Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



E.L.O
Eivissa
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 Billet d’anada i tornada
Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

...

T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte? 

S: Sí.

T: Me’l vols repetir, per favor?

S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

T: I saps quants peses aquesta setmana? 

La Marta no li va contestar perquè ella sabia que pesava menys de 40 quilos. Marta tenia anorèxia des de feia ja 13 mesos. Ella era una noia normal, com totes les noies de 15 anys, tenia unes amigues que la estimaven molt i treia bones notes. Fins que un dia la seva vida va donar una volta de 360°. Tot va començar amb les xarxes socials on els adolescents diuen tot el que pensen, el que van a fer i fins i tot diuen on van. Però sobretot diuen coses que no haurien de dir. Com tothom sap, això pot causar l'assetjament per internet o també conegut com el cyberbulling. 

Marta tenia un compte en una xarxa social anomenada Instagram. Aquesta xarxa social és una es les més populars que hi ha. Tots els de la seva classe tenien un compte feta i per no sentir-se exclosa es crea un també. Al principi es sentia una mica rara perquè sempre que publicava una foto es sentia com si la gent l'anés a jutjar per fer el que estava fent. Fins i tot una vegada va haver d'eliminar una publicació d'ella a la platja perquè hi havia gent que havia escrit coses no molt agradables sobre el seu cos. Però no li va fer cas. A la fi d'un temps es va adonar que fer-se un compte en aquesta xarxa social havia estat un error sense cap dubte. Sí que és veritat que podies conèixer gent nova o contactar amb amics i familiars però a ella no li compensava perquè constantment rebia missatges anònims de gent jutjant el seu cos i la seva forma de ser i per alguna raó ella no l'hi va dir als seus pares ni tan sols a la seva millor amiga. Cada dia fins i tot ara es mirava al mirall més gran que trobava a casa seva i es posava a nomenar tot el que no li agradava del seu cos, just el contrari del que hauria de fer, i pensava en maneres per aprimar el més ràpid possible. Després d'un temps d'estar rebent aquests missatges tan desagradables, va decidir que havia de fer alguna cosa per canviar la seva físic i per aconseguir més seguidors i likes, en comptes de dir-a algú. 

Cada dia, a l’institut, quan era l'hora del pati s'anava amb el seu grup d'amigues i es menjava el seu menjar però deu minuts abans que tocarà la campana, s'anava a el bany i es tancava aquí per després vomitar tot el menjar, era com la seva obsessió oculta. Ho va fer durant molt de temps fins que una de les seves amigues es va adonar que alguna cosa passava perquè cada dia a la mateixa hora se n'anava sense dir res. Llavors, un dia, va decidir seguir-la fins al bany, sense que ella se n'adonés i va esbrinar el seu gran secret. Lídia, la seva amiga, va cridar als seus pares i se'ls va explicar tot el que sabia. Aquest mateix dia, quan la Marta va arribar a casa, els seus pares l'estaven esperant a la taula del menjador per parlar seriosament amb ella. Cada vegada que els seus pares li preguntaven que des de quan ho feia ella els deia que no era perquè volia aprimar si no que s'havia estat trobant malament tot aquest temps però no era una raó vàlida perquè era impossible que hagués estat malalta per a més d'un mes sense tenir els símptomes de la grip. Llavors van decidir prendre mesures i la van ingressar a l'hospital i li van diagnosticar anorèxia.

Quan la van ingressar tenia 15 anys, mesurava més d'un metre vuitanta i només pesava 40kg quan el pes mitjà de les noies de la seva edat és d'entre 50-55 kg. Va estar 4 setmanes ingressada fins que va millorar una mica però només va estar poc més d'un mes fora d'aquest ombrivol hospital. Després d'aquestes setmanes la van haver d'ingressar una altra vegada perquè no va complir el tracte que havia fet amb el seu terapeuta, Robert M. No podia arribar a pesar menys de 40kg però pesava 36,5kg el dia de la revisió llavors la van haver d’ingressar una altra vegada. Aquest mateix dia la van ingressar, en la mateixa habitació de sempre el número 291 i com sempre s'asseia a la butaca que havia al costat de la finestra i es posava a pensar.
 Comenta
 
Capítol 2
Un mes, dos mesos, fins i tot 3 mesos i passaven els dies sense cap millora. Ella seguia asseient-se en la butaca al costat de la finestra i cap a les mateixes coses tots els dies. No es relacionava amb ningú ni tan sols amb les seves amigues de l'institut. Hi havia perdut completament les seves amistats. Però un dia la Marta estava anant direcció a la seva habitació quan un noi que mai havia vist es va xocar amb ella fent que es callera la terra. El noi la va ajudar a aixecar-se de terra i quan Marta va aixecar el cap i va mirar es va adonar que s'havia posat vermell i tenia una cara d'espantat. Llavors Marta li va dir que estava bé i que no passava res i els dos desconeguts es van anar per camins diferents. 

A l'endemà, a l'hora de dinar, la Marta se'n va anar al menjador de l'hospital i es va asseure al lloc més amagat i fosc del menjador perquè ningú la veiés amagant el menjar en les seves butxaques del pantalons. Però no desapareixia per complet en aquesta sombria cantonada. El mateix noi amb el qual s'havia xocat davant de la seva habitació l'estava mirant tota l'estona i quan es va adonar que la Marta no estava menjant sinó que estava amagant el menjar, es va acostar a ella.

Noi: Adrian    Subjecte: Marta

N: Hey! Sóc Adrian qual ha xocat amb tu abans. Em sap greu, estàs bé?

S: Sí, estic bé gràcies. Ah i per cert sóc la Marta.

N: M'he adonat que cada vegada que agafes el menjar la guardes a la butxaca. Saps que has de menjar no?

S: Deix em sola per favor.

N: Només queri ... - Marta el va interrumpir.

S: Vés ja suís plau! Li va cridar.

Adrián al veure que la Marta s'estava enfadant es va donar la volta per anar-se a la taula on estava abans. No havia donat ni 3 passos quan es va girar i li va dir: 

N: Saps que?

S: Que.

N: Et vaig a proposar un tracte. Anem a superar les nostres malalties junts, et sembla?

S: Mmmm. No ho sé. 

Llavors Adrian va agafar una cadira de la taula de l’altre banda i va seure al costat de la Marta. Li va explicar tot el que tenia pensat. Els dos s'aixecarien a la mateixa hora, després es prendrien les seves medicines i es anirien a fer activitats com anar a caminar pel jardí o dibuixar paisatges. Fins i tot havia fet un horari per a tots els dies! Però Marta encara no sabia quina era la malaltia d'Adrian i tampoc sabia perquè la volia ajudar. Potser perquè li feia pena o només perquè era un noi amable amb ganes d'ajudar i curar la seva malaltia.

Va passar el temps i cada vegada que es veien o que la Marta pensava en ell les seves mans tremolaven i sentia alguna cosa a l'estómac. Que era? a el principi pensava que seria algun símptoma de les seves medicines però quan passava el temps es va adonar que no tenia cap malaltia ni símptoma provocat per les medicines. Saps que era? Amor.

Mai havia sentit una cosa tan forta. Sí que havia estat enamorada alguna vegada però mai d'aquesta manera. 

Estava pensant en Adrian les 24 hores del dia, però mai s’havia atrevit a dir-li el que sentia per ell perquè tenia tantes inseguretats. Ni tan sols coneixia la seva malaltia! Després va decidir planejar una cita al terrat de l'hospital. Va agafar algunes llençols, mantes i llums de la seva habitació i va fer com una mena de cabana amb mantes i llums a l'interior per fer-lo més acollidor. Va quedar amb ell a les sis de la tarda per veure el capvespre però la Marta no li havia dit res sobre la sorpresa que havia preparat, només li havia dit que si volia veure el capvespre amb ella i parlar sobre aquests mesos que havien passat junts.  

Quan Adrian va sortir al terrat va començar a riure perquè no es creia el que estava veient. Després es van asseure dins la cabana i van menjar. Sí, has sentit bé! Marta estava millorant i ja menjava tots els dies però això significava que  ja no podria passar més temps amb Adrian en l’hospital.
 Comenta
 
Capítol 3
Després d'una estona Marta va anar a el gran i li va confessar el seu amor per ell. Adrian es va quedar sense paraules i es va posar més pàl·lid que la neu i no li va contestar. 

N: Ufff! No sé que dir... És que només ens coneixem des de fa unes setmanes i no sabem gairebé res de cada un. 

Després d'aquesta confessió Marta si que es va quedar bocabadada, com si medusa l’hagués convertit en pedra. Ni tan sols pestanyejava! Adrian al veure que la Marta no responia, es va aixecar i se'n va anar sense dir res. 

Van passar uns dies i des del dia que la Marta li va confessar el seu amor a Adrian, no s'havien vist ni tan sols es saludaven quan es veien pels passadissos. Això se'ls havia anat de la mà i cap dels dos sabia com solucionar-ho però tampoc semblava que volguessin intentar-ho. Fins que un dia la infermera, que els atenia als dos, va decidir fer alguna cosa pel bé de tots dos. La Marta no menjava i els dos havien parat de fer la seva rutina diària i això havia de parar immediatament. 

El que va fer la infermera va ser que els va dir als dos que vinguessin a la sala de metges al capvespre però cap dels dos sabia que s'anaven a trobar. Marta va obrir la porta però al veure que Adrian també era a la sala dels metges es va voler donar la volta però la infermera s’ho va impedir. Marta es va asseure a l'altra punta de la taula que havia i ni tan sols el va mirar ni saludar. 

I: infermera    N: noi (Adrian)     S: Marta

I: Ja podeu començar. -Va dir la infermera. Aquesta va ser la primera vegada que s'havien vist des de feia uns dies.



N: De que estàs parlant, no t'entenc.



I: Vinga! Ja podeu començar a fer les paus.



Hi va haver un silenci molt incòmode per uns segons fins que la infermera va començar a parlar. 

I: Jo em vaig a atendre un pacient i quan torni espero que s'hagi solucionat això. - I va sortir de la sala.



S: Per què? Per què et vas anar així sense més, sense donar-me cap explicació. I no em serveix l'excusa que només ens coneixem des de fa només unes setmanes.



N: Doncs aquesta és la meva única explicació per al que vaig fer i de veritat sento el que et vaig fer, de veritat. 

S: Si ho dius, m'ho crec.



N: Estem ja en pau?

S: Sí. 

Just quan s'estaven aixecant per sortir de la sala dels metges la infermera va entrar i es va sorprendre bastant al veure'ls als dos somrient d'orella a orella i els van deixar sortir. Però quan van sortir d'allà, Adrian va posar una cara de sospitós com si estigués ocultant alguna cosa. Llavors la infermera el va seguir i abans que arribés a la seva habitació li va cridar el seu nom i es va parar en sec.



Després d'uns segons de tensió, la infermera va decidir parlar. Li va preguntar per que tenia aquesta cara tan culpable després de sortir de la sala. Aquí és quan la infermera ho va entendre tot. Adrian s'estava morint i encara no l'hi havia explicat a la Marta! Adrian tendia càncer i com s'ho havien detectat molt tard no havien pogut fer res i li queda poc temps.



DOS MESOS DESPRÉS

Quan Marta va saber que Adrian estava malalt i que es trobava malament, va anar a la seva habitació per fer-li companyia. Van passar les hores i Marta s'havia quedat adormida a la butaca que tenia Adrian a la seva habitació. Piiiiiiiiiii. Marta es va despertar de seguida. Estava cridant i cridant perquè algú vingués a reanimar-ho però quan els infermers van entrar a l'habitació ja era massa tard. Adrian ja no hi era, s'havia anat per sempre.



Hi havia una carta sobre de la tauleta de nit que posava: Per la meva estimada Marta. Estava tremolant tant que no podia gairebé ni agafar la carta. Però va reunir totes les forces que va poder i va obrir la carta. Va treure el paper que hi havia dins. En aquesta carta Adrian li havia explicat tot sobre la seva vida i sobretot li deia que es millorés i que encara que ell ja no estava, segur que trobaria a una altra persona que li faria somriure tant com ell.
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]