Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



ficcions2
Guissona
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 TRENTA SIS QUILOS
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

                T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

                ...



                T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

                S: Sí.



                T: Me’l vols repetir, per favor?

                S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.



                T: I saps quant peses aquesta setmana?

 
***********

 

TRENTA SIS QUILOS

 

Em dic Marta Payne. La meva mare és barcelonina. El meu pare, en canvi, és irlandès. Va néixer a Dublín ciutat. D’aquí ve la rara combinació del meu nom. Avui faig divuit anys, i fa dos anys i escaig em van ingressar a la Unitat de Trastorns de Conducta Alimentària de l’Hospital Universitari de Bellvitge. Sí; tinc anorèxia nerviosa.  Si us he de dir la veritat, no em considero una persona a qui se li marquin tots  els ossos ni molt menys algú amb un trastorn alimentari. Simplement, no m’agrada ni el menjar ni menjar.



Recordo perfectament el moment que el metge va anunciar el meu ingrés a la unitat. A la mare se li escapaven les llàgrimes mentre m’estrenyia la mà i el pare només sabia dir “tot anirà bé”. Recordo també amb els ulls de por i pànic amb els que em miraven quan em veien amb la bata blanca, la que et posen quan t’ingressen a un hospital, dins d’aquesta trista habitació. Al principi no tenia cap companya. Ara tampoc en tinc, però tinc un company. Es diu Roger Perall. No té cap trastorn alimentari. Amb tan sols dinou anys, té un càncer de pulmó el suficientment desenvolupat com per dir que cada respiració que fa, és un regal. Quan va ingressar a l’hospital, no quedaven llits per a ell en la seva unitat. De fet, l’únic llit que quedava en totes les instal·lacions era el del meu cantó. Al principi creia que no ens avindríem i que seria una pèrdua d’intimitat i privacitat. Ara, però, ens hem convertit en carn i ungla i, de fet, és de les poques persones que em queden al voltant.



Fa dos mesos, els meus pares van decidir no venir-me a veure més. Segons deien, cada cop que venien estava pitjor i els feia patir el doble del que ho feien durant el període de temps que no em visitaven. Un dimarts a la tarda la meva mare em va demanar si us plau que acabés amb la malaltia, que fes cas als especialistes d’una vegada, que ni ella ni el pare es podien permetre el luxe de veure com em moria a poc a poc. Jo, no sé si innocent o incrèdula, li vaig contestar que estava millor que mai, que cada quilo que perdia em feia ser més maca. Quan van sentir la meva resposta, l’únic que van atrevir-se a dir, per por o per ira, va ser un adéu.



Avui, dotze de gener del 2017, hauria de ser el dia més important de la meva vida. Hauria d’estar amb la família i passar la nit amb els amics, celebrant la majoria d’edat. Avui però, estic sola en una habitació trista i freda amb olor d’hospital, amb un ram de flors enviat pels meus pares i amb l’únic amic amb qui podria estar de celebració, lluitant per la seva vida entre els bisturís i les anestèsies. És dur saber que ningú et felicitarà. És dur donar-te compte que totes aquelles amistats de l’institut han anat marxant. És dur assimilar que gairebé ningú se’n recorda de la teva existència, però encara és més dur saber que la majoria dels pocs que ho facin no els importa saber si estàs bé o si ja has marxat d’aquí. Avui, dotze gener del 2017, peso treta sis quilos. La roba em queda cada cop més gran i jo cada cop em veig millor. Alguns diuen que estic boja, altres que tinc el cap emboirat. Els metges de la unitat i el psicòleg que em tracta setmanalment m’animen a guanyar pes. Però, que no se n’adona el món? Que no veuen que ara podria sortir perfectament en totes les portades de les revistes de models més importants? Sembla mentida que allà on jo hi veig un cos de portada la resta hi vegi un sac d’ossos.



 

Roger Perall. Dotze de gener del 2017, 8:07 am.



Dinou anys. 3935 dies. 166440 hores. 599184000 segons. Quan de petit et pregunten com t’imagines de gran, ningú mai s’imagina en aquesta situació. Tan sols porto 599184000 segons respirant i ja tinc la pressió i la por a sobre de no saber mai quan serà l’últim cop que ho faré. Per qualsevol noi normal de la meva edat, respirar seria la cosa més habitual del món; un acte d’inconsciència. Per a mi, en canvi, és un regal. Tinc un tumor a cada pulmó i la probabilitat que aquest acabi passant a la sang és del 90%. Quan et diagnostiquen un càncer, la vida se’t tira a sobre. Mai tornes a ser el d’abans. Tot canvia, i tu, i la gent del teu voltant, també. Quan el metge pronuncia les paraules “tens un càncer terminal”, la por i l’angoixa es converteixen amb les teves companyes de vida. El dolor físic passa a ser el teu estat de cada dia i les cares de pena que posa la gent al veure’t es converteixen en un ritual. El càncer, però, també et canvia la manera de viure la vida. Amb ell aprens a valorar, a donar gràcies, a somriure més, a enfadar-te menys, a ser valent, a ser fort, a tenir esperança, a tenir il·lusió. Avui, de fet, tenia l’esperança que, almenys per un dia, tot sortiria bé; però el càncer també sap robar-te les ganes de menjar-te el món; i és que avui m’he despertat vestit de verd dins d’una sala de quiròfan amb l’anestesista preparant la dosi exacta de tranquil·litzant necessari.



Mai m’ha agradat el color verd, però veure a tota aquella gent vestida d’aquest color encara és pitjor. Mentre l’anestesista em posa una mascareta que em subministrarà l’anestèsia necessària durant la intervenció, les infermeres m’agafen de la mà prometent-me que tot anirà bé. No és la primera operació que em fan, però en cap de les anteriors havia experimentat tanta por. De fet, tinc un mal pressentiment.



A poc a poc el meu camp de visualització es va esvaint. Començo a veure borrós i sense que jo vulgui se’m tanquen els ulls. No puc evitar-ho. Sento com les veus de l’oncòleg i el seu equip de metges es van difuminant en la llunyania. I, quan ja és inevitable tornar enrere, sé que no ho hauria d’haver fet. No hauria d’haver deixat que m’adormís. Intento obrir els ulls de nou, tornar a la realitat. No puc. Em consolo dient-me a mi mateix que estic tenint un malson, però no ho és. Tot està passant de veritat. Noto com s’accelera el pols. Començo a notar el compte enrere del meu cronòmetre i jo, incapaç de fer alguna cosa per evitar la desgràcia, ploro per dins.
 Comenta
 
Capítol 2 QUARANTA QUILOS
Marta Payne. Dotze de gener del 2017, 8:35 am.

Un soroll semblant al d’unes corredisses em desvetlla de bon matí. Trec el cap per la porta intentant esbrinar què és tant d’aldarull. Metgesses i metges, infermers i infermeres i doctores i doctors de tota la planta corren amunt i avall del passadís, com si fessin alguna cursa entre ells per veure qui arriba abans a lloc. Definitivament, el passadís sembla que s’hagi convertit en el gran circuit de Montmeló i que tota aquesta gent de bata blanca juguin a ser en Marc Márquez,  l’Àlex Rins,  o qualsevol altre pilot del moment. De sobte, entre aquella multitud plena de presses, apareix un grup de metges corrents amb una llitera on damunt hi reposa un pacient. Ara entenc a què és degut tant enrenou. La llitera em passa per davant i tinc l’oportunitat de veure qui és el desafortunat. Em pic el veig, l’estómac se’m regira sencer, les cames em comencen a fer figa i les llàgrimes em comencen a caure desmesuradament dels ulls. No pot ser. Ell no, si us plau. No ho puc assimilar. Tant malament m’estava portant com perquè totes les persones que tenia al voltant a poc a poc m’anessin deixant? Entre les llàgrimes i el mal cos que se m’ha posat, caic a terra i un infermer m’ajuda a aixecar-me i em porta al llit. El moment se m’ha quedat gravat a la ment. No em puc treure del cap el que acabava de veure. Tanco els ulls i començo a recordar just l’instant abans que entrés a quiròfan.

De bon matí en Roger tenia unes fortes punxades al pit. Ell no volia avisar als metges perquè deia que era normal. Era cert que alguna altra vegada n’havia tingut, però mai havien estat tan fortes, així que vaig decidir avisar a un metge. L’oncòleg que el tractava va aparèixer amb tot el seu equip a l’habitació, el van examinar i, al veure la gravetat de la situació se’l van endur cap a la sala d’operacions. Abans d’abandonar l’habitació, en Roger em va agafar la mà mentre la por que jo sentia es començava a manifestar en forma de llàgrimes. Me la va estrènyer amb força i em va prometre que tot aniria bé, que no patís, que ell se’n sortiria. Em va demanar que me’n tornés a dormir i que, quan despertés, ell estaria un altre cop al meu cantó per a celebrar el meu aniversari. Vaig forçar un somriure, vaig disposar-me a tornar-me’n a dormir i ell va marxar.



L’habitació es veu buida i massa gran sense ell. És estrany estar sola després de tant temps amb la seva presència constant. El trobo a faltar. No m’agrada aquesta sensació de buidor ni el silenci que s’ha instaurat en la cambra. M’acosto al seu llit. Al principi, quan en Roger va arribar, pensava que havia sigut la noia més desafortunada. Odiava la idea d’haver de compartir habitació amb algú i encara més amb quelcom que no estigués en la mateixa situació que jo, hom que no m’entengués. Em semblava, pràcticament, una pèrdua d’intimitat. Per sort, res va ser com esperava. L’arribada d’en Roger va ser més aviat un regal. Per fi tenia algú amb qui tornar a confiar, algú que es preocupava per mi, algú a qui li importava, però sobretot, per fi tenia algú a qui estimava, valorava i que, de la mateixa manera que ell ho feia amb mi, jo també em preocupava per ell. Mai li he dit com el valoro, mai li he donat les gràcies per tornar-me el riure, l’alegria i les ganes de viure; però mai ha fet falta que li digués. Sé que ell ho sap. És més, ell sap absolutament tot el que penso en cada moment.  Podríem dir que tenim una certa telepatia – i un poc de química també.

Torno a sentir corredisses, però de cop s’aturen i es converteixen en passos lents i insegurs. S’acosten cada vegada més cap a mi. Veig uns peus. Alço la vista. És la mare d’en Roger. Em felicita de la seva part i de part del seu fill i m’explica, amb els ulls plorosos, que l’han traslladat a l’UCI. No obvia el detall que la seva estimada criatura està en coma i que, molt probablement, no despertarà i morirà o bé es quedarà en estat vegetatiu fins que la seva família decideixi desconnectar-lo d’unes màquines que el mantindrien en vida en cas que això ocorregués. El meu cervell no assimila tota aquella informació tan sobtada. Pel meu cap només em passen les paraules que em va dir just quan em van anunciar que si continuava aprimant moriria desnodrida. “Si tu lluites, els dos guanyem”, em va dir i em va repetir en vàries ocasions. Segons ell, si jo lluitava per curar-me i ho aconseguia, ell, amb totes les seves forces, lluitaria contra la seva malaltia i també es curaria. Ara, que tant un com l’altre estem en mans de l’atzar, penso més que mai en el sentit d’aquelles paraules i, per primer cop en molt temps, decideixo fer cas. Decideixo deixar d’aprimar-me i començar a menjar. És més; em proposo un repte: arribar als quaranta quilos en una sola setmana. Ho faig pel meu propi bé, però també pel bé del meu amic i de les persones que m’estimen i s’han allunyat de mi perquè les feia patir.

 

Roger Perall. Dotze de gener del 2017, 11:24 am.

És curiós. Tot i que estic en coma, puc notar el meu cos en el meu subconscient. Noto les sensacions que tinc i, molt curiosament, puc enraonar amb mi mateix i sentir tot el que diuen de mi a l’exterior. Tenia entès que, quan et quedes en coma, et quedes inconscient en tots els aspectes, però resulta que el que fa el coma és impedir-te reaccionar a estímuls o moure’t i, mentrestant, tu estàs viu. En alguns casos no pots sentir res de l’exterior, però en d’altres, com el meu sí. Hi ha casos en què els pacients inclús arriben a realitzar algun gest facial o bé a obrir una mica els ulls abans de despertar. Aquests casos es duen a terme quan un pacient té un nivell alterat de consciència, això vol dir que, tot i estar inconscient, tens un mínim de consciència que encara et funciona. Podríem dir, per tant, que jo sóc un exemplar d’aquests pacients.

Gràcies a la meva poca consciència, sento  la veu de la meva mare dient-me com de preocupada està i la por que té. Noto com m’agafa la mà i com em demana si us plau que torni a obrir els ulls. També esmenta alguna cosa sobre la Marta. No he entès ben bé el que però m’ha semblat que em deia que li havia explicat tot el que m’havia passat i que no tardarà gaire a venir-me a veure. La mama tenia raó. Cinc minuts més tard la Marta entra per la porta de l’habitació de la unitat de cuidats intensius. També plora. Pobra Marta, i jo que li havia promès que me’n sortiria... Noto com s’enfonsa una mica el matalàs del llit i, de sobte, noto com m’abraça fort. Les seves llàgrimes queien damunt del meu pit. Durant uns minuts la Marta es va quedar immòbil. Quan es va refer, em va deixar anar la millor notícia que hauria pogut rebre. Per fi havia decidit lluitar. Per fi s’havia proposat guanyar.


Marta Payne. Dotze de gener del 2017, 11:29 am.

A l’UCI només hi poden entrar els familiars propers del pacient. En cas que no ho siguis necessites una autorització de part de la família. La mare d’en Roger es va encarregar de signar-la per tal que pogués anar-lo a veure sempre que volgués. És una dona simpàtica i molt empàtica. Sempre em donava les gràcies per haver acollit al seu fill i per haver-me convertit en una gran amiga per a ell. També solia dir-me que, gràcies a mi, en Roger era més feliç. Jo sempre li responia que el seu fill tenia una gran mare i, que si fos la meva, estaria molt orgullosa d’ella.

El primer que veig en entrar a la sala és el monitor cardíac que enregistra l’activitat elèctrica del cor del meu amic. M’atanso a la llitera. El miro de dalt a baix. Un altre cop les llàgrimes. No puc estar-me’n de plorar. Penso en el que m’ha comentat la seva mare; en la possibilitat de que en qualsevol moment marxi. No estic preparada per quan això passi. M’apropo encara més a la llitera i m’assec al seu costat. De cop noto un impuls i, de seguida, l’abraço mentre unes gotes salades em rellisquen galta avall.

Després de passar-me uns minuts damunt seu agafant-lo molt fort, com si anés a marxar vés a saber on, decideixo explicar-li el meu propòsit. Quan acabo, li faig un petó al front i marxo de la unitat. És l’hora de fer oficial el meu repte. És l’hora que tot el personal que em tracta se n’assabenti del meu canvi.


Roger Perall. Dotze de gener del 2017, 11:45 am.

Les seves paraules encara ressonen dintre meu i el meu front encara nota la calor dels seus llavis. “Tinc una notícia bona, Rog”. La Marta em sol dir Rog. Segons ella és el meu diminutiu. Jo, a canvi, la crido com a Mar. “M’ho he estat pensat i he decidit que ho faré. Canviaré.” A priori, no sé de què em parla, però a mesura que va avançant el seu discurs, entenc que em vol dir. “Recordes quan el meu metge i el teu van venir a la nostra habitació? Cadascú tenia una notícia per a nosaltres. El teu metge et va anunciar que el càncer cada cop empitjorava més i que, molt probablement, aquest acabaria passant a la sang. Les probabilitats que aquest ho fes eren del 90% i la teva supervivència, per tant, es limitava al 10%. El que em van dir a mi no era tampoc fàcil de digerir. Em van predir setmanes de vida. Em van dir que, si continuava al ritme que anava, en cosa de quatre o cinc setmanes acabaria morint per falta de nutrició”. Recordo perfectament aquell moment. Tots dos ens vam quedar sense paraules. Tots dos ens vam enfonsar en la nostra pròpia misèria. Per primer cop ens adonàvem que la malaltia ens anava guanyant i, nosaltres, anàvem perdent. La Mar mai havia pensat en la gravetat de la seva situació fins a aquell moment. Al sentir aquelles paraules va saber de veritat que no estava de portada sinó que estava malalta. Jo, en canvi, ja sabia que tard o d’hora l’oncòleg pronunciaria aquelles dades; però encara no estava preparat per sentir-les. “Els dos ens vam quedar en silenci, cadascun pensant en el que ens acabaven de dir. Llavors tu em vas dir “Mar, no et desanimis. Nosaltres som forts i, junts, encara més. Estem malalts, sí. Estem a punt de morir, sí. Però encara podem guanyar a les nostres malalties. Fem un pacte: si tu lluites per salvar-te i et cures, jo també lluitaré i em curaré: si tu lluites, Mar, els dos guanyem”. El que et vull dir amb això Rog, és que lluitaré, i guanyaré. I tu lluitaràs amb mi, i també guanyaràs”.



 
 Comenta
 
Capítol 3 VICTÒRIA
Marta Payne. Vint-i-sis de febrer del 2017, 7:55 am.

El primer cop que vaig veure en Roger a l’UCI em vaig prometre a mi mateixa que tornaria a pesar quaranta quilos. Prendre la decisió va ser fàcil, començar a guanyar pes no. El meu propòsit era alt: tenia dues setmanes per engreixar quatre quilos. Els metges em van advertir del gran esforç que hauria de fer, sobretot perquè no només havia de començar a menjar sinó que, si volia complir l’objectiu a temps, havia de menjar amb quantitat.

El principi va ser dur. Tot i que els dietistes i les nutricionistes van dissenyar-me una dieta especialment pensada per a mi i perquè pogués assolir el meu repte, la presència de tants hidrats de carboni i de tantes calories juntes em provocava ansietat i malestar. Recordo el menú del primer dia: macarrons amb salsa de tomàquet i formatge gratinat de primer, tall arrebossat amb patates fregides de segon i de postres una poma.  Sembla un dinar normal oi? Per a mi allò era massa. Acostumava a menjar entre 200 i 300 calories al dia. En aquell sol dinar, els macarrons sols ja en tenien unes 400, un tall arrebossat sol tenir unes 327 calories aproximadament i, per últim, per cada 100 grams de poma ingerim 52 calories. Tot i superar altament les meves xifres diàries, m’ho vaig menjar. Cada mossegada anava acompanyada d’una llàgrima o d’una nàusea. Em sentia bruta menjant tot allò, però ho havia de fer; havia de lluitar per mi i pel Roger. Van ser molts els cops que vaig voler llençar la tovallola i abandonar la lluita però, quan estava a punt de fer-ho, sempre el recordava a ell, adormit inconscient en aquella llitera, i llavors recordava per què era tan important continuar lluitant i acabar guanyant.

Durant aquells dies vaig establir una rutina. Cada matí, quan em llevava, em pesava. Sempre em feia por mirar el resultat. El cert és que em feia por engreixar, però com em deia la meva mare quan era petita, les pors se superen. I quanta raó tenia. Després de pesar-me, esmorzava. A poc a poc m’anava acostumant al menjar i al seu gust. Durant el matí, passava el temps estudiant la manera d’acabar amb l’anorèxia com més aviat millor. Les tardes les passava amb en Roger. Cada dia l’anava a veure i li explicava com anaven les coses. També li deia la xifra que la bàscula marcava.



Ara ja fa dues setmanes que en Roger està en coma. Fa dues setmanes que avui vaig prometre que pesaria el mateix que quan vaig ingressar. M’he llevat més d’hora que altres dies. Des de la finestra veig com el dia comença a clarejar. M’aixeco del meu llit i, com cada dia, em peso. Avui tinc més por que mai. Tanco els ulls mentre espero que l’aparell acabi de fer la seva feina. Tarda uns cinc segons a marcar el número exacte. Entreobro els ulls i veig com els números fan pampallugues en la petita pantalla. Quaranta-un quilos i mig. Ho he aconseguit. Sense saber ben bé perquè, començo a plorar de l’emoció. Si fos un dia normal, esperaria que arribés la tarda per a donar-li la notícia al meu company, però avui no és un dia normal.

Roger Perall. Vint-i-sis de febrer del 2017, 8:15 am.

És d’hora per rebre visites encara però, així i tot, sento uns passos que s’acosten al meu llit. Sé que no són metges perquè les sabates que ells porten no fan tant soroll. Per la manera de trepitjar el terra i el so de les passes intueixo que és la Marta. Deu haver-li passat alguna cosa molt grossa perquè hagi matinat tant i hagi pujat tan d’hora. Quan s’atura davant meu, sé que està somrient. Agafa aire i comença a parlar: “Ho he aconseguit Rog. Ho he fet. Quaranta-un quilos i mig, no és fantàstic?”. M’agradaria poder contestar-li, dir-li que sí, que és molt fantàstic. Dir-li com d’orgullós em sento d’ella ara mateix. M’agradaria poder abraçar-la, però avui amb prou feina puc escoltar. Em sento més cansat que de costum, més fatigat i adolorit. De sobte, torno a tenir el mateix pressentiment que quan estava dins de quiròfan. Sento de fons com la Marta comença a parlar, però sento cada cop la seva veu més fina i llunyana fins que al final acaba desapareixent de cop.


Marta Payne. Vint-i-sis de febrer del 2017, 8:20 am

Mentre explico al Roger com m’ho he manegat durant aquests quinze dies i com de feliç estic de donar-li aquesta notícia, el seu monitor cardíac comença a accelerar-se. El seu cor batega cada vegada més ràpid fins que, al final, s’acaba aturant i l’habitació queda envaïda per l’estrident soroll que emet la màquina quan no li arriba cap freqüència cardíaca. Un grup de metges arriba corrents i preparen uns desfibril·ladors per a  reanimar al meu amic. Intento mantenir la calma i pensar en positiu. Tècnicament, encara queda energia circulant pel seu cos, per tant el seu organisme i el seu cervell encara tenen un mínim d’oxigen. Això vol dir que el seu cervell encara té un mínim funcionament durant uns instants; per tant, amb una mica de sort, amb l’ajuda de les descàrregues que ara mateix està rebent, en Roger es pot salvar. Després de diversos intents i d’un parell de minuts d’espera, el seu cor torna a bategar. Respiro alleujada. Els professionals que havien entrat amb tantes presses abandonen la cambra i ens tornen a deixar sols. El primer que faig és eixugar-me les llàgrimes de l’ensurt i del pànic que m’ha generat la situació. A continuació, m’acosto a la seva llitera, m’hi assec i li prenc la mà. No tinc coratge per parlar; només puc agafar-li la mà. De sobte, sense que jo en sigui del tot conscient, dels meus llavis surt un “si tu lluites els dos guanyem”.

 

Roger Perall. Quatre de març del 2017, 17:15 pm

Fa una setmana vaig patir un infart. Per sort, els metges van arribar a temps i em van poder salvar. El que més greu em sap de tot és que, en el moment que vaig patir, la Marta estava allà. No em vull imaginar com de malament ho devia passar. Quan vaig sentir que em deia aquelles paraules mentre m’agafava de la mà just després que els metges em salvessin la vida, se’m va partir el cor. La Marta s’havia esforçat molt durant les últimes setmanes i jo li havia pagat amb un bon ensurt. Que fos ella qui aquest cop em demanava que lluités, va tenir un gran impacte per mi. No sabia que pogués arribar a ser tan important per ella. La promesa era que, si un es curava, l’altre també. Ella ja l’estava complint, ara em faltava a mi. No em pregunteu d’on vaig treure les forces per a fer-ho perquè ni jo mateix en sóc conscient. Avui la Marta pesa quaranta-quatre quilos i a mi, per fi, em baixen a planta. He demanat que ningú l’avisés, vull donar-li una sorpresa. M’agradarà veure la cara que posa en veure’m de volta.

Quan entro a l’habitació, la Marta està parlant amb el seu metge. Li diu que està molt orgullós del seu progrés i, si continua així, en tan sols uns mesos pot aconseguir l’alta hospitalària. Ara mateix no sé qui sent més alegria. Si jo perquè ja s’ha curat, o ella que m’acaba de veure aquí plantat.

 



Marta Payne. Quatre de març del 2017, 17:25 pm

Les notícies del metge em fan tan feliç que necessito anar a veure al Roger per explicar-li tot el que m’ha dit. Quan em disposo a sortir corrents d’alegria, me’l trobo a la porta amb un somriure encantador d’orella a orella. Sempre m’ha agradat molt la seva manera de riure. Desprèn màgia. L’abraço emocionada i no em cal dir-li res; per la cara que fa, sé que porta el temps suficient escoltant per haver-ho sentit tot.

Veure’l de nou a l’habitació suposa un cúmul d’emocions. Per fi aquestes quatre parets fredes i tristes s’omplen amb una mica d’alegria. Si la sort estava de la nostra part, aviat tots dos seríem lliures.


Roger Perall. Quatre de març del 2017, 17:25 pm

Sento que li he de dir tantes coses que no sé ni per on començar. M’acaba de fer l’abraçada més profunda i amb més sentiment que mai m’havien fet i, durant tot aquest temps que he pogut compartir amb ella, m’ha regalat les hores més felices de la meva vida. Potser és per ella que ara estic aquí.

- Mar, sé que durant les últimes setmanes has patit molt. Sé que has hagut de fer esforços gegants per poder arribar a on tu has arribat. Si ara estic aquí, no és per l’ajuda de màquines ni per les meravelles que em puguin haver fet els metges. Tampoc és per la quimioteràpia ni cap altre tipus de tractament. Si avui estic aquí Mar, és gràcies a tu. Cada cop que estava a punt de perdre recordava la nostra promesa i et recordava a tu i això era el que em feia continuar lluitant. I ara sóc aquí de nou, probablement dins del 10% d’únics afortunats que se salven davant d’una malaltia com la meva. T’ho dec tot a tu, gràcies Mar.  

Acabo de treure tot el que tenia dins. Ha sigut més aviat cosa d’un impuls. Encara no entenc com li he pogut dir tot això així de cop tenint en compte com sóc de tímid. Sense esperar-m’ho, immers en els meus pensaments intentant trobar d’on ha sortit aquesta valentia, rebo la seva resposta. No són paraules, no és una abraçada, tampoc és una rialla ni res per l’estil. És molt més bonic que tot això. És un petó.

Marta Payne. Vint-i-tres d’abril del 2017, 10:05 am.

Em dic Marta Payne. La meva mare és barcelonina. El meu pare, en canvi, és irlandès. Va néixer a Dublín ciutat. D’aquí ve la rara combinació del meu nom. Tinc divuit anys, i fa dos anys i escaig em van ingressar a la Unitat de Trastorns de Conducta Alimentària de l’Hospital Universitari de Bellvitge. Avui, vint-i-tres d’abril del 2017, peso cinquanta quilos i puc dir que ja estic curada. Fa dos anys entrava en aquest centre de la mà d’una anorèxia nerviosa. Avui surto d’aquest mateix lloc de la mà del meu company d’habitació, i el primer que penso fer quan arribi al centre de Barcelona és emportar-me’l a les Rambles, regalar-li un bon llibre i anar a dinar a algun lloc car per celebrar la nostra victòria.

Roger Perall. Vint-i-tres d’abril del 2017, 10:45 am.

Dinou anys. 3935 dies. 166440 hores. 599184000 segons. Quan de petit et pregunten com t’imagines de gran, ningú mai s’imagina en la situació que jo m’he trobat. Tan sols fa 300 segons que respiro l’aire pur de Barcelona i puc assegurar-vos que mai m’havia sentit tan afortunat, valent i segur de mi mateix. Respiro fort, noto com se m’omplen els pulmons d’aire amb olor de rosa i somric. Fa uns minuts estàvem tots dos tancats en una habitació fosca, trista i avorrida. Ara continuem els dos junts, agafats de la mà, però ja no estem tancats en un lloc amb olor de desinfectant. Estem a les Rambles, fa olor de roses i llibres i és Sant Jordi, el millor dia de tota la primavera. La miro de reüll amb un somriure babau. Està ensumant la rosa que li acabo de comprar dues parades més amunt. Està molt maca amb el vestit de flors que s’ha posat per a l’ocasió.

Continuem passejant pels carrers de Barcelona. Feia tant que no trepitjàvem les seves voreres ni pujàvem als seus ferrocarrils que acabem recorrent-nos gairebé tota Barcelona. Semblem més uns turistes que no pas uns residents de la zona. En passar davant de la facultat de medicina m’aturo. Als divuit anys vaig començar a estudiar medicina. Vaig fer primer de carrera i em vaig matricular a segon. Mai vaig arribar a trepitjar mai més la universitat, ja que, justament aquell estiu, em van ingressar a l’hospital. Li explico la història a la Marta i li prometo que, algun dia, hi tornaré.

Acabem la nostra diada als Búnquers del Carmel mirant la posta de sol. Arribar fins aquí ens ha costat uns quants viatges amb diferents busos, i sembla que per tornar haurem de fer el mateix; però no importa. Feia tant temps que no m’asseia en un bus que inclús em fa il·lusió tornar-hi a pujar. Quan arribem a la ciutat, cadascú baixa a la parada que li pertoca. Ens acomiadem i prometem que ens escriurem i que ens anirem veient durant l’estiu.

 

Marta Payne. Cinc de juliol del 2027, 22:07 pm.

– Fa gairebé deu anys en Roger i jo vam anar a la facultat de medicina. En acabar la carrera vam venir amb aquest hospital i hi vam fer el MIR. Ara per fi podem dir que som especialistes a l’Hospital Universitari de Bellvitge. En certa manera també podem dir que és la nostra segona casa. Jo em vaig especialitzar en trastorns alimentaris i el meu marit en oncologia. Ara jo tracto a pacients amb anorèxia nerviosa i ell amb pacients que tenen algun tipus de tumor pulmonar. – Tot això li explicava a l’anestesista mentre em punxava l’epidural.

Mitja hora després naixia una petita nena d’ulls blaus com el seu pare i cabells negres com la seva mare.

– I, quin nom li posem a la petita? – em va preguntar la llevadora

– Anna Perall Payne.

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]