Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Egagròpila
Jorba
 
Inici: Canto jo i la muntanya balla

Capítol 1 Sembra.
“Per a les ànimes és mort arribar a ser aigua, per a l’aigua és mort arribar a ser terra, i de la terra neix l’aigua, de l’aigua l’ànima.”

Heràclit d'Efes.



Carta d'un gerrer a la seva germana.

Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec. En els nostres ventres portavem esperança i desgràcia, vida i mort: aigua i foc. Què ens importava a nosaltres cremar boscos i prats, si ballavem lliures al ritme del vent? Què més ens donava que cresquessin el blat o el sègol per la puja que vessavem, si tots els éssers que coneixíem eren l’àguila i el drac? Primer ressonava la rialla dels nostres trons, que feia tremolar les muntanyes. Després, acariciavem el terra amb els nostres llampecs, i cremavem boscos i prats, i ennegríem la negra pedra amb les llengues del nostre foc. Els arbres cruixien i espetegaven per sota nostre. Una felicitat amarga era la que ens feia riure i plorar alhora, i ens desfèiem en llàgrimes de pluja sobre el mateix foc que havíem encès, mentre sonava encara la nostra rialla atronadora. 

I mentre el nostre cos de broma i boira moria desfent-se en una pluja infinita, la nostra ànima pujava, i pujava, i pujava. Passada Geda, la lluna; passat el Sol; passats els estels que cobreixen la cúpula celeste.

La nostra ànima va pujar i pujar, fins a arribar a l’Ereathan, on Fagolur, Senyor de la Llum, l’únic déu digne de veneració, ens va jutjar per els nostres actes i se’ns va asignar l’ésser que mereixíem. Fagolur ens va crear un cos nou i una ànima nova. Així vam tornar a néixer, i ara som els que som.

No ho oblidis, germana. La vida no és un regal, és una prova. La mort no és la fi, és l’inici.



Minn.

Minn es va despertar tremolant. La petita i gastada manta de llana amb prou feines el protegia del fred, i aquell hivern estava sent especialment cruel.

Amb els ulls oberts i mirant al sostre, tapant-se com podia, Minn escoltava en el silenci.

El vent, udolant amb ràbia, que s’obria pas entre les escletxes de la teulada.

El feixuc respirar de la seva mare, que dormia al seu costat.

El vent altra vegada.

Silenci.

Un gos bordant en la llunyania, i la corredissa d’algún ratolí a l’altell.

Més silenci.

Els ulls se li van començar a aclucar.

Kanemm li havia explicat setmanes abans que hi havien uns esperits que cantaven per la nit cançons dolces i terribles, que enamoraven als homes i atreien als nens al bosc, on els devoraven. Va badallar. Sentia curiositat per saber com sonarien aquelles veus, si eren tan boniques com es deia…

Així, envoltat d’aquests pensaments, Minn es va adormir. 

Es va despertar de cop. El vent altra vegada. Udolava, atormentat. Com si demanés clemència. Un calfred va tocar l’esquena de Minn. Una barreja de fred i de por. El vent va seguir planyent-se durant una estona.

Quan els laments van callar, un nou so es va seguir escoltant, una nota llunyana, estàtica i constant. No un udol, com el del vent. Aquell so no feia por. Era bonic. La veu d’una dona. Molt bella; tant, que no semblava humana. Recordava al constant brollar de l’aigua del rierol, i al cant de la merla al capvespre, i a les cançons de bressol que cantava la seva mare quan ell era més petit. El cant l’abraçava, l’embolcallava com una manta. Sense saber perquè, es va alçar. Amb la manta a les mans, va obrir la porta de casa, i va sortir. Ja no sentia la respiració de la seva mare, ni els ratolins a l’altell. Descalç, va travessar els carrers. Va passar la plaça i l’edifici del gremi, amb la torre amb campanes que ell no havia sentit mai repicar, i el lladruc del gos. Quan va arribar a l’entrada del bosc es va aturar un moment. Ja no s’escoltaven els udols del vent. El petit poble de Gessín havia quedat lluny, i amb ell, tot allò que solia sentir per la nit. Ara només sentia la càlida veu que cantava per a ell amb notes dolçes, acompanyada de xiuxiuejos que el cridaven per el seu nom. Va entrar al bosc, a poc a poc, amb la mirada fixa en l’infinit i l’oïda atenta.

S’havia enamorat d’aquell cant dolç. Dolç i terrible.





Ahgaara-Mir.

Escrutant l’horitzó des de proa, amb els braços creuats, Dakägern restava en silenci, pensatiu. La flota de cent vaixells esvelts, amb una única vela quadrada, avançava rabent, deixant cent esteles d’aigua blanca al darrere. El Sol, a ponent, tenyia amb els últims raigs els núvols baixos de color rosa i violat, i feia brillar els escuts apostats a les bandes de cada nau. Havien deixat la pàtria la tarda anterior. Si seguien en línia recta tornarien a veure terra abans de la posta del Sol, però aquesta vegada a proa, allà on es dirigien.

Un mig somriure es va dibuixar en la cara de Dakägern. Viatjant a través del mar, com una llavor portada pel vent, havia arribat una paraula a orelles del regne cap el que es dirigien. Ordotin. El nom del seu clan. Una paraula tant antiga com la Terra mateixa. En la seva llengua significava “rectitud”. Per als pobles veïns volia dir sang. Volia dir foc. Volia dir mort. Això havien sentit. Només rumors, portats per el vent a través del mar.

De reüll va veure com Arlek s’acostava:

— Emuen no et perdonarà. El seu exèrcit és superior al nostre, i no pactarà. Si ataquem Kanar no descansarà fins a aniquilar-nos, no només a nosaltres sinó a tots els clans de l’Est. Ens estem dirigint a la nostra destrucció.

—Ens temen, germà. Els homes de Gaelia ens temen. Emuen també. No ens coneixen, i els homes tenen por d’allò desconegut. I la por els paralitzarà. Abans de que puguin reaccionar, ja ens trobarem al cor del regne. Hem plantat una llavor de paüra en els seus cors. Ara ha de germinar per a destruïr-los, com el corc que podreix la fusta.

El germà gran de Dakägern sospirà:

—La avaricia t’enfosqueix la ment, germà. Pregaré a Begölt, déu del sol, per a que t’il·lumini, i a Buir·Shelm, déu de la guerra, per a que no ens enviis a la perdició.— i amb una salutació militar, Arlek es va retirar.

Dakägern va seguir-lo amb la mirada, meditant les seves paraules. Un bon conseller, Arlek. Bon conseller i bon amic. El sol ja s’enfonsava sota el mar. Faltava poc per a fer-se fosc.

—Terra a proa!!!

—Terra a proa!

Els crits dels vigies de cada vaixell el van fer tornar al món real. Faltaven només uns instants per a arribar a tocar terra. Ara només sentia el repicar de les ones contra la fusta, i els grinyols del màstil dins el bressol del mar.

Ja es veia terra des de coberta. Dakägern podia arribar a veure fins i tot un petit poble costaner. Allà començaria la matança. Dintre de poc repicarien les campanes d’alerta. Després, més tard, s’hi afegirien els crits.





Alair- Hathr. 

El governador de Kanar es trobava tancat a la seva habitació, amb un mapa de la península extès sobre la taula de marfil amb detalls d’or. Un problema greu el preocupava. Els bàrbars de Seth, al sud, s’havien reunit molt durant els últims mesos. Apart, feia temps que entre ells no hi havia guerres, sinó una pau continua i silenciosa, com la que precedeix la tempesta. Havien de ser ells els primers en atacar, o si més no, començar a preparar una defensa que pugués aturar la brutalitat dels ahgaara. Havia comentat tot això a Emuen-Mir, i la seva esperança era que ell també compartís les seves preocupacions. En cas de que els bàrbars es mostressin hostils, s’hauria de buscar el suport del regne d’Uraiag. Alair- Hathr es va passar la ma pel front, bufant. Feia massa que no hi havia guerra. Massa. I la pau és una benedicció, però també una condemna. Els reis s’acomoden, els soldats formen una família, les fargues es refreden.

Tres cops secs a la porta el van interrompre. El governador va alçar la mirada, estranyat. No esperava el missatger reial tan d’hora.

—Endavant!

Es va obrir la porta.

—Emuen I, Mir de Gaelia-Tur, envia un missatge a Alair- Hathr, governador de Kanar.

El missatger entregà un papir ben enrotllat amb una cinta de seda negra i el segell del rei marcat en lacre carmesí. Un cop el governador l’hagué pres, el missatger, sense esperar resposta, es retirà. Alair es va sentar i arrancà amb cura el lacre amb una barreja de temor i ansietat. Desplegà curosament el papir i el deixà sobre la taula, aguantant els extrems amb les mans. Llegia així:



Emuen-Mir I, senyor de Gaelia-Tur, es dirigeix al Hathr de la regió de Kanar.

Tinc presents les preocupacions de les que m’escrius, i les entenc. Els pobles de més enllà de Bughur-Hor estan forjant aliançes entre ells, sigui per acabar amb la guerra, sigui per començar-ne una de més brutal.

No podem, però, declarar guerra sense justificació alguna. Fer-ho representaria mal per al meu poble i alerta innecessària per al regne veí, Uraiag. La aliança entre bàrbars no té perquè ser vista com una cosa dolenta, Alair. Potser en un futur es pot acabar pactant amb ells, o fins i tot convertir-nos en aliats dels clans de l’Est.

Crec, per tant, erm el fet d’intentar qualsevol tipus d’atac contra uns veïns que, tot i haver canviat de costums, no han presentat cap tipus d’amenaça fins ara fora de rumors i calúmnies. El millor que podem fer en aquests moments és esperar a que la llavor germini per a saber si és de blat o de jull.

Emuen-Mir I, senyor de Gaelia-Tur, saluda al Hathr de la regió de Kanar.



Les mans li tremolaven. L’atac dels ahgaara era imminent, i tot i així el rei es mostrava indisposat a acceptar aquella realitat. Tota esperança s’havia esvaït. Emuen I era un boig. No dels que enviaven a una nació a la perdició en la guerra, sinó en la pau. Una pau de bojos.

En aquell moment es van sentir crits a la porta de la seva residència, un pas ferm i precipitat fins la seva habitació. Tres cops sonors a la porta, que ressonaren per tota la habitació.

—Qui és?— posant-se recte, el governador va intentar conservar la decència que li pertocava. Va obrir la porta un soldat, pantejant, vestit amb l’uniforme de l’exèrcit i cara vermella i alarmada.

—Senyor, els ahgaara... han...— el governador es va alçar.

—Respira, soldat. 

—Han atacat Kanar... els pobles... Gessín... Hannan...  els ahgaara ens... ens han declarat la guerra...

Alair va trontollar. Es va agafar al braç de la cadira.

—B..Bé... soldat... espera noves ordres... pots retirar-te...

Tan bon punt es tancà la porta, el governador, fent una ganyota de pànic, es va desplomar sobre el seient. La llavor del terror havia germinat.
 Comenta
 
Capítol 2 Sega.
La mort és dolça; però la seva avantsala, cruel.

Camilo José Cela

Minn.

No notava les pedres que li agullonaven els peus nus. No notava els matolls que, com raquítiques mans de bèstia, l’esgarrapaven i el burxaven i li desgarraven la roba. No sentia el vent glaçat, que li tallava els llavis i li congelava les mans i li feia plorar els ulls. No notava el cor dèbil i malalt, que palpitava amb dificultat. No veia que la negror del bosc, com un animal afamat, l’engolia a poc a poc, fins que les verdes fulles dels arbres, i la gebrada blanca que cruixia sota els seus peus, i les gavarreres vermelles i taronges dels rosers silvestres es tornaven totes del mateix color. Color de fosca. Només brillava un punt, una veu. Una veu dolça, deliciosa, que cantava, i cantava, i prometia felicitat, i creava desig.

Una passa. Una altra. Una altra. El cant sempre era allà, lluny, esperant-lo, cridant-lo. La ment se li començava a enterbolir de pur esgotament. I així, mentre el cap li donava voltes, un nou so es va afegir al cant. Una nota alternada i irregular que va començar com un murmuri llunyà, com la remor del mar. Un so intermitent que va anar engrandint-se, creixent, i creixent, i creixent, i es feia pesat, i estrident, i dissonant, fins a ofegar la delicadesa del cant. Fins a sonar per sobre de tot altre so i apagar-lo. Com qui agafa una alenada d’aire al sortir de l’aigua, Minn va despertar de l’encanteri. I aleshores, de cop, va notar les fiblades, i les ferides i els talls, i el fred, i la negror, i el repicar de les campanes, i una mescla d’espant i dolor el va travessar com una daga, i va caure al terra retorçant-se com un cuc.

Va estar molta estona així, gemegant, amb la galta notant l’herba glaçada i els ulls ben oberts, abraçant-se les cames, fins que ja no li quedaven llàgrimes i plorar feia mal. Sentia crits en la llunyania. La por, fent-se espai dintre el pit, li aixafava el cor, que bategava sense parar. Va tossir, fins a quedar-se sense aire, tacant amb un esquitx de sang la puresa del gebre. Li faltava aire. Aire. Els ulls del nen es van tancar, i amb el rostre amarat de suor i el cor palpitant amb força, va perdre el coneixement.

Al fons, davant els penya-segats i els rompents que partien les ones, s’alçava en silenci un poble desolat. L’acompanyaven en el dol el crepitar del foc i la llum de la lluna. Al bell mig de les runes de pedra negra i fusta cremada, s’alçava, solitaria i esvelta, la torre del campanar, que repicava encara quan, en un rampell de furia, el vent entrava per els finestrals i feia dansar suaument la campana. Les seves bigues, fusta ennegrida i calcinada pel foc, gemegaven i espetegaven esporàdicament. A mitjanit, trencant el silenci més absolut amb un cruixit eixordador de pedra i estelles, la base del campanar va esfondrar-se. La part superior, vacil·lant per un instant, va seguir-la, desfent-se com si fos d’aigua, i la campana, llençant un últim plor a l’aire, va quedar enterrada sota un mar de roca partida. Un núvol d’espurnes, fum i pols, l’últim vestigi d’un poble sepultat sota la cendra.



Sayr·Dakägern.

Dakägern mirava detenidament al cim del turó. Escrutant-lo amb pausa i atenció. Pujava amb un exèrcit de tres mil homes. Si un batalló l’atacava des de dalt, la cosa es podia complicar. Tenia ventatge numèrica, ja que Sayr·Kuruym havia atacat la península per l’altra banda al mateix temps que ell, dividint l’exèrcit enemic en dos. Aquest pensament el va confortar. Un moviment a la punta del promontori caçat de reüll el va posar en alerta. Els seus temors s’havien confirmat. Els esperaven. Alguna cosa anava malament, però. Éren molts. Màsses.

Dalt del cim, com estàtues infernals, una filera de punts negres va començar a aparèixer pel perfil que marcava la carena. Homes. Cavallers de Gaelia. Les seves banderes, meitat color de sang, meitat color de cendra, onejaven al vent. En els seus escuts, tres àligues rampants color sabre sobre un camp de gules. Centenars de cavalls nerviosos, esbufegant baf blanc pels narius a l’espera d’una ordre, un senyal. Centenars d’elms inexpresius de fred acer observant des del cim del promontori. Centenars de llances abaixades, amenaçadores. Centenars d’enemics cobrint mig horitzó en un únic front. Centenars de veus en un únic crit de guerra, gloriós, aterridor, i, al senyal, una sola càrrega pendent avall. Un murmuri que va començar a créixer i a fer-se sentir. L’estrèpit dels cascs destrossant la neu verge.

—Däkagern...—el seu germà panteixava— no podem fer-hi res. Morirem tots. Són milers. Milers.

—Morirem, Arlek. Morirem amb honor. Morirem matant. Homes meus! A la batalla! A morir matant! Contra l’enemic! Contra Gaelia!

Un lleuger tremolor va començar a sacsejar el terra. Un tremolor de peülles i renills, de crits de guerra i de ira. I per sobre, un rugit de tres mil veus, un crit de ràbia i de set de sang, més fort que els trons i que el mar, va oprimir els cors de les bèsties i dels seus genets, que van aferrar-se a les seves llances. El crit dels ahgaara. I l’exèrcit de bàrbars va començar a córrer, també, pendent amunt, cap a la mort, contra els cavalls, que desbocats, galopaven baixant en una carrera vertiginosa, els ulls brillant-los de por. Crits, terror, renills, el tremolar de la terra mateixa. L’impacte va ser brutal. Els cascs aixafaven homes, trencaven cranis. Les llances es partien, travessant el pit de l’enemic, i sonava l’espasa sortint de la veina. Destrals que segaven amb ràbia cames d’homes i ventres d’animals, que piafaven i escopien escumaralls vermellosos abans de desplomar-se agonitzant sobre els atacants. Crits. Xoc de metall contra metall. Olor. Olor de sang, que omplia els pulmons de cada home i de cada bèstia, i deixava un regust dens a la boca. Enmig del fragor de la batalla, tots enemics. Confusió. Dakägern repartia espasades en totes direccions. Salvar la pròpia vida. Costi el que costi. L’esgotament. L’esgotament estava acabant amb ell. De cop va sortir despedit cap endarrere per una força devastadora i va caure d’esquena al terra. Un dolor terrible al costat esquerre, un dolor que palpitava, que el travessava com una espasa candent. Quan es va mirar al pit, va veure una llança clavada enmig d’un toll de sang calenta, que sortia a borbotejos per entre les costelles. Va intentar respirar, però cada alenada era una daga dintre el cos. Buscava aire, desesperat, però els pulmons se li omplien de sang. Es moria. Va pensar en la seva vida, tota la seva vida. No podia ser. No entenia... Aleshores va comprendre que l’havien traït. Que l’havien enviat a la mort, a ell i als seus homes.

—Kuruym...fill de...

No podia agafar aire. La vida se li escapava com aigua entre les mans. Però ja no importava. Res importava, ni tan sols la pròpia vida. Tot estava perdut.

Va quedar amb la boca oberta, cara amunt. Un rostoll més en un camp segat. Els ulls, vidriosos, mirant a l’infinit. Els corbs, olorant la massacre, ja volaven en cercles per sobre del toll de sang i de mort. Tres ocells color de sable sobre un camp de gules.



Emuen-Mir I.

Emuen-Mir, rei de Gaelia, observava la seva ciutat, el seu orgull, des de la finestra de la torre de palau, amb la copa d’or a la mà. Va prendre un glop de vi. Unes passes fermes darrere la porta li van fer desviar la mirada cap a l’entrada de la seva cambra. Tres cops a la fusta. Esperava aquella visita des de feia temps. Apurà la copa abans de donar l’entrada.

—Endavant.

Les portes es van obrir: dos homes de la seva guàrdia personal, escortant un personatge estrany en aquelles terres. Un home de l’Est. Un bàrbar.

—Salutacions, Sayr·Kuruym, el gran rei de les terres d’Oth.

Davant dels seus ulls tenia, per fi, a aquell cuc traïdor. A aquell ser miserable que es feia dir rei.

—Salutacions, Emuen-Mir, rei de Gaelia.

Parlava amb un accent estrany. Amb prou feines l’entenia.

—A aquestes alçades, ja deus saber que a mi la guerra no m’agrada gens. Hi ha pobles que creuen que la guerra dona honor i riquesa. Hi ha reis que disfruten la guerra. Però no jo. La trobo inútil. No vull més riquesa de la que tinc. No vull vessar sang aliena per l’honor propi. —s’omplí la copa altra vegada— M’estimo massa el meu poble. —va beure amb calma, disfrutant cada nota de sabor d’aquell licor deliciós— Gràcies a la teva ajuda ara res amenaça la pau del nostre regne. La guerra és una taca en el cor d’una nació. Tu m’has ajudat a evitar-ne una de llarga.

La sangonera que tenia davant va somriure, ensenyant les dents blanques. Només hi havia una cosa que el repugnés més que els bàrbars: els traïdors.

—Sí. Nosaltres ens podem fer aliats. Gaelia i Oth.

Emuen-Mir somrigué enigmàticament, intentant ocultar el fàstic que li produïa aquell home. “Homuncle del mal...” va pensar “per què així em puguis clavar la daga per l’esquena a mi també, oi?”.

—Una aliança... Les aliançes són de les coses més belles que poden fer dos regnes. Les aliançes i les unions. Ajuden al creixement dels regnes, esborren les seves diferències, fan perdurar la pau... El regne o rei que les trenqui no mereix la mort, però si un despreci per part dels altres regnes. —Sayr·Kuruym va arrufar les celles, confús— Ara, per tant, com a prova de la nostra aliança i regal cap al nostre aliat, t’ofereixo una modesta ofrena.

Emuen-Mir va deixar la copa d’or sobre la tauleta, traient un petit cofre de fusta amb ornaments de plata, or i perles. Els ulls de Kuruym van brillar d’avaricia, sense adonar-se de que els soldats que havien estat a la porta ara avançaven unes passes fins a ell.

—Aquest present simbolitza l’aliança entre Oth i Gaelia. Una aliança eterna!

Sayr·Kuruym va agafar el cofre, olorant mentre l’obria l’or, els robins, els... Un munt de sorra. Res més. Els dos guardes el van agafar per els braços, aferrant-lo amb força. El cofre va caure a terra amb un cop sec, escampant la sorra pel terra de palau.

—Una aliança! —va prosseguir el rei de Gaelia, mirant ara amb una barreja d’odi i felicitat a la rata miserable que es retorçava cridant, subjectat fortament per la seva escorta— El que les trenqui no mereix la mort, mereix la tortura!

En un moviment fred i ràpid, el soldat que l’aferrava per la dreta va treure una daga del cinturó i el va degollar. Aleshores Emuen se li va acostar i li va dir a cau d’orella, com en confidència:

—Amb tu, però, seré misericordiós.

Sayr·Kuruym, rei dels bàrbars, va morir com el bestiar: degollat i sacsejant les cames com un porc. La sang, densa i fosca, brollava del coll fins a caure sobre el terra blanc, impregnant la sala amb la seva olor.

Emuen-Mir, donant-se la volta per a seguir contemplant la ciutat, va agafar la copa de vi i la va apurar d’un glop.

—Que treguin el cos d’aquest indecent i el llencin als gossos.

No deixaria ni rastre d’aquell regne podrit. A civilitzacions així és millor esborrar-les de la història. Buidà la gerra dins la copa.

—I que portin més vi!

Mirà dins la copa. Aquell vi era realment bo. L’olorà i arrufà el nas. Hauria de fer netejar la sang del terra.
 Comenta
 
Capítol 3
Sempre hi ha flors per a aquells que les desitgen veure.

Henri Matisse



Minn.

El va despertar la llum del sol, filtrant-se a través de la tela que cobria la petita finestra, i va pensar per un moment que es trobava al seu llit, amb la mare. Que tot havia estat un somni. El bel de les ovelles, a prop, i el cant de la cadernera. L’olor a terra humida i a flors de canola. Olor de camp. No. No era a casa. Va intentar incorporar-se del llit en el que dormia, però una fiblada al cor el va fer tombar altra vegada, deixant escapar un esgarip ofegat. Estava esgotat. Mentre tornava a adormir-se, va pensar en casa seva. La seva mare l’estaria esperant. Amb els ulls aclucats, va somriure. I per primera vegada en molts dies, els somnis de Minn van ser dolços i agradables.

Quan va despertar de nou va notar que hi havia algú a la petita habitació on dormia. No el veia perquè no volia tornar a incorporar-se, però sentia el so de plats i d’un foc, que omplia la petita estança de fum i d’olor. Va fer, doncs, un esforç, i amb un gemec apagat, va aconseguir seure al llit. Era un home, que s’estava d’esquena menjant una poma. Vestit amb un barret rodó que li va cridar l’atenció, una camisa de llana grisa i vella però tractada amb cura i uns pantalons de pell de cabra apedaçats en alguns llocs. Un pastor. Quan es va girar cap a ell, li va poder veure la cara. Tenia uns ulls blaus i penetrants. La barba, densa i negra, cuidada, deixava veure els llavis molsuts. Somreia.

—Com et trobes?—va tirar el cor per la porta oberta.

—Bé.

Tenia la veu aspra i rogallosa, i li feia mal la gola al parlar. El pastor va tornar a somriure, i, girant-se, es va acotar amb un esbufec per a treure l’olla fumejant del foc.

—Quan et vaig trobar al bosc, ara ja fa unes dues setmanes, vaig pensar que moriries. Estaves més fred que el glaç.—va posar l’olla sobre petita taula de fusta— Vas tenir febre molts dies. Gràcies a Déu encara estàs viu. T’he de preguntar moltes coses... però no, no, ara has d’acabar de recuperar-te, menjar una mica, i dormir.

Minn va passar una altra setmana vivint amb el pastor, mentre s’anava recuperant, i la febre no va tornar a aparèixer. Es deia Selaan. Un nom humil però bonic, pensava Minn. Parlaven poc, fins i tot quan ell ja es trobava més bé. Quan, un matí, Selaan va veure que el nen ja tenia prou força per a tornar a casa, el va acomiadar.

—Minn—va dir, acotat davant seu.—Ara has de marxar. La teva mare t’espera, segurament ja t’ha donat per perdut. Ves, que no pateixi més per tu. Hauràs de seguir el camí de terra que ressegueix els camps de canola. Si et perds, no t’espantis. Busca els camps de flors grogues i segueix el camí. Les abelles t’hi portaràn.

El nen va marxar, per el mateix lloc per el qual, setmanes abans, l’havien portat. Un mateix camí completament diferent. Els camps, desperts per l’esclat de la primavera, deixant enrere el llençol blanc de l’hivern. Les flors, obertes. Els ocells, enamorats. Les formigues, diligents, buscant gra a cada indret. Va trobar el camí de terra i els camps de flors. Era preciós. Mars d’or i de verd, que cobrien l’horitzó amb un olor a primavera que embriagava. Milers d’abelles amunt i avall, atrafegades. Aviat va trobar altres flors, i va pensar en fer-li un ram a la mare. A la mare li agradaven molt, les flors, sobretot si els en hi portava ell. Les margarides, i les dents de lleó, i tots els altres colors sense nom que omplen els rams infantils. Minn, amb pausa i atenció, va començar a collir-ne. A ell, com a la seva mare, també li agradaven les flors, i les olorava totes abans de posarles al ram. Les roselles, però, les collia amb cura per no trencar-les, i no les olorava per a que no els caiguessin els pètals. Les flors de canola, les grogues i, algunes, blanques, no les collia, sinó que s’ajupia i mirava una estona com les abelles n’entraven i en sortien, sense fer-li gaire cas. Feien l’olor de la casa d’en Selaan. Anà collint flors fins que no n’hi cabien més a les mans, seguint el camí de terra que resseguia els camps de flors grogues.

Passada una estona, veié al fons del camí, un núvol de pols petit, però que anava creixent. Quan estigueren més a prop, els va veure. S’acostaven uns homes, muntant cavalls, vestits d’acer que brillava com el Sol. Estandarts vermells i negres, color de sang i de cendra. Minn es va quedar quiet, a la vora del camí i el ram de flors a la mà. Eren cavallers.

Es van aturar davant el nen enmig de la polseguera i de l'esbufec dels cavalls, quan el del capdavant, que semblava el capità, hagué donat la ordre. Hi va haver un moment de silenci. El capità va parlar el primer.

—D’on ets, noi?

—De Gessín, un poblet a la vora del mar. A prop de Hannan— silenci —. Em vaig perdre fa un temps i ara hi estic tornant.

Més silenci. Els cavallers ara semblaven estàtues d’acer, immòbils i silencioses, amb les cares serioses i entristides. Només se sentien les carícies de l’herba per una brisa suau.

—Em vaig perdre...

—Els pobles de la vora del mar ja no existeixen. Gessín tampoc.

De cop, per a Minn el món es va enfonsar. Veia com el cavaller parlava, però ell ja no l’escoltava. El ram de flors va caure a terra. No volia entendre, però tot i així, de cop, ara entenia. Ara ho entenia tot. Només sentia el seu cor, que bategava lent, molt fort, a punt de rebentar, com un tambor infernal. I la campana. Tornava a sentir el seu lament. I els crits, crits d’agonia. Els crits de la seva mare. Es va ennuegar i va vomitar a un costat. No podia ser. El seu poble. Casa. La mare. Els ulls se li van omplir d’amargor. Perquè entenia? No volia entendre. No ho volia.

El cavaller va baixar de la montura, i, amb un genoll a terra, li va agafar el mentó, eixugant-li la boca i les llàgrimes amb la capa.

—Vine amb mi.

Quan el cavaller va tornar a donar l’ordre, els genets es van posar en marxa. Minn, abraçat a la seva esquena, plorava en silenci. Deixava enrere el seu llit, la seva mare i els ratolins de l’altell. Els carrerons de Gessín, l’ajuntament amb el campanar, i els lladrucs d’aquell gos que vivia al carrer. La dolça veu i els crits amargs. Els esbarzers i les flors. El terror de la campana i el consol del camp. El bosc de nit. El bosc de dia. La joia, la pau, la sang, la guerra, el foc i la neu. Només seguia amb ell, enemic fidel, el dolor. Dolor al cor, que el feia plorar de ràbia i d’impotència.

Al bell mig del camí va quedar un ram de flors, trepitjat, cobert de pols i d’oblit. Els pètals de les roselles, estesos pel terra, es van enlairar un instant, dansant amb el vent. Una dansa lenta. Lenta i trista.



Carta d’un guerrer a la seva germana. (final)

El pare ens ha comandat com sempre feia ell, aconseguint una victoria devastadora. No hi ha hagut joia per aquesta victòria, però. Hi ha hagut llàgrimes. Dels seus soldats i del seu fill. L’hem plorat fins que ja no es podia plorar. Ha rebut un homenatge digne del rei, envoltat del dolor d’aquells que l’estimaven. Ha mort amb honor.

Quan el pare em va adoptar, vaig haver d’aprendre. Aprendre a somriure, tot i la pena, el terror, o la angoixa. Quan vaig arribar a la ciutat, tot era nou. Tot era estrany. Tu em vas ensenyar  el que era l’alegria, fràgil rosella enmig del gel. Em vas tornar a ensenyar el que eren la joia i la pau. La vida. Tant fràgil. Tant forta.

El dia en que el pare em va anunciar amb pena que la meva mare havia mort, el vaig estimar abans de saber qui era. Va ser per un gest. Un gest de compassió d’un general cap a un pobre nen perdut enmig d’un camí de carro, sense pares, sense casa. Quan em va eixugar les llàgrimes amb la seva capa, i em va consolar, i em va cuidar, tot i el dolor i la ràbia i el terror que em produïa la mort, vaig sentir que hi havia esperança. Que no tot estava perdut. I no tot està perdut, perque el pare és ara part de nosaltres. El pare ha mort, però el seu honor i la seva història perduraràn per sempre. En el nostre estandart lluïm l’au fènix, perquè és símbol de la vida. De la vida sense fi. Perquè la mort no és més que un nou naixement.

Tots estem fets per a morir. El naixement és una sentència de mort. Però la mort, la mort del nostre pare, de la meva mare, de tantes i tantes persones que han entregat la seva vida als altres, aquesta mort és la promesa d’una nova vida.

Germana, no ploris més per la mort del pare. Que l’amargor no ofegi l’esperança. Perquè fins i tot quan el Sol s’amaga darrere de la lluna, fins i tot aleshores, hi ha esperança. Perquè el Sol, encara que amagat, hi és. L’amargor no pot ofegar-lo.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]