Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



AiCiSo_05
Palau-Solità I Plegamans
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 EL SENTIMENT DE LA GUERRA
Va mirar a banda i banda, però el que veia era idèntic al que segons enrere els seus ulls estaven presenciant: somriures i felicitat.



Altra vegada aquell silenci regnava a la seva oïda...



Els crits, el plor, una nena ajaguda a la sorra, un tret, un so curt però fort, una pausa al temps, un vell record.



Franz va tornar a obrir els ulls. Què era allò que havia vist? Qui era aquella nena?

Altre cop el silenci i el plor.



Un record. Un vell record guardat al fons del cap del Sr. Kafka que tenia ganes de sortir a l’exterior. Això no era una bona senyal... Alguna cosa passava a dins o a fora el seu cos. Per una mil·lèsima de segon va tenir la sensació que tornava a respirar aire amb olor de pólvora, amb olor de guerra.



Feia ja uns seixanta anys d’aquell record i també en feia uns quants que havia decidit oblidar-se’n i seguir vivint sense pensar en ell. Volia tornar a viure, començar de nou. S’havia jurat no mirar enrere, tot i seguir amb la religió, l’única cosa viva que li quedava. Franz havia tingut una vida dura, plena de patiment, on havia viscut amb pèssimes condicions i amb el risc de mort sobre l’esquena.



2 de febrer del 1940

Tenia deu anys quan tot va començar, eixerit i innocent com ell sol. Franz, el germà petit d’una família jueva que vivia al centre de Berlín, prop del Parc Steglitz. Tenia una vida tranquil·la i despreocupada. Anava a l’escola del barri, jugava amb baldufes i bales a les tardes; i com tots els germans, es barallava per qui es rentava primer les dents o qui es quedava el tros gran de pa. Ell era feliç. Tot i això tenia por, sabia que la ciutat de Berlín ja no era la mateixa de sempre.



Franz sempre havia tingut un do. Des que era un xiquet, que ho observava tot. Era molt espavilat i atent, es fixava fins a l’últim detall d’una imatge. Li agradava molt anar al parc del davant de casa, era el seu lloc preferit. I mentre examinava punt per punt, persona per persona, el paisatge que tenia davant els seus ulls, ho anava apuntant tot a un quadernet petit i desgastat. L’utilitzava per dibuixar, per escriure..., convertia tota la seva imaginació en pàgines escrites amb tinta i colors.



Aquell divendres els seus ulls van percebre un estranya sensació a l’ambient. Uns núvols baixos habitaven al barri d’en Franz i provocaven una tranquil·litat no habitual en els divendres a la tarda. No hi havia nens corrent pels carrers mentre cridaven ximpleries que només ells entenien, no hi havia parelles decidides a fer el seu primer pas a la cua del teatre, no hi havia ocells xiulant mentre bevien aigua de la bella font situada al mig de la plaça... Els ulls de Franz es van aturar un moment mentre repassaven tot el seu entorn.



Uns soldats vestits amb un uniforme verd i una gorra d’un color marronós xerraven amistosament. Franz es va intentar apropar per poder escoltar la conversa entre els dos desconeguts:

- Jo ja he avisat a dues de les deu famílies de la llista que em va entregar el general Reich. No coneixia a cap de les dues, però tenien pinta de ser uns imbècils.



- A mi ara em toca avisar a la família Ducovsky, als Medelín i als Kafka. Després d’aquests, ja podré rebre l’extensió de sou que em van dir que em farien i podré passar uns últims instants amb els nens i la Frieda abans de marxar al camp d’extermini de Chelmno, a vigilar aquests incomprensibles jueus.



Franz Kafka es va quedar de pedra. En aquell instant va recordar una petita conversa que va escoltar d’estranquis als seus pares. Parlaven d’un viatge, un viatge cruel i trist, i que no sabien com comentar-los als seus fills que es preparessin les maletes. Ell ho havia apuntat tot al seu quadern però després d’una setmana va deixar oblidada la nota i no se’n va preocupar més.



Franz Kafka es va quedar una estona més amagat darrere l’arbre on s’havia col·locat per poder escoltar als dos soldats. I després d’una estona pensatiu, reflexionant la conversa que havia escoltat, va veure que els desconeguts se n’anaven i va decidir marxar ràpidament cap a casa.



Franz Kafka sabia que això només era el principi d’una llarga aventura, d’un nou i dolorós viatge.



11 de febrer del 1940

Ja feia cosa d’una setmana que el soldat que Franz havia vist al carrer, s’havia presentat a casa per explicar-los que havien de marxar a un lloc anomenat “Camp d’extermini de Chelmno”. Franz sabia que no era un destí agradable per un viatge, però li semblava interessant i curiós poder marxar de casa durant un temps amb la seva família. Els pares de Franz estaven desconsolats; ells sabien que en algun moment del trajecte s’haurien de separar dels seus fills i possiblement no els tornarien a veure.



Quan Franz i els seus germans van rebre la notícia, van anar directes a les seves habitacions i es van preparar les maletes. Els seus pares els van aconsellar que no portessin moltes coses, que només se n’anaven per uns dies..., però Franz sabia que no era veritat, i va decidir emportar-se les coses que ell considerava les més importants: unes bales que havia guanyat en una competició entre els seus amics, una xapa que havia trobat quan tenia tres anys i a la qual li tenia molta estima, un parell de daus, i el seu quadernet amb la seva ploma. No era gaire, així que s’ho va guardar tot, juntament amb una mica de roba, en una motxilla groga. Una motxilla gran i còmoda per l’episodi que li esperava.



Aquell diumenge, totes les famílies jueves van ser convocades a l’estació de tren de Berlin, Lehrter Bahnhof. Juntament amb els seus germans grans, van trobar lloc al costat d’una finestra i van esperar a que el tren arrenqués i marxés en direcció a Polònia. Moltes de les persones que viatjaven en aquell tren, sabien que pocs tornarien a veure aquella mateixa estació.



 

12 de febrer del 1940

Al dia següent van arribar al destí i només baixar del tren els van separar en tres grups: DONES, HOMES i NENS. Franz encara era considerat nen, fins els dotze que no els consideraven homes, així que va haver de separar-se de tota la seva família, pares i germans, i continuar sol el camí. No coneixia cap nen, però va decidir escriure al seu quadern totes les característiques i el nom de cadascun per tenir-ne un record dels que, a partir d’aquell moment, serien la seva nova família.



Els apunts eren bastant esquemàtics i senzills. Tots els nens jueus estaven dividits en grups d’unes deu persones. En el seu grup, el grup K, hi havia quatre nenes: l’Alina, la Sara, la Tamara i l’Edna; i hi havia, també, sis nens: l’Eden, el Meser, l’Oni, el Yoel, l’Amir i en Franz.



14 de febrer del 1940

Poc després de conèixer al grup K, els soldats alemanys els van assignar un barracó, on hi havia una habitació per les noies i una per als nois. Van formar una bona colla i van enllaçar una forta amistat. Però a Franz, qui li va cridar més l’atenció i li provocava pessigolles a la panxa quan la veia, era l’Edna. Era una nena diferent, especialment guapa i amb un gran do per a l’escriptura. Igual que ell, escrivia en un quadernet històries imaginàries i tot el que li passava pel cap. Els moments que passaven junts eren dolços en comparació amb el temps que havien de treballar.



Aquell dia, es van aixecar ben d’hora, com cada matí. Amb el so estrident de la sirena i un soldat que els obligava a començar a treballar. La feina dels nens era menys dura que la dels adults, però s’havien de passar hores i hores modificant la ceràmica, amb les seves finetes mans i crear tasses i gerres per als més poderosos. Franz odiava aquest treball. No tenia massa traça amb les manualitats i li costava molt fabricar una tassa decent que el soldat declarés com a bona.



Els nens no eren feliços, però tot i així, Franz es recolzava a la idea que si no hi hagués anat no hauria conegut a l’Edna, a l’amor de la seva vida.



13 de juliol del 1940

Era un dia d’estiu i ja feia més de sis mesos que Franz malvivia al camp de concentració. No tenia notícies dels seus pares des del dia que van arribar, i només havia vist un parell de vegades als seus germans.



Aquell dia era un dia especial, era l’aniversari de Franz i havia decidit quedar amb l’Edna per expressar-li el que sentia per ella. Ja feia un temps que hi rumiava i per fi havia decidit fer un pas endavant. Havien quedat a la nit, l’únic temps lliure que tenien, al darrere dels lavabos. No era un lloc molt romàntic, però estava prou amagat i així cap dels guàrdies que vigilaven la zona els veurien. Durant l’hora de dinar, Franz li va enviar una nota escrita en un paper amb l’esperança de rebre una resposta:

“Edna, avui és el meu aniversari i t’he d’explicar una cosa molt important... Quedem darrere els lavabos a les dotze de la nit. Hi seràs?”

Mentre, dissimuladament, observava com els seus ulls llegien la nota amb atenció, ella va treure la seva ploma de la butxaca i va escriure amb elegància. De seguida Franz va rebre la nota i, fixant-se en cada corba i en cada recta de la bonica lletra d’Edna, va llegir... “Sí! Jo també t’he d’explicar una cosa”.



A Franz, el dia li va passar lentíssim, tot i que era el seu aniversari esperava amb candeletes a que arribés la fresca nit d’estiu i pogués parlar a soles amb ella, amb la nena més preciosa que els seus ulls havien presenciat. Sabia que no ho podia amagar, s’havia enamorat.



Quan per fi van sonar les dotze, va marxar sigil·losament cap al lloc on havien decidit fer la cita. Es va fixar pas per pas on col·locava el peu i sense fer soroll va anar esquivant tots els guàrdies que vigilaven la zona. A poc a poc va anar visualitzant l’indret on declararia per primera vegada l’amor a una noia. Va seure i va esperar que arribés la seva convidada. Un segon, dos segons, tres segons, un minut, dos minuts... L’Edna feia tard. Franz va començar a preocupar-se, sabia que arribaria en un moment o altre, però el sentiment de terror es va començar a apoderar d’ell. Quatre minuts, cinc minuts... El temps passava i l’Edna no apareixia.



Va decidir arriscar-se i girar el cap a poc a poc cap on se situava l’habitació de les nenes. No la veia. Es va incorporar i gatejant, va encaminar-se cap a la cantonada. Va tornar a girar el cap i la va veure. Anava més guapa que mai. Portava el cabell recollit en unes trenes i un vestit blau que li feia conjunt amb els seus ulls. Somreia, ella l’havia vist, sabia que seria una nit important per als dos. Franz de cop se’n va adonar. Un guàrdia l’havia vist. Els dos nens innocents sabien que estaven incomplint les normes, però no els importava, volien demostrar-se l’un amb l’altre que per ells no hi havia res més important.



Però el guàrdia va començar a córrer darrere d’ella i les seves cames anaven a una velocitat que l’Edna no podia arribar. La va agafar. L’Edna va posar resistència. I mentre intentava desfer-se del guàrdia, el va mossegar. Aquest, tot adolorit i enrabiat, va treure l’arma. I amb una mil·lèsima de segon, el que per en Franz havia estat un dels moments més importants de la seva vida, es va convertir en el record més dolorós de la seva infància.
 Comenta
 
Capítol 2 DESPERT
El Sr. Kafka seguia assegut. El plor i el so del tret li continuava ressonant a les orelles. Tots els vells records van sorgir amb gran rapidesa al cap de Franz Kafka, eren records dolorosos, d’aquells records que cauen a l’oblit i que tot i fer esforços no pots recordar. Però aquell moment havia tornat al cap de Kafka i, per algun fet inexplicable, volia que ell el recordés. Aquell dia, aquell moment.



13 de juliol del 1940

Sang. Plors. L’Edna estirada al terra. Inconscient. Franz no podia suportar veure la imatge i va girar el cap. Volia desaparèixer. Se sentia culpable. Ell s’havia arriscat i ella ho havia fer per ell. No va pensar en res més. Va anar tancant els ulls a poc a poc, i el paisatge gris i trist que tenia davant es va anar esvaint. La sang li deixava de córrer per les venes. El batec del seu pobre cor destrossat per les imatges que acabava d’observar es tornava lent i silenciós. I el cos d’en Kafka va anar caient, sense pressa, fins a toca suaument el ciment on, fa un moment, sostenia els seus peus.

 

15 de juliol del 1940

Kafka va obrir els ulls. Es trobava en una sala més aviat de color blanc i envoltat amb una flaire de tristesa i pessimisme. Per la claror que l’envoltava i el lent moviment de les treballadores, a les quals amb prou feines podia distingir el rostre, va suposar que eren les dotze del matí.

A poc a poc es va anar incorporant en el còmode llit al qual estava estirat fa uns minuts. Ho va fer amb ganes però sense pressa, notava una punxada de dolor al cap cada cop que es movia i sabia que no estava en les seves millors condicions. Va decidir observar, tal com feia des que era un nen, i fixar-se en cada moble i cada persona que l’envoltava:

Es trobava en una sala àmplia i més aviat blanquinosa. Les grans làmpades que il·luminaven el sostre feien un so constant però suau, com el brunzit de les abelles quan busquen, entre les flors, una mica de pol·len per poder crear la seva dolça mel. Estava situat en un dels llits de la sala, metàl·lic i sorollós, però còmode. No era l’únic que disposava d’aquell llit de ferro; a poc a poc, va anar girant el cap i observant, a banda i banda, totes aquelles personetes que dormien relaxadament en aquella estància sense moviment: un nen amb una cama enguixada i recolzada sobre un artefacte metàl·lic bronzejat i desgastat, una nena súper prima i petita tapada per la blanca manta, un nen amb el cap embenat...

Ell buscava l’Edna. Tenia un polsim d’esperança que encara seguia amb vida... Però no la veia. Així que va decidir esborrar el record que acabava d’aparèixer a la seva ment. Llavors la va veure, l’única persona desperta i en moviment dins l’habitació. Era una infermera jove, d’uns vint anys i estava enfeinada intentant que un dels nens que jeia dormit al  vell llit, s’empassés una pastilla de color vermell. Va decidir no cridar-la i prestar atenció en els seus moviments. Li recordava la seva mare quan era jove, havia vist una fotografia d’ella fa uns dos anys i tenien un perfil semblant. El record li va provocar un somriure, pensar que la seva mare era dins seu el feia sentir millor.

De cop la infermera es va adonar de la seva presència i va decidir anar a veure l’únic nen despert de la sala.

- Ei! Com estàs, petit? Ja et trobes millor? Et vas donar un bon cop al cap, Franz?

- Hola. Qui és vostè? I com sap el meu nom? – va dir en Franz, una mica sorprès que aquella noia li parlés pel seu nom i no pel cognom. Tots els soldats li cridaven pel seu cognom, Kafka, ella, en canvi, no ho havia fet.

- Tranquil, em dic Naomi, i no cal que em parlis de vostè. Soc una noia jueva com tu, una mica més gran és clar, però estem en les mateixes situacions. A mi sempre m’ha agradat que em parlin pel meu nom, per això ho he fet, he llegit aquest cartell d’aquí...

I incorporant-se una mica més, en Franz va poder observar un cartell penjat al final del seu llit que deia “FRANZ KAFKA, DEL CAMP D’EXTERMINI DE CHELMNO”. No acabava d’entendre el significat d’aquelles paraules. Per què posava el lloc? Una gran idea li va aparèixer de cop. I si ja no estava en aquell camp? Va decidir comprovar-ho, el misteri l’estava consumint.

- Naomi, on ens trobem?

- Ai! Tens raó... No t’ho havia comentat. Estem en una base de jueus que van decidir escapar dels nazis i començar una nova vida amagats. Una passada! A mi em van rescatar del camp d’extermini d’Auschwitz... Però el problema és que quan la gent s’escapa dels camps, hi ha un gran esclat de trets i crits. És molt dolorós perquè hi ha gent que mor amb l’esperança d’escapar. Els meus pares per exemple...

- Llavors a mi em vau agafar inconscient? Qui em va portar? Vau agafar l’Edna?

- Jo no hi vaig anar. Però segons el que hi ha escrit al teu informe, et va portar un tal General Rivkin, acompanyat d’una nena, també inconscient. Segurament era l’Edna que tu dius. Però no està aquí ja que la van portar a una altra sala per a ferides greus. Ho diu també en el teu informe. L’havien disparat al pit i...

Franz va deixar d’escoltar, no volia sentir el que segurament havia passat. La mort l’aterroritzava. Ell estava enamorat, molt enamorat, i quan estàs enamorat saps intuir el pensament d’aquella persona que t’omple el cor, la ubicació, la presència, la respiració... Quan un està enamorat està connectat per una mena de fil transparent, un mitjà de comunicació invisible pels ulls de qualsevol persona. Només conegut per aquelles dues persones que senten el que no està escrit, l’un per l’altra.

Franz ho havia arriscat tot per ella, i ella per ell. I sabia que, tot i les poques possibilitats que hi havia, la seva ànima encara regnava dins el seu cos. La volia veure, volia aixecar-se i buscar per tots els racons del vell refugi on es trobava. No només ho volia; per a ell, ara, s’havia convertit en el seu objectiu.
 Comenta
 
Capítol 3 COMENÇAR DE NOU
16 de juliol del 1940

Havia decidit anar-la a buscar per la nit. Tot i que en aquella sala no hi hagués moviment durant les hores de llum, el fet de buscar en un lloc desconegut per a ell li provocava neguit i en el més profund del seu cor, por.

Tenia unes ganes boges que arribés el moment. Pensar que només feia tres dies de l’accident i de que potser, ell tenia esperança, podria tornar veure a la noieta dels seus ulls i poder, per fi, acabar el que havien començat aquella nit, l’emocionava.

A en Franz les hores li passaven lentes, com si l’agulla del rellotge estigués sotmesa a molt esforç i provoqués l’alentiment d’aquestes. Va intentar buscar un entreteniment per poder passar el temps que li quedava fins a les 12, hora decidida per començar el pla, però les tres hores que quedaven passaven lentes..., i, ni mossegar-se les ungles, ni taral·lejar una cançó, ni escriure el que veia, ni estirar-se i pensar; no havien aconseguit oblidar el temps i fer que passés més ràpid.

Quan per fi van arribar les dotze, va saltar del llit sigil·losament i amb molta prudència va sortir de la porta sense que ningú el veiés. Va passar per passadissos foscos i silenciosos. Era com si l’edifici on es trobava estigués mort. Només s’escoltava el so d’algunes màquines i els roncs d’aquells que els costava respirar. Franz observava atentament mentre avançava. Sabia que el que feia no era del tot correcte, però per l’amor a vegades es fan coses no correctes, oi?

Anava observant amb cautela tots els rètols que visualitzava en la foscor: mòdul A, pediatria, residència, cafeteria... No. Ell no buscava cap d’aquestes sales. En algun lloc havia d’haver el rètol: Ferides greus.

El temps anava passant i Franz, cada cop, estava més nerviós. Allò era un laberint! Després de girar a la dreta, a l’esquerra, altre cop a l’esquerra i altre cop a la dreta; va trobar el cartell que anhelava veure. Ràpidament, però sense fer soroll, va obrir la porta de la sala. Era molt gran però de seguida la va localitzar.

Tots dormien, bé, tots menys una nena. Tenia el cabell castany recollit amb les mateixes trenes que portava l’últim cop que l’havia vist. En realitat, només feia tres dies que no la veia, però per a ell havia estat una eternitat. Estava d’esquenes, asseguda en una cadira de rodes. Mirava amb atenció per una finestra, des d’on es podia veure un arbre gran, molt gran i florit. Se la veia pensativa, més aviat trista, però amb una expressió facial no reconeixible. No portava el vestit blau que duia posat el dia que va passar tot, portava una bata vella i bruta però, que igualment, li quedava fenomenal. “A ella tot li queda bé, és perfecta” pensava en Franz. Els ulls se li humitejaven, no podia creure el que veia. Era ella. La nena dels ulls blaus que li havia robat el cor. Quan va sentir-se fort per fer-ho la va cridar, no molt fort, no volia espantar-la, però amb suficient potència perquè ella ho sentís. Només ella.

- Edna! Com estàs? T’he trobat tant a faltar... Pensava que...

Ella es va girar, li va mirar els ulls i li va respondre:

- Qui ets?

“Com? Com que qui ets? Això no em pot estar passant a mi...” pensava en Franz. Va intentar ser fort, però una llàgrima li corria galta avall. No s’ho podia creure. Va pensar que s’ho devia estar imaginant, així que va inspirar fons i li va respondre:

- Soc en Franz, en Franz Kafka.

- Et conec? Ets infermer?

La ràbia i decepció que sentia en aquell moment el va consumir. No li quedaven forces per fer res més. La va mirar per última vegada i va córrer. Fugir, volia fugir d’aquell món, d’aquell lloc. Volia desaparèixer i oblidar-la. Oblidar tot el que havia passat des del 2 de febrer, el dia que tot va començar.

Va marxar, lluny, molt lluny. Li feia mal tot, sobretot el cor, però tenia un malestar general. Què havia passat? Com li podia haver passat a ell? Encara no ho entenia. L’únic que entenia era que tot s’havia acabat. No tenia ganes de viure, tenia la sensació que el món no estava fet per a ell, li era igual la guerra, li era igual morir... No podia creure que l’Edna, la nena per la qual s’havia escapat i havia passat hores i hores sense dormir, no s’enrecordés d’ell.

Mentre reflexionava va trobar la sortida d’aquell laberint de passadissos i, tot i que ja tenia presa la decisió, s’ho va repensar. Si marxava se’n podia oblidar de tot, podia veure món. Però tenia el risc de que la guerra se l’empassés. Li era igual, volia marxar..., aquell lloc ja li havia fet prou mal. I així ho va fer.

 

28 d’abril del 2000

En Franz Kafka seguia assegut al banc del parc Steglitz. Reflexionava, no acabava d’entendre perquè el record havia tornat. Ell l’havia oblidat, havia decidit fer-ho. La seva vida mai havia estat fàcil, i oblidar aquells records havien costat anys i esforços. Per què tornaven?

Va pensar durant hores i hores, el Sol estava a punt de fer un petó llarg i suau a la Lluna que el seguia. Sempre l’havien fascinat les postes de Sol... El Sol mor per deixar pas a la seva estimada, contraris i amants a la vegada. Li encantava aquell moment en què el cel semblava una paleta de pintura amb tons de tots colors. Eren tranquil·litzadors i feien reflexionar a aquell que els visualitzava. El Sol s’apagava per descansar i després poder tornar a començar de nou.

Un nou començament, replantejar-se la vida, sempre és un fet complicat. A vegades fins i tot, terrorífic. Pot ser que el nou pla funcioni, però també hi ha l’opció de fracassar. En Franz havia fracassat, però no havia volgut començar de nou. Els canvis l’imposaven i els odiava. Amb el llarg dels anys, s’havia tornat una persona pessimista, no era negativa i no tenia mal caràcter. Ben al contrari, era tou i simpàtic. Però pessimista, i els canvis, si som sincers, li feien por.

Aquell record havia sortit a la llum. I en Kafka començava a muntar el trencaclosques de la resposta. El Sol començava una nova vida cada matí, i ell ho hauria de fer també. Superar les pors és complicat, però per en Franz res era impossible. Va posar-ho tot en una balança imaginària: tenia setanta anys, no li quedaven més de 20 anys de vida. Estava solter, mai no havia volgut res amb una noia, estava traumatitzat i després d’oblidar el record no volia res. Però potser era hora de superar-se a si mateix i buscar una dona amb qui compartir el poc temps que li quedava de vida... Potser sí, el Sol tenia raó. Sovint s’ha de començar de nou.

“Però com es comença una nova vida?” pensava en Kafka. “Fent noves amistats, potser”. I és que, mai és tard per tornar-s’ho a passar bé.

Va mirar al seu voltant, com un lleó quan localitza la seva pressa, i la va veure. Era una dona que jeia dos bancs a la dreta d’ell. Devien tenir més o menys la mateixa edat. I, sense saber ben bé el per què, en Kafka sentia que la coneixia de feia temps. Aquells ulls blaus, purs i brillants, els havia vist més d’una vegada. Es va aixecar i va decidir fer el primer pas per començar una nova vida.

- Hola! Com et dius?

- Hola. Em dic Edna.

- Encantat Edna, jo soc en Franz!

I l’amor d’en Franz Kafka va ressorgir, com un Fènix, de les seves pròpies cendres.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]