Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



flamanta
Valderrobres
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 EL COMENÇAMENT
Abaixi el cap, és clar que ho sabia però no em s'atrevia a respondre. Espereu amb la mirada clavada a terra al fet que ell digués aquesta xifra.

T: Marta, m'escoltes?

S: Sí

T: 39.400 ... 39.400 Marta, en què vam queda.

S: Ho he intentat no pots negar això

T: Què fem ara, hauries de ingressar

S: No espera, en la propera sessió ho s'aconseguiré ... ho prometo.

T: És la teva última oportunitat, si a la següent sessió no arribes als 40 quilos ens veurem obligats a ingressar. ¿Ho entens?

Sense aixecar la mirada de terra, seient amb el cap.

T: ja pots anar-te Marta, ens veiem la setmana que ve.

Sense acomiadar-me tan sols agafo la motxilla i me'n vaig, tanco la porta amb cura i m'acomiado de el noi que està en recepció, el mateix de sempre.

Baixo per l'ascensor, com cada dia, em trobo a una dona gran, sempre em somriu i em diu que he crescut molt des de la setmana anterior, gràcies a ella es fa una mica més amè venir al que els meus pares diuen "teràpia". Surto de l'edifici i em dirigeixo a la parada de l'autobús, agafo la ruta C-30 direcció a casa, l'apujar em sento a el fons i a la banda de la finestra, segons Robert això ho fan les persones tímides, les que prefereixen mirar el paisatge a parlar amb la gent. Mai se m'ha donat bé això de parlar amb la gent, per aquest motiu sempre que pugi endoll els cascos sense pensar-ho dues vegades, tancant-me en el meu petit univers.

Vint minuts després estic a la porta de la urbanització, Alex, el porter m'obre com cada dia, s'ha tornat un gran amic del meu pare i coneix prou bé la nostra situació.

A: Com ha anat avui? Et veig millor, avui fins i tot somrius.

M: Bé, suposo, com sempre.

A: millor no et entretinc més, els teus pares estaran esperant-te

faig un gest de comiat i continu meu camí, Alex és agradable, encara que no sé si ho fa únicament perquè vol guanyar-se al meu pare. En un parell de minuts arribo a casa, entro i vaig a la cuina per rebre la típica xerrada "post teràpia", segons el terapeuta això fa que reflexioni sobre el que parlem allà i la teràpia no es redueixi només a aquesta hora que estic amb ell. A l'entrar a la cuina trobo una nota a la nevera.

"Hola petita, sentim molt no poder estar avui per sopar però al teu pare i a mi ens ha sortit un sopar amb un important inversor, hem deixat una mica de sopar a la nevera, menja alguna cosa, és el teu plat favorit, demà soparem en família i parlarem de la teràpia d'avui. No et vagis a dormir molt tard. Et volem, el pare i la mare "

M'agradaria dir que em sorprèn però aquestes notes s'han tornat una cosa quotidiana, els meus pares estan tractant d'augmentar la seva empresa i estan molt ocupats, fins i tot per a la seva filla amb problemes d'anorèxia.

Obro la nevera i trobo uns macarrons a l'pesto de el restaurant "Di Mama". Tanco la nevera i em vaig a la meva habitació, em preparo el pijama, d'aquí em vaig a el bany i encenc la dutxa, en pocs segons l'aigua comença a estar en el punt calent, ni freda ni cremant però mes calenta que de normal.

Després de 30 minuts surto de la dutxa i em poso el pijama, tot seguit em fico al llit i en menys de 5 minuts estic dormint.

"Biiip beep beeep" em rasca els ulls i apago l'alarma, les 7:30, com cada matí em poso l'uniforme em pentino agafo la motxilla i vaig a esmorzar, és una de les poques menjars que estem tots és casa així que no hi ha forma de saltarel·la.

Obro la nevera i agafo una poma, em sento en una punta de la taula amb el mòbil. Tot d'una el meu pare tus i em mira amb aquesta cara que posa quan la mama l'obliga a ficar-me la bronca per no menjar més o per no menjar directament.

Avui ja m'esperava xerrada en el sopar i la veritat no tenia forces per a una altra de bon matí. Agafo les meves coses, m'acomiado i me'n vaig per arribar a temps a agafar l'autobús.

Surto de la urbanització i pujo a l'autobús, res mes pujar tots estan dient coses, els meus pares diuen que cada dia estic més flaca i semblar meus companys pensen igual.

I: Mirar ja ha arribat l'escuradents humà Ajajajaja

T: Com és que et va bé la roba normal si sembles un esquelet

Va acotar el cap i vaig a la fi de l'autobús, sense voler una llàgrima recorre la meva galta, cada dia m'afecta una mica més, a la fi ... una veu em fa tornar a la realitat, ja havíem arribat a l'institut i el conductor m'estava dient que baixés d'una vegada.

Un altre dia més, entro a l'institut, sento com si tothom estigués mirant-me i parlant de mi. Sento comentaris com "però com pot estar tan prima", "mai trobara a ningú que la vulgui", tant de bo fossin comentaris que no he sentit mai però ja porten mols mesos així, vaig na mes a presa fins arriba a classe i em poso a al final, sempre sóc la primera a arribar i la ultima en sortir, així al menys em trobo a el menor nombre de persones possible. Sona el timbre que assenyala el començament de les classes i amb això el de la meva tortura diària.
 Comenta
 
Capítol 2 el desencadenant
Visc tancada en una constant i aclaparadora rutina, cega i confiada que mai sortiré d'ella. No recordo la primera vegada que vaig sentir que no era suficient, ni el primer dia que vaig voler arrencar-me la pell i deixar de ser qui era. No recordo quan vaig començar a odiar-me.  

Però allà estava amb la mirada perduda al terra, els llavis secs i els ulls cansats de tant plorar. Vaig demanar anar a l'bany. Em mirava des de l'altre costat de l'espill amb els llavis massa pàl·lids, els cabells massa curts i els ulls massa petits. S'havia maquillat, o almenys ho havia intentat. S´havia allisat els cabells. S'havia posat un vestit. En realitat abans, s'havia provat dos o tres més però no li convencien. No estava còmoda portant vestits. No se sentia bonica. Es sentia patètica. Aquesta era la noia que em mirava des del mirall. Vaig sospirar.



-I: Aparta bitxo pal

El dia prometie.



Vaig tornar a classe i tots els meus companys, fins i tot la professora, em miraven com si fos una extranya, com si no portarem 6 anys junts a aquell col·legi.



Va sonar el timbre del pati,vaig esperar a que tots els meus companys es fossin per no haver de parlar amb ningú. Avui no era un dia normal, la Maria no havia pogut venir a classe perquè estava malalta, ella era l'únic suport que tenia.



Només quedaven tres hores de classe. Però m'esperava una tarda molt llarga. Avui havia de quedar-me a fer un treball amb els meus fantàstics companys (notese la ironia). Al menjador de l'escola van donar a triar entre 630 i 555 calories. ¿I que vaig menjar? Zero. I una poma de postres perquè si no l'estómac seguiria rrugint-me i la gent començaria a sospitar. Haviem quedat a les 4 a la biblioteca i tenia entre poques i molt poques ganes d'anar, però ho havia de fer si volia aprovar història de l'art.



A les 4 en punt allà estava esperant als meus companys que arribaven tard. Un quart d'hora més tard van arribar, tot i que nose com. Havien anat a dinar a un restaurant tots junts (dinar al qual no vaig ser convidada) i sembla ser que van beure una mica.



T: -Com estas esquelet?

E: - No ho veus? Esta en los osos jajajajaja.



A: -Va calleu i posem-nos a treballar



Així va ser, vam començar a treballar. Però jo no podia concentrar-me. L’Enric i Pau no paraven de mirar-me i riure.



A més de tenir que estar aquí perdent la meva tard, la qual tampoc anava a ser molt productiva, i aguantant a aquests personatges, per no anomenar-los d'una altra manera havia d'estar aguantant les mirades lastives de tots dos, tant d'Enric com de Pau. D'aquí vam decidir fer un descans ja que els meus companys ni tan sols es sostenien de peu. Vaig decidir anar al bany a refrescar-me una mica ja que la situació m'estava atabalant. Vaig nota com els seus passos venien darrere meu. El següent que recordo és estar asseguda al bany plorant i amb una imatge que mai em trauré del cap. Recordo la sensació de les meves mans tocant la meva pell. Vaig mirar cap avall i no hi havia res.Les meves calçes, l'única cosa que hi havia entre la meva vagina i tota la resta, havia desaparegut. Sí m'havien violat. Ells seguien allà, mirant-me i rient i asobre fent-me fotos. Encara no tinc paraules per descriure aquella sensació.



Em vaig llevar com vaig poder, vaig agafar la meva roba, em vaig vestir i a batzegades vaig sortir del que abans era la meva presó i ara s'havia convertit en la meva tortura. Un cop fora de l'institut vaig començar a córrer com si m'estiguessin perseguint pensant que quan arribés a casa tot això pararia. Però no va ser així, jo seguia sent una adolescent amb ansietat i depressió i m'acabaven de violar i això m'havia partit per la meitat. Sí, era fràgil, però ara ho seria encara més. 
 Comenta
 
Capítol 3 escollir
No podia parar de córrer. Les cames em deien que parés però no podia. Els esdeveniments que acabaven de passar es repetien en el meu cap en bucle. Seguia sense creure que ningú escoltava els meus crits. Seguia sense poder comprendre com per molt que els digués que no, seguien, segui sense poder compendre com m'havien violat. El meu cap estava en bucle, no podia parar, ni de córrer ni de pensar. 

Arribo a la urbanització banyada en llàgrimes, i a la porta estava ell, l´Alex, com tots els dies, al veure'm la seva cara mostra una ganyota de preocupació, a l'veure'l m’esfonso. Les meves cames i el meu cap es posen d'acord i m’aturo. No dic res i em poso a plorar en el seu pit, no se perquè, però ell sembla l'únic que s'interessa, encara que només sigui pel meu pare. Es queda completament parat no sap com actuar simplement m'abraça, és una abraçada forta però sense passar-se, és una abraçada que representa un: sóc aquí.

A- Què et passa? Per què estas així?

M- No puc parlar, si us plau no em facis parlar, no puc.

Alex em separa d’ell amb delicadesa mirant-me directament als ulls, intentant que em calmi, m'agafa les dues mans i amb una veu tranquil·la intenta fer que li expliqui el que ha passat.

    A- Marta mira´m. Vull ajudar-te. Però si no se el que ha passat no puc fer res.

M- És que..se com em miraras quant ho sàpigues.

A- Marta siusplau..confia en mi.

Em quedo mirant a terra amb un nus a la gola i sense saber què fer.  Si l'hi dic i no em creu...que faré? No sé què fer, però la seva mirada còmplice, com m'agafa les mans, com porta actuant amb mi des que em coneix.

    M- Avui, havíem de fer un treball i m'he quedat a l'institut, hem fet un descans i he anat al bany, just després de mi han entrat… -la meva respiració es talla i no sé com continuar, miro el terra i segueixo -...han entrat dos nois i... -la meva veu es trenca i no se com seguir-

A- Marta...que t'han fet?

M- Res, jajaja m'han tirat aigua a sobre i havia de canviar-me, m´he atabalat, sense mes. 

Sense pensar-ho dues vegades em dirigeixo a casa, cada vegada els meus passos es tornen més lents i amb menys força. Arribo com puc i obro la porta.

    Maria- Sola una altra vegada, per variar, ni els teus pares et volen. 

M- Deixa’m en pau

Maria- Puja i prepara la banyera

M- ¿Perquè?

Maria- No preguntis, només fes-ho

Nose molt bé perquè, però li faig cas, pujo a l'bany de la meva habitació i pleno la banyera. Abans de sortir miro de reüll al mirall, veig el meu reflex, més pàl·lid i fràgil que mai, els ulls vermells i inflats.

Maria- Cada dia estas mes lletja, normal que et diguin tot el que et diuen. Si és que no els hi falta raó! 

M- Calla’t siuplau. 

Maria- Fan mal les veritats, oi? 

M- Deixa´m en pau! 

Maria- Vinga, ja saps el que toca ara, ho hem practicat moltes vegades -el meu cap va a explotarà. Se a què es refereix. Però tindré el valor necessari?- Vinga, fes-ho, saps fer-ho, fica't a la banyera, agafa la fulla que amagues, si aquí, sota el sabó, la resta ja saps com va.

Em fico a la banyera sense pensar-ho dues vegades. Els meus ulls estan xops. Agafo la fulla i poc a poc els talls van augmentant i sent més profunds, alhora que les meves llàgrimes són més intenses. El més irònic de tot és que no notava els talls al braç, els notava en el meu cap en forma de records, cada tall era un moment dolorós que sortia de mi. 

Vaig escollir l'opció fàcil. Vaig decidir acabar amb tot, amb el dolor, els mals records, però al seu torn vaig acabar amb tota la resta, amb les meves oportunitats, el meu futur, tot el que podria haver estat i no seré, ja no sere res més que un altre número al registre funerari, aquesta va ser l'opció que jo vaig escollir,  i aquesta va ser la meva història però no per això a de ser la correcta jo vaig decidir acabar amb tot, però en l'últim segon, amb el meu últim alè on ja no podia escoltar a la Maria, aquesta veu que portava anys dintre de mi i i que no podia treure de cap manera , vaig entendre que sempre hi ha sortida, però la vaig veure tard. 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1128 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  139 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO












Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]