Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Oreogoldenn
Salt
 
Inici: El Navegant

Capítol 1 La era d'una nova amistat
 Nuvolet, m’anomenaran un dia, més de vint anys després que hagi començat aquesta història. Serà lluny d’allà on comença, serà entre gent ferrenya, potser bàrbara, gent fosca i primmirada. Més tard, quan hauré deixat aquesta gent, ningú, mai més, no em dirà així, però sovint pensaré que Nuvolet representa allò que sóc molt més que el meu nom legal. Per això aquest sobrenom m’acompanyarà al llarg d’aquest relat, que comença en una vila plantada prop de la Mediterrània i dels Pirineus, una vila ataronjada i blanca; ataronjada per les muralles que l’estrenyen, blanca per l’aire esqueixat que tot sovint hi deixa caure la tramuntana. Li diuen Perpinyà. Només, però, hi passaré els meus primers anys, la deixaré poc després d’haver perdut, per fi, la meva virginitat, i per això tan sols apareixerà en el primer dels tres quaderns que intentaré emplenar amb les meves penoses aventures.
 

Maadjou de pell més fosqueta i  Iker, un nen molt simpàtic i amigable.  Tots dos es coneixen des dels sis anys, quan  van començar a jugar l’equip de futbol delpoble. Allà, es van fer amics de veritat.Al cap de dos anys, tots dos van canviar d’equip de futbol i la seva ’amistat es va anar fent més feble Ara, però, que tenen dotze anys s’han retrobat per casualitat a l’institut on cursen l’ESO i allà em van conèixer a mi. DE seguida ens vam entendre i vam decidir que havíem de buscar un nom que identifiqués la nostra colla d’amics. A un dels meus colegues se li va ocórrer que com que en el grup  dos tenim la pell clara i en Maadjou la té més fosqueta, ens podríem dir “els Oreogolden”, el que representeria l’element oposat d’una oreo normal. 

A tots tres ens va semblar bé i ens va fer molta gràcia.Des d’aleshores, a l’institut com coneguts com els OREOGOLDEN.   Ara, però, això segurament canviarà. I és que me’n vaig a viure a Montpellier. No sé com dir-los-ho. Aprofito aquella hora morta entre classe i classe, agafo aire i amb la veu tremolosa els dic: Maadjou, Iker, podem parlar un moment? M’en vaig a viure fora de Perpinyà. 

  • Com que et te’n vas a viure a fora de Perpinyà? On? Quan?- em respon l’Iker molt alterat.


En Maadjou intentar relaxar a l’Iker. Al cap d’una estona,  aconsegueix tranquil·litzar-lo i ens asseiem tots tres per parlar tranquil·lament.

  • El meu pare marxa a viure a Montpellier perquè  , ha aconseguit treball allá i que no podem deixar passar aquesta oportunitat., Per a nosaltres,ocasions com aquesta són úniques en la vida.- els explico de la millor manera possible.  


Els dos amics entenien la situació però això no és suficient per tranquil·litzar la seva ira. Acabem la conversa, i me’n vaig 

- corrent a casa per demanar-li al meu pare de marxar un cop  acabés segon d’ ESO, ja que només ens queden quatre mesos per tancar aquest curs. 

Després de parlar-ne, al meu pare també li sembla bé marxar a l’estiu però tinc  clar que a finals de juny marxarem amb la meva família per a començar una nova vida a Montpellier.. 

  • Nois, hem de fer una llista de moments que hem de viure abans que marxi. Podem fer coses més senzilles o coses més complexes. Podríem començar, per exemple, fent un cim. 



  • Quin? - pregunta l’Iker. 

    .El Montblanc.-respon en Maadjou. 


És diumenge i el cel està ennuvolat. Fa fred i hi ha previsions de fort vent. La muntanya que està nevada, té molta pendent i és dificultosa per a gent amb poca experiència en aquest àmbit com nosaltres. Tanmateix, això no va ser un obstacle per intentar coronar el cim. Caminem i quan estem a punt d’arribar al cim, en Maadjou rellisca i cau uns 100 metres a baix.Truco al telèfon d’emergències i l’’helicòpter  ve el més ràpid possible.un cop a l’hospital, entren el nostre amical quiròfan. Mentrestant, la policía del poble ens interrega per intentar esbrinar què ha passat.Nosaltres dos estem molt espantats i preocupats. La policia, però, enls tranquil·litza. Només volen saber què ha passat. Quan acabem de parlar amb els agents policials, demanem poder anar a veure el nostre amic. . Crec que tots dos ens sentim malament pel que ha passat..  Per sort, en Maadjou no ha mort però, desgraciadament, ens comuniquen que s’ha quedat - paralític. I si hi queda per sempre més?
 

 Comenta
 
Capítol 2 La decisió mes difícil
Com ens acaben de dir els metges, això és un cop de molt mala sort. El nostre amic es queda paralític si no hi fem res. Així que vam decidir apuntar-li a les rehabilitacions de l'hospital, perquè així pensem que anirà més de pressa la seva recuperació. Ell mateix ja nota que es va recuperant però està veient que amb això no en tindrà prou, així que jo i l'Iker hem parlat amb els nostres pares per aconseguir-li un entrenador de re-habilitació professional perquè el seu problema es curi més de pressa. Dues setmanes més tard ha arribat l'entrenador i ha anat per feina amb el nostre amic.

En la meva opinió els resultats estan incrementant de forma molt positiva i si segueix així d'aquí un obrir i tancar d'ulls el nostre amic ja tornarà a caminar. Però ara ens ha sorgit un altre imprevist sense donar-nos compte, jo, en Nuvolet, m'he d'anar a França a viure. D'aquí a una setmana me'n vaig, però no em sento amb cor de deixar a en Maadjou en aquesta situació, així que em comprometo que cada dia ens trucarem perquè jo pugui anar veient el procés.

Ha arribat el dia i ja m'he d'anar però abans de tot m'he d'acomiadar de tots els meus amics, veïns i sobretot d'en Maadjou. No hi ha ningun dia en què no pensi que si no haguésssim creat aquella llista en Maadjou no estaria paralític, però no hi ha tornada enrere així que ara l'hem de raspallar passi el que passi. Ara s ja m'he d'anar. El viatge se m'està fent molt llarg, vull arribar el més aviat possible per poder trucar als meus amics i dir-ls-hi que he arribat.

Després de 10 llargues hores hem pogut arribar, i ja ens hem posat amb els mobles i posar-ho tot al seu lloc. Els meus pares m'han dit que fins al curs següent no aniré a l'escola però ells han de treballar així que la major part del temps la passaré sol a casa, però estaré cada 2 x 3 trucant a l'Iker i en Maadjou.

Van passant els dies i les setmanes i sembla que la recuperació del meu amic s'està posant molt bé, el metge diu que com a molt en tres mesos ja estarà curat i podrà ser un nen normal per altre cop. Però arriba un dia en què les coses canvien, en Maadjou ja no vol anar més a les rehabilitacions. Tot el món es pensa perquè no vol anar-hi més si ja està tan a prop d'aconseguir-ho, però ell es comença a fer preguntes:

M'he cansat d'anar, I si no hagués tingut l'accident? I si començo una nova vida així? I si em poso en la pell de la gent paralítica i em quedo així? No pot ser tan malament no?- Repetia en Maadjou contínuament, no parava de fer-se preguntes com aquestes. Tots, inclosos els seus pares, els seus familiars, els seus veïns i en Maadjou i jo, li dèiem que no calia córrer el risc de quedar-se així eternament.

Li vam dir que respectaríem la seva decisió però que penses bé si valia la pena córrer el risc, així que li vam donar l'espai que es mereix i que penses el que volia fer.

Un dia de sobte em va trucar en Maadjou a mitjanit i em va dir que no li ho diguis a ningú però que s'ho havia pensat i que ja no volia perdre més temps amb les rehabilitacions. Deia que s'havia donat compte de què havia perdut molt de temps de la seva vida amb els exercicis. Havia perdut temps dels estudis, temps que podria haver passat amb els seus amics i temps que podia haver estat passant-ho bé amb tots els seus estimats.

Així que li vaig dir que jo respectava la seva opinió i que l'ajudaria en tot el que necessités encara que estigués lluny. I que a part de mi estaven tots els seus amics i familiars al seu costat.

Però només hi havia un problema el seu pare no estava d'acord amb això. La seva mare insistia al seu pare que el deixes triar, però al seu pare no li semblava bé que el seu fill es quedés paralític per sempre més, així que el va obligar a anar a les rehabilitacions, però com els dos tenien pensaments i es van deixar de parlar.

Vaig deixar de parlar amb en Maadjou durant dues setmanes, em tenia preocupat així que vaig trucar a l'Iker per veure que passava i em va dir que el tenia amagat a casa però que ningú ho sabia. Al cap d'una setmana mes i el seu Pare el va trobar. Les coses tornarien a ser com abans? 
 

 Comenta
 
Capítol 3 Tornem a les nostres vides
Com ja ho he dit (buscaria una altra manera per començar... o començar directament amb:) Els tres amics s'han tornat a trobar però les coses estan una mica fredes entre ells. Tota la gent del seu voltant està preocupada per a la seva relació, i estan intentant fer tot el que està en les seves mans perquè tornin a reconciliar-se però no dóna fruit.

A causa d'això, en Maadjou ha deixat d'anar a rehabilitació durant un mes. Després d'això hem deixat de saber d'ells, no he sabut res més d'ells durant tres setmanes perquè ningú em truca ni m'agafa el telèfon.

Mentrestant jo, a França, ja és hora de començar l'escola., La veritat és que tinc bastants ganes de començar però no sé: si em serà fàcil caure bé a la gent, si em faran assetjament escolar, si seran amables o, no sé si m'ajudaran a adaptar-me.

(podem posar alguna cosa per indicar que ha passat el temps? Per exemple, al cap de tres setmanes)

Ha arribat el dia i he d'anar a l'escola. Li he demanat al meu pare que m'acompanyi però té feina i la meva mare també està treballant, així que em toca agafar l'autobús tot sol. ; cosa que no em fa gens de gràcia. De fet, decideixo anar-hi caminant, perquè qui sap de què poden ser capaços de fer a un nen nou.

Un cop he arribat a l'escola m'he trobat amb el director, i l'he reconegut perquè abans de començar l'escola vaig anar a fer una entrevista amb ell i amb els meus pares. M'ha dit que ell creu i desitja que em cauran molt bé els alumnes d'aquí i que em serà molt fàcil adaptar-me.

Tinc la meva primera classe a un quart de nou, així que m'espavilo per evitar arribar tard

Arribo molt just a classe, però el que no m'ha agradat gens és que quan he entrat a classe tots han callat i m'han mirat indiscretament, de dalt a baix. Sort de la professora, que m'ha presentat i m'ha ajudat a treure'm una mica la vergonya.

La veritat és que he anat prou de pressa a conèixer els companys i a fer nous amics. Contràriament al que pensava, tots són molt amables i simpàtics. No entenc per què em vaig posar tan histèric abans de venir a l'escola, però això ja és aigua passada.

Un dia, de sobte, se m'apropa una nena anomenada Carlota i comencem a parlar, hem estat dues setmanes parlant i sense donar-nos compte, hem acabat sortint. . És una relació bastant estable fins que ha passat una cosa molt inesperada. Es veu que la meva noia és l'ex-xicota del més popular de la classe, l'Àxel. La Carlota no m'havia comentat res d'això. ES podria dir que sóc una víctima però l'Àxel no ho veia de la mateixa manera que jo ho veia.

M'ha intentat pegar però han intervingut els professors just a temps. No té dret a pegar-me perquè cadascú és lliure de fer el que vulgui sempre que hi hagi respecte, i crec que no li he faltat el respecte en cap moment.

Com ja us he dit, l'Àxel és el més popular de tota la classe i després d'aquell incident tothom m'ha deixat de parlar, fins i tot la Carlota, que és qui més culpa té de tot això.

La situació va empitjorant., Cada vegada que em trobo amb ells pel passadís, em donen empentes i em tiren les coses a terra. Ja estic cansat de tantes ximpleries i de faltes de respecte, així que aquesta tarda, quan arribi, ho comentaré als meus pares. Quan arribo a casa ho explico a la meva família i em diuen que ja parlaran amb el director per saber què hi poden fer.

L'endemà al matí, jo i els meus pares anem a parlar amb el director i la seva resposta és:

- Mai ens havia passat això segurament serà culpa del seu fill.-

- Què està insinuant?- Diu el meu pare.

- Només dic que si això ha passat, potser es culpa del seu fill. - respon el director.

- Això no té sentit, tota la classe està contra ell- afegeix la meva mare.

No sé que puc dir, m'he quedat col·lapsat amb aquesta conversació. Tinc clar que no vull tornar més a aquesta escola, la gent no és la que pensava que era.

Aquesta mateixa nit, mentre estic estirat al meu llit, escolto al meu pare dir que l'empresa no va gaire molt bé i que el seu salari ha baixat molt, i que si segueix així haurem de tornar a Espanya. Em vaig entristir pel meu pare però per l'altra banda tornaria a veure als meus millors amics.

Dos mesos més tard els meus pares ja han pres la decisió i hem de tornar a Espanya. Tots els meus amics d'allà ja ho saben, que tornarem la setmana que ve. Recollim totes les coses i preparem el cotxe per tornar.

El viatge se'm fa molt llarg però per fi arribem. Quan tornem a la nostra antiga casa, el primer que ens trobem és a tots els meus amics, coneguts i veïns. Ens han preparat una festa de benvinguda però el més sorprenent és:

que en en Maadjou ja torna a caminar! Sembla un miracle! Mai m'ho hauria imaginat! És la millor sorpresa que algú em podia fer. A partir d'aquest moment, els OreoGoldenn estem units com mai i res ens tornarà a separar
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1128 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  139 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO












Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]