Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Miquela
Felanitx
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 L'estrella
Mogut per la curiositat i una força que tan sols pogué associar a la por del que desconeixia, seguí aquell plor esgarrifant i s'endinsà al parc fins a trobar-se amb una nena petita. Estava agenollada a terra, amb les mans tapant-li part de la cara, els cabells llargs i desordenats caient-li per les espatlles i marcant la primor de la seva figura, que s'exagerava amb la roba que portava, molt més gran del que tocava; els ulls envermellits i cristal·lins i les llàgrimes regalimant per les galtes.



La seva cara mostrava perfectament la seva joventut. Per aquell ençà devia tenir cinc o sis anys, o almenys això pareixia, basant-se en la seva estatura. En canvi, els seus ulls mostraven una maduresa i una perspectiva de la vida que estremí a Franz.



Franz s'acostà a la nena, preocupat per si alguna cosa de gran importància havia ocorregut, mentres reflexionava sobre com podia aconseguir calmar-la. Quan la nena notà que hi havia algú prop d'ella, reaccionà allunyant-se així com pogué, fent-se enrere sense arribar a aixecar-se. S'aturà quan la seva esquena xocà contra el tronc d'un arbre, i, després, es protegí amb els braços i s'amagà dins l'abric, esperant una renyada o que la colpegessin. Quan Franz veié l'actitud de la nena, es veié sobtadament abocat a la crua realitat del món al qual vivia. No pogué evitar demanar-se per què havia passat aquella criatura tan jove com per tenir tanta por i tan poques ganes de protegir-se. Pogué endevinar un cop morat prop del coll, entre els plecs de la roba, i una altra ferida a una galta, amagada dèbilment pels prims braços de la nena.



Franz no entengué el sentiment que creixia dins el seu cos, l'únic que sí que sabia era que tenia la necessitat de fer alguna cosa per compensar el cruel passat que aquella nena havia tingut. S'acostà una mica més, fins a arribar devora aquell maltractat cos, i estirà una mà, lentament, per a acariciar-la. La nena se n'endugué una sorpresa quan, en lloc de rebre cops, rebé una petita carícia als cabells.



"Estàs bé?", demanà Franz. A la nena li costà entendre que aquell home no li volia mal. No entenia per què algú que no l'havia vista mai li demanaria si estava bé o es preocuparia per ella.



"Tens mal?", provà demanant Franz, intentant descobrir la raó per la qual plorava tant aquella nena, encara que es podia sobreentendre que, amb cops i ferides com aquelles, en devia tenir, de mal… "Estàs perduda?", continuà, mirant amb preocupació la nena. "Necessites ajuda?", afegí, disposat a fer el que fos necessari, però sense rebre resposta. La nena no reaccionava, sinó que seguia plorant, però amb menys intensitat, per la sort de Franz.



L'home sospesà la idea que no parlés alemany i que per això no l'entengués, així que provà sort amb l'anglès, el francès, un espanyol que deixava molt a desitjar i inclús ho provà amb l'italià, però no rebé cap mena de resposta o reacció per part de la criatura.



Després de provar-ho de totes les maneres possibles, arribà a la conclusió que era impossible calmar la nena, així que es deixà caure devora ella i es dedicà a acariciar-li els cabells, omplint-se el cap de totes les raons per les quals aquella criatura podria estar plorant tant. Passaren així una bona estona, fins que la nena anà deixant de plorar.



"Gràcies.", pronuncià la nena quan s'hagué calmat del tot. Franz se sorprengué en veure que sabia parlar i que sí que l'havia entès. A continuació, la nena anà responent totes les preguntes que li havia fet l'home. Segons digué, no tenia mal, o, almenys, no suficient per plorar tant; ni tampoc estava perduda, sinó que havia perdut l'única cosa que l'ajudava a mantenir-se amb vida.



"He perdut l'estrella.", digué. Franz no semblà entendre-ho. La nena assenyalà una marca a un costat de la seva jaqueta i insistí, "L'estrella.". En vista que Franz no aconseguia entendre de quina estrella parlava per molt que s'hi esforcés, no pogué fer més que presentar-se voluntari per a ajudar-la a buscar-la.



"Pots comptar amb jo.", digué, "Trobarem l'estrella, no et preocupis.", afegí després. I aquelles senzilles paraules li obriren un nou món a la nena i li donaren ales per aixecar-se i intentar trobar una nova forma de seguir endavant. Quasi es tornà a posar a plorar de l'emoció de sentir com algú es prestava per ajudar-la.



Fou així com es posaren a cercar als voltants, repetint els passos que la nena havia recorregut, però sense trobar res de res. Acabaren recorrent alguns carrers, sempre cercant l'estrella que continuava essent un misteri per Franz.



"Segura que està per aquí?", demanà l'home, indecís, tot i confiar plenament en les paraules de la nena. La nena assentí mentre revisava amb una mirada atenta el carrer. "Què té tan important una estrella?", demanà curiós. La nena s'aturà i el mirà, esperant que afegís alguna cosa més, però quan veié que no anava de bromes, dubtà.



"Sóc jueva.", comentà, abaixant la veu, després de pensar-s'ho una bona estona. Franz finalment entengué què buscaven i perquè era tan important per la nena. L'estrella era una manera d'identificar els jueus, que si no es portava, podia suposar la mort sense problemes. De sobte, sentí la necessitat de trobar aquella estrella tan ràpidament com fos possible, o de fer-ne una altra, o de poder protegir aquella nena de tot el que suposaria haver perdut la seva estrella i no tenir identificació; però en aquells moments, no se li ocorria cap manera de posar solució als problemes que es plantejava, només podia romandre amb la nena i tractar de no cridar l'atenció.



Continuaren caminant pel carrer i, quan giraren a una cantonada, es trobaren de cara amb un soldat dels quals guardaven els carrers, no perquè hi hagués més seguretat a la ciutat, sinó per a evitar que els jueus anessin per la vorera. Al principi, l'home no notà els dos vianants, així que la nena aprofità per amagar-se darrere les cames de Franz, espantada, però després, l'home els veié i se'ls acostà.



"Identificació.", fou el primer que demanà, amb un to autoritari que deixava clar qui donava les ordres. Franz tractà d'actuar amb normalitat, tot i que li caigué l'ànima als peus quan veié que no hi havia manera d'evitar la desgràcia. Li donà la seva identificació al soldat, que l'agafà i la revisà amb tota la tranquil·litat del món i aire de superioritat. "Franz Kafka...", llegí. “Ets escriptor, veritat?", demanà a continuació l'home. Franz assentí amb el cap. "M'agraden els teus llibres.", comentà. Franz veié en el seu interès per la lectura una manera d'escapar-se del problema de la nena.



"És així?", demanà Franz, fingint un interès innocent.



"Sí.", respongué el soldat. Increïble, pensà Franz, hi ha soldats que semblen persones, però no digué res. "Per a mi, els teus llibres són dels millors.", digué el soldat. Franz s'irrità en sentir com el tractaven de tu tot el temps, però posà la millor cara que pogué i somrigué. "De fet, en porto un a sobre, per llegir el temps en què no hi ha res a fer.", tragué un llibre d'una de les nombroses butxaques de la jaqueta. I inclús sap llegir, pensà Franz.



"Vol que li ho firmi?", demanà Franz. L'home assentí i Franz no tingué més remei que firmar-lo. El soldat mirà el llibre amb un petit somriure.



"Me'l regalà la meva dona pel nostre aniversari.", comentà a continuació. Sembla que també tenen sentiments, comentà Franz mentalment, però sentint-se una mica malament.



Faltà molt poc, quasi ho aconseguí, però no podia ser tan fàcil, no?

"La nena va amb tu?", demanà després d'uns segons el soldat. Franz es quedà gelat, però no dubtà en contestar afirmativament. "Necessito veure la seva identificació."

"Un segon...", fingí cercar a les butxaques i no trobar-la, "No...! Ens l'hem deixada a casa!", exclamà, fingint preocupació. "I ara que fem...", dubtà de quin nom dir-li a la nena, ja que segons el que ella li havia contat no en tenia, així que en digué un qualsevol que li vengué al cap. "... Josefien?" La nena el mirà, confosa, i entengué que aquell era el seu nom en aquells moments.



"Noms Josefien?", demanà l'home. La nena assentí, una mica atemorida, però amb la seguretat que Franz l'ajudaria en tot el que pogués. S'amagà dins el seu abric i mirà a terra. "La meva filla també nom així.", comentà a continuació l'home. Semblà reflexionar una estona mentre mirava al seu voltant i, finalment, els tornà a dirigir la mirada. "Bé, us ho deixaré passar aquest cop, però heu d'anar alerta, no us heu de tornar a deixar la identificació, us podríeu ficar en problemes."

Franz agraí molt l'amabilitat del soldat i li desitjà el millor per a ell i la seva família, acomiadant-se amb tot el respecte i la simpatia del món. Agafà la nena de la mà i l'estirà per a abandonar aquell carrer, ni tan sols miraren de trobar l'estrella. Franz no respirà tranquil fins que hagueren abandonat aquell carrer i fugiren de davant la vista del soldat, tot i que s'ha de dir que realment estava agraït d'haver-se trobat aquell soldat i no un altre.



"Ja sabia jo que la gent que llegeix és més bona...", remugà Franz. "Com es nota que la majoria d'aquests no ha obert un llibre en la seva vida.", afegí. Després pensà en si la nena hauria llegit mai algun llibre, o en si sabia llegir. Quan demanà, rebé una resposta negativa per la seva part. "Algun dia te n'ensenyaré, et sembla bé?" La nena assentí, poc convençuda però emocionada per la simple idea d'aprendre coses noves.



Continuaren caminant, però ja no buscaven l'estrella, sinó que es dirigien a la casa on vivia Franz, on la nena passaria la nit i descansaria, igual que es dutxaria, menjaria i Franz li curaria les ferides i els cops.



I mentre caminaven, Franz pensà en la sort que havien tingut, havien d'anar alerta, perquè ja no era cosa de la nena tota sola, estava segur que estaven junts en allò. Potser l'estava començant a veure com a la seva filla, pot ser fos algun instint naturalment present de protegir als més dèbils, potser era l'obscur passat d'aquella criatura, o pot ser fos la mirada que aquella nena tenia posada als seus ulls..., qui sap? Potser haguera vist en aquella nena un reflex d'ell quan era un infant, i per això sentia la necessitat d'evitar que passés per tot el que ell havia passat. Fos com fos, estava segur que mai abandonaria a aquella petita nena.
 Comenta
 
Capítol 2 Josefien
La tarda anterior, Franz havia insistit fins que havia aconseguit convèncer la nena de què no era segur anar sola pel carrer amb la tensió que hi havia entre els alemanys i els jueus, i se'n sentia orgullós, perquè considerava que amb aquella acció tan simple havia salvat una vida.

En aquells moments, la nena descansava plàcidament a un dels llits de la casa, mentre que Franz havia sortit per anar a comprar menjar. L'home caminà pels carrers tranquil·lament, abrigat de cap a peus davant l'imminent fred que s'havia col·locat a la ciutat i que no semblava tenir ganes d'anar-se'n maldament ben bé fos l'estiu, fins a arribar a la tenda a la qual solia anar. Anava tancat dins els seus pensaments, i s'aturà a llegir els cartells que hi havia penjats a la porta de l'entrada, enduent-se'n una amarga sorpresa en llegir "Es prohibeix l'entrada a jueus". En veure allò negà amb el cap i feu mitja volta: no pensava anar a un comerç on no podia entrar tothom. Així doncs, cercà per la ciutat fins a trobar una tenda on qualsevol persona pogués entrar, i se sentí avergonyit en veure que tan sols les poques tendes jueves que quedaven permetien l'entrada a tothom i que, en canvi, totes les tendes alemanyes l'havien restringida.

Entrà, comprà i tornà a sortir, entretingut pensant en què li podia agradar a la nena per menjar i en què farien després, però un grup de soldats que passejava pel carrer el feu entrar en raó. Tothom sabia que la guerra s'acostava, i també sabien qui serien els que rebrien les pitjors conseqüències. Ell tenia una nena jueva sense família a casa seva, i sentia que necessitava protegir-la de la guerra, però com podia aconseguir protegir-la? Mentre caminava pels freds i solitaris carrers pensà en totes les maneres que hi havia per protegir la nena, però n'hi havia poques de viables, i les poques que semblaven raonables acabaven amb un mateix problema comú: la nena no tenia identificació, així que no podia pujar a un tren, ni tampoc podia travessar la frontera...

De sobte recordà un vell amic amb qui es duia molt bé i a qui considerava un germà. Es coneixien des que eren infants, i sabia que era capaç de legalitzar qualsevol paper, persona o cosa que li duguessin si s'ho proposava. Pot ser, si li ho demanava suficientment bé, aconseguiria una identificació per la nena que negués la seva procedència jueva i que afirmés que era filla seva, encara que no es donessin un aire. Amb la identificació, podria protegir de bon de veres la pobra nena, la podria dur on volgués, la podria inscriure a un col·legi...

Amb aquella idea al cap, partí cap a casa del seu amic, amb l'esperança silenciosa de poder aconseguir el que necessitava sense haver de pregar molt. No tardà a arribar a la casa, tocà la porta i esperà pacientment que obrissin. Quan finalment li obriren la porta, entrà sense pensar-s'ho, excusant-se amb un "Tinc un tema urgent a tractar amb tu.". Els dos s'assegueren al voltant d'una taula i, quan l'home li demanà si volia alguna cosa per beure, es limità a negar, per a començar a parlar de manera precipitada i sense ordre. "Necessito que em facis un gran favor", començà, "Necessito una identificació falsa per una nena d'uns cinc anys..."

"Què has fet ara?", demanà l'home, interrompent-lo i posant mala cara.

"Ho necessito, és jueva i...", continuà Franz.

"No.", negà rotundament. "Ets massa bona persona, saps? És perillós. Si se n'adonessin..."

"No se n'adonaran.", assegurà Franz, convençut.

"La darrera vegada quasi ens fiquen a la presó.", raonà l'home.

"Aquest cop serà diferent. És important.", insistí Franz.

"Si em dónes una bona raó..."

"Té cinc anys, Eduard, cinc. Té tota una vida pel davant, i no té família... Salvaràs una vida.", suplicà, "I a més a més, me'n deus una de grossa. Serà l'últim favor que et demanaré.", mirà atentament al seu amic, que acabà sospirant.

"Miraré què puc fer...", acabà accedint Eduard.

"Ho necessito ara.", afegí Franz després.

"Ara?", però quan veié la mirada de determinació de Franz es limità a assentir, feia massa temps que es coneixien per a negar-li alguna cosa, i encara no havia après a resistir la força dels seus ulls, així que no n'hi quedava d'altre. "Què nom?"

"No té nom."

"Hauràs de triar-ne un. No n'hi ha cap que ella vulgui?", Franz negà amb un moviment senzill. "Idò digues-ne un tu."

"Ahir ens vam trobar amb un guarda i li vaig dir que nomia Josefien.", comentà Franz, pensatiu.

"Ja us vàreu trobar amb un guarda? T'havia dit que era perillós...", el renyà Eduard. Franz es limità a abaixar el cap. "Idò que així sigui, que sigui Josefien, després de tot seràs tu qui figurarà com el seu pare."

Eduard, l'home que en aquells moments era la salvació de Franz, es posà mans a l'obra, decidit a acabar abans del migdia. Després d'unes hores, sortiren de l'habitació, es donaren la mà i passaren comptes. Després que Franz pagués el seu amic, va fer una darrera pregunta.

"No tindríeu alguna peça de roba per una nena? O almenys una idea que li hauria de posar perquè no sembli tan pobra?"

La dona d'Eduard, a qui li havien contat el problema una estona abans, quan havia tornat de fer feina, desaparegué uns segons i tornà amb una muda de roba pulcrament doblegada, la qual donà a Franz.

"Moltes gràcies, Anne.", agraí Franz, "I, moltes gràcies, Eduard.", afegí donant-los la mà amablement. Es preparà per partir, però Eduard l'aturà.

"Què penses fer després?"

Franz s'aturà, se'l mirà amb tristesa, i contestà: "Partiré d'aquí amb la nena, cap a Suïssa probablement. Suposo que quedaré a viure allà amb ma mare un temps fins a trobar un altre lloc on estar.", Eduard assentí, somrient-li dèbilment. "Tranquil, vendrem a veure-us quan la cosa es calmi, i si no, tots dos sabeu tan bé com jo on és la casa de ma mare, hi heu passat tant temps com jo després de tot."

Els dos assentiren i, després, Anne s'acostà a Franz i li donà una darrera cosa: un mapa amb carreteres i camins marcats. "Als alemanys no els fa massa gràcia que la gent se'n vagi.", explicà. Franz quasi rigué en sentir com es referia als alemanys tal com si ella no ho fos. "Aquest mapa t'ajudarà a trobar altres vies menys transitades que les habituals i a evitar els controls.", afegí, "No feu tot el viatge en tren, és el primer que revisen, aneu canviant les rutes, serà més difícil que us trobeu els soldats de cara.", aconsellà.

Anne era una dona molt intel·ligent, pensà Franz, però havia tingut la mala sort de néixer dona en aquells temps, encara que hauria sigut pitjor si hagués nascut uns anys més enrere o si s'hagués casat amb algun altre home al qual no li fes gràcia que la seva dona fos capaç de prendre decisions millor que ell mateix.

Finalment s'acomiadaren i Franz tornà cap a casa tan ràpidament com pogué, pràcticament corrent per arribar abans, però intentant no aixecar sospites entre la gent del carrer. Quan arribà a casa, es llançà a abraçar la nena, sumit dins l'alegria que li produïa saber que havia aconseguit una identificació per ella. "Ja tens un nom!", li digué. La nena se'l mirà, sense entendre res, però aviat somrigué igual que ell, perquè podia sentir com alguna cosa realment bona acabava de passar. "Josefien, t'agrada? Serà el teu nom a partir d'ara.", explicà, "I jo seré el teu pare.", afegí.

Els ulls de la nena s'humitejaren davant l'esclafit d'emocions que la inundaren de cop. No pogué evitar deixar anar algunes llàgrimes de felicitat. "És un nom molt bonic...", digué mentre començava a plorar d'alegria, abraçant-se amb força als braços de Franz, o més ben dit, als braços del seu nou pare.

Franz somrigué amb malenconia en veure en la nena un reflex d'ell quan era petit, abraçat al seu pare amb alegria. Per un moment, tornà enrere en els records cap a aquella encantadora època on ell i els seus pares vivien feliços sense problemes. Més tard, se'n dugueren al seu pare per formar part de l'exèrcit i després hagué d'anar a la guerra, d'on mai no tornà.

Franz es prometé a ell mateix que mai abandonaria la nena, baix cap circumstància, per difícil que fos, i que sempre faria tot el que pogués per ella, mentre l'abraçava i li contava tot el que li havia passat aquell matí i la nena li contava a ell el que havia somiat la nit anterior. Era la primera vegada que la nena sentia tanta alegria, la primera vegada que tenia família, la primera vegada que confiava plenament en algú, i la primera vegada que no s'havia de preocupar d'on seria el dia de demà, perquè d'alguna manera, sabia que ja no tenia raons per no ser simplement una nena més, com totes les altres i a la vegada diferent.

Aquell horabaixa es dedicaren a preparar les maletes, després que Franz li expliqués detalladament a la nena què haurien de fer els dies següents i qui se suposava que era ella a partir d'aquells moments. La nena s'esforçà molt a ajudar a Franz en tot el que fos possible, però no pogué evitar caure adormida després de fer voltes carregant amb roba una horeta. En altres circumstàncies, s'hauria esforçat per mantenir-se desperta, però allà on era, sabia que podia descansar tranquil·lament.

Quan arribà el vespre i Franz ja hagué colgat la nena i hagué acabat de preparar les maletes i d'estudiar-se el camí a recórrer, decidí realitzar una sèrie de cridades per avisar als seus familiars de la seva sobtada estada a Suïssa, igual que del fet que duria amb ell una nena jueva que calia que asseguressin que era filla seva. Volia assegurar-se de què no li costaria arribar a casa de la seva mare i de què el deixarien entrar al país.

Quan hagué acabat, se n'anà a dormir, no sense abans revisar una última vegada que la nena estigués descansant bé. Els següents dies serien llargs, i possiblement difícils, però valia la pena si era per aquella criatura que s'havia convertit en el seu món sencer.
 

 Comenta
 
Capítol 3 Suïssa
El matí següent, Franz s'aixecà prest i acabà amb els darrers preparatius. Quan ja tingué les maletes devora la porta, tornà a revisar que ho tenia tot i tornà a mirar-se el mapa, on havia marcat suaument els punts pels quals havien de passar per evitar els controls. Quan hagué acabat de conscienciar-se del viatge, anà a despertar la nena, que dormia plàcidament a un sofà de davant la xemeneia. Tenia una cara tan tranquil·la que Franz dubtà de si despertar-la o no, però necessitaven ser a l'estació a les sis i mitja del matí, i si no partien prest, no arribarien. Així doncs, l'home despertà la nena i li donà la roba que Anne i Eduard li havien deixat el dia anterior. Quan la nena s'hagué vestit, Franz tractà de fer-li algun pentinat perquè semblés estar més cuidada, però no fou capaç d'aconseguir que quedés bé. Encara així, la nena es negà a desfer-se'l. Per sobre la roba que li havien deixat, es posà la jaqueta, que s'havia negat a llevar-se durant tot aquell temps, com si fos el seu petit tresor, o com si l'hagués de protegir.



Partiren de casa tan prest com pogueren i caminaren ràpidament cap a l'estació ferroviària més propera. Franz portava les maletes, una penjada al braç i l'altra amb la mà, mentre que donava la mà lliure a la nena, per a donar-li més seguretat. D'alguna manera, s'estava ficant molt bé al paper de pare.



Quan arribaren a l'estació, es posaren a la fila, de quatre o cinc persones, i esperaren tranquil·lament al seu torn. Finalment els tocà a ells, així que s'acostaren a la cabina i Franz demanà els tiquets. L'home de dins la cabina els demanà la identificació, com a tots els altres, i els preparà els tiquets. Just abans que els hi donés, un guarda que havia estat donant voltes per allà se'ls acostà.



"Qui sou?", demanà. Franz li mostrà les seves identificacions mentre li recitava els seus noms. "I dius que aquesta és filla teva?", demanà després, apuntant la nena amb menyspreu. Franz assentí. "I la mare?", continuà després.



"Ella va...", anà a respondre Franz. L'home l'aturà amb un senyal i apuntà la nena.



"Que m'ho conti ella.", digué. Després es dirigí a la nena, "On és ta mare?"

"Ella va morir poc després que jo nasqués.", contestà la nena.



"I d'on era? Era jueva?", demanà després, sense llevar-li els ulls de damunt a la nena, alerta a qualsevol mostra de por o dubte.



"Ella era del sud, d'Itàlia.", contestà la nena, mirant atentament l'home i sense mostrar debilitat. "No era jueva, era cristiana.", afegí a continuació. L'home no li llevà els ulls de sobre durant una estona, i la nena li aguantà la mirada. Finalment, semblà rendir-se, avorrit. Feu un moviment amb la mà perquè els donessin els tiquets i se n'anà sense dirigir-los cap altra paraula.



Franz i la nena pujaren al tren i s'assegueren, la nena al costat de la finestra i Franz al costat del passadís. Deixaren l'equipatge entre ells dos i se centraren en el que passava fora de la finestra. Cada cop venia més gent, i el guarda anava aturant tots aquells que, segons el seu punt de vista, podien ser jueus. De sobte, s'aixecaren uns crits per sobre del soroll habitual de la gent. Franz dirigí una mirada ràpida per la finestra, per veure si passava alguna cosa greu, i pogué veure com el guarda colpejava una dona que portava la identificació jueva i l'estrella. Uns quants guardes més ja estaven arribant. La dona lluitava amb totes les seves forces, ja que l'home li havia pres el seu fill i l'agafava amb la intenció d'emportar-se'l. Franz no pogué seguir mirant perquè la gent es començà a acaramullar al voltant, cridant i aixecant les mans amb ràbia, que no anava dirigida al guarda, sinó a la dona i el seu fill. Poc temps després s'escoltaren dos dispars i el soroll anà cessant. Al seu costat, Franz pogué notar com la nena no se n'havia perdut cap detall. Franz li col·locà una mà damunt l'espatlla i tractà de somriure per calmar-la. "El món és molt cruel...", sospirà. La nena es limità a assentir, amb els ulls plens de tristesa. Tremolava de dalt a baix, i Franz tingué por que s'anés a posar a plorar, però la nena no féu res més que mirar el terra.



Poc temps després, el tren partí. El viatge transcorregué tranquil, sense més escàndols. Hi hagué diferents parades, on baixaven i pujaven passatgers. En passaren tres fins que baixaren ells. Des d'allà, havien d'arribar a una altra estació, propera a un petit poble del voltant. Franz i la nena es disposaren a partir caminant fins a arribar al poble, però una família els aturà. Anaven en carro i s'aturaren en passar per devora ells.



"A on us dirigiu?", demanà l'home. Devora ell hi anaven tres nens petits i la seva dona. La nena se'ls quedà mirant amb la cara inundada de tristesa, i quan notà que la dona li dirigia la mirada, no pogué evitar que una llàgrima li regalimés per una galta. L'eixugà tan de pressa com pogué i abaixà el cap, mirant uns segons la marca de l'estrella a la seva jaqueta.



"A l'estació del poble.", contestà Franz amb amabilitat. L'home no dubtà en somriure i fer-se a un costat, assenyalant uns espais buits per seure.



"Tardareu molt si hi heu d'anar a peu.", comentà a continuació. "Us podem acompanyar fins a l'entrada del poble, nosaltres vivim per allà.", afegí, fent una senya perquè pugessin.



"Estais segurs que no serem una molèstia?", demanà Franz, indecís. L'home negà amb el cap.



"És el mateix camí si el fa un o si el fan deu.", contestà. Franz i la nena pujaren, agraïts, al carro, i seguiren el seu camí en direcció al poble, aquest cop amb companyia.



Poc abans d'arribar, l'home demanà: "I a on aneu?"

"A Suïssa, és on viu ma mare.", contestà Franz. L'home somrigué suaument, amb tristesa.



"Suïssa..., nosaltres també ens n'hi hauríem d'anar, allà les coses estan millor.", comentà. Franz assentí, notant per primer cop les estrelles als braços de tots els membres de la família. "Espero que no us molesti que siguem...", però Franz l'interrompé ràpidament, negant amb el cap.



"No, és clar que no, home.", digué.



"Gràcies.", contestà l'home, amb un brill d'esperança als ulls. La resta de la família sospirà, més tranquil·la.



S'acomiadaren en arribar a la llar d'aquella generosa família i caminaren pels estrets carrers del poble per a arribar finalment a l'estació, on agafaren un altre tren que els portaria cap a un altre poble, des del qual es dirigirien a Suïssa si tot anava bé, fent moltes aturades, canvis de vagó, canvis de tren i canvis d'horari, arribant a passar hores esperant per un tren en concret. Per sort, no es trobaren amb més resistència ni tingueren més complicacions fins que aconseguiren arribar a Suïssa.



Però just arribar a Suïssa i sortir de l'estació, uns policies els aturaren i els demanaren la identificació. Franz no dubtà en mostrar-los la identificació, i quan veieren que eren d'Alemanya, posaren mala cara.



"On aneu?", insistí un dels guardes.



"A casa de ma mare.", contestà Franz per tercera vegada. Els guardes el miraren amb la mateixa cara que la primera vegada que ho havia dit.



"Suposo que no us molestarà que us acompanyem, oi?", demanà un dels guardes amb cara de desconfiança. Franz mogué les espatlles amunt i avall.



"Si això és el que voleu fer, doncs no hi puc fer res.", contestà ell.



Així idò, començaren a caminar, dos guardes, Franz i la nena, en direcció a la casa de la senyora Kafka. Els guardes se sorprengueren en veure com l'home no dubtava en triar el carrer pel qual anar, i la nena semblava estar molt segura de voler seguir a Franz, així que començaren a dubtar de si realment no estaven fent alguna cosa innecessària.



Finalment arribaren a la casa, on una dona major els esperava a la porta de l'entrada amb un ampli somriure. Quan els veié arribar, baixà les escales pràcticament corrent i abraçà el seu fill i la nena que l'acompanyava.



"Com ha anat el viatge?", demanà, sense esborrar el somriure d'alegria de la seva cara i sense desfer l'abraçada.



"Bé mare, molt bé.", xiuxiuejà Franz mentre abraçava aquella persona que tant de temps feia que no veia i que tant havia enyorat. Després, la dona es girà cap a la nena i la saludà amablement.



"Com va, Josefien?", demanà després amb un somriure dolç a la cara. La nena li tornà el somriure i s'abraçà a la cintura de la dona, perquè no arribava més amunt.



"... Va bé, padrina...", contestà sense poder evitar deixar anar unes llàgrimes. La dona l'abraçà amb força i amplià el seu somriure. Es mantingueren abraçats una bona estona, com si fes molts d'anys que no s'haguessin vist, i en el cas de Franz, realment era així.



"Perdó...", interrompé un dels guardes. Franz es girà cap a ells amb un somriure lleuger i els ulls brillants d'un orgull quasi infantil.



"Crec que ja heu acabat la feina, no?", comentà. Els guardes assentiren, avergonyits, i s'allunyaren, no sense acomiadar-se abans. Franz es tornà a girar cap a la seva família i somrigué àmpliament, ple de felicitat. "Entrem?", preguntà després, acariciant els cabells a la nena i somrient a sa mare.



"Sí, crec que tenim moltes coses de què parlar.", comentà la dona, entrant dins la casa en companyia del seu fill i la seva néta. "Però el primer és el primer, voleu xocolata? N'havia preparada perquè feia molt de fred.", afegí, oferint-li la mà a la nena.



La nena anà a agafar la mà de la seva nova padrina, però s'aturà abans. "Un moment.", s'excusà amablement. Tornà enrere, es llevà la jaqueta i la deixà penjada al penjador, devora un moble ple amb unes quantes fotografies de feia molts anys. "Ara sí, beguem xocolata calenta!", exclamà, somrient plenament i agafant amb força la mà de l'anciana i de l'home que li havien donat l'oportunitat de refer la seva vida.



A la llunyania, la jaqueta amb la marca de l'estrella i de tot el seu passat, descansava junt amb totes les inseguretats que havien acompanyat Josefien durant la primera part de la seva vida. En aquells moments tenia més del que mai havia pogut desitjar: una família que l'estimava i la cuidava, un nom amb el qual la podien diferenciar de la resta de persones i unes ganes increïbles de seguir endavant i de lluitar i no rendir-se mai. No podia ser més feliç!
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]