Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



FedeYRuben
Lavilajoiosa
 
Inici: Canto jo i la muntanya balla

Capítol 1 La Gran Tempesta
Estàvem quasi al cim, portàvem anys preparant-nos i estàvem a pocs metres de l'anhelat cim. Però havia arribat una devastadora tempesta. Ens havíem refugiat en una diminuta cova, resàvem perquè passara prompte la tempesta. No dúiem suficient menjar per passar la nit en la cova. Teníem por. Cada vegada es sentien més llamps, i més aprop. 

Herem quatre, els quatre muntanyistes experimentats. Però pareixia que l'Annapurna es resistía. Mai havíem intentat pujar una muntanya tan alta, i mai ens havíem quedat tan a prop del cim. L' Annapurna és una de les muntanyes més perilloses del món, i si hi havia una tempesta, encara més.

Després d'estar esperant una bona estona un de nosaltres va haver de, eixir per intentar aconseguir algun tipus de menjar, ja que no teníem suficient menjar per a poder passar tota la nit en aquella cova. Vam tindre que decidir quin de nosaltres eixiria de la cova per a trobar aliments amb un joc, que s´anomena “set i mig”, que era un joc de cartes.

Vaig perdre jo, vaig estar uns deu minuts preparant-me mentalment ja que corria un risc molt alt. Quan van passar quinze minuts em vaig armar de valor i em vaig abrigar amb tot el que duia. Feia molt de fred fora de la cova.

En aquell moment vaig passar un dels pitjors moments de la meua vida, els meus companys estaven molt aterrats per aquella tempesta i, em podia passar qualsevol tipus d'accident. Després d'uns vint minuts en aquella cova vaig eixir i em vaig dirigir muntanya abaix ja que abans havia localitzat uns quants arbres fruiters. La tempesta no cessava i jo estava baixant per un sender, no molt perillós, però de sobte em vaig esvarar amb una pedra que estava en terra i em vaig fer mal en el turmell i no podia caminar bé. Amb totes les meues forces, vaig començar a demanar ajuda però estava molt lluny de la cova i ningú m´escoltava. Després d´aquest incident, vaig poder tornar a la cova però malferit i sense res de menjar. 

Les hores pasaven i pasaven i ningú s’armava de valor per eixir a buscar una mica de menjar, per tant ens vam quedar en la cova durant tota la nit, vam aconseguir dormir amb les motxilles que portaven i amb el poc que teníem. A la matinada del dia següent vaig trobar als meus companys dormits. Havia una mica de fruita baix d’una jaca. La tempesta no havia acabat, encara que havia amainat. Vaig despertar els meus companys i ens vam preparar per a continuar amb la ruta que ens portaria al cim. Com jo tenia el turmell trencat, els meus companys tenien que ajuda-me a pujar, perquè per a mi era molt difícil pujar en aquell estat. 

Com en aquell moment teníem aliments vam haver de construir una caixa de fusta amb pals que havia a terra i amb corda.

Quan vam eixir de la cova vam començar a pujar per un sender. Des d’aquest moment  tot va anar a pitjor. Estàvem a una altura on era imprescindible portar botelles d’oxigen, i ens vam adonar que no teníem suficient per a aguantar molt més.

Ademés vam perdre el camí que havíem agafat i per la culpa de la tempesta els nostres GPS i mòbils van deixar de funcionar. Malgrat tot el que ens estava passant vam prosseguir amb el viatge que tant ens estava costant aconseguir.

Després d’una hora caminant, vam trobar una xicoteta esplanada per a poder instal·lar-se i descansar tot el que quedava de dia. Havíem de parar a descansar perquè per la vesprada feia molt de fred i no hi havia quasi res de llum, així que ens vam quedar a descansar per a continuar la pujada al alba i arribar al cim.
 Comenta
 
Capítol 2 En problemes
Sols ens quedava l'últim tram, si tot anava bé no tardaríem més d'una hora en arribar a l'anel·lat cim. Hi havia una capa de neu molt profunda, ens arribava la neu fins a la cintura. Es va sentir un soroll estrepitós. Vaig saber que era aquell soroll des de que el vaig escoltar. Era un despreniment de neu, comuns a les altes muntanyes i molt perillosos. Un company nostre es va esbarar i va caure. Això va provocar que la neu es sacsejasse i originara un despreniment. No podíem fer res, ens vam acatxar i vam creuar el dits. Tots vam quedar soterrats per la neu, no em podia moure i sentia que la neu m'entrava fins als pulmons. Vaig traure forces no sé d'on i vaig començar a cavar cap a d'alt per a poder respirar. Ja a l’exterior sols veia la blanca neu que m'envoltava, res més. De sobte estava en un altre lloc, com en altre món. Vaig provar a cridar el nom dels meus companys molt fort: 

-Ismaeeeeeel!... -i tornava a escoltar la meua veu dues vegades més per l'eco de les muntanyes i el buit-. 

-Arnaaaaaaauu!... -tornava a cridar però sense efecte. No obtenia cap resposta. Estava indecís, no sabia que havia de fer en eixa situació, mai m’havia passat res paregut. Vaig aconseguir posar-me de genolls i vaig intentar trobar alguna cosa rellevant.

De sobte, vaig escoltar uns udols de llops i vaig començar a posar-me molt nerviós. De sobte vaig vore a tres llops que buscaven alguna cosa. Vaig començar a córrer per a intentar fugir dels llops, com no trobava cap amagatall, vaig soterrar-me en la neu. Vaig despertar tres hores més tard i vaig desenterrar-me de la neu i vaig intentar trobar als meus companys. Després de deu minuts buscant vaig trobar Ismael, que tenia mig cos fora de la neu i es va salvar de la hipotérmia. Isma i jo vam encendre una foguera i vam entrar en calor. Quan vam estar un temps al costat de la foguera vam anar a buscar  Arnau pero ja l'estaven donant per mort, el més estrany va ser trobar a Ismael i damunt viu. De sobte va trobar unes petjades d’home i per un moment els ulls se'n van il·luminar i vam començar a córrer darrere de les petjades amb l'esperança de trobara Arnau.

De sobte ens vam detindre perquè vam veure  una persona gitada boca avall en la neu. Isma amb desesperació va donar-li la volta a la persona i va dir:

-Arnaaaaaauu!, Arnaaaaaauu!

Amb un somriure en la cara vaig traure de la motxilla uns pals i unes llumins i vaig fer un lloc pla en terra i vaig fer una foguera. De sobte Arnau es va despertar i va començar a donar-nos les gràcies. Isma i jo li vam dir que es tranquil·litzara i que descansara.

Arribat aquest punt devíem decidir que fer. Ja no ens quedava res, no teníem ni aigua ni aliments. A la altura a la que estàvem ja no creixien ni arbres, ni arbustos amb baies. Era un lloc on les condicions eren extremes, a penes deambulaven alguns pocs animals. Les temperatures eren molt baixes, hi havia tan poc oxigen que quasi no es podia respirar, a voltes passaven ràfegues de vent fortíssimes i no parava de nevar. Ens manteníem amb vida perquè descongelàvem el gel i ens ho bevíem. L’única opció viable era baixar la muntanya i tornar a casa. Vam estar dialogant i al final vam decidir intentar trobar una ruta de muntanyistes per a vore si havia més gent i ens podíen ajudar. Vaig agafar el mapa que duia i em vaig intentar situar, però no ho vaig aconseguir. No parava de nevar i no es veia res a quaranta metres.



El que vam fer va ser anar per on havíem vingut per a vore si més avall es veia millor i podíem situar-nos. Vam baixar amb molta cura, perquè un pas en fals podia suposar una caiguda mortal. Quan ja portàvem unes dues hores baixant vam provar a cridar auxili. Si hi haguera algú a prop, ens escoltaria.

-Auxili! -vaig cridar jo però sense efecte-.

-Algú ens escolta? Necessitem ajuda urgent! -va cridar Ismael.

I les seues paraules se les va emportar el vent...
 Comenta
 
Capítol 3 Neu
Vam escoltar udols d’un llop. Vam començar a seguir els udols fins que vam trobar una motxilla de color verd. Uns metres més endavant vam trobar una altra motxilla de color rosa, ens vam emportar les dues motxilles per a intentar aconseguir qualsevol tipus de recurs.



A continuació, vam caminar fins trobar una xicoteta cova, però quan vam entrar vam veure que hi havia alguna cosa a la cova. Ens vam espantar molt. Ismael va començar a cridar:

“DOS MORTS, HI HA DOS CADÀVERS!!!”



Ismael, com que tenía molta por, va eixir corrent de la cova i Arnau i jo vam intentar tranquil·litzar-li però estava prou asustat. Després d’una estona vam escoltar una altra vegada els udols de llops. Els tres ens vam amagar corrent en una muntanyeta de neu que hi havia al costat de la cova. Aquell llop es va quedar deambulant per l’entrada a la cova, ràpidament Arnau i jo vam encendre un pal llarg que hi havia en terra amb un encenedor, vam contar fins a tres i quan Arnau va dir tres, ell i jo vam eixir corrent amb el pal de foc en la mà intentant espantar al llop. Arnau duia el pal de foc i estava fent uns moviments ràpids de costat a costat per a intentar espantar al llop, pero no vam poder espantar-lo fins que Arnau li va donar un colp amb el pal de foc i el llop va començar a córrer en direcció oposta a la de la cova.



 

Isma, que encara no es recuperava de l'esglai, va eixir de la muntanyeta de neu ràpidament. Arnau va amagar amb unes pedres els ossos de les persones mortes darrere d’una pedra gran que es situava al fons de la cova. Tot seguit vaig encendre una fogata en l’entrada de la cova per si tornava el llop. Isma va obrir la motxilla rosa en busca d’aliments i Arnau va rebuscar en la motxilla verda. Arnau va trobar un matxet i una corda molt resistent d’uns quinze metres. En canvi Isma va trobar una caixa de mistos i cinc kits de menjar militar. 



Cada vegada teníem més clar que fugir d’aquella muntanya infernal i despietada era una prioritat. Vam agafar el poc que teníem i vam anar baixant. No teníem una direcció clara, sols volíem anar cap abaix. Anàvem corrent, ens era igual tot, l’única cosa que teníem al cap era abandonar el fred hostil del cim. Anàvem ràpid, a voltes ens entropessàvem i ens quèiem, però continuàvem, no ens paràvem en cap moment. Es feia de nit però no ens importava, nosaltres continuàvem. I al dia següent inesperadament vam vore la nostra salavació: un helicòpter de rescat volava cap a nosaltres. Per als meus companys i per a  mi va ser com un àngel. Ens vam agenollar i ens vam posar a donar-los les gràcies. Aleshores tot va passar ràpid, no ho recorde bé. Sols recorde com l’helicòpter baixava cap a nosaltres, a gran velocitat, i, de sobte, el silenci. Tot blanc, res més.



-Bon dia senyor, enhorabona! Ja no tenia esperances de donar-li el bon matí mai. -vaig escoltar una veu-.



-Ja s´ha despertat i està estable, doctor. -va dir una veu robòtica-.



Vaig intentar dir alguna cosa però era incapaç de pronunciar paraules.



Vaig obrir els ulls i em vaig trobar en una espècie de sala totalment blanca.



-O, on estic? -vaig aconseguir traure de la meua boca-.



-Vosté està en l’hospital de Katmandú -va dir la veu robótica-, a 12 de febrer de l’any 2031.



-2031? No pot ser, estem a 2020! -vaig dir confós-.



-Senyor, ha tingut vosté un llarg son. -va dir el metge- Ha estat 11 anys en coma, és un miracle que haja despertat.



-Mare meua! On està Ismael?, I Arnau? -vaig preguntar agressivament-.



-No sé de què em parles. -va dir el metge- I serà millor que estigues més tranquil, portes dormit once anys.



-No, no, no, això no pot ser. Vull veure a Ismael i Arnau! -vaig cridar- Ha de ser una broma, m’estàs prenent el pèl.



-No senyor, jo tan sols t’estic dient la veritat i res més que la veritat...
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]