Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Lucía
Elx-Torrellano
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1
24 de març de 2019

Casset 5.  Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

                T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

                ...

                T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

                S: Sí.

                T: Me’l vols repetir, per favor?

                S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

                T: I saps quant peses aquesta setmana?


27 de novembre de 2018

Mire el meu reflex a l\'espill. Aprete les mans als costats i veig com els meus ulls es van omplint de llàgrimes. Les continc i respire fons. Tanque els ulls i force un somriure. Somric. El somriure és el meu millor arma de defensa. Agafe la bossa i isc de casa. El fred em gela el nas i les mans.
- Marta! - Laura s\'acosta a mi a pas lleuger, amb la seua bufanda groga i els seus llavis pintats de vermell- Estàs llista?
- Supose. -dic amb la boca petita-
M\'agafa la cara i em mira als ulls fixament. Sempre tan riallera i tan dolça.
- Anem a canviar aquesta cara, d\'acord? Li somric al notar afecte i sinceritat en les seues paraules.
-Veus que guapa estàs quan somrius?
Em fa un petó a la galta i m\'agafa la mà. Ella sempre ho aconsegueix. Sempre m\'intenta animar traient-me de casa. Per molt enfonsada que estiga, ella sempre m\'aixeca. Per molt difícil que siga, ella sempre aconsegueix traure\'m un somriure. I aquí està ella, ballant i rient sense parar, contagiant-me la seua alegria. Ara l\'únic que importa és que em sent lliure. Per primera vegada en tres anys em sent lliure. Em sent jo mateixa, sense restriccions ni normes. Ballant sense importar què diran. Rient més alt que la música si és això possible. Empentant a qui m\'empenta. Dona el mateix la calor de la discoteca, ja res importa. Només importa que per fi he tornat a aconseguir aquesta sensació que tant anhelava tornar a trobar. Aquesta sensació que sentia cada vegada més i més lluny. Aquesta sensació que sent que per uns segons em té en un núvol, fins que la meua mirada xoca amb la seua. Quan els meus ulls castanys es troben els seus el cor em fa un salt. Palidisc a l\'instant mentre mire com s\'acosta. Amb el seu cabell regirat i els seus ulls plens de fúria. M\'agafa la mà i m\'arrossega a la sortida.
- Puja al cotxe.
Està enfadat, ho sé, ho note. Em puge al cotxe i pose les mans sobre la meua falda, intente controlar els nervis, però no puc. És impossible. El mire de reüll. Les seues mans estan blanques de la pressió que exerceix sobre el volant, i la seua mandíbula tensa. La meua ment sense deixar de donar voltes i voltes. ¿Com m\'ha trobat? A l\'entrar a casa tanque la porta suaument i quan em gire la seua mà ja ha volat a la meua galta. Em mira de dalt a baix i es riu sarcàsticament.
- Que zorra ets. Mira\'t.
M\'assenyala l\'espill i sote el cap contenint les llàgrimes. Només s\'escolta la seua agitada respiració.
-¡He dit que et mires!
M\'agafa amb força i em situa davant de l\'espill. La seua mà a la meua cara m\'impedeix apartar la mirada del meu propi reflex.
- Què pretens eh? Digues-me. Digues-me que vols aconseguir anant amb aquest escot.
El silenci s\'accentua i l\'aire comença a pesar al nostre voltant. Intensifica el seu agarre.
-Que m\'ho digues!
M\'empenta i em tira a terra. En aquell moment em trenque i les llàgrimes ixen soles sense jo poder controlar-les. Es em fa un nus a la gola que m\'impedeix parlar, però he de fer-ho, sinó serà pitjor.
- No ho sé. -dic amb la veu entrecortada- - No ho saps? Que patètica ets. És que no t\'adones del que tens? Mai tindràs a algú que et vulga com jo ho faig. Mai.
M\'agafa del coll i m\'aixeca de terra. No puc respirar. Estreny fort i em deixa anar fent que em caiga una altra vegada a terra.
- Que sigua l\'última vegada que fas una cosa així.
Em dóna un cop de peu al costat, que juraria que pel soroll que ha fet, m\'ha trencat una costella.
- Zorra. - diu entre dents-
Agafa la jaqueta i es va tancant d\'un cop la porta. M\'encull a terra i em retorç de dolor, un dolor que no puc guarir ni amb tiretes ni amb benes, un buit al pit. Al matí següent no em puc ni moure, el meu cos pesa el doble del normal i el meu cap està a punt d\'esclatar. Tinc molts dubtes. Massa.
El timbre sona. Faig l\'impossible i m\'aconseguisc levantar. Mire per l\'espill i la meua respiració es talla a l\'instant. La meua vista s\'ennuvola i les meues mans comencen a tremolar. És ell. S\'impacienta i pega uns cops a la porta.
-Marta sé que estas aquí.
El temps passa tic, tac, tic, tac, però la meua ment i el meu cos no reaccionen.
-Si no obris ...
Llavors obri, sense pensar.
-Perdona, estava al lavabo.
Somriu i em fa un petó, amb dolçor com solia fer fa temps. Ja no està enfadat?
-Podem parlar? - diu seriós-
Anem a la sala i ens seiem al sofà. M\'agafa les mans i me les besa.
- Mira Marta, no sé que em va passar ahir, em vaig posar molt nerviós i vaig perdre els papers totalment. Espero que em pugues perdonar, perquè jo sense tu no sóc ningú. Et promet que canviaré, de veritat.
El mire i ho examine. El seu rostre llueix tranquil. Els seus ulls penedits, i les seues paraules sinceres.
-No és la primera vegada ... -dic notant com es em trenca la veu-
Els seus ulls es tornen tristos i la seva expressió incòmoda. Empassa gruix i m\'apreta les mans.
-El problema Marta, és que no he sabut valorar-te. No he sabut apreciar a la deessa que tenia davant els meus ulls. I per això, et demane que comencem de zero. Seràs capaç de perdonar-me?


 Comenta
 
Capítol 2
3 de gener 2019





Les gotes colpegen amb força la finestra, lliscant sobre ella. Els meus dits les segueixen, notant el fred vidre sota els meus rovells. Puge la música del cotxe i m'evadisc de tot. Aquesta situació es fa cada vegada més i més difícil. Tan difícil és que tot torne a ser com abans? Que els seus ulls color cafè em tornen a mirar amb delit. Que els seus llavis freguen els meus amb delicadesa. Que els seus braços siguen un lloc segur i no un del que fugir. Que m' acaricie i no em pegue. Tan difícil és? Estic cansada. Esgotada. Cada vegada em costa més trobar un motiu per seguir lluitant. El meu mòbil comença a vibrar sobre la meua falda. Tremolosa mire la pantalla, és ell.

-On nassos estàs?

La meua vista s'ennuvola i es em fa un nus a la gola. Aprete el mòbil amb força contra la meua orella. Sent ràbia. Ràbia perquè vull enviar-lo a la merda però no tinc el valor per a fer-ho.

-Potser ets sorda? Mira Marta, estic perdent la paciència amb tu.

I llavors li penge, no vull sentir la seua veu, no vull sentir els seus retrets ni els seus insults. Probablement aquest acte de rebel·lia em coste alguns cops, però això ja tant em fa, estic tan acostumada a rebre'ls que ja no m'afecten. He après a desconnectar, a entrar en una manera de relaxació que em porta a un altre lloc, imagine una altra vida. Una vida que mai podré viure. A l'arribar a casa el veig assegut al sofà, i quan la seua mirada es troba amb la meua, una horrible sensació em recorre l'espina dorsal.



ÓSCAR



La fúria corrent per les meues venes, em tensa, és inevitable no sentir-la. Els meus dits trontollen a la butaca, inquiets, i l'única idea que em calma és veure-la patir. Només de pensar-ho em tranquil·litze i solte un riure ronc. Ai ... és tan divertit. La veritat és que aquest joc és cada vegada més entretingut, i quan veig el patiment en els seus ulls...disfrute com un nen en una fira. El so de la porta fa que els meus ulls es situen en els seus, la mire fredament, sense cap expressió, causant una tensió en l'ambient meravellosa. Done diversos passos cap a ella, a poc a poc. La fusta cruix sota les meues trepitjades, i sense apartar la mirada li somric, amb un somriure que m'ocupa tota la cara.

- T'agrada jugar?

No em contesta, però els ulls se li comencen a posar vidriosos i el llavi li comença a tremolar. Pose la mà sobre el seu llavi i l'acaricie, mentre que amb la mà esquerra trec la navalla de la meua butxaca i em situe darrere d'ella.

- Ara em toca a mi.

Òbric el ganivet i el col·loque en el seu coll estrenyent suaument.

- Que comence el joc.





MARTA

M'incline sobre el vàter i expulse el vòmit. Ho repeteix diverses vegades. Porte dues setmanes amb aquest ritual però ell no sembla notar el canvi, i a mi m'està costant. El meu estómac rugeix demanant menjar però jo no li done més importància de la que té, em passa sempre. Em pose davant de l'espill i em mire. Acaricie el meu ventre amb suavitat, eriçant-me la pell davant el tacte i puge la meua mà una mica més amunt, notant les meues costelles sense cap tipus de dificultat. Ja no queda greix en el meu cos, només pell, i això em fa sentir fràgil, com si em pogués trencar en qualsevol moment. El so del timbre ressona per tota la casa. Qui serà? La curiositat em pot i els peus van sols fins a la porta, les meues mans es mouen soles i obren. Llavors la veig, la seua mirada xoca amb la meua i els seus ulls s'omplen de llàgrimes. Es tapa els sanglots amb les mans però de seguida es llança a abraçar-me. M'estreny amb força i em fa saber amb un simple abraçada l'important que sóc per a ella.

- Ho sent, ho sent, ho sent.

El repeteix una i altra vegada, i no aconsegueix entendre el motiu.

- Per què? - aconsegueix dir amb un nus a la gola.-

Es separa de mi i m'agafa la cara entre les seues mans. Somriu entre llàgrimes i neteja les que se m'escapen i roden per les meves galtes.

- Per no haver-me adonat abans.

La seua veu es trenca en les últimes paraules i em torna a abraçar amb força. M'agafa de la mà i em porta al sofà. Quan s'asseu em mira amb pena.

- Tu ja ho saps veritat?

La seua pregunta m'agafa desprevinguda.

- El què?

- Que has de trencar amb ell.

Es em talla la respiració a l'instant, només pensar-ho em fa por.

- Estem bé.

- I el morat que tens al braç? Automàticament em tape el braç, merda, ho havia oblidat, no esperava visites.

- Em vaig donar un cop l'altre dia.

- Tu creus que em xucle el dit veritat? M'estreny les mans i em mira fixament als ulls.

- Fa dues setmanes que no sé res de tu, no m'agafes les trucades, no em contestes els missatges ... Tu no ets així. Al principi no ho aconseguia entendre, però ara ho veig tot clar. Vas deixar de parlar amb els amics, amb els teus pares, vas deixar de sortir, de maquillar-te... No veus ho Marta?

Em porta al bany i em posa davant de l'espill.

- Mira't.

Les seues paraules em fan tenir un déjà vu i recordar aquella nit, va ser una situació una mica semblant. Agafa una tovalloleta i em neteja la cara, deixant al descobert un altre morat. Ella sabia el que anava a veure, però sembla que el simple fet de descobrir-ho el fa més real, més impactant.

- Et pega?

Els seus ulls s'omplen de llàgrimes altra vegada i reté la respiració per un instant. Nega amb el cap diverses vegades i les seues llàgrimes roden sense control per les galtes. La seua pregunta té una resposta tan òbvia ... però ella encara sabent la resposta el pregunta, i ho pregunta amb por, intentant creure que no és veritat, amb l'esperança de que les seues sospites no siguen certes.

- Ho fa pel meu bé.

La meva resposta ix tan automàtica que s'assembla a la d'un robot.

- Pel teu bé?

Em mira com si no donara crèdit al que acaba d'escoltar. I llavors passa, el meu món s’enfonsa i m'adone de que tot és una mentida, una farsa. Em manté al seu costat amenaçant-me amb suïcidar-se. Justifica els seus cops com si fossen una correcció del meu mal comportament, em controla la manera de vestir per no cridar l'atenció i m'aïlla dels meus éssers estimats per no poder adonar-me'n. Ho ha fet molt bé, tant, que ni tan sols m'havia adonat de la gravetat de la situació. Ha anat a poc a poc, perquè semble una cosa normal, perquè una vegada que et fiques en aquest món tot et sembla normal. Les cames em fallen i caic, ara ho entenc tot, estava tan encegada per amor que res m'importava. He sigut la seua titella i no m'havia adonat. Laura m'estén el braç i m'ajuda a aixecar-me.

- Hem de marxar.

No tinc forces, però m'obligue a mi mateixa a caminar.

- Tot anirà bé.

Ho diu tan baixet que no sé si m'ho diu a mi o a ella mateixa. Després de mitja hora en cotxe arribem a la porta de l'hospital. A l'entrar les meues fosses nasals s'inunden d'eixe olor tan característic de l'hospital. Els passadissos blancs impol·luts i diversos ulls que em miren curiosos. Les cadires negres em conviden a seure, però no done ni dos passos quan escolte el meu nom.

- Marta Jiménez.

A l'arribar a la consulta ens trobem a un home canós escrivint a l'ordinador a corre-cuita. Aixeca la mirada i ens observa per sobre les ulleres. Ens assenyala les cadires i ens asseiem.

- És vostè Marta Jiménez?

Seient amb el cap i em somriu.

- Jo sóc Robert, encantat.

S'escura la gola i s'aixeca.

- Digues-me Marta, fa quant que no menges?

La seua pregunta m'incomoda i em fa dubtar.

- Jo sempre menge.

- Et provoques el vòmit?

Ho pregunta sense pèls a la llengua, directe al gra. Mentre jo pense la meua resposta, ell m'injecta l'agulla i em trau sang.

- Sí.

- Em faries el favor de pujar-te a la bàscula?

Em col·loque sobre la bàscula, esperant impacient el nombre. 40 quilos. La xifra m'impacta i em quede callada.

- Marta, t'hem d'ingressar.

Les seues paraules em paralitzen i la por em recorre el cos.

- No, per favor.

- És el millor per a la teua recuperació. Es em seca la boca i el meu cap no deixa de donar voltes i voltes, la meua ment tracta de trobar una alternativa perquè aquest malson s'acabe ja, però ho veig tot negre.

- Fem un tracte. -diu el doctor mirant-me als ulls-

Le mire esperançada, contenint la respiració.

- Estigues o augmenta de pes i no t'ingressaré. La setmana vinent ens veiem.

I aquestes simples paraules fan que recupere eixes ganes de viure que havia perdut.
 Comenta
 
Capítol 3
8 gener 2019

Em desperte suant, com totes les nits, l'aire em falta i amb les mans tremoloses obric la finestra. La brisa gelada em congela el nas, i quan respire, el fred envaeix el meu cos. Ho faig profundament diverses vegades i escolte el silenci de la nit, notant com poc a poc les meues pulsacions es tornen estables. Quan recupere la calma m' assec al peu del llit, pensativa, amb el telèfon a la mà. Eixa imatge es torna a repetir al meu cap, el fred ganivet sobre la meua gola, les seues mans exercint pressió sobre ella i el seu rostre emmarcat amb un somriure tort. Les meues mans tremolen sobre la meua falda per culpa de la por i alguna llàgrima imprudent escapa dels meus ulls pel simple fet de recordar-ho. Prenc el telèfon amb ràbia i em dispose a fer l'anhelada trucada, però un record em deté en sec. Estirats a la gespa, amb el meu cap sobre el seu muscle. Ell acariciant-me els cabells i jo jugant amb els meus dits. Imaginant un futur junts, xiuxiuejant-me: t'estime. Què ens havia passat? La nostàlgia envaeix el meu cos i note com em debilità. Les meues mans deixen d' apretar el telèfon, fent que caiga a terra amb un so buit sobre el parquet. M' acoste al llit mirant el sostre, rememorant moments tan especials, que comence a replantejar-m'ho tot. Cada record és una punxada de dolor. Què estic fent? La decisió estava presa, per què dubte ara? Per què continue tenint l'esperança que canviarà quan sé que no ho farà? Li he donat moltes oportunitats, i tot i així sent que no són les suficients, que he de intentar-ho una vegada més.
Para Marta.
No em puc tirar enrere ara. Quan aixeque la vista em trobe amb una mirada a l'espill que no reconec, i per a la meua desgràcia, es tracta de la meua. Els meus ulls estan buits, sense cap expressió, ja no queda brillantor ni il·lusió. I com bé diuen, els ulls són el reflex de l'ànima. Jo estic igual, buida. Ja no queda res de l'altra Marta, res. Ella era valenta, guerrera, riallera, sociable, carinyosa... lliure.
És com si totes eixes qualitats sigueren cosa del passat, i com si ara siguera una altra persona. Aixeque els ulls de nou per afrontar el meu reflex, i aquesta vegada, alguna cosa ha canviat. Potser siga un canvi petit, insignificant, però això em torna l'esperança i les ganes de tornar a ser la que era. De tornar a ser lliure. Agafe el telèfon de nou, però aquesta vegada no ho pense dues vegades i marque el nombre.
- Vull denunciar el meu xicot per violència de gènere.
Unes paraules senzilles, però que quan s'ajunten adquireixen una força que em deixa fora de combat.

ÓSCAR

El vent bressola les fulles suaument, acariciant-les, provocant aquest so que tant em relaxa. Tanque els ulls un instant i respire l'aire pur de la muntanya. El cant dels ocells inunda les meues orelles fins que les meues mans comencen a esmolar el ganivet de nou. Acaricie el tall amb delicadesa, comprovant que esta ben esmolat. Un rierol de sang recorre el meu dit, confirmant així, la perfecció de la meua feina. Això es posa cada vegada més interessant.

MARTA

Una setmana. Eixe és el temps exacte que em va donar el doctor per pujar de pes. I eixe és el temps que em va donar Laura per canviar el rumb de la meua vida, perquè tant ella com jo sabíem que això no anava a cap lloc. Em mirava des del marc de la porta, recolzada, amb els braços creuats i un monyo a la part alta del seu cap. Tenia molta paciència, i transmetia una serenor que ho feia tot més senzill. No deia res, però el seu somriure de mig costat era suficient per saber que no s'anava a anar. Pose els peus sobre el fred vidre de la bàscula i espere atenta el resultat. Els meus ulls no deixen d'observar com els números canvien sense parar, nombre amunt, nombre avall, fins que s'atura en un. 39 quilos 200 grams. Havia perdut pes, no ho havia aconseguit. Laura em mira preocupada per un instant, i encara que fa un intent de somriure no ho fa. S'acosta a mi poc a poc, sense apartar la seua mirada de la meua. Estic derrotada, i per molt que m\' empenye a ocultar-ho, ella ho veu.
- Has de seguir lluitant Marta, no et pots rendir ara.
Sote la vista per tornar a mirar el nombre de la bàscula mentre se m'humitegen els ulls.
- No em queden forces
Ho dic en un murmuri, carregat de sentiments, tant és així que per un moment sent que em fallen les cames, però Laura em sosté la cara entre les seues mans i m'obliga a mirar-la.
- Les ganes de viure et semblen poca força?
Els seus ulls verds es camuflen entre les llàgrimes que comencen a acumular-hi. El seu dolor és evident, i per això se m'entretallen les paraules quan les pronuncie.
- Jo fa temps que estic morta.

ÓSCAR

Penge la foto al panell de suro i m'ature a observar-la de nou. Els raigs de sol li aclareixen els cabells, i la brisa marina els oneja suaument. Somriu a la càmera, mostrant les seues perfectes dents alineades, ignorant tot el que passaria en el futur. El meu riure ressona en tota l'habitació i em reconforta escoltar-lo. Els meus dits acaricien la foto amb delicadesa, com si l’estiguessen acariciant a ella.
- Això no ha fet més que començar.

10 gener 2019

MARTA

Els meus sentiments són com una muntanya russa. Puc sentir que em menge el món, i a l'instant següent sentir que el món em menja a mi. Vaig trucar al 016 amb una força que a dia d'avui encara em pregunte d'on va sortir. Pujar a la bàscula m'havia abatut totalment, no sabia que havia de fer, em trobava anada. Escoltava veus, però les ignorava, per a què donar-li importància, si per mi ja res la tenia. El sacseig de Laura em torna a la realitat, mire les parets blanques de la consulta fins que la meua mirada acaba en la del doctor. Posa una gravadora sobre la taula i abans que puga preguntar em diu que ha de gravar el seguiment del tractament. És quan li dona al Play quan em mira de nou als ulls.
- Recordes quin va ser el tracte, Marta? Acote el cap i em mire les mans, que juguen nervioses. El silenci a l'habitació comença a pesar més del normal i el doctor decideix trencar-lo.
- Marta, sis plau, mira'm ... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta'm. Et recordes del tracte?
- Sí.
La meva resposta és seca, com anava a oblidar-ho?
- Me'l vols repetir, per favor?
Això ha de ser una broma, tan difícil com em resulta acceptar-ho i vol que ho repita en veu alta. Agafe coratge i ho dic, intentant convèncer-me del que està per venir.
- Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d'ingressar.
- I saps quant peses aquesta setmana? És clar que ho sabia, eixos maleïts números s'havien gravat a foc en la meua ment.
- T'hem d'ingressar Marta. És cert que ho sabia, però escoltar-lo en veu alta em va xocar més del que esperava.
El meu cap no deixa de donar voltes, acabava de perdre la llibertat que tant m'havia costat aconseguir. Semblava que la vida em posava una sortida i quan estava a punt d'arribar m'empenyia sense pensar-ho dues vegades. Camine desganada, amb una càrrega psicològica que es fa cada vegada més gran, però amb l'ajuda incondicional d'ella, de Laura.
- Ho sent.
M'ature enmig del passadís camí de l'habitació i busque la seua mirada. Els seus ulls verds es troben els meus i em miren entristits.
- Te'n recordes de quan ens vam conèixer? Les dues assegudes al metro, camí al primer dia de la universitat. -somric nostàlgica i la torne a mirar- Mai m'hauria imaginat que eixa xica nerviosa que estava aquell dia al meu costat, es convertiria en una persona tan important per a mi. Mai t'ho he dit, però no creguis que no ho he pensat, hi ha vegades que em pregunte per quina raó em costa tant dir aquestes paraules, amb el fàcil que és dir t'estime quan se sent. Ara mateix Laura, ets l'única raó que em fa voler seguir amb això, l'única.
Ens mirem emocionades, jo per haver dit tot això en veu alta i ella per haver-ho escoltat. Em somriu entre llàgrimes i m'envolta en una abraçada tan reconfortant, que sentisc que recompon una mica d'aquest caos.
Una vegada a l'habitació, el doctor m'explica el tractament amb calma, pas a pas. El que he de fer, el que no, la meua rutina, els meus medicaments ... tot. Quan ja ha acabat em dedica un somriure i se'n va, deixant-me a soles amb la Laura, que gargamelleja una mica abans de parlar.
- He parlat amb la policia.
Portàvem dies esperant notícies, però encara no sabíem res. Quan ho diu la mire esperançada que siguen bones notícies, però la seua negació amb el cap em trau l'esperança d'una estrebada.
- No ho troben. Estan buscant qualsevol pista que els porte a ell, però de moment, res.
El color es va de la meua cara, i note com un calfred em recorre el cos sencer. Laura m'agafa la mà i em fa carícies perquè em calmi.
- Vaig a demanar-te una til·la.
Quan Laura se'n va, tanque els ulls amb força, d'impotència, i llavors un record passa per la meua ment.
Estàvem en una cabana que tenien els seus pares a la muntanya. Portava tota la vesprada buscant-lo, fins que la porta del soterrani es va obrir. Em va estranyar, perquè creia haver comprovat eixa porta, però no li vaig donar més importància. Estava estressat per la feina, les coses no estaven anant bé en aquell temps i els seus ulls ho deien tot.
- No sabia on eres. -li vaig dir preocupada-
- Sempre que les coses es torcen baixe ahí, intentant buscar alguna solució, algun pla.
I aquest record em dóna l'esperança de trobar-lo en eixa cabana.

ÓSCAR

Camina inquieta per l'habitació, pensant en alguna cosa que evidentment no la deixa tranquil·la. El fet d' imaginar que el causant d'eixa sensació sóc jo, em diverteix com mai abans alguna cosa ho havia fet. Tot estava sortint segons el previst, res podia anar malament.

MARTA

Quan Laura entra a l'habitació no puc evitar plorar emocionada. Per fi anava a acabar amb tots els meus malsons. Per fi anava a ser lliure, però lliure de veritat.
- Sé on és.
Em mira incrèdula, sense arribar a comprendre la importància de les meues paraules. L'agafe pels muscles i l'abrace amb força, sense deixar-la anar, i quan ho faig no perdem el temps i cridem a la policia per explicar-ho tot. Després d'una estona parlant, havíem decidit que Laura havia d'anar amb ells i jo estaria present per una trucada. Segons escoltava, estaven a punt d'arribar. Recórrec l'habitació inquieta, esperant notícies, contenint la respiració fins que escolte una veu que diu:
- Està dins.
Deixe anar l'aire que havia retingut i em ric nerviosa, queda poc. Els dic que ha de ser al soterrani, que baixen, i així ho fan.
- Merda.
Quan escolte eixa simple paraula, sé que les coses no van bé i sent com em marege. Vaig al bany a tirar-me aigua, i quan aixeque la vista el que veig em terroritza d'una manera que sent que estic vivint un malson. En l' espill hi ha escrita una frase:
"No pots evitar l'inevitable."
I si pensava que havia passat por amb la frase en l'espill, estava totalment equivocada, perquè quan em vaig girar i el vaig veure amb aquell somriure tort vaig saber el que era l'autèntic terror.

24 març 2019

Comissaria de policia

Després d'escoltar la gravació que em va facilitar el doctor, els dubtes segueixen en l'aire. La veu de Marta sonava desganada, sense vida, i segons tinc entès el seu ingrés li va afectar bastant. No hi havia dubte que era cert. La manca de proves compliquen l'esclariment del cas, però sé que no tot és el que sembla, hi ha un secret darrere d'aquesta història, i jo
l'anava a trobar.
- Inspector, hi ha una xica que vol parlar amb vostè. -diu el meu ajudant-
Quan mire cap a la porta, veig a una xica que entra al meu despatx amb el cap cot i abraçant-se a si mateixa. Laura Rodríguez. Els seus ulls em miren amb ràbia, i sé que la frase que surta dels seus llavis posarà cap per avall totes les nostres sospites, i així ho fa:
- La mort de Marta Jiménez no va ser cap accident.



 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]