Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



saraaaaelkh
Salt
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 Bitllet d'anada i tornada
T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

S: Sí.



T: Me’l vols repetir, per favor?

S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.



T: I saps quant peses aquesta setmana?



Jo no volia respondre, perquè depèn de la resposta que donés la meva vida canviaria radicalment.



S: Emm... La veritat és que no ho sé. Ja sé que com que pateixo ansietat he de vigilar més el meu pes. Espero que disminueixi dels 40 quilos, perquè tinc una germana petita que em necessita. Com ja saps els meus pares es van morir en un accident i només ens vam salvar jo i la Mireia, la meva germaneta. I quan jo tenia vuit anys ens vam traslladar cap a Barcelona, o sigui, on vivim actualment.



T: T'entenc.



Vaig decidir no dir la veritat. En Robert em va demanar que em tragués la roba i que em quedés només amb roba interior. Mentre que jo em treia la roba, a en Robert li va arribar una trucada urgent i va sortir de la sala. Estava segura que el meu pes era inferior als 40 quilos i em vaig col·locar sobre la bàscula. La bàscula indicava 37 quilos exactes. El terapeuta ja es trobava a la sala.



T: Felicitats Marta!

S: Com? No és pas el meu aniversari.



T: No, et felicito perquè no t'haurem d'ingressar encara que és estrany perquè només fa tres dies pesaves 37 quilos.



S: Ah sí? No m'ho esperava.



T: Doncs sí. Ho has aconseguit, ja pots marxar. Que vagi bé!

S: Igualment!



Vaig agafar la meva bossa de mà i vaig sortir de la sala. Em sentia nerviosa però alhora contenta perquè havia aconseguit enganyar el terapeuta. Mai hauria pensat que fos tan fàcil enganyar-lo.



Quan vaig arribar a casa, em vaig trobar la Mireia menjant un bol de cereals de xocolata que li agradaven molt. A la Mireia, li encantava la xocolata!



S: Ja he arribat. 

M: Has tardat més de l'habitual. Em pensava que arribaries més aviat...



S: No passa res, ja estic aquí. Ja que tu estàs menjant, jo també em prendré un refresc. Avui ha estat un dia molt calorós.



M: Entesos, com vulguis.



Ja que estava al costat de la nevera vaig aprofitar per veure quants dies faltaven per acabar el curs, aprofitant que la nevera és el típic lloc on tinc enganxat el calendari



S: Si avui és dia onze de juny... Mmmm... Falten deu dies per les vacances i quinze dies per complir els divuit anys! Parlant d'aniversaris... Avui és dia onze! És l'aniversari de la meva germana! Avui fa els dotze anys! Com no he pogut pensar-hi abans ...



Vaig agafar uns quants diners estalviats que em donava la meva tieta Joana i que fins ara me'ls segueix donant. Parlant de la Joana, és la persona que més estimo després de la meva germana i és l'única persona que em queda de la meva família en aquesta vida, sense comptar la Mireia.



S: Mireia, he de sortir.



M: D'acord, però no tardis.



S: Fins ara!



Vaig sortir corrent en direcció cap a la pastisseria de Can Ricard i vaig escollir el pastís que sempre li ha agradat a la Mireia. Llavors vaig començar a pensar en un regal econòmic que li agradés molt però que tingués un gran valor significatiu. De sobte, vaig pensar a comprar un bitllet d'anada i tornada de dues persones cap a París i passar-hi un cap de setmana. Vaig començar a buscar vols per internet, i vaig trobar un vol el dia 24 de juny que era justament dos dies després de l'últim dia de classes, i la tornada el dia 27. El dia era perfecte i el preu també. Estava segura que li encantaria perquè fa molt que no viatgem.



Recordo que l'última vegada que vam viatjar tenia setze anys i la Mireia tenia 10. Vam viatjar a Roma i vam visitar el Coliseu de Roma, la Basílica de Sant Pere i altres monuments que ara no em recordo com es deien.



Ja eren les 8 del vespre i havia de tornar cap a casa perquè havia deixat a la Mireia sola. De tornada vaig agafar el pastís de la Mireia i ara sí que anava més a poc a poc i vigilava que no li passés res. Quan vaig arribar no hi havia ningú a casa.



Era l'hora en què la meva tieta tornava de treballar i sortia amb la Mireia a passejar.



En aquell poc temps que tenia, abans que tornessin ho vaig preparar tot. Vaig inflar els globus i els vaig enganxar sobre les parets del menjador, vaig preparar la taula amb tota mena de menjar que li agradaven a la Mireia i al mig hi vaig col·locar el pastís. Ja ho tenia tot preparat menys el regal, havia d'imprimir els documents del vol i ficar-los dins del sobre que havia comprat quan tornava cap a casa. Vaig posar el regal al costat del pastís. Finalment, vaig apagar les llums. Ja eren dos quarts de nou i la Mireia i la tieta ja arribaven.



J: Ja hem arribat!

M: Marta! On estàs?



Vaig preferir no contestar-les, així em començarien a buscar i no trencaria la sorpresa. La Mireia i la tieta van seguir la llum de les espelmes dels dotze anys.



S: Moltes felicitats, moltes felicitats, moltes felicitats Mireia, moltes felicitats!

M: Moltes gràcies, Marta! Ningú s'ha recordat del meu aniversari menys tu, em pensava que aquest any no el podria celebrar.



J: Per molts anys preciosa! Marta, posa la música que aquest és el dia de la Mireia!

S: Mentre jo vaig posant la música, vosaltres comenceu a menjar.



La Mireia estava sorpresa i molt alegre, perquè normalment ho planificàvem juntes i decidíem anar a un parc per celebrar-ho, però, aquesta vegada la sorpresa ha fet que sigui un xic més especial.



M: M'agrada molt el pastís!

S: Però, el regal ho serà més...



M: Doncs, ara l'obriré! A veure si és cert.



L'abraçada de la Mireia va ser molt forta, se'm va tirar a sobre i vam caure les dues a terra! Podria dir que va ser l'abraçada més forta que he rebut en la meva vida. La Mireia va passar una nit espectacular.



Cada dia teníem més il·lusió, i volíem que els dies passessin ràpidament com un llamp. L'última setmana de classe vam fer activitats més divertides i lúdiques. El dilluns de l'última setmana vam fer classe al pati i reflexions del que ens ha agradat i el que no ens ha agradat durant el curs. El dimarts, vam fer una petita excursió al Parc de la Ciutadella i vam dinar en un restaurant que es trobava a la vora. El dimecres, vam fer jocs d'aigua al pati. El dijous, vam anar a Aquadiver i ens ho vam passar molt bé. El divendres, ens van donar les notes i la meva mitjana va ser de 7,6 sobre 10, estava molt contenta de la meva nota, després de tot l'esforç que vaig fer durant el curs em mereixia una bona nota, perquè cada esforç té la seva recompensa. El dia que més em va agradar va ser el dijous, em sentia molt alegre amb els meus amics, i les atraccions eren molt divertides.



Després d'aquella setmana tan entretinguda i divertida però que a la vegada se'm va fer molt llarga, van venir 2 dies molt feixucs, on havíem de preparar-ho tot abans de marxar. La tieta tenia hores extres de treball els caps de setmana, això volia dir que havíem de treballar més. Havíem de netejar la cuina i ordenar les habitacions. També havíem de preparar la maleta i ficar-hi tot el que necessitàvem.



Un cop ho teníem tot preparat, vam anar a sopar i com que estàvem cansades vam anar a dormir aviat i d'aquesta manera ens despertaríem més aviat i tindríem més temps per preparar-nos.



Encara que vaig anar al llit aviat, no tenia ganes de dormir i encara que volgués, no podia perquè no parava de pensar com seria el trajecte i estava més preocupada que contenta. Símptomes com aquests, no eren pas estranys. Sovint em venien dolors al pit i tenia ganes de vomitar i tenia la intuïció que alguna cosa anava a passar malament. Eren símptomes típics de l'ansietat. A vegades, pensava que era la persona més desgraciada del món i em venien preguntes al cap com: I per què m'ha de passar tot això a mi?

Finalment, no sé com però, vaig acabar dormint.



Ja era el dia en què viatjaríem, com que ja ho teníem tot preparat de l'altre dia, no calia fer res més.



J: Us trobaré a faltar!

M: Jo també!

S: Va, que només són dos dies. Ens hem d'afanyar que si no perdrem el vol.



Vam agafar el bus per anar cap a l'aeroport, hi vam tardar uns 20 minuts. Quan vam arribar encara faltaven 3 hores per emprendre el vol. Ens vam esperar i quan ja era hora per pujar a l'avió vaig sentir com sí alguna cosa m'impedís avançar. Vaig dir a la Mireia que m'esperes.



La Mireia em va posar aigua al front, llavors em vaig sentir millor. Vam continuar camí cap a l'avió, estava molt contenta i tenia moltes ganes d'arribar cap a París, però també estava preocupada per la meva tieta que la vam deixar sola. Vam pujar i l'hostessa de vol ens va saludar i li vam donar els bitllets d'anada i torna i els passaports. A la Mireia li tocava asseure's al seient F4 i jo el seient E4, això volia dir que estàvem juntes. Com que a la Mireia no li agradava asseure's al costat de la finestra ens va intercanviar els llocs. Quan tots els passatgers ja estaven preparats, l'avió va començar a circular per la pista, cada vegada el meu cor bategava de pressa, no podia suportar-ho i tenia un soroll insuportable en les meves orelles. No sabia què fer, ni el que em podria passar, tenia por i sentia com si alguna cosa m'impedís parlar. Volia aturar l'enlairament de l'avió.



Volia aturar el temps.


 

 Comenta
 
Capítol 2 El teu destí
A poc a poc, es va començar a enlairar l'avió i jo cada cop estava més atabalada fins que vaig començar a veure una llum potent i blanca, m'intentava tapar els ulls amb la samarreta que portava fins que vaig notar que aquella llum ja no estava.



Em vaig destapar els ulls, em trobava en un passadís infinit, tot ple de prestatges que estaven plens de roba i sabates. Semblava que em trobes en una botiga, aquella roba era molt bonica i cada peça em feia que em distragués més. En aquell passadís semblava que hi hagués tota la roba i les sabates que existien en el món. Vaig seguir direcció cap a la dreta què era on hi havia roba del tipus que m'agradava i colors com el blau cel i el rosa, que són dels meus colors preferits.



Sense adonar-me compte, cada vegada avançava més i volia veure que hi havia més enllà, tenia molta curiositat i volia saber el que em passaria i el que m'esperava, fins que em vaig trobar al mig d'una plaça amb forma de cercle. De sobte vaig sentir un xisclet que venia del terra. Vaig baixar la mirada i vaig observar un mòbil de color negre que contenia un missatge nou. El missatge era d'una persona que es deia "El teu destí", vaig obrir el missatge que deia: Mira cap als teus dos costats i vés pel camí que et sembli millor.



A la dreta hi havia la Mireia i la tieta i a l'esquerra es trobaven els meus pares. La meva mare anava vestida amb un vestit llarg i blanc i el meu pare anava vestit amb una camisa blanca i uns pantalons de color negre. La tieta i la Mireia anaven vestides com les vaig veure l'últim cop.



D'una banda es trobaven els meus pares que els trobo molt a faltar i d'altra banda es trobaven la Mireia i la tieta que són les persones més importants per a mi. Realment no sabia quin camí triar perquè tant la tieta i la Mireia com els meus pares els estimava per igual.



Com que no sabia què fer vaig decidir parlar amb "El teu destí". Li vaig escriure: No sé quin camí he d'escollir. Hi ha una altra opció?

Vaig esperar que em contestés durant un bon temps, fins que de sobte vaig sentir el mateix xisclet d'abans. Vaig agafar el mòbil i vaig llegir el missatge que deia: Has de triar un camí. No hi ha una altra opció.



Llavors, estava segura que havia d'escollir entre un dels dos costats. Em vaig quedar pensant una bona estona i al final vaig decidir anar cap al costat que més trobava a faltar, el costat esquerre on es trobaven els meus pares.



Tenia moltes ganes d'abraçar-los, i estar amb ells. Sense pensar més, vaig arrencar a córrer. Però cada vegada que intentava arribar cap a ells, els meus pares s'allunyaven més. Vaig decidir veure què passava si m'aturava, llavors, ells també es van aturar i em feien un senyal per indicar que seguís la direcció cap a ells. Vaig començar a córrer per segona vegada i passava el mateix que abans.



Quan em vaig tornar a aturar per segona vegada, ara sí, no vaig seguir el que m'assenyalaven els meus pares, sinó que vaig decidir parlar amb "El teu destí". Quan ja em trobava un altre cop a la plaça, vaig agafar el mòbil i li vaig enviar un missatge que deia: Cada vegada que m'acostava cap als meus pares, ells s'allunyaven més.



En aquell món també hi havia nit i dia, em vaig quedar esperant que arribés un missatge, però no hi havia resposta i com que es va pondre el sol vaig buscar un racó per dormir. Vaig agafar un jersei gran dels que hi havia en aquell passadís infinit, i m'hi vaig estirar.



El meu cap tenia molts pensaments negatius i idees que em podrien ajudar a sortir d'aquell món desconegut.



S: Podré sortir?

S: Què passarà si vaig pel camí on es troben la Mireia i la tieta?

S: Existeix alguna persona en aquest món que em pugui ajudar?

S: L'avió m'ha portat cap a un país fantàstic?

S: Estic en un gran somni del qual no podré sortir mai més?

Em sorgien moltes preguntes com aquestes, les quals no podia donar una resposta concreta sinó que em venien moltes idees que feien que no pogués dormir encara que tenia molta son.



No sé com, però vaig acabar dormint. L'última cosa que em vaig quedar veient eren les estrelles petites i de colors que hi havia en aquell cel fosc.



L'endemà la primera cosa que vaig sentir va ser el típic xisclet del mòbil que indicava que havia arribat un missatge nou. Aquell xisclet va ser el que em va despertar. Sense esperar res més em vaig aixecar ràpidament encara que em feia mal l'esquena després d'aquella nit dormint sobre el terra. Però no em vaig estirar com feia habitualment i tampoc la meva germana em va venir a molestar. La veritat, que trobava molt a faltar la meva petita família, però, ara tenia temps per pensar en els meus sentiments, la cosa es tractava sobre com seria la meva vida en un futur desconegut. Aquell missatge que m'esperava per llegir era el que em faria sortir d'aquell món.



Vaig agafar el mòbil entre les meves mans que tremolaven com mai les he vist tremolar i vaig llegir el missatge atentament que deia: Tria el camí amb les persones de la teva vida quotidiana, aquest camí és el que et farà sortir d'aquest món. PD: Aquest és l'últim missatge que rebràs.



Els missatges de "El teu destí", sempre eren de manera indirecta i era difícil d'entendre a què es referien. Em vaig quedar una bona estona pensant en una solució, fins que vaig relacionar que les persones de la meva vida quotidiana són la Mireia i la tieta Joana i això volia dir que havia d'escollir el camí dret.



Vaig mirar cap al camí dret i vaig observar com la tieta i la Mireia encara es trobaven en la mateixa posició que les vaig veure l'últim cop. Em vaig espavilar i vaig córrer amb més velocitat que quan corria per arribar cap a on es trobaven els meus pares perquè sabia que era l'últim missatge que rebria de "El teu destí" i era la darrera oportunitat que tenia per poder sortir d'aquell món.



Un cop vaig arribar cap on es trobaven la tieta i la Mireia, les vaig trobar assegudes sobre unes cadires de color vermell.



S: On estem? Podem sortir d'aquí?

M: Has de fer el que et diguem.



S: L'important és que sortim d'aquí.



J: Haurem d'anar per aquest camí, la Mireia i jo anirem darrere teu i tu seràs qui ens guiaràs.



S: D'acord.



Vaig anar tirant fins que al cap d'una estona, vaig notar que la tieta i la Mireia ja no estaven darrere meu. Em vaig girar per observar on estaven.



J: Perquè t'has girat?

S: És que...



I abans de poder acabar la meva resposta cap a la tieta vaig notar el "PUFF!" d'una bufetada. Sincerament em va fer molt de mal. Mai havia notat la sensació que et queda després de rebre una bufetada, perquè normalment no tinc problemes amb ningú. Sempre intento preocupar-me de mi i no tenir baralles. En aquell moment només volia que vingués algú i s'emportés el dolor que a la meva galta esquerra. Tot seguit, vaig obrir els ulls i tot era blanc. No era com aquella llum blanca que em va sorgir després d'aquella sensació que tenia per voler aturar l'enlairament de l'avió. El sostre blanc d'aquell espai desconegut on em trobava feia que se semblés a aquella llum que em va aparèixer. Més tard vaig percebre que estava estirada sobre una superfície plana i tova que vindria a ser un llit. També vaig notar que algú m'estava agafant de la mà. Qui era aquest algú?
 Comenta
 
Capítol 3 Cinc mesos i set dies
Vaig girar el meu cap al meu costat dret, i vaig mirar una finestra gran, a través de la qual podia observar arbustos i flors molt boniques. Enmig d'aquella natura, hi havia un camí per on passava gent de la qual  destacaven unes dones vestides amb una bata de color blanc, que vindrien a ser infermeres. Vaig canviar la mirada, i vaig mirar que al costat del llit, tenia una tauleta de nit i a sobre hi havia un gerro de vidre amb roses de color blanc, el color que predominava en aquella habitació. Vaig girar el meu cap per poder veure qui m'estava agafant de la mà, i vaig veure a la Mireia.



La Mireia, havia canviat molt des de l'última vegada que la vaig veure. Ara estava més alta, i el cabell que li arribava fins a les espatlles, ara li arribava fins als colzes. Amb tot això vaig identificar que havia passat un bon temps des de que la vaig veure l'últim cop.



S: Mireia, estem en un hospital? Què ha passat amb el viatge cap a París? Des de quan estic aquí? I com hem pogut sortir de l'altre món?



M: Espera un moment.



Va sortir de la sala sense respondre cap de les preguntes que li vaig fer. Això em va posar més nerviosa, perquè no sabia res del que havia passat, i l'única cosa que recordava de quan estava a l'avió, era aquell altre món, del que gràcies a Déu vaig sortir, però, no sabia com. El meu cap estava ple de possibles pensaments que podien resoldre les meves preguntes.



Vaig sentir uns passos que s'anaven acostant a la cambra on estava fins que es van aturar de cop. Vaig escoltar a la Mireia parlant amb algú que tenia la veu bastant greu. Fàcilment vaig detectar que estava parlant amb un home. Com que no escoltava el que deien exactament, vaig intentar aixecar-me per saber de què estaven parlant però no vaig poder perquè tenia penjant un sèrum. Així que vaig decidir dormir una estona perquè tenia molt mal de cap i em vaig posar panxa amunt com solia dormir sempre. De sobte es va obrir la porta i vaig veure el terapeuta amb la Mireia.



M: En Robert és qui et respondrà totes les preguntes que tens.



R: Per començar, quan estaves a l'avió i et trobaves malament allò era degut a l'ansietat i el pànic a les altures que vas descobrir fins que va arrencar l'avió. I tota aquesta mescla va fer que perdessis el coneixement i caiguessis en coma. I quan vas perdre el coneixement et van portar cap aquí, a l'hospital de Barcelona.



S: I l'altre món on hi havia aquell passadís molt llarg, on hi havia roba...



R: Segurament, serà el que somiaves quan estaves en coma durant aquests cinc mesos.



S: He estat cinc mesos en coma?



M: Sí.



Després de trobar resposta a tots els meus pensaments em sentia menys neguitosa. El que em va sorprendre és que em vaig quedar cinc mesos en coma i semblava que no hagués passat el temps. Era una sensació, de qualsevol matí quan t'acabes de despertar, però no sents que ha passat el temps mentre estaves adormit. Però, ara es tractava de cinc mesos i era la mateixa sensació.



Ja tenia divuit anys i era dia 25 de novembre. L'estiu ja havia passat i ja estàvem a la meitat del primer trimestre. El temps havia passat volant sense haver viscut cap moment d'aquest temps. Tenia ganes de sortir de l'hospital per aprofitar el temps i no perdre més classes.



S: Quan podré sortir?



R: Podràs sortir d'aquí a una setmana, sempre que mengis tot el que et portin, d'acord?



S: D'acord.



R: Com que ja et trobes millor, d'aquí una estona et traslladaran a una habitació compartida.



S: Em sembla bé.



A mitjanit, em van traslladar a una altra habitació on hi havia una noia dormint. Em vaig estirar sobre la llitera i vaig dormir ràpidament. El següent dia, de bon matí, em vaig despertar i vaig esmorzar el que em van deixar al costat de la tauleta de nit. Quan vaig acabar el meu esmorzar, em vaig dirigir cap a la noia amb la qual compartia l'habitació i ens vam presentar i de mica en mica ens vam anar coneixent.



Ella es deia Laia i tenia disset anys, teníem moltes coses en comú, a les dues ens encantava viatjar i descobrir nous llocs, el nostre menjar preferit era la pizza, ens agradava la muntanya, entre altres coses. Ella es trobava en aquell hospital perquè havia tingut un accident quan tenia catorze anys, i havia estat en coma durant tres anys i feia una setmana que s'havia despertat i marxaria d'aquí a dos dies.



Vam aprofitar cada moment per estar juntes, perquè les dues sabíem que el temps valia molt i no el canviaríem per res més. Aquells tres dies ens ho vam passar genial i ens vam acomiadar plorant i rient, perquè no volíem separar-nos i al mateix temps estàvem molt contentes d'haver-nos conegut.



En els altres cinc dies, vaig anar a parlar amb persones de diferents edats que es trobaven en l'hospital i que cadascun d'ells tenia una història diferent que l'havia fet arribar a l'hospital. Hi havia alguns que no parlaven, d'altres que no es podien moure i que es quedarien tota la vida en un llit, d'altres que tenien problemes respiratoris, d'altres que s'havien quedat sense la vista, però, el que destacava d'ells, era que tenien molta esperança i pensaven que algun dia podrien tornar a la normalitat, malgrat la situació en què es trobaven.



Va arribar l'últim dia; el dia que havia de marxar de l'hospital. Primer, vaig recollir la roba que tenia a l'armari de l'habitació i la vaig posar en la maleta. Seguidament em vaig dirigir a totes les habitacions de la meva planta per acomiadar-me d'aquelles persones brillants. També em vaig acomiadar del personal sanitari, que són persones molt amables amb els pacients i són els que animen a molts malalts a recuperar-se. La meva tieta i la Mireia em van ajudar a l'hora de sortir perquè no coneixia molt bé l'hospital.



Aquella setmana que esperava que passés ràpidament, va acabar sent una setmana de la qual vaig aprendre moltes coses: com aprofitar el temps perquè val molt, no pensar que sóc una desgraciada, perquè hi ha molta gent que malgrat la situació en la qual es troba pensa positivament i el seu cor està ple d'esperança. També vaig conèixer a molta gent que em va fer parar per reflexionar i aprendre a pensar en els altres i aplicar els valors en el meu dia a dia. Vaig aprendre que la vida és curta, i que cal viure el moment tal com és i fer d'ell el millor possible sense pensar en el que passarà després.


 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1128 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  139 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO












Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]