.

M’he posat a escriure aquest relat justament al acabar la pel·lícula, em venia de gust. El que us explicaré avui és una història que m’ha passat aquesta setmana, fa 7 dies, el dissabte. 

Era un d’aquells dies el qual estava amargat, anava amb pantalons de lona marrons, unes bambes que em vénen una mica grans, una samarreta amb estampat d’un fotograma de la pel·lícula La noche del cazador, una camisa de pana i el cabell una mica despentinat, tot i tenir-lo molt curt. Amb un estat d’ànim trist i melancòlic, sense saber exactament perquè, un posat deprimit amb les mans a les butxaques com un personatge de Woody Allen. Estava donant una volta a l'illa amb els auriculars escoltant algo de Billy Joel, debia ser del seu primer àlbum Cold Spring Harbor que és molt depriment. Tan sols havia sortit de casa perquè món pare m’havia demanat que baixes la brossa (ja que en una estona anàvem a veure una peli al cine) i jo necessitava fer més de 20 passes per airejar-me i no podrirme ( al final van ser unes 60 pases, eh, no ens passem). De sobte em va tornar a passar, em vaig creuar amb una noia. No la coneixia de res, ni l’havia vista mai, però em va tornar a passar. Al veure-li la cara em vaig imaginar desvetllar-me un dia al seu costat, ferli un petó a la galta, preparar l’esmorzar... Em vaig imaginar ella i jo passejant per la platja de Barcelona, al vespre, tenint converses intel·lectuals sobre cinema, així un plano molt Manhattan. Pensaments d’una història ben ensucrada d’una parella senzilla. Què em passa? Vull dir, m’havia passat amb amigues meves (les quals deixarien de ser les meves amigues si sapiguessin les visions romàntiques i sexuals que tinc amb elles), després amb persones que havíem parlat un o quatre cops i ara amb rostres que veig tan sols un instant i m’oblido al cap de 5 minuts. Evidentment si hagues de tenir de parella algúna d’aquestes hauria de ser algun coneixedor de cine amb humor i bellesa. Però aquesta aventura sexual imaginaria que tinc per instants és sorprenent per a mi. No em molesta, m’espanta.

 

 No se si són les hormones de l’edat. En fi no es cap secret que intento lligar amb qualsevol persona que sàpiga el mínim de cine (que els hi soni el nom Quentin Tarantino m’està bé) i sempre intento impressionar amb el meu coneixement sobre música i, evidentment, de cine. Perquè busco aventures amoroses d’aquestes ràpides com la última de Woody Allen Rainy day in New York. Ja he tingut experiències amoroses reals on tot el meu amor era falsejat bàsicament per sentir-me en una película. I per culpa d’això no sé que és amor real o ficcionat, el fet de voler algo amb algú per un dia o una setmana i el fet de voler estar amb una persona estimant-se de debò. Com bé se sap les hormones de l'adolescència són com una muntanya russa, on depèn del moment hi ha soroll de fons, inclús música. Soroll de carrer, persones, ambients estranys i vols follar com un gos amb zel i t’encantaria tenir la persona amb qui t’imagines tenint relacions a la teva disposició com una prostituta gratis i hi han altres moment on el soroll s’apaga absolutament, vols estar sol simplement, et sents incomprès, desprecies a tothom per no pensar com tu. I si et trobes algú que pensa com tu el desprecies per flipat i presuntuós i tots els defectes que es puguin dir fins que t’adones que ets tu mateix el que s'està dient aquestes coses, però no et vols fer mal a tu, sino als altres. Quan sempre has sigut la persona humorista on tot és escàndol arribes al punt de que vols que et prenguin en serio, t’enfades, l'orgull està per davant, un lloc que encara que saps que hi estàs i que no es bo et sens bé i t’agrada estar. I allà es on estic encara. Et sens Travis Bickle, el protagonista de Taxi Driver.

Tota aquesta esgarrifança em va venir el segon després de tenir pensament amb la noia desconeguda la qual us he parlat. Vaig intentar deixar de pensar en allò però igualment fins el punt en que món pare i jo ens vam assentar a la cadira del cine per veure la pel·lícula no va desaparèixer, al començar-la pel·li ja es va calmar la tormenta mental. Es diu O que arde un nou film espanyol gallec. He vist bones crítiques sobre aquesta i el meu pare és bastant fan del gallec i li agrada sentir gent parar-lo doncs he aprofitat per què em porti a un dels pocs cines on la feien, cinemes Verdi. La pel·li va ser una sorpresa, sembla ser una pel·li la qual es fixa en la naturalesa i en la imatge més aviat que en l’argument. Era lenta i relaxant, estaba a gust… però em va tornar a passar… 

La sala era petita i hi havia poca gent, a la fila del davant hi havien dos noies al sues vint-i-pico anys. No havia vist les seves cares pero el perfil que veia d’una d'elles amb la llum de la peli reflectiva va ser lo suficient per quedar-me meravellat amb la seva galta. Ara no me’n recordo ni de que portava peròcrec que tenía ulleres, o no. Però de debò, en aquell mateix moment volia ser la seva parella. recolzar el meu cap al seu hombro. El dia següent  igual,al tornar de veure una peli, a la moto, vaig veure una jove amb un estil molt atractiu i em va encantar. 

Llavors va venir el dilluns, on el apocalipsis s’atançava.

Vaig anar a l’institut, amb uns pantalons xandall grisos, unes bambes de muntanya, una camisa de The Blues Brothers , anorac, una bufanda grisa i negra i una camisa de quadres. Vaig anar com sempre, mirant al terra i escoltant música amb els meus auriculars. Crec que estaba escoltant Elton John. Tot el dia va ser bastant normal, fins que va arribar el segon pati i em vaig creuar amb una amiga(una de les poques que em queden perquè a mesura que vaig tenint més coneixement de cine em quedo més sol i més amargat, sóc un vell amb cos d’adolescent), vam parlar. Però lo important no va passar fins que em va dir: He sentit que t’agrada, ja saps qui…

Aquest tipus de frases em solen posar nerviós, encara que són mentides em posen nervios. I aquella no era una mentida, ni una veritat. M’agradaria tenir algo amb ella serios? Sí, però, com bé he dit, no és la única. No vaig saber com respondre i vaig riure falsament intentant demostrar que era una afirmació disparatada. Llavors ella em va dir que jo li agradava.

Això, va ser això el que va despertar la flama. Una espurna que va encendre un petit foc. Em vaig sorprende i es va plantar aquella llavor al cervell del amor idealitzat. El amor no és fàcil d’aconseguir i quan ens diuen que algú li agrades acostumem a reaccionar a voler també tenir una relació amb aquella persona i llavors és quan es crea el amor idealitzat. Mai he estat enamorat de debò d’algú però t’enganyes a tú mateix sense saber perquè. Llavors, com era d’esperar vaig caure en el parany de la meva ment. Em vaig començar escenes romàntiques amb aquella noia en diferents llocs, diferents situacions i una banda sonora romantica cantada per Otis Redding com ara “Try a little tenderness” i sobretot “This arms of mine”. Vaig acabar el dia sense poder treure-me-la del cap.

Dimarts: torna a començar la rutina, malgrat tot només hi havia un pensament en el meu cap. Vaig  decirme per anar a per totes. Uns minuts abans de que comences la classe, on tothom està mig adormit, em vaig atansar a ella i li vaig preguntar - Què tal?-. Ella va respondre i vam establir una conversa sobre el que havíem fet el cap de setmana, tot i que la meva ment no estava allà. Estava observant cada detall. Tenia unes pigues que la feien molt adorable, unes faccions molt boniques, un cabell encantador, uns ulls preciosos, unes pestanyes seductores i , lo millor, els seus llavis. Una mica secs i  atractius. Feia estona que havia desconnectat de la conversa, ara estava sent un fotògraf de cada mil·límetre de la seva càmera, plans detalls amb un llum càlida i excitant. Ara el pla es tornava primersim pla, ella de perfil amb la boca mig oberta i jo atensntme per fer-li un petó als seus llavis. Un cleca amistosa d’un company que acabava d'arribar em desperta de la fantasia, sense dir ni una paraula a la noia ni al meu amic i me’n vaig anar a sentarme al meu lloc, encara amb cara d’empanat. 

El insti es va acabar i vam anar a dinar junts -som dels pocs que dinem al menjador de l'institut- i li vaig demanar si volia fer una redacció de català amb mi per pujar  nota i va acceptar. Vam quedar que ens veuriem la tarda de l’endemà a la biblioteca.

Ben acabat de dinar vaig tornar a casa amb el ritme de les cançons de Ray Charles com “Hallelujah, i love her so” i “You be my baby”. Els pensaments es van calmar durant la tarda i el vespre gràcies al piano que em distreu. Vaig somiar amb ella, no un dels meus somnis que tinc quan estic despert tan cursis, un somni eròtic. Una realitat salvatge de com realment desitgem a les persones. Va ser fantastic, poques vegades n’havia tingut, i m’encanten. Lo trist va ser quan ma mare em va despertar per anar a l’institut, situació que amb la meva exitació matinera podria haver sigut una escena de pel·li de comèdia americana i dolenta. 

Dimecres: feia força fresca, un clima molt Blues. Vaig escoltar “I can’t stop loving you” de Ray Charles i “She’s always a woman” de Billy Joel, quins romàntics que son aquest parell. 

Durant el camí tenia una cosa clara. Sabia que l'havia de conquerir costes el que costes, el que no sabía es que aquesta setmana anava a canviar la meva vida per sempre.

 
 

 Comenta
 
Capítol 2 El Foc
Capítol 2: El foc.

Era el dimecres va ser un día important en la meva vida, només despertarme ja tenia un ànim animat i de camí a l'institut escoltant cançons de Elton John- un dels artistes preferits d’ella-, com ara “Sweet painted lady”, “Are you ready for love?”, “I want love” i “Tiny Dancer”.

Em sentia molt més segur de mi  mateix, al veure-la li vaig dir: Que guapa estas avui.

I vaig actuar com si fos una cosa que dic amb normalitat, ella sorpresa va dir un “gràcies” silencios. 

Actuava com si fos un personatge de Grease, els meus amics van pensar que era una imitació i es van riure.

Quan estava dinant amb ella vam començar a conversar sobre la seva vida i ens vam fer molt amics en una hora. De camí a la biblio li vaig dir:

  • Quieta, posat de perfil mirant a la font.

    Com? 

    Fes el que et digui...mou el cabell...així...vull dir, cap a l’altra banda...ajusta els ulls...obre un xic els llavis...i...


Ho estava visualitzant com un plano cinematogràfic, amb les puntes dels polzes junts i fent un rectangle a lo 70 mm. Estava preciosa, mai havia vista algo més bonic que la seva cara de perfil a contrallum i el vent agitant lleugerament el seu pel.


  • Pero…

    ssht



    Ja està

    I aixó? m?has fet una foto?

    No, t’estava imaginant en una peli...ets molt cinematogràfica...


Aquesta expressió és la meva declaració d’amor més bèstia que he fet mai i ella -ni ningú- la entenia.

Tot i haver passat una hora i mitja a la biblio, no vam fer res de feina. Només mirar llibres, cómics, CDs i DVDs. Devien ser les 7 de la tarda quan vam sortir de la biblioteca amb un DVD de Rushmore (Wes Anderson), The Apartment (Billy Wilder) i també la pel·li que m’acabo de veure que t’han m’ha desagradat, juntament amb un CD de Harry James i Duke Ellington. 

Semblava una cita. Seguidament vam fer un tomb per la platja, passant pel costat de yonquis, canis, chonis, perroflautes i tots estaven drogant-se o tenint relacions sexuals...Barcelona, que lletja ets. Jo estimo Barcelona, però perquè és la meva ciutat natal. També l'odio per molts motius, turisme, brutícia o simplement perquè no és el meu estil de ciutat. 

Ara em tocava a mi parlar. Li vaig parlar de mi, dels meus estils musicals, del cinema i del meu concepte de l’amor. Com si fos una escena de Midnight in Paris. Es va tragar el meu sermó i, lo millor és que, estaba interesada! Ja només em faltava declararme i casarnos, per l’amor de Déu coincidim en tot, estavem fets l’un per l’altre. 

Ja per l'hora de despedirnos ens vam abraçar i sentir a una persona a qui estimes envoltant-te amb els seus braços més petits que els teus és una sensació, simplement, única. 

Oh, estava sol pels carrers de Barcelona. Aquell moment era de escena musical estil La La Land (encara que no m'agradi eh). Només em feia falta ballar al ritme de la música que estaba escoltant; “take me to the pilot” i molta música de new orleans, “i feel like funkin it ‘up”, “do watcha wanna”, “i'll fly away”, etc.

Sorprenentment em vaig trobar a un amic amb el qual vam conversar una mica. I clar, em va preguntar què feia jo al carrer tan tard (ell és un cani, sempre està al carrer, no em va fer falta preguntar) . Jo li vaig dir que havia quedat amb ella i en aquell moment el meu company ja va començar a fer bromes sobre si estava interessat en ella. Jo, com un nen de 5 anys,ho vaig negar -cosa que li feia sospitar més- . 

Després de haver tornat a casa, haver sopar i tota la pesca, m'en vaig anar a dormir. No sense abans escoltar un canço, en aquest cas va ser Just a closer walk with thee. I així acabà un dels dies més excitants de la meva vida.

Dijous: bon dia, encara que una mica novulat. 

Pel camí va tocar escoltar una mica de “beautiful morning”, “i think i'm gonna kill myself”, “only the good die young”, “i've got a woman”...cançons amb ritme.

Però no vaig ni arribar a classe sense abans trobar-me un company que em va dir:

  • Eii! És veritat que t'agrada?

    Com? Qui?

    Ja ho saps, pillin…

    Però….qui?

    Siii,t'agrada jajaja


Els dos sabiem que estàvem parlant d'ella, no ho he dit a tothom però tothom ho ha notat. O potser el meu company que em vaig trobar ahir ha escampat el rumor? Mare de Déu, quina vergonya. El vaig ignorar i quan ja vaig haver arribat a classe estaba ella, però es va girar per no mirarme. Li havia arribat el rumor. Noo, estava perdut...tots sabem que un rumor ho espatlla tot.

La meva amiga que uns dies abans m’havia dit que jo li agradava a ella em va dir que era una broma. Que com m’ho podia haver cregut. Ho estava dient rient i jo estaba plorant endins. Tot ha sigut una farsa? Per una broma? Tot el meu imperi s’estaba enderrocant.

Al acabar-se l’institut sabía que li havia de preguntar que li passava i ho vaig fer:

  • No, jo estic bé...però...és veritat?

    El que?


(m'hagués agradat signar el meu testament en aquell moment)


  • M’han dit que vols algo amb mi...


(ui, quin entusiasme)


  • Bueno...preferiría no parlar-ho aqui...però...bueno. Suposo que sí.







    ...


(osti que incòmode va ser)


  • Bé, no voldria ofendre’t però no ets...la persona en concret...suposo que ho entens…

    Oh, sí. Ja m’ho imaginaba...però podrem seguir sent amics, oi?


(encara que ja hagi perdut, no em rendiré!)


  • Mmh, potser millor no…




Ja us podeu imaginar quina tarda de plorera vaig passar. Jo estirat al llit de la meva habitació, a les fosques i escoltant “When loves is dying”, “Tomorrow is today”, “I’ve loved these days”, “honesty”, “And so it goes”, “the Bridge”, “Breaking hearts (ain’t what it used to be)”, “500 miles”, “don’t think twice it’s alright” “You don’t know me” i “moonlight serenade” .

Quina depressió, volia un ganivet, una pistola, un pot de paracetamoles, obrir la finestra i llençar-me. Només dir adéu.

Però…

Ostia...

No m’ho podia creure. 

Alló no era amor. Un altre cop havia caigut a la trampa de la idealització del amor. No! La ràbia era incontrolable, no només m’havia rebutjat, sinó que també m’havia fet caure a la trampa. Que coi suicidi, mala porca.

Vaig anar al lavabo, estaba rabiós, estirant-me dels pels.  Mirar al mirall amb aigua a la cara vermella d’odi va ser l’últim plano abans de que em vingués la idea. 

Tan senzilla com arriscada i com necessaria.

L’havia de matar.
 

 Comenta
 
Capítol 3 Les cendres


Capítol 3: Les cendres

No vaig tenir cap dubte, sabia que era el que havia de fer. Sigues correcte o no per a la societat a mi m'era igual.

I a més, ho havia de fer el dia següent,no podía esperar.

Encara era la tarda del dijou i eren les 6, tenía estona per planificar...encara que no sabia ben bé com.

Vaig intentar fer-ho com les pel·lícules i no sabia per on començar. Després de donar voltes a la meva casa i una estoneta de tocar el piano vaig decidir-ho. Seria senzill: la seguiria, intentaré quedar amb ella d’alguna manera, prendrem un cafè el qual jo, uns instants abans, li ficaria una mica de mata-rates. I si sortia malament m’emportava un ganivet. Ara que ho estic escrivint, veig lo estúpid i ridicul que vaig ser pensant que això era un pla perfecte. Més aviat sembla una estrategia d'un assassí a una pel·li de dissabte tarda carent de qualitat. Però ara em dono conta que no sóc bo creant arguments i menys escrivint. 

Tornant al tema: jo estava content, pensant que era un geni i vaig fer una cosa que mai feia. Ballar a casa meva amb cançons animades, com ara: “take me to the pilot”, “i think i'm going to kill myself”, “bennie and the jets”, “better off dead”, “crazy water”, “sleeping with the television on”, “you may be right”, “running on ice”, “modern woman”, “club at the end of the street”, “that's not her style”, “the great wall of china” “and the house fell down” i  alguna més. Totes de Billy Joel i Elton John.

I amb la mateixa euforia i excitació amb les que me'n vaig anar a dormir em vaig despertar. Set de sang.

Divendres, ahir: dia ennuvolat i tot i això no em van baixar els ànims, estava ardent.

En el institut hauria sigut un dia normal si no fos per l’atmosfera incòmode que s’havia creat per els rumors, que ja s’havien escampat. A mi m’era igual, jo anava cantanejant les dos cançons que havia escoltat aquell matí (“Hey Ahab” i “Funeral for a friend/Love lies bleeding”). Anava vestit de negret, ben pentinat.

No podía aguantar, estaba nerviós i ansios. Quan es va acabar el institut ja vaig cridar i ballar d'eufòria internament. Vaig dinar tan ràpid com un llamp ja que ella es queda una estona parlant amb les seves amigues que no dinen al menjador i no voliem dinar junts.

Un cop acabat la vaig estar esperant a una cantonada de la sortida per a seguir-la.

Al cap d’un quart d’hora va sortir i no la vaig començar a seguir fins després  d’uns 20 segons per tenir una certa distància. Ella anava amb una dessuadora grisas i uns texans blau-marins.

Vam anar fins al parc de la ciutadella, on ella va entrar i jo seguidament. Ens vam anar creuant amb gent molt estranya: un avi disfressat de ballarina i una nena vestida de Hitler...la gent actuava normal, bé potser era normal al parc… hi havia un grup de ballarins a una carpa i gent fent bombolles… Barcelona… 

Vam arribar al Born i els carrers es feien estrets. Ho se, aquell era el moment ideal per demanar-li de prendre un cafè, ja que no hi havia ningú i no podria demanar ajuda, es veuria amenaçada. Tot i així, sentia la curiositat de seguir-la. Em sentia com a un tren del terror, no pots triar la direcció, però saps que vas a un lloc horrorós, no vols anar...i sí, la curiositat mana. Va creuar un que, literalment, no es veia res pel fum que hi havia de la tenda del costat de productes químics. Ella va passar sense por, si ella no entenia jo menys.

Un cop travessat ja vam arribar a la Barceloneta. Algú pensaría que la cosa va quedar allà, però no.

Va seguir pujant les rambles, on hi havia molta gent. Per un moment casi la perdo, la deixo de veure per uns instants...em poso a xocar amb la gent agilitzant el pas. Finalment la trobo, però ha canviat la indumentària. Ara va amb roba de prostituta. AIxó definitivament em va impactar molt; en 10 segons s’havia canviat la roba i amés es confirmar la meva teoria, de que és una puta de merda...cada cop tenia més ganes de matarla. M’estava provocant? Sabía que jo estava allà? No ho crec. 

De sobte ella entra al metro de plaça Catalunya, no va ser fins a les portes del metro que me’n vaig adonar de que jo no tenia carnet. Ella entra. “Que faig?”, pensava “Em colo?”. Analitzo el lloc, hi ha un guardia. Una iai que em mira malament. Començo a suar. Miro a les portes, ella està a l’altra banda envoltada de homes, grans i joves. Es comença a fer petons amb cada un d’ells. “Em fa mal el cap, m’esclatarà.” no paraba de dir, tanco els ulls.

De cop i volta, calma. “Tot el soroll de metro ha parat. La olor ha canviat, tot ha canviat.

Obro els ulls i estic al bosc del Tibidabo.” Que bonic estaba tot. I la vaig veure, ella estaba allà, mirant-me. S'atansà i em besà. Vaig treure el ganivet i li vaig clavar. Es va desplomar i tot es va fer fosc.

Divendres: Plou, molt. I m’agrada.

M’he despertat amb mal de cap, ho vaig fer o no? Allò no semblava real. O si? Potser van ser els productes químics i la seva fum? Potser era un somni? I si simplement estic boig? No ho descartaria… 

Ràpidament miro si ha penjat algo a les xarxes socials (cada matí penja una estúpida foto del seu cafè)...no ho ha penjat..estarà morta? O és massa d’hora per penjar-ho...són les 7.

Reviso el ganivet i les pastilles. Sense sang i no falta cap pastilla.

M’estiro al llit i escolta unes cançons per calmar-me: “James”, “Everybody has a dream”, “Until the night”, “The one”, “The end will come for us” i “You’ve got a friend”.

Encara estirat al llit recordo una conversa que vam tenir el dimecres i que no he explicat abans:

  • .Mira, jo tinc una teoría interessant sobre l’ésser humà.

    Ah sí? Digues.

    Doncs jo crec que l’ésser humà original, primitiu i nu és lleitg, bàsic, grotesc, soso, brut, carnal...i el que em fet al llarg de la història es adornar, dissimular i decorar el concepte ésser humà. Jo tinc la idea de que l’em anat decorant en 4 grups: el primer és la bellesa. La gent que millora la seva forma física amb moda, maquillatge, roba i esport. La gent que es decorar a si mateix el físic per atreure el sentit sexual i carnal del ésser humà… el segon grup és el de la inteligencia, la ciència, la tecnologia, les matemàtiques (encara que és el pitjor grup de tots perquè no solen aconseguir parella i si la aconsegueixen un dels dos té deficiencia sexual haha). El tercer és el del diner, la gent que treballava per a dinars i atreu amb diners, evidentment que els diners serveixen també per a altres coses, capitalisme, sistemes de govern, etc. igual que el esport també serveix per millorar, aparentment, la salut. I el quart grup, on em considero que estic, és el de la cultura. Som  els que ens creiem molt cultes i superiors per saber-nos les dates de les pel·lis preferides, els àlbums de música dels nostres artistes preferits,els autors dels quadres i sabem realitzar algun dels arts. Aparentment som els que atraiem més mentalment. Les persones que es creuen menys bàsics són les que acostumen a ser stretes per aquest grup. No se, és la meva teoría…

    Jo també tinc una teoría de les coses (no té res a veure, eh)

    Endavant.

    Que, tant en les pel·lis, els llibres i la vida mateixa, has de donar una segona lectura. Veure-ho una segona vegada. Ho veuràs d’un altra manera i descobriràs coses.

    Interessant, realment no té res a veure.

    *Riu*


No paro de recordar aquest moment, sense cap raó, suposo que em va agradar el meu monòleg estil Woody Allen i ella també va dir una frase bastant interessant.

Això sí, gràcies a aquest record recordo que aquell dia vaig agafar unes 3 pel·lis. Em poso a mirar una d’elles.

Ma mare es desperta, es fa el cafè, veu que estic mirant una peli i s’estira a la terrassa.  

La pel·li s'estava apunt d’acabar, quina merda de pel·li, faré una crítica després. Miro les xarxes socials, ella ha penjat foto del cafè.

No està morta, sento una sensació de relaxament enorme, menys mal. En aquest moment vaig decidir escriure sobre aquesta setmana boja, la meva vida acaba de canviar totalment...a pitjor o millor? Seguiré tenint una ment perversa? O tan sols és l'adolescència?

 Arriba la última escena de la pel·lícula, que diu així:

Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

                T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

                ...

                T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

                S: Sí.

                T: Me’l vols repetir, per favor?

                S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

                T: I saps quant peses aquesta setmana?


 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]