Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Aguacates
Matadepera
 
Inici: Canto jo i la muntanya balla

Capítol 1 Ahir
Hi havia una època en les que nosaltres érem sinònim de bonaventura i fertilitat. Però els temps han canviat. Ja es hora de que els pecadors paguin pel seu pecat. Ara som la Tempesta.



Mentre esperàvem amb ànsies el soroll dels reactors, ens vam mirar entre nosaltres, tenint la certesa de que pensàvem el mateix. Estàvem rememorant els nostres temps tranquils, en els que no havíem de patir... en els que la nostra pacífica vall (de les poques que queden fèrtils en el món) era un lloc que podíem considerar segur... Però de tant en tant no va malament que se’ns llenci un cubell ple de l’aigua freda del realisme. No hi ha cap lloc segur en el món. Com a mínim, no en el món destruït i corromput en el que vivim ara. Contaminat com cap altre, al caire del col·lapse... I de qui és la culpa? De ningú més que nosaltres, de l’avarícia humana de voler més, les ànsies, la sensació de mai tenir prou. I estem pagant el nostre pecat, tots, com a raça.



A la distància escoltàvem els llamps, colpejant la terra furiosament, com la lluita entre dos Déus oblidats. Vaig aproximar que devien estar a uns cinquanta quilòmetres de distància. La Tempesta trigaria uns vint minuts en arribar. Sent optimista. Si érem pessimistes, trigaria poc menys de deu minuts. I aquests no son temps en els que un es optimista.



A cada segon que passava, al sensació de desempar creixia. ``No ens han abandonat´´, ens repetim contínuament, i cada cop que ho fèiem era amb menys esperança. La por calava, freda i imparable, fins al moll dels nostres ossos. La Tempesta s'apropa cada cop més, devorant al distància que ens separa, destruint-ho tot al seu pas. Si arribava fins a nosaltres, podiem donar-nos per morts. Les probabilitats de sortir vius de la Tempesta eren d’una entre trenta, i cada cop era més impossible i aquesta estadística augmentava  de forma negativa. No podíem entrar en contacte amb les altres famílies que vivien a la nostra ciutat subterrània; la Tempesta interferia les senyals. Al nostre petit i refugi temporal estàvem només dos famílies més que no coneixia, a més de la meva. Vaig mirar als meus pares, que sempre m’han estimat tant... vaig observar l’estómac de la meva mare, en la que la forma rodona amb l’Alexis a dins es començava a distingir... No, avui no morirem. No es una esperança. No es un vague pensament. Es una decisió, una promesa silenciosa com moltes que es fan en la nostra vida, i són aquestes les promeses més satisfactòries a complir, perquè compleixes els teus propis objectius i ets a la alçada de les teves expectatives. Un altre tro em va treure dels meus pensaments, i em vaig sobresaltar. Vaig parar l’orella i el tro no parava. No, no era un tro. Quan la gent del meu voltant es va adonar, van intercanviar mirades amb la característica brillantor de l’esperança en els ulls. Els motors atronadors del reactor s’escoltaven molt a prop. Amb les papallones de l’estómac que semblaven que tinguessin ales de foc, vaig pujar l’escala de mà i poc a poc obrir la pesada plataforma de ferro. A fora, el vent bufava amb la força d’un huracà, com si el mateix Tifó s’hagués alliberat de les cadenes del Tàrtar i colpegés al nostre desprotegit món sense Déus amb la seva ira. La pluja semblava que ignorés les lleis de la gravetat. Les gotes volaven pràcticament horitzontalment, fins i tot en direcció oposada al terra en alguns casos. La Tempesta havia anat molt més ràpid del que havia imaginat. Pràcticament la teníem a sobre.



Descendent des del cel hi havia una aeronau de metall, amb un motor a reacció en posició vertical. Una comporta posterior es va obrir, i una immensa llum em va enlluernar. Era com si un àngel hagués baixat del cel.



- Ja és aquí! - Vaig cridar, eufòric - Ha arribat el reactor!

Tot i que probablement no em van poder escoltar pel soroll del vent, la pluja i els motors del reactor, sí que van entendre perfectament el que jo volia dir. Amb pressa i sense ordre algun, tothom va córrer cap a l’escala de mà. Per evitar ser atropellat, m’aparto a un costat i deixo passar als que volen sortir. La primera en fer-ho es una dona que ràpidament surt del búnquer. Un error que li ha costat la vida. Només sortit, el vent la va envestir, enviant-la metres enllà.



- Mare!

Em vaig girar. Un nen d’aproximadament vuit anys va cridava darrere meu. Abans que jo pugui fer res, el nen ja s’havia escapolit i pujava desesperadament l’escala. En un respir, ell ja era a dalt. No havia ficat encara un peu a la superfície que un altre cop de vent el va tornar a empènyer cap endins. Va caure fent una curiosa cabriola que el va deixar cap per avall. Un home que no coneixia el va intentar agafar abans de que toqués el terra, però va ser massa lent. Tots vam ser massa lents. Quan el menut va impactar contra el terra va ser amb el coll, que va fer un sonor ``crec´´. El seu cos va quedar inert, sense vida. Mentre tots pensàvem què fer, un cable gruixut de ferro va lliscar per la plataforma fins a estar a l’alçada del meu braç. Vaig mirar amunt: el reactor estava a sobre nostre, a menys d’un metre del terra. Em vaig fixar una mica més en el cable, que de cop i volta ara tenia ranures per les quals podia inserir les mans i els peus. Uns cables més petits van sortir del cable principal. Encuriosit, em vaig apropar al cable, i quan estava a menys de dos metres de distància, els cables laterals em van e¡envoltar amb rapidesa i suavitat. Em vaig fer una idea del que era, i mogut per instint vaig ficar les mans i els peus en les seves respectives ranures. Mentre feia això, altres cables havien anat baixant i les altres persones del búnquer començaven a seguir els meus passos. Sense previ avís, el cable em va arrossegar cap a enfora. En menys d’un segon un vent infernal em va bufetejar; sentia com si la pell volgués separar-se dels músculs. El cabell em voleiava com una bandera i notava com si me l’arranquéssin. No, de fet uns quants cabells van ser arrencats. Per sort, la sensació va durar poc. El cable em va ficar dins del reactor. Una figura vestida de groc fluorescent em va asseure a una cadira i em va lligar a la butaca amb una espècie d’arnès. Vaig examinar l’interior de l’aeronau: era rectangular, una mica arrodonida pels laterals. Vaig comptar unes setze butaques, ordenades en quatre files amb dos butaques a cada costat, permetent així un passadís central. Hi havia petites finestres rodones als laterals de l’avió, que deixaven veure l’exterior.. Semblava un aparell antic; devia tenir uns trenta anys. Em vaig fixar en un signe que estava repartit per diversos llocs del vehicle: un quadrat amb quatre barres vermelles sobre un fons groc amb un rombe blanc amb una creu vermella sobreposada al mig. Mentre estava pensant tot això, la resta de gent ja havia pujat. Mare estava asseguda al meu costat, i a la seva dreta hi havia Pare. Els homes vestits de groc es van asseure a la fila de davant de tot, parlant un idioma estrany encara que relativament similar al nostre.



- Llatí – va dir el meu pare, al veure la meva consternació – ells parlen un altre idioma.



- Ara que hi penso... - vaig començar a respondre – mai m’he preguntat com es diu el nostre propi idioma...



- Els d’Abans li deien anglès. Era un dels idiomes més utilitzats abans del Trencament.



- On ho has après, això?

- A l’escola. Pel que veig, no has estat molt atent a història... - al veure que anava a replicar, va afegir – i ara et serà útil de veritat. Anirem a viure a un Déu, i hauries de tenir alguns coneixements bàsics.



``Té raó´´, vaig pensar. Però l’orgull es una característica fortament arrelada al meu ser, així que no ho vaig dir en veu alta, i vaig optar per mirar per la finestra. Els motors a reacció laterals es van col·locar en posició vertical, separant-nos cada cop més i més de la terra qual nom ja havia estat obliidat.  L’aeronau va començar a oscil·lar perillosament. El perill encara no havia passat. De fet, ara venia el més perillós.



A la llunyania, vaig veure com altres objectes voladors s’enlairaven. El cel s’esqueixava en immenses bretxes de llum. El vent bufava en totes les direccions al mateix temps. A la llunyania, veia una barrera de núvols negres d’aspecte molt sòlid. ``La Tempesta´´, vaig identificar amb por. L’aeronau es balancejava amb violència i feia l’efecte que els motors a reacció no aguantarien molta estona més, però inexplicablement continuàvem pujant.



De cop, una aeronau va esclatar i es va trencar en desenes de trossets en flames, i no tots semblaven ser exclusivament de la nau. Alguns semblaven cossos. Aquest pensament em va fer venir nàusees. Poc després, un dels centenars de llamps que queien del cel va esqueixar per la meitat a una altra aeronau, que també va esclatar. Jo era presa del pànic, però era incapaç d’apartar la cara de l’ull de bou. Com a mínim, no era capaç fins que un altre llamp va passar a escassos metres del nostre reactor. Llavors la reacció va ser oposada. Em vaig abraçar fort a Mare, amb els ulls clucs. Escoltava més explosions i més llamps. No sé quant de temps devia passar així, però quan obro els ulls som sobre els núvols. I a uns quilòmetres de distància, veig finalment la nostra destinació. El nostre Déu. Neo Barcino.
 Comenta
 
Capítol 2 Avui
Feia temps que no escric aquí. El meu antic diari... Deu anys fa que vam arribar a Neo Barcino, i tot haver intentat escriure unes línies més, en un Déu sembre hi ha feina a fer, i molta. Quan encara tenia setze anys, van desallotjar la meva vall per l’imminent arribada de la Tempesta. Des de llavors han succeït moltes coses, però provaré de resumir-ho perquè tu, desconegut i probablement inexistent lector, puguis entendre el que jo vaig intentar explicar. Oh, quines irregularitats en la meva escriptura de l’ahir! Ara intentaré fer com una de les obres de ficció de les que em trobo empolsinades a la Antiga Biblioteca, lloc al que freqüento. Escriuré el meu avui. I tu, estimat lector, si algun dia arribes a llegir això, reso perquè sigui en una època millor que en la que vivim ara i creguis amb ignorància que el que narraré ara no ha succeït mai.

    Suposo que hauré de començar pel principi de tot aquest drama. Es podria dir que va començar fa uns cent-vint anys, molt abans que jo nasqués. Els diversos països que hi havia al món van entrar en guerra, i van utilitzar l’arma més destructiva que la humanitat havia creat mai: la bomba atòmica. Un míssil balístic que en la seva ogiva hi havia dos recipients de material detonant. Un cop impactaven contra l’objectiu, a més de crear una destrucció sense precedents que s’emportava ciutats, inclús nacions senceres, també deixava inhabitable la zona, en la que l’única cosa que hi niava era la radioactivitat. Contaminava la terra, l’aigua i qualsevol ésser viu. Emetia un núvol de contaminació i radioactivitat que s’expandia per milers de quilòmetres a la rodona, afectant a tot el continent. I de míssils com aquests, les potències en tenien milers. Tot i que al principi s’intentaven contenir, la guerra en creixement continu va fer acabar de decidir als líders mundials per optar per la destrucció massiva.

    Va ser una guerra terrible, en que els morts es compten en milers de milions. Ara mateix, la humanitat es limita a uns sis-cents milions de persones, i estan en descens. Amb prou feines és una catorzena part del que havia estat anteriorment.

    Després de la guerra, els governs restants van dedicar els seus últims esforços en la creació de ciutats segures que no estiguessin afectades per la radiació. Però la Terra estava completament devastada per la radioactivitat: eren pocs els territoris que restaven descontaminants, així que les ciutats no podien emplaçar-se en terra ferma. La solució més viable per a alguns països era crear ciutats subterrànies en els pocs llocs segurs que quedaven (les Classe Gea). D’altres van optar per les ciutats submergides sota les aigües dels oceans, encara que poc se’n sap d’elles, i es consideren gairebé una llegenda (les Classe Posidó). Finalment, hi ha les ciutats voladores, com en la que vivim nosaltres. Però un fet que comparteixen totes les ciutats és el nom: Déu. En el nostre cas, Neo Barcino és un Déu de Classe Jehovà, subclasse Thor.

    Tot i que al principi les ciutats operaven de forma conjunta, va començar a haver escassetat de subministres, i van començar a caçar-se entre sí per obtenir més matèries primes.

    Les més dèbils van ser les primeres en ser aniquilades, i com a dèbils s’entén que no tenien força ni defensiva ni ofensiva. Al principi, les lluites entre aquestes ciutats consistien en assalts acarnissats, de pura violència. Eren altament destructius, i les víctimes d’aquests es comptaven en milers. Va ser el mètode empleat durant desenes d’anys, fins que no se sap com (hi ha qui rumoreja que van ser les ciutats Posidó) van entrar en escena una nova classe d’armes. Unes aeronaus armades, molt més ràpides i maniobrables que els obsolets reactors, equipades amb armament lleuger, com metralladores de baix calibre: els Àngels.

    Aquest nou armament ha estat, des de llavors, el mètode de combat més utilitzat, especialment per les ciutats Jehovà, al ser ciutats voladores. Ha estat millorat, i han sortit diverses classes noves d’àngel. Actualment hi ha set tipus diferents d’ells: els Arcàngels (tot i que aquests estan fora de servei des de fa anys), els Principats, els Potestats, els Virtuts, els Dominacions, els Trons, i els que per ara són els més avançats, mortífers i més difícils de pilotar, els Querubins. Un cop vaig escoltar que els noms havien estat extrets d’una antiga mitologia, però en tot cas ja ha estat oblidada. Els únics Déus que existeixen en aquest món són, els llocs on vivim. Ells decideixen el futur de les nostres vides i el destí del món. I al contrari que els antics Déus, sabem que ells realment són la nostra esperança i tenim la certesa de que existeixen.

    I jo, Silva, fill de Marcus, sóc part del Segon Esquadró Executor, pilot de Querubí. Em dedico a la defensa del Déu, específicament a qui l’Alcalde envia quan les coses es posen lletges en el camp de batalla. Formo part de la selecta elit de Neo Barcino. I, si bé no sóc algú perfecte, haig d’actuar com si ho fos. Sóc impecable. Impol·lut. Intocable. Inabastable. Indestructible. En resum, invulnerable. Pot semblar estressant, però generalment no ho és. Gràcies a això, ningú innecessari em molesta. En tinc prou amb una vida en relatiu luxe, amb la meva família i els meus amics de la FOD.

    Mentre escric això, em tornen a venir els records a la ment, de la caòtica forma en la que jo i la meva família vam arribar a Neo Barcino. Els llamps, la pluja, el vent, la Tempesta... Tot sembla tan llunyà... però tan sols va succeir fa deu anys. Des de llavors, moltes coses han canviat.

    Tots són records difusos, però sé que només arribar ens van instal·lar en uns petits apartaments i que vam passar uns dies en els que ens feien diverses proves d’aptitud i d’intel·ligència. Després d’això, ens van adjudicar una casa petita, d’una sola planta, a les zones més baixes de la ciutat. Segons el servei que prestéssim al Déu, aniríem pujant d’esglaó... literalment.

    Neo Barcino està dividida en deu pisos. Com més important sigui el ciutadà, més amunt està la seva residència i més bona és la seva qualitat de vida. Si un treballava molt bé , durant uns quants anys i sense falta, poden pujar-te de pis, on t’espera una millor casa, educació, sanitat i més protecció. No és que els dels últims pisos visquin en condicions pèssimes, però òbviament tothom vol tenir la millor vida possible, i més en aquests temps difícils. Nosaltres vivíem en el novè pis. De fet, hem estat de sort d’haver estat adoptats per Neo Barcino: és una ciutat idealista, i el seu Alcalde té fama de just. Però hi han moltes altres ciutats en les que la vida no és tant agradable...

    Tornant a la ciutat, un treballador normal només pot arribar a un cert pis, del que no pot anar més amunt. Si vol continuar pujant, ha d’ingressar a la Policia Municipal, entrar a l’Ajuntament o intentar passar el difícil test d’accés a la Força Principal d’Ofensa i Defensa de Neo Barcino (abreviada FOD) i pilotar un Àngel amb els perills que això comporta. Aquest últim va ser el meu cas.

    Les proves d’aptitud que em van fer quan amb prou feines tenia quinze anys van demostrar que jo era algú extremadament prometedor en la conducció d’Àngels i fins i tot en el comandament i la supervisió d’escamots. Això no ho vaig saber fins molt més tard, clar.

    Per començar amb el meu entrenament, Pare i Mare van rebre una sol·licitud de l’Ajuntament demanant permís per fer-me formar part d’un experiment, sol·licitud que van acceptar gustosament.

    En aquest hipotètic experiment em van portar diversos cops dins d’una sala en forma de disc en la que hi havia al centre una plataforma de la que en sortia un travesser d’uns vuit metres amb una esfera amb finestreta al final de tot. Em ficaven dins d’aquella classe de càpsula i la plataforma central començava a fer girar el travesser, primer a poc a poc, pujant progressivament de velocitat. Allò feia que la càpsula també es desplacés, i per la força centrífuga l’esfera de l’extrem del travesser anava a encara més velocitat, amb mi a dins. Quan arribava a la velocitat de 700 quilòmetres per hora, la velocitat deixava d’augmentar, però es mantenia així durant una estona que se’m feia eterna. Finalment la velocitat començava a disminuir. Quan obrien la porta de la càpsula, els primers dies m’hi trobaven pràcticament inconscient, i havia de passar per una rehabilitació de vàries hores perquè em sentís com abans. Però em vaig anar adaptant, i podia tolerar amb calma fins als 550 quilòmetres per hora, i marejar-me una mica al arribar als 700.

    També em feien a mi i a quatre persones més classes de física al principi, però ens van introduir conceptes de balística de forma dissimulada. Un dels meus companys un dia va desaparèixer, i no en vaig saber més d’ell. No vaig anar a les escoles regulars, i tot i que m’estranyava, acatava sense replicar.

    Uns dos anys després, els meus pares van rebre una carta. No n’he sabut mai el contingut, però el vaig poder deduir pels esdeveniments que em van succeir posteriorment. Pare em va dir que em reclamaven a la FOD el dia següent. La cara que va fer quan m’ho va dir mostrava una mescla de sentiments, entre por, esperança i preocupació, però sobretot orgull. Mare evitava la meva mirada, i vaig deduir que no sentia exactament el mateix que Pare, però la carta estava segellada per l’Ajuntament, i qualsevol edicte promulgat per l’Ajuntament s’havia de seguir al peu de la lletra.

    Havia d’anar al segon pis, el de la Policia Municipal, a l’ala de la FOD. Jo ja sospitava que no m’estaven fent cap experiment normal i corrent, tal com els meus companys de la meva reduïda classe, que també van ser cridats aquell dia. Aquell diumenge de Març anava a canviar-nos la vida radicalment.

    Vaig entrar exactament a les onze del matí per les gruixudes portes blindades cap al rebedor de la FOD. Poc després, va entrar Europa, seguida per en Magnus i l’Alba, els meus companys de classe. Ells són de les poques persones a qui les he pogut arribar a classificar com amics.

    Una secretària vestida de blau fosc ens va guiar cap a una sala on ens van asseure en unes còmodes cadires de pell. Les parets de la sala estaven completament fornides de prestatgeries amb llibres. Al fons de tot, hi havia un immens vitrall que anava del terra al sostre, sense cap marge als costats. Davant del vitrall hi havia un escriptori. Darrere d’aquest, un home d’ulls blaus profunds i cabell canós. Malgrat la seva aparent edat avançada, la seva forma física era imponent.

    - Bon dia. Sóc el General Atles, comandant en cap de la Força d’Ofensa i Defensa de Neo Barcino. -es va presentar– us preguntareu perquè jo personalment us he cridat. -justament m’estava preguntant això- deixeu que m’expliqui. Les proves que sense el vostre saber se us han aplicat els últims dos anys mostren una gran qualitat d’anàlisi i de càlcul en un marge de temps molt curt, ideal per pilotar Àngels.

    Se’m va posar la pell de gallina. Moltes coses començaven a prendre sentit.

    - En altres paraules -va continuar- heu estat seleccionats per pilotar Àngels per defensar Neo Barcino. El vostre allistament a la FOD s’està efectuant en aquest mateix instant. Les meves més sinceres felicitats.
 


 Comenta
 
Capítol 3 Demà
M’assec dins de la cabina del meu Querubí. Tot i que la urgència de la situació m’hauria de constrènyer, em prenc uns segons per relaxar-me i passar la meva mà dreta pel taulell del comandament amb delicadesa.

- Capità? - La veu d’Europa a través dels auriculars em treu de la meva abstracció.

- Sí, perdó, estava una mica distret.

- No hi ha temps per distraccions, Silva – s’afegeix en Magnus. Ell sempre em diu pel nom de pila - Fènix III a punt.

- Perdó - reviso que tot estigui correctament. Pitjo els pedals dels meus peus, primer el dret i després l’esquerre. Els alerons s’inclinen sense cap problema.

- Fènix IV a punt. - diu Europa. M’apresso una mica més en revisar el blindatge de l’aeronau.

- Fènix II a punt. - diu Alba.

Pujo una mica la palanca de potència a la meva esquerra. Els motors ronronejen impacients.

- Fènix I a punt. - somric – Niu?

- Aquí Niu – diu la familiar veu femenina de la estratega anònima que dirigeix la nostra branca. - la batalla contra la ciutat identificada com a Tianguojing no està anant com havíem planificat. Pel que hem estat capaços de veure fins ara, utilitzen un armament relativament similar al nostre, encara que els seus Àngels són més blindats que els nostres i la seva capacitat tàctica s’ha mostrat superior. Tot i ser inferiors en nombre (aproximem uns sis-cents), estan eliminant als nostres Àngels de baix rang i fins i tot afecten als nostres Trons. - es va produir un curt silenci. Quan la veu va tornar a parlar ho va fer una mica més apressada– una branca de Virtuts ha estat completament aniquilada. Esquadró Fènix, se us requereix immediatament al camp de batalla. Us veureu recolzats pel Primer Esquadró Executor. També s’utilitzarà l’artilleria antiaèria del Déu. La nostra situació és complicada.

- Perdó, m’ha semblat que no ho he escoltat bé – va dir l’Alba consternada – m’ha semblat que has dit que es farà ús de l’artilleria antiaèria. Què volies dir?

- Exactament el que has escoltat, Fènix II – contesta Niu – sabem que és un sistema extremadament perillós i que encara està en desenvolupament, però aquest cop haurem d’anar amb tot el que tenim. Posteriorment us explicaré el que heu de fer més explícitament respecte a l’artilleria antiaèria. Ara la prioritat és sortir a l’espai de combat. Començo amb el compte enrere: 3, 2, 1... - compta Niu – Ignició.

    Pugem la potència dels dos motors a reacció i els Àngels començen a elevar-se verticalment. Davant nostre, la comporta de l’hangar s’obre, deixant al descobert el cel blau al que ja estàvem tant habituats.

- Inicieu post-combustió. - afegeix Niu. A la meva dreta hi ha la palanca de la post-combustió. L’agafo i la premo lleugerament endins. Sento una sotragada i surto disparat cap a enfora de les portes del hangar a centenars de kilòmetres per hora. Poc després, em segueixen l’Alba i en Magnus, i finalment surt Europa.

- L’objectiu es troba en uns trenta kilòmetres direcció nord-est. Formació en falca invertida. En cinc minuts se us afegirà l’esquadró Basilisc. Quan arribi rebreu més informació. - sentencia Niu.

    Vam estar una estona en silenci, concentrats en el combat que venia. Què és el que en sabia, d’ells? Pel nom de la ciutat enemiga, es pot deduir que el seu origen deu ser d’alguna cultura oriental. Pel que havia explicat Niu, tenien menys aeronaus però eren de millor qualitat. Vaja, no costa gaire tenir menys aeronaus que Neo Barcino, que disposa d’una flota de gairebé un miler d’Àngels, i la majoria estaven en bones condicions. Niu va concretar de que hi havien unes sis-centes naus. Tenim un terç d’efectius més que ells... No obstant això, estan massacrant als meus compatriotes, i han pogut destruir una branca sencera de Virtuts. Ni m’imagino com deuen estar les altres branques d’Àngels. Per la gravetat de la situació, puc aproximar que hem perdut entre cint-cinquanta i dos-cents Àngels, una quantitat considerable. Un cinquè de la flota total. Una esgarrifança em va recórrer l’espina dorsal.

- Creieu que és cert que faran servir l’Artilleria? - pregunta en Magnus pel canal privat.

- Ho he estat pensant i no ho crec, sincerament. - interfereix l’Alba – serà alguna classe d’incentiu.

- No estic segura de que sigui fals – la talla Europa – sembla ser una situació desesperada, i si realment és així, l’Artilleria encara és massa defectuosa com per defensar la ciutat en el seu propi cel. Hi han explosius que poden fer malbé la mateixa ciutat, i no hi ha garantia de que arribin a tocar als seus objectius. Suposo que ho faran com a prova.

- Mentre nosaltres estem en una zona en la que podem resultar danyats?

    Vaig escoltar en silenci com discutien, pensant en el que havien dit sobre l’ús de l’artilleria antiaèria. Jo tampoc les tenia totes, respecte aquell tema.

- Què hi dius, Silva? - diu de cop en Magnus.

- Jo en sé tant com vosaltres. Millor esperar a que ens donin més instruccions. D’aquí poc arribarà l’esquadró Basilisc. - tanco la línia privada i obro la pública - Niu.

- Digues. - Respon immediatament, com si estigués esperant.

- Obre la línia de ràdio amb Basilisc, si us plau. D’aquí poc passaran els cinc minuts i ja devem ser prop.

- Rebut.

    Van passar uns segons en silenci. De cop, Niu torna.

- Ja ets en línia amb l’esquadró Basilisc.

- Aquí el Segon Esquadró Executor, nom en clau Fènix, unitat Querubí, codi 9741. Em rebeu?

- Aquí el Primer Esquadró Executor, nom en clau Basilisc, unitat Querubí, codi 9723, copiat. - em respon al cap de poc una veu femenina.

- Sóc el capità Silva, Fènix I. Estic parlant amb la capitana...?

- Capitana Lucil·la, Basilisc I. - es presenta – enviï les seves coordenades per a ajuntar-nos.

- Crec que no farà falta – intervé de cop en Magnus – són allà davant.

    Miro en la direcció assenyalada i veig una altra formació en falca, l’únic que no estava invertida com la nostra.

- Som a les vostres set, esquadró Basilisc. Redueixi la velocitat. Niu, instruccions.

- Us col·locareu en una formació en falca invertida un altre cop, l’únic que aquesta vegada serà combinada amb el Primer Esquadró Executor. Pugeu quatre-cents metres i vireu rumb sud-est. Els envoltareu i tractareu d’atacar-los des del flanc. Respecte a l’Artilleria Antiaèria transmetrem les mateixes instruccions a la resta d’esquadrons. Trigarà una mica a ser carregada, potser uns deu minuts per estar en el seu rendiment òptim. Mentrestant, haureu d’intentar concentrar el combat en un mateix punt. Les coordenades us les transferirem en breu. Quan l’Artilleria sigui posicionada i falti poc per a estar llesta, rebreu un petit missatge en el que hi haurà la paraula ``dispersió´´. Quan això passi, haureu d’esperar deu segons. Un cop transcorreguts iniciareu la post-combustió per a sortir a tota velocitat del punt X, lloc que serà durament bombardejat per l’Artilleria. Si queda algun reducte, elimineu-lo.

- Tal com ho expliques sembla bufar i fer ampolles. Quin és el percentatge d’èxit? - va preguntar una veu desconeguda. Al panell de ràdio sortia que qui parlava era el pilot de Basilisc III. El dubte el compartíem tots.

- El percentatge d’èxit exacte actual és d’un 11,720%.

- Que motivador – bufa en Magnus.

- Si ens han fet servir és perquè realment fem falta. Les nostres missions són les més difícils. - responc - Ara ens demanen que ens infiltrem darrere de les línies enemigues sense ser descoberts. Sona divertit – somric – per alguna cosa som forces especials, no?

- Esquadrons Executors, bona...- comença a dir Niu.

- Merda! Contacte a les dos! - crida de cop el pilot de Basilisc II.

- Darrere també! - afegeix l’Alba – això no pinta gens bé!

- És una emboscada! Disperseu-vos! - exclamo – l’entreteniment té l’amabilitat de venir a nosaltres.

- Rebut. Agafo el flanc esquerre – somriu en Magnus.

- M’agafo els de la dreta.– s’apressa a dir Europa.

- Alba, ves a pels del davant. Jo m’encarrego dels que tens darrere. Passaré per sobre teu en tirabuixó.

- Copiat. - confirma Alba.

- Basilisc I, aquí Fènix I. Estem llestos per a entrar en combat. Contacte amb l’enemic en set segons.

- Aquí Basilisc I, copiat. També estem organitzats. Quatre segons per a contacte...

- No! Quatre segons no! - exclama la veu provinent de Basilisc II - També venen de... - la seva veu es talla sobtadament.

- Lupus! Hem perdut a un home! Venen de sota! - exclama preocupada Lucil·la.

- Dividim-nos, ara! - exclamo – us he dit que m’encanta aquesta feina?

- Capità, efectuem el tirabuixó igualment? - pregunta Alba.

- Sí, ara mateix! Un, dos, i...

    Dono un cop d’ull al meu voltant. Davant tenim a les tres aeronaus que hem vist abans. Calculo que darrere hi han quatre aeronaus més. Des de sota també en venen, probablement unes cinc. Miro ràpidament cap amunt. A uns set-cents metres per sobre nostre veig uns centelleigs inusuals. Quatre més. En total deuen ser setze. Ens doblen en nombre. Torno a la realitat. Tot ho he pensat en menys d’un segon.

- Alba, ara! - exclamo.

    De cop, l’Alba accelera cap a endavant, com si anés a xocar-me. A l’últim segon giro cap amunt. La força concèntrica m’empeny cap al seient, i noto un lleuger mareig, però els anys d’entrenament m’ajuden a tolerar-lo. Giro el meu Querubí en barril sobre si mateix i passo a escassos metres per sobre l’Alba. Escolto com ella dispara a les aeronaus que tenia davant. Jo apunto a els Àngels d’enfront. Són diferents als nostres: més allargats i més prims, d’aspecte dèbil. Però no devia deixar-me enganyar. Ens havien dit que el seu blindatge era superior al de qualsevol àngel que tingués Neo Barcino. Apunto al que sembla ser la zona de combustible i premo el gallet. Estem a escassos segons l’un de l’altre. L’Àngel enemic també em dispara. Giro sobre mi mateix en un altre tirabuixó i les seves bales passen per la meva esquerra, sense tocar-me. Quan l’aeronau és davant meu durant poques mil·lèsimes, miro si els meus canons li han fet qualsevol mena de dany. No gaire més que unes ratllades. Merda. Inclino el meu Querubí cap a l’esquerra i dono mitja volta per col·locar-me a la seva cua. Quan m’he donat la volta ja és a uns quants centenars de metres enllà.

- S’estan escapant? - pregunta amb consternació en Magnus.

- Si ho intenten, no els deixeu fer-ho. - ordeno.

    Pujo la potència del meu motor i em llenço darrere d’aquella aeronau tant estranya. Encara està a cinc-cents metres de mi, fora de la meva línia de tir. Espero amb paciència. Probablement girarà cap a l’esquerra i donarà la volta. Quan inclini l’aeronau serà quan estigui més exposat el pilot. Tres, dos, un... l’aeronau gira, però no cap a l’esquerra. Fa un gir brusc cap a la dreta, totalment inesperat. Jo, que ja tenia al meu Fènix orientat cap a l’esquerra, haig de fer un gir forçat en direcció contrària. Un altre cop la força centrífuga em deixa trastocat, més que el cop anterior, però intento que no m’afecti. Serro les dents de l’esforç. Veig a l’aeronau davant meu. Haig de girar més. Començo a perdre la consciència. Una mica més. L’altre Àngel no perd l rumb, fet que m’ho posa una mica més fàcil. Giro encara uns graus més a cinc-cents quilòmetres per hora. El meu Querubí comença a tremolar. La vista se’m torna encara més fosca. Apunto. Torno a prémer el gallet. Les meves bales perforen la cabina del pilot. L’aeronau enemiga deixa de girar i es queda volant cap en línia recta. Baixo la velocitat i també deixo de girar. Trigo uns set segons a recuperar-me. Em poso a la dreta de l’altre Àngel i miro dins la cabina. Està salpicada d’un líquid vermell. No m’agrada apuntar als pilots directament. Però en aquest món o mates... o et maten.

Obro la ràdio.

- Primer objectiu eliminat. Com us va?

- Les nostres bales no els hi fan ni pessigolles! - exclama Lucil·la.

Escolto una explosió darrere meu.

- Tercer objectiu eliminat. Tenen un punt dèbil – s’afegeix Magnus, que de cop estava volant al meu costat – però haureu d’utilitzar els canons de 14,5 mil·límetres, que són els més pesants dels que disposem ara. Heu d’apuntar dins dels seus reactors.

- Tenen un altre punt dèbil, i no és necessari utilitzar els canons d’alt calibre. Apunteu a la cabina i mateu al pilot directament.

- Capità Silva, em repugna. – diu emprenyada Lucil·la – Això no és en absolut combatre amb honor.

- No sabia que avui dia quedin pilots que lluitin amb honor, capitana Lucil·la. Té el meu respecte. Però aquests no són temps per lluitar amb honor. Són temps per a lluitar a seques. Si vols viure, l’honor queda en un segon pla. Capitana, jo no sé quina vida tindrà més enllà de la FOD, però jo tinc una família a la estimo. I pel nostre Déu, per la meva família i pels meus companys que faré ús qualsevol mètode que tingui al meu abast per a exterminar qui amenaci la seva integritat.

- Capità – diu l’Alba sobtadament amb veu queda, interrompent-me.

- Què succeeix? M’estava quedant un discurs molt...

- Han abatut a Fènix IV.

- Perdó?

- Europa ha mort.

Em quedo en silenci. Paint la informació. No sóc capaç de empassar-m’ho.

- Silva! Darrere seu! - exclama de cop Lucil·la.

Ràpidament giro sobre mi mateix. Tot i que hauria d’haver perdut la consciència immediatament, notava una fiblada d’adrenalina incomparable amb qualsevol altra. Apunto i disparo sense mirar amb el calibre més alt. L’aeronau explota en flames.

- Segon objectiu eliminat. Mateu-los. A tots.

     De cop, veig al meu voltant diverses aeronaus enemigues. Han sortit del no-res. Escolto una explosió a la meva dreta.

- Quart objectiu eliminat.- diu Magnus amb veu neutra.

    Passa per sobre meu, eliminant a un, dos i tres aeronaus enemigues més. Noto que ell també està cegat per l’ira. Però són masses. ``Capacitat tàctica superior´´, penso de cop i volta. Els he subestimat. Intento esquivar bales, em fico dins d’un núvol perseguit per aquell eixam de dimonis. En Magnus intenta seguir-me. Podem escapar. Els podem despistar. Podem fer-ho.

    Sortim del núvol. No estem sols. Hi han diverses desenes d’aeronaus. No són de Neo Barcino. De cop, ho comprenc. Anaven a embolicar a el nostre exèrcit principal, tal com anàvem a fer nosaltres amb el seu. Els primers sis-cents àngels enemics eren només l’avançada. Ara venia la flota principal. Llum blanca. Tot al meu voltant explota en flames. Veig que al meu costat la nau d’en Magnus surt disparada per la post-combustió, esquivant les bales de miracle. Escolto pels auriculars que algú em crida pel meu nom mentre caic. Sembla en Magnus. No... l’Alexis? Al meu voltant tot va lentament... Tot s’apaga lentament... La vida se m’escapa de les mans lentament...

    Estimat anònim i probablement inexistent lector , espero que visquis en una època diferent, que creguis que això no és mes que simple ficció, i que tanquis aquest llibre que ja toca al seu fi. Que abracis als teus éssers estimats i que els hi expliquis que finalment has acabat aquella història de la que tant parlaves.


 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1128 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  139 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO












Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]