Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



AranNatalyMata
Matadepera
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 2 MESOS
Cristina: Ja està, no puc més, no puc continuar fent això.

Robert: Cristina si us plau, ho has d'intentar, si no t'expresses, això no serveix de res.

Cristina: Tu no ho entens, no saps pel que estic passant.

Robert: Sí que t'entenc

Cristina: No, no fingeixis que m'entens, i em comprens ni em diguis que ho superaré. Tu no saps que és veure com dia rere dia la teva filla se te'n va, tu no saps què és veure-la malalta i no poder fer res, tu no saps que és anar al seu funeral, joder, tothom em diu que ho entén i ningú entén una merda. Ni tan sols ha passat un mes!

Robert: Ja ho sé, però no és per això pel que estàs aquí, confia amb mi, sé del que et parlo, i també entenc que sigui un procés dur i llarg, però si no parles del problema, mai et trauràs aquest sentiment que et rosega i set menja dia rere dia, tu no ho veus, però a poc a poc t'estàs podrint.

Cristina: És la meva filla, ella sí que es podria i ningú se'n va assabentar, i ara ja és massa tard, ara preteneu que segueixi la meva vida com si res, doncs no ho acceptaré.

Robert: Cristina no has de perdre el control de la teva vida i encara menys has de crear-te un mur entre els teus sentiments i la realitat.

Cristina: La meva filla va morir gràcies a aquesta societat de merda en la qual vivim, ho passava malament i l'únic recurs que li quedava per ser acceptada en aquest món era aprimar.

Robert: No has de veure la vida d'aquesta manera, és una forma de vida grisa i tenebrosa.

Cristina: No és tan fàcil, els sentiments no es poden amagar, i jo em sento culpable. Culpable per no haver tret a la meva filla d'aquest cercle viciós al qual la societat l'impulsava a entrar.

Robert: Ja ho sé, però si pots segueix el meu consell, vés a casa i descansa dimecres ja seguirem la sessió.

Vaig anar al bar del costat de casa, rebutjant els consells d'en Robert, la llum era perfecte, no era ni molt brillant d'aquelles que fan mal als ulls com si mires directe al sol, ni molt clara com si me n'anés a dormir, era d'allò que es diu ambiental. Escoltava una música de fons tot i que no era molt conscient del que deia després dels 4 cubates que m'havia pres, crec que era "All You Need Is Love" dels "The Beatles", ja que no parava de dir que tot el que necessito per ser feliç és amor, cosa curiosa, ja que fa com a mínim un any que no conec a ningú en relació amb parella i a més, l'amor de la meva vida, la meva filla em va deixar fa vint-i-set dies justos i representa que jo ara per tornar a ser feliç m'he d'enamorar, quina bogeria!

Són les vuit i encara segueixo asseguda en aquella cadira de la barra del bar, ja són 7 els cubates que porto beguts, decideixo demanar-me'n un altre i anar al lavabo, ja que a reacció de l'alcohol tinc una pixera i un malestar a l'estómac que no me l'aguanto.

Em vaig intentar aixecar, però el cubata em va caure de les mans, no sé exactament on va anar a parar, en aquell moment no tenia sentit de l'orientació, ja que els meus sentits s'havien disminuït considerablement, però de sobte tenia un home d'estatura mitjana, amb una mirada seductora i clara com el cel i un cabell negre profund mirant-me fixament.

Jofre: Però que ets boja, m'acabes de ruixar amb la teva beguda.

Cristina: Gaudeix una mica de la vida noi, no t'enfadis perquè t'hagi trepitjat

Jofre: Però que dius? T'he dit que m'acabes de tirar el teu cubata al damunt. A més d'inconscient, borratxa.

Cristina: Ara no estic per bromes, deixem estar i posat a ballar una mica capgròs.

No sabia qui era ni d'on venia però va estar tota la nit donant-me la tabarra dient que li havia tirat el cubata al damunt. Què volia que tires enrere al temps i no m'aixeques en aquell precís moment per tal d'evitar de tirar-li la beguda al damunt? Aquest home és un hipòcrita, si tingués aquest poder, l'utilitzaria per salvar a la meva filla no per evitar tacar-li la camisa nova de la qual li transparentava l'etiqueta d'on es podia observar que li havien fet un 50% de descompte respecte al preu oficial, però que es creu aquest, el que jo tan sols volia era anar al lavabo.

Tantes cubetes al final em van fer mal de cap, no era capaç ni d'arribar a la porta principal, de fet van ser les empentes dels demés els que em van ajudar a travessar aquella multitud. Un cop a la porta vaig trucar a un taxi, la nit era freda i no hi havia gaires aspectants, els pocs gats que quedaven em miraven amb subtilesa, estaven quiets en aquell carreró negre i poc il·luminat.

L'últim que recordo és trobar-me la veïna al portal de casa i llavors ja despertar-me a les 4 de la matinada per anar al lavabo a vomitar.


 

 Comenta
 
Capítol 2 A poc a poc
Robert: Consulta número 3 de Cristina Rodríguez, a les 11:30 a.m dia plujós i negre.

Cristina: Perquè sempre fas el mateix, ja t'he dit que no m'agrada que em gravin, ho trobo innecessari.

Robert: Ja hem parlat d'això més d'una vegada i saps que és pel teu bé, i per poder seguir el teu procés setmana rere setmana. Et gravo per poder anar analitzant bé els teus canvis d'humor, i per anar observant com estàs sentimentalment cada setmana.

Cristina: Segueixo sense trobar-li el sentit, estàs envaint la meva privacitat, però reprotxant no arribaré en lloc, així que millor deixem-ho estar.

Robert: Això demostra un acte de maduresa per part teva, i per això em va bé tenir gravades totes les conversacions amb tu.

Cristina: No comencem amb ximpleries, que jo no vinc aquí a perdre el temps, ja que pago diners per a cada consulta i, fent bromes d'aquestes, no sembles professional en aquest àmbit.

Robert: Com ha sigut la teva setmana, ja que et veig bastant alterada i confusa.

Cristina: La veritat és què he deixat les preocupacions de banda, i he sortit a descobrir aquest nou món al qual em llenço sola i amb agonies, i he sortit de festa per desfogar-me amb la beguda i el senyor de la barra.

Robert: Veus, ja hem fet un pas, a poc a poc arribarem aconseguir el nostre propòsit. Veus com no resultava tan complicat, simplement era donar-te una empenta i fer-te veure que no estàs sola en aquest món.

Cristina: Si l'alcohol es considera un ésser humà, aleshores no estic sola, perquè és amb l'únic amb què tinc contacte.

Robert: Cristina no siguis tan pessimista i viu una mica més la vida. Els teus deures per al pròxim dia és començar a comunicar-te més amb aquest món i la gent que l'habita. Deixa de pensar en negatiu i obre't més amb la gent que t'envolta. Fins aquí la sessió d'avui, ja que no et veig molt per la labor, si us plau Cristina fes les tasques que té receptat que són pel teu bé i per a la teva millora.

Cristina: Saps que és molt complicat per a mi, no em demanis més del que no puc fer.

Robert: Sé que és complicat, però també has de posar de la teva part perquè això funcioni i poder superar la primera fase.

Cristina: Ho intentaré, però no et prometo res.

Vaig tornar a anar al bar de l'última vegada, vaig pensar que estaria bé per una vegada fer cas al Robert i com a mínim sortir de la meva zona de confort. Semblava una nit d'estiu, feia xafogor, i entre la gent que ballava sense fi i l'alterat soroll de la música, em vaig començar a estressar. Per fi vaig arribar la barra, i tranquil·lament em vaig començar a demanar copa rere copa i a poc a poc el soroll i la xafogor no van ser cap inconvenient. Aquesta vegada ja havien tocat les 10, i jo seguia asseguda a la mateixa cadira del bar sense saber exactament el que feia, ja que els cubates tornaven a fer efecte, però aquesta vegada vaig controlar més la situació i vaig arribar a la porta del lavabo sense cap inconvenient. La cua era llarga i intensa, els conductes auditius augmentaven la intensitat del soroll i el cap em re tombava sense parar. La cua no avançava i m'estava angoixant en aquell passadís poc il·luminat i estret com si fos un carreró sense sortida, seguia amb el novè cubata a la mà i no va trigar gaire a disminuir la quantitat de beguda alcohòlica que contenia aquell got, ja que l'únic que podia fer mentre esperava fent cua era veure.

Possiblement, si m'hagués acabat el cubata, no hauria passat el següent, ja que segurament hagués caigut desplomada a terra per lo sobria que anava, però no va ser així. Vaig veure que estava perdent el temps i no volia estar tota la nit esperant arrepenjada a una paret rugosa mentre la cua no avançava, així que vaig decidir entrar al lavabo d'homes, ja que la cua era nul·la. El lavabo era fastigós, els vidres estaven bruts i ratllats, només hi havia una latrina, i aquesta no disposava de tapa i la porta que la cobria no tenia cadenat per a fixar-la tancada. No obstant això, em vaig asseure a la tassa de manera subtil. De sobte vaig sentir el gemec d’una porta obrint-se i la meva intuïció va ser preguntar qui hi havia, i una veu greu i seductora d’home la qual em sonava familiar em va contestar: “Hola, és conscient que això és el lavabo dels homes oi?”. Que es creia aquell fent-me aquella pregunta amb un to de prepotent, clar que ho sabia, per ara encara tenia el sentit de la vista ben desenvolupat. A l’obrir la porta amb ganes de donar una bona resposta a aquella incoherent pregunta, vaig començar a enllaçar claus, al veure-li la cara amb aquells ulls marrons d’un to de xocolata que fa que t'endinses en la mirada i amb aquella cara de pell perfecte, menys pel fet que no s’havia afaitat i tenia el típic bigoti que tenen els homes quan no s’afaiten durant una setmana.

Jofre: Ets tu! 

Cristina: Mira’l! L’home del cubata! 

Jofre: M’ho prendre com una cosa positiva.

Cristina: Espero que avui no em tornis a donar la tabarra amb aquell tema eh!

Jofre: Per la teva informació mmm…

Cristina: Cristina

Jofre: Per la teva informació Cristina, la taca del cubata no va marxar.

Cristina: Com si fos culpa meva el que va passar, eres tu qui estava a mig del camí!

Jofre: Ara que, em posaràs a mi tota la culpa? La camisa era nova!

Cristina: Ja ho sé que era nova! Una altra vegada mmm...

Jofre: Jofre

Cristina: Una altra vegada Jofre, talla l’etiqueta, ja que a ningú li interessa saber que et van fer un 50% de descompte.

Jofre: Ui, dona, si que t’hi vas fixar, que detallista!

Cristina: Si si el que tu diguis però ara marxa perquè vull estar tranquil·la!

Jofre: Perdona però ets tu qui ha de marxar, ja que ets tu qui està al lavabo dels homes.

Cristina: Buf! De debò que no us entenc als homes!

Jofre: Què dius?

Cristina: Que vaig a ballar!

Jofre: Doncs que et vagi molt bé, espero tornar-te a veure.

Cristina:  Que et vagi molt bé a tu també aquí fent les teves necessitats… Però, per part meva, no et vull tornar a veure!

Jofre: Sí, sí...
 

 Comenta
 
Capítol 3 On tu vagis jo aniré
Ja estic anant cap allà, i he de confessar que, per primera vegada en molt temps, estic nerviosa. No m'he volgut arreglar molt, ja que no volia mostrar molt interès per a  aquesta quedada. No m'he ni maquillat. Només una mica de rímel i il·luminador per treure'm les ulleres que m'acompanyen dia a dia. Vaig tard, però la veritat és que no és que em preocupi molt.  Com sempre m'han dit: "lo bueno se hace esperar". 

He de ser sincera i admetre que tant ell com jo sabem que aquesta no és una quedada entre amics, ja que els dos vam sentir una connexió en mirar-nos als ulls després de sortir del bany d’aquell bar.

Jofre: Tan puntual com sempre, no penses pas canviar mai, oi?

Cristina: No em vinguis amb aquestes, que jo he vingut aquí de bones.

Jofre: Sempre que parlem acabem d'aquesta manera. Avui, deixem les bromes de banda. Per cert, estàs molt guapa.

Cristina: Una mica d'humor és el que et falta a tu, però de totes maneres, moltes gràcies.

La nit va ser preciosa, i els sentiments eren a flor de pell. La nit era freda i la llum ambiental semblava de pel·lícula. Per moments em preguntava si estava sent víctima d'un somni i tot això no era veritat, però al final em vaig deixar endur pel màgic moment i vaig deixar de qüestionar-me les coses i viure una mica aquella situació.

Jofre: Cristina, estàs bé? Estàs tremolant, vols que et deixi la meva jaqueta?

Cristina: No, tranquil, no vull que tu passis fred, hauria d'haver agafat una jaqueta.

Jofre: No pateixis, jo estic bé, té queda-te-la tu.

Les hores van anar passant i sense adonar-nos ja era la 1 de la matinada. Va ser una nit màgica Per fi, em vaig tornar a sentir viva des de la mort de la meva filla. En arribar a casa, em vaig adonar que m'havia quedat la seva jaqueta, però no em va suposar cap problema perquè d'aquesta manera tenia una excusa per tornar-lo a veure. Mai m'hauria imaginat que gràcies a un home em tornaria a sentir jove i imparable. El Jofre m'havia fet sentir única i especial. Si les coses passen és per alguna cosa i el Jofre i jo ens vam creuar en aquest món per algun motiu. Un motiu que m'ha salvat la vida.

Ara ja han passat dues setmanes de contínues quedades. Feia temps que no confiava tant amb algú com confio amb ell. Ha aconseguit treure'm un somriure de la cara. Cada dia les ulleres es van esvaint, em sento més relaxada, no sé com explicar-ho. Estic feliç.

Cristina: Hola!

Robert: Ui! Hola, sí que estàs alegre!

Cristina: Sí, últimament les coses surten com les desitjo.

Robert: Consulta número 24 de Cristina Rodríguez, a les 16:30 p.m dia assolellat i alegre.

Cristina: Quan estic alegre també has d'enregistrar les meves sessions.

Robert: Ja saps que és el meu treball.

Cristina: Avui ho deixaré córrer.

Robert: M'agrada molt aquesta nova Cristina. Vinga va, explica'm què t'ha passat.

Cristina: He conegut algú que m'ha fet obrir-me i no veure el món com un vuit negre i trist.

Robert: Aleshores m'has fet cas. Ho veus, ja et vaig dir que amb algú al costat la vida és molt més fàcil.

Cristina: Aquesta vegada he d'admetre que tenies raó.

Robert: I encara hi penses amb la Marta.

Cristina: Mai hi deixaré de pensar amb ella, quan ho faig se'm crea un vuit a l'estómac i se m'omplen els ulls de llàgrimes.

Robert: De vegades va bé plorar.

Cristina: Jo no necessito plorar, ja tinc al Jofre que em distreu quan estic malament.

Robert: Cristina, estàs amb el Jofre perquè t'agrada o perquè et distreu dels sentiments d'angoixa.

Cristina: Quina pregunta més estúpida!

Robert: Pot ser tot l'estúpida i el que tu vulguis però encara no m'has contestat.

Cristina: Ja saps la resposta.

Robert: Deixa de buscar excuses i contesta'm, si us plau.

Cristina: Doncs... ja saps doncs.... perquè...m'a-a-agra-a-ada i em fa sentir...feliç.

Robert: Cristina, no vull que utilitzis a persones externes per resoldre els teus problemes, ells no en tenen pas la culpa dels teus terrors.

Cristina: No és això, m'agrada de debò!

Robert: Et conec més del que tu creus, porto ja 3 mesos veien-t'he dos cops per setmana.

Cristina: No era conscient del temps que ha passat.

Robert: Per això mateix, ha passat molt temps, però no el temps suficient per acceptar el que va passar amb la teva filla.

Cristina: Però si ja estic molt millor, ja començo a somriure una altra vegada!

Robert: Ah sí? Doncs diga'm com es diu la teva filla?

Cristina: Es deia, més ben dit!

Robert: Cristina, deixa ja d'esquivar totes les preguntes que et faig, quin és el seu nom?

Cristina: Mmmm....

Robert: Ho veus! Encara necessites temps i és del tot normal. Per avui ja s'ha acabat la consulta, però, si us plau, vés a casa, pensa en ella, plora, parla amb alguna amiga teva...desfoga't!

Cristina: Sempre amb el discurs de què pensi amb els fets i extregui els sentiments, n'estic farta. Faré el que consideri més apropiat, fins ara el més apropiat ha sigut el Jofre i així seguirà sent.

Robert: Podem acabar a bones la consulta d'avui si us plau?

Cristina: Sí, és veritat, sóc prou madura per saber gestionar els meus sentiments i comprenc que en el fons ho fas per mi, intentaré fer el que em dius!

Robert: Gràcies, ho valoro molt de debò!

Cristina: Bé, ens veiem dimecres que he quedat amb en Jofre i faig tard, aquesta nit ja faré tot el que m'has aconsellat.

Robert: Vinga va, vés i gaudeix. Adéu, fins dimecres.

Cristina: Adéu.

Ja estic al cotxe. No sé en quin moment vaig decidir de comprar-me'l de color negre. Aquí dins fa una calor que no s'aguanta. Faig tard, però no passa res perquè el Jofre ja em coneix i sap com sóc. Paro un moment al costat de la carretera. No puc conduir, i sí, té raó el Robert, potser estava aïllant els meus sentiments en canvi d'entendre'ls. Això no s'ho mereix. La meva filla no s'ho mereix. Ella m'havia ajudat en tots els moments i jo ara li estic donant de banda! Engego el motor a poc a poc. Em poso a 150 km per hora fins a xocar contra un arbre que es troba davant del restaurant on en Jofre i jo havíem quedat.  I posar fi a la meva vida. Per tu Marta!

Jofre: Cristinaaaaaa! Cristinaaaaa! Per què a ella? Per què!?

No vaig pensar gaire en les conseqüències que aquell accident li comportarien al Jofre, però no vaig pensar en res més que en la Marta!

Robert: Primera consulta de Jofre Lopez, a les 17:45 p.m dia tranquil i estrany.

Robert: Comencem la història des del principi, que t'ha portat aquí.


Jofre: Cris-ti-na...!

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]