Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



nerea.delatorre
Lliçà D'Amunt
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 El desencadenament
T: Recordes quin va ser el tracte, Marta? 



T: Marta sis plau, mira’m…  Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte? 

M: Sí. 

T: Me’l vols repetir, per favor? 

M: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar. 

T: I saps quant peses aquesta setmana? 

Llavors en aquell instant s’hem va formar un nus a la gola. Començava a sentir que hem faltava l’aire, per molts cops que intentes agafar-ne no n’era capaç, el meu pols anava massa ràpid, molt més que habitualment, sentia com suava i que el temps passava massa lent. Els meus llavis van pronunciar aquelles paraules que no podia assumir per culpa de la situació i perquè sempre hem repetien la meva malaltia, o això és el que hem diu tothom. Per culpa d’aquesta paraula, d’aquesta malaltia, de l’anorèxia totes les meves amistats, o això creia jo tres mesos abans, no suportaven veure com la meva vida i jo ens enfonsàvem i van decidir deixar-me sola amb tota aquesta situació que hem sobrepassava, en aquell moment tot va començar a empitjora.

Amb la meva família tampoc era bona la relació ja que no sabien com tractar-me i això hem feia sentir massa sola.

De molt lluny vaig escoltar com un murmull, algú xiuxiuejava el meu nom.

De sobte en obrir els ulls m’adono de que estic al terra i al meu voltant hi havien els meus pares, el meu terapeuta i una infermera. Els meus pares hem van començar a fer bronca. En Robert va intervenir, estava molt emprenyat per la reacció dels meus pares, i els va treure de la consulta i la noia amb els cabells arrissats, d’un color castany amb reflexos rossos i la seva llarga cabellera recollida en una cua de cavall, hem va venir a ajudar me tres hem repetia que per molt dur que fos el camí del tractament ella m’apojaria. La meva reacció va ser aixecar-me i dirigir-me a la porta, no suportava aquestes parets verdes, en Robert sempre hem deia que relaxaven però a mi mai hem van donar aquella impressió

En obrir la porta vaig escoltar unes veus molt a prop meu i les meves cames es van començar a moure soles i hem conduïen a un amagatall on podia veure i escoltar la conversa del meu terapeuta i els meus pares.

T: La vostra filla necessita ser internada urgentment, té problemes d’ansietat i a sobre una anorèxia que es incapaç d’acceptar. Per començar el tractament i que sigui efectiu ella ha d’assumir la seva malaltia.

M: Però Robert ella no acceptarà aquesta decisió…

T: Ja ho sé, per això s’ho comento a vosaltres, la Marta encara té quinze anys i sou els seus pares, per aquesta raó no necessitem el seu consentiment. També hem de tenir en compte que té una malaltia psicològica i no pot prendre-la decisió s’internarà o no, perquè les persones que sofreixen un trastorn de conducta alimentària mai accepten el seu trastorn i tampoc prenen la decisió per si mateixos d’internar.

A més a més ja havíem arribat a un tracte i ella ja m’ha dit que pesa trenta-cinc quilos.

No vaig poder evitar que les llàgrimes hem brotessin dels meus ulls foscos i plens de tristesa, vaig començar a sanglotar i a causa d’això em van enxampar en el meu amagatall.

Els tres varen venir corrents i molt preocupats però jo no anava a deixar que hem toquessin i vaig fugir corrents d’ells.

D’un moment a l’altre hem trobava al terra un altre cop però aquesta vegada estava sola i per molt que intentes aixecar-me no podia.

En Robert en veurem així va començar a cridar que necessitava un doctor urgentment

Sentia molta impotència i poc a poc tot és tornava fosc i aquest va ser el meu últim record abans de perdre la consciència ja que havia fet molt esforç per la poca energia que en tenia.

Aquest cop en obrir els ulls estava en una llitera d’hospital, en el meu avant braç hi havia una via connectada a una bossa de plàstic amb un líquid transparent i vaig suposar que era sèrum fisiològic.

Al costat del llit on hem trobava estava la meva mare plorant i el meu pare amb el seu típic posat de un home dur i fort, mai m’ha caigut bé i mira que és el meu pare biològic però no ens entenem.

M: Per fi t’has despertat, estàvem molt amoïnats per tu.

M: Quina sorpresa mai os havíeu preocupat per mi i ara de sobte sóc el vostre món. I mira quina meravella, segueixo viva gràcies a un sèrum.

P: Marta deixa la ironia d’una vegada-va respondre el meu pare pel de ràbia.-

M: Ja n’estic farta d’aquesta situació. Lluís és la teva filla, està passant per unes circumstàncies molt dures i fent-li la bronca no arribaràs a cap lloc. I filla si us plau deixa’t ajudar, n’hi ha vegades en la vida que necessitem ser ajudats perquè la situació o el problema és més gran que nosaltres i tu n’estàs passant per una d’elles. Sento molt si t’ha donat d’impressió de que no ens preocupem però si que ho fem perquè t’estimem.-en acabar la frase la seva veu és va trencar i va haver de sortir corrents de l’habitació perquè no volia que ho li vegues  plorar.

En sortir ella va entra un doctor, crec que va ser el que en Robert va cridar ja que ell apareix darrere seu.
 Comenta
 
Capítol 2 El meu gran secret
En l’instant que en Robert i l’altre metge van entrar a la meva habitació em vaig adonar que ja estava sentenciada per ingressar, res no faria que em lliurés d’aquesta.

En aquell precís moment, el meu cap va reproduir imatges. flaixos viscuts fora d’aquestes quatre parets blaves. En aquesta estança les parets són d’un altre color però encara em neguitegen. Crec que potser és l’ambient que hi ha a la sala, l’olor a ranci, l’aire que es respira el que em commou. Quan aquells records van aparèixer al meu cap no n’era capaç de lluitar contra els meus pensaments i tot va esclatar.

A partir d’aquest dia res no seria igual, jo no seria la mateixa i ningú em tractaria igual.

En l’únic que podía pensar era en els records amb els meus amics. Anar al cinema i després sortir a sopar com una adolescent qualsevol Al principi m’encantaven aquests plans però a mesura que la meva malaltia avançava jo posava més excuses per no sortir amb ells perquè no suportava que cap persona em veiés menjar.

Els metges em varen dir que amb la meva malaltia aquest era un simptoma molt freqüent.

A vegades penso en quin moment va iniciar aquest malson. L’únic  que sé és que tot va començar per les burles de la gent. La cosa empitjorava cada dia ja que m’estava començant a tornar una paranoica. Pensava que tothom parlava malament de mi.

Encara recordo com em sentia, aquesta sensació de què em faltava alguna cosa, aquest sentiment de solitud i la tristesa que sobtadament m’aclaparava. Molts dies no podia ni aguantar dreta i l’únic que volia era estar a la meva cambra i plorar durant hores.

Els meus pares no se n’adonaven de res i jo només em ficava més i més en aquest pou tan fons.

Un fort soroll em va fer tornar a la realitat, estava adormida per tots els calmants que m’havien injectat. M’adono que ni els meus pares, ni el Robert, ni el metge hi són. Només hi ha la infermera que abans m’ha dit que estaria amb mi en aqiest dur camí. Al veure que m’he despertat em fa un somriure sincer, un de veritat, i de sobte em començà a parlar:

I: Bon dia Marta, com et trobes?-em va preguntar amb un to molt càlid i acollidor.

M: No gaire bé, com estaries tu al meu lloc?

I: Doncs jo també vaig estar-hi fa uns 12 anys.L’única diferència és que jo en tenia 11,         d’ anys.

En escoltar aquestes paraules em quedo glaçada, crec que l’he jutjat massa d’hora i que he estat massa egoista. No sé què dir perquè ara mateix sento massa vergonya, crec que es nota perquè intueixo  les meves galtes enrogides. em cremen, i això vol dir que estic tan vermella com un tomàquet.

I: Em dic Lara i et torno a repetir que et donaré suport en tot el que pugui. Sé el malament que ho estàs passant i que estàs sola. Jo mai havia tingut amics. Però jo sé que tu pots, jo també tenia por i crec que més que tu per aquesta raó sé que ho superaràs.

Aquestes paraules em van marcar i durant 6 mesos es repetien al meu cap, a cada moment, com un mantra que em donava forces per seguir endavant.

Aquest mesos han estat eterns, però de mica en mica noto com m’estic recuperant. Em trobo més forta i crec que d’aquí no massa temps podré sortir al carrer i dur una vida normal.

Al principi quan em varen donar la notícia em vaig espantar, allà fora no tinc cap amic ni amiga. Ningú m'espera, els meus antics amics saben que estic en aquesta clínica per recuperar-me però no han vingut a veure'm perquè diu que sóc massa tòxica. En saber-ho vaig estar dues setmanes plorant i pensant en acabar amb la meva vida. Però allà hi havia la Lara, sempre amatent i gràcies a ella puc dir que estic a prop de sortir del pou. Cada dia em repeteix que té moltes ganes de que surti de l’hospital i així poder quedar i anar a donar un tomb juntes.

La veritat és que això em fa tenir ganes de continuar, a vegades crec que en el fons estic enamorada d’ella. Del seu riure, de la seva veu tan dolça, com la d’una ninfa, els seus ulls tan verds com els prats a la primavera on anava a jugar amb la meva àvia i a més té aquell somriure que t’obliga a mirar-la. El seu somriure tan perfecte m’enamora. 

L’únic problema és que ara mateix no està bé tenir aquest sentiment perquè la societat en què estem immersos no veu que les relacions homosexuals siguin bones. Aquests sentiments i pensaments els tinc amagats i no els puc dir a ningú, ara mateix. A vegades ploro per aquesta raó, perquè no puc ser jo mateixa…

La Lara cada setmana em porta un nou llibre, així quan ella no hi és puc llegir i aconseguir sortir d’aquesta realitat tan dura.

La relació amb els meus pares no ha millorat, directament no ho hem intentat. Em fan costat però no crec que mai arribem a tenir una relació bona.

Són les 10 del matí i la Lara està a punt d’arribar. Fa 1 hora que ha començat el seu torn i ara mateix està donant un tomb per veure que tots els pacients estiguin bé. Em moro de ganes de què vingui i així poder parlar amb ella, necessito desconnectar una mica perquè m’he despertat molt trista. Només espero que avui sigui el dia que em donin l’alta i així poder fer oficial la meva recuperació.

De cop i volta la Lara entra per la porta amb un somriure d’orella a orella. No puc evitar somriure, té com una màgia que et contagia la seva alegria, noto que aquesta noia m’encomana energia positiva. 

L: Marta el doctor no trigarà en venir. He escoltat que el més segur és que vingui amb la teva alta. Marta per fi podrem quedar juntes i parlar tot el que vulguem, fora d’aquí, lluny de tot i tots.

Aquestes paraules m’havien emocionat. Quina alegria! Feia tant de temps que esperava aquesta notícia! Però sentia que havia de dir-li el que sento i llavors, el més segur, és que s’allunyi de mi però he de ser honesta.

M: Lara t’he de dir una cosa molt important i crec que l’has de saber abans de sortir d’aquí.

De sobte es va obrir la porta de la meva habitació era el doctor Moreno. Va ser el meu metge des  que em varen ingressar aquí, avui fa 6 mesos d’aquell dia tan dolent, l’única cosa bona va ser conèixer  la Lara.

D.M: Bon dia Marta, et porto bones notícies. Avui et donarem l’alta i estaràs oficialment curada. Espero que ja sàpigues què fer el primer dia. Tots els meus pacients ho tenen pensat des del primer dia que ingressen.

M: De veritat doctor? Avui mateix podré sortir d’aquí? O hauré d’esperar?

D.M: Sí Marta, d’aquí dues hores ja pots ser fora i podràs tenir llibertat a l’hora dels àpats. Sempre, però, caldrà tenir present totes les indicacions que t’hem ensenyat. I dit això va marxar per la porta.

L: Doncs que és el que havies de dir-me?

M: Veuràs és que… em costa massa dir això.

De cop i volta li sona el mòbil i l’avisen que ha de anar corrents a l’habitació de l’altra punta del passadís perquè hi ha hagut una alarma, un pacient ha intentat suïcidar-se.

M: Lara, no importa, ja t’ho diré després.

L: D’acord, sortirem a dinar fora tu i jo soles.

I quan m’adono ja no hi és, a l’habitació em moro de nervis. Fa massa temps que no surto amb ningú i és la primera vegada que sortiré amb algú que m’agrada de veritat.

En aquestes dues hores faig les maletes amb la meva mare. En assabentar-se de l’alta va venir corrents. El meu pare no ha pogut acompanyar-la perquè està jugant al pàdel amb els seus amics conservadors. Les dues hores se’m passen volant i m’adono que la Lara s’apropa a mi. Té posat un vestit de flors que li arriba fins als genolls.Porta un toc de maquillatge però no massa. A mi em sembla que està massa maca. Em miro i veig que a comparació no vaig vestida bé.

L: Que maca estàs Marta! He decidit anar a un restaurant a prop de la platja, ja que sé que t’encanta. Som-hi?

Però abans que pugui dir alguna cosa la meva mare, que s’ha adonat de la situació, m’agafa pel braç i literalment m’arrossega al lavabo.

M: Marta t’adones que com se n’assabenti el teu pare del que sents i el que sent aquesta noia et farà fora de casa?

M: Mare, com ho saps? Mira dona igual, deixa’m fer el que vulgui. I ara mateix me’n vaig. Avui dormiré amb la Lara, ja ens veurem demà.

Abans de què la meva mare em repliqui o em digui alguna cosa surto corrents. Agafo a la Lara de la mà, no vull trigar massa o no me’n podré anar per culpa de ma mare, i marxem de pressa.

Quan ja estem al seu cotxe em pregunta el que inevitablement vol saber.

L: Què em volies dir?

M: T’ho diré de cop, només espero la teva resposta. Lara, crec que estic enamorada de tu des del primer dia que et vaig veure. No podia continuar amagant el secret.
 Comenta
 
Capítol 3 Finals en la realitat:
La Lara només em mirava mentre feia que no amb el cap. No sabia què sentia, si sentir-me trista o sentir-me avergonyida.

Han passat cinc minuts i encara no m'ha dit res, ara mateix desitjo fugir d'aquí, però i si amb ella seré feliç? O només és per evitar recaure?

M: Lara... si us plau em pots dir alguna cosa...

L: Marta, jo... no puc. No m'agraden les noies. Ets la primera noia que conec que és... com ho puc dir? La primera noia a qui li agraden altres noies.

Les llàgrimes es vessaven dels meus ulls i recorrent un camí galtes avall s’apropaven al nas fins arribar als meus llavis. Les llàgrimes eren salades, em deixa un gust que mai oblidaré.

Vaig fugir del cotxe, tenia sort de què l’ hagués aturat per parlar-ne. Estava convençuda de què sentia el mateix que jo. Ma mare m'ho va dir, ella també ho havia vist.

No podia evitar sentir molta ràbia.

Vaig aconseguir arribar a casa. Els dies passaven, amb ells també passaven els mesos.

Mai més vaig saber d'ella. El meu pare no es va assabentar de res però, un mes després que em donessin l'alta,  va patir una sobredosi. Bevia massa alcohol. No dic que m'alegrés però no vaig plorar massa. El meu pare només feia que maltractar a la meva mare, la tenia atemorida i jo estava farta de veure-la plorar.

Amb la Lara vaig aprendre que a vegades les coses no són per tu, per molt que ho desitges.

Vaig aprendre que a vegades has de trencar-te, tornar-te a construir, aprendre a estimar-te i estar bé amb tu mateixa.

No dic que tot això sigui fàcil però de mica en mica me’n surto. Cada dia, d’ençà d’aleshores, em llevo i m'adormo amb el gust d'aquell dia.

~2020~

La meva besàvia també va patir anorèxia. Encara no ho assimilo. Vull saber més sobre ella, vull saber què li va passar. La meva mare mai m'havia parlat del diari que hi havia aquí a dalt.

Després d'aquestes paraules no hi ha res més.

Demà he d'ingressar i no podré saber què li va passar. Tinc anorèxia. Fa justament 24 hores que em van avisar del meu ingrés. Tot el dia que llegeixo el diari, he pujat aquí a dalt per agafar una bossa.

Ma mare no em busca ni em crida. Està una mica en xoc. Crec que a ella és a qui més li ha afectat. Encara no sé com serà tot, serà fàcil? I què faré? No vull anar a l'hospital, sé que tinc aquesta malaltia però no vull estar ingressada en un hospital. He demanat una tercera oportunitat però m'han dit que ja me n'han deixat moltes.

Vaig sentir molta impotència, hauria d'haver-ho fet bé, de debò, amb ganes. Sí o sí hi he d'anar.

Són ja les set de la tarda i demà ingresso a les deu.

Decideixo sortir a fer tomb, estar en casa tot el dia m'angoixa. Podria a anar a veure a la meva millor amiga. És l'única que encara segueix al meu costat, mai he estat molt sociable però abans tenia més amics. Bé, amics no eren perquè l'únic que fèiem era sortir de festa dia si dia també.

Passejo pels carrers i no puc evitar que tots els records omplin el meu cap, les llàgrimes em vessen els ulls. Aquestes coses em solen passar, els records o pensaments venen al meu cap i no sé com defensar-me.

Vaig al psicòleg i la meva psicòloga sempre em diu que tinc eines per evadir aquests pensaments negatius. Sempre que ho intento no aconsegueixo res. També em repeteix que quan toco una emoció no sé abordar-la i això em fa plorar.

Quan m'adono estic deambulant pels carrers que m'han vist créixer, no sé ben bé cap a on vaig, ja que estava molt ficada en els meus pensaments. Tothom em diu que sempre estic molt absent, però ningú sap que en el fons és perquè estic en una baralla interior que es repeteix cada dia a cada hora.

Penso que el millor serà anar a veure a la Sara i així m'evadeixo una estona.

Després de deu minuts arribo a la seva casa i li envio un missatge perquè surti.

Quan ja han passat tres minuts la veig que surt per la porta. S'apropa a mi i em fa una abraçada.

S: Laura me n'alegro molt de veure't. Ja feia una setmana que no ens veiem, com que no vens a l'institut no sé res de tu.

L: Ja ho sé, per aquesta raó he vingut a parlar amb tu. T'he d'explicar un munt de coses.

S: Doncs som-hi, anem al parc on anaven abans.

Triguem gairebé vint minuts a arribar, al llarg del camí parlem de tot i de res a la vegada. Mantenim una conversa transcendental, no diem res amb importància. Parlem de com va tot a l'institut, dels últims xafardejos i de la festa a la qual ella va anar el dissabte passat.

Ningú hi ha sabut res de mi des de fa una setmana. Des de llavors ha anat empitjorat per aquest motiu no he anat a l'institut ni he estat capaç de parlar amb ningú.

L: Sara, t'he de dir una cosa molt important... Ja sé que saps que tinc anorèxia però en aquesta setmana tot ha per aquest motiu no volia parlar amb ningú.

La Sara es queda glaçada no sap on vull arribar ni que vull aconseguir amb aquest discurs.

S: Ja sé la teva situació Laura i sempre t'he fet costat. Que hagis empitjorat no significa que ara no estigui amb tu.

L: Ja ho sé però hi ha una cosa que no t’he dit. Els mestres ho saben però ningú més. Sara demà he d'ingressar sí o sí.

No sap que dir-me només em fa una abraçada càlida i molt forta, em porta records de tots els moments en què ho he passat malament i ella estava allà, sempre fent-me costat. Amb una abraçada era suficient per apujar els meus ànims.

L: Doncs el cas és que he estat buscant una bossa a les golfes i he trobat un diari molt vell de la meva besàvia. Ella també va passar pel mateix que jo, l'única diferencia és que ella no tenia una amiga com jo et tinc a tu. En un dia me l’he llegit sencer però no sé què li va passar després d'aquestes paraules.

Li ensenyo el diari i li deixo llegir l'última pàgina, ja que jo li he fet un resum.

S: Laura, crec que el millor és que la història es quedi així. És segur que va acabar tenint fills, ja que tu ets aquí. Hi ha vegades que tot no és possible i és el cas de la teva besàvia.

L: No sé Sara però igualment no puc fer recerca perquè demà m'ingressaran i no em deixaran sola. En l'habitació sempre estarà o la meva mare o alguna infermera.

S: Laura, calma't, mira tinc una idea. Avui vaig a casa teva a dormir, demà t'acompanyaré a l'hospital i et faré costat. Ara mateix t'has de centrar a recuperar-te i després si vols pots indagar.

Dit això, les dues ens vam anar cap a casa seva, vàrem recollir algunes coses necessàries i vàrem posar rumb cap a casa meva.

En arribar la meva mare seguia igual, ràpidament vam anar a la meva cambra. Un cop allà no vaig poder evitar començar a plorar.

No sabia què passaria demà, no sabia com sortiria tot. Només sabia que la tenia a ella.

Hi ha vegades que les històries no acaben de tenir un final feliç o tancat. Molts cops t'has de plantejar, i si aquesta història no ha acabat perquè en el fons totes les persones que pateixen anorèxia són la Laura i la Marta. Avui dia hi ha molts adolescents que la pateixen i tots arriben a una conclusió. Aquesta malaltia mai acaba, sempre tens el risc de recaure. Per això aquesta història mai tindrà un final.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1128 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  139 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO












Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]