Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Germanes Act
Vic
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 La noia incompresa
Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

                T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?...

T: Marta, si us plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

                S: Sí.

                T: Me’l vols repetir, per favor?

              S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

En Robert va aturar la gravació

                T: I saps quant peses aquesta setmana?

    S: No.- va dir entre llàgrimes, perquè ja s’imaginava la resposta.



    T: Marta, peses 38 Kilograms. Em sap greu, però t’hem d’ingressar.



    S: Deixem una setmana més i et prometo que m’engreixaré.



    T: Ja t’he deixat massa temps, no t’ho prenguis com un càstig, és pel teu benestar.



    S: Almenys deixem un dia més per acomiadar-me.



    T: Marta, em sap greu, jo t'aprecio, però és que no ho puc fer. T’ingressem divendres 29 a les 10 del matí.



    S: D’acord, però no els hi diguis als meus pares. És que ja van patir prou la primera vegada que em va passar, no els vull preocupar més.



    T: Marta, ja hi tornem a ser amb aquest tema, d’acord que tens 18 anys i ets major d’edat, però són els teus pares, ho han de saber.



    S: D’acord aquesta nit els hi diré.



Vaig arribar al carrer Alamedilla, número 28, aquella havia estat la meva casa durant molts anys, casa dels meus pares. Fa uns mesos me’n vaig anar a viure en un pis petit a prop del centre. Durant aquests mesos la relació amb els meus pares s’havia refredat molt.



Vaig tocar el timbre, i al cap de cinc segons em va obrir el meu pare. Portava una camisa blava i uns texans, també blaus. Sempre em deien que m’assemblava molt a ell, tot el contrari amb la meva mare. El meu pare era un home gras i alt, mig calb i amb els ulls de color avellana. Mai vaig entendre com la meva mare es va poder enamorar d’ell, eren com la bella i la bèstia. Treballava de xef en un restaurant a l’altre punta de la ciutat, així que gairebé mai era a casa, però jo me l’estimava igual.



La meva mare era rossa i tenia els cabells molt ben cuidats. Li agradava vestir bé, anar a la moda, i sobretot se sentia còmode tal com era. Treballava a la universitat, on ensenyava ciències. Li encantava la seva feina. Quan vivia amb els meus pares no solia veure gaire a la meva mare, ja que anava a la feina molt d’hora, i a la tarda jo no hi solia ser, ja que quedava amb les amigues, i molts dies anava a la biblioteca, perquè a casa meva m’era impossible concentrar-me ja que em distreia cada dos per tres.



Jo en canvi, no era com ella. Tenia els cabells marrons clars i descuidats, no em sentia còmode amb el meu físic ni amb el meu caràcter, ja que sempre he set una persona reservada, que no explica ni mostra gaire els seus sentiments. El que sí que m’agradava fer era llegir. Era la única cosa que m’inspirava…M’endinsava tant en les històries que a vegades em costava diferenciar la realitat de la ficció.



Aquell vespre els hi vaig dir als meus pares que tornava a patir anorèxia. En realitat els hi tenia enjeva. Enveja perquè jo mai tindria una vida com la seva, mai ningú m’estimaria igual del que s’estimen ells. Quan els hi vaig dir, la meva mare va començar a plorar. Ja sabien el que era que una filla estigues a l’hospital nit i dia. 

Tornaria a l’hospital, ara ja era definitiu. Ja hi havia estat ingressada per anorèxia feia sis anys, quan en tenia dotze. Havia estat la pitjor etapa de la meva vida. No volia haver de tornar a passar per allò, va ser un infern.



 

 

 

Divendres 29 de Febrer del 2009

Vaig ingressar a l'hospital a les deu del matí del 29 de Febrer. A l’hospital m’esperava en Robert, el terapeuta. Em van assignar una habitació, la 342. A dins de l’habitació em vaig trobar una noia, era la meva companya. Això no em feia gens de gràcia, ja que sóc una noia molt introvertida i vergonyosa. 

La companya era alta, pèl-roja, amb uns ulls grans, sobresortits i verds, tenia tota la cara plena de pigues. Era bonica, semblava una nina de porcellana. Fràgil i sensible. Estava prima, extremadament prima. Anava vestida amb la bata de l’hospital. Portava un braçalet amb el seu nom. Més tard vaig descobrir que era d’origen suec i que es deia Lara Lee Bottom.



Vaig fer una breu mirada a aquella cambra, que a partir d'avui havia de començar a anomenar-la habitació. Les parets eren d'un color blau fluix, quasi blanc, el qual a mi em transmetia molta tranquil·litat i alhora delicadesa, no hi havia cap finestra, tota la llum i claror era artificial a causa dels fluorescents que hi havia penjats al sostre. Tenia una taula amb una cadira la qual estava ocupada per la roba de la Lara. Hi havien dos llits els quals estaven dividits per un passadís petit i una barrera. No hi havia decoració, l'únic que hi havien eren uns dibuixos penjat a les parets fets amb llapis i un full quadriculat. Estaven molt ben dibuixats i alhora eren feréstecs i inquietants. N'hi va haver un que realment em va escarmentar, ja que es veia un ós de peluix mort penjat desde el coll.



Les setmanes següents no van ser tan dures com m'esperava, la Lara m'havia ajudat molt a integrar-me. Ens fèiem companyia mútuament. Tenia una veu preciosa i cada nit em cantava una cançó diferent. Fins i tot m'estava arribant a agradar estar allà i tot era gràcies a la Lara. Crec que estava començant a tenir sentiments cap a ella.
 

 Comenta
 
Capítol 2 La convivència a l'hospital
Dimarts 4 de Juny de 2009



Ja feia quatre mesos que havia ingressat a l'hospital, i la veritat és que no sentia que millorés gaire. L'hora dels menjars, per a mi, era la més dura, tot i que després fèiem moltes activitats de rehabilitació. N’hi havia dues  que realment m’apassionaven. Una d’elles era la de dibuix, on expressàvem en un full en blanc com ens sentíem a través d'obres abstractes i a continuació explicàvem l'obra als altres companys, amb els quals ens ajudàvem molt. L’altra era la de creació literària, on ens feien escriure històries segons el nostre estat d'ànim. M’'ajudava a desfogar-me quan més ho necessitava. Realment la vida allà era complicada. En aquesta activitat vaig conèixer al que actualment és el meu millor amic, l'Hugo. La raó per la qual ell es trobava a l'hospital era molt diferent de la meva, ell patia obesitat. L'Hugo tenia vint-i-un anys i la patia des dels disset. Feia dos anys que havia ingressat a l’hospital. Jo sempre li preguntava com podia haver aguantat tants anys al centre, ell em responia que es podria dir que era la seva segona casa, i que a casa seva tampoc hi volia tornar.



La situació de l'Hugo a casa seva era molt complicada. Els seus pares es trobaven en procés de divorci. Només es preocupaven per ells mateixos. Quasi mai anaven a l’hospital a veure’l, i això feia que la seva relació es refredés encara més, i que cada vegada l’Hugo s’allunyés més d’ells. Jo intentava ajudar-lo molt en tot el que podia.



Igual que amb la Lara, cada vegada m'agradava més estar amb ella. La veritat és que m'atreia. Amb ella em sentia millor. Em feia la meva estada a l'hospital molt més amena. Mai m'havia sentit atreta per una noia. Això em va fer estar més d'una nit sense aclucar ull. No sabia què em passava, qui era jo? Continuava essent la mateixa noia vergonyosa i discreta, però sentia que alguna cosa havia canviat. Què se suposava que havia de fer ara? Ho havia de dir als meus pares? Però és què els deia, sempre m'havien agradat els nois i ara de cop i volta la Lara ho havia canviat tot. Vaig decidir anar a parlar amb l'Hugo sobre els meus sentiments per la Lara.

  • -Hola Hugo, com va?

    -Com sempre, aquí tancat les 24 hores.



    -Uf, ni que m'ho diguis és un avorriment. Però sort que us he trobat a tu i a la Lara. Per cert et volia comentar una cosa...



    -Digues, ja saps que pots comptar amb mi per tot el que necessitis.



    -Crec que m’agrada la Lara, però estic feta un embolic. Mai m’havia agradat cap noia.



    -Marta, no m’agrada posar etiquetes, però saps que d'això se’n diu bisexualitat, oi?

    -Sí, ja ho sé però és complicat, no només és una paraula. Estic molt confusa. Què hauria de fer?

    -Si realment hi estàs enamorada, digues-li sense embuts.



    -Però, i si no és correspost?

    -Fixa’t en el que et diré, crec a ella també li agrades.



    -De debò?

    -Crec que sí, i ja saps que la meva intuïció mai falla

    -Gràcies Hugo, m’has fet treure un gran pes de sobre! -li va dir la Marta mentre l’abraçava.



    -De res noia, ja saps que em tens per tot.


Una infermera va entrar a l'habitació i els va interrompre.


  • -Hugo, et toca anar a fer els exercicis diaris. -li va dir la infermera.


L'Hugo es va aixecar de la cadira on estava assegut i se'n va anar, deixant-me tota sola a l'habitació. Vaig mirar el rellotge, era hora de rehabilitació. Vaig anar-hi tot reflexionant sobre el que l'Hugo m'havia dit minuts abans.



Després de la rehabilitació estava exhausta, només tenia ganes d'arribar a l'habitació i després d'un llarg dia tornar a veure a la Lara. Quan arribo a l'habitació sempre faig la mateixa rutina. Comença amb una lleugera dutxa davant de la Sofía, la infermera que em controla. Llavors em rento les dents i em pentino. Agafo la bata hospitalària. Aquell dia vaig agafar una bata blau fluix, quasi translúcida, era molt vella i estava desgastada. En emmirallar-me vaig adonar-me que se'm transparentaven els mugrons turgents.



Estava esperant a la Lara al llit, i com de costum m'estava mirant la mida del braç, rodejant me'ls amb els dits índex i el polze. Era una manera de comprovar que no m’engreixava. No vaig sentir a la Lara arribar, i sí, em va enxampar. Va poder comprovar amb els seus propis ulls que jo no havia progressat en tot aquest temps.

  • -Què fas Marta? Siusplau para ja. - va dir tot plorant la Lara

    -Lara, no és el que sembla - vaig intentar a posar una excusa estúpida, la primera que va sortir a la meva ment - m'estava gratant perquè tinc una picada de mosquit.



    -Marta no, m'enganyis! Mira jo ja sé què estàs fent. Jo això també ho feia els primers dies...



    -Doncs no em jutgis si tu també ho feies!

    -Marta siusplau ara no t'enfadis, jo no vull que tornis a caure, estaves avançant. Em preocupo per tu.



    -De debò?

    -Sí Marta, t'aprecio i t'estimo, i no et vull cap mal




Després de sentir aquelles paraules em vaig tornar valenta i em vaig llançar, vaig besar els seus bonics i molsosos  llavis.
 

 Comenta
 
Capítol 3 Sentiments a flor de pell
Dijous 26 de juny del 2007

Era hora de sopar, i com sempre el preníem a l'habitació. La Lara estava molt bé, estava quasi recuperada, com que eren els últims dies que  estava a l’hospital i era molt amiga de la coordinadora ,li van deixar triar el sopar. Va elegir torrades d’alvocat, ostres i de postres maduixes amb xocolata. Es menjava les ostres amb lents moviments de llengua i es llepava els dits mentre m’observava amb cara de luxúria. Sí senyors, va elegir un aliment amb afrodisíacs.

Després vam  rentar-nos les dents, ella va acabar abans i se’n va anar directament al llit. A mi encara em quedaven un parell de minuts en els quals m’havia de pentinar i orinar. 

  • Marta vine! Que vull tancar el llum - va dir la Lara amb veu carnal.


Vaig obrir la porta i vaig trobar la Lara nua sobre el llit. Vaig reaccionar de la primera manera que em va venir a la ment i em vaig llançar a sobre d’ella. Ens vam començar a besar.  Em va aixecar la bata amb una mà, i l’altra me la va introduir en els conductes vaginals i les va començar a moure. Vaig notar un plaer molt gran, ja que jo mai havia tocat aquelles zones. Se'm van escapar un parell de gemecs. Després em va treure tota la bata, es van quedar els meus pits a la vista. Vam fer un canvi de rols i era el meu torn de tocar-la. Jo no en sabia, però ella me’n va ensenyar.

Dissabte 28 de juny del 2007

Punt de vista de la Lara: 

Em vaig despertar perquè els primers rajos de Sol travessaven pels foradets de la persiana. Vaig fer una ganyota amb la cara per no enlluernar-me. Em vaig aixecar del llit tot girant el cap per mirar com la Marta dormia. M’encantava mirar-la mentre dormia, semblava que realment estigues en pau, lluny d’aquell hospital. En realitat era el nostre somni: recuperar-nos les dues i anar a viure a una illa paradisíaca,  soles i tot el dia nues. Lluny de qualsevol preocupació. Només quedaven dues setmanes per marxar de l’hospital. Teníem els nervis a flor de pell. Una infermera va entrar per la porta i em va interrompre el moment de reflexió que estava tenint. Va despertar a la Marta i li va punxar la medicació diària que li tocava i a continuació es va acomiadar alegrement i va marxar.

-Bon dia princesa!- li vaig dir a la Marta.

-Bon dia.

-Ja queda menys, exactament tretze dies perquè em donin l’alta a mi i vint-i-sis perquè te la donin a tu!

-Estic nerviosíssima.

La vaig besar suaument als llavis. L’estimava com mai havia estimat a ningú.

-Però hi ha una cosa que et volia comentar....- va dir la Marta

-Que passa?

-M’ho he repensat i no vull tenir una vida monòtona, no vull marxar d’aquí i ja començar una vida amb tu! Vull viure el temps perdut, provar noves coses i experiències.

Em vaig quedar perplexa. No la volia perdre. De cop, sense pensar-ho, em vaig posar a córrer fins arribar a l’habitació de les medicines, em trobava malament. En teoria s’havia de demanar permís per entrar-hi, però casualment la porta no estava tancada amb clau. Vaig agafar el primer medicament que vaig trobar juntament amb una agulla. Vaig tornar a l’habitació. 

L’agulla es va clavar al braç i vaig prémer l’èmbol amb totes les meves forces. Vaig mirar el medicament, era morfina. Vaig córrer el màxim que podia, les llàgrimes dels meus ulls baixaven sense parar. No volia anar a cap lloc concret, només volia escapar d’aquell malson.

Em vaig esperar una bona estona fins a tornar a l’habitació, no sabia el temps que havia passat, potser dues o tres hores. Vaig obrir la porta lentament i finalment ho vaig veure. La Marta amb els ulls entreoberts. Envoltada de metges i infermeres. No van ni notar la meva presència. Li vaig preguntar a la primera infermera que vaig veure què havia passat. Em va explicar que la Marta havia mort, havia mort per una sobredosi de morfina. Fins que no vaig sentir aquelles paraules no em vaig adonar del que havia fet. Havia matat  la Marta, havia sigut jo, amb les meves mans. Realment volia plorar, però dels meus ulls no en va sortir cap més llàgrima.

Mesos més tard del meu incident amb la Marta continuo a l’hospital, ja que he tornat a recaure, els metges em diuen que estic més morta que viva, i que he de seguir lluitant per la meva vida, però el que realment jo vull és morir i oblidar d’una vegada. S’ha obert una investigació policial, però de moment ningú sap el que va passar aquella tràgica tarda de juny. He estat endreçant la part de l’habitació que havia estat de la Marta, i de cop m’he trobat un llibre molt bonic, d’un lluent color turquesa. Al principi he pensat que era una novel·la, però a mesura que m’hi he anat apropant, he descobert que no. No he pogut evitar que una llàgrima em llisqués galta avall. Era el diari de la Marta. 

M’he quedat uns minuts asseguda al llit observant el diari, i després m’he armat de valor i he gosat obrir-lo.

No volia ficar els nassos en assumptes els quals no m’involucraven, però no m’hi he pogut resistir a descobrir els sentiments que envoltaven la Marta.

La primera data que es llegia només obrir el diari era el 03/ 06/ 2008. En les pàgines següents explicava els plans que tenia pensat per aquell estiu, on semblava que estaria molt ocupada i s’ho passaria molt bé. Però tot canviava el 02/ 02/ 2009, quan explicavaque creia que aviat tornaria a l’hospital, el qual, lloc on ja hi havia estat anys enrere pel mateix motiu: l’anorèxia.

En el que portava llegit de diari, vaig poder notar un brutal canvi en la manera d’expressar els seus sentiments. No era difícil percebre els dies que havia estat contenta i els dies que no havien estat els seus millors, però des del 29/ 02/ 2009 es podia notar que no era la mateixa noia que havia escrit el diari pàgines i dies abans.

Al acabar de llegir el diari, no vaig poder resistir-me al fet que em caiguessin llàgrimes per les galtes, que van acabar sense deixar-me veure res a causa dels ulls tan plens de petites gotes, que havien estat provocades pels meus sentiments.

El que acabava de llegir, no només era un simple diari d’una noia amb molts somnis i idees de futur, sinó que també era un diari on es podien llegir els sentiments d’una noia que ho havia passat molt malament durant la seva adolescència, la qual no va poder acabar per culpa meva.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]