Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



marmasachs
Matadepera
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Aura
Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d'històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d'uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l'arribada de l'estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l'absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l'ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d'esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d'orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s'aturés.

- Ei, petita! Què et passa?

Quan la criatura va aixecar el cap per veure d'on provenia la veu, l'home la va poder observar amb més deteniment. Devia tenir uns onze anys, si fa no fa, però tot i això tenia una mirada molt madura que no corresponia a la seva edat. Duia els cabells i la cara amb un lleu polsim de brutícia i la roba esparracada. Això va fer pensar a en Kafka que alguna cosa no anava bé.

- R-res senyor... la meva mare m'ha enviat a fer uns encàrrecs i m'he p-perdut...

La nena no parava de somicar. No sabia què tenia aquella petita d'especial, però va entendrir el cor d'en Kafka i va decidir ajudar-la. La va agafar de la mà amb tendresa i li va proposar d'anar fins a casa seva. Un cop allà, li va oferir un telèfon, una dutxa d'aigua calenta i menjar. L'Aura, o així va dir que es deia, va presentar un gran entusiasme davant d'aquest últim; estava famolenca.

- Bé noieta, què en sabem de la teva mare? Has pogut parlar amb ella?

- No ho crec possible, ella no té telèfon mòbil. És un privilegi que no ens podem permetre.

La tristesa es va apoderar de la cara del pobre vell. Un intens silenci va envair la sala així que van recollir la taula, d'on no havia quedat ni gota de menjar. L'Aura es va dedicar a observar totes i cada una de les fotos situades al menjador. Les contemplava amb fascinació, gairebé semblava que intentés absorbir-ne tots els detalls.

El Sol queia sobre els vells edificis de la ciutat; potser ja anava sent que la petita tornés a casa.

- Escolta Aura, tu no sabries com refer el camí cap a casa teva? Si vols t'hi acompanyo, així no has d'anar sola per aquests carrers tan foscos.

- Bé, si vostè m'acompanya, podria intentar-ho.

Abans de marxar, però, la va abrigar amb un dels petits abrics que tan bé conservava i apreciava, ja que temps enrere, havien pertangut a algú molt especial. També la va obsequiar amb una bossa plena fins dalt de menjar.

- Que maco, l'abric! Em va a la mida i tot.

- Sí, te'l pots quedar. És un regal, aquí ningú li pot donar utilitat ja.

Com si pogués mirar a través seu, la nena el va observar una estona. Primer amb tristesa, però després més aviat amb comprensió. Van posar fil a l'agulla i es van dirigir cap a la misteriosa llar de la petita. Van caminar prop de mitja hora pels infinits carrers de la ciutat, els quals només eren il·luminats per la tènue claror de les estrelles. Finalment van arribar a una de les zones perifèriques, on les cases amb prou feines sostenien el seu propi pes i semblaven més aviat barracons. Quan van arribar a una de les més atrotinades, la nena es va aturar.

- Ja hi som, senyor!

- T'agrairia que em diguessis Kafka, així em diuen els meus amics.

- Així nosaltres som amics? Que bé! Doncs, si és així, m'agradaria dir-li que em sap molt greu el que fos que li passés a la teva filla. Era molt bonica.

El va deixar estupefacte, no va tenir ni temps a reacció. Com podia ser que ho sabés?

- Ostres, perdó. No volia ser indiscreta. És que abans he estat mirant les fotos del menjador i hi he vist una nena petita. Aleshores m'ha regalat aquest abric i... bé, he lligat caps. De totes maneres, mil gràcies per tot Kafka, la meva mare estarà molt contenta de veure que torno amb tantes coses a casa!

Li va fer un lleuger petó a la galta i va entrar dins la casa. El vell home va enfilar camí cap a casa seva encara processant tot el que havia succeït. Per ser tan petita, la nena era intel·ligent de mena. El va sorprendre com, durant una petita estona i des de feia molt temps, s'havia sentit acompanyat. L'endemà tenia pensat tornar a casa seva i conèixer més de la seva història.
 Comenta
 
Capítol 2 Capítol 2: La proposta
Els carrers de la ciutat es despertaven amb l'alba d'un nou dia.

Franz Kafka es va calçar les sabates i va sortir de casa. Es va aturar en una fleca, on va comprar tres croissants plens de dolça xocolata i va continuar el camí. Li va costar una mica retrobar-lo, ja que la seva memòria no era la mateixa que la d'uns anys enrere, però hi va aconseguir arribar. Un cop a la vella casa, va picar amb tres lleugers moviments de canell i va esperar que algú obrís. Va esperar, esperar i esperar. Cinc, deu, quinze minuts... Però no se sentia res a l'altre costat de la porta.

Va decidir que s'asseuria en un banc a esperar, per si veia arribar algú a casa. Al cap de mitja hora, una figura en la llunyania va cridar l'atenció dels seus ulls endormiscats. Era l'Aura! Però, què feia sola pel carrer un dissabte al matí?

- Ei, Aura! -la va cridar el vell.- Què hi fas aquí sola? Que vens del parc? Veig que aquest cop sí que has sabut recordar el camí!

- Òndia, hola Kafka! No em pensava que ens tornaríem a veure tan aviat! No, vinc de fer encàrrecs per la senyora Newman. Viu a deu minuts d'aquí i em paga 8 € l'hora.

- Veig que et busques bé la vida! Bé, jo havia vingut a veure't i he portat esmorzar per a tu i la teva mare. Què en penses? Esmorzem plegats?

En veure la bossa plena de croissants, la nena va entrar corrents a casa, amb l'home darrere seu.

- Mare, mare! Mira, en Kafka ens ha dut croissants! Feia molt que no en menjàvem, oi?

Una veu cansada i apagada va sortir com un fi xiulet de vent des de dins l'habitació.

- Apa bonica, quina sorpresa! Menja, menja, jo m'uniré a vosaltres més tard.

El vell, que sentia molta curiositat, va treure lleugerament el cap pel marc de la porta. La sorpresa se la va endur quan va veure una dona jove, d'uns trenta-cinc anys, ajaguda en un llit i amb la pell més blanca que la neu. Però no era un blanc bonic ni rosat com el de les noies boniques de feia uns anys. Era un blanc malaltís, groguenc, com el d'una tela que ha perdut el seu color. Aquella dona estava malalta. Ho estava molt.

- Aura, les pastes es refreden. Vine, que en guardem un per a la teva mare.

Mentre la nena devorava el menjar, en Kafka no podia parar de donar voltes al que havia vist. Què hi feia aquella dona a casa, en lloc de ser a l'hospital? El fet que un infant tan petit visqués sol amb una mare així de malalta feia esgarrifar el vell. La situació li portava records agres que no li venia de gust tenir presents.

- Escolta... que es troba bé la teva mare? Potser necessita que comprem algun medicament?

L'Aura va aixecar el cap per mirar-l'ho. Altre cop aquella intensa mirada, però aquest cop ja no transmetia tanta seguretat com en altres ocasions. Era més aviat por, barrejada amb tristesa i impotència.

- Bé, medicaments sí que en necessita. Però no els podem pagar. Té una estranya malaltia de la qual els metges encara no tenen cap estudi. La meva mare és una de les primeres a ser diagnosticada i el tractament és molt car. A més, no és fiable al 100%, per tant, prefereix ser amb mi aquí a casa i gaudir del temps que ens queda juntes.

En xoc altra vegada. Aquella joveneta no feia més que sorprendre'l una i una altra vegada. Sens dubte devia ser molt forta per afrontar una situació així amb tanta maduresa. Però hi havia coses que no encaixaven. Qui cuidava la nena? Com duien diners a casa, si la mare era al llit? Quan va expressar els seus dubtes a la nena, aquesta li va respondre amb tota naturalitat.

- De fet, t'ho he dit abans. Treballo per la senyora Newman. Durant els matins estic allà i a la tarda estic amb la mare. Amb els diners que aconsegueixo comprem el que podem. No és massa, però si algun cop hi ha alguna urgència, els veïns ens ajuden.

- I a l'escola, quan hi vas? Si estàs tot el dia ocupada, quan trobes moments per estudiar?

- Abans hi anava. He d'admetre que m'agradava molt i treia molt bones notes. Però després la mare va emmalaltir i em va tocar fer-me càrrec de la casa. A més, no tenim diners per pagar tot el que em fa falta per anar-hi.

L'home encara se sorprenia del fet que hi haguessin famílies en aquestes situacions. Com de cruel podia arribar a ser la vida per deixar a una nena d'onze anys a càrrec de tot allò? Un infant, sol amb la seva mare malalta, renunciant als seus estudis, i per tant al seu futur. Tot pel simple fet de no pertànyer a una família acomodada! Li semblava imperdonable. L'Aura de seguida es va adonar de la seva reacció.

- Sé que no són unes circumstàncies agradables, ni que jo o la meva mare haguéssim desitjat mai, però és el que hi ha. No s'hi pot fer més.

I tant, que es podia! En Kafka no es pensava quedar de braços plegats davant d'una situació així. Ell havia estat professor anys enrere, potser podia ensenyar a la petita tot el que no podia aprendre a l'escola. Com podia una ment privilegiada com la de l'Aura no rebre els coneixements que es mereixia? Tots tenim dret a aprendre, i encara més els que tenen una vida complicada com la seva.

- Ei, que et faria res si anés a veure la teva mare un moment? És que encara no m'he presentat i em sembla descortès per part meva.

- I és clar que no! Ella estarà contenta, no rebem visita massa sovint.

En Kafka es va aixecar i va anar cap a l'habitació. Va obrir la porta amb compte, es va asseure en un petit tamboret i li va plantejar la seva proposta. La dona el mirava amb ulls dèbils.

- Bé, senyor Kafka, sóc conscient que la meva filla és molt intel·ligent, sempre ho he sabut. Però, com pot veure, no li he pogut oferir els mitjans necessaris per anar a l'escola. Si ella hi accedeix, res em faria més feliç que el fet que pogués tornar a estudiar.

La rapidesa amb què es van entendre va ser sorprenent. Ara només quedava que l'Aura acceptés, ja que si no res tenia sentit. La mare la va cridar perquè anés a l'habitació on es trobaven tots. Un cop la nena va ser allà, va començar a parlar.

- Bé, reina. Tenim una proposta per a tu. Aquest senyor tan amable diu que li agradaria fer-te classes. Què en penses?

La nena va mirar primer a en Kafka i després la seva mare repetides vegades abans de respondre.

- Però... aleshores quan tindré temps per a treballar? I tu, mare, t'hauràs de quedar aquí sola? Em fa l'efecte que serà millor que no...

- Ei, no pateixis. -va intervenir el vell- Podem fer les classes aquí a les tardes, així treballes al matí i la teva mare no s'haurà de quedar sola. Amb aquestes condicions, acceptaries?

Es va fer el silenci uns instants abans que la nena digués quelcom.

- Sí, sí, sí! Gràcies Kafka! T’asseguro que no te’n penediràs!

Va saltar als braços de l'home i van esclatar a riure.

Dit i fet, aquella mateixa tarda van començar amb les lliçons.
 

 Comenta
 
Capítol 3 Àngel de la guarda
En molt poc temps van prosperar molt. En Kafka no havia pas jutjat malament l'Aura: aquella nena era prodigiosa. Van repassar totes les matèries i en totes destacava. Sovint li agradava comentar el que sentia a la televisió de la Sra. Newman o llegia als diaris que aquesta ja no volia. Feia unes reflexions sobre l'actualitat molt madures, amb crítiques sobre les diferències socials i les poques oportunitats de la gent sense recursos. De fet, tenia ben clar que, de gran, li agradaria ser escriptora i poder mostrar a un món capitalista i materialista com el nostre que el sistema necessitava un canvi.

Els dies passaven i, mentre l'alegria pels progressos acadèmics envaïa el vell home, la malaltia de la mare de la nena empitjorava. Els metges els havien advertit: cada cop els pulmons estaven més fatigats i funcionaven amb més esforços. El temps de vida que li quedava a la pacient era molt escàs. En Kafka va decidir que havia arribat l'hora de parlar amb l'Aura. Va adjudicar el moment a una llarga lliçó de llengües.

- D'això... m'agradaria explicar-te una cosa.

- Sobre els pronoms febles? No, si us plau, són un embolic!

- No, no. Bé, recordes la primera vegada que ens vam trobar? - la petita va assentir - Doncs hi va haver una cosa que em va sobtar molt, de tu. Vas intuir que havia passat alguna cosa amb la meva filla. Bé, vas encertar. Ella estava molt malalta, tenia càncer de pulmó. No va ser fàcil afrontar-ho i de fet van ser uns anys molt foscos per a mi. Sé que ara estàs passant per uns moments molt durs i no et vull mentir, la teva mare està molt greu i ens hem d'avenir al que pugui passar. Només vull que em tinguis present i sàpigues que pots comptar amb mi en tot moment.

I, per primera vegada d'ençà que la coneixia, l'Aura va trencar a plorar. No era com aquell plor que tens després d'un mal dia, o com el de quan retens massa emocions. No; era replet de dolor i agonia. Havia aguantat amb fermesa davant de tothom, però havia arribat al seu límit. Al cap i a la fi, només era una nena petita afrontant una situació que se'ns fa gran tant als adults com als joves.

L'enterrament es va dur a terme al cap d'una setmana. No hi havia massa gent, però tampoc va ser necessari. Les persones que havien estimat aquella dona eren allà. En Kafka va decidir, després de consultar-ho amb la petita, que l'adoptaria.

I així va ser com, aquells qui durant uns anys havien estat complets desconeguts, van créixer l'un al costat de l'altre com a pare i filla. Ella mai havia gaudit d'una figura paterna, sempre s'havia hagut de buscar la vida. Ell veia reflectida en l'Aura la filla que anys enrere havia perdut. En els bons i mal moments hi eren l'un per l'altre, puix que la relació que els unia era molt estreta.

L'Aura va continuar estudiant i va anar a la universitat. Allà va cursar periodisme, on va descobrir que els reportatges eren la seva passió: injustícies socials, discriminació a la dona, bretxa salarial, racisme... Tots els problemes de la nostra societat quedaven plasmats a la seva petita columna del diari local de la ciutat. Els seus reportatges cridaven l'atenció per la seva franquesa i va ser premiada diverses vegades. No va trigar massa a ser cridada per un dels diaris més importants del món: The New York Times. Milers de persones van poder reflexionar i adonar-se del que passava arreu del món gràcies a les seves fortes opinions i conviccions.

En Kafka va arribar als seus últims anys de vida veient èxit rere èxit a la vida de la seva filla. Amb orgull la justificava cada cop que algú la posava en dubte i va assistir a cada entrega de premis, gal·la o esdeveniment a què fos convidada.

Un dels seus discursos més cèlebres, que trobo important compartir, deia així:

 


"Molts em valoreu perquè us agrada el que critico, us agrada que us faci pensar. Deixeu-me dir que no tinc els valors que predico per casualitat. Molta gent pateix una vida cruel i dura; gent sense recursos, a qui la vida els ha girat l'esquena. La meva lluita es basa a conscienciar el món i aconseguir unes condicions favorables per a ells.


Sovint, m'agrada recordar-me d'on vinc per poder valorar el que tinc. No he tingut una vida fàcil i ningú m'ha regalat res, però si sóc aquí ara, és només per un motiu: no m'he rendit mai. Per molt complicades que siguin les circumstàncies, sempre hi ha una mà amiga que t'ajuda a aixecar-te. Aquest, per a mi, va ser el meu pare. Sense ell no seria qui sóc, i probablement m'hauria vist anul·lada per la vida.​

A vegades, quan menys t'ho esperes, el teu àngel de la guarda apareix.

Dono gràcies una vegada i una altra, per haver-me trobat amb tu aquell matí d'estiu al parc Steglitz. Mai oblidaré com un petit gest com el teu, pare, em va salvar la vida."


I així, encara que fos coneguda a tot el món, es va adonar que només necessitava una cosa per ser feliç: ser estimada. Dins el desgastat cor d'en Kafka, l'amor per a ella era tan gran que no es podia ni mesurar. Ell, ja no es va sentir mai més sol. Ella no ho va estar mai més.

I així va ser com dues ànimes perdudes es van salvar mútuament sense adonar-se'n.

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]