Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



martapujol
Lleida
 
Inici: El Navegant

Capítol 1 Quadern 1
27.4.59
Estimat diari, estic farta de ser sempre el segon plat, la segona opció per a tothom. Ningú s'adona de la meva presència. Ningú em té en compte a l'hora de prendre decisions: doncs, em diuen, ets tan escanyolida i calladeta... I el fet de no ser filla única no ajuda, i encara menys ser la germana petita de la noia més bonica de Perpinyà. Els pares estan tan satisfets de la Chloé que moltes vegades no se'n recorden que també tenen una filla més petita.

29.4.59
Per què la vida no dona una oportunitat a tothom? No és just que empresaris guanyin milers de francs, només firmant dos papers. No és just que una noia de setze anys treballi a una perruqueria de sol a sol i no cobri un míser franc, durant tot un any.

3.5.59
Els diumenges em transmeten una felicitat inefable. Deu ser pel fet que faig ballet. Quan ballo, quan em moc al ritme de la música, sento que el món es transforma. Que viatjo a un lloc perfecte, un lloc meu i només meu. Un lloc secret, màgic.
Quan surto de casa, just tocades les nou, i m'encamino cap a ca l'Emilie, sento com si els peus se m'aixequessin de terra i em posés a volar. A l'Emilie me l'estimo molt jo. És el més semblant a una família que tinc. L'Emilie és una dona gran, que quan era petita era una ballarina coneguda arreu de França. El seu home va morir a la guerra, em penso. Ella mai en parla, d'ell. Diu que està a Escòcia, acabant alguns afers. Quan era més petita, recordo haver desitjat anar a visitar aquell país, amb la intenció de trobar-me aquell home que només havia vist en alguna fotografia.
Acabada la sessió, l'Emilie em convida a un te amb unes galetes delicioses. I m'explica les seves aventures arreu del món. Quan sigui gran, vull ser com l'Emilie.



20.6.59
Estimat diari, avui és el meu aniversari. L'Emilie ha vingut a la perruqueria, per donar-me un bonic anell de regal. Al principi no l'he pogut acceptar. Però, acabada la jornada al treball, a les onze, he tornat a casa amb una brillantor platejada al dit anular.
L'arribada a casa ha estat tal com m'esperava: com fa ja quinze anys, els pares no s'han recordat del meu aniversari.
Tot anava bé fins que la Chloé s'ha fixat amb la meva mà, de la qual ha desaparegut ràpidament l'anell. Els pares, enfadats, m'han mirat amb una cara no gens agradable i m'han dit que no s'esperaven tenir una filla lladre. L'anell, per descomptat, se l'ha quedat la Chloé.
Molts cops he pensat per què no li demano a l'Emilie que m'adopti. He imaginat la meva vida a casa seva més d'un cop. Què passaria sinó aparec un dia per anar a dormir? En realitat, crec que no se n'adonarien. Tenint la Chloé, qui es para a pensar en mi?

23.8.59
Avui, a ca l'Emilie, hem escoltat "El llac dels cignes". És una d'aquelles obres que et deixen parat de dalt a baix. L'Emilie sap moltes coses sobre la cultura clàssica, i m'ensenya tot el que sap. M'ha explicat que Txaikovski, l'autor rus d'algunes de les obres clàssiques més famoses (entre elles, "El llac dels cignes"), tampoc tenia gaire bona relació amb els seus germans, però va arribar lluny, molt lluny. L'Emilie sempre sap com fer-me sentir bé. I, en aquell instant, he pensat: vull escriure un llibre. M'agrada molt escriure. Per què no podria escriure un llibre? Durant tot el dia, m'ha donat voltes, al meu interior, aquesta fantasia.

26.8.59
Diners.
Només tinc una poca xavalla al fons de l'armari, ves a saber d'on l'he treta. Necessito fons per publicar el llibre. Però d'on els trec? Em queda una mica més de mig any per cobrar els 35 francs al mes. Però, amb això no faria res. Ningú de la casa em donaria cap ajut, i a l'Emilie no la penso pas molestar.
Diners. Necessito diners.
I no els vull per quedar-me'ls o per guanyar una gran fortuna, no. Jo no sóc com aquells empresaris. Sóc una noia, i pel que es veu d'empresàries no n'hi ha ni una. Això no ho entenc. En quin moment els homes són superiors a les dones? Per què les dones han de fer el menjar i els homes llegir el diari? Perquè no podem ser iguals, homes i dones?
Quan publiqui el llibre, donaré els meus guanys a l'Emilie.

19.12.60
És la primera vegada que veig un perruquer noi. Richard. Els mateixos anys que jo. Un noi agradable i tranquil. I, no ens enganyem, és atractiu, molt atractiu. Té uns cabells castanys fort, una cara amb expressió decidida i ferma. Alt, molt alt. I amb una pell morena, com si fos estiu.
És a dir, el contrari que jo.

26.12.60
Estimat diari, crec que, per primera vegada en la vida, m'he enamorat. M'he enamorat del Richard. Però no és un enamorament normal. Crec que m'hi he enamorat massa. Tant, que a vegades no puc parar de pensar en ell.
Estic notant que l'amor et fa sentir feliç: penso en el llibre, en aquell llibre que fa tant de temps que vull començar. En els diners que necessito per fer-lo. L'esforç que cal per aconseguir-ho. Però després, em torna a la ment el meu enamorament tan ximple i la meva cara canvia radicalment. Ai, l'amor...

2.1.61
Ja porto uns quants dies quedant amb en Richard. A vegades tinc la sensació que ell també està penjat per mi.
A més a més, li he agafat confiança ràpidament. Sempre li explico els problemes que hi ha a casa, que moltes vegades m'agradaria anar-me'n a viure amb l'Emilie. Ell m'escolta i no diu res. Em deixa parlar fins que li demano la seva opinió. I llavors em contesta amb unes poques paraules molt enginyoses. I sempre fa que em senti bé. Jo també li torno amb la mateixa moneda: m'explica que tampoc es porta bé amb el seu germà bessó, en Noah. Tenim coses en comú!

8.1.61
Cada vegada, estic més enamorada del meu company de treball. No hem arribat a besar-nos, ni a començar una relació, però jo crec que és quasi el mateix.

10.1.61
Cada vegada em poso més nerviosa al tallar els cabells a les dones. Noto una mirada que em penetra des de l'altra punta de la perruqueria. Quan estem sols, amb el Richard, i la nostra cap està enfeinada, ens prenem els nostres minuts per xerrar i xerrar. I picar-nos! És tan bufó quan em diu que no sé tallar cabells, que a veure si aprenc a utilitzar les eines de la perruqueria...

13.1.61
Tu

Quan et miro,
em somrius

Quan et parlo,
m'escoltes

Si tinc algun problema,
m'intentes ajudar.

Et comprenc,
em comprens,
és l'amor que ens uneix

17.1.61
M'encanta parlar amb el Richard. Quan tothom dorm, truco a casa seva, i ens passem hores parlant de tot i més. És el millor! Crec que el meu somni s'ha tornat realitat.

26.1.61
Et miro i ets com d'un altre món
El teu somriure és encantador
Estic segura que tu ets el millor
Si tu sabessis que tens el meu cor...

14.2.61
No veig en Richard des de fa dos diumenges. No ve ni a treballar. Segurament estarà malalt.

20.3.61
Es veu que en Richard ha deixat la feina. No sé on està. Truco a casa seva, però em contesta el seu germà. Estic desesperada, i em noto indefensa i dependent. Intento creure que ja no l'estimo. Però sé que és mentida.

24.3.61
Et penso, jo

Cada nit em pregunto
si en mi penses com jo en tu faig

Aquelles trucades tan màgiques
que ens fèiem sense parar

Doncs s'han acabat, s'han esfumat
i a una conclusió he arribat

No m'estimes ja ho veig
però almenys digues-m'ho a la cara
No em deixis amb el dubte
No saps quin turment tinc ara

Aquelles cartes que et vaig enviar
Almenys t'has dignat a fullejar?

Tan de bo tu em pensessis
Com jo en tu faig

29.3.61
Cada dia, sense mera excepció, truco a casa seva. I cada dia, sense mera excepció, em contesta en Noah. I cada dia, sense mera excepció, em cau una tímida llàgrima al penjar el telèfon.

5.4.61
M'he cansat. M'he cansat d'ell. Ara la rutina ha canviat, ara és diferent. Igualment, cada dia truco a casa seva. Però no pas per parlar amb ell, no. Parlo amb l'única persona que m'ha contestat totes les desesperades trucades que hi feia. Em puc passar hores rient al telèfon, amb en Noah, sempre que no hagi d'anar a la feina.

7.4.61
Cada vegada m'adono més que dos bessons poden ser tan diferents! En Noah només fa que tirar-me floretes. Que si tinc la veu bonica, que si els meus ulls són preciosos. Ell sí que sap com fer-me ruboritzar...

24.4.61
Per fi tinc nòvio! És tan bonic i tan encantador! Les hores que passo amb ell semblen minuts, i és que hi estic tan bé amb ell... Crec que el destí m'ha fet una bona jugada, coneixent-lo.

1.5.61
Estic pensant: mai he fet l'amor. I si el decebo? I si no li agrado més? Amb el pas que anem... no tardarem gaire... Sincerament, tinc por. Molta por. M'agradaria ara tenir algú al costat per demanar-li consell. Però qui? La mare? Perquè em clavi un clatellot. La Chloé? Perquè se'n rigui de mi. L'Emilie? La pobra senyora no està per aquestes bajanades.

30.5.61
Ja està. Ja està fet. Estava mig borratxa. No sé com va anar.
Sols sé que encara no l'he vist des de llavors, i crec que em farà vergonya.

12.7.61
Avui he anat a visitar l'Emilie. No hi he anat a ballar. Em sento pesada. No entenc què em passa. En arribar, m'ha ofert el seu te amb galetes. M'he fixat en una nova foto que hi havia a la taula. Era ella amb el seu difunt marit. No li he dit res, només he pensat en Escòcia, i en la sort que tinc de tenir l'Emilie.

24.7.61
Embarassada. Sí. Embarassada.
I què és el primer que se m'acudeix al saber-ho? Trucar a en Noah. La conversa ha anat així:
-Bona nit, Pulette! Quin plaer em concedeixes?
-Noah. És important. Molt important. Ens pot canviar la vida.
-Perfecte princesa, m'encanten les sorpreses.
-Seràs pare.
-...
-Noah?

M'ha penjat.
Ploro. Ploro sense parar. Vaig a ca l'Emilie. M'és igual la perruqueria.
Li he explicat tots els detalls. Ella m'ha abraçat, m'ha consolat. Però això no ha canviat res. El fill seguia a la panxa.
I ara, com ho faria per dir-ho als pares? Què em dirien? He pensat en això, i hi he arribat: i si no els ho dic? I si abandono la vila i començo una nova vida ben lluny? I si torno a ser aquella noia idealista? I si faig aquells desitjos en els quals somio des de fa tant temps? I si escric un llibre? I si busco la manera de guanyar diners? I si faig ballet? I si...
A Escòcia. En honor a la dona que m'ha cuidat durant tants anys.
Escòcia.

 Comenta
 
Capítol 2 Quadern 2
1.12.71
Estimada Emilie,
T'enyoro tant, et trobo tant a faltar... Cada diumenge penso en tu, en el teu te amb galetes. La Margot ja té nou anys, a punt dels deu. Els anys que fa que no ens veiem. Ella també balla. Quan la veig al menjador, amb aquell tutú que em vas regalar... A vegades se m'escapa una llàgrima, i la nena ve corrents a eixugar-me-la amb un gran somriure a la cara. Té els meus ulls. I uns cabells preciosos.
Ja fa uns anys que vaig obrir una petita escola de dansa. No és gaire cosa, però almenys em guanyo alguns diners. Les alumnes no són gaire maques. No em fan gens de cas. M'hi esforço i hi poso tot el meu amor, però no me'n surto. Són elles les qui m'acaben manant. Totes són molt altes, i moltes d'elles em doblen el pes. Això és el meu punt flac. A vegades fan veure que no em veuen, miren cap dalt i no em troben. També em diuen que soc un núvol, doncs sembla que no hi estic, que no se'm veu o que sóc quasi transparent. Em dol, això.
Encara vull escriure un llibre. Ja tinc diners per començar, només necessito un temps lliure per treballar. Però no tinc temps. Als matins, faig d'ajudant d’un dels treballadors de l'ajuntament. No et pensis que sigui una cosa molt important. A les tardes estic a l'escola, intentant fer-me notar davant les alumnes. M'agradaria poder parar el temps, poder dedicar-me a les coses que m'agraden. Poder escriure sense parar. Necessito temps.
Petons,
Paulette

Sé que mai enviaré això a l'Emilie. És només que fa ja tant temps que no la veig! La trobo tant a faltar!

22.5.72
Estimada Emilie,
Per aquí tot segueix igual. El sobrenom de núvol se m'ha quedat de per vida. Tota la gent que conec no sap què és la felicitat. El vilatans mai surten de les seves expressions fredes i distants.
La Margot està molt gran i bonica. Avui m'ha preguntat pel seu pare. Li he dit que va morir just abans que ella nasqués. Em penso que encara tinc els ulls rojos de les llàgrimes que he soltat.
Petons,
Paulette

El que donaria per poder anar-la a visitar un dia a Perpinyà!

1.9.74
Estimada Emilie,
Avui he conegut una noia que m'ha fet reflexionar. L'Alison té 12 anys, és més o menys com la Margot. Té una paràlisi cerebral lleu, no controla el braç esquerre. El que ella no s'esperava eren les cares de fàstic que han fet les alumnes quan ella ha obert la porta. La Vanessa ha sigut la primera a riure i, al cap de pocs segons, tota la classe ja estava fent broma. La gota que ha vessat el got ha estat el comentari de la líder: "Ara ja tenim un núvol i una anormal". Un mar de riures maliciosos ha omplert la sala.
L'Alison ha marxat corrent escales a baix. L'he seguit. Plorava. Està decidit: li faré classes particulars.
En arribar a casa, no he pogut fer altra cosa que pensar en aquell comentari de la Vane. “Anormal”, li ha dit. Li ha dit que no és normal. Però llavors, què és normal? Una persona pot ser alta, baixa, amable, maleducada. Però, normal? Quin significat té? He intentat definir el terme normal: l'habitual, que segueix una norma establerta... Però quina és la norma establerta? Hi ha alguna llei que diu com han de ser les persones?
Normal, per mi, és com una il·lusió, perquè el que és normal per l'os és un caos per les abelles. El que és normal pel pescador, és un caos pel peix.
Petons,
Paulette

17.9.74
Estimada Emilie,
M'he fet molt amiga de l'Alison! És una noia molt llesta i té una ment madura. Avui m'ha dit una cosa que m'ha fet parar el cor. Amb un fil de veu, m'ha preguntat: "Per què les teves alumnes et diuen núvol?" Li he explicat que se'n riuen de mi només pel fet que sóc baixeta, escanyolida i no parlo gaire. Però Emilie, no t'imagines què m'ha respost:
-Nuvolet. Que bonic! Pensa-ho: tens una ment suau i bonica. No hi ets però sempre hi estàs. Omples el cel buit, fas que els petits es diverteixin quan miren a dalt. Protegeixes del Sol quan pica, treus un arc de Sant Martí després de la foscor de la tempesta. Nuvolet. Que bonic!
No he pogut contenir una llàgrima de l'ull dret.
Petons,
Paulette

8.2.75
Les classes amb l'Alison són els events que espero durant tota la setmana. Jo li ensenyo ballet i ella m'ensenya la vida. No em tracta de vostè. Em tracta de Nuvolet.

28.3.75
Estimada Emilie,
Tinc moltes ganes d’escriure el llibre. Un llibre d’aquells que deixa estupefacte a qualsevol lector. A la mínima que tingui un xic de temps lliure, em dedicaré a fer realitat el meu somni.
Petons,
Paulette

24.6.77
Li ha agafat un atac de cor. Està a l’hospital. Per què li ha hagut de passar això? Per què me n’he hagut d’assabentar pel diari?
No em crec que l’Emilie estigui en tan mal estat. No m’entra al cap. En quatre dies, me’n vaig a Perpinyà.

28.6.77
Em tremolen les mans. En uns minuts em trobaré davant la dona més important de la meva vida, al llindar de la mort. Quasi no puc escriure. Ploro.
La Margot m’ajuda en tot el que pot. L’estimo.
És l’hora. La de veritat.

2.7.77
Per què sempre m’ha d’anar tot tan malament?
Aquella tarda de dijous, just a l’entrar a la consulta, la meva cara va canviar radicalment.
L’Emilie estava agitada al llit amb els ulls tancats, amb dues persones fent-li companyia. Dues persones que considerava fora del mapa des feia ja 16 anys. Estava en companyia de dos bessons massa familiaritzats per mi. En Richard i en Noah. L’últim portava una bata de metge.
El silenci regnava quan les tres mirades es van creuar. Fins i tot l’Emilie es va despertar. I a plorar. Què passava?
Desafortunadament, ben aviat vaig tenir coneixement de tot. Vaig tenir coneixement de la història de la meva família.


Tot es remunta fa unes quantes dècades enrera. Quan l’Emilie tenia 24 anys. Ja feia temps que estava enamorada del seu cosí gran. El sentiment era mutu. Es veien d’amagades sempre que podien. Fins el dia que van tenir un fill, en Ben. Els enamorats no es van tornar a veure mai més. Però ella n’estava enamorada. I ell també.
Ella, per treure’l dels seus pensament, als 26 anys, va tenir una altra filla, l’Elisa, amb un home ric que la va abandonar. L’Emilie estava sola amb dos fills. Va haver de deixar la carrera de ballarina per poder cuidar-los.
El temps passava.
El Ben es va casar amb una dona de classe mitjana.
L’Elisa, en canvi, va portar una mala vida.
Ell va tenir dos bessons.
Ella, una filla. La va deixar en adopció a una família, pagant-li una bona fortuna.
El Noah i el Richard, per una part. Jo, per l’altra.
Havia tingut una filla amb el meu cosí.

Seguidament, les explicacions del Noah: “Un diumenge vaig anar a ca l’àvia, l’Emilie. Et vaig veure sortir-ne. Això devia ser a mitjans de gener, quan et veies amb el Richard. Li vaig preguntar quina mena de relació hi havia entre ella i tu, i m’ho va explicar tot. Li vaig dir que el Richard i tu estàveu enamorats. La seva cara va canviar. ‘No pot repetir l’error que jo vaig cometre.’ Em va demanar que us separés, al Richard i a tu. Mai li van arribar totes les cartes que li vas enviar. Quan sonava el telèfon, era el primer en agafar-lo per no deixar-lo parlar amb tu. Li vaig dir que l’havien fet fora de la feina, també que m’havies dit que no volies saber mai més res d’ell. Però les coses no van anar com creia, perquè em vaig enamorar de tu. I, quan menys m'ho esperava, vaig tenir una filla amb la meva cosina.”

Silenci. Recordo silenci. Seguit d’un cop de porta. La Margot havia marxat de l’habitació, mai l’havia vista tan enfadada. La vaig seguir. Sentia els seus sanglots, li veia els ulls rojos.
"Margot!", deia, "Margot!". No es girava. La vaig poder atrapar amb una abraçada. Es va girar. Em va donar una bofetada a la galta esquerra. Va marxar corrents.
Encara no l'he vist, des de llavors. Però l'entenc. A un no li agrada ser enganyat per la teva mare durant tota la vida. I menys si es tracta del seu pare. En quin moment vaig pensar en dir-li que havia mort!
Avui l'he trucat. He trucat a casa del pare de la meva filla. A casa del meu cosí.
M'ha dit que la Margot estava amb ell. Que no em volia veure. Que ja no m'estimava. Aquestes coses ja me les esperava. El que no m'esperava ha sigut com va soltar el comentari: "Vol quedar-se a viure amb mi". Aquesta vegada he estat jo qui ha penjat sense dir adeu.

3.7.77
He trucat a l'Alison (m'ha costat uns quants francs...). Li he explicat com està l'Emilie; va millorant. Li he dit una cosa que mai m'hagués imaginat de dir. "No tornaré si no és amb la Margot". És tan bonica ella, quan s’acomiada afegint Nuvolet...

13.8.77
Vaig trencar la promesa.
Com des fa ja tants anys, cada dia trucava a aquell número de telèfon que ja em sabia de memòria. I, igual que em passava fa ja tants anys, penjava el telèfon mentre em queia una llàgrima. O dos. O tres.
Un dissabte, però, una veu femenina em va respondre al telèfon. Era la Margot!
"El pare m'ho ha explicat tot. Com de malament em tractaves, com de pocasolta eres, com volies sempre que només et fes cas a tu. Com el vas abandonar". Però d'on havia tret aquesta bajanada? Em sembla que treia fum per les orelles.
Per què havia dit tot allò el Noah? Quan havia estat, precisament el, qui m'havia abandonat?
He anat a parlar amb l'Emilie. "El temps cura bonica, el temps arregla les coses". El temps no cura. El temps no arregla. Només fa oblidar.

Doncs aquí estic. Sola. Portant una escola de dansa. Sola. Amb ganes d'escriure un llibre. Sola. Amb falta de temps. Sola.
Estic sola. Només tinc l'Alison per posar una mica de color al núvol gris que sóc ara.


22.11.78
Trobo a faltar la Margot. L'Emilie, també. Vull escriure un llibre. Vull temps.

26.2.79
Ha mort l'Emilie.
 Comenta
 
Capítol 3 Quadern 3
9.3.2019 

Estimat diari, feia ben bé quaranta-dos anys que no veia l’Alison. Quan avui, de cop, he sentit algú trucant a la porta. Una dona preciosa, amb uns pòmuls perfectament marcats. Uns ullassos de color mel, amb unes pestanyes llargues.



No tenia braç esquerre.



Han començat a brollar, sense control, desenes de llàgrimes dels meus ulls. La meva Alison! Feta ja una dona! Però com m’havia trobat? Estic a uns dos mil quilòmetres de casa seva, estic a Catalunya!

El primer que m’ha dit en arribar ha estat: “Encara escrius?”. Ho havia deixat quan l’Emilie havia mort.



“Paulette”, m’ha dit, “tu mateixa em vas dir que escriure et feia veure la vida d’un altre color, que escriure feia sentir-te lliure per un moment” Però no tinc forces. Em costa moure el llapis en cada paraula que escric. Però, per l’Alison, he pensat, per l’Alison faré l’esforç de moure’l.



21.3.19

L’Alison acaba de sortir de la porta per no tornar-hi a entrar.



Després de la seva visita, em torno a quedar sola. Sola en aquesta casa vella, en aquest poble vell. Sola i sense forces. Seure al balancí de cara al finestral i somiar desperta és el meu dia a dia. Somio en aquell llibre. Aquell llibre que vull començar des de fa la tira d’anys. I penso: de què podria parlar, al meu llibre? D’amor, d’aventures, o més aviat dels meus pensaments?

Però no em veig amb cor de començar-lo. Em falten forces! Doncs amb els setanta-sis anys que tinc estic molt dèbil.



Forces.



5.4.19

Forces, si us plau. Forces.



 23.4.19

Avui no hi veig gaire bé. Els mobles estan borrosos i el paisatge, difuminat. Cada cop soc més velleta. Ja no puc dependre de mi mateixa, gairebé! Em costa aixecar-me cada matí, em costa fer-me el menjar a cada àpat. Necessito algú per cuidar-me i fer-me companyia. Però a qui, si es pot saber? La meva filla no vol saber res de mi. No tinc ningú més.



Trobo a faltar l’Emilie.



8.5.19

Em sento sola. Estic en un poble petit on no conec ningú. És un poble molt acollidor i bonic, però no m’hi sento bé. Necessito una amiga per poder xerrar dia i nit. Em sento sola, no tinc forces, no hi veig bé.



Enyoro ser jove.



 26.5.19

OBSTACLES

Una oreneta sobrevola els meus damunts 

Lliure va, sense mirar cap baix 

Jo me la miro i el meu cap esclata

Si jo pogués volar tan alta

 

Sense compromisos ella se’n va

No té necessitat de donar mitja volta 

No té pors i traïcions

És una oreneta com tota altra

 

Però després n’arriba una altra

Un poc coixa

Un poc desorientada

Ràpid veig el seu sofriment

Ella no vola

Ella ha de fer la mitja volta

 

No pas totes les orenetes són iguals

Doncs el que passa amb nosaltres

Mentre una és feliç

L’altra està a punt de morir.



27.5.19

Vull escriure el llibre.



20.6.19

Em sembla que avui ha estat el dia més feliç de la meva vida. L’aniversari més bonic que mai hagués pogut somiar. M’he llevat a les sis i mitja, com de costum. M’he begut un vas de cafè amb llet, com de costum. M’he assegut al meu balancí per contemplar l’alba, com de costum. Quan, de cop, algú ha trucat al timbre. Ha tornat l’Alison? Vaig caminar sigil·losament fins a la porta roja de l’entrada, la qual vaig començar a obrir poc a poc.



Una noia esperava impacientment. La vaig mirar. No era gaire alta. Més aviat menudeta. Tenia els cabells castanys lluents, acompanyats d’un mocador acolorit que li feia de diadema. Eren llargs fins al melic, i una mica ondulats. Uns ulls blau cel ressaltaven sobre la seva pell morena; havia pres el Sol, aquesta noia. Em vaig fixar en la roba. Tenia una samarreta curta i ajustada, de colors d’estiu. Portava uns pantalons curts blancs amb un, dos, tres, quatre, cinc botons. Li tapaven el melic. Anava amb unes xancletes negres sense dit, on hi posava alguna cosa en blanc (NIKE, em sembla, vés a saber què vol dir). El que més m’ha cridat l’atenció ha estat els llarguíssims mitjons blancs d’esport que portava. Xancletes amb mitjons! El jovent d’avui en dia...



“Padrina!” M’ha dit. I m’ha fet una forta abraçada. M’he quedat sense respiració.



“Padrina! Tenia ganes de conèixer-te!” És el millor regal d’aniversari que mai havia rebut.



“Et refredaràs!”, va ser l’únic que vaig poder dir, tot sabent que feia una calor de mil dimonis.



Les llàgrimes han començat a caure de felicitat quan he vist que portava tres maletes amb ella. Es vol quedar a viure amb mi!

“Em dic Emilie. Soc la teva néta.” Se’m va parar el cor.



 Emilie, li havia posat de nom. Emilie.



21.6.19

Portem ben bé sis hores seguides xerrant, i encara no ens n’hem cansat.



Jo li he explicat la meva vida de dalt a baix. Bé, més aviat li he ensenyat els tres quaderns que he escrit i he anat ampliant les anècdotes.



Ella, per la seva part, m’ha explicat com ha arribat fins a mi. Es veu que ja portava uns anys preguntant-se per la seva àvia. Amb l’avançada tecnologia d’avui dia, va poder trobar l’Alison, la qual li va explicar qui era i on estava. Amb això, no li va costar gens ni mica agafar el primer vol cap a Alguaire i venir a trobar-me.



 

26.6.19

A l’Emilie li agrada molt escriure. També ballar. Però no balla amb un mallot i unes punteres, i la música que sona no és tranquil·la. Hip-hop, en diu ella. M’ha fet una demostració i realment té estil.



M’ha dit que la Margot no suporta que balli així, que la tradició és la tradició. L’ha imitat tan bé, que no he pogut deixar escapar una rialla.



14.8.19

Ja fa un mes i mig que l’Emilie viu amb mi. Els dies ja no són tan avorrits i repetitius. Sortim a passejar, anem al bar del poble, fins i tot a les piscines municipals. Aquí, a l’estiu, fa molta calor; em sembla que hem arribat, si fa o no fa, als quaranta graus.



La meva neta és un encant. Sempre tan atenta, tan comprensiva. Em recorda a l’Emilie, a la meva àvia.



23.8.19

Avui li he fet una proposta a l’Emilie. Vull veure la meva filla. Li podem dir que vingui a visitar-nos, ni que sigui una setmana. Així em podria explicar com li va per Perpinyà. Els records que em porta, Perpinyà... Aquells diumenges de dansa, el te amb aquelles galetes que tant m’encantaven...



A l’Emilie, per descomptat, li ha semblat una idea brillant. Ha agafat el seu mòbil (que no té botonets, sinó que ella, amb els dits, toca la pantalla i es mou) i ha trucat a la Margot.



L’Emilie ha tornat amb els ulls una mica plorosos. “No vindrà”, m’ha assegurat. Però no m’he donat per vençuda.



5.9.19

Avui l’Emilie em porta de viatge. Em sembla que seran tres dies. A veure on em porta!

 

6.9.19

Estem a les Illes Canàries. Fa una temperatura perfecta.



Estem allotjades en una petita casa al costat del mar. Les vistes són inigualables i la tranquil·litat és absoluta.



L’Emilie està entestada a fer turisme fins no sentir-se els peus, però jo estic massa vella per caminar tant! Sumant-hi que no hi veig amb l’ull esquerre. No tinc forces per a res. M’agradaria quedar-me aquests dies a la platja, gaudint del sol i del mar. Així que l’Emilie, com sempre, està d’acord amb la meva petició.



Acabarem torrades!

 

7.9.19

Ja he arribat a casa i, tot i que no hem fet res, estic cansadíssima. Només són les set i mitja que ja me’n vaig a dormir.



19.10.19

Encara penso en la Margot. Aquest cop seré jo qui li truqui i li demani que vingui a veure’ns.



També penso en el llibre. Però cada vegada hi veig menys esperança. Vull dir, ja no soc aquella noia idealista d’abans. Soc conscient que aquell llibre mai més el podré començar.



Ja és massa tard. No tinc forces.



 

22.10.19

He trucat a la Margot. Però no m’ha agafat la trucada. Després d’explicar-li a l’Emilie, ha estat ella qui, fent el cor fort, ha accedit a fer la trucada. Però, igual que l’altra vegada, hem obtingut una resposta negativa. He plorat. Les llàgrimes han escapat dels ulls com presos de la presó. Per què la meva pròpia filla està en contra meva? Per què en Noah es va inventar aquelles coses tan horribles sobre mi? He plorat. I continuo plorant.



 

17.12.19

Cada cop hi veig menys, però no vull preocupar l’Emilie, ja te prou coses a fer i a pensar. A vegades penso que soc una càrrega per a ella. Ja sé que ha estat ella qui ha vingut a mi, però potser ja s’ha cansat de cuidar-me dia rere dia, potser li agradaria marxar però no m’ho vol dir. I si la molesto? I si li faig nosa? Em sembla que mai ho podré descobrir, això.



9.1.20

Quin Nadal més bonic que hem passat!

No tinc ganes d’explicar-lo, doncs estic molt cansada, no tinc forces. Però espero recordar-me’n tota la vida.



 

10.2.20

Estic feliç. Molt feliç. Per fi, després de quaranta-tres interminables anys, podré veure la meva única filla. La filla que sempre m’he estimat. Després de quaranta-tres interminables anys, podré veure la Margot.



L’Emilie ha estat ben bé tres hores i mitja al telèfon. Demanant, suplicant i plorant. Fins que, al final, ha vingut corrents a abraçar-me. No feia falta que parlés. Només amb aquella mirada, només amb aquella mirada de nen petit per Nadal, podies esbrinar la resposta.



“En dues setmanes. En dues setmanes estarà aquí.”

 

18.2.20

Cada dia queda menys. Estic nerviosa. Com serà? Encara tindrà aquells preciosos cabells? Faig càlculs: va néixer al 61. Ara tindrà cinquanta-nou anys. Ja, una dona!

 

24.2.20

Avui! Avui és el dia!

M’he posat la roba més bonica que tenia, heretada de l’àvia Emilie. No sabem a quina hora arribarà, així que ara anem a preparar el millor dinar que mai s’hagi vist i, de passada, també prepararem un bon sopar.



Són les cinc de tarda. La Margot no és aquí. L’Emilie i jo netegem la casa, fins a deixar-la com nova. Quan vingui, potser això serà un punt a favor per agradar-li més.



Són tres quarts d’onze de la nit. La Margot no és aquí. Em sento al meu balancí i l’esperaré.



Les llàgrimes em comencen a florejar.



25.2.20

Em vaig adormir quinze minuts després.



La sorpresa ha estat quan m’he despertat allà a dos quarts de vuit. Hi havia algú preparant l’esmorzar. Des de quan l’Emilie s’aixeca tan aviat? M’hi he fixat tan bé com podia (és difícil contemplar detalls amb només un ull funcionant). Hi havia una dona amb uns cabells preciosos fent el cafè. M’apropo. Té els meus ulls. 

Margot. Ha arribat. I, com ja estic acostumada, les llàgrimes han sortit rodolant dels meus llagrimals. La Margot, amb el seu afecte tan propi, amb la seva expressió tan seva, me les va netejar amb un mocador de roba que es va treure de la butxaca. Aquell mocador! Aquell mocador li vaig regalar jo, fa ja tants i tants anys. Això va ser, òbviament, un altre motiu perquè les llàgrimes s’apressessin a rajar per les meves rosades galtes.



Ens hem desfet en una dolça abraçada. En una dolça abraçada com les d’abans. Com abans. Em sento molt feble.



 

Ara hauria d’estar rient amb la meva filla i neta, però no em surten les rialles. Em costa aixecar-me, seure. Em costa moure’m. Em costa viure. Respirar.



Em costa tot. 



És de nit. Durant el dia, no ens hem dirigit gaire la paraula.



Ens hem assegut al llit de la meva habitació. La Margot ha posat una cançó. Una cançó plena de records i rialles, seguits de llàgrimes i plors.



La melodia de “El Llac dels Cignes” ressonava entre les parets. La càlida música se’ns interioritzava i ens recorria la sang. Les llàgrimes marcaven el compàs i l’abraçada feia de fons.



En aquell moment, vaig veure transcórrer tota la meva vida.



Des que era una nena, després una noia, convertint-me en una dona i acabant sent el que ara soc. Em van transcórrer tots aquells moments tan feliços que mai podré oblidar.



Primer vaig veure l’àvia, el Richard i la perruqueria. Em vaig veure a mi. Aquella noia tan innocent i somiadora. Una idealista amb el somni de ser escriptora, d’escriure el llibre dels meus somnis. DINERS.



Després vaig veure la Margot ballant, l’Alison i l’escola. Em vaig veure ja com una dona independent i adulta. Continuava amb el fugaç somni d’escriure. No podia amb tot el treball que tenia per davant. TEMPS.



Finalment, vaig veure aquella Alison, l’Emilie i la meva filla Margot, totes a la flor de la vida. I em vaig veure a mi. Feble. Sense ganes de fer res. Vaig veure la soledat que m’envoltava sempre. Tenia el desig del llibre. Un desig que s’anava difuminant poc a poc. FORCES.



I és que, quan ets jove, tens temps i forces. Però et falten els diners.



Quan ets adult, tens diners i forces. Però et falta el temps.



Quan ets vell, tens diners i temps. Però et falten forces.



Em queda poc temps de respir. Bona nit.



 

 

NUVOLET



Estimada àvia,

Per les teves rialles, els teus plors, les teves sàvies paraules. Simplement per ser tu, sempre. Recordes el dia que vaig venir? Mai oblidaré la cara amb què vas mirar les meves xancletes i els meus mitjons. Ho vas trobar tan estrany, però no em vas dir res, vas fer com si t’agradés el meu estil.

La setmana que ve faré una actuació de hip-hop a Lleida. Aniré a la Llotja, és molt bonica. El dimecres vint-i-sis et volia regalar l’entrada per venir-me a veure, però sé que em veuràs. Siguis on siguis, sempre em veuràs.

T’estimo, àvia. T’estimo molt.

 

Estimada mare,

Vaig cometre l’error més gran de la meva vida. No voler quedar-me amb tu! Et vaig abandonar, mare. Estava massa confosa i no sabia què volia.

Al cap de mig any, vaig tornar a Perpinyà. Vaig anar a buscar-te. Però en arribar a casa, no hi havia ningú. Te n’havies anat.

Quan l’Emilie em va trucar dient-me que estava amb tu, que vingués a veure’t, la por es va apoderar de mi. M’agradaria tornar enrere. M’agradaria recuperar tot el temps perdut, compensar el meu error. Però ja mai més podré.

Te’n recordes d’aquell dia que practicava la coreografia abans d’anar a l’audició? M’enfadava perquè no em sortia. I tu, tu m’animaves sense parar. Recordo el que em vas dir: “només hi ha una manera de saber els passos. Aprendre’ls i estimar-los”. I això vaig fer.

T’estimo, mare. T’estimo molt.

 

Estimada amiga,

Vas ser la primera persona a defensar-me davant dels altres. Recordo aquells vells temps. Les hores que em passava a casa teva. Sempre ens costava molt concretar una estona per estar juntes. Tenies tanta feina! És clar, estaves sola per cuidar-te, a tu i a la Margot. Com te l’estimaves, a ella! Ho veia als teus ulls, quan parlaves d’ella. També m’estimaves, a mi. Ho sé per com em parlaves, per la teva expressió quan em corregies.

Jo també t’estimava. I et segueixo estimant, t’estimo moltíssim! Recordes què em vas dir quan l’Emilie va morir? Em vas dir que mai es morirà del tot si la portem al nostre cor.

 I tothom et té al cor, bonica. Mai ningú t’oblidarà.

T’estimo, Nuvolet. T’estimo molt.

 



Sempre has somiat amb el teu llibre, sense saber que sempre l’has estat escrivint. Tres quaderns, una història. La TEVA història.

DINERS, TEMPS I FORCES.

És el teu llibre Paulette. El teu somni s’ha fet realitat.
Margot, Emilie i Alison

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]