Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Roger Morales
Badalona
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Al final de l'escapada
Mai havia vist ningú, i menys una xicota tan petita, plorar de riure al veure la seva pròpia imatge reflectida en l’aigua cristal·lina. En Franz, somiador un cop més, en un acte de pura immaduresa i infantilisme, es va acostar a l’estany i imità la minyona. 

S’observa a ell mateix en aquella llacuna. Se n'adona de que la llum que travessa els seus cabells canosos, tot i ser prou jove, l'afavoreix i el fa semblar més atractiu. 

No obstant, darrere d’aquell bell rostre hi havia alguna cosa més. De cop i volta, el somriure que portava dibuixat a la cara es desfà, igual que una corda al destensar-se i, les seves celles, descendeixen fins a trobar-se ben a prop dels seus ulls.

Els ulls.

Els ulls van ser l’últim que Franz Kafka va veure abans d’acabar flotant en aquell petit llac tan transparent com la llàgrima que li va caure abans de no tornar veure res més.

L’endemà al matí, la felicitat del parc Steglitz havia estat tallada per cintes de “no passar”. Tot i així, el parc seguia ocupat per parelles, per parelles d’agents que intentaven trobar un sentit al suïcidi.

Però no hi era.

FI

1 de març, trenta-sis anys enrere, dia del naixement d’en Franz.

Els primer que Franz Kafka va veure també van ser els ulls, la diferència aquest cop era, que no eren els seus. Eren uns ulls blaus, clars com el cel i brillants les estrelles. Però, de qui eren aquelles dues perles? No podien ser de sa mare ja que, les seves, eren fosques a més no poder. El que sí estava clar era que pertanyien a una dona. No s’hi trobava cap metgessa a l’habitació, llavors, a qui corresponia aquella cara, tan única en el món, que havia estat observant durant els seus primers trenta segons de vida?

La imatge de la noia va començar a fondre’s, no obstant, en Franz, amb les galtes mullades pel plor, segurament perquè estava plorant - això explicaria per què hi veia borrós -, va poder identificar uns cabells daurats, com la sorra del desert, i un vestit blanc, com unes cortines a mig matí.

Després ja van aparèixer els rostres dels seus pares. El nadó, va fer un petit gest amb el cap per veure si podia retrobar la figura angelical que se li havia aparegut, però es va haver de conformar amb el que tenia davant.

30 anys i escaig després.

I s’hi va haver de conformar tota la vida perquè, després de la mort de sa mare, na Carmine, va haver de cuidar a son pare, en Lawrence, perquè no sabia fer res sol.

La gent del carrer que sobrepassava dels seixanta anys saludava a en Lawrence cordialment com si fos un salvador o quelcom per l’estil. El seu fill no podia entendre-ho, el seu pare era una persona rondinaire i arrogant i, tot i així, hi havia persones que es dignaven a besar-li la mà.

I sí, en Franz l’odiava. Eren com nord i nord: es repel·lien. No suportava haver de treure a passejar a son pare ni preparar-li tot el menjar. Quan era petit, ningú havia mogut un dit per ell, i ara ell havia de fer-ho pels altres? Va, home, va.

Però si hi havia alguna cosa que enfadés més a en Franz, era “Bomba Kafka”, fundada pel propi Lawrence Kafka. L’empresa havia estat la causant de que el pare no hagués pogut passar temps amb el seu fill.

Cada divendres, quan només quedaven enceses les lletres de “Bomba Kafka”, en Franz es situava davant de la porta d’acer i es posava a xerrar amb la fàbrica. I “la fàbrica” vol dir el propi edifici.

Es discutien, s’insultaven i, fins i tot, s’agredien. Però, abans que penseu que Franz és un grillat per parlar amb coses immòbils, heu de saber que…

6 de març de l’any en que va néixer Franz.

En aquells temps, llavors, quan tot eren camps, corria la crisi. En Lawrence acostumava a donar un vol per les nits però els carrers estaven plens de persones que intentaven sobreviure. Molts estaven reunits en petites fogueres; d’altres, bevien dels tolls bruts pel fang.

No n’hi quedava gaire a en Lawrence, d’esperança en aquell món de misèria. Ell, per sort, tenia una llar i una muller, tot el que es necessitava per ser feliç, no obstant, no ho era.

Aquell sis de març, en Lawrence Kafka estava assegut al seu silló, llegint el diari, una de les tres úniques coses que feia al dia. Les altres dues eren: fer zàping davant la televisió i queixar-se. Era un senyor bastant immòbil.

Això ho compensava la seva dona, la Carmine, mestressa de casa, que no podia estar-se quieta. Viatjava amb el plomall amunt i avall, per cada racó, del dret i del revés. 

Na Carmine va seure al sofà mentre ell estava concentrat en la cartellera del cinema. La posició de les cames de la senyora Kafka, amb els genolls junts i les mans sobre les cuixes, volia dir que hi havia quelcom important que inquietava a la mestressa.

En Lawrence s’abaixà el diari de la cara destapant, així, mitja cara. Semblava emprenyat. Els seus ulls estaven vermells per la seva ira i els contorns d’aquests s’enfosquien.

- En Franz no podrà viure en un món així.— Explicà Carmine.

El nadó, acabat de parir, jeia al bressol mirant el sostre amb nyonya.

- Ens havia de sortir boig. —Es lamentà el pare de la criatura.

30 anys després

Clar que quan son pare deia boig no es referia a aquells que xisclen als bars o canten nadales tot l’any, però cal destacar que a en Franz li agafaven rampells involuntaris de tant en tant que el feien trastocar-se. 

Una tarda estava caminant pels carrers de la ciutat. Tots estaven buits i una boira espessa feia que només pogués reconèixer els llums dels semàfors i poca cosa més. 

El vent que li passava entre els dits de la mà el feia recordar al mateix aire que passava entre la porta ajustada de la seva habitació quan ell era petitó. 

Des d’aquell minúscul espai entre la porta i la paret hi cabia el cap del petit Franz, que observava al seu pare mirar discos del Frank Sinatra. Ai… les vegades que havia desitjat anar al sofà amb ell i recolzar el cap a la seva falda amb la tendrum de la veu d’en Sinatra. Però mai va poder gaudir d’una experiència com aquella, ja que era tard per estar despert.

I ara era tard per poder recuperar les ganes de viure. Per a en Franz, la vida mancava de sentit i creia que, amb l’amor de son pare, encara podia salvar-se. Però no volia dir res a en Lawrence, no perquè no s’atrevís, sinó perquè havia de ser son pare qui s’adonés del que realment passava.

Franz Kafka cremava per dins. Era en Lawrence qui li havia tret les ganes de viure! I li tocava a ell fer-li mal. Volia retreure-li que ell seria el culpable de la seva mort. Sense pensar-ho dues vegades, es dirigí a can Kafka. 

- Et penedeixes d’alguna cosa?— Va dir Franz al arribar.

- No, jo ja he fet tot el que havia fer a la vida. — Respongué amb la seva veu trencada i un ritme lent.

- No? Què has fet per mi? 


El pare no va respondre. Semblava que anava a dir alguna cosa, però va acabar deixant anar un silenci. En Franz, per suposat, s'ho va prendre malament.

- Tu t’ho has buscat. 

Només arribar a l’estació va voler agafar un diari per saber a quin dia vivia ja que tenia la ment en blanc. Va col·locar-se sobre les vies. Les altres persones tenien més coses a fer que observar a un home dalt d’una via, per tant, ningú se’n va adonar.

Els seu peu dret donava cops al terra repetitivament, com si fos un compàs. Va treure la seva pitillera i va agafar una cigarreta, estava nerviós.

Al cap d’uns instants va mirar el seu rellotge. Portava cinc segons esperant. Se li estava fent etern. Un segon més. Un altre. Ja en portava tres més. 

L’espera li feia pensar en aquelles llargues tardes, de quan era un xicot, assegut davant el rellotge esperant que son pare acabés de treballar o tornés de la fàbrica. Va haver-hi fins i tot nits senceres que s’havia passat davant de les agulles o jugant amb el temps. 

Però, ara, no hi havia res que pogués matar al temps, l’únic que podia ser mort era en Franz. Amb aquell record li van venir més ganes de morir. Esperava i esperava i la seva hora no arribava. Va donar una volta sencera sobre el seu eix i va veure un tren. 

“Què curiós!” va pensar, “aquell tren no l’havia vist abans”. I tenia raó, el tren era al seu darrere i no l’havia vist a l’entrar a l’estació, estava a la mateixa via que ell, però es preparava per partir. Com ho ha pogut passar per alt? Un tren d'aquella mida es troba quasi sense mirar.

Només se li va acudir una cosa: “Se m’emporten al cel”. 

Però llavors la va veure baixant les escales: ulls blaus, cabells rossos i un vestit blanc preciós. Ella el va saludar primer. Ell no va poder reaccionar, estava bocabadat. Simplement va poder aixecar el diari just després de que li caigués la cigarreta de la boca.

Ja l’havia vist alguna altra vegada. N’estava segur de que ella el reconeixeria. Però la recordava de quan ell era petit. Tenia la sensació de que havia interactuat amb ella, sentia un fort déjà vu.

Encara es trobava al damunt de les vies. Quan va recuperar el tacte de les cames, va córrer bojament cap a ella.  

- T’he vist anteriorment, m'equivoco?.— Va treure Franz de la boca, alhora que el seu estómac. 

- Jo també.— Digué la noia amb una veu suau i tendre.

- No envelleixes mai?

- He de marxar.— Respongué, ella, evitant la pregunta.

- On?

En Franz no va obtenir resposta.

- Com et dius?— Va preguntar en Kafka.

- El meu nom comença per “ema”.

- I el teu cognom?

De cop, ella ja no hi era. La va veure baixar del tren, però no pujar ni marxar per la porta. Després d’aquella conversa, va agafar aire i es va posar l’estómac a lloc, però hi havia alguna cosa més a la seva panxa, papallones. S’havia enamorat i se sentia més viu que mai.

Ja no tenia ganes de morir. No importava l’edat que deuria tenir aquella dona, perquè presentia que tenia una aura que la feia especial.

Quan va arribar a casa seva, va començar a escriure en un full. “Marta, Mònica, Maria, Magalí, Mar, Mara, Magnòlia”. Sabia que mentre la pogués tornar a trobar, la seva existència tindria un sentit. Ja no hi havia foscor, tenia un nou motiu per viure que el mantindria allunyat de la mort, o potser no tant...
 Comenta
 
Capítol 2 Tocat de l'ala en situacions kafkianes

La trobava a faltar…  

Passejava per les nits per veure si es presentava la noia que se li havia aparegut a l’estació - i de qui us prometo dir el nom en aquest capítol - com si es tractés de la mateixa anunciació. Els llums il·luminaven la seva cara i la brisa era agradable, però de res no servia, doncs, la dona dels seus somnis, no apareixia.

De tant en tant passava vora la fàbrica que li recordava com havia empitjorat la relació amb son pare. Ara ja no creuaven ni una paraula.

Una nit mentre vagava pels solitaris carrers de la ciutat i gaudia de les vistes tot i tenir el cap emboirat, alçà la vista per veure els balcons sobre els seus caps.

Va mirar, de banda a banda, totes les llumetes dels apartaments… Si n’estava, de sol, en Franz Kafka. Havia de fer-se a la idea de que no tornaria a veure a la noia de l'estació i, per tant, no tornaria a trobar-se amb ganes de viure.

En un balcó s’hi trobava una dona a contrallum. Els cabells li ondulaven.  La misteriosa figura, per molt que en Franz l’hagués descobert observant-lo, no va apartar la mirada.

Amb un gest suau la noia va invitar-lo a passar a dins. 

Un cop a dins, res encaixava: Ulls foscos, cabells negres… I, encara que tingués un nom suau i tendre -Clàudia-, durant tota la vetllada, Franz, va notar que estava davant d’un individu ferme i poderós, de personalitat marcada. 

No obstant, va trobar un moment on deixar la seva marca, i va ser el següent:

—L’únic que voldria canviar són els cabells, no ho notes? Vull que resaltin més. — Va dir la Clàudia.

No sabem quina en portava de cap el nostre protagonista.

—Rossos. El daurat ressalta, com les nits fredes d’estiu.

Per a en Franz no era ni la meitat de fantàstica que la dona de l’estació però, encara que fos de mal gust, tenia a la Clàudia com a segon plat. Tanmateix, ella, no tenia la imatge que ell volia veure. 



Dies després, un 21 d’abril, dos mesos abans de l’arribada de l’estiu.

Ara, ell ja tenia algun lloc on mirar quan trobava a la Clàudia. Aquells cabells rossos temptadors… El problema sorgia al mirar-li als ulls, no li agradaven. No volia dir-li a la cara, ja que seria groller, així que va estalviar saliva i va guardar les paraules per deixar-les escrites en una carta. El resultat va ser l’esperat:


Ho estàs absorbint, deixa-ho anar.

Són massa foscos, estan apagats.

Jo els vull veure, els vull veure brillar,

com el reflex humit de la mateixa mar.




Va tapar la ploma estilogràfica. “En què s’estava convertint?” El pensament li va jugar una mala passada, però va deixar córrer les preguntes del seu subconscient.

Quan va rebre la carta, ella que no és pas pàmfila, va agafar a la primera el missatge que intentava transmetre aquell text. Va sospitar fortament sobre el que Franz esperava d’ella, però per un petit canvi no passaria res.



Una setmana més tard.

—Què feies fotent-te d’hòsties amb la porta de la fàbrica?!— Preguntà son pare quan en Franz va arribar a casa. — Últimament estaves molt feliç, per què ha estat aquest cop? 

En Franz va passar de llarg i va dirigir-se al lavabo a plorar.

En Lawrence ja sabia que el seu fill discutia amb la fàbrica i que estava boig. El que desconeixia era el que havia passat dos dies enrere.



Dos dies abans.

Franz Kafka es va animar massa a l’haver vist les dues blavoses llunes de la Clàudia. Va sentir que tenia poder, que podia manipular i, més important, que podia sortir-se’n amb la seva. 

La Clàudia va obrir-li la porta.

—Ves al servei i emprova’t-ho.— Ordenà impacient Franz, fent-li entrega d’una bossa blanca.

Ella, il·lusionada, va seguir les ordres. 

Fora del lavabo, es va tapar els ulls sabent que quan ella sortís veuria el que portava mesos buscant, des d’aquell encontre a l’estació. Li havia portat un meravellós vestit blanc.

Va obrir-se la porta, va escoltar la seva veu que, ara, li semblava més dolça encara i va treure’s les mans de les parpelles. Estava tot preparat per veure la imatge angelical que tan desitjava.

Va obrir els ulls.

—Ets boig! — La frase que tant havia escoltat dir de son pare ara era dita per la Clàudia.

—El moment es va trencar. Ni vestit, ni perfecció,  enlloc d’això, la decepció monumental.

—Què pretens? — Va dir ella.

—Posa’t el vestit.

—Per què?

—L’he comprat per a tu. —Explicà Franz. 

—Jo no t’he demanat res.

—T’ho suplico, posa-te'l. 

Es va fer un silenci inquietant. En Franz estava a l’extrem d’una corda fluixa, tenia els ulls llagrimosos.

—En què m’estàs intentant convertir?

El va descobrir. Mai no se sap com de lluny has arribat fins que no t’aturen i et fan mirar enrere, i va ser exactament el que havia fet la Clàudia.



Dos dies després.

Va ignorar a son pare i va dirigir-se al servei. Les llàgrimes li regalimaven per les galtes i les mullaven. El seu pare tenia raó, havia nascut amb una malaltia mental, estava boig. 

De sobte, l’estaven envoltant dos braços, els de ningú més que el seu progenitor. En Lawrence li donava, per primera vegada, escalfor i un lloc on les seves pors desapareixien.

Ai… L’amor de pare que sempre li havia faltat. Ja podia despreocupar-se dels problemes que tenia al voltant. 



FI



Dia de la trobada a l’estació, un minut després de que Franz li preguntés el cognom.



La noia havia sortit volant. En Franz no li va veure les ales, dues magnífiques ales blanques. Però, com havia sortit d’allà sense que ningú la veiés? Aquesta era la qüestió, que no tothom la podia veure.

I una promesa és una promesa, he de desvelar la seva identitat. Aquella meravellosa creació de Déu resultava ser la Mort. Sí, la persona que et ve a buscar al final de tot i que et condueix per les muntanyes més altes, els carrers més transitats i els cels més ennuvolats, i, tot això, agafant-te de la mà. 

La Mort va marxar de l’estació i va travessar el firmament ple de clarianes. Volia reunir-se amb una amiga seva, que estava ajaguda sobre un núvol. L’amiga era la Vida. Ella també tenia ales, però el color del seu vestit era verd i blau. Com que no els hi agradava dir-se pel seu propi nom, s’anomenaven més dolçament. La Vida es deia Clara; i la Mort, Lluna.

Es saludaren amb una abraçada i començaren una passejada pel cel rogenc. Des d’amunt escodrinyaven cada detall de la ciutat. La Clara tenia una llibreteta entre les mans. Es van mirar amb una mirada que deia: “Comencem”.

—Avui un home s’ha escapat de la feina i ha fugit a la muntanya, ha respirat l’aire pur i m’ha vist—. Deia la Vida mentre revisava els seus apunts.— A un nen li ha caigut un globus a la carretera i una desconeguda ha creuat el carrer en vermell expressament per tornar-li, llavors la dona ha aixecat el cap i m’ha somrigut.— Va seguir repassant el seu bloc de notes.— I per la resta… res especial, ja saps, només m’han vist els nens petits i les persones amb un cor que no els hi cap al pit.

La Mort va somriure tendrament.

—Ai… Quan se'ns creuen les mirades i puc observar les seves cares innocents…! A tu com t’ha anat?— Va preguntar la Clara.

—Jo el que desitjo és que no em vegin.

Això ho deia perquè només hi havia dos tipus de persones que poguessin veure a la mort. Per una banda estaven tots aquells que estaven propers a la mort, ja fos per malaltia o per edat. Entre aquests, hi havia les que la rebien amb un somriure - la meva àvia, per exemple - o els que treien el seu últim lament, que se’ls hi passava quan la pell de la Lluna els tocava.

D’altra banda, també la podien veure els que volien jugar amb ella, als que els hi agradava fer mal: assassins, agressors, persones cruels, infelices…

D’improvís, les ales de la Mort van començar a parpellejar. S’anaven tornant transparents intermitentment.

—Lluna, què et passa?— Va preguntar la Vida.

Quan una figura divina perdia les ales era una ofensa per a tota la resta, mostrava impuresa i falta de respecte i una manca de moral.

—Mira, et confessaré… He pensat de deixar la vida com a Mort.— A la Clara no havia acabat d’entendre el que intentava explicar.— Vull dir que... desitjo estar un parell de dies allunyat d’això.—Va aclarar la Lluna.

—I això per què? No t’agrada?

—Em tornaré a guanyar les ales, t’ho juro, Clara. Però necessito deixar de ser un esperit per poder tenir més contacte amb la realitat, i especialment amb algú en concret. —Va justificar-se la Mort.

—No t’ho recomano, tenir ales és un prestigi, no saps pas quants matarien per tenir-ne i recuperar-les no et serà tan fàcil. Ara bé, si és el que necessites, endavant.—Acabà dient la Clara. 

Van seguir observant les llums de la ciutat que ja eren enceses.

—No, perquè si no t’enduus als morts, jo no puc portar noves vides.—Va pensar la Clara—Farem un tracte: et permetré que estiguis amb qui vulguis estar, però seguiràs exercint com a mort, per tant, per trobar-te amb l’individu que t’ha cridat l’atenció, ell haurà de causar alguna desgràcia.

La Mort,encara que no estigués del tot satisfeta, estava prou agraïda.



Un parell de setmanes més tard.

En Franz Kafka sortia del servei després de ser abraçat per son pare. L’alegria l’envaïa i, amb això, un profund desig d’empipar a la seva competència, la fàbrica d’en Lawrence, que era vençuda per primera vegada. 

Sobre la taula del menjador, s’hi trobava un full plegat. Va sentir la temptació i la va llegir:


Si vols localitzar-me no et serà difícil. 

Et visitaré dues vegades perquè et vull conèixer,

però, per a que vingui, et caldrà realitzar un parell de coses.

Si fereixes algú, estaré amb tu deu segons

i, si mates a algú, vint.

Les visites seran a les dotze de la nit, 

just quan acabo la feina, no obstant, per a tu,

treballaré hores extra.




Ella no es va tallar i va anar al gra. I enlloc de signar amb el seu pseudònim -Lluna-, va signar com a: La Mort.  

Aquestes paraules tan “Dickensianes” deixaren pensant a en Franz que va sortir a donar un vol pels carrers ennegrits per la nit. Tenia un futur incert, incert com el seu “bon” estat mental. Volia que se li aclaressin les idees sobre el seu pare i la Mort, però el que va aconseguir va ser endinsar-se en un dels seus rampells.

Va acostar-se a la fàbrica. Amb les mans a la butxaca, i aquestes, plenes de xuleria, i va plantar-se davant de l’immensa porta d’acer. Es col·locà just enfront del cartell on hi figura “Bomba Kafka”, el nom de l’empresa d’en Lawrence i amb la que ha passat més temps que amb el seu fill. I ara, en Franz, podia rectificar-ho.

—Doncs tenies raó, l’amor et fa sentir bé, i l’he tingut per primera vegada. Tanmateix no n’he tingut prou…

Ho deia amb un to burleta que si la fàbrica estigués viva, de ben segur que li haguessin vingut ganes de trencar-li la cara.

—En vull més, i és per això que vindré a fer mal. Ves preparant-te, acabaré amb tu.

Pels treballadors d’arreu, ja era conegut com “L’home que sussurrava a les fàbriques”.

Eren aquells atacs de ràbia, que demostraven que estava tocat de l’ala i que, cada dia, el feien semblar més criatura. On aniria a parar tot això…?


 Comenta
 
Capítol 3 El salvador té raó
No va ser pas difícil. A l’endemà, en Franz, ja havia acomiadat a cent dues persones de “Bomba Kafka” i, com a conseqüent, la fàbrica estava cremada i i la pudor de carbó es podia olorar per tot el barri. La última “a” de Bomba Kafka estava torçada i la façana foradada. A dins, les bombes d’aigua estaven oxidades i unes caixes de fusta on a l’interior s’hi trobaven grapats d’ampolles de cava, se les havien carregat. Al terra, mullat per l’alcohol, s’hi podien distingir bombolles de cava.

Bomba Kafka era l’empresa que fabricava i instal·lava bombes d’aigua a les cases. No se sap què va portar a en Lawrence Kafka a fundar aquesta companyia si ni tan sols li agradaven les bombes d’aigua. 

Des que en Lawrence s’havia jubilat, el fill era l’amo. I, ara, els manats s’havien rebel·lat contra aquest. Era tota una llàstima que en Franz desconegués la veritat sobre la companyia. La veritat sobre en Lawrence.



6 de març, trenta-sis anys enrere

— En Franz no podrà viure en un món així.— va dir la Carmine, difunta dona d’en Lawrence.

Després de la potent conversa entre aquests dos mentre el seu fill dormia al bressol, el pare va tancar-se a l’estudi.

Se us recorda que en aquells temps la ciutat estava desmoronada. Als carrers: la gent barallant-se com coloms per aconseguir un tros de pa, individus bevent de fonts on només hi sortia sorra, nens perduts, tristesa i pobresa. Els governants i alcaldes estaven desentesos amb aquest tema. Als territoris enfangats, hi regnava l’anarquisme.

La família Kafka encara podia mirar per sobre les espatlles a la resta de la ciutat, però això, tard o dora, s’acabaria, ja s’acostaven a l’alçada del terra. No hi havia sortida, el seu nen brotaria entre misèria i no hi seria ben acollit.



Trenta-sis anys després.

Al creuar entre les flames l’entrada de la fàbrica, en Franz va aferrar-se a l’única botella que quedava intacte. Res no s’escoltava. Les flames silencioses acariciaven les parets.

Pop! El tap de l’ampolla va sortir disparat cap al seu ull i tot el gas, acompanyat de cava, va impactar en el seu rostre. Anava de tort desfilant sense rumb amb un blau a la parpella. No sabia si era fruit de la seva imaginació però havia començar a percebre la realitat diferentment. Un soroll espantós feia sagnar l’orella d’en Franz. Provenia de fora.

Ja era de nit? Espera un moment, va pensar, quan he entrat ja era de nit. Havent perdut la noció de la realitat i del temps, no podia tornar a casa. El soroll seguia atormentant-lo fins que va alçar la vista.

Era ella. La Mort estava intentant recol·locar la lletra “a” torçada de l’entrada. No volia veure en Franz deixant passar el seu futur per davant i espatllar tot el que tenia. Però ho va acabar acceptant, era un esperit, no podia interactuar amb la realitat.

Se’ls hi van creuar la mirada i, com un llampec, ell va recuperar la consciència.

—T’estàs equivocant, —Va renyar— jo no he matat a ningú. No hauries d’estar aquí.

—Acabes de posar fi a la vida de cent dues persones, al teu futur i a l’amor de ton pare, quan ja el tenies.—Va rectificar ella.—Estàs sent injust. Mai pots conformar-te amb el que tens, ho has de malmetre tot. Eres feliç.

Silenci.

—Per què has trigat tant? Portava dues setmanes. Ja no volia veure’t, ho era, de feliç.

—Doncs per què t’has molestat en cridar-me?

Ell no l’havia cridat, simplement volia quedar-se millor amb si mateix.

Silenci. Els daurats cabells cristal·lins li ondulaven al compàs de la dansa que feia el vestit blanc amb el vent. Va realitzar un petit salt des de l’última “a” de Bomba Kafka, que estava quatre metres del terra. Les dues ales es desplegaren com les veles dels vaixells quan bufa el vent en popa, llàstima que, aquest cop, les ales fossin més fosques i més transparents; les estava perdent. Va descendir fins al sòl.

Silenci. En Franz observa com ella s’atura enfront seu i recull les ales. Es desespera al no poder tocar-la. Una nova llàgrima es recolza al balcó de la parpella. Amb els braços en tensió ressegueix el contorn d’aquella silueta que el tenia fascinat.

—Necessito notar-te, quan podré tocar-te?

—Ni ho intentis.

Va tornar a alçar el vol. En Franz la va perdre al cinturó d’orió i, a partir d’allà, el cel es va aclarir.

Era idiota per estimar-la. Diuen que la Mort sempre porta desgràcies, però en Franz sabia què havia vingut a fer. Intentava aturar aquella foscor que invaïa els pensaments d’en Franz. 

I per això s’estava creant una paradoxa imparable. Ella volia allunyar-lo de causar més desgràcies però, cada cop que la Mort apareixia, en Franz volia mantenir-se amb ella, i només podria quedar-se al seu costat si causava desgràcies. 

En Franz no podia girar cua, aquella divinitat havia despertat dins seu una nova temptació. La desitjava i la bogeria li estava tornant a jugar una mala passada. 

Va acostar-se a la platja. La bola de foc s’anava desfent amb l’aigua de l’oceà.

En Lawrence ja ho deuria saber tot. Ara sí que no hi havia possible solució però, de totes maneres, el seu pare l’havia estimat alguna vegada?



Tres dècades i escaig enrere

En Lawrence estava tancat al seu estudi, sol, amb la seva arrogància. Li estava resultant car al ric. Si ho hagués sabut, no hauria tingut al nen transtornat.

Algú va entrar a l’habitació. La meva dona, va pensar mandrós i va donar mitja volta. No l’era pas.

—Deixa el meu fill.—Digué emprenyat en Lawrence.

Fos qui fos, duia en Franz en braços i la cara tapada per un vel blanc.

—Si no canvies l’hauré de menar, i també a tota la gent del carrer, que mor lentament.

Semblava que la Mort i el pare d’en Franz ja es coneixien, però això és una altra història; ara en Lawrence estava indignat.

—Què vols que hi faci?—En Lawrence es va posar a pensar.— Vols que em senti culpable, no és així? Vols que ajudi tota aquella gent, aquelles bèsties salvatges. Però, per què a mi? Hi ha gent molt més rica que jo!

—Senyor Kafka, sé que hi ha una vena cava que hi porta sang pura al teu cor, i no només desgràcies i patiments. No ho repetiré, aquí al planeta Terra no hi queden molts anys de vida, canvia-ho.

—És la pobresa el que està acabant amb tothom. Jo no he fet res.

—Doncs és capaç de molt més, senyor Kafka.

Aquests dos es portaven una relació estranya. Com algú s’atrevia a culpabilitzar-lo? Per capgirar més l’assumpte, en Lawrence corrí cap a ella i l’agafà pel coll. No va poder tocar-la, doncs no tenia un esperit tan dolent com per tocar-la.

La Mort desaparegué deixant al nadó flotant per uns instants fins que la gravetat va poder amb ell, però la mà desentrenada d’en Lawrence va agafar-la.

Si no es van tornar a trobar va ser per un únic motiu.



Tres dotzenes d’anys després

Sentia que tot déu l’estava mirant i assenyalant. El centre de la ciutat no era el lloc més indicat per rondar, massa gent.

Va tancar-se en una cabina de telèfon. Aïllat.

No només tenia la temptació de voler tocar-la, sinó que, per a fer-ho, necessitava acabar amb la vida de son pare. Ara havia de llençar-s’hi de cap, en Lawrence ja no el perdonaria; per en Franz, Bomba Kafka era insignificant; en canvi, pel seu fundador, era tot el respecte que s’havia guanyat.

S’ho havia de prendre fredament, si de debò volia palpar la pell de la Mort, hauria de matar a son pare.

Mentre el cap d’en Franz anava farcint-se de confusió, en Lawrence no parava quiet al seu apartament, volia que li portessin el cap d’en Franz en una safata. Feia voltes arrossegant els peus al voltant de la taula petita del menjador arrugant la catifa amb les sabatilles.

Decidí baixar. Obrí la porta del porxo. La grinyoladissa d’aquesta acompanyà el so del vent, que rebotava pel carreró i empenyava els arbres. La porqueria del terra s’aixecà creant grans remolins. La seva gavardina tremolava i onejava fortament. 

Es va plantar al mig del carrer amb el puny tancat. Va estar minuts esperant, pacient. Només el torb evitava que en Lawrence fos una estatua. 

Finalment, en Franz es dignà a presentar-se en aquell carreró. Tard o dora acabaria a les mans de son pare. S’aturà un moment a observar-lo. Deurien estar a cinquanta metres ben bons. Acte seguit, es posà a caminar. 

Toc, toc, toc, toc, toc, toc. Passa, passa, passa, passa. La brisa acompanyava les espatlles d’en Franz i el convidava a avançar. 

Van acabar cara a cara.

—Endavant.

En Lawrence semblava saber-ho tot i ho havia perdut tot; en Franz, en canvi, només havia perdut el nord. Estava renunciant al seu pare per complaure el seu desig. Aquella bogeria ja li havia sortit de naixement, o l’havia anat alimentant?

—Perdó. T’estimo.

El pare va tenir temps per alçar les seves celles dubtant d’aquell “t’estimo”.  El fill va treure la navalla que sempre porta a la butxaca i la va alçar fins l’alçada dels ulls.

Amb la punta va acariciar el rostre d’en Lawrence mentre que la nineta dels ulls d’aquest seguia el ganivet. L’arma blanca descendia per la pell i la pressió de la navalla anava augmentant, així, quan arribés al cor, no hi hauria un canvi d’intensitat brusc.

Aquell dia, els arbres havien parlat i en Franz havia callat. El cos inanimat d’en Lawrence s’havia llençat als braços d’en Franz i va ser la mort, qui va anar a buscar l’ànima per acompanyar-la al cel.

Però ella va topar amb el fill, que portava hores buscant-la. Ell va trobar quelcom a faltar.

—Content?—Preguntà ella. 

—Sé que no és justificable, no obstant vas ser tu qui va escriure’m la nota. Volies que fes alguna desgràcia.

—Pensava que seria capaç de convèncer-te i fer te canviar. Però la Mort sempre porta desfortuna.

—I les teves ales?—Era el que en Franz no veia.

—Les he perdut per tu. He anat a advertir en Lawrence per a que defugís del que anaves a fer. S’ha sacrificat per tu.

—Però, Lluna...

—Prou de Lluna, Lluna només m’ho diu la meva amiga, a mi parla’m de Mort. Per una vegada parla’m per qui soc, si no t’atreveixes és perquè no entens què és la mort i te n’avergonyeixes, del que has fet.   

I ell va besar-la. Ja la podia tocar, puix que s’havia superat i tenia l’esperit fosc com l’última mirada d’en Lawrence. 

La mort no es va resistir, doncs sabia que era l’únic amor que rebria Franz en el que li quedava de vida. No se sap si aquell petó va canviar alguna història, però de ben segur que va ser el petó més trist d’aquest planeta.



21 de maig

El parc Steglitz vessava de felicitat amb l’arribada de l’estiu. En Franz Kafka ho havia oblidat tot, no estava lligat a res. Una nova vida sense cadenes l’esperava. Ni temptacions, ni records.

Una noia estava plorant de riure observant el seu reflex. Ell no va pensar-s’ho dues vegades abans d’acostar-se a l’aigua i mirar-se.

I va ser quan el seu somriure va canviar de minvant a creixent. Però aquella tristesa no va aparèixer al observar-se en aquella aigua cristal·lina, oi? Ell no es va fixar en la superfície de la llacuna, el va aprofundir la vista. Dessota, amagat de tot contacte exterior hi havia una bomba d’aigua. 

La raó el va evadir. Aquella bomba d’aigua no tenia res d’especial, ni tan sols podia veure si era de Bomba Kafka, tot i que ho creiés. Encara així, es va quedar de pedra.

Bomba Kafka no era una empresa, i menys de bombes d’aigua, a més a més, a en Lawrence mai li havia interessat res de tot això. 

Bomba Kafka era la manera que tenia un pare d’estimar al seu fill i la salvació de tot un poble. I en Lawrence no era un vell rondinaire, era l’home que havia esquitxat de vida als que ja es creien morts, era qui va mirar a la pobresa als ulls i la va dutxar.

Enlloc d’intentar esborrar el trastorn d’en Franz, en Lawrence havia volgut canviar la societat perquè el seu fill fos ben rebut. Havia estat la seva manera d’estimar-lo. I no només d’estimar-lo, sinó que, des que la mort va entrar a l’estudi amb el nen agafat, l’única cosa que ell volia era mantenir-lo allunyat de la Mort. I què fa ell a canvi? Sacrificar-lo per poder-la tocar. 

Franz Kafka no mereixia viure, i va enfonsar-se per poder morir enganxat a una bomba d’aigua i poder morir amb la dignitat que no tenia.

I així va ser com el fill va poder quedar-se amb una abraçada reconfortant en els seus moments baixos; i el pare, amb un “t’estimo” sense valor, just abans de morir.

FI

Vet aquí la història d’un home que, al morir, ni la mateixa Mort va voler recollir la seva ànima.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]