Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Jan_Real_JRL
Matadepera
 
Inici: Canto jo i la muntanya balla

Capítol 1 La travessia
Em dic Amu Ghanaba, tinc vint-i-set anys i he viscut sempre a Ghana amb la meva família, no tinc estudis però sempre he estat una persona decidida i tinc un somni que m’acompanya des de ben petit, arribar a Europa. Fa uns mesos que he pres la decisió de creuar el Sàhara, tinc la intenció d’arribar a Tànger i en aquesta aventura m’acompanya el meu amic Kojo Djoleto. Kojo és un jove de vint-i-cinc anys, vivim a la mateixa ciutat, a Tamale. És el meu millor amic. És generós, actiu i alegre. El tret més destacable de la personalitat de Kojo és que sempre es mostra afectuós amb els que l’envolten i li agrada estar en companyia dels seus amics. Des de ben petits hem hagut de caminar molts quilòmetres cada dia per anar a l’escola, però per nosaltres no era un problema, tots els nens ho feien. A més, havíem de caminar, no únicament per anar a l’escola, sinó també per anar a buscar aigua, per anar a treballar... per a tot.



Quan vam arribar a Ouagadougou, Burkina Faso, no vam tardar en ajuntar-nos amb un grup de persones de diferents edats que de ben segur tenien la mateixa intenció que nosaltres, emigrar al continent europeu, i que per això s'havien posat en contacte amb uns traficants de persones que ens van dir que, si els pagàvem suficient, ens podrien portar amb un camió fins al Marroc en menys de tres setmanes. Nosaltres, innocents, vam accedir al tracte i ens vam unir amb el grup. Els traficants que ens havien de portar a Marràqueix ens van fer pagar més diners a canvi d’acompanyar-nos en la travessia del desert de Mali i Algèria fins al Marroc en cinc dies en Land Rover, en comptes dels divuit dies que es trigaria anant-hi amb camió. Una vegada allà podríem arribar sense problemes fins a Tànger. Va ser una estafa i ens van deixar enmig del desert. Amb prou feines teníem provisions. El grup va haver de caminar de sol a sol amb unes temperatures que durant el dia superaven els 40 graus i per sota dels 15 per la nit, amb molt poc menjar i una quantitat d’aigua que havíem de racionar. La travessia finalment va durar vint-i-dos dies i vam haver de veure morir deshidratats a la immensa majoria dels nostres companys. Del grup que va començar el viatge, només vuit vam arribar vius. Kojo i jo ho vam aconseguir.



Una vegada a Marràqueix, vam decidir descansar uns dies. Amb els pocs diners que ens quedaven ens vam instal·lar en un hostal de mala mort i vam continuar el nostre viatge. A Tànger vam conèixer a Aliyah Assad, una noia d’uns vint anys que vivia a Marràqueix però que va decidir abandonar el seu poble i la seva família perseguint una utopia. Molt lluny d’aquesta il·lusió, fa un any que està instal·lada en un assentament de barraques, en un habitacle de quatre metres d’un dels guetos de l’urbe. És una noia d’aspecte agradable, no gaire alta, d’ulls blaus i desperts que conqueririen el cor de qualsevol home, la seva melena atzabeja quedava amagada sota un caftà. Portava un fulard al voltant del coll i la seva vestimenta tenia un aspecte senzill i descurat. El seu caràcter astut i el seu esperit valent la feien una noia interessant.



Durant la nostra breu estada a Tànger ens vam fer molt amics de l’Aliyah, que sense vacil·lacions es va unir a la nostra aventura.



El viatge clandestí cap a Europa es va portar a terme en dues pateres des de Tànger fins a Espanya. Cada un dels que viatjava va haver de pagar mil euros per tenir plaça en aquella embarcació precària. Kojo viatjava en la primera que va sortir i Aliyah i jo a la segona. El trajecte va ser dur, va durar cinc dies i tots els que viatjàvem vam haver de treure aigua de la patera per evitar l’enfonsament. A pocs quilòmetres de la costa d’Espanya, el motor de l’embarcació on anava Kojo es va espatllar i pocs minuts després va naufragar i es va enfonsar. Kojo no sabia nedar i jo no el vaig poder ajudar, la nostra embarcació estava a una distància d’un quilòmetre enrere. Pocs minuts més tard, la nostra patera va bolcar, el pes era molt superior al que podia soportar i part dels tripulants que ens acompanyaven van quedar a les aigües de l’estret de Gibraltar. Aliyah era una gran nadadora, jo, a l’igual que Kojo, no sabia nedar, un dels homes que viatjava amb nosaltres i en qui no m’havia fixat fins aquell moment, em va ajudar. Em va oferir un tros del material de l’embarcació que surava a l’aigua i va estar al nostre costat fins que una hora més tard vam ser vistos per la patrulla de la Guàrdia Civil que ens va rescatar i detenir. Tot seguit van començar els tràmits d’expulsió. Va ser aquest dia quan vaig conèixer a l’home que m’havia salvat. 

 Comenta
 
Capítol 2 Tarifa
Havíem arribat sans i estalvis a Tarifa, cosa que encara avui dia em costa de creure. Vam ser atesos per la Creu Roja i ens va interrogar la Guàrdia Civil. Molts de nosaltres vam amagar la nostra identitat durant més d’un mes perquè la Guàrdia Civil no pogués comunicar-nos l’ordre d’expulsió. Mentre estàvem retinguts, vaig buscar l’home que m’havia salvat, es deia Mohammed Hasbún. Mohammed és un home d’uns trenta anys que ve de Sirte, Líbia. Fuig del seu país a causa de la guerra. És d’estatura mitjana, prim i de postura ferma. Té ulls negres i serens, les espatlles amples i els cabells curts, foscos i arrissats. Du uns pantalons arrugats i una samarreta unicolor desgastada. És generós i li agrada ajudar a la gent. Ens vam fer amics. Recordaré sempre una frase que Mohammed, amb ganes d’animar-me, em va dir: “L’infern a Europa és el paradís a Àfrica”, al que Aliyah va respondre: “Res m’hagués fet desistir d’intentar l’aventura d’arribar al continent europeu”.



Fa poc més de dos anys vivia a un poble del nord de Ghana amb la meva família, on subsistíem principalment de l'agricultura, guanyant menys d'un dòlar al dia. Tindria uns vint-i-dos anys quan vaig decidir que emprendria el meu viatge cap a Europa, però vaig esperar cinc anys, doncs la meva família era pobra i no em podia ajudar a fer el viatge. Un mesos abans de la meva partida, el meu amic Kojo va decidir que m’acompanyaria. Abans d’embarcar a les pateres, ens vam haver d’amagar durant dies per evitar ser vistos per la policia marroquina i vam subsistir menjant una mica de pa i una llauna de sardines que s’havien de repartir. Pensava que a Europa tindria possibilitats de millorar la nostra qualitat de vida i podríem ajudar econòmicament als les nostres famílies. Ho vaig fer sent conscient del recorregut arriscat i de les dificultats amb les que ens podríem trobar pel camí, però també sabent el que ens esperava a l'altra banda del Mediterrani si l'aconseguíem creuar.



Les nostres històries són diferents, Mohammed fuig del seu país en guerra, el 2011 el coronel Moamar Gaddafi va ser enderrocat i assassinat. La guerra va deixar el seu país en un caos, i la solució no era altra que intentar des d’allà saltar a l’altre continent. Aliyah persegueix una utopia, que és com caminar envers un somni que sempre s’allunya, com perseguir allò que és inabastable. Kojo i jo anàvem a la recerca de la felicitat, d’una vida millor en un lloc idíl·lic. Vam haver de pagar cada vegada que passàvem una frontera, no només pel viatge sinó també perquè els policies i guàrdies de frontera ens deixessin entrar il·legalment al seu país. Amb sort, quan vam arribar a la costa vam poder ser embarcats en una patera. Però tanmateix, en trepitjar la costa de l’altre continent, les nostres expectatives han quedat eclipsades. Les dificultats quan arribes de manera irregular a un país i el desconeixement de l’idioma et tornen l’esperit petit i miserable i l’esperança s’esvaeix. La por a la privació de la llibertat, que t’aïllin de la resta de la societat i la por a l’abandonament t’acobardeix.



Després d’unes dures setmanes d’estar retinguts al Centre d’Internament d’Estrangers de Tarifa, el CIE, Mohammed, Aliyah i jo vam tenir l’oportunitat de coneixe’ns. Vaig trobar en ells dos germans amb qui compartir temors i, sí, també esperança. Vam gastar tot el que teníem en el viatge, vam arriscar la nostra vida en aquesta aventura, estàvem convençuts que aquí les oportunitats se’ns presentarien.



Mohammed se’m va presentar un dia, em va informar que la seva sol·licitud d’asil s’havia admès a tràmit i que mentre es resolia, tenia dret a romandre a Espanya, quedant suspès qualsevol procés de devolució o expulsió. Em va ensenyar un document vermell amb les seves dades personals i la seva fotografia, una espècie de certificat que donava fe de la seva situació; en un termini de tres a sis mesos tindria l’autorització per treballar a Espanya. Mentre esperava l’aprovació de l’asil i donat que la seva situació era d’immigrant sense recursos econòmics, podria cobrir les seves necessitats bàsiques d’allotjament, manutenció i assistència psicosocial gràcies a un programa d’atenció social per a refugiats de la Creu Roja. La intenció de Mohamemed era establir-se a Tarifa. Uns dies després, quan ens vam acomiadar, vaig poder entendre perquè hi volia romandre.



Dos dies després, a l’Aliyah i a mi ens van comunicar el nostre trasllat al CIE de la Zona Franca de Barcelona. Nosaltres érem conscients que els tràmits d’identificació per determinar la nostra procedència s’estaven dilatant i que en divuit dies ens haurien de posar en llibertat. Vam tenir l’oportunitat d’acomiadar-nos de Mohammed. El comiat va ser més curt del que hauríem desitjat, però tot i així vaig tenir temps d’entendre perquè havia insistit en establir-se a Tarifa.
 Comenta
 
Capítol 3 Punta Cires
Mohammed sentia nostàlgia del seu país, la seva pàtria, la seva gent; allò que més l’apropava als records de la seva terra i que confortava la seva enyorança i el seu anhel era Punta Cires, situat a cinquanta quilòmetres de Tànger. Des del Mirador de l’Estret de Tarifa podia albirar les primeres muntanyes de l’Àfrica. Des d’allà se sentia prop del seu món, a una ínfima distància. La silueta de la imponent muntanya de Musa s’alçava davant seu des del mirador, fins i tot en dies dolents es podia albirar el Marroc. Aquell matí, abans d’acomiadar-nos, Mohammed em va dir: “Des d’aquí, al damunt d’aquest tros de terra, les meves paraules i els meus pensaments s’entrecreuen, fan una polifonia, una cançó, que és la que fa ballar la muntanya”.

Nosaltres hem arribat sense saber l'idioma, sense diners a la butxaca, i sense fotografies. No tenim fotografies que ens donin arrels i identitat. La nostra història està a la nostra memòria; tot el que puguem crear, ho construïm del nostre passat. Mohammed va decidir romandre a Tarifa perquè era on més a prop podia estar de la seva història. Nosaltres vam decidir seguir el nostre viatge a la recerca dels nostres somnis, que, malgrat tot, encara continuàvem tenint.

A Barcelona, vam esperar els divuit dies per poder ser posats en llibertat. Durant aquest temps que vam estar al Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca, vam sentir parlar d’una ONG que havia engegat un projecte d’acolliment a persones immigrades a Barcelona. Uns assessors jurídics que van visitar el CIE ens van explicar que la fundació Migra Studium, ubicada a Barcelona, oferia serveis d’assessoria jurídica, d’informació i orientació en temes de migració, d’accés a recursos bàsics i també d’acompanyament. El suport als immigrants era pràctic, es donava formació laboral i classes de llengua. La idea de poder optar per conviure amb una família que, de manera altruista, obre casa seva per ajudar-te, et reconforta i t’ajuda a afrontar els passos amb més seguretat.  

Una vegada al carrer, ens vam dirigir a l’adreça on estava ubicada la fundació. Allà ens van atendre de manera hospitalària; no vam tenir grans dificultats en fer-nos entendre ja que tant l’Aliyah com jo parlem el francès. Els hi vam explicar que un dels seus assessors jurídics ens va visitar al CIE de la Zona Franca i ens va facilitar l’adreça de la fundació, on podríem demanar informació i orientació per accedir als serveis i recursos que ofereix la ciutat. Gràcies al personal que ens va atendre, des del primer minut vam sentir que una porta se’ns obria i que era possible fer front a la nostra realitat. Des de la fundació es van iniciar els tràmits per poder legalitzar la nostra situació i per poder accedir a recursos bàsics com la salut, l’educació, l’habitatge i l’accés al mercat laboral. Es va activar l’acollida d’emergència. Aquest tipus d’allotjament era per un breu període de temps, mentre es trobava una família d’acollida que oferís casa seva i volgués compartir la seva vida durant uns mesos.

Per poder accedir al servei d’acollida i allotjament, ens havíem d’adaptar a la rutina familiar, per això disposàvem del suport tècnic per part d’un professional de la fundació. Als pocs dies se'ns va assignar una família d’acollida. L’Aliyah estaria amb una família del barri de Gràcia, al nucli antic. La família estava formada per un matrimoni i la seva filla de divuit anys. A mi em van destinar amb una família amb quatre fills que vivia a Sant Gervasi, al passeig de la Bonanova. L’Aliyah i jo ens vam acomiadar, ens vam alegrar pel fet que ens haguessin assignat a barris propers, ja que podríem mantenir el contacte. 

La vida està plena de comiats, ens acomiadem dels nostres pares, dels nostres germans i dels nostres amics. Potser el comiat és per sempre o potser per un període de temps que no saps quan acabarà. Les il·lusions perdudes no retornaran, però l’esperança és un regal que ens permet continuar amb les nostres vides sent amos de la nostra felicitat, i aquesta és la nostra opció, la nostra tria.

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]