Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Oneirataxia
Oliva
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Resiliència
I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels infants, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la xiqueta, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

-Per què plores?- li va preguntar Kafka a la xiqueta. No s’hagués aturat sinó haguera sigut perquè era l’única persona trista, l’única xiqueta sense jugar. Ella era la peça que trencava amb l’angoixant harmonia sospirada per gent rient, de semblant feliç, o almenys provant a creure-s’ho i així demostrar-ho; volien oblidar els seus vertaders problemes durant una estona, aquells que no  desapareixerien intentant oblidar-los.

Realment ell no esperava ninguna resposta d’ella, total, feia temps que ningú li parlava, havia acabat esvaint-se d’una societat que tampoc el buscava. No havia trobat cap motiu per formar part d’ella, de la gent que pul·lulava d’un costat a un altre. Se’ls mirava com si tots foren ànimes mascarades vagant per les ciutats buscant un perquè, malgrat que era ell qui, com una ànima trista, s’arrossegava buscant trobar una visió, esperant el dia en el que la mort se'n recordara d'ell i se'l emportara d'una vegada per totes. Tant li feia al cel o a l’infern, no tenia manies. Sols volia desaparéixer de la terra, com tothom creia que ja havia fet.

-Es que no trobe els meus pares, i... -va començar a balbotejar paraules per a després començar a plorar amb més força.

Kafka no sabia què fer per a calmar-la. Sols veia el plor incessant i ell, impotent, se sentia incapaç d’aturar aquell malestar. Es va apropar a ella, captivat, encisat per aquella mirada trencada, una estona més. Va ser aleshores quan va esbrinar que era una nina. Ja no semblava ni petita, malgrat descobrir-se en plena essència humana. I el més segur, encara que fóra trist, podia ser que aquesta xiqueta d’uns quatre o cinc anys se sentira com ell, morta en vida. Si no era així, ell no podia entendre la possibilitat de conversa amb ella. 

-”Què és allò últim que recordes?”, li va preguntar per descartar que estiguera morta. Per alguna estranya raó podia veure’l i parlar-li.

Ella es va parar a pensar un moment quan, de sobte, se li va iluminar la cara però la llum la van apagan unes maleïdes llàgrimes insistents. 

-Sols puc parlar de cares que m’observen constantment. Escolte una veu magistral que diu que pot tractar-me amb cures encara no indagades i que no conclouen en massa raonaments certs.Una extremada foscor em busca i sent com una febra punxant que recorre les meues venes. Però sols puc que estar queta, tranquil·la, en pau. Ara estic ací, plorant… I a tu, què et passa? Com et sents?

-No sé què em passa… no sé tantes coses! Sent una angúnia existencial que em consumeix. Tu d’on ets? Parlem la mateixa llengua, així que almenys ets alemanya, veritat? 

-Potser siga així però no ho sé. El que recorde és una carta i unes veus repetint Nürenberg.

Kafka no sabia com reaccionar. Estaven a 425 km d’aqueixa ciutat que esmentava. Es preguntava com podia ser tot allò...

-Estem a Berlín, estàs molt lluny de casa. No recordes res més?

-No. Sols sent un so intermitent, infinit, que no m’abandona. El meu cap vol que surta però no ho aconseguisc. Almenys, ara ja no plore.

Kafka li va suggerir quedar-se amb ell mentre cavilaven alguna història sensata que soldara els caps solts que li fustigaven l’ànima. Kafka sospitava quina malaltia invaïa aquella nina. Però,si resultava ser que vivia a Nüremberg, com havia acabat a Steglitz? Era una pregunta sobre la qual no  sabia esbrinar quina podria ser la resposta correcta ja que totes en les que havia pensat eren totalment irreals, impossibles.  

La xiqueta va acceptar la seua invitació doncs no podia fer res més. No  tenia amb qui anar i Kafka havia sigut l’única persona que s’havia parat  a veure què li passava. Es van quedar una bona estona al parc mentre la xiqueta jugava als gronxadors. Corria cap a dalt i cap a baix, de costat  a costat, rient a tota hora. En aquell moment semblava una més d’aquella societat falsa que sols es preocupava per aparentar tenir una vida sense preocupacions. I ocupacions? Acàs viuen o sols existeixen? Eren qüestions que li rondaven pel cap a Kafka tots els dies.

Entre rialles i estones jugant al parc va passar el matí ràpidament. Com la nena havia acceptat quedar-se amb ell mentre buscaven una resposta a aquest misteri, van decidir anar a algun lloc a dinar.Com que es trobaven pel Lichterfelde West van fer cap a un café on la senyora qui ho duia era coneguda per la seua sopa de verdures que tantes boques i ànimes havia alimentat en temps de conflictes. Després de dinar van decidir anar a passejar i conversar amb la xiqueta per veure si recordava alguna cosa més per tal de trobar respostes a les preguntes que havien sorgit després de tot aquell matí tan rebolicat. Pensant-ho bé, Kafka s’acababa d’adonar que havia estat tant de temps submergit dins els seus pensaments que ni tan sols li havia preguntat el seu nom.

-I dis-me bonica, com et diuen?

-No t’ho sabria dir realment bé… em venen records foscos i espere una resposta contundent quan vull dir com em diuen però, no ho sé...i desitge tant donar resposta…

Va acabar dient-ho amb un tímid somriure.

La xiqueta va tancar el ulls i va començar a posar cares estranyes. Kafka va suposar que estaria tractant de recordar. De sobte va caure de genolls i amb les mans al cap va començar a cridar com si estigués jugant-se la vida amb eixe bram. Estava cridant d’una manera que tan sols escoltant-la a Kafka li van començar a fer mal les orelles.

Va anar a veure què li estava ocorrent, la va sacsejar per vore si reaccionava sense cap resultat. En aquell moment Kafka va agrair que ningú els pogués escoltar ja que estaven just en una part tan lluny de la ciutat que semblava que estigués abandonada. La xiqueta va començar a plorar però també a murmurar coses pero tan fluixet i barbotejant que no se li entenia res. 

La xiqueta va  estar així uns 30 segons més, temps que se li va fer infinit a Kafka doncs sentir eixos alarits i veure-la sofrir d'aquella manera era insuportable. Finalment va parar de cridar. Es va quedar uns segons mirant al sol amb la mirada perduda. Semblava que no sabia ni on estava.

-Com et trobes? - En dirigir-li  la paraula es va espantar i va mirar a Kafka amb una cara de terror pur però de seguida va tornar a com estava abans de que li hagués agafat aquell atac i es va recomposar com si no hagués ocorregut res. 

-Ja estic bé.

Tan prompte va acabar de parlar, va caure desplomada al sol. Kafka, afortunadament, va reaccionar a temps per tal de poder agafar-la abans què caigués i es colpejara el cap i es fes més mal. 

Ràpidament la va protegir amb els braços, la va alçar i se la va endur a la casa on ell vivia. La va deixar descansant al seu llit i va esperar fins que es despertara. 

Aquella nina malferida d’esperit va descansar sense despertar en tot el que quedava de dia. Kafka no es va estranyar perquè s’imaginava que hauria tingut un dia molt cansat, ple de situacions inesperades, exposada a elles per primera vegada.Com no anava a estar exhausta i necessitada de fer de la son un camí d’eixida? Quan Kafka va despertar encara estava dormida, però al cap d'una estona es va despertar. 

-On estic? Què ha passat?- va començar a mirar per tota l'habitació buscant alguna cosa que li fóra familiar, però per òbvies raons, no va trobar res. Sols Kafka, mirant-la fixament.

-Estàs a ma casa, tranquil·la. Què és l’últim que recordes?

-Trobe que parlar amb tu i… Ah!-Va tornar a cridar de dolor agafant-se el cap amb les dues mans, encara que esta vegada sols havia sigut menys d’un segons.

- Em fa molt de mal el cap, no sé que és l’últim que recorde. En provar a recordar-ho, el cap em pega unes punxades intenses i doloroses.

-Val, doncs tranquil·la, prova a quedar-te descansant. Com has dormit? Com et trobes?

-Bé, més o menys, em fa molt de mal el cos, sobretot el cap. Note com si unes agulles estigueren perforant-me el cervell sense deixar-me ni retindre informació ni recordar-ne.

-Aleshores no has de moure’t del llit. Ara et portaré el desdejuni i tu intenta no sobreesforçar-te, no vaja a ser que et tornes a desmaiar. 

Kafka la va deixar descansar i la nina es va esvair… no hi havia ni nina ni res que la recordara…

Kafka havia caigut al terra. Un núvol immens l’havia atrapat i no el deixava anar. Tot jagut al terra gemegava i no se l’entenia.Uns crits llunyans el van tornar a la consciència però, eren vertaders? eren reals?

De sobte, un silenci i una calma van invair l’espai. Kakfa va obrir els ulls i ho va veure clar: jeia a la cambra del café on prenia la sopa cada dia i, al seu costat, una nina, desfeta pel pas del temps, pel dolor de moments amargs viscuts o, si no, compartits amb eixa gent amb qui ell no volia estar però amb qui? Després d’un malson, es va despertar al seu costat. Qui seria aquella nina? 

 
 Comenta
 
Capítol 2 Rasasvada
Un any després, Kafka seguia igual, amb els mateixos dubtes, amb els mateixos pensaments i amb la mateixa nina que jeia sentada damunt de la seua tauleta de nit.

Totes les nits des d’aquell dia tan estrany pensava el mateix, “què havia succeït?” 

El que havia viscut era realitat o sols una ximplera mentida? I si era sols una farsa, com havia arribat a les seues mans aquella nina? 

Totes aquestes  preguntes havien persistit  a  la  seua  memòria fent l’any fastigós. Quan es va “despertar” en aquella cafeteria i va veure sols una nina, l’esperit li va caure al terra. L’atrapava una immensa pena que li anava a consumir l’ànima lentament. Aquella xiqueta havia sigut l’única persona amb qui havia establert una relació que per a ell, sensata però tal vegada més idealitzada, mai l’havia aconseguida amb ningú. 

Per aquesta raó quan va tornar d’aquella estranya realitat  fictícia de la seua ment, il·lusionat, però, va sentir una abrumadora soledat.

Aquell dia se sentia diferent. Potser era perquè just feia un any que havia experimentat aquella curiosa i ingènua realitat. Ja era 20 de juliol una altra vegada, curiosament era el solstici d’estiu, el dia de l’any que més hores de sol tenia, encara  que eixa radiant llum del sol no enlluernava la foscor de la seua ànima. O pot ser si?

Kafka va anar al parc Steglitz, com de costum. En el camí cap al parc, sempre passava pel  costat d’una tenda de  joguines  bastant famosa a tota  Alemanya. Sempre s’aturava a  observar les nines  buscant-ne  alguna  semblança que compartira amb la nina dels seus ulls, la que sols ell veia. Curiosament  aquell dia va  veure una nina a l’aparador que era idèntica a la d’aquella cafeteria.

Sense dubtar-ho ni un moment, va entrar a la tenda i va preguntar quant de temps feia des que la nina estava a la venda. Aquella podia ser l’única pista que  l’apropara al misteri fatigant que se’l menjava, aquell corc incessant.  En entrar a la botiga  el va atendre de seguida una dependenta.

-Bones… estic interessat en aquesta nina de cabells rossos, la que duu un vestit  blau amb puntes...

-Aquesta nina fou feta fa 30 anys  i enguany l’han tornada a fabricar. Malgrat la versemblaça, hi ha una subtil diferència a les  costures. Com veu vosté,  és l'etiqueta que tenen totes les  nostres nines i peluixos, la que duen al seu costat. Mentre que la nina  original té una etiqueta amb el bord daurat, aquesta és molt simple i tan sols posa el nom de  la jogueteria.

-I quan va començar a vendre’s la nova versió de la nina?-Doncs resulta  que  ha eixit a principis d’aquesta setmana, hui és el primer dia que  la  tenim ací.

-I quan va eixir la edició per a celebrar el 30 aniversari, es venia ja per tota Alemanya o sols en algunes regions?

-Bo, si mal  no recorde, en aquells anys sols hi havia  jogueteries per les regions de Baviera, Turingia i Sajonia. Si puc preguntar, com és que té tant d'interès per aquestes nines?

-Ah, realment és perquè una amiga em va regalar una nina molt semblant i en veure-la aquesta hui a l’aparador, no podia perdre l’oportunitat d’informar-me sobre ella perquè tristament he perdut tot contacte amb aquesta amiga meua.

-Oh, sent molt haver-li preguntat. Doncs si vol, si em duu  la nina, si l’etiqueta està ben conservada, podria dir-li de quina zona és exactament. Hi ha uns dígits que fan referència a la jogueteria d’on va començar a vendre’s.

-Doncs si realment és així, em faries un gran favor... és l’últim que em queda d’ella i tota informació possible em faria tan feliç...- li va acabar Kafka dient amb un trist somriure.

El recull de dades que puguera aconseguir el conduirien al seu únic i desitjat fi: descobrir la nina i descansar l’angoixa interna que incansable l’anava deteriorant, consumint…

Com podia ser? Per què? Una nina? Una joguina innocent? O perversa?

Kafka es va acabar acomiadant i dient-li que a l’endemà li portaria la nina.

Va anar al parc amb l'esperança de tornar a veure a la xiqueta perquè ell tenia el sentiment intern: no podia ser casualitat que just el dia en què feia un any d’aquella experiència indescriptible, tal vegada una jugada estranya de la seua ment, com un somni, aquella nina estiguera allí, al mostrador d'una jogueteria camí al parc. Per moments s’anava angoixant, més preguntes marejant-lo, no ho suportava per més temps. Malgrat tot, trobaria alguna resposta? 

Kafka va passar tot el matí esperant desesperat. Les hores passaven com caragols per una barana seca, mig trencada… Segut a un banc volia dessistir, marxar, fugir! Ningú passava pel parc. La remor de les fulles dels arbres era allò únic que se sentia. Enfambrat i decebut, aquell Kafka il·lusionat s’havia esvaït i va marxar cap a casa.

Aquella nit li va semblar molt curiosa, estava  tranquil, per primera vegada en molt de temps sentia pau. No sabia per què en compte d’estar trist, com havia estat tot el camí fins arribar a casa, se sentia així. Després de sopar i seure al llit per llegir un poc abans de dormir, un sentiment de tranquil·litat es va apoderar d’ell completament, sense res que el pogués pertorbar. Aquell dia es va poder dormir amb el sentiment de què tot anava a estar bé.

-Kafka…- una veu suau d’una xica el va començar a cridar- Kafka…- la veu començava a retombar  a  dins del seu cap, cada vegada més fort- Kafka!

Amb aquell crit final Kafka es va despertar sobresaltat i en alçar la vista  buscant a la propietària d’aquell crit, es va trobar a una xica de  cabells rossos i la pell  molt blanca i fina amb uns ulls color gris  que captivaven tot aquell amb qui els seus ulls connectaren.

-Qui ets tu i com has arribat fins ací?- Kafka no sabia ni com les paraules havien  arribat a eixir de la seua boca. No entenia com era possible que eixa xica estigués en la seua habitació.

-No em recordes Kafka?- la veu de la xica era encisadora i en menys d’un segon tenia a Kafka captivat. Ell, sense paraules, tan sols va poder negar amb el cap.- Estàs segur?

Acte seguit li va tocar la galta i de sobte tot es va tornar obscur. Una llum va  aparèixer al final d’un corredor. Kafka va començar a córrer cap  a la llum. En arribar-hi, va veure a un xiquet dins d'una habitació que semblava ser un hospital. Però, no era un xiquet qualsevol, era ell. Com era possible que ell no recordara res d’haver estat a un hospital de menut?

A l'habitació on estava el xiquet va entrar una xiqueta de més o menys la mateixa edat que el xiquet, uns quatre o cinc anys. Al principi no va caure, però al cap d’una estona mentre observava com els xiquets  parlaven, reien i jugaven amb la mateixa nina que ell tenia, se’n va adonar què eixa xiqueta era la que ell havia conegut al parc.

Kafka no deixava de preguntar-se com havia sigut possible això. Ara ho rumiava bé, li va vindre a la ment el seu primer record d’infantesa, quan tenia uns set o huit anys. Però, no sabia si això eren records perduts a dins del seu inconscient o sols imaginacions seues. 

De sobte, la imatge dels dos xiquets parlant i rient va canviar a una de la nena, però amb uns quatre anys més, sola, en una habitació connectada a goters i amb una dona al seu costat plorant desconsoladament. Kafka no podia saber què estava passant ja que sols podia veure, no escoltar el que ocorria  dins de l’escena. No sabia que estava succeint, ni si era un somni o records que estava visualitzant com si fóra una estranya tercera persona. Encara que el dubte que més espai ocupava dins la ment de Kafka era que, si eixa era la mateixa persona que se li havia aparegut feia un any, com era possible que ella estigués en aquell hospital amb ell quan era menut?

L’escena va tornar a canviar i  Kafka sols sentia  com el cap anava a explotar-li d’un moment a altre. Ara al llit de l’hospital sols es veia a la mateixa xica d’abans, aquella que havia aparegut en la seua habitació, connectada a cables, rodejada de metges que no paraven de fer-li una prova darrere d’una altra. De sobte, Kafka no va poder més, va notar com els seus ulls anaven tancant-se poc a poc, com un cansament inexplicable s’apoderava poc a poc d’ell, consumint-lo fins que no va poder mantindre’s dret i va caure desplomat al sòl.

Va obrir els ulls per  trobar-se a la mateixa xica d’abans que el mirava amb aquells ulls com si poguera veure tot dins seu.

-Ja em recordes? Perquè jo no t’he pogut oblidar.

-No pot ser… Però si tu sols tenies uns quatre o cinc anys fa un any.

-No Kafka, jo puc tindre l’edat que  jo vulga.

En acabar de formular eixes paraules, es va tornar a convertir en aquella xiqueta que havia conegut feia un any.

-Doncs, estic somiant, no?

-No, no ho estàs, el que ocorre és que  jo sóc una  ànima en pena que vague pel món des que tinc set anys a causa del coma en el qual vaig entrar. He estat buscant una altra ànima en pena que em puga ajudar a arribar al meu cos, el que ocorre és que no es tan senzill. Si estic molt de temps en un  mateix lloc podria arribar a desaparèixer i morir.

-I com és que l’any passat no em vas dir res?

-Doncs perquè realment no recordava res i no sé què va  ocórrer, vaig  desaparèixer de sobte del lloc en el que estava i vaig aparèixer en eixe parc i de alguna forma, tan de bo el destí volia que em trobés amb tu,malgrat que ets viu. Vaig oblidar qui era supose perquè vaig viatjar una gran distància. Aquesta vegada he  vingut des de Potsdam, que està més prop.

-Però, com viatges? Com és que has tardat un any? I com que el destí? I aquelles imatges que he vist? Són records meus vertaders?

-El tema de viatjar és com si estigués en un somni astral i des de la meua perspectiva, quan no estic interactuant amb algú, el temps ocorre d’una forma diferent a la teua realitat. I dic que és el  destí ja que tu i jo ens vam conèixer quan  teniem quatre anys. Vas sofrir una malaltia amb la qual vas haver d’estar en observació durant un any i vam estar junts fins que vaig  entrar en coma. Aleshores,  els teus pares van decidir que el  millor era canviar-te de ciutat.  Supose que la teua ment ho ha esborrat  per traumàtic... Així que sí, són els teus records vertaders.

-I com puc ajudar-te?

-Recordes la nina que et vaig deixar? Doncs jo viatjaré dins d’ella i tu hauràs de portar-la amb tu fins a l’hospital de Nüremberg, on està el meu cos.

Ras i curt va desaparèixer però Kafka va poder veure com una llum rodejava la nina i no va tenir cap dubte que era  l’ànima de  la xiqueta, que resultava que no era cap xiqueta. Havia trobat algunes respostes a totes les preguntes que tenia, encara que realment no eren les esperades. I una vegada més havia vist con la nina desapareixia davant dels seus ulls. 

Res podia fer. Ara la nina, ja tenia ànima.
 Comenta
 
Capítol 3 Acatalepsy
Obscuritat, tan sols podia veure això. Va començar a córrer cap a un punt de llum I va trobar a la nina que tenia el seu resplandor tirada en mig del corredor, la va agafar i unes veus es van començar a escoltar com si estigueren eixint del sostre: “Corre, corre que t’agafa” “Però tu estàs boja? Per què no fas el que et diu?” “T’agrada sofrir, eh?” 

Cada veu era diferent, i Kafka no entenia sobre que li estaven advertint. De sobte totes les veus van callar i es van  començar a escoltar uns plors, però no sabia d’on venien. Al cap d’uns segons, va notar com els seus braços estaven sent banyats i al fixar-se, se’n va adonar que era la nina qui estava plorat. 

-Què et passa? Per què plores?- sabia que no anava a respondre-li, però igualment va sentir eixe impuls de preguntar-li.

Per a la seua sorpresa, no va respondre, però davant seu van aparèixer unes imatges que preferiria no haver vist mai. En aquestes sols es podia veure  sang, braços mutilats i cames ensangonades, ell intentava buscar alguna altra cosa, però tot era igual: cossos d’homes, de dones, xiquets i xiquetes… Tots  morts, alguns amb punyalades, altres amb el cap obert on es podia veure el cervell, gent amb la panxa oberta i tots els òrgans a la vista… Imatges tan traumàtiques que finalment sols veia el  color roig, no diferenciava ni les formes. 

Finalment, Kafka va despertar del somni per a trobar-se tot el seu braç banyat i l’única explicació que podia donar era que foren les llàgrimes de la nina, però no eren llàgrimes corrents, eren llàgrimes de  sang. Ell no entenia que havia ocorregut, tan sols tenia el pressentiment que el que acabava de somiar no havia sigut tan sols això. En aquell moment, l’únic que podia fer per solventar els seus dubtes era anar a l’hospital de Nüremberg per tal de tornar-li l’ànima a la xica. 

Aquell mateix dia, Kafka va comprar els bitllets de tren per a poder anar a Nüremberg que eren per al dia següent a les cinc de la vesprada. Kafka va passar aquell dia preparant l'equipatge per tal de no tindre cap problema. El seu cap anava a mil, sempre tenia dubtes rondant  dins seu que feien que no pogués estar mai tranquil. No sabia ni el seu nom, no entenia per què no havia recordat mai res en tots aquells anys que havien passat o per què els seus pares no li havien dit mai res. 

Entre pensament i pensament, el dia va passar ràpidament, i quan se’n va adonar, ja eren passades les dotze moment en el qual va poder dormir. 

Al dia següent, tenint encara aquell somni tan estrany present en el seu pensament, va aprofitar que tenia el matí lliure per tal d’anar buscant notícies de feia uns setze anys les quals estigueren relacionats amb menors i foren  a Nüremberg. Es va dirigir a la Biblioteca Nacional per tal de llegir els periòdics que tenien guardats allí. Afortunadament, la biblioteca estava sols a mitja hora caminant i quan va arribar, l’home que estava treballant allí el va  dirigir cap on tenien els periòdics guardats classificats per anys i, al ser la biblioteca nacional, per estats. Si feia els comptes, la xiqueta segurament va entrar en coma feia uns vint anys i es fixava en la roba que la xiqueta duia  en els seus somnis, al ser un vestit de màniga curta, degue passar a l’estiu, per tant es va centrar a mirar els articles publicats entre el 1903 i el 1905 entre juny i agost a l’estat de Baviera. Després de passar tot el matí llegint una gran quantitat de notícies ocorregudes durant els estius d’eixos anys, l’única notícia que va trobar on una xiqueta acabava en coma era de juliol de 1904 i parlava sobre com una parella havia escoltat crits d’una nena menuda a la casa dels seus veïns, van avisar a la  policia i quan aquesta va irrompre en la casa van descobrir com una escena macabra s’havia apoderat d’aquella llar, al moment d’entrar van escoltar un colp i es van posar en alerta a fi que si hi havia algú dins d’aquella casa no eixira. Quan van intentar procedir a investigar què estava ocorrent perquè no s’escoltava absolutament cap soroll, van tropessar amb el primer cos, una dona a que tenia una incisió profunda a la gola i tenia tota la panxa plena de punyalades. Conforme van anar investigant la casa per  veure si trobaven alguna altra cosa més, es van trobar el cos d'una xiqueta menuda d’uns tres anys on hauria sigut la seua habitació, la xiqueta tenia uns moretons molt marcats en el coll cosa que significava que havia mort per asfixia, també es van trobar el cos sense vida de qui hauria sigut el pare encara que a primera vista no li van poder reconèixer la cara ja que estava tota desfigurada, es podia veure com havia rebut múltiples colps amb algun material molt dur, segurament de ferro, que li havia acabat deixant el rostre irreconeixible, a més,  tenia també diverses punyalades per tot el cos incloent una en el coll que segurament hauria sigut la que el hagués matat. Finalment, en una habitació tancada es van trobar a una xiqueta un poc més major que l’anterior que estava tirada en el sòl amb el cap mig obert sagnant. L’únic que se sabia d’aquesta última víctima és que havia sigut l’única que havia quedat en vida, però desafortunadament entrant en un gran coma.

Aquesta era l’única notícia que havia trobat en la qual una xiqueta menuda acabava tenint un coma, però Kafka tenia  el presentimient que aquella història sols havia sigut un conjunt d’assassinats tenebrosos que no anaven a tindre res en comú amb allò que li hagués pogut ocórrer a la nina.

Abatut, Kafka va decidir  tornar a casa després de veure que no anava a trobar res  que li pogués ajudar en el seu problema. 

 Ràpidament  es van fer les quatre de la vesprada i Kafka  va decidir que ja era hora d’anar cap a l’estació per tal de  no perdre el tren. Va agafar la nina amb l'equipatge i es va dirigir cap allí amb un sentiment d’emoció el qual pensava que mai més tornaria a experimentar. 

El tren feia moltes parades i en una d’elles, una xiqueta junt a  qui semblava ser la seua mare van pujar i van seure davant d’ell. Van establir una conversació on Kafka va descobrir que les dos anaven  igual que ell cap a Nüremberg i que la mare es deia Agnes i la filla Leyna. Se'n va adonar que la nena no parava de mirar la nina com si amagués algun secret o com si ja l’hagués vista en alguna part.

-T’agrada la meua  nina?- Kafka no va poder resistir preguntar-li per saber  perquè la mirava d’eixa forma. La xiqueta al veure que li estava  parlant a ella es va intentar amagar darrere del braç de la seua mare.

-No et preocupes Kafka, resulta que és un poc tímida davant de la gent que no coneix. El que ocorre és que s’assembla molt a una nina que té ella en casa, a que sí Leyna?- la xiqueta va assentir amb el cap mentre feia un tímid somriure.

-A més, és la nina que sempre apareix als meus somnis.- va acabar  dient Leyna. 

-Quan  jo tenia la seua edat aquesta nina va eixir com una edició especial per l’aniversari dels 30 anys de la jogueteria i totes les  xiquetes la volíem ja que ens donava la sensació que d’alguna manera estava viva i com pots imaginar va ser prou famosa causant prou rebombori entre totes.

-Ah, no sabia que havia  sigut tan famosa. Per a mi és l’únic record que  em queda de la que va ser la meua amiga d’infantesa i estic  anant a Nüremberg a veure-la i així tornar-li-la.

-Per a mi és la meua millor amiga, a més, cobra vida en els meus somnis i viatgem a llocs als quals no podríem anar si no estiguérem somiant- va exclamar Leyna. Aquelles paraules van deixar  un poc descol·locat a Kafka i no va poder evitar pensar que potser fóra la mateixa ànima que havia anat vagant buscant algú i s’havien acabant fent amigues. - A la meua nina li diuen Astrid, com es  diu la teua?- En aquell moment, Kafka va recordar que realment, encara no sabia ni el seu nom.     

-Bo, realment no té nom ja  que la seua ama no me’l va dir i no vull jo dir-li  un nom que no és el seu.

Van continuar parlant sobre diverses coses fent que el trajecte passara un poc més ràpid. Després de quatre hores de viatge finalment el tren va arribar a Nüremberg i com ja era tard, Kafka va  decidir buscar un hostal on passar la nit i així al dia següent poder dirigir-se a buscar l’hospital en la seua cerca de la xiqueta i veure si podia ajudar-la segons ella deia a eixir del seu coma.

Aquella nit va tornar a tindre un altre somni curiós. Tornava a estar en eixe corredor on tot era obscur, aquesta vegada tenia davant una habitació d’hospital amb un nom escrit en un paper sobre la porta “Ayla Ackerman”, al no saber qui era li va entrar curiositat de saber-ho i que estava ocorrent dins. Tan ràpid com Kafka va tenir eixe pensament, la paret al costat  de la porta es va convertir en un espill i ahí Kafka va poder veure que aquell nom era supossadament el de la xiqueta, que estava connectada a diversos aparells els quals Kafka ignorava per a què servien i estava envoltada d'una gran quantitat de personal sanitari que no paraven de cridar dient que estaven a punt de perdre-la, que començaren a fer-li RCP que si no en qüestió de  segons anava a morir. El metge ho va intentar dues vegades i va començar a dir que no respirava. De sobte, Kafka va veure com un fum negre entrava dins del cos de la xiqueta, però semblava que ningú dels presents en aquella habitació podia notar aquell fet. Tan ràpid com aquell estrany fum va entrar dins de la xiqueta aquesta va pegar una gran inspiració i el metge va començar a exclamar que estava respirant, que s’havia salvat.

Un segon després de que el metge diguera que la  xiqueta s’havia salvat, es va despertar d’aquest altre curiós somni. Kafka estava un poc confós una altra  vegada ja que no sabia si això també eren records o sols un somni per com de surrealista li havia semblat, també tenia l’opció  que fóra un somni mesclat amb records seus i si així era, possiblement el vertader nom de la xiqueta era eixe que havia llegit damunt de la porta: “ Alya Ackerman”. Va  decidir no pegar-li més voltes perquè finalment estava a Nüremberg i havia de buscar l’hospital per tal d’ajudar a la xiqueta i així poder resoldre d’una vegada tots aquells dubtes que havien  estat tan de temps rondinant per dins de la seua ment. Després d'obtenir tota la informació necessària per tal d’arribar a l’hospital, va agafar la nina i es va dirigir cap allí. Mitja hora després va arribar al Heilig-Geist-Spital, afortunadament  l’únic hospital en tota  la ciutat. Només va entrar i es va parar a la recepció i li van preguntar a  qui anava a veure i en aquell moment se'n va adonar que la xiqueta no li havia dit  el seu nom cap de les vegades que l'havia vist, per tant, era el moment de posar a prova els seus somnis i  comprovar si eren somnis o si eren records i per tant reals. 

- Vinc a veure a Alya Ackerman- la xica va  començar a revisar la llista de pacients durant uns segons i finalment Kafka va observar com  el seu rostre mostrava una expressió de sorpresa com si hi hagués alguna cosa que no quadrava.- Està tot bé?

-Sí, tan sols és  que aquesta xica no rep cap visita des que els seus avis van morir fa  dos anys. Exactament tu qui eres?- Es va quedar un poc impactat pel fet  que realment la xiqueta es digués així, el problema ara era que davant d’aquesta pregunta Kafka  no sabia què podia respondre.

-Sóc  un amic d’infantesa, jo  també vaig estar ingressat  ací quan era més menut però me’n vaig haver d’anar anar a viure a Steglitz  i no he pogut vindre a veure-la fins ara. He vingut a portar-li la seua nina  i si teniu els arxius de fa uns vint-i-tres o vint-i-quatre anys, podràs veure  de que jo vaig estar ingressat ací amb ella.

-Val, podries dir-me el teu nom i així ho comprove?

-Sí, Franz Kafka. 

-Vaig a comprovar-ho   i ara torne.- li va mostrar un somriure i  se’n va anar per uns corredors. Va tardar uns  deu o quinze minuts fins que va tornar i finalment.-  Val, tot correcte, està en el arxius que tu vas estar ingressat  durants uns dos anys i que al tindre la mateixa edat compartieu molt de temps  junts. Doncs Alya està en la segona planta habitació 18.- Li va fer un últim somriure  i finalment es va dirigir cap a l’habitació de la xiqueta. 

Finalment  va acabar arribant  a l'habitació de la  xiqueta, estava a possibles segons de  poder descobrir la veritat sobre tot allò que havia  ocorregut durant aquell any. Va decidir entrar i un segons després de  fer-ho i trobar-se a la xica que se li havia aparegut allí feia uns dies gitada  damunt d’aquell llit, la porta es va tancar bruscament. De sobte la nina que tenia  en les seues mans va començar a cremar i no va poder evitar de tirar-la al terra , es va trencar. D’allí dins va tornar a eixir un fum negre, com aquell que havia aparegut en el  seu somni, i aquest es va dirigir cap a la xiqueta entrant per la seua boca. Quan tot el fum va estar dins d’ella la xica va obrir els ulls i el va començar a mirar amb un somriure malèvol.

-Per fi, ja començava a pensar que em quedaria així per sempre, però saps què  Kafka? Que ara sols tinc uns minuts per tal de oferir-li a l’univers una ànima i així compensar el fet que jo estiga viva.- Kafka no  sabia a què es referia, no entenia què estava passant, i la xica se’n va adonar d’això.- Supose que no saps què ocorre, bé, doncs que vas a morir, vaig  a contar-te la història. Alya era la xiqueta que tu vas conèixer de menut quan vas estar ací ingressat, resulta que va sofrir una greu malaltia per la qual realment va morir,  jo, una ànima en pena que vagava per ahí vaig aprofitar eixe moment en el qual ella va morir per apoderar-me del seu cos i així poder tornar a viure. El meu primer problema estava  resolt, ací va ser on va vindre el segon, els seus pares i la seua germana eren insuportables, era horrible viure sent una nena menuda sense que em deixaren fer tot allò que jo volia, així  que vaig decidir matar-los, i tot va anar bé fins que els veïns van decidir cridar a la policia, ahí va ser quan em vaig veure obligada a haver de pegar-me amb algun objecte el cap per tal que  pareguera que a mi també m’havien atacat, l’error ací va ser que vaig acabar entrant en un coma, la meua ànima se n'havia tornat a eixir del cos i ara que tu has fet que la meua ànima tornara a entrar dins d’aquest, ha de morir algú per  tal de mantenir l’equilibri entre els morts i els vius.- Kafka no entenia què estava ocorrent, sols sabia que havia de sortir d’ahí. Va veure com la xica va passar d’estar gitada en el llit a tenir-la agafant-lo pel coll.- Tu no et preocupes, a més  que segurament en uns anys tens a la teua amigueta Leyna acompanyant-te, et pensaves que sols jo he sigut qui s’ha apoderat d’un altre cos després que aquest morira? Doncs estaves molt equivocat, bé, jo els diré als metges que en despertar-me et vas endur  tal sorpresa que se’t va caure la nina , vas tropessar amb les peces trencades i et vas ferir el coll de tal forma que havies mort. Moltes gràcies Kafka. 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]