Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Dent de lleó
Sabadell
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 La metzina del món
Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

Els ulls blaus del jove Kafka la miraren amb un cor tant encongit i arrugat com una pansa. L'inundà un sentiment amarg i dolorosíssim. Melancolia. Soledat. Un record de devastadora buidesa. La calor i la dolçor d’aquell matí d’estiu li havia fugit d’una revolada. Franz es gelava per dins al tan sols imaginar que potser algun dia aquelles manetes petitetes i rodanxones, acabarien tacades de la sang d’altres presoners del sistema on els que manaven, jugaven amb la vida dels manats. Mentrestant la gent lluitava per la suposada llibertat que els hi havien promès i cridaven consignes inculcades. Ensinistrats com gossos i manejats com titelles. Aquells ulls fets de les llàgrimes de l’oceà, havien presenciat tan sols amb quinze anys coses que ni el mateix diable suportaria veure. Odi, maldat i somriures trencants al cop de la vida. Un nen de quinze anys no hauria de conèixer la brutalitat inhumana de la humanitat no hauria de ser conscient de l’existència del fantasma d’un mon pres de l’odi, i, molt menys encara, ser xuclat per ell. Semblava mentida com la vida s’escapava fugaç de l’anima i, entristia el cor veure la gent, que en comptes de viure-la bojament intentava retenir-la sense cap mena d’èxit. L'avarícia de l’home abastava zones inimaginables, més encara quan allò que s’escapava era tan efímer com la vida i el que venia tant aterrador com la mort. Va notar una fiblada al cor que el va deixar inert. El nus de la gola li anava en crescento, no podia ni tan sols moure's, tampoc respirar. El temps era inaturable i, quan s’escapava d’entre els dits la vida, era dolorós com l’acer ardent a la pell nua.

Unes veus cridaneres l’arrancaren dels seus pensaments per retornar-lo a la realitat. Va començar a córrer però el dolor punxant de no haver menjar res en varis dies el perseguia més implacable que aquells dos homes que cavalcant enèrgicament, escridassaven amb aires de superioritat a qualsevol cosa que se'ls posés al davant. Després de mil peripècies per provar de fugir, per fi trobà un carreró estretíssim pel qual s’esmunyí i aconseguí despistar-los. Un clau traïdor que sortia d’una de les parets pedregoses, se li enganxà al pantaló produint´li un esquinç just a sobre d’un pegat que tapava un altre esquinç. Aquell estrip era el reflex metafòric de la cruenta ferida que s’havia obert dins seu pocs anys enrere. Per molt camuflada que estigués entre la monotonia del dia a dia sempre s’obria, cada cop deixant pas a un tall més gran i profund, més dolorós i mesquí. Impossible de tancar.

El que duia posat ja no podia considerar-se roba, més aviat eren un munt de parracs dels quals un piló de nens de l’orfenat n’havien sigut propietaris prèviament. Amagat entre la brossa que abrigava el terra polsegós, Kafka seguia esbufegant amb la respiració entretallada. De sobte un pensament maliciós li va venir al cap en forma de recordatori. Es regirà les butxaques angoixat. S’adonà de la subtil existència d’un gran forat a la part exterior de la butxaca del pantaló. No hi havia ni rastre de la petita nineta de roba que poca estona enrere havia dut a sobre. Un impuls produït per la impotència del moment l’obligà a aixecar-se. De seguida que s’adonà de que si sortia del seu amagatall els guàrdies nazis el descobririen, va tornar a asseure’s destrossat. Aquell tros de drap, de cabells de llana i un sol botó mal cosit que li feia d’ull, era el tresor més ben preservat que pogués tenir. Havia sigut d’una neneta petitona, més o menys com la que feia un moment havia estat mirant als ulls. L’Astrid, significava ``la princesa´´, i ho era, sempre seria la seva princesa. Es recordava d’aquells ullots desproporcionats per a una carona tan petiteta. Tan vius que encomanaven la vida i la feien circular pel cos com ho fa la sabia per les verdes fulles en la càlida primavera. Els ulls blavíssims i ametllats, els havien tret de sa mare, una estatunidenca que, perdudament enamorada havia emigrat cap a Berlín. Els cabells rossos i rinxolats eren del pare un alemany corpulent i humil. Kafka solia pensar que el món era dolent perquè els seus pares s’havien endut tota la bondat d’aquest. Era un pensament dolç, quan els recordava se li dibuixava un somriure tort que era la reacció maldestre d’un cor fet a bocins, i els ulls li brillaven com crits silenciosos que ja no podien suportar més la feixuguesa de la vida. Els seus pares, havien mort, dos anys enrere. No, no havien mort, havien estat freda i vulgarment assassinats mentre ell i de l’Astrid ho contemplaven aterrits. Ningú, absolutament ningú, ni la persona més perversa i cruel del món, mereixia veure una atrocitat com la que un nen de tretze anys i una nena de sis havien vist el cinc d’abril de 1942.

En els moments més difícils on la vida penjava d’un fil que mica en mica es trencava, era quan es distingeixen realment els dos tipus d’actors que s’amagaven rere les caretes d’aquell espectacle dantesc. La majoria es convertien en els monstres que sempre havien estat a l’aguait amagats entre les ombres, però d’entre la foscor, a vegades s’hi endevinava una petita espurna de llum. La nit del nou de novembre del 1938 un devastador atac dut a terme tant per membres de les camises pardes com per civils va esdevenir el principi d’una matança completament atroç i inhumana. Aquella catàstrofe va ser anomenada la nit dels vidres trencats degut ales trencadisses dels aparadors i finestres de propietat jueva. Els cristalls escampats pel terra es van convertir en la imatge de mils de vides que com aquests, havien quedat destrossades. Aquesta aberració al contrari que per molts alemanys va ser considerada pels Kafka com a tal, una aberració a la vida i a la llibertat. La seva insistent intervenció, fou considerada una traïció contra l’imperi nazi, i com que havien esdevingut un destorb per a ells, van decidir treure-se’ls de sobre d’una manera esgarrifosa. Així va ser com tota la bondat del món va esfumar-se tan ràpid com la bala va sortir disparada d’aquell fusell, gris com les vides que s’acabaven de trencar.

A l’Astrid se la van endur a algun orfenat de Hamburg, a ell el van portar sense veu ni vot als campaments hitlerians, on als nens d’entre uns onze a uns quinze anys se'ls feia un rentat cerebral perquè fossin incapaços de pensar en una altra cosa que no fos Hitler com el seu Déu suprem. Allà els convertien en maquines de matar. Sense pietat. Sense criteri. Sense anima. El cansament físic era un suplici, i el que inculcaven atroç. Els nens deixaven se ser nens per convertir-se en una mena de soldats insensibles. Allò no eren uns campaments, els preparaven per a la guerra. El que més fetge tenia de la situació era que els havien dit tan als nens que la guerra era el seu destí, que la idea d’anar-hi els semblava atractiva. Després d’això el van portar a l’orfenat on havia residit fins ara. El sentiment d’angoixa i incertesa que li aportava el no saber on era la seva germana l’havia impulsat a escapar-se per a buscar-la. La guerra treia el pitjor de tothom. Ningú no ho sabia millor que ell.

Es moria de gana però sabia del cert que en aquells moments no podia endur-se res a la boca, havia d’estar segur de que cap guàrdia l’esperava a l'altra cantonada del carreró. Ja havia barrinat prou estona, recordar coses tan dures el deixava fet pols i, com que la nit passada no havia pogut dormir a causa de la seva fugida improvisada, va decidir aclucar l’ull una estona. Es despertà vora les sis de la tarda i, molt sigil·losament deixà enrere el seu amagatall. Sortir de Berlín no era feina fàcil si havies escapat del teu destí a la guerra per anar a buscar a la teva germana perduda, per això Kafka va decidir anar amb peus de plom i estalviar-se la interacció amb altres individus.


Es quedà de pedra al advertir una noia que agafava encuriosida una petita nina del terra. S’hi va acostar sense pensar-s'ho dos vegades i d’una revolada li arranà la nina d’entre les mans. La noia el va mirar amb cara d'estranyada, ell que havia reproduït l’escena mentalment es va disculpar avergonyit.


- No passa res. Tota teva- va dir ella somrient. Es va girar i es va allunyar caminant.


Franz va fer com ella i va continuar el seu camí. Era maca, suposo que no la veuria mai més.


***



L’atrezzo del dia que despertava feia fora a la foscor de la nit poruga, que fugia espaordida al veure com els primers rajos de sol s’escapolien impacients entre les muntanyes. Kafka escoltà una conversa en que un home explicava que a tres quarts de set del matí sortiria un petit vaixell de mercaderies que desembarcaria a Hamburg. El destí li brindava una oportunitat excepcional. No la deixaria escapar.



***



Arribà al lloc concret i contemplar aterrit la petita embarcació. S’hi endinsà cautelosament, el cor li anava a mil per hora. Ja quasi ho tenia quan de sobte una veu greu i estrident resonà rere les seves espatlles.



 
 Comenta
 
Capítol 2 La soga del destí
Les intenses estrebades no cessaven . Ja feia força estona que la circulació del seu braç era cada cop més costosa, la sang fluïa amb dificultat i la pell poc a poc adoptava un to més lilós. El seu futur estava escrit amb una mena de tinta impossible d’esborrar. Sempre havia pensat que el destí era una mena de corda que arrossegava a la gent per un camí ple de pedres inesquivables, és a dir que tots aquells que es creien propietaris de la seva pròpia vida no ho eren, ningú ho era. Un cop més aquella soga d’espines el remolcava en direcció a un obstacle inesquivable i devastador que el deixaria sense poder aixecar cap. s’ho coneixia bé.

***

Havien passat dos dies després de que l’enxampessin. Semblava que el temps li recriminés cada instant fent-lo etern. Cada segon era més llarg que l'anterior ja que l’espera temorosa d’un enemic sense pietat el torturava convertint els seus malsons en possibles realitats.



Ara sense adonar-se’n es trobava en una mena de camió ple de gom a gom d’homes de totes les edats. Si més no, tots feien un aspecte igual de penós: esquàlids, bruts, i la majoria amb la mirada tan perduda que mai mes ningú no la podria trobar. Franz es feia a la idea de que estava passant. s’acostaven a la guerra per uns camins tan abonyegats com cadascun dels suïcides que romanien ajaguts a l’espera de la que per molts d’ells seria l’última batalla d’una vida infernal.

Els seus pensaments l’havien flagel·lat durant tot el viatge. En aquest temps, havia reproduït la seva existència acuradament, i per la seva sorpresa descobrí que tot allò de bo que havia tingut a la vida, li havia sigut arrabassat per un exercit pel que estava apunt de donar la seva vida. Però quina altra opció tenia? Es sentí tant impotent que s’hauria volgut tirar del camió per acabar d’una vegada per totes, però no ho va fer, no va poder. Fins i tot a aquelles alçades tenia una ínfima esperança de que algú els aturés anunciant la fi d’una guerra que semblava infinita. Durant el trajecte quasi be ningú va creuar més de dos paraules, absolutament ningú tenia ni l’humor ni les ganes suficients com per obrir boca.

Sap Déu quants dies va tardar aquell vehicle en aturar-se definitivament.

***

el panorama era un autentic escorxador. En aquella platja del nord de França s’hi amuntegaven centenars de cadàvers. Kafka no donava crèdit a allò que veia. La guerra era molt pitjor vista des d’aprop. La seva vida penjava d’un fil que cada cop es veia més esquinçat.

Durant el trajecte havia decidit que no mataria a ningú no volia convertir-se en allò que la guerra convertia els homes. No volia lluitar per qui li ho havia pres tot, però sobretot no podia dur la carrega d’haver-li arrancat la vida a algú, passant-se la resta de la seva existència imaginant les persones que moririen esperant aquell que sabien del cert que mai mes tornaria.

Uns crits desesperats el retornaren a la realitat. Algú balbucejava unes paraules en anglès que Franz costosament entenia. Una petita espurna d'heroicitat es va apoderar del seu sentit comú i el noi es va acostar cap a aquella veu que el cridava com si d'un cant de sirena es tractés.
 Comenta
 
Capítol 3 Tota nina té la seva altra
Tot havia succeït excessivament ràpid, en qüestió de dies la seva vida havia donat un gir de cent vuitanta graus i ara més que mai, els seus ulls abans vius, es veien rovellats i plens d’estries per aquella mena de malson, que era tan real i esgarrifós que l’encegava de foscor.

Franz corria cap aquell home que costosament lluitava per retenir la vida, aquesta però s’escapava traïdora entre dits ensangonats del seu opressor.

La platja estava plena de cossos, cossos que havien pertangut a algú, cossos que havien estimat, cossos que algú estimava encara. Era trist, era molt trist pensar en aquells que ja no es veurien més, i feia por mirar al voltant i veure un munt de cossos en ves de persones, imaginar el que haurien viscut, i el que ja no podrien viure.

Kafka plorava, plorava per tots aquells, i no ho entenia, potser perquè era tan sols un nen, potser perquè no tenia explicació. Cap guerra la tenia, cap guerra tenia guanyadors, i cap guerra tenia bons, tampoc dolents.

Quan va ser al seu costat, Franz sense tenir ni una ínfima idea de que podia fer es va agenollar excitat. Es tractava d’un jove d’entre un vint a un trenta anys, era difícil precisar per la sang i la brutícia que el maquillaven, a més com la resta d’homes, estava demacrat per la guerra que havia incidit desvergonyidament dins seu, ara deixant-lo en mans de l’atzar entre la pedregosa sorra d’aquella platja francesa.



Es va fixar en que subjectava entre les mans una nineta de roba, semblant a la seva. Va sentir llavors una mena de necessitat de salvar-lo, es mirà les mans, que tenyides d’un vermell escandalós com roses a la neu, el despertaren del xoc en el que s’havia sumit. Va estripar-se amb dificultat la camisa de l’uniforme i va registrar el seu cos en busca de la ferida. Quan la va trobar a la cama dreta, se li va parar el cor, va tragar saliva i va aguanta-se el mareig, era esgarrifosa. Amb el parrac li envoltà la cama i li lligà amb força. No podia permetre’s deixar-lo morir, potser per la culpa, potser simplement per la nina. Kafka amb un gest poca traça aconseguí puja-se’l a l’esquena. Pesava. Pesava molt, el pes de la guerra era insuportable, una constant i incessant fatiga , que el perseguia voraçment sense treva. Franz lluitava incansablement mentre la sorra, ara d’un to rogenc, presenciava asprament la fatídica escena.

Caminava cautelosament per un subtil camí rere el mur de pedra que vorejava la costa, mentrestant el jove que carregava xiuxiuejava paraules incomprensibles.

Ja no podia més, es va desplomar arrossegant al seu pas el noi cap al terra polsegós. Els ulls se li entretancaren i mitjançant la petita escletxa entre parpella i parpella endevinà dues siluetes que se’ls hi apropaven alarmades.

Es despertà desorientat. Tenia el cos endolorit, la boca seca i l’estomac li rugia ferotgement. Tombà el cap de costat a costat, i amb la mirada repassà escrupolosament cada racó de l’habitació on es trobava. Mancava de finestres i estava il·luminada per quatre ciris. S’assegué sobre el llit més atemorit del que li voldria reconèixer.

De sobte una noia entrà a l’habitació, se sorprengué davant d’aquell rostre que vagament reconeixia. Els seus ulls de tardor, es posaren sobre els de Franz i es deixà caure vora seu. La bellesa de la noia, era primaveral, i les seves faccions, transmetien una calidesa i dolçor que li semblaren pròpies d’un àngel. Alguns rinxols castanys i juganers, li tapaven lleument els ulls de jade guarnits amb llarguíssimes pestanyes que com les ales d’una papallona aletejava amb suavitat. El seu nas era petit i arrodonit i deixava pas als llavis que quan somreien, a la comissura s’hi endevinava un clotet dolcíssim que havia tornà boig a Franz des del primer moment.

- Hola de nou- va dir ella reconeixent-lo, van creuar una mirada i un somriure tímid.

Era la noia que havia trobat la nina de la seva germana en l’incident del parc Steglitz setmanes abans.

- On és el jove que...- va preguntar ell alarmat sense poder acabar la frase.

Franz va descobrir-li un semblant de tristesa.

- Ell... - va fer una lleu pausa per tragar saliva- és el meu germà.

Les gotes li relliscaven suaument per les galtes i Franz, en un impuls irrefrenable li va agafar la mà amb tendresa i amb l’altra li fregà la galta suaument per assecar-li les llàgrimes.

La guerra l’havia volgut enfonsar en un pou negre, i malgrat tot la seva presencia dotava d’una llum admirable. Li va explicar que la seva mare era jueva, i el seu pare d’Alemanya, el lloc on havien viscut i havien tingut dos fills. Després de la nit dels vidres trencats, els seus pares, havien decidit que es quedessin amb la seva avia alemanya per motius de seguretat. Poc temps després els guardes nazis picarien a la porta de la que havia sigut la seva llar com si de la mort es tractessin per endur-se a la seva mare al camp d’extermini de Bełżec . La noia havia fet una pausa abans de dir amb un somriure tort i una llàgrima lliscant-li per la car << sempre havia estat una dona forta, així que quan la van agafar pels braços per arrossegar-la, va dir ``se caminar sola´´, i amb el cap ben aixecat va sortir per ultim cop per la porta de casa. Al seu pare, qui va lluitar inútilment per salvar-la, el van afusellar. Abans però, aquest va poder escriure una carta de comiat per als seus fills. El seu germà s’havia unit feia un any a l’exercit que lluitava contra Hitler, per així d’alguna manera poder venjar la vida que els hi havia estat arrabassada als seus pares. Va tornar a fer una pausa i va dir <<jo li havia regalat una nina semblant a la teva, per això quan la vaig veure aquell dia al parc, no vaig poder evitar sentir certa tendresa cap a ella>>. Al morir la seva avia, ella s’havia quedat amb uns coneguts del seu germà, els qui el mateix matí que ambdós s’havien trobat l’havien dut on eren ara.

Quan la noia va acabar, Franz li explicà també la seva història, que ella escoltà amb trista comprensió.

De sobte una dona els interrompí i li xiuxiuejar a la noia alguna cosa a cau d’orella. S’aixecà de cop oblidant-se de Kafka. Mentre sortia per la porta, la veu d’ell la va detindre.

-Encara no se el teu nom - va dir suaument.

-Abby - va pronunciar ella amb un somriure tímid, esperant que ell li digués el seu.

-Franz – l’Abby va assentir i desaparegué pels passadissos del refugi.

Els dies que va passar amb l’Abby, van ser dolcíssims. Va retrobar la màgia, que anys enrere havia perdut convencent-se a si mateix que mai més no estimaria a ningú, i va ser quasi be feliç, doncs no s’havia oblidat del seu passat, no podia, perquè encara seguia viu, havia de trobar a l’Astrid. Des d’on eren, arribava informació de tot arreu, i gràcies a això, Kafka va poder descobrir que la seva germana es trobava reclosa a l’orfenat Engel der Höhle a Hamburg. El germà de l’Abby, en Jules, que poc a poc es recuperava, li va dir que a canvi d’haver-li salvat la vida, un bon amic seu l’acompanyaria fins a allà, i així ho havien planejat.



Un vespre però, va arribar una noticia que, com un tsunami s’emportaria pel davant sense miraments les últimes engrunes d’esperança que Kafka desesperadament conservava. l’Abby el va abraçar amb certa brillantor als ulls, i li xiuxiuejar a cau d’orella que l’orfenat havia estat bombardejat sense supervivents. Ell es separà bruscament de la noia i la mirà als ulls sense respiració. Quan per fi reaccionà els seus crits ressonaren per tota França. Udolava de rabia, la ira s‘havia apoderat d‘ell, se sentia enormement impotentdavant la vida, davant la guerra, perquè semblava que quan una petita llavor de felicitat germinava dins seu una força extrasensorial se‘n adonava i la cobria de sal per evitar que creixés. Finalment, la rabia s‘evaporà i esdeixà caure abatut, ara nomes sentia tristesa i sanglotava desesperadament. S‘havia adonat de que ja no li quedava ningú. L‘Abby va jaure al seu costat i el va abraçar durant tota la nit. Quan es despertà, va sentir la presencia de la noia molt aprop seu, i es percatà de que si que li quedava algú, ella, l‘apretà fort entre els seus braços i va sentir que volia viure tota la vida en aquell instant. La porta es va obrir bruscament. Els dos es van incorporar alarmats. Els nazis els havien descobert.

En Jules els va ordenar que pujessin a una petita embarcació els portaria lluny d‘allà,i li va prometre a la noia que quan pogués tornaria al seu costat.

La suau vrisa d’aroma a salitre li xiuxiuejava paraules càlides, sentia felicitat, per primer cop en molt de temps sentia felicitat. En aquella platja on els havia deixat el vaixell. La seva mà va rorrar la de l‘Abby, i amb un suau apropament els seus llavis es van fondre en un càlid petó. Mai més van tornar a veure en Jules, les seves paraules com les de molts altres que no van poder tornar a casa, se les va emportar el vent.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]