Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Paula López Ortiz
Sant Vicent del Raspeig
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 La calma
Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.



I els matins, tan dolços...



Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...



El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.



Un regal.



I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.



Aquell silenci...



Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.



Aquell silenci...



El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.



-Aleshores així va començar? Una crida cap al bon camí.



-Sí, bon camí…

-No entenc res

-T’explicaré

Aquells crits destructors de pau cridaven a algú amb desesperació, podrien ser la mateixa definició d’ajuda. Contestant a la seua crida els vaig seguir, fins trobar-me a una petita xiqueta de no més de 8 anys, amb ulls grans, negres com el carbó, quan et miraven, no sols et feien replantejar-te tot l’establit, sinó que t’arribaven a l’ànima i es posaven dins d’aquesta com si fora la seua nova llar. Aquells ulls negres sense fons es conjuntaven harmoniosament amb el seu cabell escarlata i la seua daurada pell, on resultaven unes xicotetes cicatrius al seu bracet esquerre.



En aquells instants de muda presentació, la pau va arribar de nou al parc Steglitz, a pesar dels sorolls, durant aquells segons, aquella xicoteta imponent i estranya xiqueta em va transportar al silenci, no al silenci quotidià, no, aquell estat era de tot menys quotidià.  Peró justament quan començava a entedre aquella situació, la nena es va cansar de jugar amb la meua ment i va començar a desentranyar un xicotet objecte que portava penjat al coll.



Desubicat, em vaig deixar caure a l’húmit sòl, deixant vagament la verda motxila que habitualment m’acompanyava, tot el que abarcava la meua ment era descobrir qui era i d’on provenia la misteriosa nena.



Després d’uns minuts de dubte, vaig decidir portar-la al meu antic lloc de treball, a l’oficina de policia, Bundespolizei, abreujat BPOL, la qual estava només creuant el riu que divideix Berlí en dos, el Teltowkanal. Decidit, vaig alçar-me i vaig començar a relatar a la desconeguda el seu pròxim destí. Per un moment vaig aconseguir causar-li interés, però aquest va desaparéixer a mesura que anava pronunciant la segona paraula. Al terminar la primera frase, la seua atenció es concentrava al seu objecte, aquell objecte desconegut, el seu misteri em cridava com un cant de sirena impossible d’ignorar. A pesar d’anar relatant el pla, la meua veu passà a segon pla, solament escoltava el soroll quasi imperceptible que causaven les seues trastejades manetes.



A la fi, la meua veu es va apagar per complet i vam quedar nosaltes dos flotant en una bambolla pròpiament creada, hipnotizats amb aquell objecte tan familiar per a ella i tan desconegut per a mi. Però com totes les bambolles, la nostra va explotar i amb el seu “plof “, una idea va aparèixer a la meua ment, les llepolies. Orgullós i convençut, vaig anar ràpidament a la meua bossa que reposava tranquil.lament sobre l’humit sòl, de seguida vaig divisar les llepolies que habitualment portava. Immediatament, al traure-les de la bossa, la nena, va dirigir els seus estranys i opacs ulls, no em deixaven de mirar, indubtablement havia captat la seua atenció, victòria.



Sense perdre l’oportunitat vaig engenollar-me, els seus ulls seguien observant-me com si d’una pel.lícula em tractara, era ara o mai.



-Si vols llepolies vine amb mi.- Escuet, simple.



Després d’uns segons, sense previ avís, la xiqueta s’alçà i va començar a caminar lleugerament cap a l’eixida del parc.



Ho havia aconseguit, jo Frank Kafka havia guanyar la primera batalla. Però la guerra continuava.



Amb aire de grandiós pensava en el pròxim moviment. Què podria ser?, que podria fer perquè parlara? llepolies? Era una opció, tanmateix no em convencia completament, necessitava alguna cosa més, alguna cosa…

Mentre que jo posava en dubte la meua formació, ella caminava a uns passos d’avantatge, indiferent, deixant clar a cada pas el descontrol controlat que al seu gust generava, hi havia alguna cosa que feia d’aquella nena algo únic, però què?

Pareix ser que va sentir el reconeixement visual que estava portant a cap, perquè de sobte es va aturar i els seus ulls, que ja començava témer, van posar-se sobre els meus. Prou de programar Kafka, les guerres es guanyen a colp d’espasa.



-Com t’anomenes?

Silenci.



-Jo m’anomene Frank Kafka, però la gent em diu Kafka, a tu com t’anomenen?

Res.



-Saps parlar Valencià?

Més silenci, ja començava a dubtar de la seua capacitat de parla. Què podria fer per aconseguir la comunicació, què havia de fer?

Mentres els sentiments de grandiositat desapareixien sense deixar rastre, ella seguia mirant-me, immóbil, com si esperara una crida d’atenció. Fins que sense contemplació va articular amb dificultat el seu petit, dit assenyalant al blau infinit, sense deixar de mirar-me, els seus ulls havien pasat a ser la mateixa entrada a l’inframón, acompanyats amb uns fugaços reflexos taronges.



I així, sense res més la nena havia començat a pujar l’escala cap al meu control, una escala empinada amb un marevellós premi, jo.



Canvi, el canvi dels seus ulls havia desaparegut, tornaven a donar una sensació de calma.



Començavem a caminar altra vegada, ella davant, el seu pas s’harmonitzava amb el so del collar xocant-se amb el seu pit. Així immers als meus pensaments, arribarem a l’eixida del parc.



S’aturà, hem mirà, però jo ja no podia aguntar-li més eixa, eixa que, els seus ulls?, el seu cabell?, a ella en conjunt?, no era això, el que no aguantava era el interrogant que girava entorn d’ella. No suportava el sentiment indefinit que em feia sentir, però la meua conciència era superior a tot, esta conciència que m’havia destrossat la vida. Decidit, a la BPOL.



Sense articular paraula agafà a la nena del braç i la vaig començar a arrastrar, aquesta superioritat va durar una metres, als quatre passos ja s’havia soltat, sencillament impressionant, pareixia que el meu braç nunca haguera arribat a subjectar-la. Els seus ulls havien canviat altra vegada, l’ullet esquerre del negre habitual, ara començava a tindre taques taronges, la temia. El perdó més sincer que havia dit mai va eixir del meus llavis normalment tancats per l’orgull, però res, ella seguia assassinant-me amb els estels, fins que em vaig agenollar i altra vegada el perdó va set articulat, ara sí, el seu ull tornava al seu color.



En silenci, caminant a les palpentes entre habitants del món, rient, vam arribar ràpidament a l’entrada de la BPOL.



-Ara deixa’m parlar a mi.- Com si haguera dit alguna cosa.



Obrí la porta cristalina decorada amb les paraules “polizei” en blau, decidit, no podia deixar que el meu passat afectara al destí de la xiqueta, no podia aguantar altre fi en la meua conciència. Al entrar tot el món em mirava, sentia com em jutjaven, el seu odi travessava la meua pell com ganivetades, sentia com tornaven a obrir-se les ferides ja cicatritzades.



-Saps que no pots tornar aquí, que fas?- em preguntà un soldat, no podia distinguir la seua cara, tot entava borrós.



-Ja, ja ho sé, és que, una nena…- les paraules eixien de la meua boca amb molta dificultat. Tenia calor.



-Fora – sentencià altre soldat.



Tot donava voltes, pot ser la Terra havia perdut el seu equilibri.



-Deixeu-lo respirar, Frank estàs bé?- La seua veu parava el meu sagnat.
 Comenta
 
Capítol 2 L'inici del control
I allí el meu problema es va dividir, o més ben dit multiplicar, encara no estic segur.

Durant tota la narració dels endeviments ella va seguir immòbil, jugant amb el seu objecte, del qual ja m’havia fixat que estava cobert per una xicoteta tapa daurada amb traç fi dibuixant el perfil d'un xoxím, ocell que simbolitza l'esperit, encara no sabia què hi havia a l’interior.

Hora de posar-se en marcha, Derek a pesar d’anar guiant el camí, la nena anava al seu costat, tenien un aire amigable, com vells amics busant el lloc ideal per a acomodar-se i posar-se al dia, jo en silenci els contemplava amb curiositat.

-Pugeu- ordenà amb un to de veu fóra d’allò habitual.

El cotxe, com va avisar, estava a uns metres de distància, era un cotxe gran, negre. Els líders mai s’havien articulat paraula, algunes vegades coincidien en les anades i tornades dels ulls originant un ràpid moviment de cap en dirección contrària. Els seients eren de cuiro marró clar, olia a humitat.

Al segon d’haver obert el cotxe la nena ràpidament es va acomodar en el seient del copilot, tant de treball que em va suposar traure-la del parc i amb quina facilitat seguia a Derek.

I volarem calmadament per tota l’existència, entre edificis, carrers, ciutadans, cotxes,…, fins arribar a la meua casa a l’altre costat de Berlín. El trajecte es caracteritzà per el silenci, jo estava còmode observant per la finestra l’hola i adeu de tot el que habitava al món, pensant quina història tindrien els meus acompanyants, ella el buscava amb la mirada, ell amb el nas arrufat la ignorava, no entenia res.

Arribarem, a la casa més espantosa de tot Berlín, d’un marró brut, vella, aplastada per edificis grans, imponents, l’última mostra del passat de la ciutat, xicoteta, encara resistent, un vell arbre capaç d’aguantar una altra tempestat, el que havia sigut sempre i sempre será la meua llar.

En silenci i amb monotonia aparcàrem i marxàrem cap a l’entrada, obrí la porta dificultosament i arribàrem, pareixíem la cua dels presos, disciplinants, immòbils, en silenci, esperant a que el guàrdia es distraguera per a poder executar la venjança. Jo davant, ella darrere i Derek l’últim.

Dos butaques mirant-se mutuament, la televisió antiga, una tauleta amb un pot cristal.lí de llepolies i l’armari on dins descansava el llit plegable, diverses fotografíes adornaven una de les dos saletes pintades en verd brut, l’altra era la cuina, amb l’imprescindible, per a no morir de fam.

Derek ocupà una de les butaques, la nena l’altra, jo em vaig recolzar en la paret que limitava l’espai.

-Que fas ací? Com t’has escapat?- Derek començà a interrogar-la, com es coneixien? Ella senzillamente em mirà, agafà el pot de llepolies de la taula i va començar a menjar-ne.

-Tot teu no et preocupes.- Ella seguia a la seua història- Derek, anem a la cuina.

La nena callà, observava com desapareixíem per la porta de l’esquerra que unia la saleta amb la cuina.

-Què està passant?

Després d’ignorar-me i vigilar que la nena no estiguera fent res m’explicà tot amb un anhel desesperançador, alternant la vigilància de la nena traient el cap per la porta amb el recorregut del pocs metres de cuina, de paret a paret, a penes el passeig li durava quatre passos fins que obligat canviava de sentit, mentres, jo escoltava atent sentat en l’única cadira on cabia a prou feines.

-Això ho tens tot fet una porqueria, mira tots els gavinets fora del seu lloc, tirats, i els plats bruts, per favor Frank, un poc d’organització.- postposava el tema a tratar, pareixia que tenia por.

-Derek, para, informa-m!

Ell exalà, pareixia que la seua ànima havia deixat el seu cos per a evitar recordar.

-Tot el que puc contar, ja saps tot això de la información secreta i eixes coses- vaig asentir, se li notava nerviós, com si amagà alguna cosa- la nena s’anomena Anna, va estar dins d’un cas de fa uns sis mesos,  la gent sorprén saps, mai s’arriba a conéixer vertaderament a una persona, això és un fet, però no ho sé, solament vull tinde esperança amb la humanitat, encara que amb aquest treball és prou complicat- s’aturà, donava voltes a les idees sense dir quelcom concret, em mirava amb els ulls, però s’havia transportat a aquella escena que quedà com un tatuatge al seu cervell.- algú entrà a sa casa a l’hora de sopar, segons tinc entés, els seus pares estaven fent el sopar com cada nit, ella i el seu germà major de tan sols 12 anys jugaven en una de les habitacions.– es quedà pensatiu comprovant la información al seu cap, murmurava repetidament paraules que no arribava a comprendre- aleshores, segons m’informarem, en un moment Anna va entrar al bany i de sobte va escoltar com un fort soroll, com alguna cosa caient, després altres, i altre.- Articulà els sorolls apegant colps secs a la paret, bom, bom, bom.- Ella es va espantar i es quedà al bany mentres la seua família deixà de respirar.- Es recolzà a la paret mirant el sòl, immòbil, pareixia que plorava, però cap llàgrima aconseguia escapar de les seues memòries.- El cos humà està dissenyat per a sobreviure, eixe sentiment d’advertència que florix algunes vegades per res, altres per…- No acabà la frase.- Imagina’t, tan sols imagina’t la mort, llesta, molt llesta, impredecible, si poguera la mataria, si tan sols tinguera l’oportunitat, és – va agafar aire- cruel.

-A què et referixes?

-Frank, ho he intentat, de veritat, però la sort ja ha dit el seu adeu.- Posà la mà al meu muscle, m’apretava, feia mal, em mirava amb pena - tria sàviament amic meu, no subestimes, no et faces el valent, no val la pena, valora la pau.

I se’n va anar, com un fastama, en silenci, ràpidament, fugint. No entenia res.

Inspirant, expirant, una dos, tres vegades, la gola seca, quatre, cinc, sis, relaxa’t. L’advertència de Derek em tenia dels nervis, no entenia res, potser estava en perill?. El soroll d’algú mastegant em despertà del món segur de les idees, ella, em mirà i mitja volta i adeu, la vaig acompanyar en la dansa de la indiferència. Es quedà mirant una fotografia, mostrava un xic sonrient posant amb l’uniforme de policía, impol.lut, d’això feia molt de temps, quan vaig aprovar en l’acadèmia, el primer de la classe, la meua mare va ser la fotògrafa, tenia un ull per això de l’art.

Notava com Anna em mirava, com si esperara alguna cosa de mi.

-És de quan vaig aprovar en l’acadèmia.- Va deixar una llepolia verda a la seua boca cuidadosament, m’assenyalà.

-Jo?- El seu dit índex es movia de dalt a baix.- No entenc.- Ella insistia amb ritme frenètic, l’objecte que tant m’havia interessat el portava dins de la samarreta blanca, es notava com es movia al mateix ritme que el dit, de la insistència, les llepolies botaven del b¡pot com a llasgostins i s’acomodaven al sòl contemplant l’escena.

-Què passa? Vols alguna cosa?- S’accelerava.- Sóc jo? Tinc alguna cosa?.- Allò era surrealista, pot ser estava somiant, desesperat vaig cridar- Què vols de mi?, S’aturà, la meua desesperació dibuixava un tímid somriure, va señalar la foto amb calma i seguidament a mi.- Què vols, la meua història?.- Se sentà, allò era la seua demanda.- D’acord, amb una condició, tu em contes la teua.- silenci, va arrufar el nas, no li agradava, després d’un moment articulà el no, d’esquerra a dreta, fracàs. Es va començar a tocar el pit, la figura del objecte va captar la meua atenció.

-Canvi, jo et conte el perquè del meu fracàs a la policia i tu m’ensenyes això que tens penjat al coll.

Pausa, la batalla de mirades es donava a terme en els pocs metres de la vella habitació, intercalant gavinetades dirigides als ulls i a l’objecte, fins que amb la mirada baixa es va llevar el collar que aguantava inestablement l’objecte i me’l  va deixar caure cuidadosament a la mà, era com si m’haguera donat la seua mateixa vida.

Tenia un tacte arrugat, vell, daurat, es notaven quasi imperceptibles foradets possiblement fets per algún impacte. Enmig el xoxín, glamurós. Per a obrir el cercle perfecte que dibuixava el contorn, s’havia de girar una xicoteta peça blanquinosa desgastada situada a la part esquerra. Era un rellotge, antic, sense nombres amb circumferències en les hores importants, aquestes eren assenyalades per agulles negres diferenciades clarament amb el fons blanc, les cinc. El tret més curiós, és que al nucli havia una petita brúixola, apuntava cap a mi, el que és estrany, el Nord estava a l’altre costat.

-Com a persona de paraula, ara em toca a mi.- Vaig tancar el rellotge i li’l vaig lliurar.- La meua història no és espectacular, va ser fa un temps, era una setmana com qualsevol, encara que no ho era, va ser l’aniversari de la mort de ma mare, Anna, com tu.- Anna es va assentar, jo la vaig imitar, compartiem les llepolies que amistosament havia deixat al centre, la seua dolçor emmascarava l’amarg record de les ferides suposadament cicatrizades.- Jo estava molt trist, i Derek em va proposar anar al bar, jo no volia anar però ell va insistir i em va convencer, se’t va a morir el cor de tanta pena va dir.- Les llàgrimes em brotllaven, ella seguia al recorregut de les llàgrimes dels ulls al sòl, com si les estiguera veient per primera vegada, curiosa.- Llavors vam anar i ens vam divertir.- Un tímid mig somriure es va mesclar amb les llàgrimes salades.- Però el matí següent no va ser tan divertit, estava esgotat, però em tocava treballar, normalment no passa res saps, tot tranquil, però la sort mai ha estat del meu costat. Estavem fent el control habitual, conduir per la ciutat i reportar alguna incidencia, nunca havia passat res, fins i tot era avorrit.-El record de les vesprades d’hivern, fredes, al cotxe de policia amb un got de café calent acompanyat per els dolços que duia el meu company, em va recordar el que significava l’esperança.- Jo em vaig quedar adormit, el meu company Herman em va dir que no passava res, que descansara, era un iniciat, jove, ulls blaus, pell de neu i pèl de sol, flaquet, alt, ple de somnis, sempre deia que volia ser inspector, que aspirava a ser un Sherlock Holmes. Em van despertar els tirs, no sé exactament que va passar, primer un tir després altre i altre, companyats del repicar dels passos allunyant-se precipitadament. Herman estava a terra, banyat de sang, sense respirar.- Cada vegada les paraules anaven dificultant la seua pronúncia, fins que ja dolien massa, el silenci trencat per els sorolls de vida del carrer van inundar l’habitació. Ella seguia atenta esperava la continuació, ja no menjava.- Després de la seua mort les coses van canviar, la comissaria va passar a ser l’inframon, i la meua consciència no feia les coses fàcils, i vaig renunciar, ara visc d’allò que puc, de treballs d’aquí, d’allà, desubicat.- No podia contenir les llàgrimes que saludaven a la xiqueta, el silenci va arribar una altra vegada, pareix que fora la nostra llengua inventada, la realitat no es transmet mitjançant paraules, sino amb mirades, i ella era una experta en això. Però els seus ulls no em transmetien quelcom clar, era com si no foren seus, apegats a pressió, la pell se’m va eriçar i les ganes de fugir van capturar el meu cos. Respira, tanca els ulls, i la pau vindrà. La imatge d’Herman m’inundava la ment. Vaig notar com ella s’alçava, no em vaig immutar, les llàgrimes van cessar.

 
 Comenta
 
Capítol 3 Destí
Ella va passar pel meu costat sense fer soroll, un fantasma en la penúria terrenal, i em va convertir en un de la seua espècie, una, dos, tres i quatre forats a l’esquena, vaig caure, la sang inundava el sòl, el gavinet daurat impregnat de sang, era amb el qual havia fet el desdejuni, me l'havia deixat damunt dels fogons, va caure de la mà de la nena, Anna, els seus ulls impregnats de taronja em miraven satisfets, amb dolçor.

-Així que açò va passar…

-Sí, però tu qui ets? Què fas en ma casa?

-Jo, una curiosa.- Un somriure va pintar el seu rostre, era una dona, alta, grossa, de pell i cabell blanc, amb una samarreta llarga fins als genolls d’un negre profundament fosc.- Esta no és la teua casa, per cert, un poquet de pintura no fa mal a ningú.- Les butaques, la televisió, tot, es va transformar en, en… sincerament, no ho sé, simplement era res, un forat en l’existència que s’escapava de totes les regles humanes.

-Que faig açí? Per què t’interesses en la meua història?

-Simplement m’agrada saber si els meus ocells han fet bé el treball.- Caminava lleugerament al voltant meua.

-I Derek?

-Eixe pardalet ja fa temps que ha eixit del seu niu.- Sobtadament es va aturar,em mirà.- Ja t’has decidit?

-A què?.- Em mirava amb superioritat, era la meua propietària, els seus ulls em recordaven els d’Anna, amb reflexos taronges que es deixaven veure entre el color negre, fins i tot em recordaven a Derek.

-Ara o dorms per sempre, podrin-te en qualsevol fossa en què et soterren, o treballes per a mi, traient-me noves ànimes, alimentant-me, per cert la teua estava molt bona, enhorabona, encara que amb una certa amargor, tot s’ha de dit.- una gran rialla va inundar el no-res.

-No pot ser, tot és un malson.

-Sí sí, tot un mal son, que no pot ser, que allò, que això, tot el món igual, després passen a la frustració, que què he fet per a tindre això, que jo era una bona persona, que vaig rescatar un gat, i finalment l’acceptació. Normalment deixaria que passares per les tres fases del fat, però no tinc ganes, tria.

-Però de que?.- Em mirava amb insitència, els seus ulls eren taronja.

-No m’has prestat atenció o què? De veritat a tots els mortals sempre els he d’explicar tot.- Va continuar queixant-se en veu baixa.- o treballes per a mi recol.lectant ànimes, i torne a donar al teu cos consciència, no vida, són coses molt diferents.- No parava de caminar al llarg del paisatge infinit.- o et podreixes, i no em vingues que si el cel i els àngels, tot merda, no existeix, no veuràs cap ser que estiga mort, els qui no treballen per a mi es podreixen.-Va passar d’un to de veu amenaçador a parental, em va posar el braç per l’esquena.- Aleshores què?

Què anava a fer, tot anava molt ràpid, encara no entenia què estava passant, descansaria amb dignitat o em convertiria en, no sé molt bé en què, en esclau, però necessitava respostes, necessitava encontrar a Anna, Derek segur que m’ajudaria. No volia podrir-me, però i si no valia la pena, la meua mare no va elegir ser una esclava, no vull tindre consciència, vull tindre vida, vida per riure, somniar, plorar i intentar obtindré els meus somnis. Consciència a canvi de llibertat, estic disposat a ser manipulat com una mena de ninot, no ho sé...

-Estic esperant…- seguia en la mateixa posició, immòbil, ansiava la meua resposta.

-No ho sé, el meu futur és incert, ara m’adono que els meus problemes no signifiquen res, són, sóc insignificant, com una formiga dins del jardí desitjant que un xiquet no em mate, no sóc un heroi, abans intentava ser-ho, ara entenc que no té sentit, els herois no existeixen, són simples figures esperançadores que viuen als cors de somniadors.- cridava.

-Molt bé, gran discurs.- aplaudia.- no tinc tot el dia, la mort té altres coses que fer i més ànimes que menjar.

-La mort?

-Present. Ara que ens coneixem que em dius amic, t’uneixes al bàndol guanyador?

-Sí, però no és el teu, valore massa la llibertat. Ara entenc que la capacitat d’elecció és l’única bona cosa que ha aconseguit l’humanitat, i no estic disposat a renunciar a ella per més sofriment.

Y allí el meu viatge finalitza, sense dolor, sense càstig, pot ser el meu cos estiga podrint-se, però el meu cor, viurà sempre sabent que vaig elegir l’opció correcta. La vida dóna incomptables opcions, cadascuna defineix el teu futur, però més important, defineix en qui et convertiràs, això és el complicat, elegir les decisions correctes per aconseguir ser la teua millor versió, però aquests riscos són els que li dóna a l’aventura de la vida emoció. L’únic consell que puc donar ara que ja he acabat la meua aventura és, pensa dues vegades abans de pujar-te al tren, pot ser no necessites un tren sinó un vaixell.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1128 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  139 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO












Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]