Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Ling
Palamós
 
Inici: Canto jo i la muntanya balla

Capítol 1 Perdudes

Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i vés a saber de quins llocs més, i vés a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec.

Gotes fredes començaven a caure àgilment del cel com per art de màgia. Instintivament vaig moure àgilment un braç, ara l’altre, ara una passa endavant, ara una endarrere i sense adonar-me'n, estava ballant al compàs dels trons. La meva germana menor només em mirava fixament i les bèsties en sentir el renou s'escapolien en totes direccions. Jo encara seguia ballant meravellada per l’espectacle, fins que la Jana va començar a plorar. Cames amunt, cames avall, buscant un refugi segur, mentre la tempesta s’intensificava cada cop més. Moments després, damunt els nostres caps, el fullatge de dos robusts avets irrompia el pas de la maleïda pluja, no obstant això no podia aturar els plors de terror i agonia de la meva germana. Estava freda i rígida com un tronc, li vaig dir que sortiríem d’aquell embolic. Va assentir, però podia veure la seva mirada de pànic; la vaig abraçar carinyosament, i a cau d’orella, li vaig cantar cançons d’infant fins que les dues ens vam adormir sota el festí de llamps i trons.

Avui a l’alba, els càntics d’ocells m’han desvetllat i m’han fet recordar que encara estem perdudes en un bosc sense fi, des de l’incident de l’acampada. Les ànsies de sobreviure i les anècdotes del nostre pare ens han mantingut amb vida; quan érem menudes, cada nit, abans d’acostar-nos, el pare ens narrava com havia sobreviscut a la intrèpida jungla, al desolat desert, fins i tot a la perillosa sabana africana. Aquestes aventures a la mare i a la Jana mai els ha agradat, en canvi a mi, sempre m’han fascinat; desitjava amb totes les ànsies, recórrer el món amb el pare per viure aquelles aventures tan emocionants i explicar-les a algú. Ara, però, el que més desitjo és tornar a casa.

Hem estat avançant direcció nord durant tot el matí, fins que hem decidit parar-nos, just davant nostre hi ha unes fruites amb una pinta exquisida, primer en tasto una, ara una altra, després aquella, després l’altra... La Jana en tasta desanimadament algunes, diu que no tenen gust de res, tanmateix jo no puc resistir més el dolor de la fam i m’atipo d’aquestes sucoses fruites. Jo encara estic molt dèbil i em canso força de pressa, en canvi, la Jana no sé com s’ho fa, últimament ni es cansa, ni té gana.

Més tard prosseguim a caminar altre cop en direcció nord, el cel està cobert d’un blau turquesa, no hi ha ni un núvol en comparació d’ahir, puc notar com les bestioles s'amaguen silenciosament de nosaltres a mesura que avancem, ens observen molt atentament. A dalt d’una branca puc identificar diversos ocells, quan presencien que els estic observant comencen a piular sense motius, cada vegada piulen més fort, massa… Altre cop el cap em comença a donar voltes com una baldufa, la vista s’ennuvola, sento sorolls terrorífics, i abans de perdre totalment la consciència, una veu dolça em xiuxiueja a cau d’orella que vagi a la muntanya. 

Un calfred, que em recorre tota l’esquena, em lleva de cop, em sento amb les cames creuades i el primer que veig és un arbre amb moltes rascades al tronc, giro el cap a la dreta i veig un riu amb un bon cabal, torno altre cop a girar el cap a l’esquerra i tinc un bon ensurt, la Jana s’havia assegut just davant meu sense dir ni mu. Es disculpa per la seva imprudència i seguidament em pregunta si estic bé, li responc que sí, però que em deixi un minut més per acabar de recuperar-me.

Tenir un riu al costat és un gran avantatge en tots els sentits, sobretot a l’hora de pescar. Agafem un parell de pals i els freguem amb unes pedres perquè quedin ben esmolats. Només una vegada a la nostra vida havíem pescat, per tant, és tot un repte. Ja ha passat una bona estona i només hem pescat un miserable peix, els braços no em fan cas, però els obligo a seguir pescant, m’obeeixen lentament amb sorna i per fi aconseguim pescar un parell de peixos. Aprofitant que encara hi ha sol ens traiem la roba i ens banyem al riu, està fresqueta, em sento com nova. Quan sortim, fa bastant de fred i estem tan arrugades com les panses, encenem ràpidament un foc, ens assequem i ens vestim.

Les dues estem assegudes relaxadament a l’herba, només queda un peix, la meva germana em proposa un tracte: el peix que ha sobrat a canvi que li respongui una pregunta que la té molt inquieta. Tracte fet li responc, agafo ràpidament el peix i me’l cruspeixo amb un tres i no res. Quan m’he acabat d’eixugar m’apropo a ella, estic molt encuriosida per la seva pregunta, però ella s’allunya de mi. Amb una mirada trista i una veu tremolosa em mira directament als ulls i em pregunta perquè ho vaig fer... Fer el què, li responc molt preocupada, li intento agafar la mà, però se’n va corrents com si no hi hagués demà, intento aturar-la, però no li puc seguir el ritme, va massa ràpid. Em torno a marejar, però no em puc permetre perdre l’únic que em queda en aquest món.

Les estrelles ja fulguren en la foscor de la nit, tot i així no hi ha ni rastre de la meva germana, estic exhausta; afortunadament he trobat una petita cova per descansar, demà serà un nou dia. Un udol em desperta sobtadament, estic massa adormida per saber si realment és un llop, tanmateix decideixo posar-me dreta silenciosament amb posició de lluita. Des de la cova es poden sentir unes passes que ronden pel voltant, al principi se senten lluny de la cova, però cada vegada s'apropen més de pressa. No em resulten familiars, no sé què fer, no m'atreveixo a treure el cap de la cova, només em limito a esperar a dins i deixar que el destí faci la seva feina.


 Comenta
 
Capítol 2 Companyies
<div style="\&quot;text-align:" justify;\"="">Cada segon que passa és agònic, sóc incapaç de moure'm, el meu cos tremola tant com la gelatina. Un altre udol ressona per tot el bosc, i se'm posa la pell de gallina, perquè aquest cop, puc reconèixer que és de llop. Puc percebre com les passes, que cada vegada s'apropen més, són d'un animal de quatre potes, a jutjar pel soroll, no és gaire gran, tot i així el meu cos segueix estremint-se.



Davant dels meus ulls una cria de guineu roja s'endinsa a la cova, i sense pensar-ho aferro una pedra per defensar-me, però m'adono que la guineu està sola, indefensa i molt espantada. M'apropo cautelosament a la meva miserable motxilla i agafo algunes baies que havia recol·lectat el matí. Amb molta precaució les deixo a terra i retrocedeixo unes passes enrere. La guineu sembla indecisa, d’una banda sembla famolenca, però d'altra banda, sembla atemorida per meva presència. Relaxo tots els músculs i faig un gest amistós per demostrar-li que no sóc cap amenaça i que pot confiar en mi. La guineu s'apropa lentament a les vistoses baies, les flaira amb entusiasme i les comença a tastar-les, amb un ull posat en mi. M'apropo cautelosament cap a l'animaló, però quan se n'adona, surt per potes. Encara estic cansada i necessito recuperar forces per demà, el millor serà seguir dormint.



Quan em llevo, em cordo les sabates, em recullo el cabell, em netejo la cara amb l'escassa aigua de la cantimplora i em dirigeixo a l'exterior. Quan començo a caminar, tinc la sensació que algú m'està observant per darrere, per espantar a l'espia giro sobtadament el cap i resulta ser la petita guineu d'ahir a la nit. Miro als voltants i no veig a ningú més, sembla que en realitat no s'ha allunyat de mi, està realment sola. Li ofereixo altre cop baies i se les cruspeix feroçment. Ara que és de dia i estic més a prop de la criatura, puc apreciar la seva bellesa: té un pelatge lluent, gruixut i curt; roig a l'esquena i blanc a la panxa. Quan acaba de menjar té la boca blava i em sembla encertat anomenar-la Nabiu.



Considero que ja he malgastat molt de temps, deixo la guineu menjant baies i prossegueixo la meva recerca cap al nord. Mentre avanço, la mirada se'm fixa en unes muntanyes que hi ha a l'horitzó; són robustes, grises, amenaçants i amb els pics nevats. Com més les observo, més m'envaeix una obscura sensació, però de cop i volta aquestes sensacions es veuen boicotejades quan empassego amb una arrel d'avet, em sento molt rara, però m'haig de concentrar en les meves prioritats. A mesura que avanço, vaig voltejant els ulls i veig com la petita guineu em segueix discretament a poca distància, segurament s'ha quedat òrfena. El meu rostre expressa un gran somriure d'orella a orella al saber que tinc una nova companya de viatge, però percebo que unes altres passes, que no són de la Nabiu, em segueixen amb sigil.



Les sento per a tot arreu, és una emboscada. Les cames em comencen a tremolar, la vida em passa fugaçment pel meu cap, però no em puc paralitzar davant d'una situació tan crítica. Miro al meu voltant i corro a correra-cuita a l'avet més proper que veig per escalar-lo. Un crit de pànic de la Nabiu em fa canviar d'opinió, agafo una pedra, una branca robusta del terra i em disposo a salvar a la cria de guineu amb la qual m'he encarinyat. Vaig tan de pressa com puc en direcció als xiscles, no obstant les meves cames es cansen més aviat del que em pensava i em veig temptada a parar, però no cometré el mateix error dues vegades.



Quan arribo, veig la Nabiu envoltada de tres llops, i sense pensar-ho, llanço una pedra a un llop, per sort, faig diana i el deixo atordit. Els dos altres es giren i venen cap a mi amb furor, el meu cos fa un espasme que em fa reaccionar i córrer enèrgicament en direcció contrària. El segon llop intenta abalança-se sobre mi, afortunadament em tinc temps per deixar-lo atordit, ja que m'he girat abans de temps i li he donat un bon cop de branca. A mesura que avanço, perdo de vista el tercer llop, les meves cames comencen a afluixar, i per molt que vulgui, no puc continuar, intento agafar aire i recuperar forces. Mentre inspiro i expiro aire, el tercer llop apareix del no-res i s'abalança sobre mi, començo a fer-li puntades, però no funciona, és el fi.



Veig com els seus esmolats ullals blancs es preparen per tastar el gust de la sang, noto com les seves poderoses potes fan tanta pressió que quasi no puc ni respirar, tanco els ulls i penso en el meu millor record. Inesperadament, la Nabiu mossega el llop i m'allibera de les seves poderoses urpes. Intentem fugir, però mentre la bèstia s'està torçant de dolor, li dona una desafortunada coça a la Nabiu que la deixa completament inconscient. Vull fugir tan de pressa com sigui d'aquí, però abandonar-la a la seva sort seria egoista i covard. Corro cap a ella, l'agafo amb els braços i corro tan de pressa com les cames m'ho permeten. Hem tingut molta sort, les dues estem vives. Passat uns minuts, es desperta desorientada, al principi em gruny, però després em llepa la galta per demostrar afecció, jo li responc amb un somriure. Les dues ens sentin estranyament reconfortades després de salvar-nos mútuament la vida sense gairebé coneixe'ns, crec que serem molt bones companyes.



Un altre dia està a punt de sucumbir, ja han passat vint dies d’ençà que la Jana va fugir, l'he estat buscant per tot arreu i no hi ha ni rastre d'ella, és com si s'hagués esfumat del mapa. Em sento culpable, irresponsable, impotent, inútil i frustrada. Quan em comencen a caure les llàgrimes de fúria, em llevo ràpidament, miro a l'horitzó i crido al vent: - Per què? Ho sento!- mentre la meva ànima es trenca per dins. Tinc un còctel de sensacions en el meu interior, però la reacció de la Nabiu fa que em tranquil·litzi i reflexioni. Em disculpo amb ella i li dic que ha sigut un acte immadur i estúpid, i que ella no en té culpa.



A mitjanit em desperto sobtadament. Per sort, la llum de la Lluna plena em concilia el malson que revisc cada nit, l'incident. Respiro fondo i observo a la petita guineu adormida relaxadament a bocaterrosa sobre l'herba. Trobo convenient aixecar-me i fer un tomb pel bosc per ordenar la ment. Avui les estrelles estan atapeïdes per uns maleïts núvols, al damunt d'una branca, observo uns mussols amb els ulls taronges que comencen a xisclar, llavors el cap em comença a fer voltes com un tornado, perdo l'equilibri i la vista s'ennegreix de cop i volta. Mentre intento recuperar-me, sense gaire èxit, uns sorolls estridents em criden a cau d'orella i l'últim que recordo abans de perdre la consciència, és una veu greu i intensa que em crida que vagi a la muntanya. Quan em llevo, màgicament un arbre cau davant dels meus peus. Eespantada pel panorama torno ràpidament al campament, agafo el meu equipatge i m'acomiado de la Nabiu, encara que se'm fa molt dur allunyar-me d'ella quan està dormint, després de tot el que hem viscut ... Però sé que haig d'afrontar el meu destí sola. Quan em començo a allunyar del campament, just a les meves esquena una veu familiar em pregunta: On creus que vas, Alícia?
 Comenta
 
Capítol 3 Veritats
Quan em giro, una alegria s'estén pel meu cos, és la Jana! Vaig cap a ella a abraçar-la corrents però en canvi, ella fa un moviment veloç i m’esquiva. 

一On has estat aquests dies? 一li pregunto amoïnada. Malgrat que m’ha escoltat, no em respon, només es limita a caminar al meu voltant amb un aire misteriós. 

一En realitat, jo mai m’he separat de tu 一em retreu一, si no recordo malament, vas ser tu qui es va allunyar de mi, recordes? 一em recrimina mentre em mira fixament als ulls. Les dues ens quedem una davant de l’altra sense parpellejar, fins que ella esclata a riure. Jo, en canvi, només tracto de processar el que està passant: m’abandona sense cap explicació, jo la busco desesperadament sense èxit i, finalment, ella apareix, així com si res, uns dies després dient-me que vaig ser jo qui la va abandonar a la seva sort. 

一Però què dius? Què t’has pensat? Te’n vas anar corrents sense donar-me cap explicació! 一li retrec amb ira. Però què s’ha cregut? Dir-me que vaig ser jo la que la va abandonar.

一Estimada, tens la ment oxidada. Per què no tractes de recordar què va passar a l’acampada? 一em pregunta enigmàticament. Intento fer memòria però el cap només m’ofereix records borrosos, inversemblants i poc fiables. 

一Escolta Jana, no sé què pretens sostreure’m, però no puc quedar-me gaire estona aquí, si vols seguir discutint fes-me un favor 一li dic一 porta en braços a la guineu i segueix-me. La Jana obeeix sense dir ni piu i ens dirigim cap a la muntanya mentre ella segueix obstinada amb el mateix tema.

El sol ja està sortint del seu amagatall, avui el cel és clar, afable i tènue. Jo estic cansadíssima, però no pararé fins a arribar al meu objectiu: arribar al cim de la muntanya. La Jana segueix obsessionada amb quelcom que jo desconec, no obstant, estic molt més alleujada amb ella a prop, encara que ella em segueixi irritant. 

一Per què no deixes el tema d'una vegada? 一li proposo amb una veu que suggereix que calli immediatament. Ella em fa una malèvola ganyota i segueix insistint amb el mateix com si no m’hagués escoltat.

一D’acord, callaré si em respons 一em repta amb un somriure innocent. Aquesta resposta m’ha sentat tan malament que em posa de mal humor fins que exploto de ràbia

一Ja t’he dit que no, pesada! Per què no m’ho expliques tu si tant insisteixes?

一De veritat que no te’n recordes de res? 一em pregunta amb una veu trencadissa. La seva cara canvia radicalment, els seus ulls enrogeixen de tristor, la seva pell empal·lideix i les seves passes es tornen parsimonioses. Al veure que aquest tema l’afecta de veritat, em sento realment culpable per la meva desafortunada resposta i em veig obligada a remeiar-ho.

一Perdona si t’he ferit 一em disculpo sincerament一, però has de comprendre que no et puc ajudar si no sé de què em parles 一ella assenteix i jo prossegueixo el meu petit discurs motivador一. Ja queda poc, Jana, ara aixeca’t i quan arribem al cim de la maleïda muntanya, et prometo que escoltaré tot el que m’hagis de dir.

    El sol ja s’està ponent, el vent bufa intensament pel sud-est i els udols llunyans insinuen que ja és hora d’amagar-se. Arribar al cim ens ha portat més temps del previst, però al final hem arribat. Jo estic esgotadíssima, però sembla que m’hagi tret un gran pes de sobre. La Jana i la Nabiu estan més fresques que una rosa, mai es cansen. Les tres ens acomodem com podem al terra rocós, i tal i com li he promès, només em limito a escoltar-la.

La Jana explica que els pares m’havien dut diverses vegades al metge per les contínues paranoies i desmais que patia. Els metges van arribar a la conclusió que m’havien d’ingressar en un centre especial, però que tardarien una setmana, atès que requerien diversos tràmits. Els metges ens van recomanar passar temps en família mentre ells es feien càrrec de la paperassa. El pare va convèncer la mare per fer una acampada, i després d’unes acalorades discussions, ella hi va accedir a la problemàtica proposta. Tot semblava anar bé, els quatre estàvem reunits envoltant el foc que ens permetia mantenir una temperatura favorable, fins que m’explicà que vaig entrar en paranoia i vaig començar a colpejar un arbre. Tot seguit, comentà que el pare va intentar tranquil·litzar-me però li vaig donar un cop de puny i el vaig deixar inconscient. Li dic que s’aturi; això no és el que la memòria m’ofereix, però quan començo a fer un esforç desorbitat per recordar tots els successos, de sobte tot retorna a la meva ment: com els metges em diagnostiquen esquizofrènia, com fem l’acampada a l’aire lliure, com entro en paranoia i deixo inconscients els pares, com fujo al bosc, com ataco la Jana quan em persegueix, com es dessagna, com l’abandono mirant-la als ulls …

La commoció em supera i m'aixeco tremolosa a bramar al vent. La Jana em pregunta si ja ho recordo tot i jo assenteixo amb les llàgrimes caient dels ulls. Quan recupero la compostura, li pregunto com es va recuperar, ella em comenta que mai es va recuperar. Com? Però si està just davant meu. Com pot ser? Llavors intento abraçar-la però no noto res, només un aire gelat, llavors intento acariciar la guineu però no noto el seu sedós pelatge. La Jana em diu que la Nabiu i ella formen part de la meva ment, que no existeixen físicament, són fruit d'una il·lusió. Tot aquest temps he estat fugint de mi mateixa, la Jana és la personificació del meu subconscient i la Nabiu la representació de les meves emocions. Ara sé que la meva ment és inestable i que en qualsevol moment puc entrar en paranoia i perdre el control de mi mateixa. Sé que no em puc disculpar de veritat amb la meva germana per tot el que li vaig causar, però la meva consciència estarà més tranquil·la si ho faig, encara que sigui com un fantasma. 

一Escolta, entendré que no em perdonis mai, però vull que sàpigues que t’estimo moltíssim i que no pretenia fer-te mal, no era jo mateixa, així que perdona’m per tot el que t’he causat.

一No t’has de disculpar per res, no era la teva intenció 一em respon. Em diu moltes més coses, però el meu cap comença a donar voltes, sento veus angelicals que reclamen la meva hora i finalment perdo la consciència. 

Quan em llevo no hi ha ningú, no hi ha res, només boira que m’envolta el cos i la ment.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]