Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Mijujo
ELX
 
Inici: Història de Leandre i Hero

Capítol 1 Tota història té un començament
En la nostra mar Mediterrània, en la província de Grècia, en les illes que vulgarment s’anomenen l’Arxipèlag, hi ha dues ciutats, Sestos i Abidos, distants l’una de l’altra per espai de mitja llegua, i aquest espai, ocupat per la mar, impedeix que les dues illes en siguen una. En la ciutat de Sestos vivia Hero, noble donzella de gran enteniment, gràcia i bellesa, la fama de la qual relluïa per tots aquells regnes, i en la ciutat d’Abidos vivia Leandre, de gran perfecció, seny i gentilesa. Sols eren diferents perquè, les gràcies singulars que posseïen, les de Leandre eren d’home, i les d’Hero de donzella.

Com es veieren Leandre i Hero

Havia acudit Leandre a una gran festa solemne que celebraven a l’illa de Sestos, i sobre totes les altres donzelles destacava la clara i elegant figura d’Hero, a la qual Leandre amb actitud de tímida tristesa va dirigir la vista, que així ho va decidir la cruel fortuna. Els ulls de la graciosa donzella es creuaren amb la mirada de Leandre, i a l’un i a l’altra els semblà que tenien les entranyes travessades amb fletxes enverinades d’amor, i que els ulls s’enviaven entre si secrets missatges des del més amagat del pensament ferit. I fou tan gran el mal d’aquesta primera vista, que a l’un i a l’altra va fer sentir un profund desig.

No obstant això, el seu era un amor que no podia existir, era l'amor entre una donzella i un noble grec. Encara que això no va impedir que res més verse s'estimaren profusament. Aquella festa se celebrava en honor al déu Dionisio, déu del vi i la fertilitat, i per a complaure-li havien cornucòpies de les quals els aliments i el vi no deixaven de rajar.

Hero es va acostar a una d'aquestes cornucòpies amb la intenció de preparar-li un plat a la seua jove senyora. No obstant això, quan es va moure una mica, va poder veure la part posterior de la cornucòpia, la qual li impedia la visió. Quan Hero i Leandro van creuar les mirades tots dos es van quedar muts de la impressió. A aquest li va començar a palpitar el cor de manera desbocada, mentre que a ella va començar a pujar-li un lleuger rubor per les galtes. Malgrat això, ràpidament van apartar la mirada amb vergonya i es van donar l'esquena, perquè tots dos sabien que allò que sentien estava prohibit, encara que això no els va impedir que romangueren a una distància a la qual pogueren parlar.

-Sóc Hero…- va murmurar feblement i una miqueta avergonyida per la seua gosadia ella.

-Jo, dolça donzella, em dic Leandro- va respondre ell d'igual forma- i perdone la meua gosadia, però no he pogut evitar fixar-me en el bella que és vosté.

- No és únicament la bellesa el que s'ha de valorar d´una dona-va contestar ella mordaçment- encara que no m'estranya que algú del seu nivell no siga capaç de comportar-se d'una manera subversiva.

-M'incline també davant les seues sàvies paraules- va dir ell - i permeta'm disculpar-me, mai se m'ha donat bé afalagar a una dama.

-Jo no soc cap dama- va respondre ella i, encara que ell no poguera veure-la, va esbossar un trist somriure.

-Que tant es diferencien els trets socials quan es té amor?- va comentar de forma apesarada.

De sobte, va començar a sonar una cançó i una dama li va demanar ballar a Leandro, aquest va acceptar i es va anar. Hero va ser ràpidament amb la seua senyora i mentre s'esvaïa en excuses per la seua tardança, en un apartat racó de la seua ment no podia deixar de pensar en Leandro.

La vetlada va seguir el seu transcurs d'una forma tranquil·la i *dió mitjanit sense que a penes es notara que havia passat el temps. Mentre la gent continuava xarrant de manera animada es va començar a escoltar un sord rumor al lluny i la gent, estranyada, va començar a mirar a la seua al voltant buscant l'origen del so. Un noble entrat en anys va cridar assenyalant un punt de la mar. Tothom va començar a apuntar-se per a contemplar el que fora que estiguera succeint.

De la mar sorgia una columna de fum blanc, l'aigua estava literalment cremant i evaporant-se i el fons marí semblara estar esqueixant-se i mostrant el mateix Tàrtar. Una ala va eixir d'entre les profunditats, era una fúria, però, mentre observava espantada, li va embargar l'horror quan darrere d'aquesta van començar a sorgir les seues dues germanes. Aquestes eren éssers horribles, aquestes eren nascudes del de l'esperma i la sang que van caure sobre Gea quan Crono va castrar a Urà i no reconeixien l'autoritat dels olímpics. El pànic va condir mentre les fúries atacaven a la gent, sense diferenciar entre nobles o plebeus.

Hero va començar a buscar frenèticament a Leandro amb la mirada i quan la de tots dos es va trobar van començar a córrer per a anar en braços l'u de l'altre. No obstant això, una fúria va agarrar a Leandro i se'l va portar a ròssec cap al més profund del Tàrtar, Hero va començar a cridar el seu nom i es va disposar a córrer després de la fúria amb la intenció de salvar a Leandro quan de sobte alguna cosa la va colpejar en un costat i la va tombar contra el sòl, era una altra fúria. 

Buscava desesperadament alguna cosa amb el que defensar-se quan la seua mà va agafar l'empunyadura d'una espasa que degué caure-se-li a algú. Va assestar una espasada cap a la criatura que udolant es va allunyar d'ella mentre un *icor daurat començava a fluir de la seua ferida.

Més enfadada que ferida la fúria va llançar un crit i es va llançar contra ella i ambdues van caure per un pujol pedregós. Mentre totes dues enredades en la seua lluita baixaven rodant pel pujol, Hero va patir un colp al cap amb una roca i va començar a perdre la consciència. L'últim que va aconseguir albirar abans de caure completament desmaiada va ser ràpidament s'acostaven a la mar.

 
 Comenta
 
Capítol 2 Surcant les aigües
Quan va xocar contra la superfície de la mar va eixir vagament del seu desmai, encara que va continuar en un estat de semiinconsciencia.

Una figura estranya s'enfrontava a la Fúria al mateix temps que Hero vetlava per la seua vida, endinsant-se cada vegada més en les profunditats de la mar. Va començar a veure-ho tot fosc. No obstant això, el que estava previst, no va succeir. Aquesta figura la va socórrer posteriorment de la mort, per a deixar-la posada sobre una roca. Hero,desconcertada, es va despertar i va veure uns ulls blau marí, amb brins de pàl·lid daurat que la miraven fixament. En veure-la tan a prop es va espantar i es va allunyar d'ella.

-On estic? Què ha ocorregut? Qui eres?- va preguntar amb inquietud, qui estava davant ella, malgrat tindre un cos humà, irradiava una aura de poder que indicava tot el contrari.

- soc coneguda per molts noms, però em dic Anfitrite, esposa de Posidó, déu de les mars i oceans, una de les 50 filles de Nereo i Doris, una de les deesses que va veure nàixer a Apol·lo- va dir amb petulància- Puc fer olor en tu la sang de l'Olimp. Llaures,no és cert?

-Així és senyora,pot ajudar-me?, l'home al qual amo, malgrat res més haver-ho  vist una vegada, ha sigut segrestat.

-Per descomptat, però t'advertisc, si el que pretens és emprendre una missió, abans necessitaràs una profecia. Per a això has de trobar a la sibila de Delfos, que es troba a l'illa de Mykonos. Encara que l'única cosa que puc fer, és que el meu marit et permeta arribar sana i estàlvia en la teua travessia per mar.

Hero va descobrir un xicotet pot a l'altre costat de la roca, va pujar a aquest i es va sorprendre en veure l'espasa de bronze celestial en ell. Quan es va girar per a acomiadar-se de Anfitrite aquesta havia desaparegut, però d'alguna manera, notava que ella li acompanyaria.

Va començar el seu viatge i quan es va allunyar de la roca, ràpidament un esbart d'aixetes li va atacar des del cel. Es va defensar amb prou faenes amb l'espasa i va aconseguir reduir a pols brillant als monstres, la qual cosa indicava que havien sigut enviats de tornada al Tàrtar.

Després de l'esglai de partida, la semideessa va reprendre la seua travessia i alhora que passaven els dies, recorria els diferents paisatges grecs i, nit rere nit, Hero no es llevava de la ment al seu amor, al seu noble de profunds ulls verds olives, a aqueix cavaller que li havia acceptat tal com era en tan sols una mirada, a aqueix home que sens dubte li portava boja del cap. 

Hero estava xopada i tremolant, cansada de tants dies en la mar, quan de sobte, li va semblar sentir la melodiosa veu de Leandro, la qual cosa de manera immediata, li va revitalitzar. Es va posar a cridar a crits amb renovades forces a aquest. No obstant això, per molt que mirara en entorn, no veia com era possible que hi haguera algú per allí. Es trobava davant un inhòspit paisatge, envoltada completament de mar, sense cap zona térrea a la vista. De sobte, va veure passar una ombra per davall del vaixell. Quan va traure el cap, unes mans la van arrossegar cap a l'aigua. Però, en descobrir amb impotència que el so provenia d'aquella espantosa criatura va embogir de ràbia i es va enfrontar a ella amb les mans nues.

La sirena espantada de sobte davant l'energia amb la qual es va encarar va tractar d'escapar, però Hero no li ho va permetre. La va llançar de la mar al seu pot i es va ajudar a pujar dins. Una vegada alçada amb la fúria destellant en els seus ulls va clavar sense cap contemplació l'espasa en el cos d'aquell monstre.

A l'alba,  va albirar la costa de l'illa de Mykonos al lluny. Quan va arribar, el sol brillava alt en el cel i una persona li esperava en el port. En acostar-se a ella, aquesta li va dir:

-T'estava esperant Hero, filla d'Ares. soc jo a qui cerques.

-Llavors també sabrà pel que he hagut de passar per a arribar fins vosté- va contestar mordaçment- necessite que em diga ja la profecia per a partir immediatament.

-Primer de tot hem d'anar a la meua cova. Únicament ací puc canalitzar correctament l'esperit de l'oracle de Delfos. A més, no et vindria malament un bany i un bon menjar.

Hero va seguir a la sibila a través de l'illa,  fins que van arribar a la base d'una muntanya, on es trobava l'entrada al refugi d'aquesta. Van entrar i després de donar-se un bany en un rierol pròxim Hera es va acostar a una taula on hi havia un assortiment de diferents delícies provinents de l'illa. Malgrat la fam que tenia li va demanar novament la seua profecia a la sibila però aquesta li va advertir que les profecies no sempre eren com un s'esperava.

La sibila es va asseure en un vell tamboret. De sobte se li van posar els ulls en blanc i va començar a sentir-se fred en l'ambient i va començar a recitar unes paraules. 

L'amor és com una guerra, fàcil d'iniciar, difícil d'acabar, impossible d'oblidar. 

Per això a Atenes la filla d'Ares ha d'anar,

perquè a l'amor puga trobar,

i el seu camí dicte per a començar a caminar.

 
 Comenta
 
Capítol 3 La fi
Res més escoltar les seues paraules va partir veloç cap a Atenes, no obstant això, es va veure obligada a parar en el camí, ja que el vaixell que li havien prestat, en haver arribat a la seua destinació, va perdre tota la seua màgia i va començar a desaparéixer. Amb prou faenes va arribar nadant a una illa paradisíaca de blanca arena.

Quan, esbufegant, va alçar el cap, una ombra li va ocultar el sol del rostre. Una bella dona, de cabells ondulats i castanyers es trobava alçada sobre ella. En mirar-la als ulls, tan blaus com el del buit de la nit, li va semblar entreveure el cosmos reflectit en ells els quals estaven inundats d'una profunda saviesa. Quan a la fi va aconseguir posar-se en peus amb la seua ajuda, aquesta li va esbossar un somriure que li va il·luminar el cor.

Amb prou faenes li va poder preguntar pel seu nom, i ella li va dir que es deia Calipso. 

-Et trobes en Ogigia, benvinguda a la meua presó!-li va dir Calipso amb to apesarat.

-Presó? No entenc, què està passant?-va preguntar espantada- he de partir de nou a la recerca del meu estimat.

-Pel que sembla, als déus els fa molta gràcia enviar-te a mi, com si no fora suficient amb el meu càstig-va tornar la cara al cel i va cridar- Veritat Hermes i Hefesto!?. En fi, supose que tu no tens cap culpa, de moment acompanya'm, podràs descansar i alimentar-te en la meua cova. Demà t'ho explicaré tot millor.- va dir baixant el cap una mica més calmada després d'haver-li cridat als déus.

Van seguir un camí d'arena que s'endinsava entre els arbres fins que finalment van arribar a un vessant de la muntanya, on hi havia un clar amb un hort i una font. Van entrar en la cova. Esperits de l'aire es movien d'un costat per a un altre afanyant-se amb les tasques de la llar, portant utensilis d'argila o fregant el sòl.

-Vine i fica't al llit, necessites descansar, llevat que preferisques menjar alguna cosa primer- li va oferir Calipso.

Hero anava a començar a rebutjar la seua oferta, però de sobte va notar la pesadesa en el seu cos que li tirava cap al llit.

-Està bé, menjaré alguna cosa primer, i així de mentre podràs explicar-me què està succeint.

Calipso anava a replicar, però en veure l'expressió decidida d'ella va decidir callar-se la seua rèplica i es va limitar a assentir amb el cap. Va espetegar els dits i a l'instant uns esperits els van portar sengles bols amb estofat calent. Hero, asseient-se en el llit va començar a menjar-s'ho amb una cullera que li va portar un altre esperit.Entre cullerada i cullerada d'estofat li va dir a Calipso:

-Comença a parlar per favor. 

-Està bé, per on començar?. A veure, fa eons, els titans van lliurar una batalla contra els déus, batalla en la qual jo vaig fer costat al meu pare, el tità Atles. Per aquest error, els déus em van castigar severament tancant-me en una presó màgica: Ogigia. Però el càstig no es limita únicament a aquest tancament. No, els déus en tota la seva infinita crueltat, van maleir aquesta illa perquè els herois que arribaren únicament pogueren anar-se quan m'enamorara d'ells. Només en aqueix moment apareixeria una barca que els permetria escapar d'ací, com a mi no m'és permès. No sols això, sinó que aquell que abandone l’illa mai podrà trobar el camí de retorn. És a dir, em van obligar al fet que grans herois em trencaren en innombrables ocasions el cor.

Amb llàgrimes en els ulls Hero li va dir- Quant ho sent de debò, és un càstig massa sever pel que vas fer. I ho sent molt, però ha d'haver-hi una altra manera perquè puga deixar aquesta illa veritat?.

-No et preocupes, no serà cap problema- va contestar apenadament- per sort per a tu, sempre he sentit feblesa per aquells que ho arrisquen tot per amor. Però, abans de partir, has de descansar, i demà et donaré informació que et serà necessària en la teua cerca.

Al matí següent, sentint-se completament reparada, Hero va anar a veure a Calipso a la riba de la platja. Aquesta es trobava contemplant embadalida l'horitzó. Es va acostar sigil·losament a ella, però degué fer algun soroll perquè ella es va tornar i li va llançar un trist somriure.

-Bon dia, has descansat?.

-Sí, moltes gràcies, sent molt les molèsties que haja pogut causar-te-va contestar Hero.

-No és res, i quant a la informació que et vaig prometre, quan arribes a Atenes, has de buscar a Afrodita, al ser la deessa de l'amor, d'assegurança sentirà feblesa per tu i et voldrà ajudar. Per a marxar-te únicament has de pronunciar alt i clar les següents paraules tres vegades: “Vull marxar-me d`Ogigia”, d'aquesta forma el vaixell apareixerà enfront de tu. I ja saps, has de pensar fortament en la teua destinació.

De manera seriosa, Hero es va disposar a fer el que ella li havia dit, però abans de res, Calipso li va fer un fugaç bes en els llavis, i va apartar ràpidament la mirada. Ruboritzada, i amb la mirada al capdavant li va dir:

-Només com a consell, no ho arrisques tot per un amor que és possible que ell no vulga rebre. Acabarà colpejant i trencant el teu cor.

-No et preocupes- va dir ella ruboritzada alhora- quan colpege el meu cor aquest emetrà un so tan bonic que en lloc de trencar-se li enamorarà completament de mi.

Calipso es va girar i, somrient-li sincerament alhora que amb llàgrimes en els ulls i amb el sol a la seva esquena remarcant-la com si fora un àngel li va dir:

-Això espere, ningú mereix l'amor tant com tu.

Hero finalment va pronunciar les paraules i en aparéixer el vaixell va muntar en el. Es va donar la volta per a acomiadar-se una última vegada d'ella, però en girar-se l'illa havia desaparegut. Va mirar resoltament cap al front, segura de la decisió que havia pres, encara que no podia apartar de la seva ment el fugaç bes arran de mar. Va agitar d'un costat a l'altre el cap per a buidar-se i es va centrar en el seu objectiu: Atenes. 

En arribar la nit Hero va veure al lluny la ciutat d'Atenes. Va desembarcar en el port i es va dirigir directa cap a allí. El primer que va fer res més arribar va ser anar cap al Partenó, ja que des d'allí podria orientar-se millor. Quan va arribar, li va preguntar a un ciutadà atenés on es trobava el temple d'Afrodita, i aquest li va contestar:

-El Temple d'Afrodita està situat al nord-oest de l'Àgora, a l'altre costat de la Via de les Panatenees. Seguisca recte per açí i podrà veure els llocs que li he indicat. Però senyoreta, li dic que ficar-se en assumptes de l'amor amb la senyora pot ser molt dolent per a vostè.

-No es preocupe, ara mateix no concebo res pitjor que trobar-me lluny del meu estimat.

Va emprendre el camí i quan va arribar a l'entrada del temple una immensa emoció li va recórrer el cos. Es trobava cada vegada més prop del seu estimat. Tremolant va travessar el llindar del temple i de sobte va notar com una energia li sondejava. Va avançar vacil·lant i esglaiada cap a la foscor del temple. Quan de sobte una veu la va sorprendre i una esgarrifança li va recórrer l'esquena.

-Oh, una filla d'Ares, que tremenda delícia- va dir la criatura mentre es llepava sonorament- quin bé ens ho passarem el teu i jo.

-Qui..qui...qui eres?- va preguntar Hero amb veu tremolada.

Ella, ignorant la seua pregunta va dir:

-Saps que a aquest temple únicament se li permet l'entrada a les guerreres d'Afrodita i a les netejadores del temple d'Afrodita? També poden entrar sacerdotesses, però el cas és que les tres han de ser castes i pures. Òbviament el teu no eres una sacerdotessa- va dir mirant-la de dalt a baix amb menyspreu per les seves vestidures- no entres dins dels requisits de la meua senyora. Així que què seràs?guerrera o netejadora?-va preguntar amb un somriure brillant en els seus ulls, tan similars als d'un gat. Aquests eren l'única part de la criatura que es diferenciaven de la foscor- divertim-nos descobrint-ho.

La criatura, una sort de felí negre gegant, va saltar sobre ella des de la foscor i la va atropellar contra el sòl. Aquesta cridant es va apartar ràpidament del monstre i va desembeinar la seva espasa.

-Allunya't de mi, no vull acabar amb tu.

-Uy, l'ocellet es vol enfrontar al gat?-va soltar una gran riallada que va fer que Hero s'encongira.

-Si fa falta, pel meu Leandro ho faré- va dir amb més fermesa de la que sentia.

-En aqueix cas, crec que tal vegada hages de conèixer a la meua senyora….- va dir mentre es retirava cap a la foscor.

Hero va soltar un sonor sospir d'alleujament i va continuar avançant pel temple. En arribar al final va veure a una dona d'increïble bellesa asseguda amb gràcia i soltesa, però sobretot de manera eròtica, en un tron d'ivori. Tot en ella exhumava sensualitat i semblava voler provocar-te la teua major fantasia únicament amb un lleu parpelleig dels seus ulls. Hero va sentir com el seu cor volia eixir-se del pit i anar corrent cap a on la deessa es trobava. 

-La meua senyora….-va dir Hero mentre s'agenollava- no sóc digna de la seva presència, però encara així he vingut a demanar-li ajuda.

-Alça't filla d'Ares, em caus bé, el teu pare i jo vam tindre una aventura saps? Crec que és la seua culpa que hui dia existisquen els galls- va dir soltant una sensual rialleta.

-No estic molt informada d'això la meua senyora, ho sent.

-No et preocupes, però no has vingut a sentir-me parlar d'antics romanços veritat? Així que dis-me, a quin has vingut?- va preguntar mentre s'alçava inclinant-se cap avant. Això va fer que els seus pits apuntaren discretament per l'escot del seu vestit i Hero es va quedar esbalaïda mirant-los.

Buidant-se, Hero va dir- No no, la meua senyora, ho sent. Vinc perquè necessite informació sobre el parador del meu estimat, Leandro.

-Ah sí, entenc. Però és molt senzill, únicament has d'anar al Palau de la Nit, que es troba en les vores del Tàrtar- va dir com si res mentre tornava a asseure's glamurosamente en el tron.

-Perdone?senzill?- va preguntar amb els ulls desorbitats.

-Si si, tal vegada necessites ajuda d’Hemera, però no et preocupes- mirant-la amb picardia va dir- l'amor tot el pot. I ara, t'enviaré amb Hemera.

Espere, va tractar de dir mentre Afrodita la dissolia en pètals de roses. De sobte es trobava en un clar assolellat, i al seu costat es trobava una senyora de senzill vestit groc. Les seves faccions recordaven als càlids raigs de sol de la primavera. Tot dolçor.

-Hola, ets Hemera?

-La mateixa- va dir somrient-li amablement ella.

-M'ha enviat Afrodita, diu que vostè podria ajudar-me. Però la veritat és que no entenc com.

-Suposo que no t'haurà explicat que has de fer veritat?- va dir soltant un sonor sospir- en fi, aquesta xiqueta… Doncs bé, el teu estimat va ser raptat per la fúria Alecto saps qui és?

-Sí la meua senyora, l'encarregada de castigar als qui incompleixen la moral. Principalment les promeses trencades.

-Així és! molt bé- va contestar aplaudint alegre ella- Doncs bé, pel que sembla Leandro va incomplir una promesa divina, i no va ser a un déu qualsevol no, qui va enviar a aqueixa fúria per ell no va ser res més ni res menys que la meua antítesi. Nix, també coneguda com a “Nit”. I per a recuperar-ho hauràs d'enfrontar-te a ella.

-Com?he d'enfrontar-me a una deessa primordial? Això és impossible-va afirmar severament Hero.

-Negativament, tots tenim un punt feble, i la llum és el de Nix, però per a enfrontar-la i salvar-li has d'acceptar els meus poders. No obstant això, aquests tenen una terrible conseqüència per a aquells que fan ús d'ells.

-No m'importa el preu, avance- va dir ella resolta.

-Si tan decidida estàs, atempte la teua a les conseqüències. En poques paraules desencadenaràs un efecte papallona- amb aquestes últimes paraules, la deessa va esclatar en llum pura i va inundar el pit d'Hero d'un immens poder.

Quan ella va poder a la fi obrir els ulls, va veure amb cert estupor que es trobava en el Tàrtar. Va mirar al seu voltant tractant de situar-se, però en aqueix immens erm, no havien punts de referència. Utilitzant la lògica, va pensar que el Palau de la Nit es trobaria on més espessa fora la foscor. I cap a allí es va encaminar. Una vegada va estar en el límit de la foscor va començar a albirar un imponent edifici a la llunyania. Va tractar d'aconseguir-ho caminant però la foscor es va tornar completa i va perdre completament de vista el seu objectiu. Se li va ocórrer utilitzar el poder que li havien atorgat per a trobar el camí però mentre el recorria era incapaç de traure's del cap la conseqüència que la deessa Hemera li havia comentat i es preguntava què estaria desencadenant en fer ús d'ells.

Va arribar al gran palau i es va trobar davant una immensa porta. Per sort, aquesta es trobava entreoberta i va poder passar entre les portes. Res més entrar va veure a Leandro encadenat enmig d'un gegantesc llindar, les cadenes eren vísceres i del sostre queia un líquid negre com l'obsidiana directament sobre els seus ulls, provocant que cridara de dolor cada vegada que queien. Ella terroritzada davant tan gran crueltat, va soltar l'espasa i va eixir corrent per a ajudar al seu estimat. Quan va arribar no obstant això, va notar com una brisa gelada tancava l'enorme porta. Es va girar terroritzada i de sobte a la seva esquena va notar com un tenebrós riure sorgia des del fons de Leandro. Quan es va girar va poder veure amb horror com un fum negre eixia de les seves entranyes i començava a formar una silueta fosca com l'atzabeja.

Era Nix en persona.

Hero va soltar un crit de ràbia i va començar a brillar com una estrela i es va encarar sense armes davant la pròpia deessa.

-Deixa'ns en pau- li va etzibar ella- ja has fet suficient mal no creus?

-Suficient?- va preguntar amb maldat- a penes he començat afecte- i va soltar un riure malvat alhora que avançava en la seua direcció amb intenció d'acabar amb ella.

Hero juntament amb un crit de guerra va avançar intrèpida al seu torn per ella. Quan amb la seva llum va tocar a la deessa, aquesta va cridar de dolor i malferida va fugir cap a la foscor mentre cridava:

-Et penediràs d'això!

Hero va córrer per l'espasa i amb llàgrimes d'alegria als ulls va soltar a Leandro de les seves cadenes. Aquest a causa de la seva feblesa, va caure als seus braços, però tan prompte com la va tocar es va allunyar i li va dirigir una mirada de menyspreu i fàstic. Hero massa sorpresa per la seva reacció no va poder moure's. Ell amb molt de menyspreu en la seua vegada li va soltar:

-Per què creus que una simple dona pot intentar a penes el que tu has fet? has de tornar al teu lloc, que està sota la mà de l'home.

Abans d'adonar-se, el poder de Hemera va prendre el control del seu cos i va travessar a Leandro amb l'espasa. Quan ho va fer un ens va eixir del seu cos mentre ell moria entre els braços de la plorosa i descoratjada Hero.
 


 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]