Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Arnau Portero
Matadepera
 
Inici: Canto jo i la muntanya balla

Capítol 1 Les sensacions
Les sensacions



Ningú podia descriure aquella sensació, era com si estiguéssim rodejats d'una boira densa i calenta que ens escalfava el cos i ens feia sentir serens i tranquils. La pell és posava de gallina amb una sensació de pessigolles a l'esquena, segurament d'agut aquella gespa artificial, que des de lluny sembla lletja i bruta, però que quan t'estires en ella és com si estiguessis en un gran núvol blanc, d'aquells que desitges que mai se'n vagin i es quedin sempre damunt teu, tapant els raigs del sol que et cremen la pell. Amb aquesta combinació de sensacions i després d'haver caminat molt i haver menjat una bona quantitat de menjar d'alta qualitat, no vam poder aguantar adormir-nos, com uns nadons a l'acabat de néixer. Va ser la millor mitja diada que havia fet des de fa anys, i mira que en faig sovint.

Després d'unes dues hores dormint, amb dificultats vaig poder despertar-me, mai he sigut d'aquelles persones que es desperten amb facilitat i amb tanta energia, la veritat sóc d'aquelles que diuen "cinc minuts més" i al final acabes en el llit deus minuts més. Tenia la sensació que algú m'havia fet que em despertes, una sensació que inexplicablement em feia posar molt contenta i trista sense saber el perquè. Finalment em va vindre a mi aquella sensació tan gratificant, aquella sensació de diversió, de gaudir de fruir de plaer. Aquella sensació que em va fer recordar records de quan jo era més petita. La meva mare quan era una nena amb apenes consciència sempre venia a la meva habitació i em despertava, i després fugia corrents, perquè no m'anadones que era ella, qui em despertava cada dia. A ella li agradava la idea que jo penses que hi havia algú a casa que em feia despertar cada dia, i que jo em despertes amb aquesta sensació tan satisfactòria però a la vegada inexplicable. El Ferran i l'Agnès seguien dormint com uns troncs, així que vaig decidir investigar una mica per la zona.

Es podia sentir com l'aire tan pur i transparent que volava per l'atmosfera, entrava dins dels pulmons. Inclús si et relaxaves molt, i no pensaves en res més, podies notar com l'aire baixava per la tràquea, era increïble, mai havia respirat un aire com aquell, sempre havia viscut en una ciutat gran, i estava més que acostumada a respirar aire fosc i brut.

Vaig seguir caminant una mica més, fins a perdre de vista a l'Agnès i al Ferran. Em cauen molt bé, són els meus millors amics, però a vegades són una mica pesats, parlant tot el dia dels seus problemes, telandranme al cap com si fossin ocells carpinters. La veritat tenia ganes d'estar sola i tranquil·la. En aquell moment a l'única persona que volia escoltar era a mi mateixa.

En el fons del camí, vaig albirar una cova, des de lluny no semblava gaire cosa, més aviat era bastant petita, però quan vaig arribar-hi just al davant es veia immensa, era la cova més gran que havia vist mai. Des de fora no es podia veure res del que hi havia dins, només es veia una foscor, però si ti fixaves bé, amb moltes dificultats, entre la tenebrosa foscor es podia veure una llum de color blau elèctric. No sé perquè, un calfred em va recórrer tot el cos com si d'algú no molt bo és tretes i vaig decidir girar cua i tornar, amb el Ferran i l'Agnès. No perquè tingues por, sinó perquè vaig pensar que ja hauria de fer estona que estarien desperts i s'estarien preguntant on estaria.

Quan vaig arribar-hi, per les cares que feien ells dos d'enfadats, vaig deduir que ja feia estona que m'estaven esperant, I que segurament, m'haurien trucat deu cops cada un, esperant a fer que els contestes i expliques on havia anat. Per mala sort, no estava en el que és cert, en aquells moments hauria pagat el que fos, perquè fos així. En la meva vida havia vist dues persones tan enfadades, no paraven de moure's d'un lloc cap a l'altre. Els i sortia fum per les orelles. Em va costar una mica, però amb dificultats vaig aconseguir que es calmessin i m'expliquessin que els i passava. L'Agnès, la més afectada, em va explicar que rere que jo marxes es va aixecar amb la boca una mica seca, així que va decidir obrir la motxilla per agafar la cantimplora, però que quan la va obrir, només hi havia unes grans pedres grises, totes les seves pertinences de valor havien sigut substituïdes per unes pedres lletges i brutes, que només serveixen per portar més pes sobre l'esquena. Molt preocupada va decidir obrir la motxilla del Ferran per veure si hi havia passat al mateix, i també estava plena de pedres.

Després de tota aquesta incertitud, vam decidir buscar pels voltants per veure, si trobàvem algú, almenys alguna cosa o pista que ens donés indicacions del que hi havia succeït, però desgraciadament no vam trobar res.

Vam pensar-hi que potser va ser-hi alguna persona, del poble més proper, que és a 20 minuts caminant, que ens volia gastar una petita broma i hauria d'estar a l'entrada del poble amb les pertinences del Ferran i l'Agnès així que vam agafar les motxilles plenes de pedres i ens vam posar direcció a recuperar les seves coses.


 

 Comenta
 
Capítol 2 La llegenda de la cova dels safirs
Durant el trajecte no vaig poder evitar en fixar-me, en les cares de preocupació del Ferran i l'Agnès. Amb diferència al que més l'havia afectat la situació havia sigut al Ferran, se li notava en la cara, i en les expressions que feia. El conec molt bé, i ser que és una persona molt sensible, i molt responsable, i aquests tipus de situacions el perjudiquen molt. Tota aquesta situació, personalment, em sobrepassava. I el camí cada vegada se'ns feia més pesat. Però ja faltava poc per arribar. Per això, vaig decidir distreure'm una mica i ser una mica positiva. No érem conscients que estàvem rodejats d'una fauna i vegetació preciosa. Si no fos per l'incident segur que els tres estaríem passant-ho súper bé. Estaríem rient i corrent, però la realitat no era així.



Quant ja faltava menys de set-cents metres per arribar, ja es podia veure el poble a la llunyania. Semblava un poble bastant petit, de pocs habitants, deduït pel poc moviment que es podia veure. Durant tot el camí només ens vam creuar amb una parella de mitjana edat, semblava, que només hi anava la gent que sabia que existeix. Però malgrat tot això aparentava un lloc acollidor. Les cases eren petites i de fusta, i els carrers llargs i estrets. En aquells moments el que més necessitàvem, era un lloc per poder dormir, d'agut que ja era de nit, i poder recuperar forces. Així que vam decidir, deixar per demà, el robatori de les motxilles, i passar la nit en aquell poblet.



Un home vell i gran ens va rebre a l'entrada del poble. Vam aprofitar i li vam explicar tot el que ens havia passat amb les motxilles, i com havíem arribat fins on estàvem. Ens va dir que no havia vist a ningú arribar. Havia passat tota la tarda esperant que vingués algú, i que nosaltres érem els primers. Ens va veure amb unes cares de pocs amics, que ens va convidar a passar la nit a casa seva. La veritat, semblava que el dia, tornava a posar-se de la nostra part, o per almenys això semblava.



Després de dutxar-me, quan ja estava una mica més tranquil·la i relaxada, mirant com queien les gotes en el vidre de la dutxa, em va vindre a la ment aquella llum tan blava que hi havia dins de la foscor de la cova, aquella llum que tenia el mateix color que les pedres que van substituir a les coses de valor del Ferran i l'Agnès. La veritat tot era massa estrany, amb tota aquesta situació de nervis, no vaig caure en explicar-los, així que vaig decidir dir-ho quan estiguéssim tots junts, a l'hora de sopar, juntament amb l'home que ens havia convidat a casa seva. Igualment crec que, m'estava fent paranoies.



La veritat, mai havia sopat amb un ambient tan tens. Ningú deia absolutament res, no s'escoltava res en tota la casa. Només el soroll tan irritant de les agulles d'un rellotge penjat a la paret de la cuina. De tant en tant algú demanava el pa o l'oli, inclús l'avi va intentar animar una mica l'ambient, amb preguntes que ens feia sobre la nostra vida, com si fos un interrogatori, i opinions personals sobre la política del país, però res més. Sincerament no va servir de gaire cosa. Així que vaig decidir explicar el que em va passar a la cova i la relació que tenia amb les pedres, per intentar trencar una mica el gel, i a veure si em podien dir alguna explicació lògica .



Quan vaig acabar d'explicar, les faccions de la cara del Ferran i l'Agnès seguien igual de quan vaig començar a explicar, inclús en aquells moments hauria posat la en el foc, de què segur que no m'havien prestat ni un segon d'atenció. Però a qui li havia canviat la facció de la cara era a l'home vell. Havia passat d'una cara alegre, a una de més aviat seria i tenebrosa. 

De cop, l'avi es va aixecar lentament i es va posar a caminar direcció a les motxilles i va agafar una de les tantes pedres que hi havia dins, i va dir que escoltéssim atentament, ja que era una cosa seria.



Va començar a explicar que la cova que hi havia anat no era una qualsevol sinó que era una cova que estava embruixada i que és coneguda com la cova de safirs. Ens va explicar que hi ha una llegenda que diu que aquesta només, apareix pel dia i només se'ls hi apareix a les persones que són de bon cor. Les poques persones que han pogut veure-la amb els seus propis ulls, diuen que dins d'aquesta només hi ha una llum de color blau, que si tu la mires, aquesta substitueix totes les teves coses del valor i les dels teus éssers estimats més propers a tu, per unes pedres sense cap valor, però si en menys de 24 hores, tornaves a la cova, amb aquestes, les pedres es convertien en safirs. Diguéssim que era una petita prova que et feia la cova per veure si de veritat ets una persona de bon cor.



En acabar d'explicar, els tres ens vam mirar, amb cara, de pensar que l'home estava, mig boig i estava fent broma, però per la serietat amb què ho havia explicat, de broma no hi havia cap.



Seguidament, l'home ràpidament, va agafar una de les motxilles, amb les pedres dins, va tancar la porta de l'entrada amb clau i va sortir corrents de la casa.No ho podíem creure. Si la llegenda era certa, i feia pinta que sí, un home ens acabava d'agafar les nostres pedres amb la intenció de convertir-les en safirs per més tard poder vendre-les, i guanyar molts diners. I, això, lògicament, no ho podem permetre. Ens vam posar mans a l'obra per poder trobar una sortida d'aquella casa.
 


 Comenta
 
Capítol 3 L’AVARÍCIA VA TRENCAR EL SAC DE SAFIRS
Entre els tres ens vam recórrer tota la casa buscant una possible sortida, per poder marxar, i poder atrapar aquell home vell, que anava en direcció a la cova, amb la intenció de convertir aquelles pedres en safirs. A part de la porta de l'entrada, que ell mateix havia tancat amb clau, just davant nosaltres, posteriorment també havia tancat totes les finestres de la casa per assegurar-se que tot sortís bé. Aquell home realment no aparentava un home de poble, era més llest del que semblava. Havia reconegut aquelles pedres, i només estava esperant el moment oportú. Vam mirar per totes les habitacions, per veure si hi havia algú que ens fos d'útil en aquells moments com per exemple una eina, per poder forçar el pany de la porta de l'entrada o algú per l'estil, però desgraciadament no vam trobar res. A la desesperada ens vam posar a cridar com a últim recurs, amb la intenció de què algú ens escoltes, però no vam rebre cap mena de resposta. Tot semblava perdut. Amb tot el temps que havíem perdut, l'home ja hauria d'estar a punt d'arribar a la cova, però malgrat tot això no ens vam donar per vençuts, i la sort se'ns va posar del nostre costat, semblava que no estàvem del tot perduts

Aquell vell fastigós no havia dut el seu pla a la perfecció, com semblava. Diguéssim que es va deixar alguns claus solts, que el va perjudicar molt i a la vegada a nosaltres ens va beneficiar molt.



El molt capsigrany quan va sortir corrents de la casa. Sense voler se li va caure un rossinyol que hauria de portar dins de la jaqueta que portava sobre, i que quan va caure, va quedar just sota d'un moble que hi havia a l'entrada. Gràcies al Ferran, qui va ser la persona que va trobar el rossinyol i qui va obrir la porta de l'entrada, vam poder sortir d'aquella casa.



Malgrat que semblava que ens havíem tret un gran pes de sobre, encara faltava una cosa més important per fer. Evitar que aquell vell, convertís, aquelles pedres que duia a la motxilla, en preciosos safirs.



Era evident que s'hi anàvem a peu, quan nosaltres arribéssim a la cova, aquest ja li hauria donat temps de sobre per fugir, llavors el primer que vam fer, en sortir d'aquella casa va ser buscar qualsevol vehicle més o menys ràpid, per poder arribar-hi a temps i evitar un gran contratemps.



Per sort de nosaltres, una noia bastant joveneta, que anava muntada en una bicicleta de muntanya, va passar per davant de nosaltres, i entre els tres amb dificultats li vam tallar el tram. Sense donar gaires detalls en específics, entre els tres li vam explicar que un home vell, just ens acabava de robar les nostres motxilles on hi havia les nostres pertinences de valor, i acabava de fugir en direcció contrària, i per això necessitàvem la seva bici per poder enxampar-lo. Com el 85% de la població del món, la seva resposta va ser un gran no. Lògicament, no anava a donar la seva bicicleta a tres desconeguts que l'havien parat i que acabava de conèixer. En el fons l'entenia. Jo tampoc hauria fet el mateix. Era absurd.n aquest món, no pots refiar-te de ningú. iga'm tu, si aquesta no era la nostra única oportunitat per agafar aquell home. No trobàvem cap altra mena de vehícle. Hi ha trens que només passen un cop a la vida i lògicament el Ferran, l'Agnès i jo no ens anàvem anar amb una mà al davant i una altra al darrere. Així que vam deixar la paraula a un costat i vam passar a l'acció.



El Ferran va començar a parlar amb ella per distreure-la, i així desviar la seva atenció de la seva bicicleta i de l'Agnès i jo, era la nostra oportunitat. La bici només era d'una persona,i només ens faltava decidir qui la muntaria, per poder fer front al lladre. En aquell moment vaig pensar que en certa relació tot això havia sigut causat per culpa meva, si no haguéssim decidit anar a investigar per la muntanya, cadascú ja estaria a casa seva la mar de contents, Per tot això, vaig mirar a l'Agnès seria ment i li vaig dir que vaig ser jo qui va començar tota aquesta troca i jo mateixa seria qui l'acabaria. Seguidament vaig agafar el mànec de la bici, amb una decisió i valentia que no havia tingut mai i vaig començar a pedalejar direcció a la cova dels safirs, i cridant li vaig prometre a la noia que li tornaria la bici en bon estat.



Durant el trajecte no vaig parar de pensar-hi, que tot sortiria malament, que no estaria a l'altura i que no estava preparada. L'Agnès des de petita sempre ha sigut més valenta que jo, i sempre ha estat disposada a fer qualsevol cosa per tal d'ajudar als altres, per més difícil que fos la situació. Es podria dir que, en aquells casos, ella feia el paper de superheroïna i jo la de víctima. Però ja ha plogut massa.  Ara, els papers s'han canviat i s’em presenta una oportunitat per poder contradir-ho i demostrar que jo també puc fer de superheroïna. Però primer havia de demostrar-ho.



Vaig arribar alque seria el nivell final en un videojoc dels d'abans, on havies de matar al monstre més fort, per poder passar-te'l. Però, en aquest cas, a mi em tocava evitar que un home convertís unes pedres en safirs, i com a qualsevol nivell final la dificultat era major.



Sigil·losament, em vaig baixar de la bici i vaig començar a endinsar-me dins de la cova i vaig poder veure, en el fons de l'interior de la cova, l'home amb les motxilles, disposat a obrir-les per treure les pedres.



Ràpidament però a la vegada amb molta prudència, per evitar que no em descobrís, em vaig posar darrere seu, però, desgraciadament, es va donar compte.  Ja era massa tard.aig ser prou ràpida per agafar la motxilla, obrir-la i agafar una de les pedres de les tantes que hi havia dins la motxilla.



De sobte, la cova va començar a tremolar i les pedres van començar a brillar d'un color blavós, i com correctament havia dit l'home es van convertir en safirs. Era la cosa més preciosa i amb més valor que havia tingut entre les mans. De cop i volta les pedres de la cova es van començar a desprendre, així que vaig decidir sortir, i per sort quasi no ho explico però l'home vell en veure que els seus plans havien sigut fastiguejats, va decidir agafar els safirs restants, que havien quedat pel terra de la cova, i desgraciadament això el va conduir a la seva mort.



Ara farà tres mesos d'aquesta aventura. I sempre, abans d'anar a dormir, penso en el valor de les coses, i en la importància que li donem al valor econòmic per sobre de la nostra vida. De veritat arriscaries la teva vida per un mineral insignificant? <div style="\&quot;text-align:" justify;\"=""> 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]