Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



JoviatAPA
Manresa
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Un petit pas
 El plor de la nena, fort, convuls, sobtat...va fer que Franz Kafka s’aturés...

La vaig veure allà, sola. No sé el perquè, però em vaig aturar.



Aquells ulls com diamants. Aquella pell bruna feia de les dents lluents, perles blanques... Aquella nena em recordava a algú, però a qui?  M’hi vaig apropar amb la intenció d’ajudar-la.



Ara ja ho sabia...em recordava a la meva filla!

L’havien matat en un camp de concentració uns anys enrere. Vaig suposar que aquella nena era jueva i que s’escapava dels nazis, així que vaig intentar tenir una conversa amb ella. Per sorpresa meva, la nena se’m va llançar als braços amb unes llàgrimes com vidres lluents . No em va caldre preguntar-li què li passava, al veure aquella mirada poruga vaig saber què necessitava.



 - Has perdut res? - aquesta va ser una de moltes preguntes que tenia en ment.



No em va respondre i, després d’un llarg silenci, em va mostrar un somriure, forçat. Estava col·lapsat, no sabia què fer... i, segons després, va ser com si la nena m’acabés de llegir la ment:

- Em dic “Amalia”.

-Jo em dic  Kafka, Franz Kafka. Un plaer - vaig respondre, tot segur del que feia.



En aquell moment, em va donar la sensació que parava de plorar. La seva mirada em deia que se sentia protegida.



-No, no he perdut res, no exactament…

Jo li anava a fer una altra pregunta, però amb la mirada de reüll, em va fer callar. Vaig intuir que no tenia pas ganes de parlar, així que ho vaig deixar per un altre moment i vaig deixar les meves ganes de saber per més endavant.



En aquell moment, de cop i volta, l’Amalia va arrancar a córrer i jo la vaig perdre de vista. No l’havia pas pogut aturar. Què havia passat? No en tenia ni idea i malgrat la fugida, vaig decidir esperar-la.



Va passar molta estona i res…

Finalment, vaig tornar a casa, una mica decebut, no entenia perquè l’Amalia havia arrencat a córrer, així, de sobte. Li havia dit alguna cosa que l’hagués ofès?

Vaig passar la nit amb els ulls oberts com taronges i no aconseguia aclucar l’ull per més que volia. Així tota la nit...



Quan vaig mirar l’hora, ja era de dia i els primers rajos de sol sortien per darrere el campanar del poble.



Vaig sentir un rebombori. S’escoltaven moltes veus que venien de la plaça. Encuriosit, vaig mirar per la finestra però no aconseguia veure res, així que vaig vestir-me ràpidament i vaig anar a plaça. Mentre m’hi apropava, vaig tenir un pressentiment i vaig suposar què passava... els nazis! Ens venien a buscar, estaven a la plaça per detenir tots el jueus.



I allà estava ella! A l’altra punta de la plaça...hi havia l’Amalia!

Però...on havia passat la nit? M’estava veient? Tenia por de tornar a parlar amb mi? En el fons sabia que ara aquest dubtes meus, no eren importants...



El que havia de fer era escapar-me i ajudar-la a escapar!

Així que vaig anar corrents cap a ella, la vaig agafar per la mà i vaig córrer poble avall. Un cop vam arribar a un lloc protegit i fora de perill, l’Amalia es va aturar, em va deixar anar de la mà i em va mirar amb uns ulls plens de dolor, de menyspreu i, alhora d'agraïment.



-Sé el que està passant- va sentenciar ella, de sobte. I jo, vaig quedar-me més tranquil, ella sabia que s’havia d’escapar.



També em va dir que tota aquell gent, a ella, no li feia por. Jo estava impressionat pel fet que una nena com ella, no tingués por d’aquells soldats que venien a buscar a gent per portar-los a camps de concentració. La veritat és que em va fascinar. Li vaig preguntar perquè no li feien por aquelles persones. Ella es va quedar pensant per uns instants. Vaig intuir que no sabia ben bé per on començar i, de cop, la cara també li va canviar. El seu rostre ple d'agraïment va passar a ser un rostre trist i de culpabilitat. Finalment, em va respondre:

  • No els tinc por, perquè ... és un secret.               CONTINUARÀ


 

 

 

 
 Comenta
 
Capítol 2 No pot ser
Pam!!! Un cop al cap!

 

-On sóc? Amalia? Amalia?  

 

Estava sol i no sabia a on estava, i… què se n’havia fet de l’Amalia?

 

Per un moment vaig pensar que estava en una cel·la, però de seguida vaig sentir un soroll, un soroll de vagó. Podia notar el sacseig de les vies de tren que passaven per sota d’aquell vetust tren.



Vaig aixecar la vista i vaig veure que en aquell mateix vagó hi havia centenars de persones més com jo. Tothom estava trist i abatut i feien cara d’haver fracassat. Vaig entendre que allà tots estàvem destinats al mateix.



 

De sobte, em vaig fixar en una cantonada del vagó. Allà hi havia una noia i, per la cara que feia, podria dir que estava molt espantada. Tenia ferides i semblava tenir fred. Així que vaig decidir apropar-m’hi i donar-li escalfor amb el meu abric. Em va mirar amb agraïment i jo li vaig tornar la mirada amb un somriure. 

 

Va ser un viatge trist i pobre, amb manca de somriures i paraules. Finalment, vaig sentir un escarritx que venia de les rodes i un cop sec a tot el tren. Havíem arribat. 

 

Vam estar durant molta estona parats, fins que un noi uniformat i amb una barba de dos dits ens va anar indicant que baixéssim d’aquell vagó. El que havia estat preveient tot el camí, s’havia fet realitat.



Érem en un camp de concentració.



Tots estàvem molt espantats i més quan ens van fer posar en una llarga filera. Vam fer cua més de quatre hores, fins que em va tocar el meu torn. Vaig entrar a dins d’una vella caseta de fusta, on m’hi esperava un home amb una màquina molt estranya a una mà i un  pal a l’altra.                                             

A cops de pal em van fer seure en una cadira de canya molt rígida i no vaig voler desobeir-los.



Quan em van tenir allà tot lligat i amb un mal a les cames insuportable de tants cops, vaig començar a notar unes lleugeres pessigolles al cap. M'estaven tallant el cabell. Un cop rapat, em van deslligar molt bruscament, em van tirar terra i em van manar que m'aixequés. Sobtadament, es van apropar dos guàrdies i em van començar a despullar. Segons després, em trobava davant d’una mànega d’alta pressió. El cos em cremava per culpa de l’aigua xocant contra el meu cos i no aguantava més aquella tortura. 

 

Per fi, quan van acabar, vaig poder sortir a fora per una porta que estava just a davant de la que havia entrat feia un quart d’hora.



Notava l’aire gèlid d’hivern refregant-se pel meu cos.



Estava despullat i em van obligar a agafar una espècie de pijama brut que estava a dins d’un cove. Vaig mirar enrere i encara hi havia una cua llarguíssima darrere de la caseta. 

Ja eren tres quarts de set, no havia dinat i es començava a fer fosc. Ens van agrupar en grups de trenta persones  i entre elles hi havia aquella noia del tren. M’hi vaig intentar apropar tot anant cap al dormitori i, en aquell moment, ens va passar pel costat un home amb dos soldats al costat. Portaven una nena, agafada de la mà. No m’ho podia creure, em vaig quedar xocat. La nena que estava agafada del general era l’Amàlia. Ens vam creuar una mirada, una mirada freda i ràpida.



 

Vaig seguir anant cap al dormitori tot mustigat i amb molts remordiments. Ara tenia a aquella noia al costat parlant-me. No vaig poder aguantar-me:

 

-L’he vista.

 

Òbviament ella no va entendre què li deia, però em va deixar estar i va seguir parlant dels seus problemes.



Més tard, vam arribar als dormitoris i uns homes amb cara de pomes agres ens van obligar a pujar a les lliteres que hi havia a la sala. Era una estança freda i poc acollidora, els matalassos eren estrets, antics i de fusta. 

 

Allà dins, ens hi van tancar amb  clau i no ens van dir res. Aquella gent ens ho havia tret tot i no sabíem ni quina hora era. Tots estàvem molt nerviosos i confosos, però mica en mica ens vam anar calmant. Veia a tothom adormint-se, però jo no aconseguia aclucar ull.



 

L’endemà, de matinada, em va despertar una sirena, una sirena aguda i ensordidora: em vaig desvetllar de cop. Aquell soroll horrorós era la manera en què ens hauríem de despertar durant molts dies, mesos, anys i qui sap si dècades.



 

Ens van portar a documentar-nos en un cobert fet malbé pel pas del temps. Per la posició del sol, vaig suposar que devien ser les sis de la matinada, tampoc n’estava gaire segur. Ens van fer entrar un per un. Jo era l’últim de la fila. Estava molt cansat i havia d’estar dret esperant que em toqués el torn. 

Finalment, em va tocar i només entrar em van fer una foto amb un número enganxat en aquell pijama vell.



El meu número era el 1673-Z.



 
 Comenta
 
Capítol 3 Un a l'altre
CAPÍTOL 3

Algú havia tingut aquest número abans que jo? Ens numeraben com objectes, ja no teniem nom, ens l’havien arrebetat igual que totes les nostres pertinences. 

Un cop la documentació va estar a punt ens van dur a una gran sala amb algunes taules llargues  de fusta i quatre bancs rígids, era el menjador principal. Ja feia estona que em notava l’estómac buit, i encara que només hi hagués un petit bol de patata bullida, el vaig endrapar, estava mort de gana. Mentre acabava de menjar vaig notar que algú m’estava seguint amb la mirada i al girar-me vaig veure que era l’Amàlia. Era a fora mirant-me des del passadís exterior, i per molt que jo em movia ella no em treia l’ull de sobre. Vaig intentar apropar'm-hi i veia que ella seguia quieta, m’hi anava apropant poc a poc, i ella res. Va arribar el moment que estavem un just davant de l’altre i al cap d’un segon va obrir la boca per dir-me alguna cosa, però… Just en aquell moment va arribar el general, la va escridassar molt i tenia cara d’estar molt enfadat. Va agafar a la nena per la mà i se-la va emportar deixant-li tot el braç marcat, em va fer una última mirada i em va xiuxiuejar: 

-17d

Em vaig quedar allà sol, pensant què volia dir aquell número i aquella lletra. Vaig començar a donar voltes pel passadís sense saber cap a on anar,  fins que hi vaig caure, era un número de barraca. Tot seguit vaig anar corrents cap a la barraca 17d. Quan vaig arribar vaig pensar que m’havia equivocat i que no havia entès bé la pista de l’Amàlia, però quan vaig entrar em vaig adonar que no era una barraca, sinó que allà dins hi havia tot de màquines de control de gas. Eren certs els rumors que anteriorment es deien al poble, ens mataran a tots en una càmera de gas? 

Els dies passaven i les imatges del control de gas em recorrien per la ment cada nit, fins que vaig arribar a la conclusió que l’Amàlia m’havia fet anar allà per donar-me un cop de veritat, em volia ajudar. Al entendre això em van venir moltes ganes d'agraïr-li el seu esforç, però de què em servia aquella informació? em diria alguna cosa més? Just en aquell moment era a una sala gran, freda i plena de màquines velles sense ús, allà és on fèiem la feina més dura, allà transportàvem tota mena de materials pesats d’un lloc a un altre. Em va venir un cop d’adrenalina i vaig decidir deixar la feina que estava fent i posar-me a córrer deixant enrere tot de nazis que em perseguien, no sabia a on anava, només volia trobar a l’Amàlia i que m’expliqués tot el que sabia. Fins que la vaig veure, era a un petit racó llunyà d’on els jueus ens allotjàvem, i en aquell moment vaig accelerar el ritme fins que vaig ser davant d’ella, em va portar a un lloc amagat i protegit de tothom. No recordo que fos una  conversa especialment llarga, però el que sí que em durarà sempre a la ment va ser quan em va dir:

-T’ajudaré a escapar, el meu pare és un assassí.



Em vaig quedar congelat, que m’ajudaria a escapar? que podria sortir amb vida d’aquell lloc? No sé si en  aquell moment ella esperava que digués alguna cosa, però vaig optar per quedar-me en silenci i deixar-la parlar. En ves d’això ens vam mirar i ens vam somriure, em va fer una forta abraçada i em va dir que sabia d’un lloc on només hi havia vigilància durant el dia. No vaig parar de dir-li que no fes aquell sacrifici per mi, però ella insistia, deia que si estava allí era per culpa del seu pare. Finalment em va dir que a les tres de la matinada havia d’estar despert, que ella s’encarregaria de distreure als nazis de la porteria de la meva barraca i que avisés a qui pogués per contribuïr en el pla de sortida  i marxar d’aquell camp de concentració. No sabia com agraïr-li, estava arriscant la seva vida per nosaltres, i quan estava a punt de dir-li gràcies em va fer callar perquè s’acostava algú, vam marxar cada un per una banda i el dia va seguir igual de trist com sempre.  

Durant el dia vaig anar dient a les persones que hi tenia més confiança que a les tres de la matinada havien de ser tots davant de la meva porta de barraca. Entre ells hi havia la noia, aquella noia que vaig conèixer al tren d’anada, aquella noia que tenia una pell bruna i càlida. Van anar passant les hores, fins que va arribar el moment tant desitjat, eren les tres en punt i tenia una cua de persones esperant-me , tot i que hi havia molta gent que havia decidit no anar-hi per por de que els hi pogués passar. I allà hi tornava a ser, hi havia l’Amàlia fent-me senyals amb els braços i dient-me que havia d’afenyar-me, i així ho vam fer primer van passar les deu persones convidades, i finalment la noia i jo.  Anàvem en direcció a una part de la valla on per culpa del temps les alambrades estaven malmeses i apenes quedava rastre d’elles. L’Amàlia ens va ensenyar unes alicàtes molt estranyes i ens va explicar que amb aquell aparell podreim tallar el que quedava de les alambrades. Just en aquell moment vam veure a la llunyania un home amb una barba d’un pam que passava a revisar la zona del costat, el pànic es va difondre entre nosaltres, i lAmàlia ens va manar que ens haviem d’afenyar més encara si no volíem que ens descobrissin. Ens va costar molt tallar aquells ferros tan durs i potents, i quan ho vam aconseguir encara era més complicat passar pel minúscul forat. Els primers de la fila van anar passant amb dificultats ja que el ferro estava rovellat i esgarrinxava per tot arreu, quan eren a fora s’amagaven darrere uns arbustos amples i robusts. Abans de passar jo, el penúltim de la fila, vaig tenir un pressentiment que em deia que alguna cosa no anava bé, hi havia molt rebombori a dins del camp per ser un dia normal a les tres i quart de la matinada. Finalment vaig decidir passar per no haver de deixar a l’Amàlia tanta estona darrere meu, m’estava fent molt mal, notava com si els ferros em cremaven la pell però no podia esperar més temps. Tot adolorit vaig amagar-me amb els altres darrere els arbustos mentre l’Amàlia intentava passar. Allà va ser quan ens van veure, un nazi estava venint a tota velocitat cridant coses que no aconseguia entendre. Vaig intentar ajudar a la nena però se li havia quedat enganxat a un ferro un tros de roba, m’estava posant molt nerviós, el nazi estava cada cop més aprop. Vaig aixecar la mirada per veure la distància que hi havia entre nosaltres i aquell home, quan de sobte vaig veure que treia un objecte lluent de la butxaca, era una arma. No vaig poder ni reaccionar el que havia passat que l’home barbut ja havia disparat, per sort no ens va tocar a cap de nosaltres. Em vaig girar un moment i vaig veure que esperant-me als arbustos ja només hi havia la noia, tots els altres havien fugit. Finalment vam aconseguir entre els dos treure la nena del maleït ferro quan ja amagats darrere l’arbust vam veure que estava tacada de sang, si que l’havien tocat. Amb una veu tremolosa em va dir:

-M’ha agradat coneixe't

Amb llàgrimes els ulls li vaig respondre:

-Mai t’oblidaré.



 

 
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]