Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Irene GB
Elx-Torrellano
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1
Bitllet d’anada i tornada

CAPÍTOL I: Angoixa

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

                T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

                ...



                T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

                S: Sí.



                T: Me’l vols repetir, per favor?

                S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.



                T: I saps quant peses aquesta setmana?

Semblava mentida que aquella pregunteta tornara a ressonar en el seu cap una setmana més. El fet de no poder apartar-la de la seua vida com a adolescent, la feia petita, dèbil, fràgil. Els metges havien provat amb tot del que disposaven, però res podia ser efectiu si Marta no treia de la seua ment aquells pensaments de culpabilitat. Ningú no podia jurar que aquella dolenta notícia no havia sigut el colp més dur que podia rebre una família.



En aquell moment, les forces de la jove semblaren desaparèixer. Tota la compostura i seriositat que havia estat mantenint davant el terapeuta van quedar reduïdes en aquell colp a terra quan Marta no pogué suportar-ho més i es va esvair. L’afebliment que duia al cos imperava en els seus quasi inexistents músculs des d’aquell 5 d’agost de feia ja dos anys, i era tan gran que li havia jugat més d’una mala passada d’aquest tipus.



Quan el núvol d’invisibilitat que la va fer caure abandonà l’habitació, tres metges i la mare de Marta ocuparen tot el seu camp de visió. La dona, alleugerida, deixà escapar pels seus llavis un lleu sospir de tranquil·litat en veure despertar els càlids i tendres ulls de la filla. Però aquella expressió de pau canvià en qüestió de segons a un rostre endurit, ferm.



M: Marta, t’has pres hui el tractament?

S: Sí… com tots els dies mamà, no sigues pesada.



M: Pesada?! Marta, escolta’m per favor, t’has desmaiat tres vegades el que portem de setmana, i una d’elles de camí a l’institut. No pots deixar que l’anèmia vaja a més.



T: Això, per no parlar dels palmells de les teues mans, cada dia més grocs per l’acumulació de carotens. Fa sis mesos que no tens la menstruació i la teua pressió arterial és tan baixa, que sembla un miracle que encara pugues anar a estudiar.



El silenci que originaren aquells comentaris en el petit habitacle amb el nom de consulta, tallava més que cent ganivets curosament afilats. La ment de Marta semblà col·lapsar, les mans li començaren a tremolar agitadament, el cor bategava a una velocitat que feia vertigen i els seus llavis, fins, pàl·lids i freds, no eren capaços d’articular res amb lògica. Com si es tractara d’una nina de joguet, sense cap control sobre la seua persona, s’alçà d’aquella humil llitera i sortí per la porta. Abstreta, saturada i farta d’aquell malson del que feia la impressió que era impossible despertar, va eixir d’aquelles quatre parets que feien la sensació de trastornar-la sempre que havia d’estar-hi. Tots miraven amb preocupació i objecció aquella esquena que deixava al descobert totes les peces d’un autèntic engranatge que algun dia  havia estat amagat davall d’una prodigiosa musculatura fins a aquell tràgic moment que acabà de soca-rel fins i tot, amb la passió de la jove esportista: l’atletisme.



Per què la vida era tan cruel amb una xica que encara tenia tot per davant?

Marta, arribà a casa, i tota enfurida es va llançar al llit com una nena petita ofegada en llàgrimes de desesperació. Els sanglots eren tan forts i insistents que un dolor punyent es va apoderar de les seues fràgils costelles que podien apreciar-se sense cap esforç passant suaument els dits per aquella dèbil i impactant arquitectura que semblava que anava a trencar-se quan reia o tossia. Agafar un refredat era un luxe molt allunyat de la jove, ja que la més mínima malaltia que patira podia ser un greu desencadenant en la desesperant situació inacabable en què es trobava.



 Quan aconseguí calmar-se i estabilitzar la seua respiració, es plantà al davant de l’espill. Amb la mà dreta va anar alçant la camiseta que cobria aquell cos malalt, observant amb atenció cada àpex de la seua persona, i no va poder evitar tapar-se la cara quan quedà bocabadada per la imatge reflectida al mirall, a aquell testimoni mut que observava dia sí i dia també a Marta, esperant veure algun matí una prova de millora en aquell esquelet amb vida.



Els seus ulls tornaren a parar atenció un dia més a l’escletxa que creuava de punta a punta el pit de la jove. I, abstreta, començà a dibuixar una línia imaginaria per damunt d’ella. Aquella cicatriu... tenia inscrita en cada mil·límetre de la seua pell la història més angoixant, dura i impactant que poguera patir una xica de díhuit anys.



 Els tèrbols i traumàtics records d’aquell trist i desesperant episodi tornaren a repetir-se en la seua memòria, com un casset sense descans que mai reprodueix altra escena. Els crits i colps s’escoltaven en la llunyania, anaven adherits a les dures escenes, com una cacofonia que no la deixava respirar.



Aquell estat d’hipnosis, es va interrompre quan un fort estrèpit torbà el silenci malalt que feia a Marta tornar-se boja. Tots els dies es batia en un duel contra la seua ment, caient en una espiral de la que costava  horrors eixir. La mirada espantada de Marta es va dirigir cap a la porta de l’habitació quan, la mare, entrà agitada i pronuncià dèbil però fermament:

-Filla, estàs bé?

Les mirades de les dones es creuaren a l’instant, quedaren suspeses en un aire incòmode i molest, i Marta, ofegà la seua desesperació en els ulls de la mare que, presos d’angoixa per no poder donar una solució a aquella trista situació, s’havien convertit en una mena de pou que reflectia una tristesa immensa pròpia del patiment d’una mare.
 Comenta
 
Capítol 2
CAPÍTOL II: Canvi de plans

 

    La porta de l’habitació de Marta s’obrí com un rellamp quan tocaren les sis en punt. Semblava mentida que no aconseguira arribar a temps ni un sol dia a l’entrenament. Els malabars que feia amb la motxilla a l’esquena i la seua trena ben atapeïda en tal d’ apujar-se les calces mentre engolia un parell de galetes, donaven a la situació un punt graciós.

 

 -Alt ahí  senyoreta!! T’has preparat l’entrepà per a berenar?- la mare insistí.

 

Marta sospirà, quasi deu anys entrenant i sempre amb la mateixa pregunteta. Una vegada tot era en el seu lloc, apropà els llavis a la castigada cara de la mare i deixà caure un petó sobre la galta. Les dos somrigueren.

 

 - Tornaré sobre les deu i mitja, no patisques molt!! - li va recordar la filla.

I amb un gest de burla li va assenyalar les claus del seu nou Seat Ibiza.

          -Adeu!!

 

La mare la mirà de dalt a baix i rigué, tot i que cada vegada que aquesta agafava el cotxet, el minuts de retard li semblaven hores. De vegades desitjaria tornar uns quants anys enrere, quan encara estava el pare. Era ella qui acompanyava la petita Marta al poliesportiu, i prenia cafè amb la resta de pares que, a l’igual que ella, esperaven pacientment que els seus fillets isqueren d’entrenar. Estius asfixiants amb la remor de les cigales i hiverns freds que gelaven l’ànima. Però res de tot açò tenia importància. La mare haguera donat tot el que hi havia al seu abast i més, per veure l’expressiu somriure que il·luminava la dolça careta de la nena, quan sortia com una bala del vestuari esperant trobar la mare per contar-li tot un munt d’anècdotes de la vesprada.

 

La nostàlgia es palpava en l’ambient. La seua nena era ara una dona. Una de molt valenta, lluitadora i independent.

 

Marta pujà al cotxe. Ficà la clau al contacte i es recolzà en el seient observant detingudament la seua cara al retrovisor. Completament simètrica, d’expressions clares. Dos clotets als costats de la boca i uns llavis fins que reflectien tendresa. Observà també altre tret. Les ulleres per l’esgotament cada vegada eres més prominents. Huit anys després, seguia trobant a faltar son pare. A més, duia una vida massa atrafegada. Entrenava quatre vegades a la setmana, treballava dissabte i diumenge en la pastisseria del seu carrer per guanyar el més mínim sou encara que fora per a gasolina. Tot això, sense comptar amb la universitat. La seua autoexigència li jugava de volta en quan alguna mala passada. No obstant, Marta era una xica dura, forta. Allò del descans no anava amb la seua persona. Tossuda com ella soles, era la personificació del “dit i fet”. Per aquest motiu, no era d’estranyar que guanyara totes les apostes que li proposaren.

 

Sumida en aquells pensaments, es quedà absent. El cansament que experimentava era tan gran, que només la idea de la petita escapadeta que tenia preparada li recarregà les piles. En un tres i no res es trobaria amb Anna i Laura, les seues millors amigues des de que tenia ús de la raó, en la humil caseta de muntanya dels avis d’Anna, que havien decidit passar el cap de setmana fora de casa. La Mola de Segart, amb tots els seus misteriosos racons, seria en poc més de set dies el paratge natural on Marta tornaria a trobar la pau. O potser no.

 

La jove ficà primera marxa i posà rumb cap a la ciutat esportiva.

 

                                                              ··· 

 Bé, les 18.15. No estava res malament per a una xica amb aquelles marques... Tot i ser la més ràpida quan del seu esport es tractara, era la més impuntual quan la situació requereix seriositat. Una autèntica experta de fer esperar.  

 

Sergi, el seu entrenador, amb pena o amb treball ja havia superat la barrera d’enfadar-se quan la xica no arribava a temps. Així és que, quan va veure la jove, va esbossar un dolç somriure que duia a Marta de cap i li clucà un ullet. Les mirades es creuaren i Marta, torbada, es va dirigir cap al vestuari. Tragué la claueta i ficà la motxilla i les seues pertinences en la taquilla. La 014, el seu nombre de la sort. Abans d’anar a la pista, dedicà 5 segons a repassar les noves notificacions del WhatsApp. Un missatge de Laura la va fer tornar de cap del núvol embafador en què anava pujada. “Truca’m després. Besets”. La incertesa es va apoderar de la seua ment, però no podia perdre més temps; Sergi l’esperava a la pista. Setembre cada vegada era més prop i el Campionat Mundial d’Atletisme (1995) no anava a guanyar-se sol. Un calfred d’entusiasme va recórrer el cos de Marta. Encara quedava molt per fer, mans a l’obra!

 

 

                                                           ···

51.45 segons, 400 metres. De les millores marques de la vesprada. Açò omplí el seu cor d’esperança i il·lusió. Les seues poderoses cames, esgotades però imbatibles, es recuperaven de l’esforç efectuat amb un lleu passeig en companyia dels altres corredors. Alguns d’ells, eren com la seua família. Marta era una xica molt estimada en aquell club que l’havia vist créixer.

 Les rialles es tallaren de cop i volta quan recordà les paraules de Laura. Havia d’afanyar-se si volia trucar-la abans d’arribar a casa. I així ho va fer.

 

El telèfon va comunicar unes quantes vegades, la cobertura en aquell vestuari tampoc estava de la seua part. Per fi, una tímida veu va interrompre aquella situació inestable.

 

 -Hola... què tal l’entrenament?

 

 -Vinga va, no sigues romancera -rigué l’amiga-  Em tens mossegant-me les ungles!! Què és el que havies de dir-me?

 

 -Bé, doncs... -oscil·là uns moments a l’altre costat de la línia- Te’n recordes del que et vaig dir de Lluís, el meu padrastre ? Això de que...

 

Les dos ho digueren a la vegada, amb un to irònic i d’aparent cansat:

 -“Les oportunitats són petits vaixells que hem d’agafar per gaudir de bells destins!”

 

Esclataren en una rialla de complicitat i sinceritat, però es va tornar a fer un silenci a l’altre costat del dispositiu mòbil.

 

 - Marta, li han oferit un treball en Berlín, de cap de despatx. El seu sou augmentaria un 60%, i pot ser aleshores que si que puguem anar a Noruega l’estiu que ve.  

 

 -Però Laura!!!! Això és genial!! Des de la infantesa somiant amb veure l’aurora boreal i per fi vas a aconseguir-ho!! De veritat, ni t’imagines com de contenta estic ara mateix ! Vull que em manes moltes fotos!! Moltíssimes!! I que em truques tots els dies que estigues allí!! Ja veurem com, perquè potser et treguen un ull de la cara amb les trucadetes... O MILLOR! Farem un Skype totes les nits, i em contaràs tot... Sí, això molt millor!! I vull que em dugues uns d’eixos plats de formatge, del típic, i amb salmó, molt salmó! Que m’han dit que...

 

 -Marta. L’avió per veure l’estança i prendre la decisió serà el dimarts que ve.

Allò va generar una pausa immediata a l’altre costat de la línia.

 -Dues setmanes en Alemanya amb tot pagat- Marta continuà- S’ho he intentat explicar a ma mare però no ha comprés l’important que era per a mi anar-hi amb Anna i amb tu... ho sent molt, Marta. He d’anar amb ells.

 

L’estat d’ànim de la xica es va desplomar en qüestió de segons. Allò era real? Les paraules de Laura destrossaren per complet les il·lusions de Marta, com si un espès núvol de boira haguera cobert la seua ànima. Aquella notícia afeblí fins i tot els seus músculs, i s’apoderà de la seua gola sense deixar eixir res amb trellat.

 

 -Ah... això... això canvia moltes coses! (la jove forçà un somriure). Supose que no havia d’haver-me emocionat tant amb quatre paraules... Gaudeix molt aquesta “oportunitat”, qui sap quan tornaràs a anar a Alemanya!

Li haguera agradat continuar parlant amb l’amiga, però no poqué.

 

 -Doncs... ja ens veiem. Adeu- les fredes paraules per part de Marta foren un tall decisiu.

 

Penjà el telèfon i amb desgana arreplegà tota la roba que havia deixat lliurement per l’estança. Un nou dubte rondava ara la seua ocupada ment:

 

 Hauria de renunciar al viatget?
 Comenta
 
Capítol 3
CAPÍTOL III: Ferides de guerra

 

I per fi arribà el dia. Anna la estava esperant al Carrer de Colom, en front del BMW M5 de son pare, carregada amb la maleteta més luxuriosa del mercat i amb el somriure d’orella a orella saludant-la des de l’altra punta del carrer. L’entusiasme de l’amiga era tan visible, que li va fer oblidar per un moment la manca que li anava a fer Laura en tota aquella aventura. Marta arribà al cotxe i descarregà al maleter la seua enorme bossa. Agafà el paquetet de galetes que havia preparat per a rumiar pel camí i pujà al vehicle.

-Bon dia, Marta. Preparada per a anar-nos?- Jaume, el pare d’Anna, li dedicà un somriure.

-Preparada és poc!!- bromejà la xica.

L’home ficà la clau al contacte i posà el motor en marxa. Tot allò semblava el principi d’una història inoblidable que marcaria un abans i un després en la vida de les joves. O potser en la d’algú més...

El viatge va transcórrer entre rialles i cançons de campament, 18 anys i res no havia canviat. Els tres quarts d’hora s’esvaïren i no es van adonar. La Mola de Segart lluïa ferma, dura i silenciosa baix els seus peus. Descarregaren tot l’equipatge a correcuita per instal·lar-se en la caseta i aprofitar l’estança al màxim. Tot un munt d’idees els atabalava el cap... per on començarien?

Jaume s’apropà a les xiques i s’acomiadà dolçament.

-Estem en contacte, oi? Si us cal qualsevol cosa que puga tindre, truqueu-me. La zona de la casa on més cobertura hi ha es el dormitori de dalt, per algun motiu era la meua habitació preferida quan havia d’estar-hi... -rigué-. L’àvia us ha deixada preparada la despensa amb tot el que pugueu imaginar... els feia molta il·lusió que vinguéreu aquest cap de setmana... Ja veieu, amb eixa edat... qualsevol detall és una sorpresa!

 

Anna i Marta esbossaren un somriure tendre, que el pare va interpretar com una senyal de que aquella conversa s’havia acabat.

 

-Bo, doncs, que no es parle més! Gaudiu-ho molt i el dilluns pel matí vindré a replegar-vos.

 

-Adééééuu!!

                                                              ...

El sol despuntà tímidament entre les muntanyes tenyint el paisatge amb una llum tènue i esperançadora. El diumenge acabava de començar i brindava a les joves una infinitat d’oportunitats que haurien d’aprofitar. Els rossinyols xiulaven en la finestra que deixava veure el riu i tota aquella pau queda interrompuda per l’estrident so de l’alarma:

-Són les 8 en punt­!!-  res millor per a començar el dia d’un bot.

Marta apartà els llençols ràpidament i despassà la cortina. La vall de la muntanya irradiava puresa, grandesa. Un esquirol aprofitava la frescor del matí per recollir glans abans de que els esportistes envaïren els camins marcats amb cartells i fletxes per guiar-los als miradors des d’on s’observen les més meravelloses vistes de l’enigmàtic paratge. A un dia d’anar-se’n, el dia present havia de ser el millor, havia de superar tot el que havien fet fins al moment. Però la companya pareixia que no estava molt per la labor... qualsevol que l’haguera vist dormint hauria jurat que semblava un ós hivernant. Però no tenien temps que perdre, així que el cap de Marta calculà la cruel jugada i amb un salt maquiavèl·lic caigué damunt de la pobra Anna que reaccionà a l’esglai amb un crit de nena petita ofegat entre rialles per les cuscanelles de l’amiga. Quan aquella baralla terminà, les xiques baixaren a desdejunar-se. Una, posava a torrar el pa a aquell aparell d’un aparent prehistòric, mentre que l’altra espremia unes taronges de l’hort, la millor combinació per començar el dia.

Quan menjaven, debatien quin seria l’objectiu del matí, allò que les mantindria entretingudes sinó tot, gran part del dia.

 

Amb la boca plena i el got en la mà, Anna preguntà:

 

-Tu saps alguna cosa que puguem fer prop d’ací i que estiga bé? Barranquisme, rafting... no se.

 

Marta, pensarosa, argumentà:

-Dona, com saber saber... he escoltat que el riu està massa sec com per a fer esports en ell, però podríem llogar un parell de bicis i fer una ruta pel barranc, què te pareix?! Diuen que és increïble, el tallat és tan gran que fa vertigen!

-Un parell de bicis?! Llogar dues bicicletes?!? Això és el millor que se t’ocorre?! Marta, hem de viure el moment, som joves i ara no estan els pares... - un somriure misteriós s’apoderà del rostre d’Anna-  Això podem fer-ho tots els dies a València, millor provem amb... eixa ruta però en moto?!

Marta va riure.

-I què ingènua ets, Anneta!! Cap de les dues té el permís de moto... o es que tu si el tens i no m’havies dit res?- un tonet de retintin es deixà entreveure en aquell comentari.

 

-JA-JA, molt graciosa Marteta...- les paraules d’Anna, iròniques, feren riure a l’amiga. Aquesta, amb un somriure burlesc, tragué la llengua- Saps molt bé que encara no em puc traure el carnet de conduir... (Un gest de desil·lusió s’uní a la conversació)

-Clar que ho sé, però massa sort tens de que el meu Seat i jo estiguem a la teua disposició... no creus, senyoreta?!

Ambdues rigueren amb complicitat, però ja era bona hora de prendre una decisió, el matí se’ls aniria si no agafaven ja el rumb.

Alquilarem un quad.

                                                            ...

-10, 20, 30... perfecte, ací ho té tot.

 

L’home somrigué, i amb un gest amable agafà els diners que les xiques li oferien.

 

-Genial, passeu-ho bé! Teniu llicència fins a l’1 i mitja, el que fa un total de 3 hores. Supose que sabeu conduir un vehicle com aquest, seria una imprudència haver-lo agafat sense tindre cap experiència, un vehicle de 400cc i 45 cavalls de potència per aquests camins no és per a principiants. Heu de portar sempre els cascs i no jugueu amb ell, no és cap joguet, així que res d’intentar tocar el terra amb els peus quan estiga en moviment ni bogeries com aquestes, entesos? Quan arribeu aviseu-me, estaré dins. Gràcies per confiar en els nostres serveis.

Marta agafà amb decisió els punys del quad i posà el motor en funcionament. L’ensordidor soroll d’aquella bestiesa ressonava en la vall com un terratrèmol. Es començà a calfar el motor, semblava que el vehicle desitjava eixir com si d’una carrera es tractara d’un moment a un altre. Anna, un poc penedida per la valentia que havia demostrat al desdejuni, s’agafava a Marta amb una força desmesurada.

-Anna, filla, relaxa’t un poc que vas a ofegar-me. Hem de viure la vida, no?

-Sí... però crec que allò de les bicis era millor, no creus? A més, no contamina, i si anem amb sort potser que vegem fins i tot algun animalet.

Però res d’allò tingué resultat, Marta no la escoltà i ficà primera. No havia forma de tornar arrere.

                                                                  ...

Qualsevol camí d’aquella muntanya semblava petit baix les incessants rodes del quad. El tub d’escapament d’aquell monstre deixava eixir un fum negre com el carbó entre petards constants. Les dos joves gaudien l’experiència, l’adrenalina començà a apoderar-se dels seus cossos. Volien més.

 

-Dona-li més!! acceleraaaa!!- deia Anna, els crits d’eufòria eren difícils de contenir.

                                                                                                                   

Passaren per rouredes i per la vora del riu, però la ruta designada per als quads llogats els va saber a poc. Els rugits sords del vehicle incitaven a córrer, a descobrir i arriscar. Agafaren un altre camí. Volien arribar al barranc.

                                                          ...

Els minuts transcorregueren com un flama en la pólvora. L’arquitectura del vehicle, esguitada de fang, augmentava la velocitat entre els clots i salts de la senda. Començaren a ascendir per la muntanya i els batecs del seus cors no es quedaven arrere amb les revolucions del quadricicle. Arribaren a una zona escarpada, abrupta, però a l’altre costat de la serra es trobava el seu destí: el barranc; esplèndid, grandiós.

Pegaren mitja volta i encararen el quad cap a un caminet humil, fora de riscs.

-Marta, espera espera, no arranques encara- les dos es llevaren els cascs, amb respiracions agitades contemplaren el paisatge.

-Digues. Quina passada eeh!? Com no ho havíem provat abans?! Haurem de fer-nos una foto per a que veja Laura el que s’està perdent!!- es va somriure.

-Puc agafar-lo jo..?- l’expressió en la cara d’Anna es tornà dèbil- Per favor...

-Com?- la veu de Marta es va entretallar, no volia acceptar el que acabava d’escoltar- Anna... ho sent però...ja has escoltat el que ha dit l’home, no podem ser tan imprudents, açò no es cap joguet.

Marta canvià el gest de repent, ara mostrava unes faccions més dures i fermes.

-És clar que no es cap joguet, per qui em prens?! Però ara em diràs que conduir un quad és com agafar un cotxe, veritat? A més, tu has vist on estem? Podríem estimbar-nos i ningú sabria res de nosaltres, estem perdudes en una muntanya i no ens veuen ni els pardals.

Marta, capcota, jugava amb els seus cabells arrissats. Reflexionava les paraules de l’amiga i observava el camí. Semblava segur, vorejava la muntanya però era ample, no tenia cap obstacle a la vista i, com deia Anna, estava en la no res. Què passaria si l’agafava un segonet? Conduir aquell vehicle no tenia molta complicació. Accelerar amb el puny i girar inclinant el cos a més de l’acció del manillar. Fàcil.

-Bé... però amb una condició. Si veus que anem a pujar on estan les cabres munteses me’l tornes a deixar, bo?

Aquell comentari relaxà la conversa, les amigues esclataren a riure.

Intercanviaren les posicions i ara era Marta qui anava agafada per l’esquena com una criatureta indefensa. Anna bromejà amb allò que li digué l’amiga quan pujaren al començament de la ruta i inicià el trajecte. Escoltava les pautes de l’amiga i el posà en marxa. Un calfred va recórrer el cos de Marta quan la xica s’apoderà del vehicle, no sabia molt bé el perquè, però tancà els ulls i pregà per a que passara ràpid. De vegades complir els desitjos d’ Anna era un poc complicat.

 

Els crits d’emoció de la conductora cada vegada eren més contundents. La veritat és, que per a ser la primera experiència en allò de la conducció no ho estava fent res malament. Marta, alleugerida i més tranquil·la, relaxà un poc els braços i alçà el cap. Aquell paratge era meravellós. La millor manera de descarregar tota la tensió que els provocava la ciutat, el tràfic, la universitat, els treballets per a anar tirant...

 

Anna la va traure d’aquells pensaments amb un colpet al genoll acompanyat d’una sentència carregada de valentia i curiositat:

 

-Ara voràs el que és capaç de fer la inexperta sense carnet!

 

Els ulls de la xica fixaren un objectiu al camí: el final de la recta. Els seus ulls, presos en foc i amb mirada supèrbia, va prémer amb orgull de linx el puny del quad i accelerà fins ofegar el motor. 120. Marta no donava crèdit al que estava veient. Les branques dels arbres obrien pas fugaçment i la constant remor del vent xocant amb la visera del casc les deixà sordes. Anna, deixà anar una riallada macabra que quedà ofegada en un crit angoixant, penetrant, desesperat. Les rodes del vehicle lliscaren, provaren a desviar el rumb, perderen l’equilibri, però res d’allò va ser suficient. Aquella recta aparentment inofensiva, rematava la jugada amb una corba criminal. Amb la velocitat que havia agafat el quad, ni un milacre podria lliurar-les del cruel  desencadenant. En qüestió de mil·lèsimes de segon el món es va pausar. Les branques ballaven suaument, el cor volia eixir-se del pit, la muntanya donava voltes, les roques amenaçaven amb la seua presència i l’estrèpit d’aquell imminent colp sonà tan dur i impassible que glaçava l’ànima.

                 ...


Aquell impacte fon com una anestèsia. No sabia on em trobava ni què havia succeït. No era capaç de separar les meues parpelles i els meus llavis, freds, tremolaven nerviosos. Poc a poc vaig anar assimilant-ho, vaig reconèixer les meues mans. Estaven brutalment tacades de sang. Allò em va fer molt menuda. De sobte, torní en si. El manillar del quad havia perforat el meu pit cruelment i havia deixat en ell inscrit la data d’aquesta dura imprudència. El dolor era tan insistent que em llevava la respiració, però alguna cosa dins de mi em deia que allò era només el principi. Estava aterrida. Vaig posar les mans al sol i proví a incorporar-me, però fon inútil. Vaig començar a impacientar-me, necessitava ajuda. No podria suportar aquest estat de feblesa molt més i si no em comunicava amb algú seria terrible. Anna? Què havia passat amb Anna?! El meu estómac es va regirar, no vaig poder evitar pensar el pitjor. Calia traure coratge d’on no l’havia per a alçar la mirada, però jo no vaig tindre cap altra elecció. Aquella escena em va destrossar més que qualsevol accident que poguera haver patit. No podia ser cert. No era capaç de reaccionar, vaig entrar en un estat d’hipnosi perillós i no fou tant la contusió cerebral sinó aquella imatge el que em marcà per sempre. La meua veu es va quebrar, i amb el dolor més punyent i patit del món pronuncià el seu nom. Els sanglots brollaven de mi sense control i, les hemorràgies, feien l’escena més tràgica i sanguinolenta. El casc d’Anna, esclafat i fet en dos, deixava lluir al sol els daurats cabells de la jove. Ara, aquell flux encarnat, tintava la roca que havia acabat imminentment amb la vida de la xica. La sang vessava d’aquell cos inert com un riu silenciós, tímid però insistent. Sentia vertader pànic, havia d’actuar però ni amb tots els meus esforços aconseguia moure’m. Vaig suposar que aquell sentiment era el més dur que hauria d’afrontar en ma vida. Que aquell inusual gust en la boca que feia grinyolar les dents haurà sigut l’últim que hauran tastat moltes persones i que la llum, al final del túnel, seria l’últim raig de sol que penetrara aquell tosc barranc que signaria el punt i final.

 

Cada segon que transcorria era un repte per a Marta no caure dormida amb la dolça son d’aquell colp. Lluitava amb cada àpex del seu cos malferit per mantenir-lo actiu, encara que fora movent el dit índex per colpejar el terra. Aquell so, pertorbà la falsa calma en què Marta es trobava. El silenci letal al que havia estat submergida durant tres hores la va fer dubtar més d’una vegada, però era cert, l’helicòpter de la Guàrdia Civil les havia localitzat i amb les seues potents hèlixs romania prop d’una roca des d’on esperava les ordres. L’ancià, un feliç pastor cobert amb una boina i armat amb un garrot; era l’únic que coneixia, com el palmell de la seua curtida mà, cada racó de la Mola de Segart.

 

Els llavis de Marta s’esforçaren per dedicar-li un somriure, el més agraït de tots, li devia la vida. Però l’esgotament la va vèncer i es quedà inconscient.


-Pel moment les seues constants estan en ordre, és el més important en casos com aquests. La contusió ha sigut forta però el que més em preocupa ara es tallar l’hemorràgia interna que li ha causat l’impacte. La ferida del pit l’hem curada i en un parell de mesos haurà cicatritzat.

Com si d’un malson es tractara, Marta s’incorporà agafant una glopada d’aire i amb els ulls injectats en pànic observà l’estança. El calfred que li va recórrer el cos la tornà a la realitat, i el pensament de la seua amiga Anna l’afonà en un clot del que difícilment aconseguiria eixir. Si la imatge del sinistre li semblà el moment més dur de sa vida, afrontar-la després d’allò ho seria més.

-Has tingut sort, joveneta- digué amb naturalitat el terapeuta- aquell viatget podria haver sigut un bitllet d’anada sense tornada.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]