Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



mushroom23
Vic
 
Inici: El Navegant

Capítol 1 Primer quadernet
Tot va començar a la secundària, quan vaig descobrir el que realment m'agradava i ningú sabia, ni tan sols els meus pares. Tenia por, m'havien explicat històries del que podia passar si algú se n’assabentava, i aquestes no havien acabat amb un final feliç. Havia de ser un secret.

Sóc gai, i estic enamorat d'un noi de la classe, de l'Eustaqui, el preciós rebel de cabell arrissat i ulls verds com les fulles perennes dels arbres florits. M'atrau el seu fort caràcter, la manera com em mira i em parla. El problema? Ell no sent el mateix que jo. Típic no?

Cada dia intento acostar-m'hi més, suposo que no hi tinc res a perdre, només tinc la gran por de que algú ho descobreixi, i xerri massa.

Dimecres em vaig despertar de bon humor, sense saber que aquell dia ho canviaria absolutament tot. Vaig esmorzar un parell de torrades amb tomàquet i vaig fer camí cap al col·legi, pel camí de sorra que recorria cada matí. Com sempre, em vaig esperar sota el bedoll a què arribés en Jeroni, que va arribar el cap de poca estona:

  • Ei, com vas? -Va dir acompanyant-ho amb un moviment de mà lleuger-

    Bé, anar fent. Estic nerviós per l'examen d'història.- Realment no estava gens nerviós, m'ho sabia tot i era dels més intel·ligents de la classe, encara que no m'agradi reconèixer-ho davant dels altres.

    Jo també, és súper complicat.


Em va dir que volia repassar, li vaig fer un parell de preguntes sobre els conceptes de l'examen i llavors el camí va passar a ser ben silent. En Jeroni no sol xerrar massa, és més aviat una persona reservada. Em vaig dedicar a observar les moreres que ara ens envoltaven, amb les fulles groguenques, i algunes més aviat ataronjades, just a punt de caure, i deixar que el terra faci "crec, crec" en passar-hi pel damunt. M'agrada la tardor, em fa pensar en els dies ennuvolats que sortia amb l'avi a buscar bolets, ara ja no.

Just entrar a la classe el veig, elegant amb l'uniforme verd i uns mocasins nous preciosos.

  • Bon dia! -li vaig dir, amb l'esperança que em contestés-

    Ei!

    Has estudiat per l'examen?

    No em facis riure, jo estudiar? Des de quan?

    Bon dia!- Va dir la professora tallant la nostra conversa per complet, a l'acte tothom va seure i es va posar a punt per fer l'examen-.




L'Eustaqui es va asseure ben a prop, aquest fet no em desagradava gens, però m'hauria agradat no saber que el seu interès només era copiar.

Un cop acabat l'examen l'Eustaqui es va acostar amb els braços ben oberts, suposo que amb la intenció de fer-me una abraçada donant-me les gràcies, però va acabar dient:

  • Gràcies, te'n dec una!




Ja eren dos quarts d'una, les cinc primeres hores de classe ja havien acabat, i ara em dirigia a casa, pel mateix camí on havia passat al matí, però aquesta vegada anava sol, perquè en Jeroni es quedava a dinar a l'escola. Mentre caminava a un ritme ràpid com solc fer, de sobte sento una veu potent, una veu que em resultava familiar, cridant exhausta de tant córrer.

Déu meu no m'ho podia creure, era l'Eustaqui! Cridant el meu nom, com si no hi hagués demà! Encara no em creia el que estava passant en aquell moment, em van començar a suar les mans, vaig sentir un petit formigueig a la panxa. I si sabia la veritat? Una colla de pensaments van passar pel meu cap, no sabia com reaccionar, temia que faria el ridícul fes el que fes.

  • Hola!

    Des de quan vas per aquí? -li vaig dir-

    Avui vaig a casa la meva àvia perquè els pares treballaran fins tard.

    Doncs mira que bé, ja tinc companyia! -va riure-




Durant el camí, vam estar xerrant sobre l'examen, més ben dit l'examen que vaig fer jo, perquè el seu era una còpia literal del meu. L'Eustaqui realment és un noi molt intel·ligent, fins i tot més que jo, però és molt gandul, i passa completament dels estudis.

Llavors em parla més d'ell, del seu germà gran i la seva àvia viuda. M'agrada parlar-hi, em transmet confiança.

Malauradament ja havíem arribat al carrer on jo havia de girar a l'esquerra. Em vaig inclinar per acomiadar-me amb un cop d'espatlla amistós, però de sobte s'inclinà cap a mi, apropà els seus llavis i els ajuntà als meus. Al primer moment vaig quedar perplexa, però vaig tancar els ulls i em vaig deixar portar, besant-lo amb suavitat. L'estrany formigueig encara corria pel meu cos, amb ganes de més. Els seus llavis van acariciar els meus amb tendresa, i quan es va separar em sentia tan feble que em vaig haver de recolzar al seu pit per no enfonsar-me. 

I va ser llavors quan la vaig veure, just quan la història acabava de començar, mil temors recorrien les meves venes, la por, el neguit, la tristesa, la inseguretat, la desconfiança... i per sobre de tot, l'amor. Em vaig quedar sense paraules, la Marta, una de les millors companyes de classe que tenia, era allà, mirant-nos, 

des de l'altra banda del carrer, estupefacte amb la boca oberta, sense paraules, com jo. Ens mirà i se n’anà corrent, tramant alguna cosa.

  • Marta si us plau, no em facis això! - ella rigué, i encara em va fer enrabiar més-

    Marta, és injust -cada paraula que vaig dir de més, la por em consumia-

    La vida no és justa -Afegí l'Eustaqui, ja no sé què pensar-


Ens acomiadarem sense dirigir-nos ni una sola paraula, només vam mirar-nos, allunyant-nos.

Tenia més por que mai. M'havia equivocat, havia estat un error. Un gran error. Si el pare o la mare arriben a descobrir-ho no sabia que passaria, estava perdut. Ningú podia saber la veritat o acabaria dormint entre reixes en un llit dur i envoltat de gent ferrenya, havia d'allunyar-me. Era l'única opció.

Vaig treure les claus de la maleta per obrir la porta.

  • Bon dia pare, bon dia mare -vaig dir amb una veu neguitosa-

    Hola fill meu -Em va dir la mare. El pare no va dir res, no em va estranyar.




La taula estava preparada, i el menjar ja estava servit, aquell dia hi havia sopa, el plat preferit del pare. Mentre dinàvem em tremolaven les mans, intentava dissimular-ho, però els sentiments em dominaven, sabia que la Marta diria alguna cosa i que els pares reaccionarien com bojos, ja ho veia a venir.

L'únic que em venia el cap era fugir. Només necessitava saber la destinació. Era precipitat, però encara ho era més quedar-me a Salelles. No ho entenc, quan per fi tenia el que feia temps que desitjava, ho havia de deixar enrere. Cada segon que passava perdia més el control.

Vaig pujar a la meva habitació i vaig començar a introduir les coses essencials a la motxilla de l'escola silenciosament, incloent-hi un parell de barres de pa, llet, galetes, una poma i espaguetis del dia anterior. 

Una vegada tot a punt, li vaig dir a la mare que marxava a l'escola, tal com hauria fet un dimecres qualsevol. Em sabia molt de greu haver de deixar la mare i el pare així, marxant sense cap explicació, i sense cap prova d'on em podrien trobar dijous. Vaig sortir per la porta plorant, dirigint-me cap al camí central que em mostrava el mapa que tenia entre mans.

Em dirigia a un poblet on la mare m'havia explicat que vivia el seu tiet, un miserable segons ella que havia acabat solitari perquè era gai, exactament com jo.

Em dirigia a Perpinyà. 
 

 Comenta
 
Capítol 2 Segon quadernet
El tren es va fer llarg, era ple de gent, i jo estava envoltada de desconeguts a banda i banda que no deixaven d’intimidar-me.

N’hi havia que feien molta pudor i d’altres  que vestien amb esmòquing com si anessin a treballar. 

La barreja de converses en diferents llengües m’agradava, encara que tan sols reconeixia l’anglès, el castellà i per descomptat el català. M’agradava tant que em va fer agafar el son, i em vaig quedar endormiscat a l’espatlla d’una senyora gran que s’asseia al meu costat. 

En arribar a la parada de l’estació de Llupià, vaig deixar enrere el sorprenent somni on em trobava i em vaig adonar del que realment havia fet. Havia marxat de casa. Lluny. Molt lluny. Per un petó. El petó que tant havia desitjat i m’estava fent canviar la vida més ràpid del que voldria.

Quan vaig sortir de l’estació de tren, encara havia d’emprendre 3 hores de trajecte caminant.

M’esperava que el camí de Llupià fins a Perpinyà fos més llarg, però tanmateix, a les 17:30 de la tarda ja havia arribat. Aquí  ningú em coneixia, tret del meu oncle, i per tant podria començar de nou, i oblidar tots els errors comesos.

Es va començar a fer fosc, i jo encara estava buscant desesperadament la casa de totxana envoltada d’un gran jardí amb flors que sempre em parlava la mare. Era difícil buscar allò que no havies vist mai. 

Potser el meu oncle ja no era viu, i jo estava buscant la seva casa per demanar-li estada durant un temps. Però com que es deia que Perpinyà era tant i tant petit jo no parava de repetir-me “- Ja deus estar a punt d’arribar-“, i  guardava esperança.

I sí, ara sí que havia arribat. No en tenia cap dubte, la descripció que la mare m’havia fet més vegadesvegades del que voldria era exacta la porta negra del carrer que s’obria sense clau, les pedres blanques llampants fent camí fins a la porta de la casa, al voltant un jardí ben cuidat ple d’orquídies de diferents tons rosats, i si miraves cap amunt, es podia observar les cortines de les habitacions, totes iguals, amb un estampat alegre de floretes verdes i grossess.

En pressionar el timbre, la porta no va tardar a obrir-se, en Gérard, el meu oncle, em va reconèixer i em va rebre amb una forta abraçada. No va tenir cap problema en oferir-me un llit i un àpat cada dia, era un bon home.

Un temps després de la meva arribada a Perpinyà vaig començar a treballar per l’oncle. Tenia una empresa de jardineria i anava fent feina pel mateix poble i arreu. 

El millor d’estar ajudant a l’oncle Gérard era coincidir amb el seu ajudant, el noi que treballava amb ell va ser un dels principals motius pels quals  vaig voler ajudar el tiet. Jean-Pierre. El nom que, per molt que vulgui, mai oblidaré. 

Aquell noi era jove, però més gran que jo, tenia vint-i-quatre anys i eren els vint-i-quatre anys més ben cuidats que havia vist mai. Alt, metre 83 i amb espatlla ampla. Els seus ulls eren verds, un color que intensificava la seva mirada i la feia encara més irresistible. El que encara em provocava més ganes de fer-li un petó era l’uniforme que utilitzava per treballar, uns pantalons no gaire ajustats però tampoc massa amples, una mida perfecta per a ell. L’uniforme també incloïa una samarreta de tirants, d’aquestes amples que deixava al descobert les espatlles i els seus musculats braços. 

Des del meu punt de vista, aquell noi semblava tret d’una pel·lícula d’aquelles amb final feliç. 

Ja tenia suposat que amb en Jean-Pierre no compartíem el mateix secret, ell no era com jo, i per descomptat, no sentia el mateix que jo. Però, diuen que a vegades la vida et pot sorprendre. Doncs bé, en el meu cas, el destí va fer possible el que en aquells moments semblava impossible.

Un dissabte al matí a Perpinyà mateix, amb en Jean-Pierre  treballàvem en un jardí al final de la Rue de Naples, els propietaris volien un jardí que causés enveja als veïns, i per aquest motiu vàrem estar tot el dia molt atrafegats.

El matí va passar volant i un cop van arribar dos quarts d’una vam aturar la feina per fer un glop d’aigua i aprofitar per dinar i descansar. 

Respecte a l’hora de dinar va ser com solia ser, mantenint converses sobre el que faríem a la tarda o de la pròxima feina que teníem planejada. Després de l’àpat, de seguida vam tornar a estar plantats davant del jardí que una estona abans havíem deixat, de seguida ens vam tornar a posar a treballar. 

Recordo ben bé que portàvem una hora i quart de feina quan vaig adonar-me de dues coses: la primera era que en Jean-Pierre havia entrat al cobert i segona que jo havia sentit la necessitat d’apropar-me a ell, i vaig pensar d'utilitzar l’excusa que necessitava una eina. Vaig entrar al lloc i me’l vaig trobar: en Jean-Pierre, tot suat, amb l'uniforme de treball ben brut.

  • Hola! - li vaig dir




  • Bonjour! - em va respondre. - Què necessites? - va dir amb rapidesa

    Vinc a buscar les alicates- vaig explicar amb una veu de nas

    Són allà, a la caixa vermella- m’engaltà sense sorprendre’s


Em vaig dirigir cap a la caixa vermella com m'havia dit en Jean-Pierre, a continuació, em vaig posar de puntetes per arribar-hi, però els meus braços no eren prou llargs, em vaig començar a qüestionar com ho faria quan de sobte, ell, em va interrompre els pensaments.

  • T'ajudo?- amb una veu tranquil·la

    Sí, si us plau! - li vaig contestar. 


Va ser allà on el seu musculós braç em va rodejar i em vaig posar molt nerviós. No vaig poder resistir-me, em vaig apropar per besar-lo. En Jean-Pierre es va apartar, i no em va estranyar gens, però em va saber greu. De cop i volta però, es va llançar a sobre meu, em va començar a petonejar, jo el vaig aturar, ens vam mirar, vam somriure i ens vam continuar besant. 

El que estava passant entre nosaltres va ser una deliciosa demència voluntària, dos joves solitaris fugitius espantats per si algú arribava a saber el que estàvem fent. Vam començar a fer l'amor amb la mirada i la veu. I quan això resultà insuficient, vam continuar amb cadascuna de les cèl·lules que formaven les artèries que recorrien el nostre cos repartint la sang que bullia per la calor que desprenien els meus llavis en fregarfregar els seus. Vaig començar a sentir la tendresa de les puntes dels dits que tocaven el meu coll i la humitat de la punta de la llengua, i llavors, finalment, vam fer l'amor amb la sensació de desig i frustració alhora, i en aquell moment va ser quan em vaig adonar que havia tornat a passar. Ho havia tornat a fer. Aquest cop el secret que hauria de mantenir era molt més gran i no podia evitar pensar què hagués ocorregut si algú ens hagués vist o si algú sabria mai què havia passat. Si era així, estàvem més que morts.
 

 Comenta
 
Capítol 3 Tercer quadernet
Al cap de sis dies, quan tot semblava anar perfectament bé, aquell 14 de juliol va canviar la meva vida per complet.

Tot va començar quan em vaig despertar, em vaig aixecar del llit, em vaig posar les sabatilles i el barnús, ja que a casa de l'oncle sempre fa fred, i vaig baixar les escales.

Bon dia!- una veu greu va ressonar al meu timpà. Era en Jean-Pierre fent un batut de plàtan.

En Jean-Pierre es lleva sempre molt d'hora, però jo sé que intenta coincidir a la cuina amb mi, perquè sap que jo m'hi aproparé esperant que em faci un petó a la galta.

T'he fet un batut- va dir trencant el silenci.

El vaig tastar, era boníssim, li vaig donar les gràcies i ell em respongué amb un somriure. Vaig parar la taula mentre en Jean-Pierre es feia un cafè i unes torrades, a continuació després d'haver acabat de posar els coberts vaig agafar la paella i em vaig fer uns ous remenats.

Havent dinat em vaig vestir amb la granota de jardineria per començar a treballar. Vam baixar a baix el jardí del tiet per agafar les coses necessàries per dirigir-nos a casa d'un client que volia que li plantéssim un roser. Vaig entrar al cobert per agafar un parell d'eines quan de sobte algú em va tapar la cara amb una mena de sac de color fosc. No sabia què estava passant, em vaig començar a bellugar però cada vegada sentia que tenia menys força i que les parpelles es feien cada vegada més pesades, l'última imatge que els meus ulls van percebre del que estava succeint en aquells moments va ser en Jean-Pierre volent-se apropar a mi.

Em vaig despertar en un cotxe, tot era molt estrany, estava estirat, no em vaig aixecar, al meu davant hi havia dos homes, vaig voler fer un gest amb la mà quan de sobte les meves mans estaven encadenades, vaig fer un bot.

Ei! Qui sou? -vaig dir- Per què soc aquí? Què voleu de mi?

Un dels homes es va girar, em va mirar i tornà a la posició.

Tenia moltíssima por perquè em vaig començar a qüestionar si algú ens va veure al cobert, si aquests dos homes eren policies, si m'estaven portant a la comissaria, on era en Jean-Pierre, si estava sent segrestat, i si els meus pares havien enviat a algú perquè em trobessin i em portessin a casa... començava a trobar-me malament, tenia calor i ho veia tot borrós.

Que està passant, qui sou?

Som la Policia Nacional, t'estem portant a presó- va respondre un dels homes amb un somriure a la cara.

Vaig quedar bocabadat, algú ens va veure, volia que de la meva boca sortís una bona resposta a aquest somriure tan maliciós, però no em vaig veure en cor ni de bellugar els llavis.

Sense poder advertir els policies, vaig vomitar al cotxe, aquells homes van començar a cridar i a mirar-me amb mala cara.

M'enfonsava pensar que mai tornaria a veure a ningú a qui estimo perquè em tancarien a la presó únicament per la raó de ser tal com sóc.

Vaig arribar a un lloc brut, i humit. Hi havia molt poca llum. Se sentien veus greus, deien de tot; des de paraulotes, fins a amenaces de mort. En aquells moments recorria pel meu cos una sensació que dominava les meves venes. Tremolava. Tenia por. Sentia com si després d'entrar en aquell lloc ja mai més en tornés a sortir. Em varen portar a una sala on hi havia més nois i sobretot homes més grans que jo, allà em varen fer despullar i deixar la roba i tots els objectes que portava a sobre dins una espècie de caixa de plàstic, semblava un calaix que més tard col·locarien amb la resta. Ho vaig fer sense preguntar res, d'altres en canvi es dignaven a pronunciar les típiques paraules; "Jo no hauria d'estar aquí", "Passo de fer aquestes ximpleries". Però just després d'acabar la frase se'ls  acostava un guarda i els amenaçava, els segellava la boca de cop. Un cop passat tot aquest procés de presos contra guardes ens van donar la roba que portaríem des que entràvem allà, fins que en sortíem: era un pantaló marró clar, amb la samarreta de màniga curta del mateix color i una samarreta blanca de màniga llarga per a sota. Em vaig vestir i vaig seguir la cua de presos que es dirigien ja cap a les cel·les que els indicaven els guàrdies. Estava molt nerviós. Darrere la porta que dividia la part principal de la presó i la sala on havia estat jo, m'esperava gent ferrenya i potser bàrbara, però no tenia temps per penedir-me de res.

Encara recordo el número de la cel·la. Dubto que mai l'oblidi. Era la cel·la número 36. Quan vaig entrar ja hi havia dues persones, estaven estirats sobre unes lliteres, tots dos homes a la part superior. Eren més grans que jo, un més que l'altre però. Van veure que entrava, van mirar-me de dalt a baix i es van mirar. Suposo que devien pensar que era un esquifit, que no aguantaria gaire allà dintre. Un d'ells es va acostar a mi, va allargar la mà i em va dir; "Joan". Senzillament Joan. Per tant jo li vaig allargar la mà i li vaig dir el meu nom. L'altre, en canvi, no va ni dirigir-me més que una mirada i va tornar a pujar al seu llit.

Vaig estar xerrant amb en Joan i li vaig dir el motiu pel qual em trobava allà, ell hi era per ser camell i també em va explicar que el seu company, ara també el meu, es deia Ignasi i estava allà per assassinat. No vaig sentir a qui havia matat, ni com, ni perquè, ja que en el moment que vaig sentir aquella paraula, vaig desconnectar. Compartiria cel·la amb un camell i un assassí, l'Ignasi. Ara sí que estava nerviós. Segons el que em va fer entendre en Joan, l'Ignasi tenia fama d'humiliar als presos més dèbils sense utilitzar la força, només amenaçava i insultava.

L'Ignasi va sentir el perquè jo estava allà i va deixar anar una paraula, un sobrenom: Nuvolet. Suposo que devia ser una classe de burla però que en aquell moment no sabia l’ important que seria en el meu futur.

Varen anar passant els dies i tothom em deia Nuvolet, no tots sabien el per què, però a pocs els importava. Setmanes més tard ja m'havia acostumat al sobrenom que m'havia posat l'Ignasi. No negaré que al començament de tot, em molestava, i molt. La gent no m'ho deia per referir-se a mi i cridar-me l'atenció, no, la gent ho feia de mala gana i amb menyspreu, per ofendre senzillament. Vaig poder comprovar que els rumors que sentia de l'Ignasi eren certs i que realment anava destrossant als més atemorits, jo n'era un d'ells.

No havia passat més d'un any que encara tenia el sobrenom de Nuvolet enganxat a l'esquena, era com si portés escrit al front: "Dirigeix-te a mi com a NUVOLET". Feia tant de temps que suportava amenaces que per sort mai s'havien complert, que vaig acabar fartant-me de tot i vaig enfrontant-me per fi, a l'Ignasi i a la seva colla. Un gran error.

Va ser la pitjor decisió que vaig prendre estant allà dintre. L'únic que en vaig treure de dir-li a l'Ignasi que pares va ser una bona pallissa, vaig rebre cops per tot arreu i no tenia a ningú més que en Joan per ajudar-me, tot i que tampoc va fer res i no el culpo, ell s'havia de protegir. Després de deixar-me clar que ell seguia sent el que manava, l'Ignasi va fer que en Joan s'allunyes de mi i em quedes completament sol. Ara sí que la gent em deixava de banda i em castigava. Alguna pallissa de més també vaig rebre i encara que ningú fes res el que em feia mal de veritat era que en Joan no em defensava. Així van passar poder 7 o 8 anys, temps suficient perquè la majoria dels membres de la colla de l'Ignasi acabessin de complir amb la seva condemna i marxessin. Això em va donar marge durant un temps i intentar-me tornar a integrar en el món dels presos.

Van anar passant els anys i de cop ja estava completament integrat, ja no li tenia por a l'Ignasi. Ara, la meva por s'havia convertit en valentia i jo m'havia anat encoratjant mentre ell perdia membres del seu grup, la dignitat i a poc a poc la motivació. Ara sentia que Nuvolet em definia i que era jo, Nuvolet era com era i com volia ser. Després de passar-me dinou anys allà tancat em va donar temps d'aprendre que estan amb gent perillosa has d'anar amb cura, perquè o et converteixes en caçador o en presa. I sempre has de tenir alguna cosa on aferrar-t'hi perquè no t'enfonsis, perquè si permets que et deixin sense res i ho perds tot, sempre et quedarà l'esperança. I la meva motivació per sortir d'allà no era un noi, no era un lloc, no era tornar a la meva antiga vida, per a mi el que em mantenia a flot era no perdrem a mi mateix, saber qui era en cada moment i trobar, sense buscar-la, la paraula que m'ajudava a definir-me. Nuvolet.

25 anys després de la meva entrada a la presó de Tarragona, un cop superades totes les dificultats que la vida havia interposat davant meu va venir, de cop, una notícia inesperada. Algú, per algun motiu havia pagat la meva fiança, podia sortir d'allà. Em van portar en una sala com de visites i en obrir-se la porta em vaig quedar estupefacte. Eren ells. Els meus pares. Res semblava real. Els ulls que em van veure créixer i marxar no guardaven rancor, eren plens de tendresa. M'hi vaig acostar i els vaig abraçar molt fort durant uns moments, i mentrestant no els parava de repetir gràcies i més gràcies.

No sabia si estava preparat per deixar enrere totes les històries viscudes entre barrots antics i començar de nou des del punt de sortida, on tot va començar.

En sortir de l'edifici se'm va remoure l'estómac, feia anys que no sentia la sensació de llibertat, els arbres verds, els ocells cantant i els núvols blancs. Ho trobava a faltar.

Vaig pujar al tren amb els pares i vam fer camí cap a casa. El trajecte no es va fer avorrit, tot i estar envoltats de gent, els vaig explicar de tot sense censurar cap part de la història, i em vaig quedar tranquil perquè em donaven suport. M'escoltaven com mai ho havien fet i gosaria dir que m'entenien.

Quan vam sortir de l'estació vam caminar un parell de carrers i ja ens havíem plantat al carrer de casa. Mil imatges em van passar per la ment, totes borroses i fosques, però podia distingir els matolls on jo i l'Eustaqui ens vam besar, la cantonada on jugava a pilota amb els veïns, la taula del jardí on dinàvem els estius, i el carrer on van caure les primeres llàgrimes que recorrien la meva galta mentre sortia de casa i en direcció a Perpinyà. Però llavors recordant com havia set temps enrere, la meva fugida, la meva aventura amb en Jean-Pierre, els anys a presó, i de tots els records que em podien venir, només pensava en el fet que ja mai més ningú no em dirà Nuvolet.
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]