Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Aina Riudavets
Ferreries
 
Inici: El Navegant

Capítol 1 Capítol I
EL NAVEGANT



CAPÍTOL 1

 Nuvolet, m’anomenaran un dia, més de vint anys després que hagi començat aquesta història. Serà lluny d’allà on comença, serà entre gent ferrenya, potser bàrbara, gent fosca i primmirada. Més tard, quan hauré deixat aquesta gent, ningú, mai més, no em dirà així, però sovint pensaré que Nuvolet representa allò que sóc molt més que el meu nom legal. Per això aquest sobrenom m’acompanyarà al llarg d’aquest relat, que comença en una vila plantada prop de la Mediterrània i dels Pirineus, una vila ataronjada i blanca; ataronjada per les muralles que l’estrenyen, blanca per l’aire esqueixat que tot sovint hi deixa caure la tramuntana. Li diuen Perpinyà. Només, però, hi passaré els meus primers anys, la deixaré poc després d’haver perdut, per fi, la meva virginitat, i per això tan sols apareixerà en el primer dels tres quaderns que intentaré emplenar amb les meves penoses aventures.



Tot començarà quan deixi de creure en contes de fades i prínceps blaus i deixi de somiar amb la família i el grup d’amics perfecte. Tot començarà quan entengui el sentit de la vida i maduri d’una vegada, quan m’enfronti al dur dia a dia després d’allò que va marcar per complet la meva vida. Tot comença ara. 

És un dolor insuportable. Com mil agulles clavant-se alhora. Però és impossible reaccionar. Vols cridar, però no tens alè ni per xiuxiuejar, vols copejar de la ràbia que sents, però no tens forces ni per aguantar dret, potser vols plorar, però no et surt ni una sola llàgrima. Podríem dir que sembla un estat d’inconsciència, un moment per pensar? No, no pots pensar amb claredat, simplement sents aquell dolor impenetrable. Un dolor que només unes paraules com aquelles et poden causar, un dolor pitjor que la mort. 

Això és el que vaig sentir durant aquell estiu. Ara ja n’han passat dos anys, però no he deixat de pensar en tu en cap moment. Et trobo a faltar, tant que ni t’ho imagines. Donaria el que fos per una abraçada teva. I com no he deixat de recordar-te, no he deixat d’intentar fer-ho millor, de ser millor, com tu ho faries, però no he pogut. He decebut a molta gent, però sobretot a la mare, i a tu. 

Et seré sincer, em vaig enfadar, molt. No en el moment què m’ho van dir, no, en aquell moment no vaig poder sentir res més que dolor, sinó després. I encara que m’agradaria dir que no va ser culpa teva, no em vull enganar. Sí, ho va ser. Una mala decisió, només una vegada va bastar per acabar amb tot. No et vull retreure res ni saber els detalls, de veritat, però no em vull martiritzar perquè va ser la teva decisió, i ningú altre ho podíem impedir. Ara ho sé. 

Des d’aquell dia em vaig fer una promesa a jo mateix, que no vaig tardar molt a desfer. Que ingenu vaig ser! Però així va ser com et vaig perdonar i vam quedar en pau.  

Quan vaig recuperar el sentit després de la notícia, no entenia per què havies fet una cosa així, però el món em va respondre. Em va donar a provar aquella substància que acaba amb tot, com ho va fer amb tu. I dono gràcies a Déu, que només va acabar amb tu, amb ningú més. No hauria suportat la idea que per aquella mala decisió hagués acabat amb més persones. 

La mare està bé, millor, ho veig en la seva mirada. També et troba a faltar, ho sé, ho veig en el seu rostre, sovint pàl·lid. També sé que ho ha passat malament, ho veia en la seva forma d’actuar i en els seus ulls, quasi sempre brillants i a punt de desbordar-se. Però ella és forta, sempre ho ha estat. Durant mesos, va insistir que anés a un psicòleg, o com ho deia ella, “una persona que m’ajudaria a expressar les meves emocions més profundes”, concretament al mateix que va anar ella. Però jo m’hi resignava de totes les maneres. 

La casa no és la mateixa sense tu, igual que Perpinyà. T’hauria encantat veure tota la gent que va assistir al teu acomiadament. I, per cert, només hi ha un sol ésser en aquest món que et vagi trobar a faltar més que jo, en Ringo. També em vaig enfadar amb ell, perquè em recordava a tu, a quan el vas dur per primera vegada. Fins i tot, li vaig pegar una puntada de peu. Però em va perdonar, només em va costar les meves sobres del dinar d’una setmana. 

Em sap greu, vaig tirar, rompre, cremar tantes coses teves... des de fotos fins a camisetes, i no saps bé com em penedeixo, de veritat. Vaig intentar recuperar tot el que vaig poder quan em va passar la fase psicòtica, però per a la majoria de coses era massa tard.

No recordo haver tingut aquesta conversa amb tu, però no creia en la resurrecció, ni en el més enllà, ni en el cel o l’infern, ni en la reencarnació, simplement pensava que desapareixies i deixaves d’existir, però… he canviat d’opinió. Pensar que hi ha qualsevol cosa després, no és millor que res? Crec que ets amb mi, sempre, i que m’observes i que vols que millori cada dia, però simplement tu no et pots comunicar amb mi. 

I com que sé que em mires des d’allà on siguis, sé que no estàs del tot orgullós de mi i dels meus amics. I que et preguntes per què. Per què els vaig deixar anar si ells em volien ajudar. Perquè volia estar sol. Volia sentir-me sol. Volia castigar-me i fer-me creure que jo ho hauria pogut evitar, que d’alguna manera havia estat culpa meva i que jo hauria pogut canviar el destí.  

I una nit que vaig discutir amb la mare i vaig sortir de casa fet una fúria, em passejava pel carrer quan uns al·lots em van cridar. Jo no els vaig fer cas, però ells van insistir i em van venir a cercar. Em van rodejar i jo tenia por, no sabia què dir o què fer. Un d’ells em va demanar que què feia per allà a aquelles hores i jo, amb un fil de veu, li vaig respondre el que havia fet, sortir de casa després de discutir amb la mare. I no sé per quina estranya raó els va agradar, o més ben dit, van aprovar la meva resposta i em van brindar de quedar-me amb ells una estona. Jo vaig accedir, sobretot, per la por que els tenia. Aquells al·lots bevien i fumaven com si no hi hagués un demà, cosa que jo també vaig acabar fent quasi cada dia. Molt a pesar que el dia que em vas deixar i va acabar tot em vaig prometre no fer-ho. Però què punyetes? Estava enfadat, la ràbia em cremava per dins, bullia d’impotència per allò que vas fer aquell dia, el que va acabar amb tot. No sé com hi arribava, però sempre em trobava amb ells. Fumant, bevent o fent altres ximpleries que sempre m’havien... que sempre m’havies ensenyat a no fer. Eren petites coses: punxar la roda d’un cotxe, espantar un fillet petit, prendre-li el pèl a una dona major… M’havia convertit en qui NO volia ser. Cada vegada, més i MÉS. Un dia un de la colla va dur DROGA. Crec que era marihuana. La meva primera reacció va ser d’espant, d’on l’havia treta? Tots érem menors. 

Quan li vaig demanar em va respondre que era molt fàcil aconseguir-la i va acabar la frase demanant-me si en volia un poc, que sabia d’un “tio” que la venia barata. Jo, intentant dissimular la meva sorpresa, li vaig dir que passava d’allò. Però després tots es van ficar amb mi, dient-me que era un gallina i que si no m’atrevia, no era dels seus. És clar que no,  jo no era dels seus! De fet, no sabia ni com havia acabat allà. Sempre havia estat un bon al·lot, sense fer mal a ningú, però no ho podia evitar, sempre acabava estant allà, amb ells. Estar amb aquell grup em feia sentir més...no sé, més… Em feia oblidar per un moment la causa del meu dolor de principi d’estiu. I gairebé sense adonar-me’n, ja tenia el cigarro a la mà. Vaig fer una primera calada, i una segona, i una tercera… Era com entrar dins un tràngol on em trobava tranquil, en pau. Igual que quan fumava tabac, però la sensació es multiplicava per tres. 

A una pel·lícula, el protagonista ja hauria dit que no, hauria vist que allò estava malament i hauria arreglat la seva vida, que tornaria a ser perfecta. Però no ens enganyem, no vivim en una fantasia. Estem a la realitat. I davant d’una sensació tan temptadora, no vaig saber aturar. Vaig comprar la meva pròpia droga una vegada, i només una vegada, al “tio” que m’havia recomanat el meu “amic”. La guardava on sabia que la mare no la trobaria: al fons de l’armari, entre la roba, davall una butaca que tenia a l’habitació, dins les sabates… 

T’havia dit que vaig conèixer una al·lota guapíssima? N’Alba. La vaig conèixer dins el metro. Li vaig aixecar la cartera que li havia caigut de la bossa, ella m’ho va agrair afegint que <<Qualsevol altre imbècil se l’hauria quedada.>> Almanco, quan no estava amb el grup, encara em quedava un poc de sentit comú. Ells se l’haurien quedada i, a més, s'haurien pegat quatre cops de puny per qui es quedava els doblers. No va a males, respecto el que facin amb la seva vida, però ara me n’adono de tot. 

Ella em va convidar a un refresc, ja que li havia salvat els doblers, i encara que jo primer vaig dir que no, ella va insistir que si no li hagués tornat el moneder, no ho podria fer. Vam anar a la cafeteria més propera i vam xerrar durant unes dues hores, malgrat el temps, em va passar volant. Era la típica persona amb qui es podia xerrar de tot. Va anar tot tan bé, fins que… vaig treure un paquet de cigarros de la butxaca. Ella em mirava amb incredulitat. 

    - Fumes?- em va preguntar amb un to despectiu.



    - A vegades- vaig contestar jo amb certa indiferència.



    - És fastigós, fumar. A més de donar doblers a una empresa que proporciona càncer, és un mal hàbit que et destrueix els pulmons. Ho hauries de deixar ja, a més ets molt jove per fer-te aquest mal. Bé, jo ja he de marxar- va comentar mirant el rellotge de mà que duia posat i recollint la seva bossa.



    - Dóna’m el teu telèfon i quedem un altre dia, si et sembla bé.

Va treure un paper i un boli per apuntar el seu nombre i va marxar amb un somriure. Jo vaig quedar uns instants assegut a la cadira pensant en el que m’havia dit. Potser tenia raó. 

Mai havia cregut allò que diu que per amor fas qualsevol cosa, però deu ser cert que perquè un boig, com ho és un al·lot, faci alguna cosa, hi ha d’haver una motivació: que sol ser doblers o una al·lota. 

A partir d’allà vaig reendreçar un poc la meva vida. Vaig deixar de quedar amb el grup, que mai va tornar per buscar-me, potser perquè no els importava massa, vaig demanar perdó a la meva mare per tot el que havia fet, vaig deixar el beure, el tabac i les drogues amb l’ajuda de medicaments i vaig seguir quedant amb n’Alba, que de cada vegada m’agradava més i amb qui, finalment vaig perdre la meva virginitat. Tot anava a millor. Però recordem que això no és una pel·lícula ni un conte de fades i que la història no acaba aquí. Per tant, no és un final feliç, sinó un començament feliç.

 Comenta
 
Capítol 2 Capítol 2


El dia d’avui, començ el segon quadern on seguiré escrivint la meva història, la meva penosa història. Però el dia d’avui, em trobo perdut. 

Obr la porta principal. Hi trob un vestíbul estret i hi entra un poc de claror, una llum càlida. Les escales queden just al davant, tot l’enterra té unes rajoles fosques i d’una mescla de materials i colors, com si fos un tipus de granit. Pujam a poc a poc els escalons fixant-nos en tots els detalls, però en silenci. Quan arribem al tercer pis estic més cansat del que em pensava. Veim la primera porta, la segona i… la tercera, la nostra. És de llenya, vella, igual que totes les altres. A diferència de les rajoles, no és d’un color fosc. El número 3 pintat de la paret està gairebé esborrat. La mare treu la clau de dins la bossa i la introdueix dins el pany, fa dues voltes que ressonen dins l'edifici i, per fi, puc veure la meva nova casa. 

La darrera vegada que et vaig escriure va ser quan la meva vida anava a millor. Quan n’Alba i jo seguíem junts i havia deixat la colla. Per un moment, em vaig sentir bé, encara que no fossis amb mi. Però aquella emoció plena de goig no va durar massa. Tot ha canviat molt en pocs mesos.  És com allò que penses quan acaba un conte per a infants després del ”i van ser feliços i van menjar anissos. Què passa després de ser feliços i menjar anissos? 

La veritable raó per la qual he decidit tornar a escriure’t és perquè… ens canviem de casa, i no només això, també ens n’anam de Perpinyà. És definitiu. Totes les súpliques per no deixar l’habitatge on havia crescut s’han evaporat com gotes d’alcohol quan es cremen. Encara no ho he encaixat, i ja ens hi hem instal·lat. No vull. No vull deixar el lloc on vaig créixer, no vull deixar el lloc on tinc els records més feliços, no vull deixar el lloc on la mare i tu em vau criar, no vull deixar el lloc on et vaig veure per darrera vegada. No vull. 

Resumint els darrers mesos... Després de perdre la meva virginitat amb qui em semblava la millor al·lota del món, vaig enviar-li milers de missatges preguntant-li si estava tot bé, però l’única resposta que vaig rebre de la seva part va ser “Hem de parlar”. Això mai vol dir cosa bona. Vam quedar a la mateixa cafeteria on anàvem sempre, allà on ens vam asseure el primer dia. I després ja et pots imaginar com va seguir tot: No és per tu…, és per mi… Estic passant un mal moment… Jo crec que el millor seria deixar-ho durant un temps… però podem ser amics… Com és de suposar, no la vaig tornar a veure. D’alguna manera me n’alegr, no era qui jo pensava. 

D’altra banda, la mare, convençuda que el meu baix rendiment a l’escola i la baixada de les meves notes era degut a Perpinyà, aquell poble que m’obria la ferida que encara no havia tancat i que em causava depressió, va pregar-li al psicòleg consell. Aquest no li va dir altra cosa que el que jo necessitava era un canvi d’aires, començar des de zero. I la mare no va tardar ni dos segons a buscar pisos a Roses, Girona. Un poble que no era de per aquella zona i que, sense cap dubte, capgiraria un altre cop la meva vida, que no parava de ser canvis constants. Com els odiava els canvis!

I aquí estic ara. A la meva nova habitació, que ja no és la de sempre, a la meva nova casa, que ja no és la que teníem, i a la nova ciutat, que ja no és la d’abans. Estic tan perdut! No sé ni per on començar. Les meves emocions es fan un pilot dins el meu cos i em costa respirar. Dic que no a tot i no sóc capaç de demanar ajuda. La gent em dóna ànims, em diu que sigui valent i fort, em diu que ja sóc molt valent i fort i que ho superaré, que fa falta temps. 

Estic perdut, necessit la teva ajuda. No puc seguir endavant. No veig més enllà de dues passes. Caic. Caic constantment. M'equivoc i em torn a equivocar. Faig grans esforços per no plorar davant la gent que estim, que m’importa. Cada dia em pos una mascareta de colors alegres amb un gran somriure i fingeix estar bé, quan en realitat estic lliurant una cruel batalla dintre meu. Responc un “Bé”, curt i monòton a totes aquelles persones que em pregunten: “Com estàs? Les persones més properes em diuen que tregui totes aquelles males sensacions de dins el meu cos, però… i  si no vull? No vull estar trist tot el temps, també vull riure i passar-m’ho bé. I no vull estar intentant tota l’estona treure aquestes emocions perquè no puc, són part de mi i no marxaran mai. 

El que més em va marcar aquell fatídic dia, va ser la rapidesa amb què passaven algunes coses i alhora la lentitud amb què passaven altres. Anar amb el cotxe de policia fins al lloc de l’accident és un exemple de lentitud, mai un trajecte m’havia passat tan a poc a poc. A vegades ho agraïa però, que les coses passessin lentament, com la primera abraçada que em va fer la mare, que per poc no em va semblar infinita. La record com una de les sensacions més agradables del món. Sentir-me protegit i estimat en aquell moment va ser just el que necessitava. Tinc molta sort de tenir una mare com la meva. Perquè encara que sempre m’havia entès millor amb tu, ella sap el que necessit en tot moment i em deixa el meu propi espai perquè ho processi tot a la meva manera. Sempre pens que hauria de ser molt més agraït amb ella.



Malgrat aquesta tranquil·litat en algunes coses, les altres passaven a tota pastilla davant meu sense deixar-me reaccionar. Just baixar d’aquell cotxe, vaig notar tot aquell mal ambient, tothom nerviós i corrent d’una banda a l’altra. Aturat al costat d’una mare inquieta, que no parava de caminar curtes distàncies sense allunyar-se massa d’allà on era, hi havia un al·lot, prim, jove (d’uns 15 anys), en silenci, aterrat. El cor li anava a mil per hora, però ell tenia la sensació que no se li movia. Pensava que tota aquella situació li venia grossa i constantment li arribaven pensaments insignificants. Què passarà amb la casa? I amb la feina? I amb els controls que tenia aquella setmana? I amb els doblers que li devia del mòbil que m’havia comprat i encara no li havia tornat? Això és el que pensava. Amb els doblers que li havia de tornar. No perquè fos egoista, sinó perquè en aquell moment s’adonava de tot el que cauria damunt ell. El seu cap no estava preparat per a allò. Sí, aquella situació li venia grossa. Només era un petit peixet enmig de l’oceà. I jo era aquell peixet. Tot passava veloçment i jo ni em podia moure. 

Moments més tard, a l’hospital, una parella de psicòlogues de les quals ni record el nom, intentaven explicar-me el que passaria a continuació. No escoltava res del que em deien. El color blanc i la incapacitat per pensar envaïen la meva ment. 

Com ja et vaig explicar, les paraules més dures de la meva vida van ser pronunciades poques hores més tard, malgrat em van semblar eternes. I seguidament, la policia intervenia demanant mil preguntes de les quals no en sabia cap resposta. “Sabríeu dir-me d’on va treure la droga? Qui li va vendre? D’on venia ell?” Què? El meu pare havia estat prenent droga? S’estaven equivocant. “No és cert” vaig pensar. Volia que tornessin a fer la prova. M’intentava convèncer a jo mateix, al mateix temps que intentava convèncer als altres, però era inútil. Era veritat, els resultats eren de veritat. 

Ja et vaig explicar com em vaig sentir aquells últims mesos a la darrera carta que et vaig escriure. I tot el que em va passar. Fins i tot ara, després de dos anys i mig, encara tinc moments en el que em sent malament, trist, deprimit. La primera carta no va ser més que allò, un dia on la tristesa es va apoderar del meu cos i vaig alleujar-me amb aquella llibreta i aquell bolígraf. Igual que ara. Escriure tot això m’allibera d’un gran pes i m’ajuda a veure-ho tot més clar. 

M’agrada explicar-te el que sent, perquè em sembla que no ho puc fer amb ningú més de la manera que ho faig amb tu. Tant de bo em poguessis contestar i poder mantenir una conversa com les d’abans, però dintre de tot, crec que és el millor. Jo t’escric cartes i tu les llegeixes d’allà on siguis. M’agrada quan m’emocion escrivint aquestes paraules i les llàgrimes salades recorren la meva galta lentament i cauen a terra, sense fer soroll. És l’única manera que em serveix per plorar. 



 A mesura que escric, vaig pensant que potser m’equivoc, una altra vegada, i que molt endins meu hi ha una veu que em diu que em prengui això com un nou començament, però d’altra banda em vull donar el gust d’equivocar-me i veure com passa tot. Sempre seré a temps a triar l’altra opció, no? 

DIA DE L’EXAMEN: 

Vull aprofitar les últimes pàgines d'aquesta llibreta per contar-te el que pens ara mateix. Fa prop de tres mesos vaig anar a fer l’examen teòric de l’autoescola, per tercera vegada. Per fi havia aprovat. Si no ho feia, no em podria treure el carnet perquè la mare no em volia pagar més classes. La setmana següent vaig anar a fer el primer dia de pràctiques. Vaig engegar el cotxe, vaig posar primera, i molt lentament vaig prémer l'accelerador, com m’ho havia demanat el professor. Vam sortir de l’aparcament i vam fer un parell de voltes pel polígon industrial, on no hi havia ni un sol cotxe. El monitor, en Joan, em va dir que ho estava fent molt bé, allò, i que em veia capaç d’anar a la carretera. Jo estava molt satisfet i de seguida vaig pensar que allò seria molt més fàcil que l’examen teòric. Fins aquí tot bé.



Vaig fer l’stop de la rotonda i, pensant que no hi havia cap cotxe a prop d’allà, em vaig disposar a seguir endavant. Una frenada intensament brusca va detenir el vehicle quan un Land Rover vermell va passar a escassos centímetres del petit cotxe de l’autoescola a gran velocitat. Aquella aturada inesperada va fer que el meu cor s’accelerés com mai ho havia fet. Em faltava l’aire. M’ofegava. No podia respirar per molt que ho intentés i una sèrie de flashbacks del dia de l’accident van omplir el meu cap. Els llums de l’ambulància. Tots els metges corrents sense parar. El cotxe destrossat. El teu cos immòbil. El soroll del meu alè, que cada vegada sortia i entrava més de pressa. La mare plorant sense parar al meu costat. Els bombers, metges i metgesses traient el teu pàl·lid cos de dins el vehicle. Sentir-me ofegat, igual que ara. 

Vaig ser incapaç de tornar a posar-me dins un cotxe fins que vaig recórrer a l’ajuda d’una professional: una psicòloga. Sí, ja sé que la darrera vegada em resignava a visitar-ne cap, sempre hi som a temps de canviar d’opinió, no? Potser ara crec que no anar a cap psicòleg era una bogeria, i que estava equivocat, però en aquell moment vaig pensar que era el correcte, el que volia fer. Na Martina em va ajudar a superar aquella por que tenia als cotxes i avui, després de tres mesos, faig l’examen pràctic. Estic mort de por. El bolígraf amb què estic escrivint rellisca per la meva mà, humida de suor. I uns nervis tímids es deixen entreveure. No atur de repetir-me  “ho pots fer”, i una onada de positivisme i optimisme em recorre el cos. Ignor una insistent veueta que es pregunta: I si no som capaç? Pens en el que m’hauries dit i somric, per primera vegada des de fa molt temps. 

 
 Comenta
 
Capítol 3 Capítol 3
El temps. Una paraula molt interessant i que permet tenir llargues converses. Què és per a jo el temps? És difícil d’explicar. No em puc imaginar el temps com un objecte com ho és una taula o una cadira, però tampoc el sent dins el meu cos com una emoció, com l’alegria o com la ràbia. Així idò, quin tipus de cosa és, el temps? Segons el diccionari, és una durada i successió de les coses, considerada com a transcorrent d'una manera contínua i uniforme, però per a jo és molt més que això. El temps et fa veure les coses d’una manera diferent, canvia els teus objectius en la vida, et fa reflexionar sobre la importància de les persones que repercuteixen en el teu dia a dia i les que només ho fan de tant en tant, et fa canviar d’opinions, et fa madurar, però, sobretot, et cura les ferides que deixen una cicatriu per sempre, o això és el que pensava. 

Hola, 

Sóc jo. I… fuuu, ja no record com ho feia, tot això. Fa tant de temps que no ho faig, que no t’escric… vint-i-tres anys per a ser exactes. Com he de començar? Fent un breu resum de tot el que he fet fins ara? Sí, crec que serà el millor.



Als divuit anys vaig acabar el batxillerat i no sabia prou bé què volia fer amb la meva vida, així que em vaig prendre un any sabàtic. Vaig treballar en una oficina la major part de l’any, a prop de Girona (el meu poble), ja que mai he estat dels que els agrada viatjar ni sortir de la seva zona de confort. Després d’aquell any, em vaig apuntar per cursar la llicenciatura de Dret. Totes aquelles lleis m’interessaven molt i em va sortir força bé, la veritat. Tenia una molt bona ocupació fins fa poc i molt ben pagada, com a advocat. Treballava per a una gran empresa a una gran ciutat, on em vaig instal·lar, tot i que va ser una decisió difícil de prendre perquè, com ja he dit, no m’agrada estar enfora de casa, ni tampoc els canvis. També tenia una parella, feia cinc anys que estàvem junts i ens estimàvem molt. Ja ho veus, una bona vida. Tot el que podia demanar. Fins que el vaig trobar a ell. Maleeixo l’univers i aquells que van voler que jo em trobés amb ell. Perquè va ser, encara que jo no ho volgués, la raó de la tercera i nova etapa de la meva vida. Ell va ser la causa de la meva recaiguda en la droga. 

És impressionant com poden canviar tant les coses en tan poc temps. De fet, fa por. Els canvis sempre m’han fet por, potser per això no m’agraden. Les coses que ens fan por acostumen a no agradar-nos, encara que al final ens puguin aportar millores. De petit era molt tímid, i la mare i tu solíeu dir-me que havia de ser valent i mostrar-me al món tal com jo era, i que si no els agradava als altres, era problema seu. Jo no podia entendre perquè necessitava amics si m’agradava estar sol, així podia observar millor la gent i aprendre coses que són invisibles als ulls. Però en aquesta societat, tot això està mal vist i te n’adones quan arribes a l’institut. Quan arriba l’adolescència i, amb aquesta l’institut, comprens la importància d’un amic perquè, si estàs sol al pati i no t’ajuntes amb ningú, ets l’últim a qui trien per fer grups; si llegeixes llibres i còmics per entretenir-te… potser ets “el raret”. De vegades patia assetjament escolar, però cap professor ho sabia i jo tampoc ho volia explicar a ningú. Jo ja estava batiat com “el friqui” de la classe i després que marxessis no vaig voler saber res més de ningú. Em vaig tancar en mi mateix, com si aquell escut invisible que em posava davant quan algú em xerrava em protegís d’aquells comentaris feridors. Amb el pas dels anys, he fet amics de molts tipus i he après a quedar-me només amb els bons, amb aquells en qui no m’importaria convertir-me. 

D’adolescent vaig començar a escriure’t aquestes cartes en petits quaderns. M’alleujaven del gran pes emocional que portava a sobre. Només ho feia quan tenia alguna cosa molt important a explicar-te, però als divuit vaig deixar de fer-ho durant molt de temps, fins ara. Sí, aquest és el tercer quadern. El tercer fet que marca un abans i un després. El tercer capítol de la meva història. I està dedicat a ell. Et preguntaràs qui és. Ell és en Josep. Et sona, veritat? Tota la veritat ha sortit a la llum. 

Tot va començar un dia assolellat d’hivern, fa uns sis mesos més o menys. Havia d’anar a treballar, però el cotxe se’m va espatllar. Ja vaig començar malament el dia. Després de veure que aquell trasto no s’engegaria vaig afanyar-me a agafar l’autobús. Estava arribant a la parada quan vaig observar que el número 15, el que jo havia d’agafar, marxava. Vaig córrer inútilment darrere seu fins a arribar al costat de la parada, on em vaig mirar els horaris. El següent arribava en vint-i-cinc minuts! Estava desesperat, però no tenia cap altre remei que esperar. El meu voltant estava ple de gent de tota casta: gent amb americana, corbata i maletí, segurament homes i dones de negocis; persones amb la vestimenta bruta i vella, potser pintors o manobres, un grup de dones vestides amb túniques de colors que els arribaven fins als peus, possiblement musulmanes...



De reüll, vaig poder identificar un rodamón assegut en un banc. Vaig treure unes monedes que portava guardades dins la butxaca dels calçons. Vaig estendre el braç amb un somriure a la cara per donar-les-hi amablement, però ell, amb un moviment ràpid, em va agafar del canell i em va dir a cau d’orella, gairebé xiuxiuejant:

          - Què vols, a canvi? Tinc de tot. 

Jo vaig obrir els ulls com a plats i vaig quedar petrificat un instant davant aquella situació inesperada. Quan vaig poder reaccionar, em vaig mirar el braç i vaig estirar amb força, però aquell home d’aspecte descuidat i amb una barba grisa i blanca molt característica em tenia el canell de la mà on tenia els doblers ben agafada i no em deixava marxar. Jo vaig respondre que no volia res i que, per favor, m’amollés la mà. Ell em mirava detingudament, com si m’inspeccionés. I, després, em va mirar fixament als ulls i va deixar anar, amb un fil de veu:

          - Nuvolet?

Aquesta paraula té un significat massa profund, massa intens. Fa molt temps que no m’he atrevit a pronunciar-la en veu alta, ni tan sols a escriure-la. Sí que l’he pensada moltes vegades dins el meu cap, però he intentat evadir tot record que tinc relacionat amb això. Feia tants anys que no l’escoltava… Com poden set lletres tenir tant poder? 

La boca se’m va quedar seca de cop, la meva mà es va relaxar tant fins al punt de deixar caure totes les monedes. Tenia por que les cames em fallessin, així que vaig asseure’m al banc on havia trobat aquell home. Parlem d’ell. Com podia un complet desconegut conèixer un mot que resumia tota la meva infància?

          - Sí, ara ho recordo. Jo mai oblido una cara i, sense cap dubte, tu t’hi assembles molt.

Jo encara seguia en estat de xoc i no podia escoltar amb claredat el que em deia. Després d’un cafè que vaig anar a comprar, vaig deixar-li molt clar a aquell vagabund que volia que m'expliqués tot el que sabia i per què em reconeixia. Ell no hi va posar cap impediment.



La història resumida seria aquesta. Aquest home, anomenat Josep, és un camell, ven droga. Tu el coneixies, havies estat un client seu abans del teu accident de cotxe. Tenies moltes preocupacions, pensaments que t’inquietaven. Tenies secrets que mai vas contar a ningú, deutes. Tenies molts deutes, la mare ho va saber quan vas marxar, encara que jo no me’n vaig assabentar fins als dinou. Un dia et vas trobar, potser de la mateixa manera que jo, un home que et va brindar la possibilitat d’evadir totes aquelles inquietuds que omplien el teu cap i tu, encara que sabies que no era correcte, vas concedir a la temptació el que volia. Igual que jo molts anys enrere, quan era jove.



Malgrat el terrible error que vas cometre, estimaves la teva família i et senties orgullós d’ella. Per això explicaves, encara que fos a gent fosca, l’amor que senties cap al teu fill al qual anomenaves tendrament Nuvolet i els vas mostrar una foto d’ell que portaves sempre dins la cartera. Un dia, el cap et donava voltes i vas prendre aquella substància que t’apartava els problemes de la ment. Però, de sobte, vas adonar-te que havies de tornar a casa i vas entrar dins el cotxe, tot i que sabies que era una mala decisió. Cinc minuts més tard, una girada sobtada de volant et va fer descarrilar i vas començar a donar voltes de campana dins el vehicle. El cotxe va quedar destrossat i tu hi vas quedar atrapat a dins. L’impacte va ser tan fort que el teu cor es va aturar d’un moment per l’altre. Un complet desconegut va fer una trucada al 112. Minuts després, un cotxe de la policia aparcava davant la nostra casa. Allà va començar tot. 

Tot això explica per què, sense haver-lo vist mai, aquell home sabia qui era. “Jo mai oblido una cara”,  m’havia dit. 

Em va caure malament, aquell Josep. Es va prendre la teva mort com un fet sense importància, quan ell ho podria haver evitat. No sé com s’ho va fer, però em va enredar i vaig recaure en la droga. Tot el que havia aconseguit fins a aquell moment es va enfonsar fins al punt que no vaig tenir res. Aquesta vegada amb el doble de repercussió que la primera. La droga em va fer perdre-ho tot. Una vegada s’instal·la en el teu cos, no aturen de passar-te coses dolentes. Et converteixes en qui no vols ser i no pots sortir del forat negre i fons en què estàs ficat. 

Nuvolet, nuvolet, nuvolet… No seria capaç de trobar cap altra paraula que defineixi millor la meva infància. Si tanco els ulls, encara puc veure la teva imatge. Somrient. Si em concentro encara sento la teva veu. Si m’hi esforço molt, encara sento la teva olor. Una colònia fresca, un perfum agradable. El tacte de la teva pell. Tenia por d’oblidar-te. D’oblidar, amb el temps, els records que ens mantenen units a través d’un fil prim, però hi ha coses que no abandonen mai la teva memòria. Ara sé que mai t'oblidaré. Estava equivocat. El temps et canvia, però no fa desaparèixer les coses dolentes. Et cura totes aquelles ferides, les sana i cicatritza perquè puguis aprendre d’elles. Perquè les miris i recordis el que vas fer malament per no tornar a repetir-les. Res desapareix, tot es transforma.  

Et prometo que ho faré, ho aconseguiré. Sortiré d’aquest forat en què estic enfonsat. Seguiré fent tot el que fèiem junts, les nostres tradicions. Ho faré, ho faré per a tu. 

 

T’estimo, papà.



Nuvolet.



 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]