Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Dos Reis
Valderrobres
 
Inici: Canto jo i la muntanya balla

Capítol 1 Capítul 1


De sobte es va despertar, algú el cridava.



-Miquel baixa a esmorzar ja o arribaràs tard!

-Ja vaig -va contestar en Miquel.



Es va aixecar del llit i va pensar amb el somni que acabava de tenir, últimament, els tenia més sovint. No sabia per què els tenia, eren molt estranys per a ell. Va apartar els pensaments i es va vestir, es va pentinar i arreglar una mica i va baixar al menjador. La seva mare l'esperava amb els braços creuats.



-Miquel si no t'afanyes, arribaràs tard, falta un quart d'hora per a que les classes comencin.



-Que si mama.



Despès d'esmorzar, la seva mare el va portar a l'institut. Allí l'hi van saludar l'Anna (una xica morena d'ulls clars i molt divertida, sempre fent bromes) i la Jana (una xica rossa, cabell curt i un poc tímida amb els desconeguts). En Miquel es va apropar i les hi va dir hola.



Van passar unes hores, ja era migdia, el Miquel estava a música i va demanar anar al bany. Estava sentat a la tassa del vàter quan de sobte es va quedar adormit i somiant profundament.



La Roca

Corríem de dalt a avall amagant-nos entre les coves i forats de les muntanyes. Tots estàvem esgotats i assedegats. Buscàvem quelcom per menjar o beure. Les muntanyes no tenien vegetació i tota la terra estava seca. De sobte vam escoltar un soroll que venia de la part alta de la muntanya vam córrer cap avall fins arribar a l'església del nostre poble, a on vam créixer temps enrere. Ens vam enfilar entre els passadissos de pedra. All final del passadís vam veure un gran cercle tallat a la pedra, que contenia la lletra R.



El Miquel és despertar sense saber a on estava, s'escoltava el riiiiing del timbre de l'institut. Es va centrar i va començar a recordar coses, es va aixecar i va sortir del bany per a anar a classe. Allí l'esperaven l'Anna i la Jana.



-A on t'havies posat?, fa vint minuts que has desaparegut-. Va dir la Jana.



-Ja veus, pensàvem que t'havies caigut pel vàter -Va dir l'Anna rient-. Però, estàs bé Miquel?

-Si, si, tranquil·les. Doncs... voleu anar al menjador a picar una mica?

-Òbviament! -va cridar l'Anna.



Va passar la resta del matí i en Miquel va arribar a casa. Després de dinar va fer deures i va decidir d'anar a fer una migdiada.





L'Ona

Amb prou feines remàvem en mig del mar, sense força degut a la desnutrició que ens afectava greument. Era difícil remar, tots els plàstics ocupaven la superfície del mar. Ens dirigíem cap al nostre poble. En veure de lluny totes les cases i edificis en aquelles condicions tan dolentes se'ns va regirar l'estómac. Aquell poble era una preciositat i ara en mig de tota l'escombra sol hi quedaven ruïnes. Seguíem remant, ja quedava poc per a arribar, volíem tocar terra quant abans millor, s'estava apropant una tempesta fortíssima, i ja podíem notar el vent bufant amb tota la seva força.



Seguíem remant i els núvols s'apropaven ràpidament, vam intentar anar més ràpid, però uns bidons de plàstic no ens deixaven passar, ens vam intentar desfer d'ells però era impossible. Vam escoltar una veu d'alerta, ens vam girar i vam veure com una ona gegant se'ns apropava a la velocitat de la llum. Molts van començar a cridar, vam fer el possible per a avançar, però era massa tard, l'ona ens va menjar i ens va deixar al mig de la platja. Vam perdre a 3 persones però vam decidir seguir el nostre camí. Anàvem caminant per la platja i un xiquet es va parar davant una gran pedra rodona que estava incrustada a l'arena, la pedra estava tallada a mà amb detalls d'ones de mar i una gran O majúscula al mig.



Tot es va fer borrós, la mare del Miquel estava davant d'ell amb cara d'enfadada.



-Miquel fa estona que et crido i no em contestes, baixa ja a sopar.



-Si, si mama, ara baixaré.



Estava atordit, va agafar un quadern i va apuntar tot el que havia somiat durant aquells dies. Va baixar a sopar i se'n va anar a dormir.





El Bosc

Ens enfilàvem pel bosc, o el que quedava d'ell. Els arbres mústics, cremats, flors sense flor, tot empantanat i sense vida. Un sentiment de culpa i angúnia ens recorria tot el cos. Ho haguérem pogut evitar, ho haguéssim pogut evitar, ens voltava tota l'estona pel cap. Seguíem avançant per a arribar al nostre poble o a les seves ruïnes, prompte ens ajuntaríem tots i trobaríem una solució. De sobte tots ens vam aturar amb el cor batejant amb força, en mig del camí hi havia un arbre preciós, un verd brillant ho il·luminava tot, les branques i fulles voluminoses que et deixaven amb la boca oberta. Al mig del tronc hi havia un cercle gravat que tenia detalls de fulles dibuixats i al mig hi havia una B majúscula, vam treure el llibre de la motxilla, s'havia mullat una mica però no importava, vam obrir la pàgina que teníem marcada i vam ratllar una x a la casella a on es trobava la B.



-Baixa ja!, no t'ho torno a repetir -Va cridar la seva mare.



El Miquel es va despertar i va recordar tot el que havia somiat, va anar al seu escriptori i ho va apuntar tot al quadern. Va decidir que havia de començar a investigar.
 

 Comenta
 
Capítol 2 Capítol 2
Era ja per la tarda quan el Miquel va decidir anar a la biblioteca del seu poble, portava el seu quadern. Anava a buscar el llibre que havia vist als seus somnis. La coberta de cuir d'un color marró desgastat pel pas del temps, hi havia unes paraules escrites "IMANANTIC ERXFS". Ell no sabia el que significava però prompte ho descobriria.



Quan va arribar a la biblioteca va anar directament als llibres que parlaven de la història del seu poble, va estar buscant, però no hi va trobar res. A la taula del costat hi havia un xic ros, d'ulls blaus i de complexió forta, que el mirava preguntant-se què estaria fent. El Miquel l'hi va somriure i el xic se la va tornar. Va seguir a la seva. Al final del passadís va veure que hi havia una porta a la qual el públic no podia accedir. Se'n va enfilar dins intentant que ningú el mirés. Un cop dins va tancar la porta i va observar el seu interior. Va treure una llanterna de la seva motxilla, la sala estava molt obscura. Era bastant amplia, d'uns 16 metres quadrats va il·luminar amb la llanterna cap als costats i va veure que hi havia quatre prestatgeries grans formant tres passadissos. Va avançar pel passadís del mig. Al final de la sala hi havia un escriptori de fusta marró obscur i sobre ell una petita llum roja. Al final de la sala als costats de l'escriptori hi havia dues petites prestatgeries, i es va apropar a la de la dreta. Estava buscant el llibre que havia vist als seus somnis quan una veu el va sobresaltar.



-Què fas aquí? -El Miquel va enllumenar amb la llanterna en la direcció que havia escoltat la veu, i va veure el rostre del xic que havia vist a fora.



-Em, no res. -Va contestar nerviós. -Sol havia entrat per a buscar un llibre... per a l'institut. -Va dir ràpidament.



Ah i per què no l'hi has demanat a la bibliotecària? - Ho va preguntar en una veu acusadora.



-No ho sé, preferia buscar-ho jo. -Va dir el Miquel mentre es disposava a sortir de la sala.



El xic el va agafar del braç abans que sortís i l'hi va dir:

-Per cert, em dic Marc.



-Ah, i jo Miquel.



Va sortir de la biblioteca, es va amagar a una cantonada i va mirar si sortia en Marc i se n'anava, però van passar 5 minuts i ningú hi va sortir d'allí, era ja molt tard, així que el Miquel se'n va anar a casa, decebut.



A la tarda següent hi va tornar, però aquest camí més prompte que el dia anterior. Va entrar i va anar a l'apartat d'història. Fixant-se que ningú el mirés va tornar a entrar a la sala prohibida. Va treure la llanterna i ràpidament es va disposar a buscar el llibre. Va anar mirant prestatgeria per prestatgeria fins que al final va trobar a la part més alta de la prestatgeria que estava a la vora de l'escriptori un llibre que estava fet amb cuir. Emocionadament se'l va apropar i l'hi va treure el pols de damunt.



El va enfocar amb la llanterna i va poder llegir: "IMANANTIC ERXFS".



Va soltar un petit crit i va seure a la cadira que hi havia junt l'escriptori. Va obrir el llibre i al passar la primera pàgina es va adonar que el paper de la fulla era molt fi i dèbil, suposadament pel pas dels anys.



Es va adonar d'on estava i ràpidament es va guardar el llibre a la motxilla va guardar la llanterna, i a l'obrir la porta, es va trobar amb uns ulls amb poca llum, representant la vellesa, que l'observaven. Va obrir la boca per a excusar-se, però ella va parlar primer.



-Què feies allí dins? -Va quasi cridar. Era una dona d'uns 80 o 90 anys que portava amb un carret uns llibres i els col·locava a la prestatgeria.



-Em... , he entrat per a buscar un llibre per a l'institut però no he trobat el que buscava. -Va dir nerviós, i un calfred el va recórrer de dalt avall.



-I per què no me l'has demanat a mi? -Va cridar la bibliotecària, però es va adonar del to que hi havia utilitzat i es va calmar.



-No ho sé.



El Miquel va caminar pel voltant de la dona per a marxar, però ella l'hi va agafar del braç i el va mirar directament als ulls.



-Que no et torna a veure per allí, m'has escoltat? -El va soltar i el Miquel se'n va anar.



Quan va arribar a casa estava molt espantat, havia fet quasi tot el trajecte corrent. Després de sopar, directament va anar a la seva habitació i el primer que va fer, va ser seure a l'escriptori i obrir aquell llibre.



Va passar la primera fulla amb molt de compte, es va trobar amb un índex, no entenia el que hi havia escrit. Va passar la pàgina, era d'un material rugós color marró, groc, un paper antic. A aquella pàgina va trobar lletres que feien referència amb altres i a la part de dalt estava escrita la mateixa paraula que a la coberta del llibre: IMANANTIC, era un abecedari i les pàgines següents, pels dibuixos fets amb carbó es veia que explicava un tipus de societat.



Va decidir copiar l'abecedari al seu quadern, a on apuntava el que veia als somnis.



Va seguir observant el llibre i es va aturar a una pàgina que l'hi era familiar, era la que havia vist al somni, sol que ara la veia en més claredat. Era una graella, estava composta per dues files i cinc columnes. A la primera casella de la primera columna hi havia una paraula escrita, però que el miquel va haver de traduir amb l'abecedari, posava: lletres.



I a la de la vora: visions.



A les altres caselles de la primera columna estaven les lletres: "L, R, O, B".



I a les del seu costat hi havia uns textos. Va traduir el primer, el va portar molt de temps, i quan va llegir el que havia traduït es va quedar de pedra, el text del llibre explicava exactament el que havia vist a un dels seus somnis. Va traduir els altres i els quatre concordaven amb el somiat.



Llavors va començar a donar-li voltes al cap i es va adonar que aquells últims dies no havia tingut cap somni.



De sobte la seva mare va entrar a l'habitació i enfadada i cridant el va manar al llit, ell es va xitar i va quedar adormit en un somni profund.



Quan es va aixecar anava molt bé de temps, aquell dia tenia una excursió a un museu de tortugues i s'ajuntarien amb un altre institut, així que hi hauria molta gent. Es va preparar la motxilla i va afegir-li el seu quadern.



A l'arribar a l'institut l'Anna i la Jana l'hi esperaven preparades per a pujar a l'autobús que els portaria al museu.



Després d'una hora de trajecte, a l'entrar al museu, al Miquel se l'hi va canviar la cara en veure al Marc, al noi de la biblioteca, el Marc se l'hi va apropar amb pas decidit, el va agafar pel braç i sense explicacions se'l va emportar al bany.



Una vegada allí, el Marc va començar a acusar el Miquel que havia robat un llibre de la sala prohibida per al públic. Van passar 20 minuts i al final el Miquel va optar per contar-li que sí que l'havia agafat.



El Marc l'hi va explicar que aquell llibre era de la seva iaia i que ella volia que aquella tarda anés a la biblioteca a parlar, i que portés el llibre. Seguidament el Marc se'n va anar i el Miquel atordit es va mullar la cara amb aigua. Va sortir també del bany i va anar amb els seus companys per a continuar la visita.



Eren les sis de la tarda i el Miquel anava en direcció a la biblioteca, amb el llibre dins la motxilla. Quan va arribar no hi havia ningú, tota la biblioteca estava en silenci, excepte que va veure dues siluetes al final de la sala segudes a unes cadires, quan el van veure el van cridar per a que s'apropés a ells i la iaia del Marc el va convidar amb un gest que segués amb ells.



Tot seguit la dona l'hi va demanar al Miquel que l'hi donés el llibre i a continuació, l'hi va fer unes preguntes molt estranyes. Va preguntar que si alguna vegada havia tingut somnis de paisatges del poble, que què hi havia vist...



Al final de l'interrogatori la dona va mirar al Marc, va assentir i va dir: -És ell.



Van entrar a la sala a on el Miquel havia agafat el llibre i van tancar la porta. La iaia del Marc va moure una de les prestatgeries que hi havia al final de la sala, la de la dreta en direcció a l'escriptori (per a l'edat que tenia era molt forta). Els dos xics van ofegar un crit de sorpresa en veure que enrere de la prestatgeria hi havia una petita porta de fusta marró obscur, a la que hi estava gravada la paraula: IMANANTIC. De seguida el Miquel va dir entusiasmat i sorprès:

-És la paraula que està escrita a la coberta del llibre.



-Ja ho sé. -Va contestar ella. -Ara t'explicaré tot el que ha de veure amb l'IMANANTIC i com estàs tu relacionat amb ell.



El Miquel va assentir i es va preparar per a la història que estava a punt d'escoltar.
 

 Comenta
 
Capítol 3 Capítol 3
-Entenc completament el que et passa, jo vaig passar pel mateix, però no vaig poder aconseguir gran cosa amb l'oportunitat que em van donar a causa de les situacions que vaig tindre durant la vida. Quan tenia la teva edat, uns quinze anys, després d'haver tingut somnis que em revelaven informació sobre un llibre, vaig decidir anar a la biblioteca i un home em va contar el mateix que t'estic contant a tu, sol que jo no vaig arribar fins al final, perquè la meva família i jo ens vam haver de mudar a causa que els meus pares es van quedar sense treball i vam haver d'anar a viure a l'altra punta del país.



Començaré, tu ets un escollit, què vol dir, doncs que cada vuitanta-sis anys hi ha un nou, és a dir una persona que té els mateixos somnis que hem tingut nosaltres i que han d'investigar per a trobar solucions. Aquesta és ara la teva missió, entra per aquella porta i fes les proves que hi haurà perquè al final trobis la solució.



Després d'uns minuts el Miquel va reaccionar, i va caminar enrere espantat per tot el que havia escoltat.



-Tranquil, tranquil, ja sé que és una mica estressant, però ho has d'intentar, ja has escoltat a la meva iaia, ella no ho va poder fer i es penedeix. Intenta-ho encara que sigui, si vols et puc acompanyar. Va, relaxat i pensa amb claredat, t'ho suplico. -Va dir el Marc exasperat.



-Això em supera. Encara estic assimilant la informació.-Va dir el Miquel.



Després d'uns minuts el Miquel va assentir convençut. Els altres dos que estaven a la sala es van mirar contents i es van fer una abraçada.



Més tard van estar revisant el llibre en cerca d'informació i van decidir que el cap de setmana d'aquella setmana el Marc i el Miquel creuarien la porta en cerca de solucions.



Ja era dissabte, el Miquel li va dir a la seva mare que anava a casa d'un amic a dinar, i que allí es quedaria a sopar i a dormir. Quan va arribar a la biblioteca, esperaven el Marc i la seva iaia. El Miquel portava una motxilla mitjana a la qual hi portava una llanterna, unes barretes energètiques per si estaven molt de temps a dins, una ampolla gran d'aigua, una jaqueta, mocadors i el més important, el llibre i el seu quadern. Els dos xics li van dir adéu de la iaia del Marc, van obrir la porta i els dos van entrar amb els mateixos sentiments contradictoris, curiositat i por.



Unes torxes es van encendre de cop, els dos es van sobresaltar i es van agafar de les mans, es van soltar i van mirar al seu voltant. Era un passadís de pedra, no molt ample el terra estava empedrat, el camí era costa avall i mentre anaven caminant una humitat els envoltava, però la calor que desprenien les torxes al seu pas escalfava l'ambient. Després de caminar uns 5 minuts, es van trobar amb una porta de fusta color marró obscur desgastat, hi havia unes paraules tallades sobre la fusta, que les van traduir amb l'ajuda del llibre, posava: "Prova 1".



Es van mirar i van assentir, el Miquel va obrir la porta i van entrar els dos.



Un cop dins, la sala era de forma quadrada, també de pedra, amb la mateixa humitat i calor. A una de les parets hi havia una pissarra digital de última generació, el lloc pareixia molt antic, i segur que ho era, però tenia les últimes tecnologies. El Miquel va caminar fins a apropar-se a la pantalla, va examinar-la de dalt avall, era d'un format mitjà, rectangular, de color blanc, menys les quatre puntes que eren de color blau marí. El Marc es va apropar una mica al seu costat, però va mantenir les distàncies. El Miquel va seguir mirant la pantalla, hi havia unes paraules escrites, i les van haver de traduir. Quan ja van acabar, de fer-ho, les tenien apuntades al quadern del Miquel i les van llegir en veu alta:

-Benvingut Escollit- La següent línia- Començar la prova 1, clica continuar.



El Miquel va tocar la pantalla, al lloc on posava continuar, va aparèixer una nova oració i avall 8 fotografies, una era d'un raig, una d'un avió destrossat enmig del desert, l'altra un grup de persones a un bosc disseco, una altra era un sol, i al seu costat hi havia una fotografia d'una lluna. També apareixia una fotografia a la qual un grup de persones viatjaven sobre un vaixell, també una a la que hi sortia un arbre frondós i la última eren unes muntanyes, sense vegetació. Van traduir l'oració, posava: Selecciona tres imàtgens que et recordin al teu últim somni. Seguidament el Miquel va mirar al Marc i li va dir:

-Marc crec que em pregunta sobre els somnis que estan relacionats amb això!

-I et recordes de què tractava? -li va preguntar el Marc.



-Sí, ho tinc tot anotat al meu quadern!

Va treure el seu quadern de la motxilla i va passar les pàgines ràpidament dirigint-se a aquell somni en específic. Quan el va trobar va llegir el que havia apuntat, tractava sobre unes persones que caminaven per un bosc quasi mort i que de sobte es trobaven amb un arbre frondós…

-Sí, ja me'n recordo!

Va tancar el quadern, va estirar el braç i va posar el dit sobre la imatge d'un grup de persones enmig del bosc, després la d'un arbre frondós i finalment la del sol, ja que era de dia. Quan va apartar el dit, un tros de la paret del fons es va moure cap a un costat creant una porta. Els dos van passar contents amb un somriure d'orella a orella.



El que hi havia a aquella sala era a la part de dalt, hi havia una espècie de disc blanc rodó que emetia unes llums blaves, de sobte va començar a emetre un so, era un text que deia una persona amb un to de veu molt greu que no van saber entendre, i després d'una pausa, un altre so es va emetre, aquest cop sí que ho van entendre:

-Escollit volem saber què vas sentir quan vas tenir aquells somnis.



El Miquel es va quedar aturat sense saber què respondre i després d'un moment de meditació va contestar:

-Sincerament jo crec que és una catàstrofe, suposo que el que veig és el futur del nostre poble, tot està contaminat amb plàstics, quasi no hi ha vegetació, tota la natura està destrossada, i em fa molta pena perquè jo he crescut des de menut aquí, i veure que tot amb el que he après desapareix em trenca el cor, si pogués ho aturaria o ho intentaria aturar-. La veu el va interrompre:

-És suficient. Ara el teu acompanyant ha de marxar. -De sobte es va obrir una porta, el Marc i el Miquel es van dir adéu, el Marc l'hi estaria esperant a la biblioteca i abans d'anar-se'n l'hi va desitjar molta sort. La porta es va tancar i es va obrir una altra a l'altra punta de l'habitació, el Miquel va entrar i aquesta es va tancar. Aquesta sala era més menuda, però era del mateix estil que les altres, però hi havia una diferència a la paret que el Miquel tenia enfront hi havia una silueta d'una mà, estava tallada sobre la pedra, es va apropar i sense por va col·locar la mà damunt. La silueta va despendre uns rajos de llum i que li va donar rampa a la mà d'en Miquel, que la va apartar bruscament, tot seguit a on estava la silueta va aparèixer un text, que estava amb l'idioma del Miquel i el va llegir amb veu alta:

"Tu ets un dels Escollits Imanantics, és a dir, tens el do de veure el futur i intentar canviar-lo. Segurament ja sabries abans de tot això que passaria alguna cosa així en un futur, però aquests somnis són imatges reals, que són molt més convincents que unes simples paraules. Ara tens l'oportunitat de reflexionar i canviar-ho, o de deixar-ho com està, és la teva decisió, però pensa, no només estàs tu sol al món, hi ha molta més gent."

La sala es va banyar en una immensa obscuritat i el Miquel va despertar a un bany. Es va tocar el cap atordit, va mirar al seu voltant, estava al bany de la biblioteca, es va aixecar, va sortir d'allí i es va dirigir a la sala a on tot havia començat. Allí estava el Marc segut mossegant-se les ungles dels nervis que tenia, quan es van veure van córrer l'un cap a l'altre i es van fondre en una abraçada. Quan es van separar al Miquel li rodolaven gotes d'aigua dels ulls, es van mirar intensament als ulls i es van fer un petó, es van separar i es van fer una altra abraçada. I el Miquel va cridar:

-Ara ho entenc tot, sóc l'escollit! - va dir cridant. -A on és la teva iaia?

Al marc li va canviar el to -El meu pare se l'ha hagut de portar a l'hospital, ha sofrit un infart.



-Què? Però està bé?

-Sí però està molt dèbil, és com si hagués perdut una part seva, suposo que s'anirà recuperant.



-Sí, si no em tens aquí. -li va dir el Miquel amb una abraçada-. Jo et volia demanar un favor, si no és molt demanar. Marc, sóc l'escollit, és a dir, puc veure el futur, i aquest do el tinc per a intentar canviar el mode amb el qual contaminem els humans, m'agradaria que tu estiguessis allí amb mi.



-Clar que sí! -Va dir el Marc i li va fer un altre petó.



Ara el Miquel dedicarà tota la seva vida, junt amb el Marc, a aturar la contaminació i a beneficiar a la natura, ja que aquesta és la seva missió, ell és l'Escollit.
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]