Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Doraemon382
Palma
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 Capítol 1
 CAPÍTOL 1

 

Passades unes 4 hores, na Marta encara seguia en observació. Els metges li havien diagnosticat anorèxia. Els pares s’havien posat molt nerviosos. Varen parlar amb el metge, i el metge els va dir que na Marta havia de passar una setmana a l’hospital, sota la cura dels metges i infermers, amb l’objectiu d’aconseguir que s’acostumés a fer les cinc àpats diaris. 

- Donades les circumstàncies de la nostra filla, crec que haurem de cancel·lar el viatge que havíem plantejat fer a Mallorca -va dir la mare tota trista.



- Jo no ho cancel·laria, al contrari, a na Marta li aniria bé fer aquest viatge per aclarir-se, distreure’s i acostumar-se a menjar per altres llocs, sobretot, menjar que sigui de bona qualitat -va dir el metge, tot convençut i segur. 

- D’acord! -va dir el pare, tot content. Per sort, el nostre viatge està planejat per d’aquí 2 setmanes.



- Perfecte, hi ha temps suficient -va dir el metge. 

Durant tota la setmana d’aquell juliol calorós, na Marta va fer un canvi radical. Gràcies a l’ajuda continuada dels metges i infermers, es va acostumar a menjar-se tot el que li donaven a les hores corresponents. El darrer dia de l’estància de na Marta a l’hospital de Can Misses, el metge va donar als pares l’informe de l’alimentació i de la cura que havia de tenir na Marta durant un mes. 

Una vegada arribada na Marta a ca seva, i després d’haver passat la setmana a l’hospital, la mare li va dir:  

- Marta, el teu pare i jo ens hem planejat fer un viatge a l’illa de Mallorca. Què et pareix?

- Em pareix fantàstic, em fa molta d’il·lusió visitar la nostra illa veïna -va dir na Marta.



- Idò, ens anem just en una setmana. Passarem 7 dies a Mallorca -va dir la mare. D’acord?

- Sí! -va dir na Marta tota contenta.



Durant la resta del dia, na Marta va dibuixar tot el que se li va ocórrer pel seu cap. Es va menjar tot el que la mare li havia preparat per berenar, dinar i sopar. 

Al dia següent, na Marta es va aixecar ben prest. Tenia molta de fam i estava desitjant que passesin els dies per anar-se’n amb els seus pares de viatge. 

Dos dies abans del viatge, na Marta i els seus pares varen preparar l’equipatge i els passaports. Na Marta seguia fent bonda i menjava beníssim. Aquell dia, també se’n va anar amb el seu pare a la platja d’en Bossa, a prendre un bany i a prendre una mica el sol.



El dia del viatge, na Marta es va aixecar més contenta que mai. Va berenar amb pressa, va vestir-se, i després, ella i els seus pares, varen agafar l’equipatge i varen dirigir-se cap a l’aeroport d’Eivissa. Una vegada arribats a l’aeroport, varen deixar les maletes a les cintes d’embarcament, i al cap d’una estona, van marxar cap a la terminal que havien d’embarcar per pujar a l’avió. 

El viatge cap a l’illa de Mallorca va durar 40 minuts. En tocar terra, na Marta i els seus pares varen sortir de l’avió i es varen dirigir cap a les cintes d’equipatge per recollir les seves coses. 

Més tard, varen agafar l’autobús de la línia A1 de la EMT que els va deixar al costat de l’hotel que havien contractat. Allà, varen relaxar-se i varen menjar un autèntic bufet, més tard, varen anar a fer una volta pel Passeig Mallorca, pel parc de Sa Feixina, pel Passeig Marítim i pel barri de Santa Catalina, tot molt a prop de l’hotel. 

Al dia següent, na Marta es va aixecar més contenta que mai. Estava esperant a que els seus pares s’aixequessin per anar d’excursió al pla de l’illa. Al cap d’una estona, es varen aixecar, i més tard, varen partir amb cotxe cap al poble de Sineu, que justament era dimecres i hi havia mercat. A Sineu varen fer una volta pel mercat, varen comprar un pastís, un poc de roba, varen menjar un bon frit mallorquí a un bar situat a la plaça, i després, varen visitar la preciosa església gòtica del poble. En el moment que va finalitzar la visita a Sineu, na Marta i els seus pares varen agafar el cotxe i se’n varen anar a l’ermita del Puig de Randa, també conegut com Cura. El Puig de Randa, o Cura, està situat entre el poble d’Algaida, Llucmajor i Porreres, al pla de l’illa. 

Na Marta va quedar bocabadada al veure tot el paisatge. Des d’allà es veia l’illa de Cabrera i fins i tot la ciutat de Palma. S’aturaren a berenar. Des que havia sortit de l’hospital de Can Misses s’havia recuperat molt, menjava amb ganes, i fins i tot havia engreixat 5 quilos. 

En acabar de berenar, ella i els seus pares varen comprar uns souvenirs preciosos que trobaren a una tenda. Després varen agafar el cotxe per anar cap a l’hotel, ja era tard i començava a fosquejar. En arribar a l’hotel, varen tornar a sopar com uns reis, i se’n varen anar a dormir prest, ja que al dia següent havien d’aixecar-se ben prest. 

Al dia següent era dijous i na Marta es va aixecar encara més prest. Havia d’anar amb els seus pares al mercat d’Inca. El millor era que hi anirien en tren. El pares de na Marta es varen aixecar una mica més tard, varen berenar i varen agafar l’autobús de la línia A1 per anar a la plaça d’Espanya i agafar el tren a l’Estació Intermodal. Quan varen arribar, varen treure el bitllets i varen muntar al tren que estava estacionat a la via 9. Na Marta estava contentíssima pel fet d’estar muntada a un tren, ja que a l’illa d’Eivissa no n’hi hi cap.



El tren va partir d’hora, a les 8:50 hores. Na Marta en va gaudir molt. Observava el preciós paisatge que es deixava veure a través de les finestres. Al arribar a Inca, na Marta i els pares, es varen anar pel mercat a donar una volta, i després varen berenar. 

Na Marta, va veure un preciós ca que duia un pagès, i se’n va anar cap a ell per tocar-lo. Al mateix temps, passaven uns adolescents, que se’n varen riure de na Marta.



Na Marta, al veure que s’havien rigut d’ella, es va mirar a ella mateixa, i va començar a plorar. Es va tornar a posar pàl·lida, i tot d’una els seus pares se la van portar a l’hospital d’Inca. Que no hi era massa lluny. 

Una vegada varen arribar a l’hospital, varen traslladar a na Marta a boxes. Els metges, varen necessitar més d’una hora per estabilitzar-la. Quan va recuperar el seu color, li varen fer unes proves per veure si patia qualque cosa greu. Al llarg del dia, li varen observar sense descans, i ja una vegada va millorar un poc i els metges varen parlar amb els pares, la varen traslladar a una habitació. 

-Marta, com et trobes? -varen dir els seus pares molt preocupats.



-Molt malament… -va dir na Marta, sense ànims i quasi plorant.



-Bé, descansa, tranquil·la -va dir la mare molt trista, amb qualque llàgrima als ulls.



Na Marta no va dir res més, es va quedar a l’habitació mig adormida, mentre que els metges i les infermeres no aturaven d’observar-la. Els pares, nerviosos, però amb esperança, varen estar esperant a que els metges diguessin notícies. Fins les 10:00 h del vespre, els metges no varen informar als pares sobre l’estat de la nina. 

-La vostra filla, ha millorat un poquet, no massa, però un poc, sí... -va dir un metge als pares.



-D’acord, doctor. Però ara no sabem si quedar-nos aquí o anar-nos a dormir a Palma, perquè amb aquest aspecte… -va dir la mare. 

-Tranquils, podeu anar-vos a Palma, heu de descansar. -va dir el metge, amb tranquil·litat.



-D’acord, demà, a primera hora del matí, seré aquí. -va dir la mare.



-Sí, i jo aniré a una agència de viatges de Palma, per afegir unes dues setmanes més, per motiu d’aquesta incidència. -va dir el pare, molt cansat.



El pares de na Marta, varen agafar un taxi a l’hospital, per anar a l’hotel de Palma. Quan varen arribar, varen menjar un entrepà que havien comprat. Més tard, però tot d’una, es varen anar a dormir.



Al dia següent, a les 7:00 h del matí, els pares de na Marta varen berenar. La mare va agafar el tren amb destinació a Inca a les 7:50 h. Mentre que el pare, va anar devers les 9:00 h a una agència de viatges, al carrer de la Protectora, per fer uns tràmits, a causa de la incidència registrada ahir.



La mare, va arribar a l’hospital d’Inca a les 8:35 h, els metges varen parlar amb ella, i segons, varen explicar, na Marta, havia millorat una mica més, però de moment, no havia millorat el que havien predit els metges. 

-Bon dia, filla. Com et trobes avui? -va dir la mare, un poc seriosa.



-Encara em trob malament… -va dir na Marta, amb una mica més d’ànims.



-Bé, poc a poc, ja veuràs que d’aquí a un parell de dies, et trobaràs millor. -va dir la mare, ben convençuda.



La mare, va estar amb na Marta a l’habitació, fins que arribés el pare. El pare, va sortir a les 9:30 h de l’agència, i va agafar el cotxe que tenien llogat, per arribar més prest a Inca. Devers de les 10:10 h, el pare ja hi era amb la seva dona i amb la seva filla.



-Ja soc aquí! -va dir el pare.



-Molt bé, Joan, ja estava un poc preocupada al veure que no arribaves. Ha anat bé? -va dir la mare.



-Beníssim, de moment, estarem tres setmanes més, ja que tres setmanes han costat menys, que dos… cosa que estranya un poc, però bé, millor. -va dir el pare.



-Marta, com et trobes? -va dir el pare, a na Marta.



-Un poc millor, però encara estic molt malament… -va dir na Marta, sense aixecar el ulls.



-Bé, ja veuràs com tot tornarà a la normalitat. -va dir el pare, amb una certa serietat.



Els pares, varen estar tot el matí amb la seva filla. Al migdia, un terapeuta, anomenat Simó, va visitar a na Marta, i va parlar amb els seus pares. 

Segons varen informar els metges, i el terapeuta, na Marta havia d’estar una setmana hospitalitzada, i si continuava igual o empitjorava, més o manco dues setmanes, però encara era massa prest per comentar-ho. Més tard, els pares de na Marta, es varen anar a dinar, i després varen tornar a l’hospital. 

Al vespre, els pares, varen tornar amb el cotxe a Palma. Estaven molt cansats i necessitaven descansar. Na Marta, també descansava a Inca, mentre que poc a poc anava millorant. 

Al dia següent, feia un dia en que havia baixat molt la temperatura per ser un mes d’estiu. També havia plogut durant la nit i Mallorca estava en avís taronja per pluges i tempestes. Els pares de na Marta, mentre que es dirigien cap a Inca a primera hora del matí, varen haver de refugiar-se amb el cotxe a causa d’una forta calabruixada. La calabruixada, els va rompre els vidres de la part davantera i posterior. Quan la tempesta va afluixar, varen haver de tornar a Palma, per canviar el cotxe afectat, per un altre. Varen trigar unes tres hores, i fins devers les dues del migdia, no varen arribar a l’hospital.



Na Marta, havia millorat una miqueta més, però encara estava molt malalta. Els pares, varen demanar el seu trasllat a l’hospital de Son Llàtzer. A l’horabaixa, una ambulància va traslladar a na Marta cap a Son Llàtzer. Els pares de na Marta, estaven més contents perquè Son Llàtzer estava a Palma, més a prop de l’hotel, i no havien d’anar i tornar a Inca cada dia. 

- Mare, on estic? Què ha passat? -va dir na Marta, mig adormida.



- T’han traslladat a un hospital de Palma, res més. Ara estàs a una habitació, com la de l’altre hospital. -va dir la mare.



- Hi ha qualque coseta per menjar ara mateix, tenc un poc de fam… -va dir na Marta.



- No, ara no n’hi ha res. I tampoc et puc dur res perquè els metges ens han dit que només pots menjar a l’hora del dinar i a l’hora del sopar. També els berenars del matí i de l’horabaixa, però res més. -va dir el pare, amb ganes de donar-li a na Marta qualque coseta per menjar.



Més tard, a na Marta li varen donar el sopar, i els pares es varen anar cap a l’hotel. Havia estat un dia molt remogut i estaven molt cansats. A l’endemà, un nou terapeuta havia de visitar a na Marta per tornar a posar-li un nou tractament. 

A l’endemà, els pares varen anar a l’hospital, i na Marta havia tornat a millorar un poc més. Ja parlava amb un poc més de ganes i s’aixecava un poc del llit. Un terapeuta, la va observar, li va fer unes proves i un parell de coses més. Després, va començar el nou tractament. Durant la resta del dia, va veure la televisió per primera vegada en un parell de dies, i va voler sortir al passadís.



- Mare, queden molts de dies per sortir d’aquí? -va dir na Marta, amb els ulls ben oberts.



- Encara no sabem res, però com a mínim uns tres dies més, sí. Però no facis cas, del que t’he dit, perquè no ho sé. 

- D’acord, de totes maneres, prefereixo recuperar-me poc a poc, i a més, amb l’aire condicionat s’està molt bé aquí dedins. 

Varen passar dos dies més, i el mateix. Na Marta havia s’havia recuperat notablement, i els pares, anaven de l’hotel a l’hospital, i de l’hospital a l’hotel. 

- Quines vacances més horroroses que estem passant… -va dir el pare, un poc enfadat i trist.



- I tant, i tot per culpa d’aquella merda d’al·lots què s’en van riure d’ella. -va dir la mare, més enfadada.



- Bé, paciència… -va dir el pare.



Al cap dels tres dies, na Marta ja donava voltes pels passadissos de l’hospital, i també sortia un poc a fora, però no massa, perquè feia massa calor. Els pares, havien parlat amb els metges i amb el terapeuta, i na Marta, havia de prendre un tractament per a tota la seva vida. O al menys, fins que se li fos la manía que tenia amb ella mateixa. 

Tres dies més tard, na Marta estava totalment recuperada. Tenia molts d’ànims, i es va dur una sorpresa molt gran. La seva millor amiga, anomenada Miquela, va venir d’Eivissa per visitar-la i passar la resta de vacances a Mallorca, amb na Marta i els seus pares.



- Hola!! Com estàs? -va dir na Marta, donant-li una abraçada ben forta a la seva millor amiga.



- Estic molt bé, i tu? M’han dit que t’has tornat a posar malalta… -va dir na Miquela.



- Bé, ara estic bé, gràcies a la teva visita! -va dir na Marta, amb un somriure ben gros.



- Bé, quan surtis, anirem a fer una excursió per la Serra de Tramuntana, tots quatre. Tot i que siguem d’Eivissa, jo ja he vingut moltes de vegades, i conec bastant la Serra.



- D’acord, gràcies! -va dir na Marta.



Dos dies més tard, li varen donar l’alta a na Marta. Es varen anar a l’hotel per descansar en condicions, i varen fer una volta fins al port de Palma. Així, poc a poc, recuperaven la normalitat. 

Al dia següent, na Marta, els seus pares, i na Miquela, es varen anar d’excursió al Castell d’Alaró, a la Serra de Tramuntana. I varen ser sorpresos per una altra forta tempesta acompanyada de vent. Tots es varen refugiar, excepte el pare de na Marta, que es va perdre per allà i el varen perdre de vista en un moment. Varen passar les hores, i fins i tot, la mare de na Marta, va haver de trucar a l’112. 

- Mare, tinc por que el pare s’hagi fet mal per qualque lloc… -va dir na Marta, molt nerviosa.



- I jo també…

Quan començava a baixar el sol, l’112 va trobar al pare amb…
 

 Comenta
 
Capítol 2 CAPÍTOL 2
 

El pare, s’havia caigut per un barranc, l’112 va haver d’anar en helicòpter, per arribar fins ell. En aterrar, el metges, varen veure que el pare, tenia una ferida a una de les cames, un munt d’esgarrapades i un traumatisme cranioencefàlic. Tot d’una, el metges, varen pujar al ferit a l’helicòpter, per traslladar-lo a l’hospital de Son Llàtzer. 

Na Miquela, na Marta i la seva mare, seguien cercant per la zona, per veure si trobaven al pare, i només varen veure un helicòpter que sortia d’una zona pròxima d’on estaven, que es dirigia cap a Palma. 

- Mare, crec que el pare ha tingut un accident… No em pinta molt bé veure l’helicòpter de l’112 dirigir-se cap a Palma…

- Vaig a trucar, per veure si és veritat el que penses…-va dir la mare, tremolant de por i pànic.

Mentre que la mare trucava i parlava amb els tècnics de l’112, na Marta estava començant a plorar, mentre que na Miquela, resava perquè tot fos mentida, però no, tot va ser una realitat cruel.

-I bé, Pilar, què li han dit? -va dir na Miquela, mig marejada.

- Què el meu marit, és ingressat a urgències, perquè ha patit un traumatisme cranioencefàlic, perquè ha caigut cinc metres avall per un barranc.

- Què?! -na Marta plorava sense pauses, i na Miquela estava a punt.

- Bé, ens hem de tranquil·litzar, a part, ens hem d’anar d’aquí immediatament, ja és fosc i només falta que a alguna de vosaltres dos o a mi, ens passi alguna cosa. 

- Sí, anem cap al cotxe… -varen dir les dues al·lotes, un poc més tranquil·litzades. 

Totes tres, es varen dirigir cap al cotxe. En arribar, varen pujar i es varen anar cap a l’hotel, per dutxar-se, sopar, i posar-se roba neta.

En acabar, la mare es va anar cap a l’hotel.

- Mare, jo et vull acompanyar per veure al pare…

- Tu et quedes aquí, amb na Miquela. De totes maneres, no el podré veure, perquè a urgències, no deixen passar als familiars, només al metges.ç

- D’acord… però per favor, digues-me coses, o truca’m cada vegada que hi hagi qualque novetat.

- Fet, ara, anau-vos a veure un poc la televisió o a dormir, com volgueu, però estar preocupats i menjar-se el cap, encara que és impossible evitar-ho, no millorarà les coses.

La mare, es va anar, i les dues al·lotes, varen veure la televisió i es van adormir a l’estona. Passada la mitjanit, la mare va trucar, informant sobre l’estat del pare.

- Mare! Digues, com està el pare? L’has vist? 

- Sí, l’he aconseguit veure, però, només uns minuts…

- I què? Com l’has trobat? -va dir na Marta, sense poder llevar-se els nervis.

- L’he trobat molt malament, li he parlat i ni tan sols ha obert els ulls, però bé, els metges m’han informat que d’aquí a un parell de dies, estarà bé, però és un recuperació lenta.  

- Sí, paciència. Llavors, i ara, què faràs? 

- Ara, vaig a agafar el cotxe i vaig cap allà.

- Perfecte, jo me’n vaig a dormir, i na Miqueta ja s’ha adormit. Fins demà!

- Fins ara.

Dos dies més tard, els padrins materns de na Marta, havien aterrat a l’aeroport de Mallorca. Na Marta no sabia res, i s’allotjarien en el mateix hotel.

El padrins, varen anar a berenar a una cafeteria que està ben a prop de l’hotel. Na Miquela, na Marta i la seva mare, també varen anar, sense que les al·lotes sospitessin d’aquella sorpresa. 

-Padrí, padrina! -va dir na Marta, contentíssima al veure als seus padrins. 

- Com estàs, Marteta? Estic molt contenta de veure’t, després de setmanes! -va dir la padrina.

- Bé, més o manco, perquè des de que hem arribat a Mallorca, hem tengiut diversos incidents i esglais.

- Bé, no et preocupis, hem vengut per veure al teu pare, i per dur-te a tu i a la teva amiga, d’excursió. Així, no estàs tot el dia ficada a l’hospital, perquè ets massa petita per estar a l’hospital, com els adults. Has de disfrutar de les vacances.

- Tens raó, i ara que el pare s’ha recuperat un mica, estic més contenta i tranqui·la.

- I tant! Per cert, estic encantada d’haver conegut a la teva amiga, però crec que ja l’havia vist qualque vegada, quan sorties de l’escola a les dues del migdia. 

- Sí, jo també l’he vista un parell de vegades, senyora. Però igualment, encantada d’haver-la conegut a vostè al seu marit.

- A nosaltres, no ens diguis vostè, et pots dirigir amb el tu. El vostè, per a altres persones, però per noltros.

- D’acord, gràcies!

Després de que tots berenassin i parlessin, la mare, se’n va anar cap a l’hospital. Els padrins, varen deixar les maletes a l’hotel, i se’n varen dur a les al·lotes d’excursió al Puig de Sant Salvador, al poble de Felanitx. 

Quan varen arribar al Puig, varen veure el preciós monestir i varen dinar al restaurant que hi ha. Després, es varen anar cap a Ses Salines de Campos, on hi ha diverses muntanyes de sal.

- Com ho esteu passant, al·lotes? -va dir el padrí, amb la panxa plena.

- Beníssim! -va dir na Miquela.

Na Marta, també ho estava passant bé, però a estones, pensava en el seu pare. Estava desitjant parlar amb la seva mare per saber com es trobava el seu pare.

- Padrí, puc trucar a la mare per saber com es troba el pare?

- És clar, aquí tens el telèfon. 

Na Marta, va parlar amb la seva mare durant un parell de minuts. 

- I bé, què t’ha dit la teva mare? -varen dir els tres al·lora.

- El pare ha millorat, avui ja li han donat de menjar.

-Què bé! -va dir na Miquela.

- I una cosa, Marteta. Li has demanat a la teva mare si el teu pare pot rebre visites familiars?

- Sí, m’ha dit que sí.

- Idò, anirem a veure’l més tard. Ara, quan ens anem de Ses Salines, anirem a donar un passeig per la platja d'es Trenc. Què vos pareix?

- Molt bé -varen dir les al·lotes i el padrí.

Després, varen passejar tots quatre per la platja d’es Trenc. Devers les sis, varen partir cap a l’hospital. 

En arribar a l’hospital, varen berenar un mica i tots quatre, varen pujar l'habitació on es troba el pare.





- Pare! Com et trobes? -va dir na Marta. -Mira amb qui he vingut.

- Em trobo millor, no hauria d’haver anat a explorar un lloc que no conec. Qui ha vingut amb tu?  

- Els padrins i na Miquela! 

- Què bé! Quina sorpresa! Llavors, digues-los que passin, vull veure’ls!

- Ja podeu passar -va dir na Marta

Els padrins i na Miquela, varen entrar, i varen notar que el pare, encara tenia un cara plena de dolor. No volien imaginar el dolor que degué suportar quan va caure pel barranc. 

Al cap d’una estona, la mare va arribar. S’havia anat a l’hotel per descansar una mica. 

-Uep! Com esteu? Ho heu passat bé avui? On heu anat?

- Molt bé, hem anat al Puig de Sant Salvador, a Felanitx, a Ses Salines i a la platja d’es Trenc -va dir na Marta, un poc cansada.

- Beníssim! Idò, jo he estat amb el teu pare, i després de dinar, m’he anar a descansar una mica. Això és el que he fet avui, res més.

Després d’una estona, na Marta, na Miquela i els padrins, es varen anar cap a l’hotel, per descansar i repondre forces per demà, que havien d’anar d’excursió a Valldemossa i a Banyalbufar, en plena Serra de Tramuntana.

- Tu et quedes aquí, mare? 

- Sí, després he d’ajudar al teu pare, que s’ha de dutxar i ha de sopar. Devers les nou i mitja, hi seré. 

- Fas bé, sí. Fins després!

Al dia següent, les al·lotes i els padrins, i la mare, es varen aixecar ben prest. Varen baixar al buffet per berenar, i a l’estona, la mare va partir cap a l’hospital, i els altres cap al poble de Valldemossa. 

- Padrí, falta molt per arribar al poble?

- No, cinc minuts i ja estarem.

- D’acord, perquè tinc ganes d’anar al bany.

- Jo també -es va afegir na Miquela.

- Tranquil·les, anirem a berenar un bon cafè amb una tradicional coca de patata -va dir la padrina.

En arribar al poble, varen aparcar el cotxe i es varen dirigir a una cafeteria per berenar i descansar una estona. Després de berenar, es varen dirigir cap a l'ermita de Valldemossa, a uns pocs quilòmetres del poble. 

A l’arribar a l’ermita, es varen trobar amb un grup d’al·lots joves, que varen mirar amb mala cara a na Miquela.

- Marta, un d'aquells joves d’allà, m’ha fet una mirada molt dolenta, fins i tot, crec que s'ha rigut de mi -va dir na Miquela, un poc confusa.

- Deixa’ls estar, si pases d’ells, no es tornaran a ficar amb tu. És el millor.

De sobte, na Marta i els altres, varen entrar dins la petita església que hi ha. Varen parlar fins i tot amb el capellà, que estava fent unes petites tasques.

- Bon dia, vostè ha de ser el capellà d’aquí, no? -va dir la padrina.

- Hola! Sí, sóc el capellà. Un plaer, heu vingut a fer una visita?

- Sí, varem veure per internet aquesta ermita, i hem decidit venir, fent una excursió, ja que és un lloc molt bonic.

- Idò, podeu mirar el que vulgueu, si em voleu fer preguntes de qualque cosa, cap problema.

- D’acord, gràcies -va dir na Miquela.

Al cap d’uns segons, varen venir uns residents del poble, per avisar al capellà que s’aproximava pel ponent de Mallorca una forta tempesta que s’havia format entre el canal de les Pitiüses i Mallorca, ja que allà no hi ha televisió. 

- Bon dia, Tomeu! Com va? Hem vingut per avisar-te que s’està acostant una fortíssima tempesta. En aquests moment ja està provocant problemes a Andratx. Hauríem de tornar cap al poble, no creus? 

- Heu fet bé d’avisar-me, idò, vaig tancar les finestres i les portes i ens anem ja.

- Dóna't una mica de pressa. Et durem nosaltres a ca teva.

Na Marta, na Miquela, i els padrins, varen sortir cap a fora, i varen veure que el cel estava de cada vegada més fosc. Fins i tot s’havia format un cap de fibló damunt la mar.

- Senyors, ens anam ja, si voleu venir amb nosaltres al restaurant de la plaça, vos convidaré, ja que sempre ho he fet quan qualcú no ha pogut gaudir de la nostra ermita per fenòmens atmosfèrics, com avui. 

- D’acord, anem ja. Vos seguirem amb el cotxe fins a la plaça -varen dir els padrins. Però no fa falta que ens convidi, ja pagarem nosaltres. 

Tots, varen muntar als cotxes, i varen deixar l’ermita enrere. Quan començaven a entrar dins el poble, començaven a caure els primers goterons i llamps. Una vegada havien aparcat el cotxe, i ja s’ha havien assegut al restaurant, els niguls ja havien començat i seguien descarregant moltíssima d’aigua, acompanyada de calabruix, trons, llamps i vent huracanat. 

- Quina tempesta, mare de Déu. Espér que comenci a remetre ben aviat -va dir la padrina.

- Doncs, d’aquestes tempestes a l’estiu, hem patit moltíssimes, i de cada vegada són més fortes i perilloses -va dir el capellà.

- A Eivissa, no en tenim de tantes, com aquestes -va dir el padrí

Tots, varen començar a dinar, i seguien parlant. De sobte, na Marta, va pensar en els seus pares. Li va demanar el telèfon a la seva padrina.

- Padrina, puc trucar a la mare i al pare? Estic molt preocupada, no sé com es trobaran. 

- D’acord, fas molt bé en trucar-los, a veure què diuen.

Na Marta, els va trucar, i va estar uns deu minuts parlant amb ells.

- I bé, què t’han dit? Estan bé? -va demanar el padrí, una mica preocupat.

- M’ha dit la mare que sí, que gràcies a Déu, sí. I que el pare segueix millorant.

- T’han dit si per Palma plou? -va dir na Miquela.

- M’ha dit la mare, que per Palma, no atura de ploure, fa més d’una hora que plou amb molta d’intensitat. L’aparcament de l’hospital, està completament anegat.

Al cap de mitja hora, tots varen acabar de dinar. La tempesta, havia afluixat una mica. Na Marta, i la resta, es varen acomiadar del capellà i dels dos companys.

- Ha estat un plaer, llàstima que la vostra excursió s’hagi espenyat, a causa de la tempesta. Paciència -va dir el capellà. 

- Un plaer també, per part nostra. Bé, patim cap a Palma, aprofitant que la tempesta ha afluixat -va dir el padrí.

- Adéu, fins una altra. Sort! -va dir el capellà.

Els padrins i les al·lotes, varen partir cap a Palma. Varen decidir anar directament cap a l’hospital. Pel camí, havia aturat de ploure, la tempesta se’n anava cap al nord. Al arribar a Palma, tots els carrers, estaven inundats, l’autopista col·lapsada i arbres caiguts, a causa del vent. 

- Padrí!, tinc por que l’aigua entri dins del cotxe, les rodes estan submergides -va dir na Marta, desitjant que tot anés bé.

- Tranquil·la, si anam poc a poc, no hi entrarà aigua.

La padrina, va encendre la ràdio, i per casualitat, estaven parlant de la tempesta que havia afectat, i seguia afectant Mallorca. A Palma, en tan sols mitja hora, havien caigut més de vuitanta litres per metre quadrat, mentre que a Andratx, lloc per on va entrar la tempesta, més de cent quaranta-cinc litres en tan sols una hora.

Poc després, varen arribar a l’hospital, i tot d’una, varen pujar cap a l’habitació del pare. 

- Hola pare!, com et trobes? -va dir na Marta.

- Hola bombó, estic molt millor, avui de matí, he començat a caminar, i la veritat és que no m’ha costat gens. Però, quina ratxa hem duit des de que varem arribar a Mallorca.

- Sí, i tant. Per sort, jo em trob molt bé, gràcies a la visita de na Miquela i els padrins.

- La teva mare, m’ha dit que ara ve, ha anat a dinar.

La mare va arribar tot d’una, i tots varen pasar l’horabaixa plegats. Quan començava a baixar una mica el sol, sort que la tempesta s’havia anat i el cel s’havia destapat, els padrins, la mare, i les al·lotes, es varen anar cap a l’hotel. 

- Padrina, demà anirem a qualque lloc, d’excursió? -va dir na Marta.

- No, demà ens quedam a l’hotel. Han donat avís groc per altes temperatures, i no és gens recomanable sortir al carrer amb quaranta graus. Podem anar a veure al pare, però quan comenci a baixar el sol.

- D’acord, però, demà na Miquela i jo, ens avorrirem…

- Podeu anar a la piscina.

- Sí!, bé, ja veurem.

A l’endemà, la mare va ser l’única que va sortir de l’hotel per anar a l’hospital. Na Marta i na Miquela, es varen aixecar ben tard, i varen passar el matí i el migdia en remull, dins la piscina. Després, es varen canviar i es varen anar a dinar al bufet amb els padrins.

Després de dinar, la mare va trucar a la padrina, varen parlar una bona estona.

- Padrina, què t’ha dit la mare? -va dir na Marta.

- El teu terapeuta, l’ha cridat per telèfon, per dir-li que la setmana que ve, tens hora per anar-hi.

- Quin dia?

- Divendres.

- Però, com punyetes hi anirem? -va dir na Marta, un poc confosa.

- Haurem d’anar-nos cap a Eivissa, em sap molt de greu…

- No vull anar-me cap a Eivissa, fins que el pare estigui del tot recuperat. A més, vull quedar-me unes setmanes més aquí, a Mallorca.

- No, tens hora divendres que ve, i no pots deixar-ho per a un altre dia.

- I el pare?! Encara està malalt, no podem deixar-lo aquí! -va dir na Marta, un poc enfadada i resignada.

- Ens anam cap a Eivissa el dijous migdia, i res més -va dir la padrina, més enfada, per la caparrudesa de la seva neta. -A més, supòs que el teu pare, haurà sortit dimecres, perquè avui, li han fet unes proves, i només se li han de curar unes seqüeles, de la resta està completament recuperat.

Na Marta, es va posar vermella, estava més enfadada, no volia tornar a Eivissa, es volia quedar a Mallorca unes setmanes més, però, no podia manar en els seus padrins i els seus pares. No li quedava una altra opció que aguantar-se.

Quan començava a baixar el sol, varen anar a visitar al pare i a la mare a l’hospital. Na Marta, seguia molesta i no gaire contenta.

- Què et passa, Marta?

Na Marta, no va contestar la pregunta de la seva mare, però el padrí, va contestar per ella.

- Està enfadada, pel tema del terapeuta…

- Marta, has d’anar la setmana que ve, sinó, no tindràs hora fins a l’octubre -va dir la seva mare.

- No vull anar a Eivissa, fins que el pare estigui totalment recuperat! Què part no entens, hòstia! -va dir na Marta, amb ràbia.

- A mi no em parlis així, eh! Ni a mi, ni a ningú, t’ha quedat clar? Que sigui la primera, i darrera vegada que t’ho dic -va dir la mare, sense bromes. - Dijous, al migdia, partirem cap a Eivissa, i no vull més retrets.
 

 Comenta
 
Capítol 3 CAPÍTOL 3
Na Marta, i la seva mare, després de mitja hora, encara seguien discutint. El pare, li va dir:

- Marta, estic bé, avui m’han fet unes proves i m’han dit que en cinc dies, sortiré d’aquí -va dir el pare, amb més ànims.

- Però no vull anar a Eivissa, vull quedar-me a Mallorca unes setmanes més! -va dir, amb un to de veu amenaçador.

- T’he dit que partim cap a Eivissa el dijous! No consentiré que faltis al metge, el primer, és el primer. Ja han estat suficients els incidents i la mala sort des que vam arribar a Mallorca -va dir la mare.

Na Marta i la seva mare, varen seguir discutint durant una bona estona. Fins que el pare es va cansar i va cridar:

- Ja m’he cansat! Voleu aturar totes dues, per favor! Marta, ara sóc jo qui diu també que dijous tornam a Eivissa, i com segueixis insistint, no farem cap viatge més. L’hem fet per a que tu disfrutis un poc més les vacances, però quan tot arriba al seu fi, arriba al seu fi. Ho has entès? I ara, demana disculpes a la teva mare, als padrins i a la teva amiga per haver muntat aquest rebombori.

Al cap de quatre dies, na Marta, els padrins, la seva amiga i la mare, varen començar a fer les maletes per marxar dos dies després. 

- Mare, veig que el pare no surt de l’hospital. Els metges t’han enganyat… -va dir na Marta.

- Per favor, no em facis enfadar com l’altre dia. Ahir em varen dir el metges, que en qualsevol moment, li donen l’alta al teu pare.

Efectivament, el pare va sortir de l’hospital aquell horabaixa. La mare, va anar a cercar-lo i varen tornar tot d’una a l’hotel, per seguir preparant tot.

Dos dies després, a les dotze del migdia, tots eren a l’aeroport de Son Sant Joan, a Palma. Havien d’agafar l’avió de les tres, i quan eren la una, na Marta va desaparèixer. 

- Pilar, i na Marta? Ha desaparegut, no hi és aquí -va dir el seu marit.

- Ostres! És veritat, no està, segur què s’haurà amagat a qualque lloc per fer-nos perdre l’avió i no anar cap a Eivissa.

- Tranquil·la, no hi haurà anat massa lluny, els guàrdies de seguretat que hi ha a l’entrada de la terminal, no l’hauran deixat passar tota sola. 

El pare, va demanar al guàrdia que hi havia a l’entrada de la terminal, per saber si havia vist a la seva filla. 

- Hola, bon dia. Heu vist passar a una nina, per aquí? -va dir el pare.

- Bones, bon dia. Em sap greu dir-li que no…

Però just en aquell moment, el guàrdia va rebre una telefonada.

- Digues, Guillem. Has passat qualque cosa? -va dir el guàrdia.

- Sí! -va dir el company. -He trobat a una nina que es dirigia cap a la parada del bus.

- D’acord! Molt bé, estic amb el pare. Ara mateix es dirigeix cap allà -va dir el guàrdia, molt content.

Senyor, m’acaba de telefonar el meu company, M’ha dit que està amb la vostra filla. Vos esperen a l’entrada de l’aeroport, a la zona de taxis.

- Moltíssimes gràcies, senyor! -va dir el pare de na Marta.

- No me les ha de donar, és el nostre treball -va dir el guàrdia amb serenitat.

El pare, se’n va anar ràpidament cap on es trobava la seva filla amb l’altre guàrdia. Va accelerar el pas. En dos minuts, ja hi havia arribat. 

- Marta, estàs bé? Per què has fugit? -va demanar-li el pare, amb els nervis de punta. - Per una altra banda, gràcies a vostè, senyor, per agafar a la meva filla.

- De res, senyor. Per això estem, que passi un bon dia -va dir el guàrdia.

- No vull anar cap a Eivissa, quina part no entens? -va dir na Marta, una altra vegada, ben indignada.

El pare, es va tornar a enfadar. Aquesta vegada, no es va poder aguantar ni callar.

- Marta! Ja és suficient! Tornam a Eivissa i punt! Et queda clar? Si no t’ha quedat clar, doncs que et quedi clar! -li va dir el pare, mentre anaven de camí cap a la terminal. 

Els padrins, la mare i na Miquela, començaven a preocupar-se, perquè el pare i na Marta, duien prop d’una bona estona sense aparèixer. Però justament, varen aparèixer. La mare, es va posar de peu i va córrer fins a la seva filla.

- Marta, estàs bé? -va dir la mare.

- No, no estic bé -va dir ella.

- I això? Què et passa ara? -va dir la seva mare, amb molta preocupació.

- Em passa això de sempre! No vull tornar a Eivissa! Com ho he de dir? -va dir, quasi a punt de plorar.

- Mira, t’ho he dit mil vegades, el teu pare, els padrins, fins i tot la teva amiga. Pareix que no et queda clar. Per què et vols quedar a Mallorca, i no tornar cap a casa nostra? -va dir la mare.

- Perquè aquest viatge ha sortit molt malament, hem tingut massa problemes… -va dir na Marta. 

- Bé, ja tornarem, però per favor, has d’entendre que també ens hem d’anar cap a casa nostra, allà hi tenim la resta de la família -va dir la mare.

- Marta, mira aquell avió com està aterrant! Quina velocitat! -li va dir el seu padrí, per animar-la un poquet.

Na Marta, poc a poc, es va anar animant i tranquil·litzant. Però encara, estava indignada. Al cap de l’estona, l’avió va arribar, i al cap de l’estona, tots varen pujar i es varen acomodar. 

Al cap de quinze minuts, l’avió es va enlairar i varen deixar enrere l’illa de Mallorca. En gairebé vint minuts, van aterrar a l’aeroport d’Eivissa.

Al sortir de l’aeroport, varen agafar l’autobús per arribar a Sant Jordi de ses Salines, no massa enfora, pràcticament devora l’aeroport. 

Varen acompanyar a na Miquela a casa seva. Al arribar, els pares de na Marta varen parlar una estona amb els pares de na Miquela. 

- Miquela, et volia demanar una cosa, vols venir amb nosaltres el dissabte, per passar el dia a la platja d’en Bossa? -va dir-li el pare de na Marta. -Volíem anar demà, però na Marta, ha d’anar al terapeuta, llavors, haurà de ser el dissabte. Què et pareix?  

- D’acord, em pareix molt bé. Però sempre amb el consentiment dels meus pares -va dir na Miquela.

- Filleta meva, doncs clar que pots anar amb ells. Per a què serveixen les vacances? Tanmateix, dissabte, el teu pare i jo, hem de pintar les habitacions i el menjador. Ja fa falta -va dir-li la seva mare.

- Gràcies mare!

- Idò, a quina hora quedam i on? -va demanar na Miquela.

- A les nou i mitja del matí, nosaltres passarem a cercar-te, tranquil·la -va dir la mare de na Marta.

- D’acord, fet! Idò, fins dissabte, i sort demà al terapeuta, Marta! -va dir na Miquela.

- Gràcies! Ens veiem dissabte, adéu! -va dir na Marta.

Na Marta, es va anar cap a casa amb el seus pares. Abans, es varen acomiadar dels padrins.

- Bé, després a l’hora de sopar vos trucaré per telèfon per saber com estau, entesos? -va dir la mare.

- D’acord, fa falta que demà us acompanyem? -va demanar la padrina.

- No, tranquils, descansau. Tot d’una que acabem, vos direm coses -va dir el pare.

- Beníssim, au, fins després! -varen dir els padrins.

Na Marta i els seus pares varen arribar tot d’una a casa. Al arribar, na Marta es va donar una dutxa ben fresca i relaxant. Els pares, varen preparar qualque cosa per berenar. 

- Què, ja t’has refrescat? -va dir-li el seu pare.

- Sí, la veritat és que ara estic molt millor que abans. Per sort, ja se m’ha passat l’empipament -va dir na Marta, relaxada.

- Bé, idò nem a berenar aquest fantàstic gelat d'ametlla i xocolata, què et pareix? -va dir la seva mare, amb ganes de menjar-se tot el gelat.

- Molt bé, també tenia ganes de prendre un bon gelat per berenar! -va dir.

Tots tres es varen seure a la taula de la cuina per prendre el gelat, i en un vist i no vist, s’ho varen menjar tot.

Després de sopar, na Marta es va anar molt prest a dormir, perquè a l’endemà, havia d'aixecar-se ben prest.

Na Marta, durant aquella nit, en què les temperatures mínimes no varen baixar dels vint-i-tres graus, va dormir com un tronc. Es va despertar a les set de matí, va berenar i es va començar a preparar. Els pares, es varen aixecar una miqueta més tard. 

- Bon dia! Com et trobes avui? -va demanar-li el seu pare.

- Bé, millor que ahir -va respondre ella.

- Així m’agrada! -va respondre el pare.

Després de que els pares berenessin, varen agafar el cotxe, i se’n varen anar cap a l’hospital de Can Misses. A l’arribar, varen esperar uns deu minuts, perquè el metge anava amb una mica de retràs. A fi na Marta, va entrar.

- Bon dia, Marta! Quant de temps fa que no ens veiem! -va dir-li el terapeuta.

- Sí, ja han passat moltíssims de dies -va respondre na Marta.

- Bé, quan vulguis, comencem. Com t’has trobat durant aquestes setmanes, has menjat bé, t’ho has passat bé, en fi, explica-m’ho -va dir el terapeuta.

- La veritat, és que durant aquestes setmanes, ens hem anat a Mallorca. He menjat bé, m’ho he passat regular, perquè hem tingut un bon grapat d’incidents, jo inclosa, perquè em varen tenir que ingressar a l’hospital d’Inca, uns dies després, i bé… -va dir-li na Marta, un poc desanimada una altra vegada.

- I això, què et passar, perquè et varen ingressar a l’hospital? -va demanar-li el terapeuta, molt preocupat.

- Varem anar un dijous al mercat d’Inca, amb el tren. Tot anava molt bé, al arribar a Inca, ens varem anar a berenar. Just en acabar de berenar, vaig veure un preciós ca d’un pagès, llavors, me’n vaig dirigir cap a ell per tocar-lo i just en aquell moment varen passar uns adolescents. Es varen riure de mi, i va ser quan vaig posar-me malalta -va dir-li al terapeuta, més seriosa.

- D’acord, però, tu em podries dir el per què et vares posar malaltia? Si ho saps, m’ho dius, si no vols, tampoc passa res, al contrari -va dir-li el terapeuta, molt tranquil.

- Sí, ho sé. Em vaig posar malalta, perquè aquells joves pocavergonyes, es varen riure del meu físic… -va dir na Marta, mig plorant.

- Marta, escolta… si aquells joves es varen riure de tu, llavors són uns maleducats. Tu, ets una persona, una nina, un ésser humà normal i corrent com tothom. En aquesta vida, s’ha de saber qui viu, i qui no. Per totes bandes, hi ha gent que li agrada fotre als altres. A mi, m’ha passat moltes de vegades, o gent que et mira amb cara rara, però, ni cas. Hi ha molta gent amargada i avorrida, i per això, no t’has d’escalfar el cap, entesos…? -va dir-li.

- Sí, poc a poc. Per una altra banda, seguesc menjant de cada dia un poc més! -va dir-li al terapeuta.

- Bona senyal, estic content! Bé, ara vaig a parlar amb els teus pares, et pareix bé? -va demanar-li a ella.

- Em pareix beníssim -va respondre.

Els pares, tot d’una, varen entrar a la consulta. Na Marta, es va quedar esperant uns minuts a una petita sala d’espera. 

- Bé, he estat parlant amb la vostra filla, i la veritat, és que la veig molt millor. Però encara s’ha de recuperar un poc més. Poc a poc, això d’un dia per a un altre, no es soluciona. 

- Ens alegra molt, senyor Robert. Nosaltres, també la veim més recuperada, però té els seus moments. Poc a poc, sí -va respondre el pare.

- Bé, jo havia pensat, que li vindria bé fer un viatge, d’unes setmanes, més o manco una o dues. Veig que li ha vingut bé fer el viatge a Mallorca.

- Ahir, varem tornar, i no es volia anar d’allà -va respondre la mare.

- Idò, un altre li vendria bé. O estar molt distreta, el que penseu vosaltres -va dir el terapeuta.

- Tenim pensat anar a Mallorca una altra vegada, per a refer aquest viatge passat, del qual va ser un desastre -va dir el pare. - La nostra filla es durà una bona sorpresa.

Els pares, varen acabar de parlar amb el metge i varen sortir de la consulta. Na Marta, els estava esperant.

- Ha anat bé amb el metge? -va demanar als seus pares.

- Beníssim! Ara, nem a prendre un granissat a la gelateria, et pareix bé? -va dir-li el seu pare.

- Sí! 

Tots tres se’n varen anar a la gelateria, i després, varen anar a veure als padrins i a dinar amb ells. Els pares, havien parlat amb el padrins, també per parlar sobre el segon viatge a Mallorca. 

A les dues del migdia, tots estaven asseguts i reunits a la taula. El pare, va començar a contar-li a la seva filla el que havien pensat i planejat. 

- Marta, a veure. La teva mare, els teus padrins i jo, hem planejat tornar a fer un viatge a Mallorca. La teva amiga Miquela, es pot venir amb nosaltres, si vol.

- Què?! De veres? Oh, moltíssimes gràcies a tots vosaltres! -na Marta, es va aixecar ràpidament per donar-li als seus padrins i als seus pares, un bon grapat de besades.

Na Marta, va menjar moltíssim i amb molt de ganes aquell migdia. També es va anar a dormir ben prest, per aixecar-se a les set del matí.

L’endemà, va ser així. Els pares es varen aixecar a les sis i mitja, i na Marta a les set, ben contenta i emocionada. També estava desitjant contar-li a la seva amiga la notícia d’ahir migdia.

A les nou i mitja, estaven a la porta de la casa de na Miquela. 

- Bon dia, a tots! -varen dir els pares de na Miquela. 

- Bon dia també, com esteu? -va dir el pare de na Marta.

- Molt bé, ara mateix, hem començat a pintar el menjador, tenim per a tot el dia. 

- D'acord. Us volíem comentar una cosa abans de partir. Hem planejat tornar a fer un viatge a Mallorca. Us voleu venir tots, la vostra filla…? -va dir-li la mare de na Marta.

- Idò, em sap greu dir-ho, però és una fantàstica idea. Nosaltres ens pagam el viatge, com és lògic -va respondre el pare de na Miquela.

- Molt bé, idò, demà teniu que fer qualque cosa, estau ocupats? -va demanar la mare de na Marta.

- No, avui segurament, ja haurem acabat de pintar i d’haver col·locat tot -varen respondre els pares de na Miquela.

- D’acord, vos va bé demà quedar aquí per planificar-ho tot? Ho dic perquè així, si tots ho parlam, serà millor -va dir la mare de na Marta.

- Beníssim, bona idea! -varen respondre.

Na Miquela, na Marta i els seus pares, es varen anar cap a la platja. Al arribar, totes dues es varen anar cap a l’aigua, perquè començava a fer massa calor. Varen berenar un entrepà i fruita. A l’hora de dinar, tots es varen apropar a un restaurant molt pròxim a la platja. Després de dinar, varen tornar una altra vegada a la platja. 

L’endemà, els pares de na Miquela, els pares i els padrins de na Marta, varen estar parlant i planificant el viatge durant tres hores.

Al acabar, varen decidir fer el viatge, el mateix dimecres de la setmana següent, és a dir, en tres dies. 

L’endemà, dilluns, tots van anar a l’agència de viatges per pagar i agafar el bitllets. 

Dos dies després, dimecres, a les onze del matí, varen sortir d’Eivissa amb l’avió cap a Mallorca. En vint-i-cinc minuts, varen arribar a l’aeroport de Son Sant Joan. Aquesta vegada, havien triat un hotel situat a al zona de Santanyí, per canviar un poc més d’aire i no recordar el viatge passat. 

Els primers dies, tots varen anar i recórrer tots el pobles del pla de l’illa, Sineu, Llubí, Muro, Sa Pobla, Vilafranca de Bonany, Montuiri, Llucmajor, Sencelles, Biniali, Costitx, Petra, Manacor i moltíssims més de pobles. Després, es van recórrer tota la Serra de Tramuntana, des de l’illa de la Dragonera fins al Cap de Formentor.

Na Marta, aquesta vegada s’ho estava passant molt bé, igual que els seus pares, els padrins i la seva amiga. Els pares de na Miquela, també.

Varen estar durant tres setmanes. El dia que va arribar l’hora de tornar cap a Eivissa definitivament, tots es varen posar tristos, però a la vegada estaven contents, sobretot na Marta, la seva amiga i la resta de la seva família, perquè aquesta vegada, el viatge va anar beníssim, amb molta diferència, respecte a l’anterior.

Na Marta, al següent dia, després d’arribar a Eivissa, va tornar al metge. El metge la va veure, segons les proves, estava totalment recuperada. A part, havia canviat la seva actitud i des del primer moment, va tenir present el que li va dir el seu terapeuta “ets una persona, una nina, un ésser humà normal i corrent com tothom. En aquesta vida, s’ha de saber qui viu, i qui no. Per totes bandes, hi ha gent que li agrada fotre als altres. A mi, m’ha passat moltes de vegades, o gent que et mira amb cara rara, però, ni cas. Hi ha molta gent amargada i avorrida, i per això, no t’has d’escalfar el cap”. 

També, amb aquesta notícia, tots varen fer una gran festa a casa seva. Varen venir tots els familiars de na Marta i de na Miquela. També els veïnats. 

Tothom felicitava a na Marta, per haver superat els defectes que havia tingut amb ella mateixa. Na Miquela es va quedar a dormir aquella mateixa nit a casa de la seva amiga.

A l’hora de sopar, els pares li varen demanar:

- Filleta meva, ha estat una molt bona idea tornar a Mallorca unes tres setmanes més, t’has recuperat completament i definitivament! Fins i tot, t’ha canviat la cara!

- I tant! -va respondre ella.

- Marta, estic molt orgullosa de tu, igual que els teus pares! -va dir-li la seva amiga.

- Moltíssimes gràcies a tots, no hagués superat tot, si no hagués estat per tota la vostra ajuda i suport! Aquest viatge, ha estat molt bé. Ha estat per “començar a conèixer l’illa de Mallorca”, i així ha estat! 

- Sí, i tant! -varen dir tots amb alegria.

- Sabeu que? -va dir na Marta. - L’any següent, vull anar a Menorca, també per conèixer aquesta illa!

- Molt bé, Marta! L’any que ve, hi anirem, no passis pena. Na Miquela i la seva família, poden venir també! -va dir la seva mare.

I des d’aquell viatge, na Marta, es va recuperar per sempre. Va canviar moltíssim i ja desitjava anar de viatge a Menorca i si colava, a Mallorca una altra vegada amb els que estima de veritat, perquè segons ella, visitar Mallorca mereix moltíssim la pena.
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]