Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



chayma28_
La Llagosta
 
Inici: El Navegant

Capítol 1 PRIMER QUADERN: Desgràcia inevitable
Nuvolet, m’anomenaran un dia, més de vint anys després que hagi començat aquesta història. Serà lluny d’allà on comença, serà entre gent ferrenya, potser bàrbara, gent fosca i primmirada. Més tard, quan hauré deixat aquesta gent, ningú, mai més, no em dirà així, però sovint pensaré que Nuvolet representa allò que sóc molt més que el meu nom legal. Per això aquest sobrenom m’acompanyarà al llarg d’aquest relat, que comença en una vila plantada prop de la Mediterrània i dels Pirineus, una vila ataronjada i blanca; ataronjada per les muralles que l’estrenyen, blanca per l’aire esqueixat que tot sovint hi deixa caure la tramuntana. Li diuen Perpinyà. Només, però, hi passaré els meus primers anys, la deixaré poc després d’haver perdut, per fi, la meva virginitat, i per això tan sols apareixerà en el primer dels tres quaderns que intentaré emplenar amb les meves penoses aventures.



Vaig arribar a aquell poble amb tot just 14 anys, jo encara era una criatura. Però tot i així, havia viscut coses que cap individu,  per experimentat que fos, havia arribat a viure. Estava aquí amb un propòsit: només desitjava fugir del que m'esperava a la meva ciutat natal. "Fugir és de covards". Sí, ja ho sé, m'he fet un fart d'escoltar aquestes quatre paraules sortir de la boca del meu pare. I potser siguin certes, però fos com fos, en aquell moment vaig preferir anteposar el meu benestar mental abans que els meus principis. I sincerament, dubto que aquesta hagi estat la millor decisió… 

En aquell poble era tot molt rutinari, cada dia em llevava tard, esmorzava qualsevol cosa, i me n’anava a beure amb els meus companys. No tenia cap amic, realment, ningú amb qui compartir les penes, ni les meves alegries, que per cert, no eren gaires. Estava envoltat de gent, però mai m'havia sentit tan sol. Per això recorria a l'alcohol per fer aquell infern una mica menys insofrible.



Pensareu que sóc un exagerat, i potser tingueu raó, però així és com jo ho percebia. No tenia res a fer, era tot tan avorrit que em feia mal de cap. Tampoc treballava, no em calia, ja que em vaig assegurar de endur-me totes les meves pertinences abans de fugir.



Una bona nit em vaig quedar en vetlla, assegut a la humida terra mirant cap a la lluna, com si aquesta em fora a solucionar tots els meus problemes. Em van venir diversos pensaments, més dolents que bons. Però tots em conduïen a una única resposta: no puc seguir en aquestes condicions, he de ser un home, fer alguna cosa, aviat compliria 16 anys i no pensava malgastar més vida.



En aquell mateix moment, quan només faltaven un parell d'hores per a l'alba, em vaig dirigir cap a la taverna amb la certesa que encara fos plena. Em vaig asseure al costat de Thomas, un home igual de desgraciat que jo, i vaig començar a beure  com si fos l'última vegada. Perquè realment esperava que fos l'última.



"De vegades, quan el nostre costat fosc s'apodera de nosaltres, el primer instint és lluitar contra ell , però així només deixem que ens consumeixi sense adornar-nos del mal que ens fem i el que podem arribar a causar. Per això us dic, companys, si voleu  ser un amb la vostra foscor, intenteu que no us controli, i no intenteu escapar. Al contrari, us heu d’adherir a ella, fondre-us en ella, aconseguint una barreja de llum i negre, només així, serà esclava vostra i no d'una altra manera."

Les paraules sortien de la meva boca com lava fosa, em cremaven la gola, però si me les seguia guardant, explotaria i m'enfonsaria. Realment no vaig descobrir res de la meva privacitat, no podia confiar en aquesta gent, però estava satisfet amb el meu petit discurs d'un infaust embriac. 

Tots em van aplaudir i van alçar les seves birres per brindar per la meva infeliç ànima. Caterina, la filla de la propietària, em mirava sotjadora com sempre des d'una cantonada. Però, aquest cop, percebia una espurna d'admiració en la seva mirada. Qualsevol altre dia, hauria fingit que no me n’adonava per evitar establir conversa, ja que si ho feia, em comprometia a, com a mínim, haver de saludar sempre que la veiés, i aquesta no era una idea que m'atreia, precisament. Però el més segur era que aquella fos la meva última estada en aquell fred lloc, així que simplement vaig decidir apropar-me a la bella dama que no em treia els ulls de sobre. 

Em vaig encaminar cap a ella i en veure-la tan de prop em vaig adonar que era realment bella, el seu rostre i els seus ulls brillants com dues llunes plenes m'incitaven a udolar sucumbit a  tanta bellesa. Des de lluny, i amagada entre les ombres, mai no m'hauria imaginat les vistes que em perdia. Així que, sense més preàmbuls, em vaig dirigir cap a ella amb amabilitat, i vaig utilitzar els meus encants i la cavalleria amb la qual em van educar per a seduir-la.



L’endemà em vaig despertar amb el radiant sol del migdia. Al meu costat, jeia Caterina profundament adormida. Passar la nit amb ella em va fer pensar en Maria. Aquella dolça noia que em va enamorar als 11 anys i de la qual segueixo enamorat. Tant, que em dolia l'ànima de pensar que ella ja m'havia oblidat, que em donava per mort, i que segurament mai rondava pel seu cap. Amb un sospir, em vaig aixecar a recollir les meves coses per, finalment, partir d'aquell poble per sempre. 
 Comenta
 
Capítol 2 Preguntes
Què he de fer ara? Hauria de treballar? Conèixer gent nova? Fer amics?

Milers de preguntes sense aparents respostes passaven pel meu cap mentre em trobava assegut en una bella plaça.

Havia tornat a Catalunya, el lloc on vaig néixer, on em van criar, el lloc on em van decebre, em van mentir i em subestimaren. Però, també va ser el lloc on vaig conèixer l'amor i les amistats verdaderes. Suposo que a la fi cadascú torna al lloc que li correspon, al lloc on alguna vegada va ser feliç.

Amb un esbufec i amb la ment a mil per hora, em vaig aixecar i vaig decidir aclarir-me perdent-me entre la multitud del mercat. La gent pujava i baixava amb una destinació clara, mentre que jo anava capcot sense saber si més no cap a on em dirigia. Per la meva ment passaven centenars d'escenaris diferents del que em podria passar els dies vinents en la meva estada allà. Tot d'una vaig sentir com una forta estrebada m'arrossegava cap a un carreró solitari. Quan per fi vaig poder desfer-me de la persona que m’aferrava, el vaig mirar a la cara. Era un home alt i fort, amb una barba pronunciada i vestit tot de negre, com si volgués passar desapercebut. Els seus ulls em miraven de dalt a baix amb un alleujament i alhora amb una fascinació notòria. Com si a la fi hagués trobat allò que portava tota la vida buscant.

"Oriol! Ets tu, no m'ho puc creure. Sabia que seguies viu, sempre ho vaig saber. Oh Oriol, gràcies a Déu, gràcies a tots els cels, g …"

L'home va seguir parlant però, en un moment donat jo vaig deixar d'escoltar-lo. Estava massa atònit per a poder comprendre alguna cosa. Aquest home sabia el meu nom, la meva història i coneixia la meva persona. El vaig interrompre, intenti semblar un pobre ciutadà a qui havien agafat per sorpresa però, no em va creure res. Vaig decidir cedir davant les seves paraules i simplement donar-li la raó i presentar-me adequadament. Potser així, aconseguiria comprendre qui era, per què em buscava, i com em coneixia.

Ens vam allunyar una mica més de la multitud i ens vam acomodar en un banc marginat. En el mateix moment en què es va asseure, el vaig crivellar amb milers de preguntes.
"De veritat que no saps qui sóc? Vaig pensar que t'acordaries de mi. Sóc Miquel, germà del conseller del Senyor rei."

Senyor rei, senyor rei, senyor rei. Aquestes dues paraules ressonaven en el meu cap produint un penetrant ressò pel fet de l'immens buit que habitava en la meva ment en aquells instants. Estupefacte era molt poc per descriure com em sentía, si aquest home sabia que hi era, volia dir que probablement, el rei també ho sabia, i això em posava en greus problemes. És més, podia ser que fins i tot el rei mateix fos qui ho havia enviat a buscar-me. Com que no tenia res a perdre ja, l'hi vaig preguntar directament sense cap mena de marrada. La seva resposta em va alleujar fent-me deixar anar tot l'aire que no sabia que contenia a l'espera de les seves paraules. El rei no sabia on era, això era sinònim de que estava fora de perill. L'únic que no m'acabava de quedar clar era, perquè aquest home, tan proper a rei, m'estava buscant, sense cap ordre i pel seu propi compte? Com sabia que era viu? I el més sorprenent encara. Perquè semblava feliç de veure'm?

"Oriol m'has d'escoltar, això és molt important, necessitem la teva ajuda, per favor."

Vaig assentir amb el cap, no sé per què exactament, per dir-li que seguís parlant, o potser per donar-li a entendre que l'ajudaria en tot el possible. Fos el que fos, Miquel va continuar amb la seva explicació.

"El meu germà, el conseller del rei, és a la vora del pànic. Palau, s'ha tornat estricte i molt poc abnegat. Temem que a la fi el poble desperti juntament amb el desig de lluitar pel que volen, provocant una guerra civil de la qual tots nosaltres sortirem desemparats. El teu pare no s'adona del que provoquen les seves accions Oriol. Has d'ajudar-nos a aturar-lo."

Pare? Jo no tenia cap pare.

 Comenta
 
Capítol 3 Capítol 3: FUGITIU
No sé què pensar, ni què dir. Com podia estar demanant-me ajuda a mi? Precisament a mi, que vaig fugir exactament perquè sabia que això acabaria passant i no em volia fer responsable. I per rareses de la vida, resulta que jo era l'únic que podia fer alguna cosa al respecte. Li vaig dir a Miquel que m'ho pensaria, però que necessitava temps. Així que en tres dies vindria a buscar-me, i jo hauria de donar-li una resposta.

Aquell dia em va acabar fent mal el cap de tant pensar. El rei es va tornar un home malvat des que la mare va morir, sabia que una cosa així acabaria succeint, però no pensava, ni esperava, que fora tan aviat. Jo vaig fugir de palau perquè ell sempre em castigava sense raons aparents, m'intentava explicar que ho feia perquè em fes fort, perquè aprengués a ser un home. M'ensenyava ideologies molt poc ètiques, i els seus mètodes eren molt severs. A penes tenia vuit anys, però jo sabia que aquests no eren els pensaments que jo volia tenir, simplement anava en contra de la meva naturalesa i en contra de tot el que em va ensenyar la mare.

Em trobava en una petita casa de poble, assegut al costat de la finestra, mirant-ho tot però sense veure res. I de sobte, llàgrimes salades van començar a caure per les meves galtes, em va envair la nostàlgia en recordar la mare, el pare quan encara era un bon home, i un bon rei. Vaig recordar a Maria quan venia de visita des de la seva cort, rondant per tot el palau, parlant sense parar i opinant de tot. Vaig recordar els vells temps en els quals érem una família, i simplement no vaig poder evitar la mar de llàgrimes que queien dels meus ulls. Vaig plorar tota la nit, no em fa vergonya admetre-ho, perquè aquell matí, vaig despertar amb les idees clares.

No sabia com ho faria exactament, però havia de parar-li els peus al meu pare. Feia temps que intentava fugir d'aquest moment, van ser molts anys sol, no passava ni un dia en què no em parés a pensar, almenys un segon, què hauria passat si no hagués marxat aquella nit. I allà estava la resposta, davant dels meus nassos, no importava si me n’anava o si em quedava, el destí sabia perfectament què passaria, i ho anava a complir.

Em sentia avergonyit de mi mateix, de no haver-me fet amb la responsabilitat, al cap i a la fi, encara que no m'agradi dir-ho en veu alta, és el meu pare de qui estem parlant, i jo sóc el seu fill. Ningú no pot fer res per salvar la situació, excepte jo. Em vaig llevar del llit, mandrós però decidit, tenia dos dies d'avantatge fins que vingués a buscar-me Miquel, així podria pensar una estratègia.

Però, tenia un problema, no podia fer una cosa tan important jo sol, necessitava ajuda i no tenia cap amic. No confiava suficientment en Miquel per a compartir amb ell qualsevol pla, i l'única persona de la qual em fiava era Maria. No sabia si posar-me en contacte amb ella o si havia de deixar-la estar. Pensant-ho bé, la sorprendria molt tenir notícies meves, l'ideal hauria estat parlar amb ella quan tot acabés, però la situació m'ho exigia.

Passades unes hores, després d'aclarir-me les idees, li vaig trucar. No és d'estranyar que no sabés qui era, i quan li vaig dir, tampoc em va creure. Vaig haver d'explicar-li tota la història, des del principi. Com va canviar el pare quan va morir la mare, com em tractava, el malament que em sentia amb ell, el covard que vaig ser, i finalment, com una nit, sense pensar en ningú, sense pensar en ella, vaig decidir escapar, amb totes les meves pertinences, amb les mans plenes, i l'ànima buida. I així sense més, me’n vaig anar, sense deixar cap nota, sense parlar amb ningú, sense donar cap mena d'explicació. L'endemà al matí, el rei va ordenar la meva recerca immediata, i passats uns dies sense resultats, va decidir donar la notícia que havia mort en un accident. La falsa notícia va arribar a Perpinyà com pols portada pel vent. Vaig saber immediatament que es va inventar la meva defunció per estalviar-se la humiliació d'un pare que va provocar la fugida del seu fill, i d'un rei que no controlava el que passava en les seves pròpies terres.

Li ho vaig explicar tot, al principi semblava dubtar de mi, però es va adonar que era impossible que m'inventés tota aquella història, i més impossible era que tingués coneixement sobre el nom que em va posar fa uns anys, “Nuvolet”.

Només d’escoltar aquell nom, va decidir ajudar-me en qualsevol cosa que necessités. Sabia que accediria, des de petita ella ha estat la meva aliada per a tot, i me n'alegro de poder tornar a veure-la. Em va dir que intentaria venir l'endemà, si el seu pare li ho permetia. Mentrestant, jo no faria més que donar-li voltes a l'assumpte. Sempre he estat molt calculador i m'agrada analitzar-ho tot, no pot haver-hi ni un sol error.

De moment hi havia una cosa que tenia clara. El rei és un home ja gran i suposadament sense descendència. Jo hauria de ser l'hereu, i si el poble sabés que segueixo viu i a més s'assabentessin de per què vaig desaparèixer, no dubto que es posarien tots de la meva part, a l'espera que reemplacés el meu pare en el tron. Aquesta seria la solució més eficaç, però si el rei arribés a tenir coneixement de la meva estada aquí, no em permetria dur a terme els meus plans. Però d'altra banda, és impossible informar el poble sense que a ell li arribi la informació. Potser el més assenyat seria atacar a ell directament, i després encarregar-me dels ciutadans.

Però, de quina manera atacaria? És el meu pare, no tenia pensat atacar físicament, només necessitava guanyar temps, això és el que em falta ara, temps. Potser podria anar a visitar-lo, com el seu fill, presentar-me, explicar per què me'n vaig anar, semblar penedit i quan abaixi la guàrdia, adormir-lo amb alguna medicina. Donaria la notícia que ha mort i després, el ficaria a presó. Seria rei, i ningú no podria acusar-me de res.

Eren moltes les opcions, unes pitjors que altres, però no podia descartar-ne cap. Em vaig fer una llista perquè no se m'oblidés res i poder comentar-ho amb Maria. Vaig decidir sortir a passejar per aclarir una mica la ment. Em vaig obligar a mi mateix a estar com a mínim, dues hores sense pensar en res que tingués a veure amb el meu pare, i llavors, els meus pensaments es van dirigir a una de les poques coses que m'importen de veritat. Vaig començar a pensar en com reaccionaria Maria quan em veiés demà, sona estúpid, ho sé, però m'agradava pensar que es posaria feliç de veure'm. M'agradava imaginar el gran somriure que em faria, amb les seves perfectes dents alineades, els seus ulls color mel brillant de felicitat i corrent cap a mi per fondre'ns en una càlida i reconfortant abraçada. La seva pell suau acariciant-me l'esquena, i el seu cabell llis fent-me pessigolles a les galtes. Jo tancaria els ulls, inspiraria profundament i respiraria el seu perfum, perquè no se'm tornés a oblidar mai més.

De tant imaginar, les hores em van passar volant i vaig aconseguir complir el meu propòsit. Es va fer tard, ja era de nit, i era la primera vegada des de fa temps que estava realment feliç. En aquest moment ja no em preocupava el meu pare, només volia anar-me'n a dormir sabent que l'endemà algú tan especial com ho era ella trucaria a la meva porta, disposada a ajudar-me. Però, l'endemà, no hi havia ningú darrere de la meva porta, pel que es veu, l'espera va haver d'allargar-se, ja que a Maria li va portar temps convèncer el seu pare que anava a passar uns dies amb una amiga; no em va sorprendre, jo també tindria els meus dubtes.

Vaig estar tot el dia sense sortir de casa, esperant-la, i quan per fi va sonar la porta, el cor em va fer un salt, no m'havia adonat del poc preparat que estava per a aquest moment. Em vaig aixecar del meu lloc per dirigir-me a obrir, semblava que mentre girava el pom, el nus que se m'havia format a l’estómac s'anava fent cada vegada més gran. Vaig obrir la porta i allà estava ella, havia canviat molt, però estic segur que l'hauria reconegut arreu, no tothom tenia aquella mirada tan profunda i captivadora. Ella també es va sorprendre de veure’m, i quan va entrar a casa em va fer una abraçada. No va ser com el que em vaig imaginar, més aviat va ser una abraçada fugaç, em vaig adonar que estava ansiosa per saber què era el que estava passant i perquè necessitava la seva ajuda, així que, sense més preàmbuls, li ho vaig explicar tot.

En aquell moment, algú va trucar a la porta, em vaig sorprendre, perquè no esperava rebre ningú. Li vaig dir a Maria que s'amagués, mentre ella es camuflava rere la porta de la cuina, jo vaig obrir la porta de nou. Aquesta vegada, era Miquel. Em vaig quedar estranyat, encara faltava un dia perquè vingués a buscar-me.

"Oriol, sé que això no és el que vam acordar, però has de fugir, el rei ha assassinat el seu conseller aquest matí per traïció i conspiració, el meu germà és mort, Oriol, i tinc por que tu siguis el següent."

I així, és com em vaig adonar que estava destinat a fugir sempre, a viure com un fugitiu. Jo sempre seria “el navegant”, però aquest navegant ara tenia companyia.

Aquell dia, quan em van donar l'horrible notícia que me n’havia d'anar, vaig sentir com m'arrabassaven la poca felicitat que m'havia regalat la presència de Maria. Però, quan va decidir que volia fugir amb mi, em vaig adonar que des de sempre vam ser fets l'un per l'altre, que per més que ens allunyéssim, sempre acabaríem retrobant-nos. Com quan ens enfadàvem de petits, o en aquell moment, que després de gairebé quatre anys sense saber de mi, em seguia triant per sobre de qualsevol cosa. Aquell dia em va deixar d'importar el meu pare, van deixar d'importar-me els problemes de palau, tot això va quedar reduït a cendres. Només érem ella i jo.



 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]