Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



pol15
Palamós
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 El dia a dia a l'hospital
Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

                T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

                ...

                T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

                S: Sí.

                T: Me’l vols repetir, per favor?

                S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

                T: I saps quant peses aquesta setmana?

L’angoixa em va recórrer cada centímetre de la pell. Era conscient que hi tornaria a entrar. Un altre cop. 

M’aixequen cada matí a les 8 per esmorzar, normalment un got de llet i quatre galetes de xocolata. Pensareu que és algo pobre però per a algú com jo es tot un repte acabar’se-ho, estic més acostumada a llevar-me i no tastar res, sempre he preferit estar prima a greixa. Ah per cert, em dic Marta Plana, tinc 28 anys i sóc secretaria, ara bé, podriem dir que ho era. Porto uns mesos ingressada en un hospital per problemes alimentaris, tot i això no crec que s’allunyi molt la data d’alta, porto ingressada ja un bon temps.

DIA 1:

Són les 8:00 i ja estic desperta. Com és habitual l’infermer Robert ha entrat a la meva habitació i m’ha llevat, avisant-me que l’esmorzar ja està preparat i puc anar cap al menjador. Des de que em van ingressar no controlo la meva alimentació, cosa que em provoca ansietat. Sóc una dona la qual li agrada tenir control sobre la seva vida i no soporta que altres persones la dirigeixin. Sempre he cregut fermament en la llibertat i no m’agrada l’idea d’estar aquí tancada unes setmanes. Tot i això m’he d’adaptar a les circumstàncies i fer cas del que em diuen els metges.

El menjador és molt simple, unes quantes taules embolcallades en unes estovalles de plàstic, que no m’agraden gens, i poca cosa més. Sempre hi ha molta gent, i no soporto tantes mirades cap a mí, m’incomoden i em fan sentir vulnerable. De lluny veig a la meva amiga Sílvia.

Marta: Que tal vas passar ahir les proves?

Sílvia: Bueno, podriem dir que bé.

Marta: Segur? Deies que estaves nerviosa.

Sílvia: Sí, sí… (em va respondre insegurament)

Marta: Fantàstic doncs. (rebateixo amb un to un tant desconfiada). A mí ja m’ha dit en Marc que no trigaré en sortir d’aquí, estic molt emocionada.

Les parets altes i llòbregues de la meva habitació em tornen a bombardejar el cap. Ja és l’hora de la sessió amb el doctor Marc.

Marc: Bones Sílvia, que tal has passat el dia?

Sílvia: Bé, avui he menjat els macarrons amb més facilitat.

Marc: Excel·lent. Ja m’han informat els infermers que estàs posant molt de la teva part. Estic molt orgullós de l’avenç que has fet en aquest aspecte.

La conversa amb el doctor m’ha pres tota la tarda, bé no es pas un problema ja què a la meva habitació no tinc ni una televisió, passo les buides hores de la meva vida sumint-me en els meus pensaments. Els primers dies l’ambició i les ganes de viure m’emplenàven, però a mesura que passaven els dies i seguia aquí cap pensament positiu em rondava i ja només pensava en l’eternitat que havia de passar en aquest centre. Les il·lusions que em quedàven es van esfumar com una bufada de vent.

Ja és hora de sopar i l’infermer Robert, com és habitual, toca la porta i girant el pany amb certa debilitat l’obra.

Robert: Senyora Plana, ja és l’hora de sopar.
 Comenta
 
Capítol 2


No us enganyare, estic ja una mica cansada de seguir aquesta monotonia. He de tornar a recórrer el mateix passadís per anar al mateix lloc de sempre i fer el mateix (s’apropa al menjador).

Avui hi ha de sopar farinetes. No diré el que penso sobre aquest plat.

La meva amiga és al lloc de sempre, ens sentem juntes perquè no he creuat cap paraula amb ningú més en aquest hospital, em semblen persones una mica estranyes. Faig un esforç descomunal i m’acabo les farinetes. Em despedeixo de la Sílvia.

Estava dormint plàcidament quan em va semblar que algú tocava la porta. Vaig preguntar qui era i no vaig rebre resposta. Involuntàriament m’apropo i l’obro. Em trobo amb un home d’uns 60 anys aproximadament i faig un bot. Era un tant esgarrifós i em va causar un sentiment de por, en certa manera em va sorprende l’escena i vaig bloquejar-me. L’home, comença a cridar-me i a dir que surti immediatament de l’hospital.

Home: Et mataran! Et mataran! No deixis que entrin dins teu! Corre!

De sobte el doctor Marc interromp a l’habitació i m’aixeco espantada del llit. Tot era un somni. Una sensació de lleugeresa m’invaeix i deixo anar un sospir. En cert punt, no m’havia cregut l’home i no entenc perquè m’he d’aliviar. Cada cop estic més segura que portar tancada aquí tants dies m’ha afectat.

    Marc: L’infermer Robert ja no tornarà a avisar-la de quan ha d’anar a fer els àpats, l’han contractat a una mútua privada i ha decidit marxar. Ha volgut que l’informés, Marta.

Marta: De debò? Em fa una mica de pena, el trobaré a faltar. Però si s’ha anat és per algun motiu…

Marc: Clar, el deuen pagar millor, bé, ja pots anar a esmorzar.

Tinc ganes de conèixer més hospital, ja n’estic farta de fer sempre el mateix recorregut. Avanço cap al passadís i en comptes d’entrar a l’obertura del menjador me’n vaig a la del costat. Un passadís llarg i fosc m’empetiteix. Veig de lluny una habitació amb la porta oberta, sense pensar-m’ho decideixo entrar i veure que hi ha. L’habitació és enorme, molt il·luminada i sembla que recent reformada, no s’assembla res a la resta de l’edifici, malgrat que n’he vist molt poc. No entenc aquest canvi tan brusc. Suposo que estan fent reformes i es començarà per allà. Em sobta la quantitat de medicines que hi han a les estanteries i n’aconsegueixo llegir unes quantes: duloxetina i aripiprazol. No tinc cap noció en medicina i per tant em canso ràpid de llegir. De sobte escolto una fressa i em giro. El doctor Marc està a la porta mirant-me amb cara de pomes agres.

    Marc: Què fas tu aquí? No saps llegir el cartell de “prohibit el pas als no autoritzats”?

    

    Marta: Emm… Ho sento molt… Es que estava avorrida i vaig pensar de donar una volta per l’hospital, ja que no em deixeu sortir… 

    Marc: Marta, vostè hauria d’estar al menjador esmorzant, com li he dit abans. Ara li ordeno que marxi cap a la seva habitació i reflexioni sobre el que acaba de fer.

    Marta: Però… Què és aquesta sala? Perquè és tan maca? 

    Marc: No és el seu assumpte. Marxi immediatament.

El comportament d’en Marc em deixa trastocada tota la resta del dia. Em sento menyspreada. Sóc conscient de què no hauria d’haver-hi entrat, però, no és motiu suficient per posar-se així. Crec que aquí s’amaga algo, i no té pinta de ser res bo. Amb el temps que tinc i les poques activitats que puc fer, no em suposarà cap problema investigar-ho.

Ja és de dia. M’aixeco més contenta que la resta de dies, semblarà una tonteria però m’ilusiona saber que avui tinc algo a fer. Espero a que en Marc em digui que he d’anar a esmorzar, per després agafar un altre camí i inspeccionar més hospital. Aquesta nit li he donat moltes voltes. He recordat la nit en la que vaig somiar amb aquell home i penso si es tracta d’una premonició. Jo no crec en aquest món, però no m’ho recrimino ja que des de que sóc aquí he canviat molt. Potser ja no sóc la mateixa persona. 

Ja és aquí.

 
    Marc: Bon dia Marta, ja pots anar a esmorzar. Emm, espero que em perdoni pel tracte que et vaig donar… Ahir no tenia gaire bon dia i en part ho vaig descarregar amb tu.    Ah, i siusplau no torni a entrar a llocs restringits… Confio amb vostè.

 

    Marta: No és cap problema! Tothom tenim mal moments i no m’ho vaig prendre en serio. Accepto les seves disculpes i li prometo que no es tornarà a repetir. Ara mateix m’aixeco i esmorzo.
 Comenta
 
Capítol 3
Quan sento que les sevess trepitjades s’allunyen m’aixeco del llit i decideixo seguir inspeccionant. Tinc curiositat en tornar a aquella sala, pot ser que em tornin a enxampar, però almenys passo una estona entretinguda i fora de la maleïda habitació. Camino sigilosament i amb molta cura, perquè ningú s’estranyés. M’enganxo a la paret i continuo avançant. Sento com si cada passa fos més lenta i més pesada. Veig de lluny l’habitació, però em sembla que està tancada amb clau. Em quedo una petita estona quieta pensant si he de tornar enrera o si em poso a investigar més hospital. Caic en la temptació i oblido aquella habitació. Continuo caminant endavant molt lentament fins que arribo al final del passadís. Giro cap a l’esquerra i de lluny em sembla veure una taula plena de papers, crec que és la recepció. Em poso com a objectiu arribar allà, tot i que sóc conscient que és un lloc concorregut i és probable que m’enxampin, però també ho és que em passi aquí al passadís, així que sense cap impediment, decideixo anar cap allà i veure que trobo. No sento res, per tant, surto del passadís i em trobo la taula. Efectivament, és la recepció. Hi ha un cartell amb els horaris, de 10 a 13h i de 16 a 18h. No tinc ni idea de quina hora és, però ara no hi ha ningú, o sigui que registro tota la taula i trobo un clauer que per la quantitat de claus no sembla d’un particular. Noto com em puja l’adrenalina. De cop noto una punxada al braç bastant notòria i crido.

Els ulls se m’obren i les pupil·les se’m dilaten per la potència d’una llum enorme que em deixa cega. Tanco els ulls i espero uns segons per tornar a la normalitat i giro el cap al costat per poder veure. La cara se’m torna pàlida quan veig que al costat meu està estirar al llit l’home amb el que vaig somiar. Faig un bot per aixecar-me quan me n’adono que estic lligada al llit de cames i mans. Ràpidament entro en pànic i cada respir és una punyalada al cor. Quan se’m passa intueixo que estic dormida i en un somni. Però no m’ho crec. L’únic que se m'ocudeix és preguntar-li a l’home què és això i què faig aquí. No rebo resposta. Ho torno a intentar amb més contundència.

  • Marta: Ei! Què és això i què fem aquí?

    Senyor: (brumura, com si li costés parlar) 

    Marta: M’ha escoltat?

    Senyor: Ja li vaig dir que fugis d’aquí (respon agressivament)

    Senyor: No em va fer cas i pagaràs juntament amb mi les conseqüències. Sempre he dit que aquest manicomi és la més pura representació de la realitat, creiem que vivim en un món desenvolupat i civilitzat, però només és una tapadora de la veritat.

    Marta: Però… Que coi? Senyor, no estic per bromes, li queda clar? Vull que em digui immediatament perquè estem els dos lligats aquí.

    Senyor: No sabia que era sorda. Pensaba que l’advertència que li havia donat no la va creure, però després de veure com ignora també aquestes paraules no em queda un altre que pensar que és sorda.

    Marta: Sembla que les meves orelles filtren i eliminen les demències d’un home vell com tu.


Estic trasbalsada després de la conversa amb aquell home. Estic perturbada per la situació. No es suposa que el que va passar amb aquest home era un somni? No es suposa que el doctor Marc va entrar just després? No es suposa que això es un hospital? Què faig jo aquí amarrada? Tantes preguntes m’aclaparen i em sento com una boja intentar trobar alguna resposta lògica.

Escolto com algú inserta la clau en el pany i obre la porta. No sé si m’he de sentir aliviada o he de tornar d’entrar en pànic. Jo ja només sé que no sé res. Faig un esforç monumental de fixar-me en qui es l’individu que s’apropa a mi, fins que me n’adono que és el doctor Marc. Crido amb tota la meva ànima, però ell ni s’immuta. El suor, el rubor de la cara i els crits a ple pulmó m'ofeguen i ràpidament començo a notar punxades a les cordes vocals, que m’avisen de que ja no puc cridar més. La gola se m’asseca i en Marc se’n va. Una llàgrima cau dels meus ulls i noto un gust salat que m’acaba d’eixugar la boca.

  • Senyor: Veus! T’he dit que això no és el que creu…

    Marta: Et pots callar d’una puta vegada! (rebat amb un to enfadat)

    Senyor: Doncs després no em demanis explicacions. Ni una cosa ni l’altre. 

    Marta: El teu objectiu és acabar d’amargar-me l’existència, oi?

    Senyor: El meu objectiu era el mateix que el seu. Descubrir que coi passa aquí. L’hospital es va enterar i em van tancar en aquesta sala. 

    Marta: M’estàs dient que no sortiré pas d’aquí? 

    Senyor: No, li estic dient que jo almenys vaig aconseguir el meu objectiu. Tu estàs aquí pagant la penyora sense haver-ho assolit.

    Marta: O sigui, que tu també t’avorries i un dia vas decidir passejar-te per aquí.

    Senyor: No, jo desde que vaig entrar aquí ja m’ensumava que m’estaven enganyant. Tant la meva família com els metges. No sóc pas un depressiu.

    Marta: A què es refereix?

    Senyor: Doncs em refereixo a que a mi em van dir que entrava aquí per tenir una depressió molt desenvolupada, que tenia una sèrie d’al·lucinacions i que més d’una vegada vaig intentar suicidar-me. Però, sap què? Jo no recordo pas haver passat per cap depressió, sempre he sigut un home feliç.

    Marta: I tant… Amb què vols arribar amb tot això?

    Senyor: No vull arribar a res.

    Marta: I doncs?


El silenci omple la sala de buidesa. He de reconèixer que estic una mica trastocada i que tot i ser objectiva i no creure’m res, sempre hi ha una part de mi que m’avisa de que potser aquest home diu la veritat. Això és com a les pel·lícules de terror, t’espantes tot i saber què res es real i que ningú et pot fer mal. Crec que se li anomena suggestió.

Els músculs de l’esquena es cansen d’estar en aquesta postura tanta estona així que es manifesten i em provoquen punxades per tota l’esquena. La gana comença a aparèixer i la sed fa estona que hi es. 

  • Marta: Quan portes aquí?

    Senyor: No m’havies dit que em callés?

    Marta: Au va, tu més que ningú has d’entendre en quina situació estic.

    Senyor: Doncs porto dos dies.

    Marta: Quants dies?! (sorpresa)

    Senyor: Cada cop estic més segur de que estàs sorda.


L’ansietat d’estar presa de llibertat m’angoixa i començo a mossegar ferotgement les cordes amb les que estic lligada. Com si això servís d’algo. De vegades em pregunto perquè els humans som així d’estúpids. Presumim de ser l’espècie més intel·ligent del planeta però fem coses tan inútils com les que estic fent jo ara.

  • Senyor: Saps que no servirà de res mossegar-les, no?

    Marta: Ho sé. Seré sorda… Però no pas imbècil.


No puc evitar-ho més. Tinc molta gana. Per un moment he pensat que era millor haver anat a esmorzar com em va dir en Marc. Fins i tot anyoro la meva habitació llòbrega i el meu lavabo propi, encara que estigui brut No valoremel que tenim fins que ho perdem tot. 

L’avorriment em fa pensar massa del que voldria. Perquè el senyor ha utilitzat la paraula manicomi per referir-se a l’hospital? Perquè em va dir que marxés? Torno a bombardejar-me amb preguntes que no vull respondre-les. Ara mateix estic millor en la ignorància.
De sobte torno a escoltar la fressa de la clau. Algú està obrint la porta. Veig com la mateixa silueta d’home s’apropa a mi. Torno a agafar forces de on ja no hi son i crido. En Marc es posa al costat meu i em tapa la boca amb la mà i, sense pensar-m’ho, la mossego fortament. El doctor fa un bot i posa una cara de dolor i alhora de sorpresa. 

  • Doctor Marc: Marta! Què fas?!

    Marta: Què fas tu? Perquè ens tens aquí tancats?

    Doctor Marc: Com què tancats? De què parla vostè?

    Marta: Coi, de que m’heu anestesiat i lligat aquí amb cordes!

    Doctor Marc: Ja has tornat a tenir un altre brot psicòtic? No està pas tancada a cap lloc! Ara mateix li dono la medicació. (rebat apressuradament)


El doctor torna amb dues pastilles a la mà amb un got d’aigua i intenta que m’ho prengui. Em balancejo banda a banda negant les pastilles, està clar el que m’ha dit el senyor, ara ja ho entenc tot. En Marc es gira i emplena una xeringa d’anestèsia. 

Els ulls se m’obren lentament i em preparo per tornar-me a enlluernar. Quan obro els ulls veig que torno estar a la meva habitació. Què faig jo aquí ara? Per un moment he pensat que ha sigut un somni, però ràpidament l’idea marxa del meu cap. Està clar el que passa aquí. Per algun motiu que desconeixo a aquí ens droguen i ens tenen sota el seu control. Ja entenc el que em deia el senyor. Ell no tenia pas depressió severa. Jo no tinc pas anorèxia. He d’esbrinar que passa aquí, però, estic molt còmode al meu llit i tinc molta gana. Crec que per avui em mereixo un descans. Qui m’hagués dit que voldria tornar a la monotonia. Ara ja no veure aquest lloc amb els mateixos ulls. No m’importa tornar a fer el recorregut de sempre per anar al menjador, sé que ja no serà el mateix. També tinc ganes de trobar-me al senyor. No és pas un home que desprengui simpatia, però quan va voler explicar a algú el que passava aquí em va triar a mi. I amb això ja estic contenta i agraïda. Algú obre la porta.

  • Doctor Marc: Ja està millor? Ahir sembla que no es trobava bé…

    Marta: Sí… Ja estic recuperada, no faig millor cara?

    Doctor Marc: Ja té l’esmorzar preparat. S’enrecorda del camí o vol que l’acompanyi?

    Marta: Umm… Millor acompanyi’m, ja que m’ho proposa, però espera que vaig un moment al lavabo, torno en uns segons.

    Doctor Marc: Genial! Ah, i recordi que avui té la cita amb el terapèuta Robert! 


Se’m va caure el món a sobre. La cita amb el terapeuta Robert és on es decideix si m’amplien l'ingrés o si em donen l’alta. Sé perfectament que em quedaré aquí, es més, ara que ho penso ningú dels que hi som actualment ha marxat pas. Quines casualitats, oi? De cap manera penso quedar-me aquí més.

  • Terapeuta Robert: Bones Marta! Avui hem d’avaluar el teu progrés! Pensa que poder avui ja pots marxar a casa! Despulla’t i puja a la bàscula siusplau.


M’intento treure la bata però noto com el botó s’ha encallat i no me’l puc treure. Demano ajuda a en Robert i quan ajup lleugerament el cap per treure el botó li clavo fortament les estisores que m’havia amagat a la butxaca de la bata, quan aquest matí vaig anar al lavabo. Estava pixant quan vaig veure a l’estant del vidre unes tisores oxidades i brutes, i se’m va ocórrer. No podia permetre’m perdre una altre oportunitat. Si he de pagar pel que he fet, ho faré, el que no puc tolerar es tornar a fer-ho sense haver-ho aconseguir.

Marxo de l’habitació a corre-cuita, he de sortir d’aquest hospital i explicar que és el que fan aquí. No em sento malament per haver fet el que he fet, l’únic al que li podria témer és a la justícia, però després de revelar públicament el que s’amaga dins d’aquí, em perdonaran el pecat. Cada cop estic més a prop de la sortida i ja saborejo el gust de la llibertat que tant ansio. L’adrenalina se’m torna a disparar i això hem recorda al que ja em va passar a la recepció. Paro repentinament i miro enrere. No hi ha pas ningú. Quan torno a mirar endavant veig al doctor Marc com em clava l’agulla anestesiadora. Torno a repetir-se l’història. A mesura que noto com els ulls se’m tanquen escolto com el doctor crida per reforços.

  • Doctor Marc: Ajuda! Ajuda! La Marta ha tingut un altre brot!


Torno a obrir els ulls i veig com m’aixeco un altre cop a la sala de les llums. El doctor Marc està al costat meu.

  • Doctor Marc: Estaves progressant molt… Has tornat a caure. Hem revisat les càmeres de vigilància. Hem vist com tornes a xerrar sola. Tornes a sentir que estas aferrada a un llit quan no ho estàs. Marta… Ho sento molt.

  • Marta: No sé què passa aquí però estic segura que està relacionat amb els diners. M’heu drogat i m’heu fet creure tenir una enfermetat que no tinc. No sóc anorèxica. Només cal tenir ulls i veure’m. M’entusiasma veure com els humans cada cop ens denigrem més. Ens venem i continuem igual d’arrogants. Si no pensem en nosaltres i en el nostre bé comú, qui ho farà?

    Doctor Marc: Està clar que no ets pas anorèxica. Ningú ha dit això. Estàs en un hospital psiquiàtric. Ets esquizofrènica. A vegades tens brots psicòtics i t’hem d’adormir. El teu cervell ha sigut incapaç d’afrontar-ho i ha buscat una maner-ha d’evadir-se de la realitat, creant-ne una de paral·lela. No surts mai de l’habitació. Et portem el menjar. No has pas matat al terapeuta Robert. Li has clavat unes tisores com una boja quan t’ha preguntat que si seguies imaginan-te una altre realitat. Marta, siuslpau.


Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

                T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

                ...

                T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

                S: Sí.

                T: Me’l vols repetir, per favor?

                S: Doncs, que si tornava a agredir a algú haurieu d’internar-me a un hospital psiquiàtric.

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]