Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



mariapilarserres
Valderrobres
 
Inici: El Navegant

Capítol 1 La vida després de la mort
PRÒLEG:

 Nuvolet, m’anomenaran un dia, més de vint anys després que hagi començat aquesta història. Serà lluny d’allà on comença, serà entre gent ferrenya, potser bàrbara, gent fosca i primmirada. Més tard, quan hauré deixat aquesta gent, ningú, mai més, no em dirà així, però sovint pensaré que Nuvolet representa allò que sóc molt més que el meu nom legal. Per això aquest sobrenom m’acompanyarà al llarg d’aquest relat, que comença en una vila plantada prop de la Mediterrània i dels Pirineus, una vila ataronjada i blanca; ataronjada per les muralles que l’estrenyen, blanca per l’aire esqueixat que tot sovint hi deixa caure la tramuntana. Li diuen Perpinyà. Només, però, hi passaré els meus primers anys, la deixaré poc després d’haver perdut, per fi, la meva virginitat, i per això tan sols apareixerà en el primer dels tres quaderns que intentaré emplenar amb les meves penoses aventures.

 PRIMER QUADERN :  LA VIDA DESPRÉS DE LA MORT

Recordo el soroll ronc d'aquelles pesades campanes i el meu tiet cridant perquè m'aixequés del llit.

Tots els adolescents són una mica mandrosos però aquell no era el meu cas. Jo tenia motius per no aixecar-me del llit i passar-me tot el dia plorant, desmotivat i pensant amb ella. Que faig jo aquí? Quin sentit té la meua vida? Què hauré fet jo per merèixer això?.

No hi havia ningú que poguera consolar-me ni aclarir-me estes preguntes. Ella era l’única que m’entenia, l’única que m'estimava de veritat.

El meu tiet no m’entenia, sempre em deia: “La teua mare no estaria gens contenta de veure't així. Ja està bé que no surtis de festa si no en tens ganes, però a l'institut has d’anar-hi. No deixis els teus amics i els teus estudis. Has de ser fort perquè els hòmens no ploren”.

Ell es feia el valent davant meu i  volia que poc a poc anés superant la gran depressió que portava després que ella ja no hi fos.

Abans, però, jo havia sigut un noi molt actiu; tenia molt bons amics a l'institut i treia molt bones notes. Era un jove normal, com la resta de la meua edat, però a mi sí que m'agradava estudiar.

Jo era qui feia riure els meus amics, el simpàtic, aquell que donava consells i els escoltava quan no tenien dies bons, qui els explicava la teoria que el profe havia dit a classe i que ningú havia entès. Pareixia que tothom m'estimava. Pensava que tenia els millors amics que una persona podia tindre, però després de la mort de la meva mare, les coses van canviar.

Estava a l'institut quan el director del centre em va cridar i em va dir que vingués. Em vaig asustar però no pensava en res del que em venia al damunt.

A messura que m'arrimava, vaig vore la seua cara de tristesa. Tenia les llàgrimes als ulls i, sense fer-me esperar, em va donar la mala notícia. No ho podia creure. M'havia quedat sol al món. Als meus germans i al meu pare ni els coneixia ni els havia vist mai. I ara tampoc tenia mare. Només tenia el meu tiet per recolzar-me, però en aquells moments això era el que menys em preocupava.

Em va agafar un atac d'ansietat i em van portar a l'hospital. Els metges em van lligar al llit perquè no poguera fer-me mal. Mai li he explicat a ningú què m'estava passant pel cap en aquells moments perquè crec que ningú m’entendria. No tenia ganes de viure.

No em van deixar anar a despedir-me d'ella, ni al seu enterro. Tenien molta temor pel que haguera pogut fer.  Em van omplir de pastilles i jo al llit estava dormint mentre uns estranys enterraven a la meva mare.

Els dies següents no parava de plorar, però jo crec que encara no era del tot conscient de tot el que anava a canviar-me la vida.

El meu tiet es va fer càrrec de mi en aquell temps. Ell era un frare i vivia dins un convent i no vaig tindre més remei que anar-hi amb ell.  

Des d’aquell dia, ja no vaig vore mai més els meus amics. Venia un frare que em feia de psicòleg, però jo no el podia ni veure; li tenia tant d’odi com aquell toc de campanes maleïdes i els ressos que sentia a altes hores de la nit. Tots els frares de la comunitat estaven molt pendents de mi. En el sentit material, no em faltava de  res, però jo no li donava importància. Tancat a l'habitació sense quasi gana i sense estar bé, ni tan sols sol, la meua vida passava i jo no l'aprofitava. Però, el que era pitjor és que no m'importava.

Quan quasi va fer l'any que estava tancat en aquell convent, el meu tiet es va seure al meu costat i em va dir que havia estat pensant amb mi i que creia que el millor per a mi era marxar de missions.

Com que de missions?- Li vaig contestar jo de seguida. -Quina feina hi tinc jo allí?-. El meu tiet em va mirar als ulls i després d'un llarg i incòmode silenci em va dir: -“Crec que en aquesta experiència a les missions trobaràs a Déu. Ell et parlarà i t’ajudarà a trobar el camí de la llum que et falta. No pots estar sempre com estàs. Aniràs a una petita aldea prop de la ciutat de Kisangani. He parlat amb mossèn Jesús i m'ha dit que està encantat que hi vagis. A l’aldea també hi haurà xiquets orfes, potser ells et comprendran millor que jo. Hi estaràs una temporada, ja voràs com l'Àfrica canvia les persones”.-

Ell  ja hi havia estat prop d'allí feia cosa de deu anys. En aquell moment vaig pensar que estava boig i que es volia desfer de mi. Era un obstacle per ell i per la comunitat, però no li vaig replicar, només vaig fer mitja volta donant-li l'espatlla tot enfadat.

“Ni de broma vaig jo a l'Àfrica”-. Vaig dir en veu alta.
 Comenta
 
Capítol 2 Un pas endavant
SEGON  QUADERN: UN PAS ENDAVANT

“Adéu tiet, moltes gràcies per tot”- Aquestes van ser les raderes paraules que vaig escriure a un paper per despedir-me del meu tiet i d’aquella etapa tan dolenta que va  ser part  de la meua vida. 

Un pas rere l’altre em van portar fins la sortida. No tenia remei; o marxava o ja sabia què em tocava. Anar a l’Àfrica.

Fora del convent estava fosc, no hi havia llum i el fred de la nit de seguida va penetrar dins meu. No estava actuant correctament, i ho sabia, però en aquell moment estava segur de que el que estava fent era el més correcte per mi. Corrent i sense mirar enrere vaig marxar lluny d'aquell poble i d'aquelles quatre parets tancades. Estava segur que la meva mare em cuidaria i no deixaria que em passés res.

Als pocs dies em vaig convertir en un vagabund, tirat pel terra i sense res per ficar-me a la boca quan els meus budells ho demanaven. Anava brut i vaig començar a aprimar-me. La gent em mirava amb cares de fàstic i ningú volia estar al meu costat. L’única família que tenia eren la misèria, la gana, el fred i la necessitat. M’havia convertit en un vagabund o en un immigrant? Era un exclòs de la societat. També a mi em va tocar demanar almoina. La meva casa eren els carrers i la meva habitació les arcades d’un pont que em guardava de les fredes gotes de pluja. La meva manta un cartró humit i el meu coixí un grapat de fenàs i patrenca.

No m’agradaria explicar tot el que vaig passar però perquè us feu una idea, el meu principal treball va ser vendre droga i patir contínues violacions per un grapat de fastigosos diners. Quan penso en tot allò no m'identifico. És com si fos una etapa que no hagués existit mai. És diferent al que sóc i al que era de petit. On estava aquell noi alegre i estudiós? Aquell amic dels seus amics? Aquell noi adolorit que plorava la mort de la seva mare i que ara no podia plorar. Este era l’home que buscava el meu tiet quan deia que els homes no ploren?.

Després d’aquesta mala vida crec que vaig prendre, per fi, la decisió més important de la meva vida. La més acertada i correcta. La que faria que ara estigues tu, lector o lectora, llegint això i la que m’ha fet ser com sóc.

Suposo que us la imagineu. Vaig poder contactar amb mossén Jesús i vaig anar al Congo, com estava previst. No estava molt convençut però no volia seguir vivint aquella mala vida que portava. Vaig marxar fins a Cádiz en tren. Els dies del trajecte em vaig ficar molt malalt, tenia grans febrades i vòmits. Pensava en no arribar.  Desprès vaig embarcar i au, mar adins!

Quan vaig arribar al Congo, vaig anar en busca de mossèn Jesús i em van portar en una espècie de carromato fins la seva aldea. Allí em va donar medicament perquè em recuperés.

El mossèn estava molt content i emocionant de tindre’m al seu costat. Em preparava sopes d’arròs bullit amb remolatxa. Em rentava, s’ocupava de donar-me algunes medicines, etc. Poc a poc vaig anar agafant forces perquè estava molt dèbil. Les primeres setmanes ho vaig passar molt mal perquè la calor i els mosquits debilitaven el meu cos. L’aigua em donava cagarrines i per menjar sempre menjàvem arròs i blat de moro bullit. El blat de moro era de continu, el tenia avorrit.

Mossèn Jesús tenia tres parròquies, jo anava amb ell. Alguns dies feia missa, d’altres anava a l’escola a ensenyar els xiquets, uns altres anava per les cases visistant als més vellets i malalts per portar-los roba, menjar i aigua que enviaven les ONG’s. Com que jo anava en ell de seguida la gent em va reconèixer i tenia la sensació que m’estimaven. Encara que no ens coneixíem de res. Em vaig presentar amb el nom de Nuvolet.

Alguns dies per les tardes quedava per jugar al futbol i passar una bona estona amb nois de la meva edad. Tinc molts bons records d’ells perquè m’ho passava molt bé i deprenia molt. Quan entre ells parlaven jo no entenia res, però quan es dirigien a mí tant ells com jo féiem l’esforç per entendre'ns.  Escoltant i intentant repetir el que ells deien, poc a poc vaig anar deprenent l’idioma. El Kitumba, un dialecte de Kikongo. M’apreciaven i me consideraven, com un Pare Blanc més. 

En mossèn Jesús i jo ens portavem molt bé, jo li ajudava molt perquè ell es feie gran i hi havia coses que no podia fer. Els demès mossens ja em tractaven com el seu ajudant i com si jo fos un més d’ells. Un dels projectes en el que vaig paticipar va ser en montar una escola-residència per gent que no tenien família; sobretot per xiquets orfes. Em sentia molt identificat amb aquest projecte i volia que es portés al davant perquè sabia com de dur era no tindre una família. Un dels meus millors amics, Dakarai, m’hi va ajudar molt.

Mossèn Jesús cada cop estava més vellet i pitjor de salut i a poc a poc va anar deixant al meu càrrec tot el que portava a les mans. No podria dir que ocupava el lloc de la meva mare, però ell es preocupava molt per mi i jo l’estimava molt. Molts cops em va repetir que tota aquella experiència que estava vivint l’hauria d’escriure en un llibre perquè era molt bonica. Però, la veritat és que no tenia gaire temps d’escriure. Hi havia massa coses per fer!

L’escola reunie a molts xiquets. Per a ells, jo i Dakarai érem com els seus pares. Los signes d’amor i rialles que rebíem eren la força que ens feia continuar. L’estada que en principi era de dos mesos es va convertir en vuit anys. Era conscient de que la meva vida havia canviat. Ere veritat el que deia el meu tiet: L’Àfrica, canvia les persones.


 Comenta
 
Capítol 3 La voluntat i l'amor no tenen fronteres
TERCER QUADERN: LA VOLUNTAT I L’AMOR NO TENEN FRONTERES.


La vida a l’Àfrica és molt diferent a la nostra. Als llocs grans hi havia molts furtos, violacions a dones i molta violència. Ere com si hi hagués un dimoni solt.

Quan vaig anar-hi ja sabia a què m’exposava. Aquí estava igual o pitjor. 

Molts dies quan m’aixecava pensava que hauria de tornar cap a casa. Estaven assassinant a persones innocents i als Pares blancs. A qui no cumplie lo que el gobern manave, lo mataven. Jo això ho sabia però no pensava que me tocara a mi. Jo no era un Pare blanc. També buscaven i perseguien el meu gran amic Dakarai perquè actuava com nosaltres. 

Jo volia estar allí amb Dakarai i amb tots els meus xiquets per fer el bé. No els volia deixar. Si me n’anava sabia que no els tornaria a veure. No podía fer com la meva mare. Ella em va deixar per no tornar-la a veure mai més, no volia que els meus xiquets se sentiren com jo m'havia sentit. 

Mosén Jesús, durant molts anys a la missió havia exercit de mestre a algunes escoles del voltant. Jo no em podia considerar mestre com ell, jo només els ensenyava valors importants per la vida com l'educació i el respecte.

El pas del temps va fer que mosén Jesús després d’haver compartit molts anys amb aquella gent i passar una llarga malaltia, tornare a França. Allí regiria una petita església on la seua vida fos més tranquil·la i adequada a la seua edat.

La seua marxa me va costar més d’una llàgrima. El trobava molt a faltar. Vaig pensar d'anar-me'n en ell però la meua missió, estava molt viva. No podia deixar un projecte a mitges. Els meus xiquets i Dakarai em necessitaven.

 Anaven passant les estacions. La calor, la temporada seca, les pluges... i un dia em ve corrents Dakarai a l’escola on estava i em diu que marxés ràpidament d'allí. Apenes vaig tindre temps de preguntar-li la raó i de fugir quan vaig veure com s'apropava un camió que venia a per mi i per la resta de religiosos que per allí estàvem. 

Quan vaig arribar a tota pressa a casa de Tomàs, el mossèn superior, estaven pujant tots a un altre camió. A mi em van espentejar i em van ficar dins el camió amb ells. 

Dins el camió ningú parlava, no sabia molt bé on anàvem, tampoc sabia si arribaríem vius a algun lloc, pareixia que volàvem.  Els camins estaven plens de bassals de fang, la pluja mos caïa damunt de nosaltres amb molta força. Mos anava justet el poder respirar i podíem tindre un accident. Quin mal havíem fet? Per què fugíem a tota pressa si no haviem fet cap mal?.

Vam arribar a un petit port marítim i una petita barqueta ens va portar a alta mar, a un vaixell més gran on vam pujar-hi. 

No volia marxar, les circumstàncies m’obligaven a fer-ho. Pareixia que no fos veritat, que tot fos un somni del que no ens podíem despertar. 

Només pensava en Dakarai. El matarien, no el podia deixar allí. Els vaig suplicar que em deixaren a terra ferma un altre cop per poder anar a buscar-lo. De segur que el trobaria mort, a ell i als xiquets de l’orfenat, però em donava igual. No m’importava que a mi també em matessin; només volia estar amb ells. Ho eren tot per mi. 

No em va fer gens d’il.lusió tornar a Europa. Em va tocar quedar-me a Espanya perquè la majoria dels mossens eren espanyols. Jo l’idioma l’entenia. 

Els demés mossens celebraven que havien arribat, que estaven plens de vida i donaven gràcies a Déu. Jo en canvi, només pensava en tornar. I no vaig tardar molt temps en fer-ho. 

A mí, la vida aquí no m’importaba. No tenia ningú. Tanmateix, els mossens no volien deixar-me marxar i van fer tot el possible per intentar convèncer-me. Em van oferir feina i casa perquè em quedés. Un altre cop volien decidir el futur de la meua vida. No era aquest.

No els vaig fer cas i com havia après a no tenir temor a la mort vaig decidir tornar per buscar a Dakarai.

Al vaixell d’anada només ressava per veure’l o parlar amb algú que sabés què havia segut d'ell. I ell, m’estaria esperant a mi? Em vaig adonar que el volia molt. 

El viatge es va fer etern. Desitjava arribar i tenia la sensació que no avançàvem. Estava nerviós, inquiet, preocupat... No sabia molt bé què em passava. 

Vaig arribar a la nit i no vaig poder esperar al matí següent. Vaig passar per l'orfenat i ja no el vaig trobar: estava tot cremat i caigut a terra. Els meus ulls ploraven, però el meu cor tenia l’esperança de tornar-lo a trobar. 

Pel carrer em vaig trobar amb algunes persones del poblat. Quan em van reconèixer em van tractar de boig i em van dir que me n’anés, que no tenia cap feina allí i que m’estava jugant la vida. No es podien creure que hagués tornat. 

Els vaig preguntar a tots per Dakarai però ningú sabia res des d’aquell fatídic día. No em van donar cap esperança de trobar-lo viu. 

Vaig anar a preguntar per ell a casa del seus pares però ningú contestava. 

No sé com, ell se’n va enterar que jo estava allí i va venir a buscar-me. “Què fas aquí boig? Ja estàs marxant si no vols que et matin”- em va dir plorant mentre corria a abraçar-me. Tots dos ens vam ficar a plorar i li vaig dir que havia vingut a buscar-lo a ell. No volia que el matessin, volia tenir-lo amb mi. 

Dakarai havia estat amagat tot aquest temps a una cabanya. Sabia que el buscaven per matar-lo però no volia vindre amb mi; tenia la seua família que el protegia i jo ho entenia. La família és a qui més vols. No obstant, però, no em va costar gaire fer-lo canviar d’opinió. Allí estava clar que era “home mort”. A més, no podria estar tota la vida amagat. En realitat, era un perill per ell mateix i pels seus familiars. El millor era que el donaren per mort. 

Me’l vaig emportar a Espanya. Quan vam arribar estava molt trist. No podria veure mai més la seva familia. Jo sabia bé què era això. A mi me passava lo mateix que a ell. Tampoc podria veure a la meva mare que ere la meva única familia.

Aquí poc a poc vam continuar tirat en la nostra vida.

La gent aquí em coneixien amb el nom de Fausto, el meu nom legal, el que ma mare m'havia ficat. Ningú em deia Nuvolet. Sense tenir cap altre remei, vaig haver d’explicar-li a Dakarai el perquè del nom de Nuvolet. 

Li vaig explicar que Fausto significave “al que la sort lo afavoreix” però que jo en la vida que havia tingut, no em sentia gents identificata amb això. Havia perdut la part més important de la meva vida als pocs anys d’edat i això, m’havia marcat molt. 

Em vaig canviar al nom de Nuvolet perquè la meva vida havia segut una broma espessa, un núvol negre, una tronada de llàgrimes i penes. Per això, em dic Nuvolet i sento que Fausto no em representa. 

Passats els anys, vaig recordar que tenia un deute amb mossèn Jesús i així va ser que vaig començar a escriure aquest llibre tal i com li havia promés. Vaig decidir escriure’l també en les vivències que havia tingut abans de marxar a l’Àfrica perquè havien format part de la meva vida. 

L’ Àfrica m’havia canviat la vida però jo no era només allò. 

Epíleg 

CARTA AL LECTOR: 

Estimat lector; el llibre que tens a les teves mans i que acabes de llegir, és una gran part de la meva vida. Potser tú no em coneguis però el destí ha volgut que d’alguna forma tu i jo ens puguem comunicar. 

La vida no totes les persones podem gaudir-la al màxim però el temps passa igual i si tu no l’aprofites ningú ho farà per tu. A mi l’Àfrica em va canviar la vida. I a tu, què t’ha canviat la vida? 

Nuvolet, (Fausto Leduc) 


Estiu del 2019.

Fa cinc anys d’aquella tarda de trons, llamps i pluja en la qual vaig acabar d’escriure este llibre que ja el donava per conclòs.

Tanmateix, ara em trobo en l’obligació de continuar escrivint per tu, lector. 

La nostra vida continua viva, plena d'esperança i amb moltes ganes de continuar fent el bé. Aquí, a l’antiga Europa, també fan falta “missioners” per portar valors i alegria a este món “civilitzat”.

Jo de seguida vaig trobar treball de cambrer a un bar prop d’un pis que havíem llogat. Amb aquells diners pagava totes les despeses de la casa i ens manteníem tots dos.

Els diumenges anàvem a missa a la parròquia i vam fer amistat amb el mossèn. Va ser molt fàcil integrar-nos dins d’esta societat.

Les poques hores lliures que tenia, les dedicava a ajudar en un menjador social. Continuàvem donant servei a persones que necessitaven de la nostra ajuda, igual com a l’Àfrica. 

Tothom pot ser missioner al costat de casa.

Dakarai va tardar molt en poder trobar treball i començar a tindre els seus ingressos per portar una vida una mica més independent a la meua. La societat europea pensem que som una societat molt oberta de ment però només cal veure aquestos casos per veure la discriminació que reben algunes persones  només pel seu color de pell o la seua ideologia.

Va començar anant al camp per recollir fruita amb uns hòmens que tenien grans parcel·les però que li pagaven molt malament. Molts immigrants com ell també acceptaven aquells mísers jornals. Tots feien molt d’esforç treballant per ser acceptats com una part més de la societat.

Allí va trobar una dona amb qui va festejar un temps i es va casar. Al poc temps, van tenir un fill. Tots junts formem una família. Tots vivim a casa. L’Olga, la seua dona, és una xica molt pita i molt bona persona. El meu fillol, Joel, és un encant de xiquet. Sóc molt feliç.

Després de tantes experiències viscudes he après que la voluntat i l’amor no tenen fronteres. A tots els llocs fan falta hòmens i dones de bé. Pareix que al llarg de la vida sempre hi ha un raig de sol esperant-nos. Potser és cert que no hi ha bé que cent anys dure, però és més cert que tampoc no hi ha mal que mai s’acabe. 


Continuaré….


 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]