Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



ibzjani7
Sant Agustí Des Vedrà
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 Un dia d'hivern
EL MEU DIARI


Capítol 1: Un dia d’hivern



S: Supòs que ara m'ho diràs.

T: Peses 38 quilos. Això significa que has perdut 5 quilos en només tres setmanes.



Com et pots imaginar, el resultat d'aquesta conversació ha set el meu ingrés a l'hospital de Can Misses a Eivissa, habitació 301. Just en acabar d'instal·lar-me m'ha visitat la meva psicòloga, la Diana Prats. Aquesta visita no ha set com les sessions que tinc normalment amb ella. L'habitual és que em pregunti com em sent, que li expliqui el que he fet o deixat de fer els últims dies i, per a deures, reflexionar cada dia sobre què "m'estic fent a mi mateixa", com diu tothom.



Però aquest cop no m'ha preguntat res. L'únic que ha fet és entrar a la cambra, deixar-me una llibreta al meu comodí i explicar-me què he de fer amb ella:

D: Vull que cada dia escriguis el que et passi pel cap en aquest quadern.

M: Vols que porti diari?

D: Sí, cada dia que estiguis aquí. No me l'hauràs d'entregar, tranquil·la. El diari ha de ser una eina teva per a esplaiar-te. Tothom necessita contar-li les coses a algú, però com que a tu et costa confiar en la gent tant com per explicar-li el que et passa pel cap, escriu-ho en el teu diari personal.

Dit això, ha marxat de l'habitació sense acomiadar-se ni res.



M'ha semblat una bona idea començar aquest diari amb la raó per la qual escric això. Bé, ara començaré com toca.



Estimat diari, sóc la Marta Palerm, tinc quinze anys i visc a Santa Gertrudis de Fruitera (temporalment traslladada a l'hospital de Can Misses). Tinc una mare, un pare i un germà petit que es diuen Margalida, Miquel i Toni respectivament. La meva vida no és gaire interessant. Vaig a 4t d'ESO, tot i que els últims mesos ho he tingut complicat per a anar a classes. Actualment no practic cap esport, tot i que solia fer gimnàstica artística, la qual vaig deixar per diversos motius.



Avui és dia 23 de març de l’any 2019, fa una setmana que sóc a l'hospital i, per tant, he trigat una setmana a decidir-me si faig cas a la meva psicòloga o no. La veritat és que l'idea de portar diari no em va agradar gens al principi, però he canviat d'idea després de veure que la Diana tenia raó.



Quan la psicòloga em va dir que no confiava en ningú, em vaig aguantar les ganes de retreure-li el que havia dit. No tenia raó, jo tenia amigues de veritat, que es preocupaven per jo, que confiaven en mi i viceversa. Però passada una setmana he vist que les companyes que semblava que tenia, en veritat eren unes falses que només estaven amb mi per pena. No m'han escrit res i encara esper la seva visita.



Això m'ha ajudat a adonar-me que era veritat: no tinc ningú amb qui parlar. Deixant les meves suposades amigues a una banda, no hi ha cap membre de la meva família amb el qual hagi parlat aquest últim mes, ni cap altra persona més important en la meva vida amb la qual pugui confiar.



Suposo que una de les causes per les quals estic tan sola és que molta gent no suporta escoltar-me quan em queixo dels meus defectes, o això és el que em diuen. Jo mai m'he sentit còmoda amb el meu cos i això no canviarà. Pel que he parlat amb la meva psicòloga, tinc una malaltia que es diu anorèxia, que ja coneixia per les infinites xerrades que ens han fet sobre aquest tema. El problema és que jo, això, no m'ho crec. L'únic que faig és preocupar-me pel meu aspecte, cosa que tothom fa.



Segons els meus pares, la meva exentrenadora i els meus metges, això de menjar poc o fer molt d'esport és dolent. També diuen que té a veure amb el fet que tinc una autoestima molt baixa. Jo confesso que no sóc una persona segura de si mateixa, ni confiada, però això, des de sempre, se li diu ser tímida.



A jo, des de petita m'han ensenyat que fer esport és una cosa bona i saludable. Quan tenia quatre anys vaig descobrir la meva passió, la gimnàstica artística, un esport espectacular, però poc conegut. Sempre m'ha agradat i sempre m'agradarà. L'únic problema que hi havia últimament era la meva entrenadora. Per a mi, la Raquel sempre ha estat com una segona mare, que m'acollia i em cuidava com a una filla, cosa que ha canviat.



Els darrers mesos ha començat a queixar-se que m'esforçava massa, que havia de descansar més fins al punt de prohibir-me entrenar i això, com et pots pensar, em va enfadar molt. No em podia creure que em prohibís fer l'únic que m'agrada de la meva vida. El moment en què vaig deixar de fer gimnàstica va ser el mateix moment en el qual la meva mare va començar a portar-me al metge i, d'allí endavant, tot ha anat a pitjor.



Tot això que diuen que estic malalta, que no sóc conscient de què m'estic fent, que he de deixar de comportar-me així, em fa mal. Jo estic perfectament, no tinc cap problema. L'únic que realment em passa és que estic fins als nassos que tothom es fiqui en els meus assumptes, i això d'estar ingressada a l'hospital en hivern no és res més que avorrit.


 

 Comenta
 
Capítol 2 Un gir sobtat dels esdeveniments


Capítol 2: Un gir sobtat dels esdeveniments



Una setmana després del meu ingrés:



Els primers dies que he passat a l'hospital, com ja saps, han estat molt avorrits. Però tot ha canviat amb l'arribada d'en Nico Ribas.



En Nico és un noi de la meva edat, estatura i pes. Sí, també ha estat ingressat per "anorèxia" a l'hospital. Té els cabells negres i arrissats, ulls blaus com el cel i un somriure enlluernant. Té el cos una mica esquelètic, però no destaca gaire. Aquesta no és una qualitat que sol desagradar en els nois, a més, la massa muscular que tenen de manera natural ho tapa bastant bé.



Ens hem conegut el segon dia després de la meva arribada. Jo sortia de la meva habitació per a donar una volta i ell sortia de la porta veïna. Anava mirant-se el mòbil i, per això, es va topar contra mi, fent que caigui a terra. No em vaig fer mal, estic acostumada a caure, però sí que em vaig enfadar molt amb ell en un primer moment.



Ell es va disculpar i jo em vaig tranquil·litzar. Començàrem a caminar junts i a parlar. Parlàrem sobre esports, ell practicava bàsquet; llibres, ens agrada llegir als dos; però sobretot parlàrem dels nostres pares. A ell també li passava el mateix que a mi: els seus familiars no entenien per què feia el que feia. Els dos estàvem d'acord en el fet que no és una acció que fas voluntàriament, més aviat és com una rutina que inicies en un moment i que no pots deixar així com així. Potser hi ha casos molt extrems, però en el meu i en el seu cas no és així.



Els dies amb el Nico passen molt més de pressa, sense adonar-me, ja fa una setmana que sóc a l'hospital. Cada dia ens veiem i parlem del que sorgeix. Això em fa bé i es nota. Estic començant a gaudir més del meu dia a dia, la relació entre els meus pares i jo està millorant bastant. A més a més, els metges diuen que la meva salut ha millorat bastant, tot i que encara m'hauré de quedar aquí unes dues setmanes.



Els que s'encarreguen de mi creuen que aquest canvi es deu a la meva nova felicitat i tranquil·litat, ja que els estats d'ànim estan molt relacionats amb el nostre benestar general.



Com he comentat abans, parlem molt sobre esports, però només de coses superficials. Intueix que ell també ha tingut algun problema amb els seus entrenadors, ja que no parla sobre això amb tant d'entusiasme com ho hauria de fer. No m'atreveixo a parlar-li del tema i ell tampoc sembla agradar-li comentar-me'l a mi.



El que més enyor estant aquí és practicar la gimnàstica. La Raquel m'ha escrit i m'ha cridat unes quantes vegades, però mai li agafo el mòbil. Les meves companyes també m'han escrit preguntant-me com estic, tampoc he tingut el valor de contestar-los els missatges.



Aquests dies he tingut temps de pensar i m'he adonat que abans no era gaire feliç. M'encantava la gimnàstica i em segueix encantant, però hi ha moments, com en tots els esports on tota la pressió per part dels pares, dels entrenadors i dels companys és massa i et passen dues coses: o no tens ganes d'entrenar o entrenes massa perquè exigeixes molt més de tu mateixa.



A mi em va passar el segon. Sumant-li altres coses que em varen passar al mateix moment a l'institut relacionades amb els amics i amb la meva imatge (dilemes normals i corrents d'adolescents), va ser el causant del meu canvi d'actitud en general i, indirectament, de l'anorèxia.



M'he començat a adonar que pot ser els metges i els meus pares tenien raó, pot ser la meva entrenadora també, però ara no sé com plantar-li cara a tots els meus coneguts que no siguin familiars després del succeït.



Dues setmanes després del meu ingrés:



Les coses per a mi estan anant cada cop a millor. Ja peso uns 45 kg i em sento molt millor amb mi mateixa. Accepto com sóc i com vull ser i això també m'ha ajudat a recollir el valor suficient per a parlar amb la meva entrenadora i amb les meves companyes de gimnàstica, que fa uns dies em varen venir a visitar.



Les meves suposades "millors amigues" de l'institut no m'han dit res, però ja no m'importa tant com abans. Les converses que he tingut amb la meva psicòloga m'han ajudat a entendre que les amistats es formen a força de tenir coses en comú i que amb el temps, quan vas escollint el teu camí, coneixes a gent amb la qual et dus millor, com ara jo amb les meves companyes de gimnàstica.



Tot això no hauria estat possible sense en Nico i, segons ell, jo també l'he ajudat a comprendre millor el que li passa i a superar les seves pors, que en principi eren molt semblants a les meves. Ens hem ajudat mútuament i així hem forjat una amistat que espero que durarà molt de temps.



Ja només ens queda a en Nico i a mi una setmana perquè ens permetin sortir d'aquest lloc i ja hem fet plans per a quedar en el món exterior. Tenim plantejat anar a dinar junts i més tard al cinema el segon dia de la nostra alliberació. Ens hem promès anar a veure els nostres diversos partits i competicions, ja que els dos volem seguir practicant esport després de recuperar-nos del tot.



Tres setmanes després del meu ingrés:



Ja fa un dia que sóc fora de l'hospital. La veritat és que tornar a casa després de tant de temps se'm fa estrany, però ha estat bé tornar a la meva habitació i poder gaudir d'un poc de privacitat.



Avui he quedat amb en Nico a Sant Rafel per a agafar la línia 3 fins a Vila i anar al cinema a veure una pel·lícula. Estic molt emocionada. He llegit moltes novel·les romàntiques i sempre m’ha semblat molt irreal que a mi em passés una cosa semblant, però això ha canviat. És la primera persona que conec que m’entén de veritat i amb la qual tinc una relació que sembla real i amb la qual estic còmoda i feliç.



Estic un poc nerviosa a dir veritat, però no d'una manera dolenta.



Una setmana després:



M'acabo de despertar un altre cop a l'hospital. No sé què ha passat. Comença fer memòria. Hem tingut un accident. El bus, de camí a Vila, ha bolcat, m'he trencat el canell. M'han dit que fa cinc dies que estic inconscient.



He preguntat pel Nico, però no em deixen anar a veure'l. M'han dit que està en estat crític, no saben si sobreviurà...
 

 Comenta
 
Capítol 3 La interminable espera
1 setmana després de l'accident:

En Nico ha estat en coma una setmana, i encara hi segueix. Em sento inútil, diuen que no hi ha res a fer, que cal esperar a veure com reacciona el seu cos les següents setmanes i, si no veuen que progressa, el deixaran anar... Això no ho puc permetre.



Aquests darrers dos dies han set infernals. Al principi no em deixaven veure'l, però després d'amenaçar als metges amb què deixaria de menjar si no el veia, m'han deixat entrar a la seva cambra.



L'han mogut a un altre edifici. És una habitació molt més gran que la seva antiga, ja que hi han de cabre moltes més màquines i altres coses. El primer cop que vaig entrar quasi em desmaio.



Jo em quedaré encara uns dies a l'hospital. No em fa mica de gràcia, però no vull allunyar-me d'en Nico i, a més, encara em volen mantenir sota observació. Creuen que el meu estat no és estable i que hi ha probabilitat que caigui en depressió per tot el que ha passat les darreres setmanes.



No em deprimiré, en aquests moments només puc pensar en el noi que em va salvar. No puc ser tant egoista i pensar en mi quan ell ho està passant tan malament.



2 setmanes després:

En Nico segueix en coma i estic començant a perdre les esperances que algun dia despertarà... No vull ser tan negativa, però és que ja no sé què fer.

Cada dia vaig a la seva habitació mínim 4 hores. Llegeixo, menjo, intento parlar amb ell, però res sembla funcionar. En teoria ja em poden donar l'alta, però no s'atreveixen a tirar-me fora. M'he de quedar aquí amb ell i esperar per a un miracle.



He estat parlant amb els metges, tot i que pareix que ells tampoc saben ben bé què fer en una situació. Ahir va venir la meva mare a veure’m. Em va preguntar per què no tornava a casa, que intentés oblidar el que ha passat i seguir endavant. No sé com s'atreveix a dir-me una cosa així.



Però començ a entendre perquè m'ho va dir, i potser ho hauria de fer, tornar a casa, però no em veig capaç de deixar-lo aquí tot sol. Seguiré aquí mentre hi hagi cap esperança.



3 setmanes després:

Els metges ja han perdut l'esperança i, si no fos pels seus pares, ja l'haurien desconnectat dels diversos aparells que el mantenen amb vida. Encara estan prenent una decisió, però sé que no vull estar aquí quan ho fessin, no ho suportaria.



Per tant he accedit al que va dir la meva mare: tornaré a casa i intentaré reprendre la meva vida tal com era abans que passés res d'això, tot i que sé que és impossible.



L'endemà:

La meva habitació segueix igual com la vaig deixar. El primer que he fet ha set organitzar la roba i totes les coses que tenia a l'hospital de nou a la meva cambra. No em puc creure que hagi estat quasi dos mesos a l'hospital.



Els primers dies van ser els més difícils, però això va canviar quan vaig conèixer a en Nico... Ara no tinc manera de saber si el desconnectaran de les màquines que el mantenen amb vida ni quan ho faran, si no ho han fet ja.



La incertesa em mata i, per això intento estar ocupada en tot moment, per a no tenir temps per a pensar. La meva mare m'ha preguntat si vull tornar a gimnàstica. No en tinc gaires ganes, però tampoc és que tengui cap altra cosa a fer. Ara mateix estem en vacances a l'institut i no em sembla una bona idea quedar-me a casa tot el dia.



Una setmana després de la tornada a casa:

He anat dos cops a entrenar aquesta setmana i la veritat és que m'ha ajudat molt per a buidar un poc el meu cap de tots aquests pensaments que no em deixen dormir de nit. El que sempre m'ha agradat de la gimnàstica és que quan la practiques t'has de centrar en el que estàs fent i això impedeix que reflexionis massa sobre qualsevol altra cosa. Però també hi ha vegades en les quals fer aquest esport m'ha ajudat a organitzar les idees que em ballen pel cap.



Em duc molt bé amb les meves companyes de gimnàstica. El que més m'agrada és que no saben res del que ha passat. Em refereixo a res del Nico, perquè sobre la meva estada a l'hospital els dos cops sembla que se n'ha assabentat tot el món.



Amb elles puc parlar d'altres coses insignificants, però que distreuen i m'alegren un poc el dia.



A la nit és una altra cosa. Estar sola a la meva habitació sense res que fer em dóna temps per a pensar en tot el que ha passat i això ha provocat que no pugui dormir. Ara a les nits ploro. Crec que mai he plorat tant en la meva vida i no m'agrada gens, però és impossible d'evitar.



Dues setmanes després de la tornada a casa:

Avui ha set el primer dia de classe després de les vacances de Nadal. No m'he perdut gaire matèria, he intentat utilitzar bé tot el temps que tenia lliure a les vacances estudiant, tot i això no em sento còmoda a classe.



Les meves suposades amigues, ara que he tornat m'han tornat a parlar i segueixen comportant-se com si no hagués passat res. Ara me n'adono que en realitat mai hi han set amigues meves i mai ho seran. L'únic que m'entenia de veritat era en Nico i ell... Ja no hi és.



He hagut de desaparèixer més d'un cop al bany a plorar, ja que veure a tots els nois i noies que parlen pels passadissos m'han recordat el que he perdut. Les meves acompanyants pensen que tinc la regla, tot i que no crec que els importés si sabessin la veritat.



Un mes més tard:

La meva vida últimament sembla molt monòtona, cada dia faig el mateix: anar a classe, estudiar, anar a entrenar i tornem a començar. La meva família creu que ja estic millor, i potser és així. Almenys ja puc dormir i fa unes setmanes que no ploro, però no sóc feliç. L'únic moment que m'anima del dia és anar a entrenar.



Ens estem preparant per a l'inici de la temporada de competicions a gimnàstica i això em dóna una cosa en el que pensar.


El diari d'en Nico:


02/01:

Quan m'he despertat estava una mica desorientat, però no he tardat a recordar el que ha passat: l'ingrés a l'hospital, la Marta, els dies que hem passat junts, l'accident de bus... Després tot està en negre. M'han dit que he estat tres setmanes en coma i que em volen mantenir aquí a l'hospital mínim durant un mes en observacions.



Sé que aquests dies seran un avorriment i a sobre na Marta no hi és. Però entenc que no volgués quedar-se aquí més temps. Ja la veuré quan sigui fora, tot i que no sé com quedar amb ella, ja que el meu mòbil s'ha romput a l'accident i he perdut tots els meus contactes.



02/02:

Avui m'han deixat tornar a casa. És un poc estrany tornar a la meva habitació després de tant de temps a l'hospital, però el primer en què he pensat quan he arribat ha set parlar amb na Marta. No sabia com contactar amb ella, fins que he llegit un article al diari que parlava sobre el campionat insular de gimnàstica artística femenina que se celebrarà el pròxim dissabte al poliesportiu de Blanca Dona.



08/02:

Avui al matí, les meves ganes de veure la Marta quasi em maten. En entrar al pavelló he pensat a anar a saludar-la abans que comenci la competició, però després m'ho he repensat. M'he assegut a primera fila a les grades per a poder veure-la bé.



M'ha costat un poc reconèixer-la, totes les gimnastes duien la mateixa malla i el cabell arreplegat en una cua o una trossa, però un cop l’he vista no li he llevat els ulls de sobre. M'he quedat fascinat pel que feia, sobretot pel seu ball a terra.



Quan ha acabat la seva música s'ha aixecat del terra i ha fet un tipus de salutació al jutge. Després s'ha girat cap al públic per a repetir la gesta i els nostres ulls s'han trobat. Els seus s'han omplit de llàgrimes, cosa que no entenia, ha desaparegut sota les grades corrents i jo m'he aixecat per anar a rebre-la.



Un cop m'ha trobat m'ha abraçat amb tanta força que m'ha deixat sense respirar uns segons, no m'ha importat gens. En amollar-me m'ha explicat el perquè de les seves llàgrimes. Primer m'ha sorprès molt, però després la sorpresa ha desaparegut, deixant pas a un sentiment de culpa immens.



En veure la meva cara, s'ha adonat de com em sentia i m'ha assegurat que ja no li importa res d'això, que l'important és que jo sóc viu. S'ha oblidat completament de la competició i, agafant-me del braç, m'ha guiat a un raconet tranquil·let per a poder parlar, mentre que l'anunciadora del campionat cridava:



-I primera i, per tant, campiona d'Eivissa de base 8, Marta Palerm del Club Gimnàstic Sant Rafel!


 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]