Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



ratolines de llibres
Vilafranca Del Penedès
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 El fugitiu
Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

L’estiu s’estava acabant. Els arbres es van tornar de colors grisosos i es despullaven mentre les fulles queien per després anar se'n volant amb la suau brisa gelada que, poc a poc, anava conquistant el parc. Ja no s’escoltaven ni rialles ni plors, simplement no s’escoltava res. Amb l’arribada de l’hivern la gent preferia quedar-se tancada a casa, al davant de la llar de foc i amb una bona tassa de xocolata calenta entre les mans. Però el Franz seguia anant al parc, seguia seient-se al banc blanc de sempre que ara estava cobert pel lleu gebre de bon matí. Li agradava molt passar aquelles estones sol mirant com, de vegades, passava algú i el saludava amb el cap vacil·lant. Si en Franz hagués tingut un germà o una germana, uns pares que l’estimessin, uns amics en qui poder confiar o simplement alguna cosa a la qual poder anomenar “família” potser ara no estaria assegut en aquest banc congelant-se viu. L’única persona que li havia demostrat un mínim d’interès s’havia mort ja fa uns anys. La seva àvia. El fred s’escolava dins seu i el seu cor s’esquerdava una mica més al recordar-la, tant de bo estigués aquí… De sobte el cel es va començar a tornar d’uns colors ataronjats i aleshores Franz va saber que era hora de tornar a “casa”.

Quan la seva àvia va morir, el van traslladar bruscament a un petit orfenat situat a les afores de la ciutat ple de nens i nenes com ell, sense una família. Encara que portava vivint allà 3 anys, encara sentia que era la peça d’un puzle que mai aconseguiria encaixar. Tot semblava ser una guerra perduda. 

Després de mitja hora caminant, finalment va arribar a l'orfetnat. La senyoreta Brown el va veure i feia cara d’empipada:

-On has estat tanta estona? Estava molt preocupada!

El Franz no va respondre.

-Has tornat a anar al parc oi?

Ell va assentir lleugerament.

-No sé què li trobes a aquell lloc, però no vull que mai més et tornis a escapar d’acord?

El Franz va ignorar les seves paraules i va enfilar cap a les grans escales de cargol que el duien a la seva habitació. Encara que a ell no li agradava gens aquell lloc, s’ha de reconèixer que l’orfenat era un lloc prou agradable. Tenia passadissos interminables amb les parets recobertes de quadres, una biblioteca plena de tota mena de llibres i un menjador immens amb una gran làmpada d’aranya daurada que penjava del sostre. Tot l’orfenat semblava un veritable palau però el seu aspecte no li treia el trist motiu pel qual tots els nens i nenes anaven a viure allà. 

Al entrar a la seva habitació es va sorprendre al veure a la seva amiga Paulette asseguda al seu llit dibuixant. 

La Paulette Courtois era una noia d’origen francès que havia vingut a viure a Anglaterra després de que els seus pares morissin en un tràgic accident de tren. Es va mudar a aquesta ciutat amb la seva tieta Margot la qual al no veure’s capacitada de cuidar d’ella a causa dels seus problemes de salut va preferir enviar-la a un orfenat. La Paulette i el Franz es van fer amics molt ràpidament, ho compartien tot, s’estimaven molt i es tractaven com a germans.

Seguidament la Paulette el va veure entrar per la porta i va dir mentre plegava el dibuix i se’l guardava a la butxaca.:

-Pensava que no arribaries mai.

-Què passa? Em trobaves a faltar? -Va contestar el Franz amb un to irònic.

-No, però aquí dins tot és molt avorrit sense tu.

-Pau, a vegades ets massa cursi.

-Gràcies, amb aquest comentari acabes d’arruïnar el moment. - Va contetar ella ofesa.

El Franz es va asseure al seu costat sense dir res.

-Mai m’has dit el perquè vas sempre a aquell parc.

-No t’ho he dit perquè potser no ho entendries.

-No em crec que després de tres anys coneixent-nos no em vulguis explicar la raó per la que vas a aquell estúpid parc.

-Ei! No n’és pas d’estúpid el parc Steglitz! 

-Dons explica'm perquè no ho és - Va insistir ella.

El Franz va sospirar i va procedir a explicar-li la raó per la qual els últims mesos havia visitat amb tanta freqüència aquell parc.
 Comenta
 
Capítol 2 Sol i envoltat de gent
Un silenci va regnar durant uns minuts a l’habitació i just quan en Franz anava a pronunciar una paraula, la porta es va obrir sobtadament. Era la senyoreta Brown que semblava una mica empipada.

-Que feu vosaltres dos encara aquí? Fa mitja hora que hauríeu de ser a baix sopant amb la resta dels vostres companys. M’he tornat boja buscant-vos per tot l’edifici i fins i tot he pensat que us havíeu escapat. 

-Ho sentim senyoreta Brown però estàvem en una conversa molt interessant i vostè ens ha interromput. -Va dir Paulette.

-I que feia vostè a l’habitació dels nois senyoreta Paulette?

Sense dir res la Pau va agafar al Franz del braç i el va arrossegar cap al menjador. Feia olor de bròquil cosa que va produir una ganyota de fàstic a la cara dels dos amics. Seguidament es van despedir amb el cap i cada un es va aproximar a la seva taula, la Paulette a la de les noies i el Franz a la dels nois. Hi havia molt de sarau a la sala, alguns nois comentaven jugades de rugbi, les noies opinaven sobre la nova línia de roba que havia sortit a totes les revistes i la Paulette reia amb les seves amigues ja que no n’entenia gaire de vestits. Tothom feia petar la xerrada amb algú, tothom excepte el Franz que preferia quedar-se assegut al seu racó i menjar en silenci. La senyoreta Brown li havia dit innumerables vegades que es relacionés amb la resta dels seus companys però ell mai feia cas, simplement gaudia de la soledat. 

Poc a poc el menjador es va anar buidant i fressa disminuïa. Tothom es dirigia ja cap a les seves habitacions mentre la senyoreta Brown i altres minyones s’asseguraven que no quedava ningú rondant pels passadissos.  El Franz es va acabar el plat i va abandonar el menjador sense dir res a ningú. Normalment, abans d’anar a dormir, sempre es trobava amb la Paulette al davant de l’ampit de la finestra situada al passadís que separava l’habitació dels nois amb la de les noies. Però aquell dia va decidir anar se’n directament a la seva habitació perquè no tenia gaires ganes de parlar amb ningú. 

 

El sol radiant es va donant la benvinguda a un gèlid dilluns de Febrer mentre la gran ciutat i tot els seus habitants es preparaven per donar la benvinguda a un nou dia. Les grans fàbriques i els cotxes no van trigar gaire a profanar l’aire amb el seu fum contaminat. Els metropolitans sortien de les seves cases, i com si fossin autòmats, es dirigien a la seva feina. No es paraven a mirar les flors que creixien salvatges entre les lloses de les voreres ni el preciós color rogenc del cel que s’amagava rere els imponents gratacels de la metròpolis. Mentrestant l’orfenat anava cobrant vida i el menjador s’omplia de nois i noies famolencs. La senyoreta Brown s’ocupava d’impartir ordre als passadissos i d’assegurar-se que no quedava ningú dormint a les habitacions. En Franz ja feia estona que havia esmorzat i s’entretenia jugant amb un cub de rubik al vestíbul esperant a que arribés l’hora d'anar se'n cap a l’institut. Van anar passant els minuts i la Pau no apareixia, l’habitació es va anar omplint d’alumnes i cada cop en Franz s’anava sentint més incòmode entremig de tots aquells companys. L’autobús escolar va arribar i una allau de nois i noies es precipitaven cap a l’exterior de l’edifici. Entre cops de colze i empentes, al Franz li va semblar veure a la Paulette parlant amb algú aparentment desconegut per a ell. Una sensació estranya el va envair per dins i quan es va disposar a mirar al mateix lloc on els havia vist segons abans, ja no hi eren. Finalment, va aconseguir obrir-se pas per arribar a l’exterior de l’orfenat i, agafant fermament la seva motxilla, va pujar a l’autobús. El trajecte va ser llarg, els dilluns sempre hi havia molt de tràfic a la gran ciutat. Els carrers s’omplien de taxistes impacients, motoristes temeraris i cotxes massa sorollosos. 
 Comenta
 
Capítol 3 Els insectes del parc


Després de mitja hora de recorregut, l’autobús va arribar al institut i es va parar just davant de la reixa que separava l’edifici de la resta de la ciutat. L’institut no era ni molt gran ni molt petit però als ulls del Franz allò semblava una jungla. Els passadissos interminables eren plens d’adolescents reprimits que circulaven efusivament cap a les seves respectives classes. Mentrestant els professors es mantenien impassibles a dins de les aules, semblaven autòmats i això al Franz li feia por. Mentre ell es dirigia cap a la porta de la seva classe va veure a la Paulette entrant a l’aula de segon A i desapareixent entre la multitud de estudiants que hi havia dins. Seguidament ell va sospirar i va endinsar-se cap a la meravellosa aula. Segon C era la classe del Franz Kafka però també era la classe dels nens “especials”. Segons la seva tutora tots allà tenien ments brillants que la gent normal no aconseguia comprendre, però segons el Franz el que realment passava era que tots havien arribat a parar allà per raons ben diferents. Però la majoria d’alumnes de la classe de segon C eren els sobrants de tots els altres grups, nens i nenes als quals la sensació de soledat ja els havia acompanyat des de que eren petits. Els joves que mai arribarien a tenir una vida igual a la de la resta, que sempre havien sigut tractats com les peces d’un puzle que no encaixaria mai. Es clar que tot això no li ho pots dir a un noi o noia de tretze anys perquè en aquesta edat tens masses somnis i il·lusions com per trencar-los tots de cop, així que els mestres prefereixen englobar tot el que et passa dient-te que ets especial perquè fins i tot ho puguis interpretar com una cosa bona quan en realitat no ho és. 

El Franz s’asseia amb un noi anomenat Roy Evans el qual sofria d’un tipus molt estrany d’autisme el qual li impedia relacionar-se, moure’s o parlar correctament però en el fons semblava un bon noi i era l’únic que el Franz veía capaç que pogués tenir un bon futur ja que era molt intel·ligent.  La resta dels seus companys eren un cas perdut i tampoc en sabien gaire de modals. Sempre cridaven, feien molt de xivarri i no deixaven al Franz concentrar-se quan la professora començava a impartir la classe. Les hores van passar molt lentament però finalment un timbre impertinent va indicar que era hora de sortir d’aquell espantós edifici. Una manada d’adolescents hiperactius s’afanyava a sortir per la gran porta principal mentre s’empenyien els uns als altres. Mentrestant el Franz recollia els seus llibres i just quan es disposava a sortir per la porta va veure com en Roy li deia adéu amb la mà. Ell va somriure, es va despedir i va sortir de l’institut . Al carrer l’esperava la Paulette i al veure’l es va acostar i li va dir:

-Em podries dir quan et penses disculpar amb mi? -Va dir ella irritada

-Perquè m’hauria de disculpar jo?

-Doncs per haver-me deixat plantada ahir a la nit.

-Plantada? Ara ets una planta o qué? -Va dir en Franz en to burleta.

-Franz, vaig estar-te esperant trenta minuts davant l’ampit de la finestra però no et vas dignar a aparèixer.

En Franz va sospirar i va replicar: 

-Tens raó planteta, no et vaig esperar però, per quina raó et molesta tant? Tens moltes amiguetes amb les que et pots recolzar, no t’hauria de preocupar que el nen raret i marginat et deixés plantada. 

-Tu no ets raret ni marginat.

-Sí que ho sóc, sóc un nen solitari i deprimit al qual fins i tot les professores l’obliguen a socialitzar amb nens gens solitaris ni deprimits. 

-No diguis això, ets el meu millor amic i també com un germà per a mi. Mai deixaré que estiguis sol, t’ho prometo.

-Pau, si us plau deixa’m estar. Només vull estar sol ara, no necessito la teva compassió o les teves paraules buides intentant falçejar-me la realitat. 

La resta de la setmana va transcurrir molt lentament. La Paulette i el Franz es van reconciliar i tornaven a ser amics tot i que sempre que parlaven es podía notar una mica de tensió entre ells dos. Ja no passaven tanta estona junts. La Pau va començar a jugar a nines amb les seves amigues al pati mentre el Franz es quedava a la seva habitació llegint o dibuixant algún llangardaix que de tant en tant es colava a la seva habitació. En alguns moments es veia temptat d’anar a trucar a la porta de l’habitació de la Paulette però es retenia i no ho feia ja fos per orgull o per què de veritat la veia tan feliç que no la volia molestar. La relació es va anar apagant i ja rarament parlaven o es dirigien la paraula sense que fos per preguntar l’hora. Els dies van anar passant i les setmanes també fins que va passar un mes. 

El dia de l'equinocci de primavera el sol brillava més que mai i feia un dia realment esplèndid. El Franz es va llevar i al veure que no hi havia ni un sol núvol al cel va prendre una decisió així que va agafar la seva motxilla i va enfilar cap al parc Steglitz. Al sortir al carrer va inspirar profundament i, mirant a banda i banda per assegurar-se que ningú no el veia, va començar a caminar carrer avall. La Paulette, però, sí que el va veure des de la finestra de la seva habitació i sense pensar-s’ho dos cops va agafar la seva bandolera i se’n va anar cap al parc procurant que ell no la veiés. 

Després d’un trajecte d’uns trenta minuts, en Franz va arribar al seu destí i es va endinsar entremig d’aquelles alzines immenses que et donaven la benvinguda al parc. Va seguir caminant fins a arribar a una clariana i es va asseure just al banc on ja feia més d’un mes que no s’asseia. De cop i volta la Paulette sense dir res es va asseure al seu costat, i davant la cara d'estupefacció del Franz , el va saludar amb un somriure molt dolç a la cara. 

-M’has seguit? -Va dir ell encara sorprés

-Si Franz, t’he seguit.

-Però perquè? 

-No creus que ja és hora que m’expliquis la raó per la qual t’agrada venir a aquest parc? Ha passat vora un mes que t’ho vaig preguntar i encara no m’has donat una resposta.

-Està bé però primer vull que em diguis que hi veus en aquest parc.

-Que qué hi veig? Doncs veig arbres, flors, nens petits, gronxadors, insectes…

-Però no veus res més? 

-No -Va dir la Pau confosa.

-Pau, has de mirar més enllà. Fixa’t en allò -Va dir ell assenyalant a un formiguer. -Totes aquelles formigues treballant em recorden a tots aquells adults que van a treballar com autòmats cada día de la setmana i que no es paren a mirar les flors dels balcons o els núvols del cel. 

-Ostres! Mira quina papallona més bonica! Quines ales tan precioses i boniques i quina elegància tan espectacular.

-Les papallones em recorden als petits infants que sempre corretegen plens d’alegria i felicitat. Quan són tan petits i tenen tants somnis i desitjos es passen el día revolotejant en la seva imaginació.

-Veig que t’agrada comparar la gent amb insectes.

-A mi només m’agrada comparar la realitat amb les petites coses que la gent sovint ignora. En aquest parc hi és tot, la vida -va dir assenyalant un escarbat verd- la mort, -va dir assenyalant una flor pansida- la il·lusió -va dir assenyalant un gosset que corria perseguint al seu amo - i la disciplina - va dir assenyalant les formigues.

 -Aquest parc és un món sencer representat en petits detalls que fan que sigui encara més especial.  -Va dir ell emocionat.

-Franz et puc fer una pregunta? -Va dir la Pau tímidament.

-Endavant.

-Tu quin insecte creus que seria jo?

-Pau tú no ets cap insecte. Ets una persona massa plena de vida com per comparar-te amb un vulgar insecte qualsevol, ets diferent a la resta, tu … és com si fossis un arbre! Ets preciosa com un arbre ple de flors a la primavera, ets viva com les arrels d’un arbre a l’estiu, vas canviant com les fulles d’un arbre a la tardor i de vegades decideixes ser freda com un arbre a l’hivern. Aportes vida i ets simplement perfecta.

Al escoltar això la Paulette es va posar a riure.

-Que passa? -Va dir el Franz perplex.

-Franz, la perfecció no existeix ni per aquells que creiem haver-la trobat fa temps. 

-Potser tens raó.

-Potser sí o potser no, el qué importa és que per fi ho entenc tot i em sap greu no haver-te pogut comprendre abans. 

Sense dir res en Franz la va abraçar. Era la primera vegada que el Franz abraçava a la Paulette i mentre s’estrenyia entre els seus braços una petita llàgrima va lliscar per la seva galta. Mai més es van tornar a separar l’un de l’altre i les seves vides van seguir sent el que estaven destinades a ser però molt diferents a les de la gent normal i corrent.
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]