Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Pere II
Lleida
 
Inici: El Navegant

Capítol 1 L'home de negre
Però sempre serà la meva ciutat, mai oblidaré l’olor a marinada de la matinada ni els estrets carrerons de la ciutat, emmurallats a cantó i cantó per altes cases acolorides amb grans finestrals. No oblidaré mai aquella noia que es va cobrar la meva virginitat; per aquell temps, no sabia com es deia, era un simple espectre de la nit. L’únic que de simple no en tenia res, era una noia jove, preciosa.  Em venen al cap les seves faccions, eren suaus, poc marcades, uns fins llavis de color carmesí que deixaven entreveure un somriure amb la força de cent cavalls, uns ulls d’un àmbar intens on t’hi podies perdre durant dies. La seva melena, d’un daurat tant profund com la més pura sorra de les millors platges de la mediterrània. Va ser una nit d’estiu on la vaig trobar i una nit d’estiu on la vaig perdre per primer cop.

Estàvem a la platja. Un suau vent de tramuntana airejava els seus suaus cabells. Es respirava una olor agradable a marinada; al fons, es sentia el rugit d’un mar, un mar abstret per la seva bellesa impactant. Jèiem a la humida sorra, allà, vaig perdre la virginitat amb ella, encara ara em ve al cap com la seva fina veu sospirava a cau d’orella “Nuvolet”. Havia de dir-li, volia un canvi d’aire, viuria del bandidatge, volia anar a l’aventura. Va mirar-me, vaig perdre’m, pel que pensava que seria l’últim cop, en els seus ulls ambarins, i va dir-me “tu ets el bo, no ets un bandit”. Una sensació d’ira em va venir al pit. Una dona, donant-me lliçons a mi? Si ni em coneixia, ofuscat per una intensa ràbia que omplia cada racó del meu cos, la vaig abandonar allà. Vaig fugir com un covard de qui m’havia calat. Per aquells temps només volia viure aventures, volia que els joglars de tota Occitània cantessin les meves gestes, volia la fama i la fortuna que comporta el bandidatge en aquestes terres, volia fugir.

Aquella mateixa nit, vaig deixar enrere Perpinyà, tota la meva vida en una ciutat. Feia temps que planejava aquest moment. Havia aconseguit comprar-me un cavall i una sella de muntar per 500 sous. Cavalcar per aquelles esplendoroses contrades, sense destí, sentir com el fresc aire et frega tota la cara, notar com l’espasa embeinada, amb tot el seu metàl·lic pes, botava al ritme del galop del cavall. Amb les cames sentir la respiració de l’animal. Amb els ulls, absorbir cada detall, boscos immensos tots pintats d’un verd fosc, el remor de les fulles, el cant dels ocells. Tot tenia el seu ritme. Carcassona era el meu destí.

En aquella època, si volies aventures, si eres un bandit que volia brega, que volia que els millors joglars occitans cantessin balades sobre les seves aventures, allà havies d’anar. Els murs grisosos farcits a torres. Finestrons i merlets envoltaven aquella ciutat, l’única entrada de la qual era un pont que creuava el magnificent  l’Aude. Sempre hi passava gent, carros amunt i avall, diligències amb missatges importants, caminants bruts de tot el seu viatge, pagesos cremats del sol, tothom anava a Carcassona. Jo buscava un company, un confident, algú que em pogués ajudar en la meva empresa, algú amb la saviesa d’un vell i la fortalesa i l’agilitat d’un gran guerrer en la flor de la seva vida. Buscava un escuder, un amic, i on millor trobar-lo que en una de les famoses tabernes de la ciutat.

Vaig estar-me una setmana ben llarga recorrent els foscos carrers de la ciutat. Les cases tapaven la llum del sol, feia una olor a ranci insuportable, sobretot a la nit. Molta gent malvivia al terra; es confonien les seves brutes cares entre els parracs de la seva roba. La brutícia era la verdadera habitant d’aquesta ciutat, fins i tot, hi havia pútrids cadàvers de persones, qui en un altre temps malvivien entre aquells carrers, però que la fam, la brutícia o la malaltia s’havien endut. Eren uns temps durs per a la zona, però encara no sabíem el que ens esperava. Finalment, un dia, ja desesperançat, sense diners (mantenir una vida de tabernes i hostals era cara, sobretot en una ciutat com aquella), vaig topar-me de morros amb una taberna d’aspecte lúgubre, una finestra des d’on sortia una llum esmorteïda per la brutícia del vidre. Al costat de la porta penjava un cartell tort on mal escrit, deia; “Taberna del yauradó”. Sí, qui havia escrit allò no era precisament un lletrat. De dins sortia una flaire a menjar, cervesa i vòmit. Es sentien uns riures bojos d’uns homes. No vaig poder resistir-me, vaig entrar.

La flaire de vòmit es va intensificar al moment. Notava com les meves sabates s’enganxaven al brut terra de fusta, que segurament havia viscut temps millors. Era un local petit. Hi havia dues taules amb tres cadires i uns quants tamborets de fusta. La llum venia d’unes espelmes pobrament penjades del sostre. Hi havia quatre homes junts i un de sol, aquells quatre, estaven a la barra, tenien una pinta sospitosa, eren tots homes grans, amb uns braços musculosos i unes veus greus. Reien sense parar mentre bevien cervesa a rius. El taverner no donava l’abast a servir-los aquell beuratge gairebé màgic que convertia a covards en valents, a discrets en forassenyats, a tímids en atrevits... si això no era màgia que ho serà? En canvi, l’altre, bevia el que semblava ser aiguamel. Un aiguamel de mala qualitat. Entre tot aquell ambient pestilent hi havia una flaire que ressaltava per sobre de totes, la de la sospita. Recordo amb tota claredat el que va passar desprès, la meva primera aventura, si és que podem considerar-la-hi.

Encara em pregunto perquè de sobte, un d’aquells grotescos homenots, va agafar amb violència el seu tamboret i el va estimbar al cap del seu “company” qui, va caure estabornit amb un sorollós patapam! En aquell instant va començar una batalla tavernera. L’home sol, de sobte va agafar una cadira i va colpejar al del tamboret, i els altres dos es van alçar amenaçadors. Una gerra va sortir volant, i va impactar just a sobre del cap del solitari, banyant els seus cabells en cervesa. No vaig poder resistir-me, el meu cos va actuar sol. Amb força vaig agafar el tamboret del meu costat, que pesava més del que semblava, i vaig estampar-li al cap de l’altre home. Es van girar els dos, aquest de sobte va desmaiar-se. Havien canviat les tornes, només en quedava un i el solitari. Encara recordo les seves paraules:

-Manefles! El pròxim cop no seré tant benvolent i no us deixaré marxar en vida, vigileu.

I va marxar. Enmig de tota aquella confusió el taverner havia desaparegut, vaig acostar-me al solitari. Va ser penós. Encara ara sento vergonya quan hi penso, però, li vaig acostar la mà i li vaig dir el meu nom:

-Nuvolet

-Nuvolet? Quin nom és aquest? No necessitava ajuda, no et pagaré – encara recordo la rancúnia amb la que pronunciava aquestes paraules.

-No vull res a canvi. I sí, una llarga història el meu nom.

No va dir res, ens vam asseure als dos últims tamborets, vam demanar una cervesa, i no se ni com, una conversa va començar a fluir. No recordo ben bé de que vam parlar, eren temes vulgars sobretot, clubs de dones, maneres de matar.... en fi, la típica conversa de bandit a bandit, i just en aquell moment, vaig caure-hi, li podia demanar de col·laborar!

El que sí que recordo bé és la seva reacció. Ell, acabava d’haver pres un glop de cervesa, ho va escopir tot, tacant la barra, el terra i el mateix taverner.

-Mira noi, els bandits no treballem junts, el nostre estil de vida no accepta relacions, som solitaris per naturalesa, ja ho hauries de saber abans d’haver decidit dedicar-te a aquesta ruda professió.

-Una oportunitat, al cinquanta per cent. Si no surt bé, me n’aniré de la ciutat. Anirem junts, així podrem fer cops més grans.

-René – va dir mentre m’oferia la seva mà. El misteriós home, ja tenia nom.

Encara ara tinc els meus dubtes de si realment ell creia que sortiria bé o només va ser un intent d’oportunisme, no ho se, i segurament millor no saber-ho. Però, d’aquella taberna de mala mort, en va sorgir una relació professional que més endavant es convertí en una gran amistat i també en la meva gran perdició. No cal dir que el primer cop va ser un èxit rotund. Vam atacar una diligència del duc de Tolosa que anava a Carcassona. Va ser fàcil. Estava vigilada només per dos guardes. No va caler ni desembeinar l’espasa, no és que volgués, al cap i a la fi no era un assassí, però volia seguir vivint. D’aquell dia vam aconseguir 1000 ducats cadascú, però el més important, les ganes de seguir i l’ambició d’amassar un botí que per un cop a la vida ens permetés sortir del cercle de misèria en el que havíem crescut.

El vent bufava al nostre favor. Havíem aconseguit llaurar-nos una fama com a bandits. De sobte teníem llista d’espera per a robar en nom d’algú altre. Baralles entre pomposos nobles vestits amb fina seda i un orgull terrible, discussions entre pagesos per les terres, cavallers qui havien estat desposseïts del cavall i volien recuperar-lo... Ens aprofitàvem de les disputes de la gent. Hi ha qui diria qui érem uns ineptes, uns ases, no havíem estat capaços de guanyar-nos la vida d’altra forma, jo soc partidari de pensar que érem els més llestos, veiem el conflicte, l’enciniem i ens n’aprofitàvem, negoci rodó. Això si, una sola condició, no matàvem; no érem assassins.

Tot això va canviar quan una ventada de tramuntana va trencar la vela que ens impulsava endavant, quan les onades del mar van enfonsar brutalment la nostra embarcació de bandidatge i van sacsejar la meva consciència per sempre més.

Un home molt estrany, d’una composició més aviat esvelta (era alt, molt alt, anava tot vestit de negre, la seva cara era llargueruda amb un nas aguilenc i uns ulls blaus gèlids) ens va venir a trobar a una taverna, i ens va dir:

-Sou els famosos bandits amb principis? – va dir amb un to irònic – Bé, doncs tinc una feina per a vosaltres. No hi hauran preguntes, fareu el que us digui i obtindreu el botí que vulgueu. Us demano una feina simple. Hi ha una diligència que sortirà de Foix a Tolosa en quinze dies, porta un bagul amb un material molt important per a vosaltres.

-Per a nosaltres? – Vaig respondre amb certa ràbia, semblava que aquell home vestit de negre ens estès vacil·lant.

-Sí, la vostra missió es interceptar una carta. La reconeixereu fàcilment. Porta el segell del Casal de Barcelona. Un cop la llegiu, sabreu que fer.

Tant de temps desprès encara recordo la sensació d’ira que m’omplia per dins. Es pensava que era un joc, dubtava de la nostra serietat, i ens enviava a una missió  que no coneixíem a preu de tot? Impossible!

-Us donaré 2000 ducats per endavant, preneu-vos-ho com una mostra de bona voluntat.- deia mentre es treia una bossa de pell negra carregada de monedes.

-Acceptem! – va dir enèrgicament el meu company.

Suposo que va veure la mirada fulminant que li vaig llençar, però no en va fer cas. En fi, acabàvem d’embarcar-nos                  en un vaixell sense destí i amb massa esquerdes al casc com per flotar.
 Comenta
 
Capítol 2 Les llums del pont
Feia un aire gèlid, ja estàvem a la tardor, els arbres es despullaven i deixaven una tova catifa de tons marronosos i groguencs. Les fulles que aguantaven tocaven una de les més dolces melodies, i enmig de tot aquell mar de sensacions es sentien uns crits d’un home enfadat, ple de ràbia i enuig, uns crits aspres, uns crits de foc, eren els meus.

-Però com se t’acut acceptar? Tros de quòniam! Quina necessitat en teníem?  Que no sabem ni el que hem de fer! Si és que a vegades penso que perquè et deixo parlar! – Vaig bordar.

Havíem marxat de Carcassona dos dies abans. L’objectiu era arribar a Foix com més aviat millor. Llavors ja veuríem, un pla completament improvisat per a un treball encara més espontani. Encara estava molt enfadat amb el meu company, havia parlat per mi, s’havia compromès a un suïcidi col·lectiu, que divertit no?

Jo muntava a la meva euga. L’havia cuidada des de ben petita. Encara recordo el dia que la vaig veure néixer en un estable a prop de Perpinyà. Recordo anar cada dia a veure com estava, acaronar-li el fi pelatge i pentinar la seva frondosa crinera. Ara ja era gran. S’havia convertit en una estoica euga de color castany brillant, forta com un roure. Ella havia estat sempre la meva fidel companya, no sé si només pel menjar o per alguna cosa més. Tinc la mala sort que mai he tingut l’habilitat de parlar amb els animals. La muntura era de cuir, feta pel millor sastre de tota Carcassona, m’havia costat un ull de la cara i una bona temporada sense beure res més que aigua de la font.

El meu company, en canvi, era molt menys acurat. Per ell, els animals, des del gos més fidel fins a la rata més lletja eren simples utensilis vivents, no els cuidava. Més d’un gos se li havia mort de gana; no creia en els vincles animal-persona, no, de fet, ell no tenia cavall. Cada cop que en volia un el robava a algun desafortunat que tingués la mala sort de creuar-s’hi.

L’aire colpejava el meu rostre mentre bramava al meu company per enèsim cop. Ell ja feia dies que havia desistit, deia que no li podíem dir que no, que era l’oportunitat de les nostres vides. Jo deia que si el que volia era perdre la vida, aquella si que era la millor oportunitat per fer-ho de manera estúpida. Ell galopava al meu costat, carregat amb tots els seus trastos estrambòtics i plens de rovell, jo, no portava gairebé res, no havia estat mai gaire materialista.

El cel del nostre segon dia de viatge ja s’enfosquia. La lluna a l’horitzó romania ansiosa per dominar el cel. La seva llum blanquinosa feia una combinació rara amb el rogenc d’un sol fred i llunyà.

-Acampem aquí – va dir en René trencant el sepulcral silenci, només interromput per algun esternut i algun renill dels cavalls. El seu braç esvelt assenyalava una petita clariana que hi havia enmig d’aquell bosc.  -Vaig a buscar llenya per encendre una foguera, intenta que no ens robin res. – Aquell to tant formal, tant mort, no era normal en la seva veu, sempre enèrgica i burlesca, potser al final si que estava dubtant...

La foguera va ser difícil d’encendre, la passivitat de la humitat evitava que la força imperiosa del foc s’imposés, però al final com tota gran fortalesa va tenir el seu final, i una lluïssor ataronjada va cobrir tot l’ambient. René dormia. Viatjar era, és i serà l’esport més cansat de tots. Jo, de mentre, contemplava la voracitat de les flames que tot ho engolien. Les seves contorsions al ritme de la melodia del vent, era un espectacle de crueltat tant bell, tant hipnotitzant que la meva vista no podia obviar.

La resta del viatge va ser tranquil·l. René, seguia mostrant-se una mica estrany, però tenint en compte les circumstàncies era comprensible. Jo, per la meva part, vaig decidir de deixar de repetir l’animalada que havíem comès a l’acceptar aquesta feina.

La nostra arribada a Foix és un d’aquells moments que sempre recordaré. Les vistes a la llunyania de la fortalesa del turó,  amb unes torres que com agulles es claven sobre el firmament i s’alcen fins on arriba la vista. L’Ariège que divideix la ciutat en dos parts, unides per un magnífic pont romà. Les cases, amb grans finestrals amb vistes al riu. L’aire fresc amb un toc a fleca i romaní, els carrers amples i lluminosos, empedrats amb unes formes geomètriques excepcionals. No era com Carcassona, gran i estoica però pel propi pes de la seva grandesa bruta, ruda i industrial, era diferent, una ciutat amb una grandesa inigualable, però no per mida, sinó per bellesa. En aquella ciutat fins i tot les tabernes de més mala reputació dels carrers més baixos tenien el seu encant. Ens havíem instal·lat en un hostal al carrer del riu. A la nit, enmig de tot el silenci, només interromput per algun crit llunyà, es sentia el remor de les aigües plàcides.

Teníem un pla. Bé, el meu company el tenia. Jo, confiava amb ell, mai m’havia fallat. Em venen a la ment les seves paraules decidides que amb un toc de gràcia explicaven el nostre següent moviment:

-A veure, la cosa és la següent – va dir amb el seu to sorneguer – Estem buscant una diligència que porta un bagul que a dins porta una carta que ens dirà el que hem de fer. Sabem que sortirà d’aquí dos dies vigilat per dos guardes; dos guardes que segurament ja estaran per aquí i que estaran en cerca de gresca abans de la seva feina. Que hem de fer? Fàcil, descobrir qui són i treure’n partit de la seva cerca de gresca i fer-la jugar en la seva contra. Ens separarem per cobrir més terreny i despertar menys sospita. Tenim dos dies per trobar, emborratxar i fer parlar els guardes perquè ens donin tota la informació. Conec molt bé la seva manera de pensar: van a les tabernes més lúgubres a mostrar el seu estatus i a buscar brega i dones. Així que ja sabem on anar.  Per seguretat, no ens poden veure junts. Demà passat quedem al mercat, fingirem que ens acabem de conèixer i així no despertarem cap sospita.

Un pla simple però alhora complex, l’especialitat de René. Ell, sempre portava la davantera en el risc; jo, en canvi en la precaució i l’organització. Per això funcionàvem tant bé quan treballàvem en equip...

Encara ara em sorprenc quan penso el que va passar llavors. Mai he arribat a entendre com vaig tenir aquella sort o desgràcia; millor no pensar-hi. Havia estat d’aquelles casualitats que passen només un cop a la vida. Anava caminant pel mercat. En el que enmig d’aquell desordre hi trobaves la pau. No hi havia res com la sensació d’estar desocupat just al centre de tant moviment. Homes fornits traginant cansadament sacs de gra; dones comprant les fruites i verdures del dia; gent regatejant; gent cridant perquè no acceptaven el preu; el típic lladre de mercat corrent ràpidament perseguit sempre per algun comerciant corrent de manera rabiosa però desmanegada sota totes aquelles robes. Et senties com en un núvol. Tothom tenia alguna cosa a fer. Et feies invisible en les mirades dels altres quan veien que no entraves dins del joc del caos. Era, era... Perfecte.

I llavors vaig sentir una veu, una veu femenina que m’era molt familiar, feia massa temps que no la sentia. Tenia un so dolç amb un toc d’enuig. Feia flaire al meu passat, feia flaire a Perpinyà. Era ella. En aquell instant vaig recordar els seus llavis pronunciant el meu sobrenom “Nuvolet” feia ja tants estius en una platja. Estava allà. Davant dels meus ulls, amb la seva cabellera, ara però, més curta. Amb prou feines arribava fins avall del seu cap. El color daurat, abans dominant i brillant, ara naixia a les puntes i, en acabar la cabellera, quedava interromput. Li donava un toc diferent; s’havia fet gran. Era una dona alta, quasi tant alta com els dos homes que la rodejaven. Es movia davant del mercader amb una gràcia suprema que embalsamava a tothom qui la mirava. Llavors es va girar. Vaig veure les seves faccions, més madures, però igual de precioses, vaig mirar el seus llavis que conservaven aquell carmesí intens que jo recordava haver besat. Vaig fixar-me en els seus ulls, d’aquell ambre etern que em miraven, atentament. Va somriure. Va arrencar a córrer. Jo vaig anar cap a ella. Ens vam fondre en una abraçada que mai oblidaré, cap dels dos havia dit res. No calia dir res. És d’aquells moments que una acció val més que mil paraules.

-Nuvolet! Que hi fas aquí? – Va dir amb el to vitalista que tant bé recordava.

-Estic  ficat en un negoci... – Vaig dir fent-me l’interessant. No volia quedar com un simple bandit. Si havia marxat era per la fama i ella ho havia de veure.

Era una situació estranya, jo tant temps desprès encara no sabia com es deia i tampoc sabia el que s’havia fet d’ella. Com una noia tant jove, que semblava estar completament lligada a Perpinyà ara estava aquí, lluny de la nostra ciutat, tant lliure. Semblava impossible. Xerrar amb ella sempre havia estat complicat. No solia respondre a preguntes personals. No, ella era molt bona escoltant, escoltava i escoltava, preguntava, s’interessava. Però quan tu li preguntaves sobre ella mateixa, posava una cara com de fàstic, torçava les seves faccions i canviava de tema ràpidament. I la cara de sorpresa que vaig posar quan en fer-li una pregunta tant simple com Que fas aquí? Va desembocar en un tot. Mai m’havia explicat tant sobre ella mateixa. En aquell moment no cabia al meu cos, però més tard vaig poder comprovar per la via dura, la crua realitat.

Recordo haver començat a caminar per la ciutat amb ella, no sé ni perquè, però va sortir de dins, dels dos, o això sempre m’ha agradat pensar. El matí es va fer tarda i la tarda vespre. Durant tota aquella estona havíem parlat de coses menys rellevants, minúcies de la vida que ens distreuen del realment important, quelcom que amb l’experiència he après que no existeix.

Vam arribar al pont estoic de construcció romana que dominava ambdós carrers paral·lels al riu, aquell pont imponent il·luminat amb grans i poderoses llums d’oli que mai semblaven apagar-se. Allà, ens vam recolzar sobre la treballada barana de ferro, encarregada pel duc en persona i feta pels millors ferrers de tota Occitània.

-Tu no vols saber que faig aquí, no, no vols. He fet moltes coses de les que no em sento orgullosa per poder... – Se li va trencar la veu – gaudir d’aquest mínim de llibertat. Perquè, jo estic aquí per una feina. A mi em van reclutar uns contrabandistes quan vas abandonar-me, i, ells són ara tot el que tinc, és trist... – la seva veu va tornar a fluixejar – La teva feina i la meva són la mateixa. L’home que us va reclutar, vestit de negre, m’havia dit que serieu aquí. La meva feina és la vostra supervisió, però sé, que no em fallaràs. No, tú no un altre cop.

En aquell mateix instant, en el silenci, amb la remor del riu de fons, vam alçar els dos la mirada, els seus ulls ambarins i expectants trepanaven la meva mirada. De sobte, va fer un moviment brusc, es va acostar a mi, i  per sorpresa em va besar apassionadament. Estic segur que ho vaig fer fatal, però sempre he recordat aquell vespre al pont. Crec que ja mai l’oblidaré.  

 
 Comenta
 
Capítol 3 Més que ferides de punyal
-Casualitats d’aquelles que semblen que no poden passar, casualitats, que em fan dubtar, casualitats que em duen a pensar que ella només es mou per interès. – Deia René mentre escoltava tota l’historia, ell no en sabia res d’aquesta part del meu passat. Li ho havia explicat tot, deixant una bomba de rellotgeria sobre la nostra amistat. La seva veu sonava enutjada i a la vegada sorpresa, la seva expressió facial, normalment estanca, tenia pujades i baixades, saltava d’una cara de ràbia a una de sorpresa. No se qui dels dos estava més impactat. 

Ell sempre havia estat fet d’aquella pasta que sempre porta a pensar que l’home (i evidentment la dona, en aquest cas) actua per interès i egoisme. No podia simplement acceptar de cop i volta aquest retorn, abans de l’estiu va la primavera, i jo havia passat dels freds hivernals a l’estiu més radiant i lluminós que mai he conegut. Jo, pensava que la gent podia passar males èpoques, que podia canviar. Creia en la gent. Que equivocat estava. 

Ens havíem reunit com havíem quedat, al fons d’una petita taberna apartada del centre de la ciutat. Hi havia poca llum, el propietari havia decidit escatimar. Es respirava una olor a agre, amb un ambient carregat d’una barreja de suor, vòmit i sang. Per sort, aquest cop no hi havia hagut cap baralla. Les masegades fustes del terra grinyolaven al pas de l’homenàs que servia la cervesa en unes sumptuoses gerres de porcellana. René s’havia aixecat, es movia amb un pas enèrgic mig inclinat endavant amb les mans agafades darrere l’esquena. Mentre caminava deixava caure quatre paraules inconnexes, blasfemava, només feia això quan estava realment enfadat.

-No creus que és molt estrany que ara, del no res, torni  a aparèixer aquesta, dient que confia en tu, afirmant que es la nostra “supervisora”. No... – Va deixar la mirada perduda un moment – Ella es vol aprofitar de tu, quan està aquí, a prop teu en traurà partit de la teva bondat i la teva bona fe, quan estigui lluny, t’oblidarà, com si res. M’arriscaré a dir que mai ha sentit per tu, tot és pur interès. No la culpo, això és el que demana aquest món, tant cruel i despietat en el que vivim, però, la teva bondat, casi universal no es mereix aquest tracte.

Recordo aquelles setmanes com les més felices i a la vegada les pitjors de la meva vida, com un remenat, on s’havien abocat felicitat i desengany sentimental en la mateixa mesura, encara ara dubto de si vaig fer el correcte. Llavors no entenia totes les preocupacions del meu company, però, ara sé que no s’equivocava que actuava com un bon amic, qui diu les coses malgrat la seva lletjor. En aquell moment, enmig de tota aquella situació que m’emboirava la vista i frenava el pensament tenia una cosa clara, havia d’acabar la nostra missió. Aconseguir la carta. 

Al dia següent, només unes hores abans de que marxés la diligència vam aconseguir localitzar els guardes. Ja de bon matí estaven en una taberna molt concorreguda. Es sentien els seus crits des de fora, duien l’uniforme amb l’estendard del casal de Barcelona. S’havien convertit en el centre d’atenció del local. Duien les pesades espases enfundades, sostenien unes grans gerres de cervesa que movien de manera brusca, mullant el terra amb tot aquell líquid. Semblava que estesin explicant les seves historietes, tot mentre es burlaven d’un home escanyolit que estava assegut al seu costat.  Eren dos homes alts, malcarats i amb molts fums. Es creien per sobre de tot, et miraven per sobre, amb aires altius. La classe d’homes que, a pesar de tot, acabava atraient totes les mirades, especialment les femenines, qui, sense aparent lògica, quedaven embalsamades enmig de tota aquella fatxenderia. Ningú valorava la humilitat en aquells dies. 

Estàvem enmig del carrer, plantats com uns estaquirots, feia sol, el fang del terra estava sec. No hi havia ningú pel carrer, encara era aviat, la gent sortiria més tard al mercat. Mentre miràvem pel descolorit vidre de la finestra em va semblar veure una mirada que es clavava al meu enteniment, una mirada familiar. La seva. Estava allà, va fer un gest, primer com d’indiferència, desprès va semblar que la seva boca articulava de mala gana alguna paraula, llavors va tornar a aixecar la mirada, la va sostenir uns instants, estoica, va somriure, es va aixecar i va anar en direcció a la porta. On nosaltres estàvem. Just en aquell moment René es va girar cap a mi, ell també ho havia vist. La seva mirada era tosca, la seva expressió s’havia endurit, havia perdut el seu to burlesc. No li articular cap paraula per fer-me entendre el que em volia dir. “No  facis el que se que vas a fer” I a pesar seu, ho vaig fer igual, no podia allunyar-me, no mostrar-me tal com soc. 

Va sortir per la porta, duia un abric penjat del braç, no entenia perquè no se l’havia posat, va dir el meu nom, em va mirar, i va obrir els braços. Una abraçada. No entenia res, si, ens havíem besat, però, ella no va semblar mai particularment interessada, només com si fos una cosa pendent. Massa temps havia passat des de les platges d’arena fina de Perpinyà. Massa pensaments havien circulat per les nostres ments des d’aquell instant gloriós al pont. El dubte, que ara s’apoderava dels meus pensaments, la desconfiança que inundava els del meu company. M’havia quedat mig endormiscat perdut en els meus pensaments quan René va començar a parlar:

-O sigui, tu vens amb nosaltres perquè ens has de vigilar. El teu líder no ens va avisar d’això – EL seu to era malintencionat, com si volgués destapar una mentida.

-El meu líder només us va informar de l’essencial, la resta ja us ho anireu trobant. – S’havia desprès de tota la seva simulada bondat, havia sonat ruda, sense cap mena d’empatia, li havia tornat l’intent de punyalada verbal a René. Gens propi d’ella. – Si voleu acabar amb aquests guardes necessitareu ajuda. Poden semblar uns inútils a la taberna, però jo us asseguro que les seves fatxenderies del seu domini de l’espasa no són en va. Si els voleu guanyar en combat haureu de ser molt bons i jugar brut. I no us figuro com a experts de cap de les dos. 

-Ja has acabat la teva conferència sobre el que no coneixes? – René havia apujat el to, la seva cara, tensa amb una expressió angulosa, parlava per si sola. Va fer un pas endavant, en direcció d’ella. Semblava que la volgués intimidar. 

-Mira, el de la dreta és el fill menor dels comtes d’Urgell, és el comandant de les forces urgellenques, s’ha entrenat tota la vida per aquesta feina. A hores d’ara deu ser el millor en combat de tota Occitània. L’altre, és un guarda de confiança del casal de Barcelona, escollit específicament per la seva força i la seva lleialtat al casal. Són els dos grans guerrers, només que coixegen una mica d’intel·lecte. – Les paraules mentre sortien una a una de la seva fina boca semblaven com punyalades a l’orgull del meu company, qui es retorcia internament mot rere mot.

-Com ho saps això? – Va escopir, intentava semblar no massa dolgut, però no se’n sortia gaire bé.

-Diguem que sé aprofitar en el meu benefici el que la natura m’ha donat. – Aquestes paraules van remoure la meva consciència. Van capgirar-la d’una manera mai vista. René es va girar cap a mi, la seva mirada mostrava deia a crits un “ja t’ho havia dit” però en el fons, mostrava compassió. Des del poc temps del nostre retrobament havia jugat amb mi. De la mateixa manera que havia fet amb els guardes. Una sensació de pressió dins del meu pit m’envaïa, treia la gana, el fred i frenava la respiració, era intensa, dolorosa. Havia obert una ferida oculta que mai ningú veuria sagnar. 

Llavors van sortir els dos guardes, seguien sent molt sorollosos, el seu pas era ferm, semblava que no temessin res ni ningú. Quan van passar pel nostre costat, van deixar caure unes mirades descarades cap a nosaltres dos, mentre que a ella la van radiografiar amb la mirada, recorrent cada corba del seu cos. El segon, va deixar caure un comentari groller, ella es va girar i li va oferir un somriure confident. 

Desolador, no és qui havia conegut, i no sé si tenia ganes de tornar-la a conèixer. 

-El nostre pla, és més fàcil que res d’enfrontaments -Els dos es van girar cap on era jo, les seves mirades se’m clavaven al pit, semblava que em travessessin. Però n’estava fart de tanta discussió, volia aclarir-ho tot i acabar amb la feina. – Si anem per la via violenta, perdem, hem de jugar amb el nostre ingeni, sinó no hi haurà remei. He mirat els mapes de camins, si fan servir una diligència blindada, l’únic per on podran passar circula per un bosc frondós, podem jugar la carta de la sorpresa. Tu, que els coneixes tant bé, aniràs amb ells, utilitza els teus “dots” – Vaig remarcar aquesta paraula, volia que és notés bé la meva ironia – i aconsegueix que t’hi duguin. Quan sentis tres vegades seguides el so d’una òliba i un senglar, serem nosaltres. En aquest moment, els crides l’atenció, els distreus del camí, nosaltres, que us haurem avançat ens llençarem a sobre vostre, els hem d’aconseguir fer caure de la diligència, deixar-los ben estabornits, i resar perquè anem prou ràpid. – S’havia fet el silenci mentre parlava, ells dos em miraven atentament, el meu to de veu sonava segur, ferm, això crea respecte, per això em miraven els dos, atents, esperant a que els digués el que havien de fer.

En aquell moment, els dos es van intercanviar una mirada de com si estesin demanant confirmació, buscant la discrepància, però, no la van trobar, el que havia planejat els havia agradat a tots. Estrany, però a la vegada reconfortant.  

-Doncs mans a la obra – René havia trencat aquell silenci incòmode, imposat, per iniciar el nostre pla. A partir d’aquell moment tot va començar-se a accelerar, si René i jo volíem ser a temps al bosc havíem de marxar en aquell mateix moment. I ella, si es volia entabanar a aquell parell de gamarussos, s’havia d’empolainar. 

No li vaig dir res més a partir d’aquell moment, volia veure si ella abans de començar tota aquesta aventura, em diria alguna cosa. Il·lús de jo. Encara no sabia que aquella seria de les últimes vegades que estaria amb ella. Gairebé corrent, René i jo vam tornar a l’estable on havíem deixat la meva euga i el seu cavall robat. Havíem de ser ràpids. En qüestió de minuts havíem col·locat la sella de muntar. Recollit una petita motxilla on carregaríem l’essencial, una mica de menjar una mica d’aigua i moltes, moltes ganes per a l’aventura. Per si les mosques, jo duia un petit punyal sostingut pel cinturó de pell. No tenia intenció d’usar-lo per primer cop, però, calia anar preparat per tot, no podíem fracassar. No, aquest cop no. René, havia agafat el seu sabre, el duia agafat al cinturó, el seu, una simple corda, defugia la roba cara, per a mi, en canvi, un bon cinturó de pell juntament amb unes botes eren essencials. Ell passava amb menys. El sabre era llarg, devia fer uns trenta centímetres, l’afilava i el netejava cada nit, brillava sota la llum del sol, la seva fulla feia la nineta al terra quan la desenfundava. No l’havia vist mai usar-la. Sempre que estàvem pel carrer, la duia dins aquella funda de cuir negre, rígida, però lleugera. 

El viatge fins al bosc va ser ràpid, el camí, tot i lluny d’ideal, per anar a cavall era perfecte, anàvem al galop, el més ràpid que podíem. 

Cadascú es va pujar en un d’aquells frondosos arbres, un a cada costat de camí, saltaríem pels dos costats, així els sorprendríem més. Ens havíem agafat un roc, per colpejar-los al cap, el suficient per estabornir-los però no per matar-los. L’espera es feia llarga, no passava ningú pel camí, no era el més directe, i sent realistes, la gent no solia anar amb grans carruatges blindats. Almenys no era difícil mantenir-se en aquella alçada, prudents de no fer soroll. Expectants, com un depredador observa la seva presa. Una presa que al final seríem nosaltres.

De sobte es va començar a sentir el remor d’un carruatge, avançant feixuc sobre el fang. Unes veus a la llunyania es sentien, dos homes sorollosos i una de mes suau, una tercera persona. Ella, se n’havia sortit. Ja estàvem llestos. René va fer la senyal, imitar sorolls d’animals era una de les seves virtuts més estranyes. 

A partir d’aquell moment, tot és va accelerar, l’instint es va apoderar de mi, no pensava com actuar, actuava. Ràpid, esperant ser implacable. Ella estava al mig d’ells dos, un duia les regnes dels cavalls, no sé que els va dir, però s’hi van girar els dos. Ara! Vaig cridar. René i jo vam saltar sobre seu. El moment era convuls, estava agafat a un home, al cap, li vaig assestar un cop, però el va esquivar, em va agafar pels braços i em va llençar endarrere. Era fort. No vaig caure. La pedra si. Vaig treure el punyal, sense mirar el vaig clavar i vaig començar a fer tall, un moviment rotatori. Dolorós. Va deixar anar un esgarip i de sobte em va deixar anar. Casi perdo l’equilibri, agafat a la diligència. Ella va aprofitar el moment per espentejar a l’home, qui va caure, gemegant. Adolorit. No sabia ni on l’havia ferit. René no havia corregut la mateixa sort que jo, l’altre home li havia assestat un cop al cap, i quan es disposava a llençar-lo daltabaix del carro, vaig saltar sobre seu, em vaig agafar al seu coll. Actuava per instint, un instint que va costar una vida. Vaig recuperar el punyal que tenia a una ma. Li vaig fer un tall transversal al coll, era profund, la sang rajava, estava calenta. Va deixar anar René qui es va aconseguir agafar. L’home aquell panteixava, estava desorientat. Moribund. Havia notat la seva carn trencar-se sota l’implacable full del meu maldestre punyal. Va perdre l’equilibri i va caure del carro. Mort. 

La meva respiració encara estava accelerada, no havia tingut temps de recuperar l’alè que ella, sense solta ni volta tragué un punyal, seu propi, i li clavà despietadament a René. Ella no ens havia vingut a supervisar. Venia a fer la nostra feina, sense importar-li els danys colaterals. S’havia aprofitat de mi. René va deixar anar un crit, i ella el va llençar. Va ser l’últim que el vaig veure fer en vida, caure d’aquell carro en moviment. Ella es va girar cap a mi i va dir:  Marxa! No vaig dir res, em vaig girar, i vaig fer-li cas.

No l’he tornada a veure, un espectre, va passar per la meva vida deixant unes marques profundes, unes ferides que el temps ja han curat. No m’he deixat engolir per l’orgull ni per un afany venjatiu, si es va equivocar no és culpa meva. El seu pas, per a molts inexistent, per a mi és un record constant. Sempre he pensat en ella. No se si perquè l’odio o en el fons perquè no l’he deixat mai d’estimar, ni se si ella em va arribar a estimar en algun moment. Mai sabré el seu nom.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]