Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



L.S.A.C
Sabadell
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 El casset número cinc
Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

                T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

                ...

T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

                S: Sí.

                T: Me’l vols repetir, per favor?

                S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

                T: I saps quant peses aquesta setmana? 
                 …

                T: La teva falta de parla, és equivalent a la falta de pes que pateixes.         Ja tinc els papers per al teu ingrés preparats, no hi ha gaire a discutir.

                S: Crec que encara no estic preparada per entrar a l’hospital, a més ho hauria de parlar amb els pares…

                T: Marta, ja ets major d’edat i tractant-se de la teva salut, tu ets la que has de decidir, i com a professional t’aconsello fortament que ho facis avui mateix. Estem parlant d’una situació crítica.



                S: Ho sé, però, no creus que és una mesura una mica brusca? Milloraré. Jo sé que amb la teva ajuda puc pujar de pes. Només et demano que em  donis una setmana, sis plau.

                T: Portem amb la mateixa discussió durant setmanes, i només fas que empitjorar, has d’ingressar per evitar danys irreversibles sobre la teva delicada salut. Pensa en tu, en els teus pares, el que pateixen, si no ho vols fer per tu, ho has de fer per a ells. No et queda alternativa. Evita’ls el martiri de perdre una filla i fes cas al que et proposo. 

                S: Potser tens raó, ho he de fer per ells. 

El silenci que indicava el final de la gravació se seguí de l’estupefacció dels policies pel que acabaven d’escoltar i l’esgarrifós escenari que tenien al davant. Sobre el llit blanc de l’hospital descansava el cos inert empal·lidit d’una noia jove, amb els ossos que semblaven sobresortir del seu petit cos, semblava una delicada nina de porcellana a punt de trencar-se, a causa de l’anorèxia que patia. Sense cap signe de lluita aparent, estava precisament col·locada amb les mans creuades sobre l’abdomen, d’alguna manera estrambòtica transmetia una sensació de pau davant d’una escena tan pertorbadora. Al peu del llit hi havien trobat la cinta de casset, junt amb el reproductor, els quals només havien fet que augmentar la incertesa de l’incident en els presents.

Segons l’informe del forense es determinà que la defunció era recent i la seva causa fou una sobredosi de morfina, el que en un principi podria suggerir que el responsable havia estat algú del personal sanitari amb accés a les habitacions;  però llavors què relacionava el terapeuta Robert M. amb la víctima i el casset? Aquest era el dubte que rondava constantment sobre el cap de l’agent López, un condecorat especialista a desxifrar codis i assassinats. Res tenia sentit, pensà. 

Un lleu copet del sotsinspector el tragué dels seus pensaments. Aquest li entregà un dossier amb diversa informació referent a la víctima, Marta P. El punt que més sobtà a l’Agent va ser que el terapeuta al qual anava la jove, firmava sempre com a Robert M., però no hi havia cap llicenciat en psicologia que exercís com a terapeuta ocupacional  amb aquest nom registrat a la base de dades policial. Això només feia que crear més incògnites. L’agent López amb la poca informació que disposava, es plantejà tres possibles teories per a aquest crim que foren les següents: a) Que la gravació de la cinta fos per fer desviar l’atenció del veritable assassí, el que suposaria que tot havia estat un muntatge per fer perdre el temps a la policia; b) Suposadament l’assassí és el terapeuta que utilitza el pseudònim de Robert M. i això explicaria la seva absència a la base de dades; c) El casset no tenia cap vincle amb l’assassí, era una falsa pista en el cas i un fil que no conduiria enlloc, per tant es podria plantejar que el veritable culpable fos del personal sanitari o un enemic de la víctima, com inicialment mencionat.

Tot i les hipòtesis, de moment no podia eliminar, crear o establir cap relació entre teories, i precisament això era el que més frustrava a l’agent López. 



____________________________________________________________

Sortí amb pas ferm i segur per l’ala sud del recinte hospitalari, sense aixecar sospites, llençà la bata impol·luta en el cistell de rentatge de l’hospital, allà es desféu de la prova que el situaria en el centre clínic després de  la mort de la Marta. Seguí caminant fins a la sortida que el portà al pàrquing, on entrà en un Volkswagen Golf de color blanc. Un cop dins, inspirà profundament. Expirà lentament. Repassà cada detall del procediment a la recerca d’un possible error. Rumià en silenci durant uns segons. Conclogué que la probabilitat de ser descobert era pràcticament nul·la. El pla seguia endavant. Engegà el motor i suaument va prémer l’accelerador. 

De camí al seu següent destí es posà a revisar el llistat d’accions que havia planificat de dur a terme al llarg del dia: administrar una dosi de 100 mg de morfina, fet; posicionar el casset, fet; desfer-se de la bata que el pugui incriminar, fet; recollir un cotxe nou a nom d’un treballador de l’hospital, fet; recollir un cafè amb llet desnatada i sense sucre a la cafeteria All Green a les 16:45, en procés; dirigir-se a la sessió de teràpia amb l’Aida F. a les 17:00, en procés; gravar el casset número 6, pendent.

Aparcà el cotxe davant d’un bloc de pisos, i caminà fins a l’apartament 4C. Amb un cafè a la mà i una gravadora en l’altre, entrà al saló de l’apartament, on l’esperava assegut en una poltrona de pell el subjecte número 6. Amb un gest afable intercanvià un somriure amb la jove escanyolida,  s’assegué davant seu i començà dient: Hola de nou, Aida.

  • - Hola Dr. Arnau, me n’alegro de tornar-lo a veure. -  tímidament respongué ella.


 Comenta
 
Capítol 2 El casset número sis
Casset 6. Cara B. Sessió individual.



Terapeuta: Arnau S. Subjecte: Aida L.


            S: El que em fa por no és res més sinó, veure com van pujant els números en la balança, i pensar que mai tornaran a ser els mateixos. Per tant, no menjant, és una manera d’assolir el control sobre el meu cos i per conseqüència sobre aquests.

          T: I has provat de no pesar-te? Jo ja fa dos anys que no poso el peu en una, el que equival a dos anys sense angoixa ni preocupacions. A més, no pots deixar que uns valors numèrics  defineixin qui ets com a persona. 

          S: No és tan fàcil com sembla, no quan tu feies una 42 mentre que la resta fa una talla 34. Mai em podries arribar a entendre. 

           T: Vaig que t’apassionen els números, que et semblaria oblidar-te d’ells per una estona? Et proposo un enigma, diu així, un explorador assedegat en el desert descobreix el cadàver d'un home, al seu costat hi ha enterrades quatre ampolles, en cada ampolla una etiqueta: una conté aigua o soda, una altra conté aigua o soda, la tercera conté verí o suc, i l’última conté aigua o verí Les quatre ampolles contenen líquids de diferent aspecte, cadascuna conté un líquid diferent. Com sabrà de quina ampolla pot beure? Quina de les quatre conté el verí?

            S: Com se suposa que he de resoldre això? I per a quin motiu? Estic aquí per a tractar el meu trastorn d’alimentació no per resoldre jocs de paraules.  

           T: Les paraules diuen més de les persones del que tu t’imagines. Segueix rumiant. Ja que no pretenc donar-te la resposta, oi que la setmana passada em vas comentar que aquest divendres anaves a sopar amb el teu cosí, perquè no li proposes l’enigma que t’acabo de plantejar i que et doni un cop de mà per resoldre’l? A més, la seva companyia et farà bé, pots aprofitar l’ambient segur per fer el pas i menjar alguna cosa amb una mica de substància.

            S: Si, anem a la pizzeria de davant de casa meva, ja li plantejaré, així i tot, no és gaire bo solucionant enigmes, no és gaire espavilat. D’altra banda, dos cervells pensen més que un de sol.

           T: Tot és posar-s’hi. Segur que ell té la ment més fresca gràcies al fet que dorm més que tu. L’insomni només crea un cicle d’autodestrucció dins el teu cap. Per cert, quasi se m’oblida, comentant el tema, t’hauries de prendre aquestes pastilles cinc minuts abans de sopar cada dia, ja veuràs com t’ajudaran molt a dormir i sentir-te millor. Ja m’ho agrairàs en la propera sessió.

           S: Moltes gràcies, com sempre ets de gran ajuda doctor.

        T: No és necessari agrair res dona, només recorda pensar en l’enigma. I pren-te les pastilles.

 


Àgilment sortí de l’apartament, mentre mentalment, com de costum, repassava la llista d’accions que havia realitzat amb èxit al llarg del dia i les que li quedaven per dur a terme encara: col·locar les roses i els clavells, fet; netejar l’escena del crim, fet; recollir un cafè amb llet desnatada i sense sucre a la cafeteria All Green, fet; comprar el cistell de picnic, pendent. Amb l’objectiu de complir l’última tasca, es dirigí caminant cap al seu Volkswagen Golf de color blanc impecable. A pocs metres de distància, descobrí que, per algun motiu que ell desconeixia el seu vehicle estava sent examinat per un oficial de policia. A l’instant el reconegué. Era l’agent López, amb qui s’havia creuat fugaçment a l’hospital. 

Mai hauria esperat que la policia li trepitgés els talons abans del que ell havia calculat. Amb un gir àgil es dirigí en direcció contrària amb el pas alleugerit, degut a l’alt risc de descobriment tenia una respiaració agitada. L’agent López era més espavilat del que havia suposat. Per sort no el reconegué. Tot i així, havia estat molt a prop, no podia tornar a permetre’s aquest risc.


 Comenta
 
Capítol 3 El bitllet d'anada
Tot i l’ensurt de la nit anterior, es recompongué ràpidament, ja que el seu pla havia de continuar. Sortí amb trenta minuts d'antelació per arribar amb temps i tranquil·litat a la següent sessió programada amb el subjecte número 7.  Aquest cop, a causa dels recents imprevistos no podien fer la teràpia a l’apartament, ja que era massa arriscat, així que decidí trucar-la i establir el nou lloc de trobada. Van acordar veure’s als Jardinets de Gràcia, no només perquè era un lloc que desprenia pau, sinó perquè estratègicament tenia diverses opcions d’escapatòria en cas que vingués l’Agent López, fet poc probable perquè només tenia el seu cotxe, el qual no estava al seu nom, per tant, era com un paper en blanc, estava allí, però era buit. De sobte pensà, el cotxe. Un d’aquests caps per lligar que havia deixat escapar i que en menys d’una mil·lèsima de segon podien  fer trontollar el seu esplèndid pla. Cada tarda prenia un cafè a All Green, i cada matí retirava el got de dins del cotxe. Si des d’ahir al vespre no havia pogut entrar al vehicle, perquè l’Agent se l’havia emportat al dipòsit de la comissaria, probablement per analitzar-lo, volia dir que el got seguia a dins, contenint el seu ADN, el qual el delataria en zero coma. Canvià de direcció, corregué com mai ho havia fet, la seva vida depenia dels futurs esdeveniments: calia accedir al dipòsit policial  sense ser descobert, forçar la porta del cotxe, manipular la mostra sense el més mínim marge d’error i eliminar tot rastre de la seva presència. Afortunadament, havia sortit amb temps i tenia encara un marge de vint minuts per escriure el seu destí. Un repte difícil, però no impossible.



Un cop dins el recinte policial, observà que l’únic agent encarregat de controlar l’entrada de persones estava amb els auriculars posats escoltant música mig adormit, de tal manera que accedir al dipòsit no va ser tan complicat com s’esperava. Es dirigí cap a dins a la recerca del seu Volkswagen Golf blanc, el qual reconegué immediatament. Com que el cotxe era antic, amb un cop de peu sec desbloquejà la porta del conductor, i amb un obrir i tancar d’ulls era a dins del vehicle. Encara hi havia el got, el que significava que encara no havia estat analitzat. Sabent això el va fer respirar més serenament, el pla seguia intacte. De manera atrafegada, retirà el got delicadament del posavasos, i per si de cas agafà desinfectant i netejà totes les zones on podien haver-hi empremtes que el delatessin. Mirà el rellotge, li quedaven cinc minuts abans de la teràpia. Procurant de no fer cap soroll tancà el cotxe, sortí del recinte policial i novament corregué cap als Jardinets de Gràcia. Desafiant al temps, parà a comprar un cistell de pícnic per a la sessió. Amb una respiració agitada, arribà als jardinets a les quatre en punt, just a temps per a la sessió. Estirà les estovalles de color vermell a la gespa del parc, tragué els entrepans i les olives, i al veure arribar al subjecte posà en marxa la gravadora.



-Està bé doctor?, està suant molt, com si acabés de córrer una marató. - preguntà la jove.



-Tot perfecte Sònia, gràcies per preguntar, només he hagut d’accelerar el ritme per arribar a temps. - respirà profundament i continuà dient - T’has anat prenent la medicació que et vaig recomanar?

-Sí, però em causa una mica d’insomni, així i tot millor la pèrdua de la son que el dolor abdominal que sentia abans.- Em preguntava si em podries prescriure unes altres no tan fortes?

-Això és un dels motius pels quals havíem de parlar, com que ja portes quinze dies amb les anteriors, ara pots començar a prendre una dosi més baixa i en poques setmanes estaràs completament recuperada.



- Per fi bones notícies! Jo també volia comentar-li una cosa, no té gaire importància, però ahir em vaig pesar, i d’ençà que em fa teràpia he guanyat cinc quilos…-Digué amb la boca petita.



- Dona, això s’ha de celebrar! Vinga, hem de fer un brindis, per a un futur millor!

Preparà dues copes de cava, li entregà una a ella i aixecaren les copes en senyal de celebració.



-Salut! - digueren alhora.



De sobte, la jove començà a tossir fortament, no podia respirar, l’aire no li arribava als pulmons, se li va envermellir el rostre, i de sobte: silenci. El terapeuta aturà la gravació i  s’acostà al cos, posà el seu dit índex sobre el coll de la víctima, va esperar cinc segons però no va sentir res, era morta. El seu rostre era ple de satisfacció, tot havia sortit com esperava. Va mirar cap a una i altra banda, i assegurant-se de que ningú hagués presenciat l’escena, començà a posicionar el cos. Estirà completament la noia sobre les estovalles, i posicionà delicadament les seves mans sobre la part inferior de l’abdomen, on hi deixà el casset número set sobre el qual hi havia escrit el següent: sóc igual que un estel fugaç, veus la llum i penses que m’enxamparàs, però en realitat només amb un enigma hi arribaràs. La veritat s’amaga darrere de les paraules, únicament ocultes per un caos indesxifrable.

__________________________________________



Per l’agent López això ja començava a semblar una rutina. Escenes de crim estrambòtiques, víctimes femenines esquelètiques i una perfecció inexplicable en cada detall del crim. Aquest concretament, desprenia més pau que els altres pel simple fet d’estar envoltat per gespa i arbres aportant una falsa sensació d’harmonia i una singular proximitat amb la naturalesa. Eren més que conscients que perseguien a un psicòpata més ràpid i audaç que ells, jugava amb les seves ments, fent-los creure que estaven a prop d’enxampar-lo, però mai deixava que s’acostessin gaire, només lo suficient, era un joc de nens, i n’estava fart. 

Com era ja costum, agafà el casset on es podia llegir “Casset 7. Cara B. Sessió individual. Terapeuta: Daniel. A. Subjecte: Sònia C. i el reproduí. A l’arribar als últims segons de gravació quedà paralitzat, es va trencar tota la pau que transmetia la postura i els voltants de l’escena: en la reproducció, s’escoltaven els fallits intents de la víctima per a escapar, aconseguir aire pels pulmons, per simplement sobreviure, però en pocs segons tot va quedar inundat de silenci, i poc després només se sentia el soroll del casset significant que la gravació s’havia finalitzat. L’assassí ho havia fet a propòsit,  per algun motiu, que l’agent no podia desxifrar. Frustrat, treié el casset del reproductor i de sobte s’adonà que hi tenia alguna cosa escrita darrere. Ho llegí, era un altre enigma com el que havia deixat gravat en l’anterior víctima, però aquest cop era molt més enrevessat. A què es referia amb que la veritat estava oculta en el caos de les paraules? Però en aquell instant tot va cobrar sentit, en cada cinta l’assassí utilitzava un pseudònim diferent, el caos de les paraules, feia referència als noms variables, havien d’amagar alguna cosa, la seva identitat potser, o el lloc on s’amagava, una adreça...Hi havia tantes possibilitats, que no dubtà dues vegades abans de començar a fer combinacions amb les diferents identitats: Robert M, Arnau S. i Daniel A. Ràpidament agafà una llibreta i un bolígraf i es posà a escriure diferents combinacions, al cap i a la fi ell era un expert en resoldre enigmes. Anà provant combinacions i introduint a la base de dades aquelles que tenien certa coherència, però cap d’elles eren coincidents amb identitats, adreces o empreses registrades en la base de dades. Després de dues hores, l’esperança de trobar l’assassí havia disminuït exponencialment, ja quasi no quedaven combinacions possibles, esgotat va inserir l’últim nom que havia aconseguit formar a partir de les diferents identitats, va clicar “buscar” i en la pantalla va aparèixer una notificació verda on es podia llegir en lletres grans i en negreta “cerca coincident”. La solució a l’enigma era el nom d’una dona, la Martina Bredós Rielnau, però el que va deixar a l’agent perplex va ser que portava més de deu anys morta. Segons l’informe del forense va morir de desnutrició severa. En un principi li havia semblat que no hi havia cap connexió amb el cas i que tot plegat havia estat una coincidència fortuïta, però després de rumiar-ho una estona tot va cobrar sentit. Cridà a la resta del cos de policia i exclamà “He resolt el cas de l’assassí de les set cintes!”Els oficials es van mostrar sorpresos, ja que ells no havien descobert res, i van insinuar que era boig. L’agent López va aclarir-se la gola i començà dient: “Bé, pel que he descobert avui, els pseudònims que feia servir l’assassí, no eren res més que un joc de paraules, el qual amagava una identitat real, però no pas la seva, ja que aquesta persona havia mort fa anys, el que em va portar a pensar que havia de ser algú important per l’assassí que l’impulsà a realitzar aquestes cruels accions. Si ens fixem en com va morir la dona misteriosa va ser per desnutrició severa, no us recorda als crims actuals? Penseu-ho una mica, si no menjava el més probable és que el seu aspecte fos igual d’esquelètic que el de les víctimes, fet que em fa pensar que aquest és el trauma o motiu pel qual està executant la seva venjança. A més a més, en la base de dades d’aquesta tal Martina no hi apareix cap mena d’adreça ni ocupació, el que ens indica que probablement vivia al carrer, és a dir, no menjava perquè no s’ho podia permetre. D’altra banda, les seves víctimes pateixen anorèxia, a diferència de l’anterior, elles trien no menjar per pròpia voluntat. En conclusió, el principal motiu pel qual l’assassí fa el que fa, és perquè sent que ha de venjar la injustícia que la societat va imposar sobre la Martina. Creu que eliminant els qui trien no menjar és una mena de revenja pels qui directament no poden menjar per falta de recursos. Per últim si està assassinant per una persona, aquesta ha de ser molt important per a ell no? Sotsinspector Garcia, pots buscar si la Martina Bredós té algun germà o fill viu actualment pels voltants de Barcelona?” 

  • Ara li miro agent López - El sotsinspector va entrar a la base de dades i va cercar per coincidències familiars relacionades amb la Martina Bredós Rielnau, i quan va trobar el que volia exclamà - Bingo! Té un fill anomenat Eduard Rivera Rielnau, la seva adreça registrada és: Carrer de Gràcia número 162, apartament 4C, Barcelona.



    En deu minuts vull tenir 3 cotxes patrulla davant del seu portal, a què esteu esperant?


En menys del temps exigit, els policies havien col·lapsat el carrer de Gràcia amb els vehicles. L’agent López, juntament amb deu oficials armats, entrà a l’apartament, però no hi havia ningú. Sobre el marbre impol·lut de la cuina hi havia una caixa plena de cassets ordenats per dates de gravació. Eren les còpies de tots els assassinats que havia comès i que no s’havien resolt en diferents països. Si a l’escena del crim sempre deixava la cara B del casset, a la caixa hi havia tota la col·lecció de les cares A de les cintes, en total set crims. A més, sobre el marbre va trobar-hi un bitllet d’avió per a una persona en direcció Londres, Anglaterra, i darrere d’aquest es podia llegir: “escac i mat”.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]